Cafès i tavernes: quan Barcelona era un mercat

El Bornet, de Ramon Martí i Alsina (1866), situat entre el passeig

del Born i el Pla d'en Llull. MNAC

La plaça major de Barcelona

Barcelona no té plaça major. Des que les muralles van ser enderrocades (1854) i la ciutat es va estendre per l’Eixample fins absorbir els municipis del Pla no ha tingut cap espai que es pugui considerar el fòrum ciutadà urbà. La plaça de Catalunya ho hauria pogut ser però mai hem sabut resoldre els espais que els baluards van deixar lliures al desaparèixer. Primer la muralla de Mar i després la Rambla (fins que ha estat conquerida pel turisme) han fet la funció tant de passeig com de lloc de trobada. La plaça de Sant Jaume, centre polític de la ciutat, no ho ha estat mai; el Mercadal (plaça de l'Àngel) no complia les condicions. Potser el lloc que més s'hi ha acostat ha estat la plaça Nova.

Però no sempre ha estat així. Fins que el barri de la Ribera va ser arrasat per Felip V per construir-hi la Ciutadella militar, la plaça del Born va ser la plaça Major de Barcelona. L’espai s’obria des de Santa Maria del Mar (amb Montcada exercint de carrer entre senyorial i comercial) fins a Flassaders, d’aquí fins a l'actual carrer del Comerç s’estrenyia i donava nom al carrer del Born al Pla d’en Llull, que es tornava a obrir a la plaça del Bornet (que queda sota el mercat del Born actual) i a continuació deixava pas al Pla d’en Llull (dins del Parc de la Ciutadella, on ara hi ha la placeta de darrere de l'Umbracle). El Pla d'en Llull era una gran plaça travessada pel Rec Comtal, que quedava davant del convent de Santa Clara (que estaria on avui hi ha la plaça del Parlament i l'institut Verdaguer i que va ser enderrocat el 1718 i traslladat al Tinell). El convent quedava protegit pel baluard del mateix nom, i el Portal de Sant Daniel (també conegut com de les Menoretes o del Born), les restes del qual van ser a la vista recentment durant unes obres del subsòl del Parc. En direcció a mar, entre els baluards de Llevant (al costat dret del Parlament) i el de Migdia (visible al costat de l'Estació de França), s'hi obria l'esplanada dels molins de vent, d'on partia el carrer Gran de la Ribera i la gran arbreda que, amb més de 400 arbres, es desplegava paral·lela a la muralla de Mar, entre l'Escorxador (a tocar del tram del Rec Comtal que anava a desembocar rere l'actual Parc) i la Peixateria, situada a l'actual carrer de l'Esparteria, i que substituïa la Pescateria Vella que estava antigament on avui hi ha el Fossar de les Moreres.

El barri de la Ribera durant el segle XVII i principis del XVIII,

abans de ser enderrocat per construir-hi la Ciutadella militar

Salvador Sanpere i Miquel (ICGC)

La plaça del Born, extensió urbana de la Vilanova de la Mar que creix, el segle XI, fora de les muralles romanes amb les quals comunicava a través de la Via de la Mar (actual Argenteria), era el centre neuràlgic de Barcelona, no només perquè s’hi desenvolupava l’activitat comercial, sinó perquè era on se celebraven les festes nobiliàries, les justes entre cavallers (el mot "born" fa referència precisament al lloc on es feien aquests combats), les corrides de braus, actes religiosos com el Corpus i festes populars com el Carnaval, un dels més importants d’Europa durant el segle XVII i XVIII.

El comerç

Al Born hi convergien els tres sectors econòmics de la ciutat: el comercial, l’industrial (alimentat pel Rec Comtal, que travessava les indústries tèxtils del barri de Sant Pere i pel Born anava a buscar el mar) i la marinera i portuària, que era l’activitat principal del barri de la Ribera que va desaparèixer sota el pic i la pala (eliminant, de pas, un nucli civil i polític conflictiu).

