La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dissabte, 25 de maig de 2013

Cafès i tavernes: quan Barcelona era un mercat

El Bornet, de Ramon Martí i Alsina (1826-1894). MNAC


La plaça major de Barcelona

Barcelona no té plaça major. Des que les muralles van ser enderrocades (1854) i la ciutat es va estendre per l’Eixample fins absorbir els municipis del Pla no ha tingut cap espai que es pugui considerar el fòrum ciutadà urbà. La plaça de Catalunya ho hauria pogut ser però mai hem sabut resoldre els espais que els baluards van deixar lliures al desaparèixer. Primer la muralla de Mar i després la Rambla (fins que ha estat conquerida pel turisme) han fet la funció tant de passeig com de lloc de trobada. La plaça de Sant Jaume, centre polític de la ciutat, no ho ha estat mai; el Mercadal (plaça de l'Àngel) no complia les condicions. Potser el lloc que més s'hi ha acostat ha estat la plaça Nova.

Però no sempre ha estat així. Fins que el barri de la Ribera va ser arrasat per Felip V per construir-hi la Ciutadella militar, la plaça del Born va ser la plaça Major de Barcelona. L’espai s’obria des de Santa Maria del Mar (amb Montcada exercint de carrer senyorial) fins a Flassaders, d’aquí fins a l'actual carrer del Comerç s’estrenyia i donava nom al carrer del Born al Pla d’en Llull, que es tornava a obrir a la plaça del Bornet (que queda sota el mercat del Born actual) i a continuació deixava pas al Pla d’en Llull (dins del Parc de la Ciutadella, on ara hi ha la placeta de darrere de l'Humbracle). El Pla d'en Llull era una gran plaça travessada pel Rec Comtal, que quedava davant del convent de Santa Clara (que estaria on avui hi ha la glorieta de davant de la cascada del Parc i que va ser enderrocat el 1718 i traslladat al Tinell). El convent quedava protegit pel baluard del mateix nom, i el Portal de Sant Daniel (també conegut com de les Menoretes o del Born), les restes del qual van ser a la vista recentment durant unes obres del subsòl del Parc. En direcció a mar, entre els baluards de Llevant (al costat dret del Parlament) i el de Migdia (visible al costat de l'Estació de França), s'hi obria l'esplanada dels molins de vent, d'on partia el carrer Gran de la Ribera i la gran arbreda que, amb més de 400 arbres, es desplegava paral·lela a la muralla de Mar, entre l'Escorxador (a tocar del tram del Rec Comtal que anava a desembocar rere l'actual Parc) i la Peixateria, situada a l'actual carrer de l'Esparteria, i que substituïa la Pescateria Vella que estava antigament on avui hi ha el Fossar de les Moreres.


El barri de la Ribera durant el segle XVII i principis del XVIII,
abans de ser enderrocat per construir-hi la Ciutadella militar


La plaça del Born, extensió urbana de la Vilanova de la Mar que creix, el segle XI, fora de les muralles romanes amb les quals comunicava a través de la Via de la Mar (actual Argenteria), era el centre neuràlgic de Barcelona, no només perquè s’hi desenvolupava l’activitat comercial, sinó perquè era on se celebraven les festes nobiliàries, les justes entre cavallers (el mot "born" fa referència precisament al lloc on es feien aquests combats), les corrides de braus, actes religiosos com el Corpus i festes populars com el Carnaval, un dels més importants d’Europa durant el segle XVII i XVIII.


El comerç

Al Born hi convergien els tres sectors econòmics de la ciutat: el comercial, l’industrial (alimentat pel Rec Comtal, que travessava les indústries tèxtils del barri de Sant Pere i pel Born anava a buscar el mar) i la marinera i portuària, que era l’activitat principal del barri de la Ribera que va desaparèixer sota el pic i la pala (eliminant, de pas, un nucli civil i polític conflictiu).

