Josep Maria de Sagarra

Josep Maria de Sagarra a la Rambla, el 1950

Foto: Francesc Català-Roca

MNA Reina Sofía

El 2011 es van commemorar els 50 anys sense Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 5 de març de 1894 – 27 de setembre de 1961). Tot el que puguem dir sobre ell ja està dit. És, sens dubte, un dels escriptors més importants en llengua catalana. Dramaturg, poeta, traductor de la Divina comèdia i de gairebé tot el teatre de Shakespeare, i en narrativa, la seva novel·la Vida privada (1932) i les seves Memòries (1954) són uns dels pilars de la prosa en la nostra llengua.

Vida privada, que apareix després de més d'una dècada en què el Noucentisme va rebutjar la novel·la i enmig d'un debat obert sobre la necessitat social d'aquest gènere, està a l'alçada de la millor novel·la europea. És la gran novel·la de Barcelona. Entre costumista i proustiana, retrata l'aristocràcia barcelonina, la seva decadència en el context de l'Exposició Internacional de 1929; retrata les misèries dels baixos fons, les vides descarnades dels seus protagonistes, delinqüents, proxenetes, prostitutes, però també les classes populars més pobres; retrata la frontera on les dues classes socials es troben, el femer on s'alimenten els estómacs dels miserables i les ments de l'aristocràcia decadent.

"I mentre a Barcelona s’anava produint tota una vida nova, i els pirates, els espardenyers i els escapats de les fàbriques es convertien en grans industrials; mentre els botiguerets arraconadors de sous es trobaven amb un capital gras, i es dedicaven a les noves construccions i a l’engrandiment de la ciutat, aquesta aristocràcia, sense imaginació, sense una ombra d’iniciativa, es va anar desinflant, empobrint, anorreant del tot. Certs elements, sortits de l’esmentada classe de famílies, es modernitzaren, pactaren amb allò que ells en deien la gent ordinària, representada pels industrials, i algun matrimoni, diguem-ne morganàtic, es convertí en un bon negoci per a determinades famílies. Altres tingueren la sort d’una feliç inversió de capital, o els afavoriren circumstàncies especialíssimes. A altres, com als Lloberola, no els tocà altre remei que una anul·lació absoluta, perquè la decadència que duien a la sang ja no tenia gens de força per a reaccionar."

[...]

"Els actors i les actrius no duien altre vestit que la pell natural. El decorat eren uns coixins tinyosos; els mobles, un parell de cadires. La dona de mitja edat deia els noms dels “quadros”; d’aquests noms n’hi havia uns que recordaven un clima versallesc, altres un clima d’urinari públic. La dona de certa edat, davant de la seva companyia, tenia una expressió maternal i amarga, una veu plena de teranyines com les domadores dels gossets que es presenten al circ. [...] Les estampes pornogràfiques que volien reproduir aquelles desgraciades no passaven de somnis ferosos de caserna colonial. La mala qualitat de les pells treia tot el que pogués haver-hi d’excitant; de vegades, la troupe, ajaguda de quatre grapes, més que realitzar un truc carregat de malícia, semblava que haguessin perdut una moneda de deu cèntims i la volguessin caçar amb la boca. Aquell personal dedicat a la més embrutida mecànica del sexe treballava sense cap entusiasme; totes les aberracions els havien obligat a fer-les mil vegades, davant d’un públic idiota, pel qual sentien una gran indiferència. Eren unes artistes que actuaven en fred, amb les venesaigualides per una rutina pàl·lida i sense cap sentit de la rebel·lió; una cosa tan glacial, tan inexpressiva com la copulació dels insectes."

A manera d'homenatge, recupero l'article que va publicar La Publicitat arran de la xerrada que Josep Maria de Sagarra va fer en la presentació de Vida privada a la Llibreria Catalònia, el 23 d'octubre de 1932. I a continuació, reprodueixo el segon dels tres articles que Joan Solà va publicar al suplement "Cultura" del diari Avui, els dies 8, 15 i 22 d'octubre 1998, parlant de l'ús de la llengua que Sagarra fa a Vida privada.

Josep M. de Sagarra parla del “Naixement d’una novel·la”

La Publicitat, 23 d’octubre de 1932 

"Davant d’un públic molt nombrós en el qual abundaven una distingida representació de l’element femení, Josep M. de Sagarra, al salonet de la Llibreria Catalònia, ha descabdellat la seva anunciada conferència a propòsit de la publicació de “Vida privada”.

Després d’unes consideracions preliminars pintoresques, ha passat al capítol de les confidències. Ha dit, entre altres coses a propòsit de la seva novel·la, que havia tingut de primer l’ambició de fer una crònica de la seva època; una crònica que abastés un segle, que expliqués la Barcelona d’abans la guerra, durant la guerra i després de la guerra.

Espantat, però, per la vastedat de l’ambició —una ambició que molt pocs homes han vist reeixir—, decidí de primer fer un assaig. Aquest assaig hauria de tenir poques proporcions. Però sense adonar-se’n el tema li va créixer entre les mans i així van sortir en dos mesos de treballar sense descans, va escriure les vuit-centes quartilles que avui fan els dos volums de “Vida privada”.

Diu també que “Vida privada” no és ben bé una novel·la; una novel·la almenys segons el patró de les novel·les franceses de final de segle, amb un personatge central i una acció amb plantejament, amb nus i amb desenllaç. Diu que és més aviat una acció que creix i que es desenrotlla d’una manera biològica. Que és una mena de reportatge de les coses que ha vist en la societat barcelonina, amb personatges que ha pogut observar gràcies a la seva particular situació dintre aquesta societat i que són fins avui inexplorats per la nostra literatura.