A banda del mercat diari, els tallers i els menestrals, el Born i el Bornet centralitzaven el comerç de l’adrogueria, potser el més important de la ciutat. Una adrogueria és el que nosaltres hem conegut com a “colmado” o botiga de queviures; i si bé el nom de l’activitat es va perdre fa temps, sí que hem fet servir fins fa poc el nom “adroguer” per referir-nos a l’amo del colmado: ca l’adroguer.

El Born Vell, de Ramon Martí i Alsina (1866). MNAC

A l’adrogueria s’hi venien tots els articles de primera necessitat, tant domèstics com menestrals (sabaters, tintorers, pintors, escudellers, fusters...), exceptuant aquells que pertanyien a altres gremis com el pa, la carn, el peix o el vi. S’hi venien productes vinguts d’arreu d’Europa, però també d’Amèrica, Àsia i Àfrica; allò que a Castella en deien ultramarinos ("de més enllà del mar"). S’hi venien drogues (matèries primeres d'ús industrial) i sabons, espècies, sal, tabac, cafè, fruits secs, xocolata, sucre i elaborats com confits, torrons, neules i melindros Els pastissers vindrien més tard). L’adrogueria era l’activitat que movia el comerç en una ciutat que, a l’inrevés del que sempre s’ha dit, era molt activa i era el motor que distribuïa per tot el món el productes fabricats a Catalunya de l’edat moderna.

Al comerç habitual s’hi afegien els serveis necessaris per als mercaders que hi treballaven i per als que transitaven fent negocis d’una ciutat a una altra. El Born era lloc de fondes i hostals on s’hi menjava i dormia. Tavernes (regentades habitualment per italians), que podien despatxar vi i oli, però no podien oferir menjars cuinats, exceptuant sardines i plats semblants. Hi havia triquets, que eren espais públics de joc, instal·lats normalment en horts, on s’hi jugava a pilota (el jeu de paume francès, un precedent del tennis), a l’argolla o pala mall (una mena de croquet), a cartes, a daus, a billar... I del segle XVII són els primers establiments que van començar a servir begudes fredes, que serien el precedent de les granges de refrescos, gelats i orxates que es posarien de moda a Barcelona entre el XVIII i el XIX.

El Born bullia. Barcelona bullia. I bullia l’aigua per infusionar el cafè.

Plànol del barri de la Ribera (1715), que presenta la zona enderrocada

per construir la Ciutadella i la part conservada (color rosa).

El mercat i el jaciment ocupen el centre. AMCB

Cafès i tavernes

El costum de prendre cafè s’inicia a La Meca, passa al Caire i els turcs el porten a Constantinopla, on l’any 1554, durant el regnat de Solimà, s’obre el primer establiment, freqüentat per intel·lectuals (costum que es perpetuarà fins el segle XIX). Però no serà fins el segle XVII que arriba a Europa. De la mà de comerciants venecians, a Venècia s’obre el primer cafè l’any 1645. I si fem cas a la història, després vindran Londres (1652), Marsella (1659), Àmsterdam (1663), París (1675) i Viena (1683), sempre a través de comerciants turcs o jueus.

Segons explica Paco Villar a La ciutat dels cafès (La Campana, 2009) el primer cafè de Barcelona l’instal·la l’italià Andrea Caponata l’any 1750, al costat del Teatre de la Santa Creu (avui Teatre Principal) a la Rambla (2), i té l’honor de ser el primer de la Península ibèrica i d’Espanya. Abans que Paco Villar no comencés a regirar hemeroteques, la primera cafeteria barcelonina estava datada el 1786, que és l’any que encara dona l’Enciclopèdia Catalana.

Sembla estrany, però, que entre el primer establiment venecià i el primer de Barcelona passin cent anys. No té cap sentit estant lligat el comerç de la ciutat, com ho ha estat durant segles, a la Mediterrània.

