Una família al Parc del Guinardó, cap a 1920
Fotografia propietat de ©Dariusz Osiak
Quan era petit, a principis dels anys 60, al petit eixample del barri del Clot construït per sobre del carrer de València (antic camí de Sant Sever), més enllà del nucli antic al voltant del mercat i del carrer del Clot, els nens teníem delimitat el nostre territori amb quatre accidents geogràfics i urbans.
Al nord, en sentit Besòs, el nucli de cases i carrers estrets de Can Robacols al Camp de l'Arpa, més enllà del carrer Rogent (antic torrent del Bogatell), un paisatge absolutament rural amb galliners, petits horts i vaqueries, amb carrers sense asfaltar.
Veïnes xerrant a la fresca al carrer de Lluís Rigalt;
al fons, el carrer de Josepa Massanés,
a Can Robacols, cap a 1965
Al sud, en sentit Llobregat, una altra petita zona rural a la qual s'accedia pel passatge d'Anglesola i comunicava els carrers d'Independència i Dos de Maig, amb el "castell" de la fàbrica Damm com a paisatge de fons Era un nucli de casetes baixes que havia rebut el nom de Torre de la Mare de Déu i entre les quals sobresortia l’antiga casa Pons i Subirà construïda el 1867 per aquest indià i periodista de Sant Martí de Provençals, i aleshores habitada per una família amb els fills de la qual jugàvem en l'immens pati d'entrada. També hi va haver una fàbrica que elaborava cola amb ossos d'animals morts.
Vista aèria de la plaça de les Glòries, el 1976, direcció Besòs,
travessada per autopistes i vies de tren. D'esquerra a dreta,
els Encants Vells, la Farinera Sant Jaume,
els tallers de la Renfe
A l'est, al costat mar, deixant de banda el nucli antic del Clot, s'estenia fins a la plaça de les Glòries, el Camp del Sidral, un immens descampat que arribava fins al pont de Marina, amb horts, barraques, barrancs, restes del Rec Comtal i el temut refugi de la Guerra Civil, sota dels Encants Vells; i sobretot les vies del tren i l'estació del Clot, avui convertida en parc.
La Font del Qüento, cap a 1960
A l'oest, mirant cap el Collserola, darrere de l'Hospital de Sant Pau, el torrent d'en Melis, amb el camp de futbol del Martinenc, la piscina, la masia de Can Planas (avui centre cívic), i a l'esquerra del torrent els terrenys i la casa de la família Pla i Armengol, abandonats durant dècades i avui convertits en jardins públics. I més amunt, per sobre de la plaça del Nen de la Rutlla, topem amb el Parc del Guinardó, al Turó de la Rovira, inaugurat el 1910 en terrenys que fins 1897 havien estat dels municipis de Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Dins del parc, rajant sempre aigua fresca, la Font del Qüento com a lloc central de trobada de nens, nenes i famílies, a berenar, a jugar i córrer pels laberíntics camins del parc, les canalitzacions d'aigua i les basses, o a enterrar la sardina el Dimecres de Cendra, i que des de la dècada de 1920 fins a primers de la de 1960 va disposar d'un berenador i quiosc de begudes., probablement inaugurat amb el nom de Casa Blanca i propietat d'Àngel Estruch.
Anunci del berenador de la Casa Blanca de la
Font del Qüento. Programa de Festa Major de 1921.
Cedit per Carlos Ruiz
Parc del Guinardó amunt, els ressons familiars de la Guerra Civil ens empenyia a la canalla per fer el cim del turó i jugar a les restes de les bateries antiaèria, anomenades els Canons, no "els búnquers" com escampen els desinformats. La DECA (Defensa Especial contra Aeronaus) es va encarregar de la defensa activa de la ciutat durant la Guerra Civil amb l’objectiu de refusar o almenys dificultar els atacs de l'aviació italiana. El bombardeig feixista de la ciutat fou el primer cas en la història d’una gran ciutat atacada des de l’aire de manera massiva i aleatòria. El Turó de la Rovira va ser triat com a emplaçament estratègic per a l’artilleria antiaèria, que es va començar a construir el 1937 i va entrar en funcionament el 3 de març de 1938, fins que va ser inutilitzada el 1939, moment en què les restes van passar a ser una joguina en mans de nens.
Nens a la bateria antiaèria de Turó de la Rovira, el 1939
Fons Brangulí. ANC
A banda que la memòria era viva, no era possible defugir la Guerra perquè les restes materials formaven part de la nostra geografia, amb un passat que es remunta al neolític, a les restes d'un jaciment d'un poblat iber, a una necròpolis i mina de ferro romanes i s'hi suma el barri de barraques dels Canons. Aquesta barriada, que acollia unes 100 construccions on habitaven unes 600 persones, va ser el darrer gran nucli de barraques enderrocats durant les obres dels Jocs Olímpics, l'any 1990.
A l'esquerra, el carrer Lavèrnia puja cap a les bateries
antiaèries envoltades del barri dels Canons
Avui, sense canons i sense barraques, aquest espai de memòria històrica i, alhora, mirador privilegiat de la ciutat s'ha convertit en un conjunt museístic, vinculat al Museu d’Història de Barcelona. Durant dècades ha estat un lloc oblidat, marginat. Ara que és un espai tancat, amb uns horaris de visita i normes restrictives, s'ha convertit en un lloc massificat de turistes i curiosos, que hi van a veure postes de sol amb una cervesa i que es pixen sobre les bateries i les restes dels habitatges dels antics veïns i veïnes del barri dels Canons.
I els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l'Aviazione Legionaria italiana, amb base a l'illa de Mallorca han deixat de bombardejar la ciutat, però el via crucis continua.
Processó de Setmana Santa al carrer Lavèrnia
cap als Canons, l'any 1964
Ignasi Marroyo. ANC
