dilluns, 23 de març de 2015

La Ciutat d'en Nyoca: Barcelona es tenyeix de groc

Campamento sanitario de la Constitución (1821)
Louis Vuillaume (AHCB)


La imatge que encapçala aquest apunt és una còpia d’una litografia de Louis Vuillaume impresa el 1821 a la impremta d’Antoni Brusi, introductor d’aquest sistema d’impressió a Catalunya un any abans. Però la il·lustració té més valor documental que pioner o artístic. Ens mostra la muntanya de Montjuïc, amb el castell coronant-la, un campament, el port de la ciutat i una torre entre camins i prats.

Aquesta torre és probablement la darrera imatge (si és que n’hi ha cap més) de la Creu Coberta. El camí inferior es el que sortia del Portal de Sant Antoni, vell ramal de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i anava de Roma a Gades passant per Tarraco. Avui es correspon amb l’avinguda Mistral. Més al sud, el camí es bifurcava cap a la carretera de la Bordeta cap Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet), i cap a Molins de Rei pel coll Blanc per l’actual carrer de la Creu Coberta a Hostafrancs.

Si ens hi fixem, encara serem capaços de distingir el Coll de la Creu Coberta, avui desfigurat per la urbanització de la ciutat però que era al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat en el punt on avui hi ha la plaça Espanya urbanitzada l’any 1908. Fins la remodelació de Las Arenas, encara es podia distingir el punt més alt del turó de la Vinyeta sobre el qual es va construir la plaça de toros.

La Creu Coberta, va ser construïda el 1344 com a creu de terme amb el nom de Creu de Sant Antoni. Tot i que en el segle XV ja consta com a coberta, va ser refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista. Com a bon lloc de pas, des del segle XV fins el 1715 li van fer companyia unes de les forques de la ciutat perquè barcelonins i forans sabessin com les gastava la justícia. I, ironies del destí, allà on els reus deixaven anar el darrer alè també hi van esbufegar els toros lidiats i eren sacrificats els animals que anaven de visita a l’escorxador. Enderrocada el 1823 a la fi del Trienni Constitucional, el 1824 va ser substituïda per la del cementiri del Pi, que va desaparèixer definitivament a la dècada de 1850.

Hem deixat per al final un dels elements que destaquen en aquest paisatge: les tendes de campanya. Situades a la falda de Montjuïc, aproximadament entre l’actual carrer Lleida i l’avinguda de Maria Cristina (el camí del mig de la litografia vindria a ser aquesta avinguda), aquesta mena de poblat s’anomenava Campament de la Constitució i era conegut popularment com a Ciutat d’en Nyoca.

El mes de febrer parlàvem del Raval de Jesús, una barriada barcelonina fora de muralles que havia crescut al voltant del convent de Jesús. Aleshores havíem comentat que el seu cementiri havia servit per enterrar-hi els morts de les epidèmies dels segle XVII. Destruït el convent i el raval durant la Guerra de Successió i després durant la del Francès, el 1821 va ser reconstruït en part per allotjar-hi els malalts de l’epidèmia de febre groga d’aquest mateix any (entre l'agost i el novembre), agreujada per la insalubritat d’una Barcelona emmurallada que patia greus problemes sanitaris a causa de la gran densitat de població, i de les malalties noves portades d’ultramar.

Alguns especialistes apunten que va ser el 6 d'agost el dia en què el metge Antoni Pellicer donava fe del caràcter epidèmic de la malaltia que al llarg dels primers anys del segle XIX havia provocat diversos brots als ports de les ciutats mediterrànies. Uns defensaven que el contagi era fruit dels vaixells procedents de les colònies americanes, mentre que per als anticontagionistes l'estat insalubre del port i les clavegueres de la ciutat juntament amb unes condicions meteorològiques adverses eren les úniques causes de la malaltia. Asseguraven que la policia sanitària havia estat negligent en la inspecció de la xarxa de clavegueres i que per això el seu estat era lamentable. Per a ells, el Rec Comtal, que discorria per la zona oriental de Barcelona, ​​amb un cabal reduït a causa de la manca de pluges estacionals i on s'abocaven els residus de l'escorxador municipal i de diverses fàbriques, era un punt d'infecció evident (1).