A banda del mercat diari, els tallers i els menestrals, el Born i el Bornet centralitzaven el comerç de l’adrogueria, potser el més important de la ciutat. Una adrogueria és el que nosaltres hem conegut com a “colmado” o botiga de queviures; i si bé el nom de l’activitat es va perdre fa temps, sí que hem fet servir fins fa poc el nom “adroguer” per referir-nos a l’amo del colmado: ca l’adroguer.


El passeig del Born (segle XVIII). MUHBA


A l’adrogueria s’hi venien tots els articles de primera necessitat, tant domèstics com menestrals (sabaters, tintorers, pintors, escudellers, fusters...), exceptuant aquells que pertanyien a altres gremis com el pa, la carn, el peix o el vi. S’hi venien productes vinguts d’arreu d’Europa, però també d’Amèrica, Àsia i Àfrica; allò que a Castella en deien ultramarinos ("de més enllà del mar"). S’hi venien drogues (matèries primeres d'ús industrial) i sabons, espècies, sal, tabac, cafè, fruits secs, xocolata, sucre i elaborats com confits, torrons, neules i melindros Els pastissers vindrien més tard). L’adrogueria era l’activitat que movia el comerç en una ciutat que, a l’inrevés del que sempre s’ha dit, era molt activa i era el motor que distribuïa per tot el món el productes fabricats a Catalunya de l’edat moderna.


El Bornet (segle XVIII), amb la torre de Sant Joan
i la Ciutadella al fons. MUHBA


Al comerç habitual s’hi afegien els serveis necessaris per als mercaders que hi treballaven i per als que transitaven fent negocis d’una ciutat a una altra. El Born era lloc de fondes i hostals on s’hi menjava i dormia. Tavernes (regentades habitualment per italians), que podien despatxar vi i oli, però no podien oferir menjars cuinats, exceptuant sardines i plats semblants. Hi havia triquets, que eren espais públics de joc, instal·lats normalment en horts, on s’hi jugava a pilota (el jeu de paume francès, un precedent del tennis), a l’argolla o pala mall (una mena de croquet), a cartes, a daus, a billar... I del segle XVII són els primers establiments que van començar a servir begudes fredes, que serien el precedent de les granges de refrescos, gelats i orxates que es posarien de moda a Barcelona entre el XVIII i el XIX.

El Born bullia. Barcelona bullia. I bullia l’aigua per infusionar el cafè.


Plànol del barri de la Ribera, que presenta la zona enderrocada
per construir la Ciutadella i la part conservada (color rosa).
El rectangle indica la ubicació del mercat i el jaciment.
1718. Archivo General de Simancas


Cafès i tavernes

El costum de prendre cafè s’inicia (1) a La Meca, passa al Caire i els turcs el porten a Constantinopla, on l’any 1554, durant el regnat de Solimà, s’obre el primer establiment, freqüentat per intel·lectuals (costum que es perpetuarà fins el segle XIX). Però no serà fins el segle XVII que arriba a Europa. De la mà de comerciants venecians, a Venècia s’obre el primer cafè l’any 1645. I si fem cas a la història, després vindran Londres (1652), Marsella (1659), Àmsterdam (1663), París (1675) i Viena (1683), sempre a través de comerciants turcs o jueus.

Segons explica Paco Villar a La ciutat dels cafès (La Campana, 2009) el primer cafè de Barcelona l’instal·la l’italià Andrea Caponata l’any 1750, al costat del Teatre de la Santa Creu (avui Teatre Principal) a la Rambla (2), i té l’honor de ser el primer de la Península ibèrica i d’Espanya. Abans que Paco Villar no comencés a regirar hemeroteques, la primera cafeteria barcelonina estava datada el 1786, que és l’any que encara dona l’Enciclopèdia Catalana.

Sembla estrany, però, que entre el primer establiment venecià i el primer de Barcelona passin cent anys. No té cap sentit estant lligat el comerç de la ciutat, com ho ha estat durant segles, a la Mediterrània.

