dimarts, 9 de novembre de 2010

La nit dels vidres trencats


9 de novembre, any rere any, soroll dels vidres trencats i crits de desesperació, l'olor a cremat, el gust de cendra a la boca i els ulls negats de llàgrimes. Què fràgils són les parets que envolten la llar, què fràgils els vidres que ens l'obren a l'exterior; sense ells tot és nuesa i foscor. Un cop més la metzuzà al farcell, sense casa que beneir; a la butxaca, la clau que no obre cap porta. Què fràgil és l'existència! I què ferma la persistència de la memòria que ens porta a tornar a alçar les parets i a obrir finestres tot i el risc d'haver de tornar a començar, lluny, sempre massa lluny, carregats només amb aquesta memòria que s'alimenta de l'oblit de la història. Perquè sempre hi ha vida més enllà de la desesperació, més enllà del lager, més enllà de la terra glaçada... I a la butxaca, la clau que no obre més porta que la memòria, el que som i que va sempre amb nosaltres.



Kristallnacht - La Nit dels Vidres Trencats 2014
Plaça Anna Frank, divendres 7 de novembre a les 19 h



Acte institucional de les comunitats jueves
i l'Ajuntament de Barcelona
Plaça del Rei, dilluns 10 de novembre a les 19 h

4 comentaris :

  1. No me había dado cuenta que hoy era ese día. Había notado ya el gusto de ceniza en la boca y sentido los ojos llenos de lágrimas, pero no me había dado cuenta que en un día como hoy gente con problemas reales, realmente sufrió por cosas importantes. A veces, las miradas desde fuera nos construyen de una manera diferente.

    Aunque por otras razones, todos llevemos en el bolsillo alguna llave que no abre más que la memoria. Cuando la memoria es lo único que nos queda.

    ResponElimina
  2. La memòria de la barbàrie, de la nostra particular barbàrie europea contemporània. Un inici que ens va dur a tots a la foscor, perquè la cendra és gris i ens enfosqueix l'ànima. Mort, patiment, degradació per davant; fugida, supervivència i més supervivència: una supervivència tan amarga i pertinaç; i la memòria de cendra, que és tan gris i la culpa, molt sentiment de culpa. Tornar a alçar murs i vidrieres fràgils, reconstruir l'ànima d'un poble singular, com un au Fènix, perquè la seva també és la meva ànima, però oblidar, no podria.

    ResponElimina
  3. Un molt bon recordatori, ara que estem sentint tantes i tantes bestieses, paraules usades amb una lleugeresa que fan esgarrifar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Javier, tenim massa morts sota els nostres peus com perquè algunes coses es diguin amb tan poca consciència.

      Elimina