Fructuós Canonge i la primera generació de mags catalans

El racó de la plaça Reial on treballava Fructuós Canonge

Cartell publicitari de crema per enllustrar sabates Búfalo (1956)
Fotografia: Francesc Català-Roca (Arxiu Família Català Pic)

Comença la màgia

Canonge, enllustrador de sabates que exercia el seu ofici sota les voltes de la plaça Reial i que es va convertir en un dels mags més prestigiosos d’Europa, conegut amb el sobrenom del “Merlí espanyol” és el gran precursor de la primera gran generació de mags catalans. Però abans de traslladar-nos a aquella època de l'esclat de la màgia com a espectacle de masses, hem de recular fins el segle XVIII, quan els prestidigitadors es presentaven com a professors de física recreativa per diferenciar-se dels bruixots, endevinadors i xarlatans que entabanaven el públic amb creences vingudes del més enllà i amb productes miraculosos.

Quan el mag va deixar de ser un artista transhumant i va esdevenir professional i va consolidar el seu estatus, va abandonar els carrers i les places i va convertir el seu saber i la seva tècnica en espectacle de saló i d'escenari. Amb els avenços de la tècnica, la màgia va adquirir categoria d’indústria. Autòmats, fantasmagories, grans aparells mecànics, l’electricitat o les imatges en moviment compartien escenari amb l’habilitat natural dels prestidigitadors i amb escenificacions exòtiques que atrapaven i transportaven l’espectador a països llunyans: el misteriós Orient, d’on venien els imants i les lupes que els gitanos feien arribar al Macondo de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez.

Fructuós Canonge en un romanço vuicentista

D’aquells mags pioners dels grans espectacles, probablement el més famós sigui Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna. El 1845 va inaugurar el Téâtre des Soirées Fantastiques, al costat del Palais Royal de París, després traslladat al bulevard dels Italians, a Montmartre. La seva vídua el va mantenir en funcionament fins 1888, en què va decidir vendre’l a... Georges Méliès. El gran mag del cinema va remodelar el teatre i hi va incorporar projeccions de llanterna màgica i, a partir de 1896, les primeres projeccions cinematogràfiques i efectes òptics amb la seva pròpia productora. Però el cinema acabaria canviant molts paradigmes del món de l’espectacle i el teatre es va acabar arruïnant. El 1925 era enderrocat.

La popularització de la màgia com a espectacle va trigar a arribar a Barcelona. Les grans capitals europees i americanes tenien els seus circuits comercials gràcies a l’empenta de les grans exposicions universals. Fins aleshores, només la gran burgesia i les corts tenien accés als grans espectacles. Va caler que Barcelona es convertís en capital industrial, a partir dels anys trenta del segle XIX perquè la burgesia catalana busqués noves formes d’entreteniment i s’acabés convertint en la capital de la màgia a tot l’Estat. No oblidem que el Teatre del Liceu, per exemple, no s’inaugura fins 1847, i que fins aleshores només existia el Teatre Principal (1).

Caldria esperar a principis de la segona meitat del segle XIX per veure aparèixer aquell primer grup de mags catalans que van portar la seva indústria al cim de l'espectacle, entre un públic crèdul i àvid de meravelles.

Fructuós Canonge

Canonge porta la màgia als escenaris

Fructuós Canonge (1824-1890), fill de Montbrió del Camp, es trasllada amb set anys a Barcelona amb la seva família. Després d'uns primers anys guanyant-se la vida fent de venedor ambulant i d'enllustrador davant del número 18 de la plaça Reial, i de venedor ambulant, va haver de complir condemna en una presó a Cuba per saltar-se per error un toc de queda o, segons altres versions, per ser confós amb un instigador de la revolta progressista de la Jamància de 1843, que va comportar un nou bombardeig de la ciutat, aquest cop sota les ordres de Prim. Quan és alliberat torna a Barcelona, on amb el temps i el contacte amb la gent es va fer famós pel seu sentit de l'humor, les seves excentricitats (es menjava el betum amb pa per demostrar que era d'excel·lent qualitat) i els seus trucs de màgia (treia cigars de darrere de l'orella de qualsevol transeünt i aixafava ous en els mercats per treure de dins..., una moneda d'or).

