dissabte, 25 de maig de 2013

Cafès i tavernes: quan Barcelona era un mercat

 El Bornet i el Rec Comtal, cap al 1700

Barcelona no té plaça major. Des que les muralles van ser enderrocades i la ciutat es va estendre per l’Eixample fins absorbir els municipis del pla no ha tingut cap espai que es pugui considerar el fòrum ciutadà urbà. La plaça de Catalunya ho hauria d’haver estat però mai hem sabut resoldre els espais que els baluards van deixar lliures al desaparèixer. Potser la Rambla ho va ser fins que va ser conquerida pel turisme i els barcelonins en vam ser expulsats.

Però no sempre ha estat així. Fins que el barri de la Ribera va ser arrasat per Felip V per construir-hi la Ciutadella militar, la plaça del Born va ser la plaça Major de Barcelona. L’espai s’obria des de Santa Maria del Mar fins a Flassaders, d’aquí fins el carrer Comerç s’estrenyia i donava nom al carrer del Born al Pla d’en Llull, es tornava a obrir a la plaça del Bornet (que queda sota el mercat del Born actual) i a continuació deixava pas al Pla d’en Llull, que en angle recte baixava cap al carrer Gran de la Ribera i la gran arbreda que, amb més de 400 arbres, es desplegava paral·lela a la muralla de Mar, entre la Peixateria i l’Escorxador.

La plaça del Born era el centre neuràlgic de Barcelona, no només perquè s’hi desenvolupava l’activitat comercial sinó perquè era on s’hi celebraven les festes nobiliàries (no oblidem que a l’Edat Mitjana era el lloc on s’hi celebraven les justes entre cavallers), les corrides de braus, actes religiosos i festes populars com el Carnaval, un dels més importants d’Europa durant el segle XVII.

Al Born hi convergien els tres sectors econòmics de la ciutat: el comercial, l’industrial (alimentat pel Rec Comtal, que travessava les indústries del barri de Sant Pere i pel Born anava a buscar el mar) i la marinera i portuària, que era l’activitat principal del barri de la Ribera que va desaparèixer sota els pics i les pales (eliminant, de pas, un nucli civil i polític conflictiu).

A banda del mercat diari, el Born i el Bornet centralitzaven el comerç de l’adrogueria, potser el més important de la ciutat. Una adrogueria és el que nosaltres hem conegut com a “colmado” o botiga de queviures; i si bé el nom de l’activitat es va perdre fa temps, sí que hem fet servir fins fa poc el nom “adroguer” per referir-nos a l’amo del colmado: ca l’adroguer.

A l’adrogueria s’hi venien tots els articles de primera necessitat, tant domèstics com menestrals (sabaters, tintorers, pintors, escudellers, fusters...), exceptuant aquells que pertanyien a altres gremis com el pa, la carn, el peix o el vi. S’hi venien productes vinguts d’arreu d’Europa, però també d’Amèrica, Àsia i Àfrica; allò que a Castella en deien “ultramarinos”. S’hi venien drogues i sabons, espècies, sal, tabac, cafè, fruits secs, xocolata, sucre i elaborats com confits, torrons, neules i melindros. L’adrogueria era l’activitat que movia el comerç en una ciutat que, a l’inrevés del que sempre s’ha dit, era molt activa i era el motor que distribuïa per tot el món el productes fabricats a Catalunya de l’edat moderna.

Al comerç habitual s’hi afegien els serveis necessaris per als mercaders que hi treballaven i per als que transitaven fent negocis d’una ciutat a una altra. El Born era lloc de fondes i hostals on s’hi menjava i dormia. Tavernes (regentades habitualment per italians), que podien despatxar vi i oli, però no podien oferir menjars cuinats, exceptuant sardines i plats semblants. Hi havia triquets, que eren espais públics de joc, instal·lats normalment en horts, on s’hi jugava a pilota (el jeu de paume francès, un precedent del tennis), a l’argolla o pala mall (una mena de croquet), a cartes, a daus, a billar... I del segle XVII són els primers establiments que van començar a servir begudes fredes, que serien el precedent de les granges de refrescos, gelats i orxates que es posarien de moda a Barcelona entre el XVIII i el XIX.

El Born bullia. Barcelona bullia. I bullia l’aigua per infusionar el cafè.

