L'arquitectura de 13, rue del Percebe: de Vázquez a Ibáñez

Plantilla de 13, rue del Percebe

A Manuel Vázquez (Madrid, 24 de gener de 1930 - Barcelona, 21 d’octubre de 1995)
en el 20è aniversari del seu comiat sense dir adéu

A Francisco Ibáñez (Barcelona, 15 de març de 1936 - 15 de juliol de 2023)

en el trist dia del seu traspàs

Per alguna raó que va més enllà del joc i del coneixement, el primer que fem un cop identificada la tribu (la mare, el pare...) i el lloc que ocupem en ella és convertir-nos en arquitectes. Segurament és un comportament induït, però sigui com sigui, la primera activitat creativa és la construcció d’una casa: quatre línies rectes, una teulada, una porta, dues finestres i una xemeneia que treu fum. Un lloc on sentir-nos protegits, com en l’úter matern, i que ens permet a partir d’un esbós recrear la resta de l’univers.

L’arquitectura permet ordenar el món, fugir del caos, mentre ens recreem en el laberint. Ens resistim a creure que casa nostre és un lloc perfectament identificat i la fantasia ens fa imaginar que sempre hi ha algun racó secret a punt de ser descobert. Per aquesta raó la casa dels nostres somnis té sempre unes golfes. El mateix passa amb l’edifici, més misteriós a mida que pugem pisos. La necessitat de construir cap amunt és directament proporcional al vertigen que ens produeix ser més a prop del cel i dels déus. Els altars sempre són en un lloc més elevat que la resta del temple, que també haurà estat construït sobre una elevació.

Un dels primers jocs que va anar a les meves mans va ser un joc de construccions amb peces de fusta i li va seguir l’Exin Arquitectura, que després passaria a dir-se Exin Block quan el plàstic es va imposar a la fusta i la llauna.

Les habilitats manuals seguien amb els retallables, que demanaven una precisió més fina: pintar, retallar i enganxar fins aconseguir una bonica maqueta. I en el meu cas va culminar amb un llibre que t’ensenyava a fabricar els teus propis retallables: El pequeño constructor mecánico, de l’editorial Molino, ideat i il·lustrat per Ramon Sabatés.

I entre els jocs de taula el primer va ser uns Juegos Reunidos de Geyper. La gran majoria d’aquests jocs juguen amb la idea del laberint, i un d’ells, el Juego de las construcciones, és una lluita contra l’atzar per acabar fent el cim i completar l’edifici. Em pregunto si encara es continua anunciant amb una bandera que un edifici de veritat han arribat al punt àlgid de la construcció.

Desenvolupament manual i lúdic jugant a fer d’arquitectes. Fantasies laberíntiques i arquitectòniques que tenien el suport oral i lector en els contes: Els tres porquets, per posar-ne només un cas, que a més és prou exemplificant tant pel fet de valorar l’esforç i la constància com per la idea que casa nostra ha de ser prou sòlida com perquè ens protegeixi de tot mal extern.


13, rue del Percebe

I dels contes als tebeos. Feu un cop d’ull a l’apunt "Arquitectura i còmic" i veureu la relació intensa que existeix entre les dues arts. Al final d’aquell apunt parlava, i aquí volia arribar, de la que segurament és una de les grans referències entre totes les historietes il·lustrades, si més no dins del món Bruguera: 13, rue del Percebe. Agafant la idea inicial d’aquest apunt, i mirant de tancar el cercle, deia aleshores que Ibáñez “ens mostra de forma impúdica i còmica el que ja sabem: que les cases estan habitades. Segurament per això funciona tan bé l’arquitectura sense elements que l’expliquin; perquè més enllà de la seva funció urbanística, és a dir, d’element ordenador del caos exterior (sense aquest ordre –que també es dóna en els campaments de nòmades i de seminòmades– no hi hauria ciutat), cada edifici és en ell mateix un intent d’ordenació del caos interior (veïnal, familiar, individual...). Per aquesta raó són tan habituals les estructures arquitectòniques en els somnis: ordenen els microcosmos. Els ordena fins i tot quan l’edifici està habitat per fantasmes”.

Arribats a aquest punt, afegirem una mica de polèmica a aquesta idea tan original d'Ibáñez. La primera historieta de 13, rue del Percebe naixia en el Tío Vivo del 6 de març de 1961, un cop acabada l'aventura cooperativa que van emprendre els dibuixants procedents de Bruguera (Escobar, Peñarroya, Conti, Cifré y Giner, sota el nom de DER, Dibujantes Españoles Reunidos) van emprendre, i que Paco Roca va narrar a L'hivern del dibuixant (Bilbao: Astiberri, 2010).

