Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March

dissabte, 11 de febrer del 2012

Qui era Esparch?



Esparch és un misteriós pseudònim que apareix signant algunes historietes en el tebeo Parque, el suplement infantil del diari Solidaridad Nacional, adscrit a la Prensa del Movimiento, i en els tebeos La Risa i Cadete / K.D.T., a finals dels anys 50 i principis dels 60.




En el Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso, 1873-2000, l'autor, Jesús Cuadrado, registra com a pseudònims d'Ibáñez noms com F. Esparch, Kito o Paco Ibáñez. Si observem les dues pàgines d'Haciendo el indio, publicades a La Risa els anys 50, veurem que es tracta del mateix personatge i del mateix dibuix: el primer signat com a Esparch i el segon, com a F. Ibáñez. I a la portada de l'almanac de 1961 (d'estil totalment Ibáñez), signada com a Kito, hi apareix l'indi; tot i que això no és determinant perquè l'indi també surt dibuixat per Gin en la portada de l'almanac de 1960.






CimicArtFans també menciona el pseudònim d'Ibáñez però com a José Esparch, sense cap altra referència que ens permeti situar-lo en un context. No trobem cap dada a llocs com Tebeosfera (que dóna signatures com Paco Ibáñez, FIB, F.B.), ni a la Historia de los cómics (Toutain Editor, 1983).


Cadete / K.D.T-(1959)


Fins aquí la cosa no tindria més misteri perquè l'indi dibuixat a les portades dels almanacs per altres dibuixants no és significatiu de res, si no fos perquè el pseudònim Esparch torna a aparèixer en el tebeo Cadete/ K.D.T. (Mateu, 1959). Aquí la firma és Mas Esparch i il·lustra la historieta Paco Cohete, investigador zoquete, sèrie que també surt a Parque amb el nom El profesor Ciclotrón y su criada, la Tuna, que buscan la solución para subir a la Luna, però signada per Schmidt.


Parque, núm. 128


Segurament no ha existit mai cap dibuixant anomenat Esparch i no sembla probable que hagi estat un pseudònim exclusiu de Francisco Ibáñez perquè, si no, se'n faria ressò tothom. La solució a l'enigma només ens la pot donar ell. Mentrestant, posats a especular només se'ns acut que aquest sobrenom servia per esquivar els contractes d'exclusivitat que els dibuixants podien tenir amb les editorials que els tenien contractats, sobretot en el cas de Bruguera. I si estem equivocats, Bereshit té les portes obertes a qualsevol aportació.


[Actualització 2018]


Sembla que van existir dos germans Mas Esparch: Joan i Santiago, fills de l'Escala, segons informa una neta d'en Joan. Aquesta troballa no soluciona tots els problemes al voltant de la signatura "Esparch". Sí que podem afirmar que rere la signatura s'hi amaguen els dos germans. Però no desvetlla, malgrat que els Mas Esparch també feien d'entintadors, el perquè la signatura apareix en historietes que pertanyen clarament a altres autors, com Ibáñez i Schmidt. Vegeu més dades a Tebeos y Tebeos.

dijous, 9 de febrer del 2012

Campanya antialcohòlica (1860)






Alcoholismo
por Gustave Philippon, dr-en-ciencias, y el Dr Legrain
Mobilier et Matérial pour l'Enseignement
Les fils d'Émile Deyrolle, 46, Rue du Bac, Paris [1860]

dilluns, 6 de febrer del 2012

La premonició d'Ibáñez



El 20 de gener de 1958, al numero 1.394 de la revista Pulgarcito, és publicava la primera aventura de Mortadelo i Filemón. El 30 de novembre de 1992 Ediciones B, hereva de Bruguera, publicava un àlbum per celebrar-ne el 35è aniversari.



L'aventura comença amb una autobiografia de Francisco Ibáñez des de la seva infantesa fins que és contractat pels estudis Bruguera, passant per la creació de tots els seus personatges. Aquesta biografia es barreja amb històries en què Mortadelo i Filemón coincideixen amb la resta de personatges de l'autor.

A l'última pàgina, Ibáñez va dibuixar una vinyeta a tota plana, on a la part superior dreta podem veure un avió estavellant-se contra una de les torres bessones de Nova York, com així va passar en l'atemptat de l'11 de setembre de 2001. Una simple casualitat, a no ser que Bin Laden llegís els tebeos de Bruguera i s'inspirés en el... gag.


dissabte, 4 de febrer del 2012

Schmidt, del negrito Cola-Cao a Cleopatra



Parque, el suplement infantil de diari Solidaridad Nacional, adscrit a la Prensa del Movimiento o Red de periódicos del Movimiento Nacional, publicava l'any 1959 aquesta curiosa historieta de M. Schmidt, protagonitzada pel Negrito Cola-Cao, el conegut personatge de l'anunci de Nutrexpa, que aquí apareix amb un sorprenent cabell ros. No sabem si la tria del color va ser una idea del dibuixant o va venir imposada des de la redacció falangista del diari per occidentalitzar l'alegre treballador de les plantacions de cacau de l'Àfrica tropical.

Martz Schmidt era el pseudònim del dibuixant Gustavo Martínez Gómez, un dels clàssic dels tebeos de Bruguera conegut per personatges com El Doctor Cataplasma, Troglodito, El profesor Tragacanto y su clase que es de espanto o El sheriff Chiquito, que es un gallito.