Sigui com sigui, l'epidèmia va marcar un abans i un després en el futur de la muralla de Barcelona, ciutat declarada plaça militar, raó per la qual tenia prohibit edificar dins dels límits establerts (la distància del foc de canó) i créixer cap el Pla. La muralla seria enderrocada el 1854 amb gran alegria dels barcelonins, l'aire va córrer pels carrers i el Pla Cerdà (1860) va definir el futur de l'Eixample.

Tornant a la febre groga, va ser necessari recórrer als llatzerets bruts (el carrer del Llatzeret, per exemple, recorda el que hi va haver en el Poblenou abans de construir-hi el cementiri) i habilitar-ne de nous on confinar els malalts, i muntar cases de quarantena per evitar el contagi de la població. Explica Josep Coroleu a Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) que qui tenia diners fugia lluny de la ciutat, a les viles del Pla o als monestirs de Pedralbes, Montalegre, Sant Jeroni o la Conreria. Però per a qui no tenia possibles es va habilitar la Ciutat d'en Nyoca, que en realitat era –mal presagi– un barri de 400 barraques habitades cadascuna d’elles per deu persones en condicions deplorables, barrejats sense criteri, raó per la qual se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. L’expressió va fer tal fortuna que va acabar servint per anomenar qualsevol ciutat o barriada molt poblada, però de manera especial per referir-se a Barcelona despectivament.

Al final d’aquella epidèmia de febre groga van perdre la vida al voltant de 10.000 barcelonins (la xifra s'estén fins a 20,000 segons les fonts). Més del 10% de la població d'una ciutat que en aquells temps comptava amb poc més de 100.000 habitants. Tots tenien noms i cognoms, i molts estan registrats: un cenotafi d’estil neoclàssic en record de les víctimes, obra de l’arquitecte Leandre Albareda Petit, s’alça al mig del cementiri del Poblenou i esmenta alguns dels que van sucumbir a l’epidèmia, i els registres del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu indiquen les entrades i sortides de malalts i morts d'aquesta institució(2). Però com que sovint el destí s’expressa amb ironia, un d’ells va ser Antoni Brusi, l’impressor que ens va deixar testimoni de la barriada de barraques d’en Nyoca, que va durar prou temps com perquè a la ciutat deserta les herbes cresquessin per als carrer fins al punt que, segons explica Amades, calgué segar-les a cop de falç quan van tornar-hi els supervivents.


Fragment d'un plànol de 1711, amb el Portal de Sant Antoni,
la Creu Coberta i la bifurcació de camins (ICC)


[Notes]

1.  Manifiesto acerca el origen y propagación de la calentura que ha reinado en Barcelona en 1821. Presentado al Augusto Congreso Nacional por una reunión libre de médicos extranjeros y nacionales. Barcelona, 1822.

2.  Recull de llibres i plecs d'entrades de malalts i òbits de l'Hospital i hospitals provisionals de Barcelona, del Fons històric de l'Hospital de la Santa Creu.

Més notícies sobre el desenvolupament de la febre groga de 1821 a Història de Barcelona, d'Héctor Prat i Mercè Balada.

I sobre la Creu Coberta, a Barcelofília.

26 comentaris :

  1. Qui podia fugia de Barcelona però a molts pobles eren rebuts a cops de pedra o pitjor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eren uns apestats. Barcelona es podria dins les muralles.

      Elimina
  2. Ostres...amb la JULÍA.
    crec , té raó
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, és que poca broma: va moiri més del 10% de la població. Imagina't la cara que deurien fer als altres pobles quan veien arribar els barcelonins!

      Elimina
  3. Una bona historia per el teu llibre !! Felicitacions ! es interesantissma !!!

