Myriam Mézières

Heu experimentat mai aquella emoció que produeix retrobar-se amb un antic amant i recordar les sensacions que la pell va deixar sobre la pell? Aquell calfred que recorre tot el cos i us deixa a mercè dels sentits?

Avui m'ha sorprès veure al diari que Myriam Mézières presenta a la pastisseria Caelum (sí, heu llegit bé: la pastisseria del carrer de la Palla) l'obra de cabaret Caelum irradiatum. Artista polifacètica com poques -actriu, compositora, cantant, escriptora-, nascuda a París el 1957, de para egipci i mare txeca, i criada en un orfenat, als anys 80 va ser la mussa d'Alain Tanner (Une flamme dans mon coeur), i ha treballat també per a Fernando Arrabal i Andrzej Żuławski.

Els seus cabarets eròtics conviden a jugar amb el seu cos, sense amagar la seva inseguretat, fins i tot la insatisfacció que l'acompanya i el seu sentiment tràgic de la vida. Es despulla a l'escenari mantenint un difícil equilibri que no descontroli el lligam que s'estableix entre artista i espectadors: l'objectiu no és seduir, sinó sentir-nos despullats com ella. Perquè també es despulla en el sentit poètic, en la privacitat (la literatura és un artifici i un mitjà): tot el que expressa va acompanyat de les mateixes emocions que l'han dut a construir l'argument. Però és cabaret, estètica, glamour: i aquí és on esclata l'aspecte tràgic dels seus espectacles, perquè despullar-se és sempre quedar-se sense defenses, però és l'única manera de posar els sentiments en les mans dels espectadors. I tot acompanyat d'un compromís fidel amb la seva biografia i les seves idees. Deia fa anys en una entrevista: "Mai deixaré de parlar de la pobresa, mai oblidaré els que van néixer a la foscor i estan sols ..., milito per a la gent sense accés a la cultura, per donar-los la meva idea de la dignitat i l'elegància ".

Vaig conèixer Mézières l'any 1994 quan va venir a Barcelona a estrenar Extraña fruta en el teatre Malic. Vaig anar a veure l'espectacle amb el meu amic Santi, excel·lent pianista, avui lamentablement mort. Un buit insubstituïble. Vam gaudir de la interpretació de Mézières. Vam parlar amb ella, vam fer una copa. El petit format del teatre Melic permetia aquesta proximitat.

Han passat quinze anys i el Santi ja no hi és. Però sento les notes que sortien de les seves mans passant per les tecles del piano i m'emociono. I m'emociono recordant les meves mans passant per la pell nua de Myriam. És una comparació que al Santi, hedonista fins la tragèdia, li hauria agradat.

I no, avui no aniré al Caelum perquè les emocions no es poden repetir i tenen sentit quan tenen sentit.