Schmidt no va ser un dels meus dibuixants preferit; el trobava massa simple argumentalment, si exceptuem dues fites interessants. Una quan es va fer càrrec de Doña Urraca després de la mort del seu creador, Jorge (Miquel Bernet). Va publicar, canviant totalment d'estil, Doña Urraca en el castillo de Nosferat (1972), amb un dibuix marcadament expressionista, que va ser censurada perquè hi sortien unes vampiresses massa seductores i perquè no era gaire respectuós amb la cultura pàtria. L'altra fita, fent un canvi de traç radical, quan als anys 80 ens regalava una Cleopatra, reina de Egipto que era, deien els crítics, un "luxe per als sentits". Comproveu-ho.




Schmidt també es va dedicar professionalment -i això és menys conegut- a altres disciplines artístics com la pintura, l'escenografia i la publicitat (va fundar una agència als anys 60), i va formar part del grup "Poemas en la Buhardilla", amb escriptors com Llorenç Gomis, Julián Andújar o Joan Perucho.

divendres, 3 de febrer del 2012

Matilde, Perico i Periquín



Amb guió d'Eduardo Vázquez i en to de comèdia costumista, Matilde, Perico y Periquín narrava, en episodis diaris d'entre 10 i 15 minuts, la vida quotidiana d'una família típica espanyola que viu de les aparences, en una Espanya que ve de la postguerra, de les cartilles de racionament i comença a obrir-se a Europa. El contrast és el seu fill Periquín, un nen entremaliat i molt imaginatiu, que sempre s'està inventant jocs i aventures que extreu de les seves lectures, i que sempre diu la veritat, posant en evidència els seus pares i la mestra de l'escola, Pepita Cifuentes. Periquín no tenia la malícia d'un altre personatge protagonista de les lectures d'aquells anys, el Guillermo de Richmal Crompon, en uns temps en què els lectors es dividien entre els que llegíem Las aventuras de Guillermo i els que llegien Las aventuras de los cinco.




El serial, dirigit per Luis Durán, es va començar a emetre el 30 de març de 1955 per la Cadena SER i es va mantenir en antena durant 16 anys, fins el 8 octubre 1971, seguit per petits i grans, que teníem la ràdio com a veu permanent que exercia de banda sonora de la nostra vida, lluitant amb una incipient i poderosa televisió. No deixa de ser curiós que ens agradessin unes aventures que sempre acabaven en una esbroncada, amb el pare cridant "Periquín, guapo, ven aquí...!", i el nen fugint corrent per no ser estomacat. Suposo que tenia la gràcia de les històries que segueixen un esquema repetitiu, que fan que esperis el moment que el pare alça la veu per confirmar que tot està en el seu lloc. A més, en una societat en què estàvem rebent a cada moment (si et pegaven a l'escola, quan arribaves a casa tornaves a rebre, reafirmant l'autoritat del mestre), era de justícia que Periquín també s'endugués un càstig. Que la justícia o la injustícia arribés a tots per igual ens donava principi de realitat. Cliqueu el següent vídeo i us farà l'efecte que som al vespre poc abans de seure a taula per sopar. Si tanqueu els ulls, sentireu l'olor que ve de la cuina: avui hi ha patata bullida amb la mongeta tendra que hem ajudat a pelar i partir fa una estona.




Matilde, Perico y Periquín encaixava en un model narratiu molt típic d'aquella època, el de descriure la vida diària d'una família de classe mitja-baixa que sobrevivia en aquella Espanya de la dictadura franquista, que sortia de l'autarquia i que descobria els electrodomèstics, el biscúter i el 600. Com La casa de los Martínez, que es va emetre a Televisión Española entre els anys 1967 i 1971. En aquest cas, una família també "típica" que es permetien el luxe de tenir cuinera i criada, les inoblidables Rafaela Aparicio i Florinda Chico, i que demostraven com de bé te'n podies sortir a l'Espanya dels 25 Años de Paz, si obviaves la misèria social i cultural de la postguerra que va marcar els nostres avis, els nostres pares i que a nosaltres ens va deixar la marca indeleble de la derrota, però també de la lluita.

Les veus que donaven vida als personatges del serial radiofònic eren tan coneguts en el món del "teatre radiat" que ens els sabíem de memòria igual que les alineacions dels equips de futbol: Matilde Conesa (Matilde), Pedro Pablo Ayuso (Perico), Matilde Vilariño (Periquín), Carmen Martínez, (la veïna doña Asun), Juana Ginzo (la mestra doña Pepita ) i Agustín Ibáñez (Evaristo). Només faltaven dos dels gran noms de la ràdio, el guionista Guillermo Sautier Casaseca i l'actriu i locutora Maria Matilde Almendros, que als anys 80 recuperaríem a la sèrie de TV3, Doctor Caparròs, de Joan Capri.




L'èxit de Periquín va anar més enllà de la ràdio i vam poder gaudir de la lectura de les seves aventures als llibres escrits també per Eduardo Vázquez: Matilde, Perico y Periquín (1958),  Nuevas aventuras de Matilde, Perico y Periquín (1959), Periquín y sus amigos (1960) i Periquín y Gustavín (1961).

Però no tot s'acabava aquí. El serial anava acompanyat d'un patrocinador i una cançó que ens havia de marcar a tots: la cançó del Cola-Cao, la de "Yo soy aquel negrito del África tropical..." (el món també es dividia entre els que preníem Cola-Cao i els que prenien Nesquik, tot i que abans que el cacau de Nutrexpa a casa va entrar Toddy i els seus soldadets de joguina).