Plànol del barri de la Ribera, que presenta la zona enderrocada
per construir la Ciutadella militar i la part conservada (color rosa).
Les anotacions de topònims són afegides
(1718. Archivo General de Simancas: MPD_07_031)

El costum de prendre cafè s’inicia (1) a La Meca, passa al Caire i els turcs el porten a Constantinopla, on l’any 1554, durant el regnat de Solimà, s’obre el primer establiment, freqüentat per intel·lectuals (costum que es perpetuarà fins el segle XIX) . Però no serà fins el segle XVII que arriba a Europa. De la mà de comerciants venecians, a Venècia s’obre el primer cafè l’any 1645. I si fem cas a la història, després vindran Londres (1652), Marsella (1659), Amsterdam (1663), París (1675) i Viena (1683), sempre a través de comerciants turcs o jueus. Segons explica Paco Villar a La ciutat dels cafès (La Campana, 2009) el primer cafè de Barcelona l’instal·la l’italià Andrea Caponata l’any 1750, al costat del Teatre de la Santa Creu a la Rambla (2), i té l’honor de ser el primer de la Península ibèrica i d’Espanya. Abans que Paco Villar no comencés a regirar hemeroteques, la primera cafeteria barcelonina estava datada el 1786, que és l’any que encara dona l’Enciclopèdia Catalana.

Sembla estrany, però, que entre el primer establiment venecià i el primer de Barcelona passin cent anys. No té cap sentit estant lligat el comerç de la ciutat, com ho ha estat durant segles, a la Mediterrània.

Ha fet falta anar més enllà de les hemeroteques i treure-li la pols als arxius notarials de la ciutat per descobrir que Barcelona era una població ordenada que recorria als notaris per deixar constància de qualsevol activitat testamentària i comercial. Ens ho explica Albert Garcia Espuche a Barcelona 1700 (Barcelona, 2010). Una obra que és el resultat de dècades d’investigació en els arxius i que ens proporciona una detallada descripció de la Barcelona del set-cents; del comerç, dels costums i de la urbanització d’una ciutat que no era l’urbs en decadència que sempre ens han pintat, sinó una ciutat activa que patia periòdicament els resultats dels conflictes bèl·lics internacionals, però dels que se’n refeia amb eficàcia i diligència fins que els borbons la van emmanillar.

I entre moltes altres coses, Garcia Espuche (3), autor també de la magna obra La ciutat del Born (Barcelona, 2009), i director del projecte arqueològic i històric del Born, ens fa veure que al límit del barri de la Ribera arrasat, just a sota de la plaça del Born, als quatre cantons d’Esparteria i Vidrieria, hi ha trobat constància del primer cafè barceloní, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagués hagut d’altres abans:

“El 1710 en funcionava un al carrer de l’Esparteria, cantonada amb el de la Vidrieria, portat pel negociant de Pavia Josep Farrer. Les portes que donaven al carrer estaven protegides amb ventalles de tela, i el reclam es feia amb una ensenya de fusta amb el nom Cafè. Ningú no podia dubtar sobre quin era el producte que s’hi consumia. Dins del local, els clients disposaven de tres taules de fusta amb tapets de baieta, tres bancs de respatllera i set tamborets.” (4)

Podem comprovar com de minuciosa és la descripció fins i tot de l’interior de l’establiment gràcies a les actes notarials que han quedat enregistrades després de les transaccions comercial al cas.

Els quatre cantons vistos des del carrer Esparteria. Probablement,
el Cafè de Josep Farrer va ser al xamfrà de la dreta, creuat Vidrieria
Bereshit - EHM)

La Història de les gran dades, de fronteres i polítiques internacionals és enganyosa i carregosa (em poso a la pell d’un estudiant de secundària); ens diu poc de quina és la realitat més enllà dels despatxos i les cancelleries: la vida es desenvolupava dia a dia a les places, als carrers i als mercats; a les tavernes i als cafès. Si ens preguntem per què comerciants italians s’establien a Barcelona per regentar aquests negocis o per què el perruquers barcelonins eren francesos, podrem construir una història que ens explicarà l’origen d’aquest entramat urbà i humà que és Barcelona, per què ha estat i és una ciutat de mercaders, quines aliances establia amb els països estrangers... I veurem com el joc de forces del set-cents que decantava Catalunya cap els austriacistes i que acabaria el 1714 claudicant davant del Borbó tenia a veure amb la fabricació i el comerç de l’aiguardent català que anglesos i holandesos no podien comprar a l'enemic: França. La lluita política reduïda a una baralla de taverna, que tenia el bacallà com a producte de transacció comercial: els vaixells britànics portaven el bacallà salat des de les costes de Terranova i tornaven a Anglaterra amb les bodegues carregades d'aiguardent fabricat al Camp de Tarragona i el Baix Camp, i embarcat a Salou, port que gaudia d'excepcions fiscals (vegeu "Bacallà i prosperitat", a Barcelona redescoberta.