Primera publicació de 13, rue del Percebe, d'Ibáñez

Tío Vivo, 6 de març de 1961

Comenta Joan Navarro en el seu bloc Viñetas: “Vázquez siempre me dijo que el fue el creador de 13, rue del Percebe, o cuando menos de la idea. Nunca he encontrado la prueba de que fuera cierto. Sin embargo, a la vista de la página reproducida, del nº 1 de Super Pulgarcito, de 1949, al parecer la idea podría haber tenido antecedentes como en esta página titulada Alarma en el número 33, de la calle del congrio". Certament, aquesta historieta, signada per Cifré, Peñarroya y Cía. té molts paral·lelismes amb la d’Ibáñez, tant pel que fa a la idea com per alguns dels personatges: el lladre, el metge, la botiga de queviures...

Alarma en el número 33, de la calle del congrio,

Cifré, Peñarroya y Cía.

Super Pulgarcito, núm. 1 (1949)

I posats a buscar antecedents, a principis del XX Joaquim Xaudaró i Echauz (Vigan, Filipines, 1872 - Madrid, 1933) va dibuixar en un escenari similar la historieta "Una casa en Nochebuena", amb el mateix esperit costumista.

"Una casa en Nochebuena", de Joaquim Xauradó

Però tornant a Vázquez, en una entrevista per al número 9 (1993) del fanzine Amaníaco, podem llegir:

Cambio de tema. Se dice que el moroso de 13 Rúe del Percebe eres tú, ¿es cierto? Ibáñez nos ha dicho que no pero…

No, no, y puedo decirlo por una sencilla razón, 13 Rúe del Percebe es mío, y la idea de Mortadelo y Filemón es mía. La idea, pero la creación es totalmente de Ibáñez; yo solamente apunté que podía ser una pareja de detectives, y que uno se pudiera disfrazar... O sea, el esbozo. De 13 Rúe del Percebe, la caseta la hice yo, y me puse ahí pero no llegué a dibujar más que una página.

¿Y se publicó esa página?

Vete a saber, en esa época... Pero era todo, todo... Vamos, a Ibáñez de verdad que le aprecio; no somos amigos pero es un gran trabajador. Más que dibujante, un gran trabajador, muy laborioso. Todo lo que ha hecho se lo ha hecho él, de verdad.

Es va publicar aquesta pàgina? Sí, es va publicar. El mateix Vázquez em va ensenyar l'original que va ser publicat a l’Almanaque para 1959 de la revista Pulgarcito, amb el títol Un día en Villa Pulgarcito, amb la signatura “Interpretado por by Manuel Vázquez” perquè, a més d’aparèixer ell mateix, reinterpreta personatges de la resta de dibuixants de la revista. I vaig poder sentir de la seva veu una versió molt diferent de la publicada a l'entrevista a Amoníaco. Va ser durant el mateix any 1993 de l’entrevista que vaig tenir l’oportunitat d’anar un parell de cops a casa seva, en el barri de Sant Antoni, perquè va col·laborar a la revista Hora Putifa, que editàvem en aquella època. No destaparé aquí tot el que vam parlar (va ser una conversa privada i algunes persones continuen vives) ni quantes cerveses vam beure, però puc afirmar que el to i el contingut contradiuen l’entrevista anterior, tant pel que fa a la relació amb Ibáñez com pel que fa al personatge que viu en el terrat, que sí és una caricatura de Vázquez. La relació entre els dos dibuixants va ser sempre tibant, i així com Ibáñez ha estat sempre una persona discreta, a Vázquez era fàcil estirar-li la llengua.

Un día en Villa Pulgarcito, 

“Interpretado por by Manuel Vázquez”

Almanaque para 1959 de Pulgarcito

De petit vaig riure més amb Ibáñez, però a mida que vaig anar creixent vaig descobrir què s’amagava darrere d’aquelles historietes tan àcides de Vázquez: segurament la crítica més lúcida, juntament amb el Carpanta d’Escobar, de l’Espanya de la postguerra i de tota la dictadura, reflectida en un personatge que era fruit no només d’aquell moment històric, sinó d’una tradició que es trasllada fins la picaresca. I ell, Vázquez, era un supervivent. A la teva salut!