Després de debutar professionalment el 1858 en el teatre dels Camps Elisis del passeig de Gràcia, va decidir deixar-ho tot per dedicar-se a la màgia. Fins aleshores, mags i prestidigitadors actuaven com a artistes ambulants al carrer o en els cafès. Canonge va ser el primer a pujar la màgia dalt dels escenaris. Com a prestidigitador va obtenir grans èxits recorrent Amèrica i Europa. Malgrat ser d'idees republicanes, va acceptar ser nomenat cavaller dels ordes de la reina Isabel II d'Espanya i de Carles III, condecoracions que lluïa al pit seguint aquella antiga tradició que relaciona còmics i bufons amb l'entreteniment de les corts reials.

Diuen que en una actuació que havia de fer davant la reina Isabel II va arribar tres hores tard. Quan el mag va comparèixer en presència de la monarca, i abans que fos recriminat per la seva falta de consideració, el mag va deixar bocabadats els assistents mostrant que els rellotges de palau marcaven l'hora precisa en què havia de començar l'espectacle.

Durant les festes de la Mercè de l'any 1871, Canonge va actuar per Amadeu de Savoia, aquell rei de circumstàncies que havia de donar pas a la Primera República sense saber-ho. Mentre l'entretenia amb uns jocs de mans (com aquells que el van dur al tron espanyol), el mag va treure de dins d'un mocador un paper que duia escrit "Què vol el poble?", que va acabar substituint per un pa que feia aparèixer i deaparèixer en un barret de copa i que representava, diuen, la pobresa i la fam que passaven els barcelonins. En tot cas, si volem acostar-nos a la figura d'aquest mag pioner, haurem de llegir la biografia que va escriure Josep Ollé i que va editar l'Ajuntament de Montbrió del Camp l'any 2007: Fructuós Canonge i Francesch, de llustrador a prestidigitador.

Mentre als grans prestidigitadors que escamotejaven negres a l'Àfrica i els feien aparèixer en una plantació de sucre a Cuba se'ls ha erigit estàtues, del pas de Canonge per Barcelona gairebé no en queda gairebé cap rastre. Un parell de relíquies urbanes. L'esmentada referència de la plaça Reial, un anunci en el que va ser el seu racó d'enllustrador: "Limpia botas Canonge", i una pintura mural en el Pas de l'Ensenyança, el petit carrer que uneix Ferran amb la plaça de Sant Miquel i que recorda el convent de l'Ensenyança (1636), institució que va obrir la primera escola per a noies de la ciutat, enderrocat per obrir el carrer Ferran cap a la plaça de Sant Jaume, l'any 1846.

Aquelles condecoracions, que Canonge lluïa sempre al pit i que tants prestidigitadors han imitat, van desaparèixer probablement venudes en algun moment de necessitat. Però Barcelona és com un cofre que amaga molts tresor que, de tant en tant, tornen a la superfície com els vaixells enfonsats. Les medalles no han desaparegut, sinó que són a les mans d'un vell col·leccionista que les amaga com la relíquia que són. On? Mantindrem el misteri de moment.

Més miraculosa va ser la recuperació de la butaca que Canonge feia servir per als clients que anaven a la plaça Reial a enllustrar-se les sabates. Durant la rehabilitació del número 1 de la plaça per a instal·lar-hi l'Hotel D. O., just a l'altre costat del carrer de Colom on treballava Canonge, s'hi va trobar el seient. Va ser restaurat per la família propietària de l'hotel i va ser la peça estrella de l'exposició La màgia de la Reial que va organitzar el Setba.

La butaca d'enllustrar sabates de Fructuós Canonge,
exposada a Montbrió del Camp

Els companys d'aquell primer viatge

Melcior Millà (1830-1906), patriarca de la coneguda impremta i llibreria especialitzada en teatre del carrer Sant Pau 21, i que està considerat el primer mag que va pujar a un escenari teatral en tot l’Estat espanyol.

Joaquim Partagàs

Joaquim Partagàs (15 de setembre de 1848 - 28 de desembre de 1931), que va triomfar durant deu anys a l’Argentina abans de tornar a la seva Barcelona natal on va obrir la botiga El Rei de la Màgia (1881), que encara subsisteix al carrer de la Princesa 11 i fins 2018 també tenia el Museu Teatre el Rei de la Màgia, al carrer Jonqueres 15, i va crear el Teatro Salón Mágico (1894-1900), en el número 30 de la Rambla dels Caputxins.

Francesc Roca (c. 1910)

Francesc Roca (ca. 1860-1945), home polifacètic de qui hem parlat a bastament en aquest blog arrel del seu Museu Roca de figures anatòmiques. I d’altres mags de gran prestigi internacional com Josep Florenses (1872-1944), Pau Areny de Plandolit (1876-1936) o Vicenç Cortés (1878-1915).