Ha fet falta anar més enllà de les hemeroteques i treure-li la pols als arxius notarials de la ciutat per descobrir que Barcelona era una població ordenada que recorria als notaris per deixar constància de qualsevol activitat testamentària i comercial. Ens ho explica Albert Garcia Espuche a Barcelona 1700 (Barcelona, 2010). Una obra que és el resultat de dècades d’investigació en els arxius i que ens proporciona una detallada descripció de la Barcelona del set-cents; del comerç, dels costums i de la urbanització d’una ciutat que no era l’urbs en decadència que sempre ens han pintat, sinó una ciutat activa que patia periòdicament els resultats dels conflictes bèl·lics internacionals, però dels quals se’n refeia amb eficàcia i diligència fins que els borbons la van emmanillar.

I entre moltes altres coses, Garcia Espuche (3), autor també de la magna obra La ciutat del Born (Barcelona, 2009), i ànima del projecte arqueològic i històric del Born, ens fa veure que al límit del barri de la Ribera arrasat, just a sota de la plaça del Born, als quatre cantons d’Esparteria i Vidrieria, hi ha trobat constància del primer cafè barceloní, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagués hagut d’altres abans:

“El 1710 en funcionava un al carrer de l’Esparteria, cantonada amb el de la Vidrieria, portat pel negociant de Pavia Josep Farrer. Les portes que donaven al carrer estaven protegides amb ventalles de tela, i el reclam es feia amb una ensenya de fusta amb el nom Cafè. Ningú no podia dubtar sobre quin era el producte que s’hi consumia. Dins del local, els clients disposaven de tres taules de fusta amb tapets de baieta, tres bancs de respatllera i set tamborets.” (4)

Podem comprovar com de minuciosa és la descripció fins i tot de l’interior de l’establiment gràcies a les actes notarials que han quedat enregistrades després de les transaccions comercial al cas.


Els quatre cantons vistos des del carrer Esparteria. Probablement,
el Cafè de Josep Farrer va ser al xamfrà de la dreta, creuat Vidrieria
Bereshit - EHM)


Aiguardent i bacallà

La Història de les gran dades, de fronteres i polítiques internacionals és enganyosa i carregosa (em poso a la pell d’un estudiant de secundària); ens diu poc de quina és la realitat més enllà dels despatxos i les cancelleries: la vida es desenvolupava dia a dia a les places, als carrers i als mercats; a les tavernes i als cafès. Si ens preguntem per què comerciants italians s’establien a Barcelona per regentar aquests negocis o per què el perruquers barcelonins eren francesos, podrem construir una història que ens explicarà l’origen d’aquest entramat urbà i humà que és Barcelona, per què ha estat i és una ciutat de mercaders, quines aliances establia amb els països estrangers... I veurem com el joc de forces del set-cents que decantava Catalunya cap els austriacistes i que acabaria, el 1714, claudicant davant del Borbó tenia a veure amb la fabricació i el comerç de l’aiguardent català que anglesos i holandesos no podien comprar a l'enemic: França. La lluita política reduïda a una baralla de taverna, que tenia el bacallà com a producte de transacció comercial: els vaixells britànics portaven el bacallà salat des de les costes de Terranova i tornaven a Anglaterra amb les bodegues carregades d'aiguardent fabricat al Camp de Tarragona i el Baix Camp, i embarcat a Salou, port que gaudia d'excepcions fiscals (vegeu "Bacallà i prosperitat", a Barcelona redescoberta).


El Bornet i el Rec Comtal, cap al 1700


*

Notes:

(1) Federación Española del Café [pàgina web]. <http://www.federacioncafe.com/Publico/ElCafe/OrigenesEHistoria.asp>.

(2) Villar, Paco. La ciutat dels cafès. Barcelona: La Campana, 2009, p. 49.