[Afegit del 15 de juliol de 2023]

I a la salut d'Ibáñez, que ens ha deixat aquest 15 de juliol de 2023. La nostra vida des de petits fins avui estarà per sempre lligada als seus personatges i les seves aventures. Llarga vida als tebeos!

Pàgina autobiogràfica de Vázquez (Can-Can, 1958)

Qui era Esparch?

Esparch és un misteriós pseudònim que apareix signant algunes historietes en el tebeo Parque, el suplement infantil del diari Solidaridad Nacional, adscrit a la Prensa del Movimiento, i en els tebeos La Risa i Cadete / K.D.T., a finals dels anys 50 i principis dels 60.

En el Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso, 1873-2000, l'autor, Jesús Cuadrado, registra com a pseudònims d'Ibáñez noms com F. Esparch, Kito o Paco Ibáñez. Si observem les dues pàgines d'Haciendo el indio, publicades a La Risa els anys 50, veurem que es tracta del mateix personatge i del mateix dibuix: el primer signat com a Esparch i el segon, com a F. Ibáñez. I a la portada de l'almanac de 1961 (d'estil totalment Ibáñez), signada com a Kito, hi apareix l'indi; tot i que això no és determinant perquè l'indi també surt dibuixat per Gin en la portada de l'almanac de 1960.

CimicArtFans també menciona el pseudònim d'Ibáñez però com a José Esparch, sense cap altra referència que ens permeti situar-lo en un context. No trobem cap dada a llocs com Tebeosfera (que dóna signatures com Paco Ibáñez, FIB, F.B.), ni a la Historia de los cómics (Toutain Editor, 1983).

Cadete / K.D.T-(1959)

Fins aquí la cosa no tindria més misteri perquè l'indi dibuixat a les portades dels almanacs per altres dibuixants no és significatiu de res, si no fos perquè el pseudònim Esparch torna a aparèixer en el tebeo Cadete/ K.D.T. (Mateu, 1959). Aquí la firma és Mas Esparch i il·lustra la historieta Paco Cohete, investigador zoquete, sèrie que també surt a Parque amb el nom El profesor Ciclotrón y su criada, la Tuna, que buscan la solución para subir a la Luna, però signada per Schmidt.

Parque, núm. 128

Segurament no ha existit mai cap dibuixant anomenat Esparch i no sembla probable que hagi estat un pseudònim exclusiu de Francisco Ibáñez perquè, si no, se'n faria ressò tothom. La solució a l'enigma només ens la pot donar ell. Mentrestant, posats a especular només se'ns acut que aquest sobrenom servia per esquivar els contractes d'exclusivitat que els dibuixants podien tenir amb les editorials que els tenien contractats, sobretot en el cas de Bruguera. I si estem equivocats, Bereshit té les portes obertes a qualsevol aportació.

[Actualització 2018]

Sembla que van existir dos germans Mas Esparch: Joan i Santiago, fills de l'Escala, segons informa una neta d'en Joan. Aquesta troballa no soluciona tots els problemes al voltant de la signatura "Esparch". Sí que podem afirmar que rere la signatura s'hi amaguen els dos germans. Però no desvetlla, malgrat que els Mas Esparch també feien d'entintadors, el perquè la signatura apareix en historietes que pertanyen clarament a altres autors, com Ibáñez i Schmidt. Vegeu més dades a Tebeos y Tebeos.

La premonició d'Ibáñez

El 20 de gener de 1958, al numero 1.394 de la revista Pulgarcito, és publicava la primera aventura de Mortadelo i Filemón. El 30 de novembre de 1992 Ediciones B, hereva de Bruguera, publicava un àlbum per celebrar-ne el 35è aniversari.

L'aventura comença amb una autobiografia de Francisco Ibáñez des de la seva infantesa fins que és contractat pels estudis Bruguera, passant per la creació de tots els seus personatges. Aquesta biografia es barreja amb històries en què Mortadelo i Filemón coincideixen amb la resta de personatges de l'autor.

A l'última pàgina, Ibáñez va dibuixar una vinyeta a tota plana, on a la part superior dreta podem veure un avió estavellant-se contra una de les torres bessones de Nova York, com així va passar en l'atemptat de l'11 de setembre de 2001. Una simple casualitat, a no ser que Bin Laden llegís els tebeos de Bruguera i s'inspirés en el... gag.