Josep  Maria de Sagarra
Arxiu La Vanguardia

A desgrat d’això la seva novel·la no és una novel·la de clan, com algú ha dit i com fins s’ha insinuat en la premsa. Els personatges, si poden recordar tal o tal personatge, no volen retratar ningú. Quant als fets també són imaginats, completament imaginats. Però l’observació de la realitat, la versemblança que cal que tingui podran fer-los semblar reals, assemblar-los a coses realment esdevingudes.

Aquest reportatge de fets imaginaris es detura, però, en certs moments en els quals la introspecció psicològica pren més importància. “Vida privada” és, doncs, així —diu l’autor— una mena de gènere híbrid de novel·la i reportatge.

Quant a la matèria del contingut diu que el mateix títol ja l’explica: que tracta d’aquestes coses que hom no diu des de la trona, ni des del teatre, ni davant d’un concurs molt nombrós de persones, però que, en canvi, són tema de converses al voltant d’una taula de cafè o d’una tertúlia entre senyores.

Josep Maria de Sagarra diu moltes altres coses pintoresques o assenyades a propòsit del seu estil, de la seva vocació de poeta, de dramaturg i de novel·lista. I acaba afirmant, d’una manera emocionant i emocionada, que una de les coses per les quals més li agradaria tenir èxit és per a servir d’estímul a literats joves que han de fer la glòria de la Catalunya de demà.

Josep Maria de Segarra ha estat molt aplaudit, molt felicitat, i nombrosos admiradors i admiradores han sol·licitat la seva signatura pels exemplars adquirits de "Vida privada"."

Exposició Internacional de Barcelona 1929

Barcelodona

Joan Solà, "J. M. de Sagarra i la llengua (2)"

Avui, suplement "Cultura", 15 d'octubre de 1998

"El llenguatge de Vida privada fa tot l'efecte de ser molt verídic: és el de la societat que Sagarra ens descriu i per tant el necessita. D'una banda, hi ha tot de termes forasters propis d'aquella societat esnob, molts dels quals devien ser recents o almenys peculiars d'aquell ambient, és a dir neologismes en el sentit més fort, i per això l'escriptor els dóna en cursiva: jongleur, bric-à-brac, sex appeal, hall, boutade, maquereau, weekend, trench coat, cache-sexe. I pel que fa a la llengua general, Sagarra no sembla gens tocat d'escrúpols puristes: utilitza pertot, sense marcar-los, altres neologismes que devien ser més coneguts i formes corrents més o menys malvistes durant anys; els uns i les altres, com era inevitable, han acabat sent acceptats en la llengua estàndard (imbècil, burilla, cuidar-se de, xòfer, quartos 'diners', gigoló, curat d'espants, rímel, xarleston, vi de màlaga, tutú) o hi haurien d'acabar (gassa, rigodon, làmpara). Aquí cal incloure-hi formes pronominals com n'hi i l'hi, que Sagarra usa amb el valor de 'li'n' i 'la hi' / 'li ho': “A Guillem li havia fet horror, i encara n'hi feia més que mai, qualsevol classe de disciplina”, “La vol, vostè, eh? Suposi que [...] no em dóna la gana de donar-l'hi”, “tot això és secret professional. No..., no l'hi vull dir”; i els femenins de bastant: “les relliscades de molts senyors i de bastantes senyores”. Afegim-hi d'altres neologismes que ell encara dóna en cursiva però avui ja tenen passaport: sandwich, chantage, snob, gourmet, cazalla (avui sandvitx, xantatge, esnob, gurmet, cassalla).

Tot això ens dóna una idea de la “tibantor” que dèiem l'altre dia entre les necessitats d'un escriptor i l'opinió de gramàtics i lexicògrafs. Però, com he dit, Sagarra no semblava patir gaire del fetge en aquest aspecte. Enfrontat amb la realitat, utilitza profusament formes que els preceptistes titllen de barbarismes, adés sense marcar-les (averiguar, provador 'emprovador', apretar a córrer, tanteig, sillonet 'butaqueta', directa i legítimament, polveres, despedir-se, edredon, “una altra ditxosa lletra?”), adés posant-les en cursiva (pésam, boquilla, “Què prou ni què ocho cuartos!”, “no tens ningú per anar amb el cuento de la llàgrima?”, envainarse-la, manguitos, “inflada per les cotilles, els enagos, els refajos”, “El canonge Claramunt deia: «Bueno, bueno, bueno»”). Qui analitzi aquesta llengua haurà de sospesar bé cada cas i cada context, i potser haurà de concloure que és només “aparentment” que Sagarra no patia del fetge davant la llengua; car l'investigador s'haurà de preguntar, per exemple, com calia dir, doncs, polveres o refajos. Ja ell 94 ens pica l'ullet: “Ara del despreci se'n diu menyspreu...”. Ara: caldria disposar dels originals, per discriminar el que és d’ell del que és dels correctors.

Però no és pas aquest, per mi, l'aspecte més important de la llengua de Sagarra: és la mestria amb què governa la frase, l'energia que infon a cada adjectiu, la brillantor i l'eficàcia de les seves figures retòriques. Ho vèiem l'altre dia i hi podem afegir algun altre cas: “escoltava el cant dels grills amb un sentimentalisme de cromo”, “gastava una fe bastant epidèrmica”, “sembla que estiguis merla”, “els moments de més xarol”, “amb una tristesa pliocènica”, “tot el pis tenia una mena de trontoll sardanapàlic”. Per sobre de tot, probablement caldrà valorar-li una infinita capacitat de fer derivats i compostos, una virtut que Fabra apreciava i predicava tant: “mànegues apernilades”, “Aquesta dama era [...] més àcida, més raçada”, “La xafarderia més vil i més majordonesca era l'aliment de les dames despitades”. Sensacional “el greix apelmoixinat de les seves galtes”."