dijous, 13 de gener de 2011

Esport i literatura



Segurament molts coneixeu a Marciano Durán (Florida, Uruguai, 1956), periodista i escriptor uruguaià, que té com a afició córrer i competir en curses populars. Segurament us sona perquè haureu llegit el seu escrit Esos locos que corren, una deliciosa descripció de les sensacions que viu l'atleta mentre desplaça el seu cos per l'asfalt, les muntanyes i els boscos, alhora que la seva ment recrea la metàfora del camí corregut com a viatge vital que intenta guanyar temps a la mort.

Ja vaig intentar explicar a Activitat física, activitat intel·lectual com n'és de difícil compaginar l'escriptura d'una certa qualitat amb l'esport seriós, reglat i disciplinat. Haruki Murakami ho ha intentat amb el seu exitós De què parlo quan parlo de córrer. No ho ha aconseguit. L'èxit del llibre és degut, precisament, a la manca de literatura sobre el tema, i els corredors aficionats a la literatura hi han vist més el company esportista que organitza la seva vida professional i vital al voltant de l'activitat física que no pas l'escriptor. El llibre és poc més que un dietari, que no aprofundeix en la descripció de les sensacions, que no té cap tesi, i que només es recolza en un parell d'idees més o menys brillants. No és un bon treball literari. És massa estàtic, com tanta literatura japonesa, que és capaç d'alçar una tassa amb les mans quan floreixen els cirerers i fer-la arribar als llavis quan és temps de collir els fruits. Ha deixat passar l'oportunitat d'introduir-nos en una cerimònia del te i ens ha regalat una llauna d'Aquarius.



Més interessant és el resultat de Jean Echenoz a Correr, la novel·la que ens parla d'Emil Zátopek, l'atleta txec lluitant contra la seva decadència, metàfora de una Primavera de Praga impossible. Atleta i país lluitant contra el totalitarisme i un destí tràgic que el va portar a ell a ser desterrat en unes mines d'urani, i el país al malson en què es va convertir el somni de Dubček.



Echenoz no ens parla de córrer. Cal haver viscut les sensacions per poder-ne parlar amb el sentit que només permet l'experiència i les emocions. Però Echenoz tampoc volia això. Echenoz volia construir un heroi.


Jocs Olímpics de Londres (1948)

Marciano Durán ens ha deixat, si més no, el lirisme de les fulles mortes de la tardor trepitjades pel corredor camí de la primavera revisitada: l'etern retorn, el cicle de la vida. No és fàcil. Ho vaig intentar després de córrer la Cursa Manlleu-Vic del 2008 sota la pluja:

No em digueu que no us ha agradat aquest paisatge de diumenge... El gris de les immenses rectes de la carretera que es perdia en el gris plom del cel; i al voltant, el verd intens dels prats; i la pluja regalimant, dolça, per la cara; i aquesta sensació de córrer en un túnel, amb el cel baix, i el soroll de la pluja i l'impacte dels peus al tolls d'aigua, esquitxant, com quan érem nens; i aquesta olor fresca que fa el verd; i l'olor de terra mullada; i el Collsacabra, amagant-se dins dels núvols. Heu vist el Ter baixant ple, a glopades, amb set? I els rentadors de Manlleu, vessant al canal sota les pèrgoles del passeig? Heu sentit la remor de l'aigua? Heu vist aquest quadre de diumenge, com rere els vidres entelats d'una finestra? Algú no s'ha mullat? Algú s'ha quedat a casa?
E.H.M.

Al text de Marciano Durán, narrat per ell mateix, li han posat imatge James Jarvis, amb els dibuixos, i Richard Kenworthy, amb l'animació. El resultat convida a posar-se les sabatilles!

7 comentaris :

  1. Molt bon post!

    Enric, t'hauries d'animar a escriure alguna cosa més llarga, el que poses de Manlleu-Vic m'agrada molt.

    has vist aquest article de dimarts a El Pais?

    http://www.elpais.com/articulo/madrid/maraton/infinito/elpepiespmad/20100427elpmad_7/Tes?print=1

    ResponElimina
  2. El d'en Murakami, directament, és avorrit i de nivell baix pel que acostuma a mostrar el japonès. N'esperava molt més. L'he deixat a mitges.

    El de l'Echenoz em va atrapar. Més pel personatge que no pas per l'escriptor. Devorat en dues hores.

    I l'animació que acompnya el text d'en Marciano Durán, un clàssic-recurrent en els fòrums d'atletisme, no està mal.

    Au, ja he estripat una micona.

    Fins ara.

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord, Jordi. L'animació té la gràcia d'estar acompanyada de la recitació melodiosa i l'acent porteny del Marciano Duran. És efectiu.

    Ultramonos (ets el Xavi, oi?). No coneixia l'article de l'Eduardo Verdú. Està bé. Sent d'algú que no corre, ha captat bona part de l'esperit que acompanya molts corredors.

    Sobre escriure coses més llargues... Ho tinc al cap. A finals dels 80 vaig renunciar a continuar escrivint ficció per incompatibilitat biològica amb l'atletisme. Un dia tornaré.

    ResponElimina
  4. A mi m'agrada el Murakami. Potser perquè sí que disfruto d'aquesta estètica japonesa, o potser perquè m'agrada com escriu el Murakami i accepto el ritme.
    No l'he llegit, però, com un llibre literari, sinó com un assaig. I sí, m'ha interessat el punt de vista de l'escriptor i corredor.

    Buscaré el d'Echenoz.

    bego

    ResponElimina
  5. Hola Enric !

    T'he agafat "prestat" el video. Es genial !

    Eduard.

    ResponElimina
  6. Totalment d'acord amb el dius al post. Encara em falta poder-me emocionar amb l'escriptura de situacions atlètiques. Sembla mentida que ningú ho hagi aconseguit encara. Anima't Enric.

    Allò del Murakami és un llibre que sembla estar fent temps abans no aparegui una altre novel·la seva més treballada. Bé, de fet vaig quedar aturat per que mai havia llegit res d'ell i, sorprès del seu èxit, vaig gossar provar el 'Tokio Blues'. No vaig ser capaç d'acabar-lo de llegir. Indescutiblement, no entenc Murakami. Potser m'atreviré amb el d'Echenoz per provar de trobar emocions, encara que em temo que tampoc ho aconseguiré.

    ResponElimina
  7. Doncs mira, Sergi, ara que ho dius, el "Tokio Blues" el vaig deixar exactament a la pàgina 64!

    ResponElimina