Tot i que a Barcelona no hi van actuar ni Robert-Houdin ni el gran Harry Houdini (el cognom és un homenatge a Robert-Houdin), la capital catalana es va convertir en la porta d’entrada dels grans mags des de finals del segle XIX i el primer terç del XX. Barcelona ja no era només aquella ciutat en què la burgesia buscava un nou espai d’oci, sinó que la menestralia i la nova urbs obrera sorgida de l’annexió dels pobles del Pla, l’any 1897, abandonava els populars jardins i els precaris teatres del camí de Gràcia de quan encara no era passeig, i construïa en el Paral·lel un nou territori lúdic –que compartia espai amb les lluites obreres–, i que aviat es convertiria en l’avinguda interclassista on l’escena catalana s’equiparava a la de les grans ciutats del món: el Broadway i el Montmartre barcelonins. Però aquesta és una altra història.

*

(1) Per al Teatre de la Santa Creu (precursor del Principal), el Sant Agustí, l’Odeon i el Romea, vegeu 150 anys del Romea: una història oblidada. Per als teatres de la plaça Catalunya: Ex-plaça Catalunya. I per als teatres del Passeig de Gràcia: En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX.


[+]

Montilla i Castellsalgar, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010.

Juanito: obra elemental de educación

Juanito. Obra elemental de educación, va ser escrita per l'italià Luigi Alessandro Parravicini amb el títol original de Giannetto (1837) i traduïda al castellà per La Propaganda Católica (Madrid, 1878), perquè servís com a text escolar i per a ús, també, d'adults. El seu ús es va estendre fins a principis de la dècada de 1960 gràcies a les diverses edicions de Faustino Paluzíe i Hijos de Paluzíe (1899, 1908, 1911, 1919), de Calleja (1900, 1910, 1920) o de la llibreria Camí, (1935, 1955).

No era un manual d'urbanitat i bons costums, sinó un compendi enciclopèdic que aplegava les Unidades Didácticas que es van imposar més tard a les aules de primària de les escoles espanyoles més les lliçons de doctrina cristiana preceptives. Era un llibre d'adoctrinament per a nens escrit amb la intenció de perpetuar un ordre social, en què rics i pobres pertanyen a esferes diferents perquè Déu així ho ha volgut, i que ser pobre no et fa infeliç si compleixes amb els deures amb la societat i Déu, i t'esforces a treballar. Tot plegat pren sentit en el darrer capítol, on se'ns explica la vida de Juanito com exemple del camí que cal seguir a la vida. Juanito, fill d'un modest comerciant i d'una mare analfabeta, roba de petit una pera i el pare li farà conèixer la misèria de les presons perquè rectifiqui, com feien els pares del segle XIX a Barcelona, que duien els fills a veure les execucions a garrot del patí de Corders de la presó de la Reina Amàlia. La permanència d'aquest llibre a les escoles espanyoles explica (amb alguns parèntesis històrics) el tarannà de les classes dirigents del país i determinades actituds enquistades en la població.

La lliçó sobre els mamífers del regne animal es despatxa amb unes poques pàgines, on només s'esplaia amb els animals domèstics: l'ase, la mula i el porc. I dels simis diu el que segueix:

"Algunos monos, el topo campesino y el gato mamón tienen una bolsita en la boca, y en ella guardan sus alimentos. Los monos están dotados de mucha inteligencia, y de una extraordinaria facultad de imitación. Hay entre ellos una especie llamada de orangutanes, muy semejantes a los hombres negros del África. El orangután tiene aspecto triste, se sostiene en dos pies y anda como el hombre. Su natural es dulce y se le puede educar para servicios domésticos.

El yocó es otro mono muy semejante a un hombrecillo; camina en dos pies, y lleva siempre un palo en la mano. Cuando los viajeros del África encienden fuego en los bosques, donde habitan los yocós, estos, que son muy observadores, ocultos ven con interés cuanto hacen allí los hombres para imirtarlos después. Apenas los viajeros se marchan, los yocós van alrededor de aquel fuego, y hacen todo lo que han visto, de modo que a primera vista puede creerse que son una pandilla de negros.

