diumenge, 2 de setembre de 2012

El tren de la vida


Aprofitant el tema de l'apunt anterior, l'humor jueu, us proposo un exemple de com es pot fer comèdia parlant d'un fet tan tràgic com la Shoà (Holocaust): una sessió de cinema amb la pel·lícula d'Radu Mihaileanu, El tren de la vida (1998), Premi de la Crítica a la Mostra de Venècia, i que insereixo sencera al final.

Radu Mihaileanu, fill del periodista Mordechaï Buchman (supervivent dels camps nazis, que va canviar el nom per Ion Mihaileanu), va néixer a Bucarest en una família de l'Europa de l'Est de parla jiddisch. Mihaileanu és autor, també, de les pel·lícules El concierto (Le concert, 2009)  i La fuente de las mujeres (Le source des femmes, 2011).

El tren de la vida neix de la voluntat de documentar la història, agafant com a referència els escrits del seu pare, Ion Mihaileanu, en què descriu els shtetls, els pobles jueus de l'Europa de l'Est, els seus costums i la vida comunitària, que els nazis van esborrar del mapa. La pel·lícula explica les peripècies d'un d'aquests shtetls que, per escapar de la deportació i l'extermini, es deporta a ella mateixa muntant el seu propi tren. El pla, ideat per Schlomo, el boig del poble, porta tota la comunitat a la simulació, un joc de rol en què les víctimes parodien els seus botxins, assumint els papers que els ha tocat en sort.

14 comentaris :

  1. Doncs no he vist la pel.lícula... El concierto sí la vaig veure i tenia aquest to irònic i alhora de cant a la vida, de cosa viva i plena d'energia...

    ResponElimina
  2. Prefereixo aquesta pel·lícula que La vida és bella. Tot i així tinc les meves reserves sobre l'utilització de l'humor per tractar un tema com aquest.
    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també prefereixo "El tren de la vida", David; "La vida és bella" és massa sensiblera i plana.

      Jo accepto l'humor sobre qualsevol cosa, sempre i quan la intenció sigui clara. L'humor és com els contes: es tanca sobre ell mateix; s'explica per ell mateix; i en certa manera és moralitzant. No pot servir per fer mal.

      Elimina
  3. Vaig veure aquesta pel·li fa uns anys a la Filmoteca (plena a vessar) i trobo que és una mica irregular, però molt recomanable. Recomanable perquè planteja interrogants, i el primer si és possible fer humor de la Shoah. Deien que Roberto Benigni l'havia plagiada per a fer La vita è bella, però això està una mica agafat pels pèls (El tren de la vida és indiscutiblement millor, perquè té molts més elements).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte, Lluís, una de les millors coses de la pel·lícula són precisament aquests interrogants. S'ha de poder parlar de tot; fins i tot ficcionar una realitat tan crua com aquesta. "Malditos bastardos" és un altre exemple d'allò que es pot o no dir, al marge del grau de realitat que tinguin els fets. Cal, però, tenir una bona formació per no banalitzar les tragèdies.

      Elimina
  4. no l'he vist, tindré que llogar-la al video club...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fes-ho, Aris; passaràs una molt bona estona.

      Elimina
  5. Es una pelicula que tiene mucha gracia y mucho humor negro, del mas negro de todos, yo me lo pasé muy bien, pero en La vida es bella también a pesar de Benigni, que tiene momentos impagables.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muy negro, Carmenchu. Y es toda una lección. Benigni es demasiado histriónico para mi gusto.

      Elimina
  6. Jo tampoc no l'he vista (i mira que té anys!). Hi hauré de posar remei...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, quan l'hagis vist ja em sabràs dir el què. Com li deia a la Pombolita, a més de divertida, és una gran lliçó moral.

      Elimina
  7. Una qüestió al límit d’allò a tractar per l’art: pot fer-se humor de la tragèdia? Crec que tot dependrà del gust de l’autor, i si sóc espectador aposto per riure com a eina per a enfrontar-me a l’horror moral. Ara bé, he de reconèixer que si jo fos una de les víctimes crec que no podria veure una pel•lícula sobre allò que em va fer tant mal.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Missatger, jo el límit el poso, precisament, en la resposta que els propis afectats decideixen posar. A veure si un dia d'aquests parlo d'un cas excepcional en el tractament extrem de la Shoà feta per jueus a Israel.

      Elimina