Ha fet falta anar més enllà de les hemeroteques i treure-li la pols als arxius notarials de la ciutat per descobrir que Barcelona era una població ordenada que recorria als notaris per deixar constància de qualsevol activitat testamentària i comercial. Ens ho explica Albert Garcia Espuche a Barcelona 1700 (Barcelona, 2010). Una obra que és el resultat de dècades d’investigació en els arxius i que ens proporciona una detallada descripció de la Barcelona del set-cents; del comerç, dels costums i de la urbanització d’una ciutat que no era l’urbs en decadència que sempre ens han pintat, sinó una ciutat activa que patia periòdicament els resultats dels conflictes bèl·lics internacionals, però dels quals se’n refeia amb eficàcia i diligència fins que els borbons la van emmanillar.

I entre moltes altres coses, Garcia Espuche (3), autor també de la magna obra La ciutat del Born (Barcelona, 2009), i ànima del projecte arqueològic i històric del Born, ens fa veure que al límit del barri de la Ribera arrasat, just a sota de la plaça del Born, als quatre cantons d’Esparteria i Vidrieria, hi ha trobat constància del primer cafè barceloní, la qual cosa no vol dir que no n’hi hagués hagut d’altres abans:

“El 1710 en funcionava un al carrer de l’Esparteria, cantonada amb el de la Vidrieria, portat pel negociant de Pavia Josep Farrer. Les portes que donaven al carrer estaven protegides amb ventalles de tela, i el reclam es feia amb una ensenya de fusta amb el nom Cafè. Ningú no podia dubtar sobre quin era el producte que s’hi consumia. Dins del local, els clients disposaven de tres taules de fusta amb tapets de baieta, tres bancs de respatllera i set tamborets.” (4)

Podem comprovar com de minuciosa és la descripció fins i tot de l’interior de l’establiment gràcies a les actes notarials que han quedat enregistrades després de les transaccions comercial al cas.

Els quatre cantons vistos des del carrer Esparteria.

Probablement, el Cafè de Josep Farrer va ser

al xamfrà de la dreta, creuat Vidrieria

© Google Maps

Aiguardent i bacallà

La Història de les gran dades, de fronteres i polítiques internacionals és enganyosa i carregosa (em poso a la pell d’un estudiant de secundària); ens diu poc de quina és la realitat més enllà dels despatxos i les cancelleries: la vida es desenvolupava dia a dia a les places, als carrers i als mercats; a les tavernes i als cafès. Si ens preguntem per què comerciants italians s’establien a Barcelona per regentar aquests negocis o per què el perruquers barcelonins eren francesos, podrem construir una història que ens explicarà l’origen d’aquest entramat urbà i humà que és Barcelona, per què ha estat i és una ciutat de mercaders, quines aliances establia amb els països estrangers... I veurem com el joc de forces del set-cents que decantava Catalunya cap els austriacistes i que acabaria, el 1714, claudicant davant del Borbó tenia a veure amb la fabricació i el comerç de l’aiguardent català que anglesos i holandesos no podien comprar a l'enemic: França. La lluita política reduïda a una baralla de taverna, que tenia el bacallà com a producte de transacció comercial: els vaixells britànics portaven el bacallà salat des de les costes de Terranova i tornaven a Anglaterra amb les bodegues carregades d'aiguardent fabricat al Camp de Tarragona i el Baix Camp, i embarcat a Salou, port que gaudia d'excepcions fiscals (vegeu "Bacallà i prosperitat", a Barcelona redescoberta).

Reconstrucció idealitzada del Bornet i el pas del Rec Comtal, cap al 1700

*

Notes:

(2) Villar, Paco. La ciutat dels cafès. Barcelona: La Campana, 2009, p. 49.

(3) Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) és historiador i arquitecte, ha estat director d’exposicions i director de recerca del CCCB, on l’any 2000 va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic, i actualment és director del Projecte del Born. Ha publicat, entre altres obres, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial (1988); El inventario (2002); Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana (1652-1714) (2005); La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII) (2009), i Barcelona 1700 (2010). Ha dirigit la col·lecció Seminaris Urbans, del CCCB, i actualment dirigeix la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700. Ha dictat cursos i conferències a diverses universitats catalanes, espanyoles i europees, i ha publicat nombrosos articles en revistes científiques i diaris arreu del món. Ha comissariat, entre d’altres, les exposicions El Quadrat d’Or (1990); El Modernisme (1990); Ciutats, del globus al satèl·lit (1994); Retrat de Barcelona (1995); La Ciutat Sostenible (1998); La Reconquesta d’Europa. Espai públic europeu 1980-1999 (1999); Fes, ciutat interior (2002); Barcelona & Fotografia (2005), i n’ha dirigit una trentena més. Entre altres prestigiosos premis, ha rebut tres vegades el Ciutat de Barcelona i el 2010 ha estat guardonat amb el Nacional de Cultura per l’obra La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII).