Ese genio de imitación hace que los hombres puedan cazarlos con mucha facilidad. Para esto los cazadores hacen que los yocós los vean saltar dentro y fuera de fosos preparados con alguna trampa, o calzarse y quitarse unas botas pesadas; luego se retiran, dejando allí las botas con brea o liga en el fondo, y acudiendo los yocós, unos principian a saltar cayendo en las trampas, y otros, poniéndose las botas, quedan con los pies pegados a ellas, imposibilitados para correr, y son cogidos."

Aquesta descripció dels orangutans com a semblants als negres africans i aquesta hominització del mono, d'aspecte trist, que camina a dues cames i que se'l pot ensinistrar per fer treballs domèstics, ens porta a la confusió entre uns éssers i els altres, molt arrelada encara avui i que va tenir el seu punt àlgid durant el segle XIX i el primer terç del XX (fins els anys 60 a la Bèlgica colonial) amb l'exhibició de persones en els anomenats zoos humans o jardins d'aclimatació.

Algun cop ja hem parlat en aquestes pàgines d'aquest fenomen a la ciutat de Barcelona, amb les exhibicions dels aixanti prop de la plaça Catalunya, el segle XIX, o les de principis del segle XX al Tibidabo i al Turó Park. Especialment il·lustratiu és el cas d'una suposada tribu himàlaia, que s'exhibia el setembre de 1915 al Turó Park entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". D'aquests espectacles i d'altres en què s'exhibeixen persones amb deficiències o característiques físiques peculiars en parlem al llibre Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939 (Viena Edicions i Ajuntament de Barcelona, 2021).

Els aixantis exhibits al poblat instal·lat a la plaça de

Catalunya amb Ronda Universitat, el 1897

Frederic Bordas. AFCEC

De tot plegat fa just ara un segle. Res comparat amb les desenes de milers d'anys que han passat des que vam deixar de caminar a quatre potes. Alguns, però, han evolucionat ben poc des que van llegir el Juanito.

De finals del segle XIX és també la versió femenina, La buena Juanita, editat per Saturnino Calleja, i de la qual se'n van fer desenes d'edicions fins la dècada de 1950. De lectura a les escoles i a les llars fins els anys 60, La buena Juanita mostrava una visió més amable que la versió masculina. Aquí el protagonista no és el mal instal·lat en la societat i la lluita per seguir el bon camí, sinó que Juanita aprèn com s'ha de comportar seguint el model de la seva mare, que és una perfecta mestressa de casa i esposa amatent: "Juanita es una niña que aún no ha cumplido los 8 años. Es muy cariñosa con todo el mundo y, por lo mismo, todos la quieren y le desean mucho bien. Además de ser muy buena es muy estudiosa. Su mamá va enseñándole poco a poco los quehaceres de la casa.

*

Agraïm un cop més al bon amic Jorge Ordaz, que ens ha posat sobre la pista d'aquesta lectura tan edificant.

Monstres antediluvians a la catedral de Barcelona

Portada de la revista Algo. Seminario ilustradoenciclopédico

y de buen humor, 15 d'agost de 1931 

Imatge cedida per Carles Hernando

Com si fos una premonició, en el número del 15 d'agost de 1931, quatre mesos després de ser proclamada la Segona República, la revista Algo publicava a la seva portada la majestuosa imatge d'un dinosaure, al Pla de la Seu, davant de la façana de la catedral. La revista només volia fer una comparació perquè els lectors imaginessin la grandària dels gran sauris prehistòric. Però, ves per on la bèstia (amb ressons bíblics) que atemoria els ciutadans dels anys trenta (dos anys més tard s'estrenaria King Kong) seria substituïda per una altra.

Los monstruos antediluvianos

Por este dibujo fantástico, donde aparece un dinosaurio gigante junto a la catedral de Barcelona, puede el lector juzgar del tamaño de aquellos monstruos antedeluvianos.

James Ussher (1581-1656), arquebisbe d'Armagh, Irlanda, va escriure, el 1650, el llibre Els annals del món. Basant-se en la Bíblia, va fer una estimació del nombre de generacions, la durada mitjana de la vida humana i les principals figures bíbliques, entre Adam i Eva i el naixement de Jesucrist. Com a conseqüència del seu estudi, va deduir dates suposadament exactes per a certs esdeveniments. Un era la creació de la Terra el vespre previ al diumenge 23 d'octubre del 4004 abans de l'era comuna, és a dir, el dissabte 22 d'octubre a les 18:00h. Un altre esdeveniment va ser l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís, que s'hauria produït el dilluns 10 de novembre de 4004. Ben poc els va durar l'alegria.