(3) Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) és historiador i arquitecte, ha estat director d’exposicions i director de recerca del CCCB, on l’any 2000 va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic, i actualment és director del Projecte del Born. Ha publicat, entre altres obres, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial (1988); El inventario (2002); Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714) (2005); La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII) (2009), i Barcelona 1700 (2010). Ha dirigit la col·lecció Seminaris Urbans, del CCCB, i actualment dirigeix la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700. Ha dictat cursos i conferències a diverses universitats catalanes, espanyoles i europees,i ha publicat nombrosos articles en revistes científiques i diaris arreu del món. Ha comissariat, entre d’altres, les exposicions El Quadrat d’Or (1990); El Modernisme (1990); Ciutats, del globus al satèl·lit (1994); Retrat de Barcelona (1995); La Ciutat Sostenible (1998); La Reconquesta d’Europa. Espai públic europeu 1980-1999 (1999); Fes, ciutat interior (2002); Barcelona & Fotografia (2005), i n’ha dirigit una trentena més. Entre altres prestigiosos premis, ha rebut tres vegades el Ciutat de Barcelona i el 2010 ha estat guardonat amb el Nacional de Cultura per l’obra La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII).

(4) Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona, 2010, p. 209.

18 comentaris :

  1. Fantàstic, molt bo, com tot el que publiques és una meravella, jo et llegeixo molt i m'ensenyes molt.
    Moltes gràcies i BCDS.

    ResponElimina
  2. La quantitat de coses que s'aprenen a can Bereshit! Ni idea del predomini d'italians i francesos al capdavant de cafeteries i perruqueries, ni que la primera cafeteria de la Península Ibèrica s'obrís a Barcelona. Molt interessant tot, Enric.
    Per cert, respecte a la qüestió de la plaça major de la ciutat: i la Plaça Reial?...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sícoris, la plaça Reial és veritat que té l'estructura d'una plaça major, però no n'ha tingut mai l'ús; mai ha estat el fòrum barceloní. Jo diria que a la Barcelona moderna ha estat la Rambla qui a fet la funció.

      Elimina
  3. molt bo. Per cert, que el carrer del rec comtal sempre fa molt mala olor i m'imagino de que deuria ser antigament el rec que tu dius de les fabriques que anava a parar al mar. El mercat del born sempre em sembla un punt neuralgic molt important.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, jo diria que és de les clavegueres. Però és possible que encara hi hagi algun reducte on s'hi estanquin les aigües quan plou.

      Elimina
  4. Molt bona entrada, com sempre. Estic amb tu en que la Rambla no és dels barcelonins. Ni el gòtic, ni el call, ni.... Si als menys ens respectessin, però no, arrasen i embruten.

    Gràcies per les teves magnífiques aportacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pilar!

      En part és una mica culpa nostra, no? Hem deixat que la Barcelona monumental es converteixi en una gran botiga de souvenirs.

      Elimina
  5. Una entrada magnífica. Cal recuperar l'empenta de la Barcelona del 1700.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alyebard, t'imagines què passaria si hara es cridés a formar la Coronela per defensar la ciutat?

      http://ca.wikipedia.org/wiki/Coronela_de_Barcelona

      Elimina
  6. Anem a fer un cafè? Jo em demano un d'anterior al 1710! A veure si el trobem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Galderich, si no l'ha trobat el Garcia Espuche no sé pas com ho farem nosaltres! Tens cap proposta?

      Elimina
  7. Tota una sorpresa, sobre tot per algunes curiositats de les que no tenia ni idea.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, potser és un dels grans avantatges dels historiadors de la vida privada. Quan baixem al detall descobrim un món que res té a veure amb el que ens explica la història dels manuals.

      Elimina
  8. Feia temps que no pasaba per aquí, i com sempre, m'han agradat moltisím les teves histories de la nostra ciutat.
    A més, em fas sentir molt afortunada per haver tingut la sort d'he neixer en aquest barri estimat.
    Gracies Enric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et trobava a faltar, Montse, perquè sé que t'estimes els barris de la Barcelona vella que giren al voltant de Sant Pere, com es veu en el teu blog. M'alegro que t'agradin aquestes històries. Amb tants anys d'existència els relats se superposen, i si gratem una mica, surten coses molt interessants. A veure si tinc temps i n'explico algunes més de poc conegudes que també t'agradaran.

      Elimina
  9. gràcies, sempre, amé sempre tan clar.

    ResponElimina