(4) Garcia Espuche, Albert. Barcelona 1700. Barcelona, 2010, p. 209.

Hitler i els pallassos

Cartell de l'actuació dels 3 Rivel a

Alemanya, el 1930

L'ocupació alemanya de Dinamarca l'abril de 1940 sorprèn Charlie Rivel (Josep Andreu, 23 d’abril de 1896 - 26 de juliol de 1983) i la seva família actuant a Copenhaguen. El règim de Hitler l'obliga a tornar a Berlín per complir amb els contractes que tenia signats amb teatres berlinesos durant els tres anys següents.

L'èxit és imparable i acaba convertint-se en una de les estrelles més aclamades del règim. L'any 1944, durant una de les seves actuacions a l'Scala de Berlín, un agent de la Gestapo, Krauss, el “convida” a preparar una actuació per a la festa d'aniversari que s'està organitzant en honor del Führer. La situació esdevé incòmoda i es complica quan Krauss revela l'admiració que sent pel pallasso i la intenció que té d'actuar al seu costat en el número circense. Charlie Rivel i el seu company d'escenari, Witzi, no ho veuen gens clar però la intimidació es fa evident i han d'acceptar la proposta a contracor (especialment Witzi, a qui la Gestapo va assassinar la dona, d’origen jueu, i no pot evitar mostrar el seu ressentiment i profund odi per Krauss i tot el que representa).

La deportació de Witzi i l'entrada en escena de Golo, el pallasso que el substitueix, donen un gir a la història alhora que la vida de Hitler es veurà amenaçada, fet que pot canviar el curs de la guerra i la història.

Aquesta és la trama de la pel·lícula El pallasso i el Führer (2007), dirigida per Eduard Cortés i basada en l’obra de teatre UuuuH! (1). Una obra que ens vol fer reflexionar sobre les relacions entre l'art i la política d'aquest circ, sovint cruel, que és la vida. Una ficció que juga amb el paper de l’artista en la societat, davant les circumstàncies històriques que li toca viure; en aquest cas, un pallasso en el context de la tragèdia més gran de la historia de la humanitat: la II Guerra Mundial i l'holocaust nazi. Però, hi ha cap referent històric en aquest argument?

Els 3 Rivel a Alemanya

Explica Eduard Cortés en una entrevista a Mentes inquietas: “El punt de partida és rigorosament històric. El 1944 Charlie Rivel es trobava a Berlín. Al començar la guerra havia abandonat Alemanya i s'havia instal·lat a Dinamarca, però quan els nazis van ocupar aquest país el van obligar tornar per complir els seus contractes. Llavors ja era un pallasso reconegut i famós. El poble alemany l'adorava, i el seu èxit era absolutament espectacular. Omplia diàriament tres sessions a l'Scala de Varietés. El règim el mimava i el poder es feia amb ell. El mateix Goering va produir una pel·lícula perquè la protagonitzés la seva amant, i Charlie Rivel va ser contractat per coprotagonizar-la. Per tant, tot el que surt a l'obra és dins d'uns paràmetres històricament raonables” (5).

L’obra de teatre i la programació de la pel·lícula van ser motius perquè la família Andreu rebés atacs per la relació de Charlie Rivel amb el nazisme i que es qüestionés que el famós pallasso tingués dret a tenir la Creu de Sant Jordi, que, com recollia La Vanguardia del 12 d’octubre de 1983, se li concedia “en reconeixement de les seves excepcionals qualitats perquè, transformat en Charlie Rivel, ha fet néixer somriures a tot el món, mostrant la subtil poesia del seu ofici de pallasso”.