Goya titulava El sueño de la razón produce monstruos (1799) un gravat de la sèrie Caprichos. La República va ser només un somni, i en un país poc acostumat a la raó la dictadura va omplir de monstres la realitat. "Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí" diu un microrelat de Monterroso (1959). I és ben cert: els monstres són endèmics, en aquest país, on la raó ha estat sempre un somni.

Acte del 3r aniversari de la mort de José Antonio Primo de Rivera davant del

memorial de la façana de la catedral, el 20 de novembre de 1942

Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Acabada la Guerra Civil, la imatgeria republicana va ser substituïda per la franquista. Nous monuments van aparèixer en els espais urbans i carrers i places van ser rebatejats amb els noms dels generals victoriosos i dels màrtirs de la croada. Sota la veneració del Sant Crist de Lepant, la façana de la catedral de Barcelona va ser il·lustrada amb un rètol amb el nom del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, amb una dedicació als caiguts per la pàtria i la preceptiva salutació "Presente", que equival a un "encara és entre nosaltres" i que avui encara s'intueixen sobre els carreus de la paret del carrer de Santa Llúcia. José Antonio moria un 20 de novembre (1936), com ho faria Franco en la mateixa data, però 39 anys més tard (1975).

El vedell de dos caps

Il·lustració de la revista Catalunya social (desembre 1933)

El desembre de 1933 va néixer a Montmeló un vedell amb dos caps que va ser naturalitzat en el Museu Pedagògic de Ciències Naturals, la botiga que regentava la vídua de Lluís Soler Pujol, el taxidermista de la plaça Reial (durant la República va dur el nom de Francesc Macià) del qual en vam explicar la història El museu de les bèsties.

L'article publicitari apareixia a la revista Catalunya Social del mes de desembre del mateix any. A banda del valor documental, és el primer text del Museu Pedagògic que apareix en català.

L'animal presentava una deformació teratològica perfecte, la millor coneguda fins aleshores. El cos i les extremitats presentaven una sola estructura de característiques normals, així com les vísceres. Tenia, igualment, una sola columna rematada en una cua doble de la mateixa longitud, i a partir del coll es bifurcava i sostenia dos caps absolutament iguals i simètrics.

Fotografia del be de dos caps del Museu Roca, quan va

ser recuperat d'un magatzem del Paral·lel, l'any 1987

El Museu Roca de Barcelona, que exhibia una col·lecció de figures anatòmiques, malalties venèries i deformacions humanes de tota mena durant els anys 20 i 30 del segle XX, també mostrava un be de dos caps naturalitzat, que avui es conserva, com la resta de la col·lecció, a la casa museu de Leo Coolen, a Anvers (Bèlgica).

Les col·leccions teratològiques d'animals han estat força habituals per tot el país fins fa relativament poc que han estat apartades de la vista del públic per qüestions estètiques i morals sempre discutibles, com al de Bellver de Cerdanya, que s'exhibia en el local de la societat de caçadors juntament amb fetus amb deformitats i d'altres curiositats naturals.

Un dels pocs lloc on encara en podem veure algun exemplar és al Museu Darder de Banyoles, que abans de viatjar cap a la capital del Pla de l'Estany havia estat a Barcelona, com ho expliquem a El Museu Darder de Barcelona. L'antic Museu Darder d'Història Natural exposava una col·lecció de ciències naturals pròpia de finals del segle XIX, i modificat i modernitzat com a centre d'interpretació de la comarca, ens ha arribat fins avui amb algunes variacions respecte l'original: el "Negre de Banyoles" va ser repatriat al seu lloc d'origen i ja no s'exhibeixen les pells humanes ni els vedells siamesos, tot i que es conserven, però sí que hi ha exposat el xai de dos caps.

Col·lecció de ciències naturals del

Museu Darder de Banyoles

Aquesta transformació de les velles col·leccions de ciències naturals ha afectat, també, el Museu Zoològic del Parc de la Ciutadella, traslladat al Museu Blau del Fòrum i adaptat a un nou context que li pren la possibilitat de sentir-se integrat en el viatge en el temps que permetia l'edifici modernista del Castell del Tres Dragons que l'albergava.

Com a curiositat, a primers de l'any 1981 va néixer un be de dos caps a Sant Quirze del Vallès. En morir, va ser dut a Sabadell per dissecar-lo i se'n va fer càrrec la carnisseria Vivet de Sentmenat, que l'exhibeix a la botiga després d'haver voltat per totes les escoles de la vila i del voltant.