El barri de la Ribera durant el segle XVII i principis del XVIII,
abans de ser enderrocat per construir la Ciutadella militar

*

Notes:

(1) Federación Española del Café [pàgina web]. <http://www.federacioncafe.com/Publico/ElCafe/OrigenesEHistoria.asp>.

(2) Villar, Paco. La ciutat dels cafès. Barcelona: La Campana, 2009, p. 49.

(3) Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) és historiador i arquitecte, ha estat director d’exposicions i director de recerca del CCCB, on l’any 2000 va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic, i actualment és director del Projecte del Born. Ha publicat, entre altres obres, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial (1988); El inventario (2002); Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714) (2005); La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII) (2009), i Barcelona 1700 (2010). Ha dirigit la col·lecció Seminaris Urbans, del CCCB, i actualment dirigeix la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700. Ha dictat cursos i conferències a diverses universitats catalanes, espanyoles i europees,i ha publicat nombrosos articles en revistes científiques i diaris arreu del món. Ha comissariat, entre d’altres, les exposicions El Quadrat d’Or (1990); El Modernisme (1990); Ciutats, del globus al satèl·lit (1994); Retrat de Barcelona (1995); La Ciutat Sostenible (1998); La Reconquesta d’Europa. Espai públic europeu 1980-1999 (1999); Fes, ciutat interior (2002); Barcelona & Fotografia (2005), i n’ha dirigit una trentena més. Entre altres prestigiosos premis, ha rebut tres vegades el Ciutat de Barcelona i el 2010 ha estat guardonat amb el Nacional de Cultura per l’obra La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII).

(4) Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona, 2010, p. 209.

16 comentaris :

  1. Fantàstic, molt bo, com tot el que publiques és una meravella, jo et llegeixo molt i m'ensenyes molt.
    Moltes gràcies i BCDS.

    ResponElimina
  2. La quantitat de coses que s'aprenen a can Bereshit! Ni idea del predomini d'italians i francesos al capdavant de cafeteries i perruqueries, ni que la primera cafeteria de la Península Ibèrica s'obrís a Barcelona. Molt interessant tot, Enric.
    Per cert, respecte a la qüestió de la plaça major de la ciutat: i la Plaça Reial?...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, la plaça Reial és veritat que té l'estructura d'una plaça major, però no n'ha tingut mai l'ús; mai ha estat el fòrum barceloní. Jo diria que a la Barcelona moderna ha estat la Rambla qui a fet la funció.

      Elimina
  3. molt bo. Per cert, que el carrer del rec comtal sempre fa molt mala olor i m'imagino de que deuria ser antigament el rec que tu dius de les fabriques que anava a parar al mar. El mercat del born sempre em sembla un punt neuralgic molt important.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, jo diria que és de les clavegueres. Però és possible que encara hi hagi algun reducte on s'hi estanquin les aigües quan plou.

      Elimina
  4. Molt bona entrada, com sempre. Estic amb tu en que la Rambla no és dels barcelonins. Ni el gòtic, ni el call, ni.... Si als menys ens respectessin, però no, arrasen i embruten.

    Gràcies per les teves magnífiques aportacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pilar!

      En part és una mica culpa nostra, no? Hem deixat que la Barcelona monumental es converteixi en una gran botiga de souvenirs.

      Elimina
  5. Una entrada magnífica. Cal recuperar l'empenta de la Barcelona del 1700.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alyebard, t'imagines què passaria si hara es cridés a formar la Coronela per defensar la ciutat?

      http://ca.wikipedia.org/wiki/Coronela_de_Barcelona

      Elimina
  6. Anem a fer un cafè? Jo em demano un d'anterior al 1710! A veure si el trobem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Galderich, si no l'ha trobat el Garcia Espuche no sé pas com ho farem nosaltres! Tens cap proposta?

      Elimina
  7. Tota una sorpresa, sobre tot per algunes curiositats de les que no tenia ni idea.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, potser és un dels grans avantatges dels historiadors de la vida privada. Quan baixem al detall descobrim un món que res té a veure amb el que ens explica la història dels manuals.

      Elimina
  8. Feia temps que no pasaba per aquí, i com sempre, m'han agradat moltisím les teves histories de la nostra ciutat.
    A més, em fas sentir molt afortunada per haver tingut la sort d'he neixer en aquest barri estimat.
    Gracies Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et trobava a faltar, Montse, perquè sé que t'estimes els barris de la Barcelona vella que giren al voltant de Sant Pere, com es veu en el teu blog. M'alegro que t'agradin aquestes històries. Amb tants anys d'existència els relats se superposen, i si gratem una mica, surten coses molt interessants. A veure si tinc temps i n'explico algunes més de poc conegudes que també t'agradaran.

      Elimina