Ens podríem preguntar si som davant d’un d’aquells casos en què la gent confon ficció i realitat i fa pagar als protagonistes i els seus descendents per una fabulació que servia a interessos artístics? Era motiu suficient haver actuat a l’Alemanya nazi per encendre els ànims de la gent?

Potser no. Però cal atendre al que ens explica la família Andreu Rivel, perquè destapa més sorpreses que no pas pensàvem. El fundador de la famosa dinastia de pallassos, els Rivels, va ser Pere Andreu Pausàs (Sants, Barcelona, 1865-1957), que es va casar amb la funambulista francesa Marie-Louise Lasserre Seguino a finals del segle XIX. Van tenir sis fills: Nena, Josep (Charlie Rivel), Pol, René, Marcel (Celito Rivel) i Roger (Rogelio Rivel). Des dels anys vint fins a principis dels setanta, la família va tenir la seva residència oficial en una vil·la de Chennevières-sur-Marne, molt a prop del terme municipal de París.

Ens explica la família Rivel que, a principis dels anys trenta, mentre eren a Alemanya en gires permanents, la família es va separar a causa dels enfrontaments personals i polítics de Charlie amb el pare i la resta de la família: l'acusen d’autoritari i ambiciós, i de ser un home a qui el que més l'apassiona és tenir molta gent al seu voltant que l’afalaguin. Charlie Rivel va decidir continuar actuant en solitari al costat de la seva esposa i els fills “sota la tutela del Tercer Reich, convertit, conscientment o inconscient, en el bufó d'Hitler”. Més tard, ja començada la II Guerra Mundial, els altres germans Rivel van col·laborar amb la Resistència, a París, mentre acusen Charlie de connivència amb el nazisme:

"És, a partir d’aquesta crítica situació, que comença una nova fase en el si de la família Andreu. Charlie decideix que el millor per a ell i la seva família és buscar la independència professional allunyant-se de qualsevol activitat compartida amb el pare i la resta de germans. Al capdavall, coneix molta gent del règim i sap que les oportunitats laborals no li faltaran."

Del seu tarannà autoritari i masclista en parla el seu nét Jacques, fill de Paulina Schumann (Barcelona, 1921), filla de Rivel, a la qual es referia com la “puttana”. Arran de la retrospectiva que el Circo Price li va dedicar a Paulina l’any 2011, Jacques va explicar algunes intimitats al diari Ara:

"[Charlie Rivel era] autoritari, però limitat i primari. Les noies per a ell no eren res. Era molt masclista i molt dolent en tots els sentits, pegava als seus fills, i fins i tot a mi, amb el cinturó, encara que va ser un professional d'una gran intel·ligència i talent. Els Rivel eren un família estúpida i destructiva, encara que els Schumman tampoc eren gaire intel·ligents." (2)

Aquesta és la versió de la família Andreu Rivel, que es manté encara avui. Quan la germanista Rosa Sala Rose va estar indagant sobre la vida de Rivel a través de la seva autobiografia, Pobre payaso (1973), no hi va trobar res de concloent, com es pot llegir a “Charlie Rivel y el globo de Milá” (3). Però en aquest mateix article –que val la pena llegir per l’anècdota que explica sobre l’acròbata Joan Milà–, un component de la família es reafirma en el paper que Charlie Rivel va desenvolupar a l’Alemanya nazi i mostra el seu rebuig absolut cap a la seva figura.

De tota manera, a manca de documents aclaridors, tant les autobiografies com les disputes familiars s’han d’agafar amb pinces perquè ni unes ni altres acostumen a ser prou sinceres, a vegades per excés, a vegades per defecte.

Però l’any 2007, a Alemanya, i el 2009, a Espanya, es publica Cartas a Hitler, un interessant llibre que recull algunes de les milers de cartes que particulars, associacions i institucions van enviar a Hitler per raons diverses. Antologades per Henrik Eberle, provenen d'arxius soviètics i ofereixen de primera mà els sentiments d’alemanys de tota mena que sota un “Estimat Führer” aboquen felicitacions, peticions o irades protestes; el glorifiquen com a Messies o el titllen d’encarnació del Mal; fins i tot alguns jueus es queixen ingènuament de la marginació que pateixen.

