dilluns, 26 de setembre de 2011

La Barcelona d'Enric Sagnier


Edificis públics i privats, mansions i cases barates, esglésies i fàbriques. Enric Sagnier i Villavechia (Barcelona, 1858-1931) va ser l'autor de més de cinc-cents projectes arquitectònics que es van desenvolupar entre finals del segle XIX i principis del XX. És l'època en què Barcelona creix més enllà de les muralles i s'expandeix pel Pla a través de l'Eixample dissenyat per Cerdà. És l'época en què la burgesia dóna expressió al seu imaginari urbà, estètic i, en definitiva, ètic: és l'època de la conquesta de Barcelona.

Cert és que quan pensem en aquella Barcelona que s'inventa a si mateixa el Modernisme és l'estil arquitectònic que ens ve de seguida al cap. I en dir Modernisme apareixen, inevitablement, les figures senyeres que abanderen fins avui el retrat i la imatge de la Barcelona arquitetònica que es ven al món: Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner... La Sagrada Família, la Pedrera, la Casa Amatller, el Palau de la Música...També Sagnier ressona, tot i que si féssim anomenar obres d'aquest arquitecte no obtindríem la resposta que es mereix.

Frontó Barceloní, desaparegut 
(Santi Barjau. Enric Sagnier. Barcelona: Labor, 1992)

El Palau de Justícia, el desaparegut Frontó Barceloní, la Casa Garriga Nogués, el Temple Expiatori del Tibidabo, la Casa Doctor Genové, l'antic edifici del Reial Club Marítim, la seu de la Caixa de Pensions de la Via Laietana, l'Hotel Colon, el Patronat Ribas, la Basílica del Monestir de Montserrat... Construccions que potser no criden tant l'atenció com les grans obres del Modernisme: Sagnier tenia un estil eclèctic, amb tendència al classicisme, i el seu modernisme era més sobri i funcional, més proper a la inspiració medieval i allunyat del neomudèjar i de les tendències orientalitzants.

Adolfo Zerkowitz. Casal de l’Estalvi, seu dels serveis centrals
de la Caixa de Pensions, a la Via Laietana de Barcelona, 1914-1917. 
Arxiu Zerkowitz

Si Sagnier és important ho és perquè, de tan prolífic, la seva empremta és per tot l'Eixample. Ell és, en certa manera, qui més va ajudar a modelar la trama urbana que engolia els municipis del Pla de Barcelona i que configurava la nova Barcelona (anys després, Porcioles i Núñez y Navarro donarien el seu peculiar punt de vista sobre l'urbanisme i l'arquitectura; però aquest és un altre tema). Entre edificis públics i residències particulars, Sagnier dibuixa l'Eixample.


A CaixaForum tenim l'oportunitat, mitjançant l'exposició La ciutat de Sagnier, de viure el naixement i la transformació de Barcelona. Per a tots els qui vivim apassionadament la història de la nostra ciutat és una gran oportunitat de contemplar la seva epifania del no res a través del material exposat. L'exposició, comissariada per Santi Barjau i Julià Guillamon, mostra a través de diversos suports i formats (fotografies d'època, imatges actuals dels edificis, diaris de l'època, postals, maquetes i audiovisuals) l'obra de Sagnier i el context històric en què va ser concebuda.


Tinc en el despatx de casa dos busts de pedra, d'uns 15 cm d'alçada, que representen un Sant Pere i un soldat romà -presumiblement Longí-, recuperats de casa de l'avi March. Aquestes figures escultòriques aguanten els quatre volums d'El año cristiano, de la Biblioteca de Autores Cristianos (1a edició. Madrid, 1959), que continuen la tradició dels Flos sanctorum, recull d'hagiografies cristianes, que segueixen el calendari litúrgic (vides de sants que van ser molt importants per a la iconografia de l'art cristià en general, i que va servir per crear un subgènere biogràfic peculiar: el llegendari), i que es llegien els vespres del dissabte com a lectura edificant, segurament com a reminiscència de les parashot jueves (lectures setmanals de la Torà) que es llegeixen durant el sàbat. Això ve a tomb perquè, diu una llegenda familiar, aquests dos caps pertanyen al Via crucis de Montserrat (1906-1916), obra d'Enric Sagnier, amb escultures d'Eusebi Arnau. Va ser destruït l'any 1936 durant la Guerra Civil i només en resta la base de la Crucifixió i la Capella de la Soledat. Només?

(Les dues imatges de l'antic Via crucis pertanyen a AA.VV. Sagnier. Arquitecte. Barcelona 1858-1931. Barcelona: Ed. Antonio Sagnier, 2007)

3 comentaris :

  1. L'arquitectura que es nodreix del pensament i el configura. Aniré al Caixa Fòrum, segur!

    ResponElimina
  2. Sí, oi Clidice? Hi ha una estranya relació simbòlica entre l'arquitectura, el pensament, l'entorn... en la manera d'entendre el món, en definitiva.

    ResponElimina
  3. Galderich, per alguna raó no ha aparegut el teu comentari. El reprodueixo i en contesto a sota.

    Galderich ha deixat un comentari nou al vostre missatge "La Barcelona d'Enric Sagnier":

    Volem veure el Año Cristiano i els caps del 1936, of course!

    Per una altra banda jo treballo en una escola tunejada (l'edifici vell) per en Sagnier i al davant de casa hi tinc la seva torre d'estiueig. És curiós com no fa ni 14 anys estava projectada fotre-la a terra (per les Koplovich i en Clos) i construir-hi ves a saber què! Gràcies a una blocaire que es diu Pombolita (Una vecina) i una mica jo mateix amb altres veïns i mobilitzacions varem aconseguir que no fos derruïda i que es convertís en parc públic i Casal Sagnier per al barri. D'això en fa només 14 anys i ara li munten la gran exposició!
    En fi, país!

    Galderich, sabia que el "Año cristiano" i els caps despertarien la teva curiositat. A veure si organitzo una trobada-berenar-sopar blocaire a casa i venerem les meves relíquies.

    Molt bona feina la vostra per salvar el patrimoni. I és cert, qui els entengui, que els compri! Un dia escorxem i al següent, reconstruïm els trossos!

    ResponElimina