    ResponElimina
  4. Ostres, em miraré aquesta litografia d'una altra manera. Per a mi la litografia era un excel·lent incunable litogràfic. molt mal destre, però amb unes dimensions realment espectaculars pel que fa a les altres litografies publicades per en Brusi.

    I sobre la paraula nyoquis recordo de petit haver-la sentit en el significat etimològic, no amb l'irònic!

    Una vegada més espectacular aquest apunt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, jo no hi entenc, de litografies, però fins i tot aquestes que va fer Louis Vuillaume per a la impremta d’Antoni Brusi (considerades de poca qualitat, però interessants pel que tenen de pioneres), tenen altres valors, com és el testimonial. Ja veus, aquesta és un document impagable tant per la imatge de les barraques com de la Creu Coberta.

      Elimina
  5. Interesantíssim, Enric. Com habitualment. Millor dit, com sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Miquel. Valoro molt la teva opinió. Una abraçada!

      Elimina
  6. Magnifica entrada, Enric. Ha sido un placer su lectura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep. Tenir bons lectors ajuda.

      Elimina
  7. Respostes
    1. Moltes gràcies. Celebro que t'hagi agradat.

      Elimina
  8. Ahir el vaig llegir dues vegades seguides, I ara mateix una altre... no perquè no l'hagi entès, tot el contrari...
    M'ha captivat molt l'història. ..
    Enhorabona Enric!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carai, Miquel, això sí que és entusiasme i fidelitat. Moltes gràcies!

      Elimina
  9. No m'estranya pas que, una vegada enderrocades les muralles, volguessin esborrar tot rastre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exacte, Javier. A nosaltres ens pot sembla una llàstima no tenir les muralles, però els barcelonins de l'època borrar tot rastre i alliberar-se del jou de la fortificació.

      Elimina
  10. Em pesa més la vida quan penso l'esforç dels nostres avantpassats per redreçar-se ells mateixos i les ciutats i pobles... Potser devien passar algun moments feliços, però pocs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó. A vegades, Olga, pensem en el passat com un conjunt d'esdeveniments purament històrics sense adonar-nos de les persones que els van viure amb un determinisme tràgic. No només van ser pocs els moments feliços, sinó que, segurament van creure que no podia ser de cap altra manera.

      Elimina
  11. Hola, Enric, felicitats per l'entrada, que no havia vist al seu moment. Per si a algú li interessa: fa pocs mesos es van incorporar nous materials sobre l'epidèmia de febre groga de 1821 a la sèrie de registres d'entrada de malalts de l'arxiu de l'Hospital de la Sta. Creu i St. Pau: www.bnc.cat/fonshistorichsc/detall?id=27021
    Fins aviat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Maria! He inclòs la referència i el vincle a l'arxiu en el text.

      Elimina
  12. Interessantíssim apunt. Desconeixia això del Nyoqui! Molt bé. Una pregunta: les muralles de Barcelona es van enderrocar el 1854? O va ser l'any del decret del seu enderrocament? Es deuria tardar un anys en fer-ho, no? Potser has fet algun apunt sobre el tema...Si no, t'animo a fer-ho��

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Josep!
      El decret és de 1854 i els enderrocs comencen el mateix any, precisament el dia 7 d'agost d'ara fa 162 anys. Es van allargar uns quants anys. La Muralla de Mar no es va començar a enderrocar fins 1873 i es va enllestir el 1881 per construir-hi el passeig de Colom.
      De les muralles de Barcelona no n'he escrit res al blog més enllà de referències alhora de parlar d'altres qüestions. Però en el llibre que es publicarà entre novembre i desembre, "Barcelona, ciutat de vestigis", si que en parlo.

      Elimina
    2. Josep, ara he recordat que tinc un apunt on parlo dels baluards i els portals com a excusa per parlar de velòdroms. Ara el penjaré a Facebook.

      http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/09/de-baluards-i-velodroms.html

      Elimina
    3. Vist. Merci.
      I sort amb el llibre!

      Elimina