Però anant al que ens interessa, en un dels documents publicats, un telegrama datat el 1943 (en una data en què ja no hi ha equívocs sobre el paper que l'Alemanya nazi juga a la guerra), Charlie Rivel li desitjava a Hitler “salut, força i energia” per aconseguir “la victòria definitiva” (den Endsieg). Amb aquesta prova, poca cosa hi podem afegir. El testimoni és demolidor, com podem comprovar en la còpia del telegrama que la família Rivel ens ha fet arribar.

El telegrama de 20 d'abril de 1943 que Charlie Rivel
envia a Hitler pel seu aniversari
Font: Família Rivel

Acabada la guerra, Rivel demana ajuda a Franco, que li concedeix el passaport i l’entrada a Espanya. Són concloents, aquestes dades? Cal continuar investigant. En tot cas, és evident que la figura d’aquest pallasso universal es desdibuixa i pren uns contorns diferents com a persona. Se li pot perdonar a l’artista? Podem posar Rivel al costat de Marinetti, Céline, Eliot, Wagner?

La pròpia família afirma que cap dels llibres biogràfics o articles periodístics apareguts fins al moment reflecteixen, de forma exacta i coherent, les aventures i desventures dels membres del clan. Potser és a Alemanya el país on més s'ha escrit en profunditat sobre la família. De fet, l'èxit que va tenir en aquest país tota la família Rivel, inclòs Charlie, va ser molt important. Les hemeroteques dels principals diaris i arxius de la TV en són la millor mostra. També René, Marcel i Roger opinaven que “un dels millors públics del món és l'alemany per saber diferenciar, de forma molt clara, el divertiment simple de l'autèntic art, a més de valorar el món artístic en la seva justa mesura, especialment, el gran espectacle del circ”.

Aquesta passió pel món del circ, i concretament pels pallassos, no era, doncs, estranya a Alemanya abans de l’arribada de Hitler al poder. Aquella Alemanya capaç de diferenciar entre entreteniment i art; la flamant i fabulosa Alemanya de la República de Weimar capaç d’elevar el cabaret a la categoria d’art i el cinema a la màxima expressió narrativa, estilística i visual, no era l’Alemanya nazi que rere la màscara del pallasso amaga una singular tragèdia que tot just comença a esclatar quan l’any 1935 la família Rivel ja es planteja de fer les maletes i trencar els contractes que els lliguen al país, cosa que quan comenci la guerra, l’1 de setembre de 1939, serà efectiva.

Com n’és de tràgica aquesta carpa circense en la macabra pista del nazisme (és curiós, però els pallassos m’han semblat sempre personatges tristos; i aquí, la pintura sembla amagar un destí no volgut però que corrobora les meves impressions); si n’és de tràgica, deia, que proposo fer un salt de només un mes abans que les tropes alemanyes envaeixin Polònia per anar a buscar una altra història de pallassos.

Alex i Rico al Circ Eqüestre de la plaça Catalunya, c. 1920

Antoni Esplugas. ANC

A l’agost de 1939 els pallassos Alex i Rico Briatore són a Berlín. Deixarem en quarantena quina bena tenia la gent als ulls que no els permetia veure el que passava al seu voltant, o quina justificació feien servir per fer veure que allò no anava amb ells. No sé, potser és que la sensibilitat ha canviat tant que hi ha coses que no es poden plantejar o comparar des del present.

Enrico Briatore Guisa (Birmingham, 1880–València, 1965) i el seu oncle Alexandro Briatore d'Angolys (Caucas, 1870–Barcelona, 1960) pertanyien a una extensa i antiga família del món del circ (4). La família Briatore va coincidir al Circo Ecuestre de la plaça de Catalunya de Barcelona, que va funcionar entre els anys 1879-1895, fundat per Gil Vicente Alegría, amb d’altres famílies com els Jarque, Ott, Aragón, Mullens i els mateixos Alegría. Les filles del patriarca Alegría, María i Emilia, es van casar respectivament amb Enrico “Rico” i Alexandro “Alex”.

