[Publicat originalment el juny de 2011]
Qui no recorda Los autos locos, de Hanna-Barbera, l'esbojarrada sèrie de dibuixos animats inspirada en La carrera del siglo, la pel·lícula estrenada l'any 1965 i dirigida per Blake Edwards amb Tony Curtis, Jack Lemmon, Natalie Wood i Peter Falk?
I dels cotxes de carreres i els seus pilots? El Súper Ferrari, conduït per Pierre Nodoyuna i Patán;el Rocomóvil, dels germans Macana, Piedro i Roco; l'Espantomóvil, amb Los Tenebrosos; l'Auto Súperconvertible, del professor Locovitch; l'Stuka Rakuda, pilotat pel baró Hans Fritz; el Compact Pussycat, de Penélope Glamour; el Súper Chatarra Special, conduït pel sergent Blast i el soldat Meekly; l'Antigualla, amb Mafio i la seva banda; l'Alambique Veloz d'Arkansas, conduït per Lucas el granger i l'Oso Miedoso; el Superheterodino, de Pedro Bello; i el Troncoswagen, de Brutus i Listus.
Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:
Pierre Nodoyuna no només no aconsegueix guanyar mai una carrera, tampoc les acaba. És la imatge del malvat que és castigat per la seva maldat. Tot i així, el dolent de la pel·lícula és qui més simpatia genera entre els seguidors dels dibuixos animats. El mateix passa amb d'altres personatges de dibuixos animats i còmics que formen part del nostre imaginari infantil (i no tan infantil). Un exemple paradigmàtic és el Coyote del Correcaminos. I podem trobar més exemples: Silvestre i Piolín, el Gavilán i el Gallo Claudio, Tom i Jerry; o si busquem en els còmics, un que em té el cor robat: Iznogoud, el visir que vol ser "califa en lloc del califa", Haroun el Poussah, dibuixat per Tabary i textos de Goscinny.
Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.
En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia, perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.
Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.
És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.
Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga comercial i adolescent, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.
En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.
Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:
Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.
En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia, perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.
Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.
És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.
Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga comercial i adolescent, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.
En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.