Igual que amb Charlie Rivel, els Briatore-Alegría lligaven Barcelona i Catalunya amb el Tercer Reich. El “cronista” de la família, M. B. Poveda, ens explica que en aquell mes d’agost de 1939 Rico i Alex, que porten anys de gira per l’Alemanya nazi amb el Circ Busch, són convidats a actuar a la seu del Ministeri de Propaganda nazi davant de Goebbels, Goering i Hitler. Citant els pallassos, Poveda ens diu que els botxins nazis “se rieron una barbaridad, incluso nos invitaron a toda la familia a cenar en su misma mesa”.

Cartell de l'actuació de Rico i Alex a Berlín l'any 1939

Font: M. B. Poveda

Pocs dies després actuaven a Varsòvia quan va començar la guerra, i van haver de sortir d'amagat deixant enrere més de dues tones d'equipatge. Van tornar a Alemanya de nit en tren i finalment van creuar a peu la frontera amb França després de subornar la policia fronterera, que no volien deixar passar Rico amb passaport britànic.

Ja fora d’Alemanya, la vida dels Briatore torna a la normalitat mentre al Tercer Reich les càmeres de gas i els forns escalfen el cru hivern. Gires per Portugal, per Espanya i actuacions a l’Olympia de Barcelona. Dos països més tranquils, "pacificats" per Salazar i Franco. Per alguns la vida no s’atura. Quan el 1945 acabi la guerra, Alex Briatore, amb 75 anys, es retirarà de les pistes (Rico ho farà el 1949 a València) i viurà els seus darrers any a la Ronda de Sant Pau, prop de l'Olympia.

El 30 d’abril de 1945 Hitler se suïcidarà. Deixava el seu circ particular banyat de sang. Titllar-lo de pallasso seria un greuge als còmics que com Charles Chaplin van saber veure ben aviat quina mena de personatge volia dominar el món quan va retratar Hitler a El gran dictador (1940). Segur que el Führer no "va riure una barbaritat" com ho va fer davant Rico i Alex, ni va convidar a sopar Charlot després de veure la pel·lícula.

Coses de la vida, diuen que Charlie Rivel va guanyar un concurs d’imitadors de Charlot on participava el mateix Chaplin, que es va acostar a Rivel i li va preguntar: “És vostè qui m’imita a mi, o jo qui l’imito a vostè?” Quina ironia!

*

Notes:

Les citacions de la família Rivel han estat extretes de converses privades i de la pàgina web "Historia resumida de la familia Andreu Rivel,  que els Rivel van mantenir activa fins a finals de 2013, després substituïdes per Clan Rivel [blog]. També pertanyen a la família Rivel els blogs Johnny Rivel News, Johnny Andreu Rivel Web i Los Andreu Rivels.

(1) El pallasso i el Führer (2007) està basada en el text teatral Uuuuh! (2006), de Gerard Vázquez, un projecte del T6 del TNC (Teatre Nacional de Catalunya). L'adaptació audiovisual ha estat coescrita per Gerard Vázquez, Eduard Cortés i Joan Font, director escènic de l'obra teatral.

(2) “Charlie Rivel, un gran pallasso però un pobre home”, Ara, 8 d’octubre de 2011. De gener a maig del mateix any, Arts Santa Mònica va oferir l’exposició Paulina Schumann. Un segle de circ, que va anar acompanyada del llibre Un segle de circ, Barcelona: Angle Editorial, 2011.

(3) “Charlie Rivel y el globo de Milá”, Blog de Rosa Sala Rose. Blog piratejat el 2021.

(4) “Rico y Alex”, Circo, familias Alegría Briatore Jarque [blog].

(5) "El payaso y el Fuhrer, una película televisiva que triunfa en los festivales", Mentes inquietas, 20 de novembre de 2007.