dimecres, 27 de juliol de 2011

Els Jocs Olímpics que no van poder ser



La sublevació militar del 18 de juliol de 1936 –de la qual aquest 2016 en fa 80 anys, la consegüent Guerra Civil i els 40 anys de dictadura van ser el penúltim intent (la mà negra de la involució no descansa) de mantenir aquest país en l'obscurantisme. Un cop més l'esperit del poble rebia una punyalada mortal. L'esperança de justícia social,  els drets socials més elementals i la cultura negats al llarg de la història van acabar enterrats al costat de milers i milers de cadàvers vençuts per l'odi.

La Guerra Civil, entre tantes d'altres coses, va posar fi a una iniciativa popular que va arrossegar mig món per combatre la barbàrie que s'havia instaurat a l'Alemanya nazi i que buscava en els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 la plataforma que posés Hitler entre les nacions, buscant l'aprovació i la consolidació social i política del seu règim. L'Olimpíada Popular del 36, que s'havia d'inaugurar el 19 de juliol a l'estadi de Montjuïc, era la reacció a aquest muntatge demencial. Barcelona l'havia d'acollir i la guerra ho va impedir. Molts d'aquells esportistes vinguts d'arreu del món van decidir quedar-se i canviar la seva roba esportiva per l'uniforme de la defensa d'un règim democràticament escollit i contra el feixisme.

El règim nazi també va ser alçat al poder de forma democràtica. I no sabria dir si això és una paradoxa o és que hi ha alguna cosa que no funciona en el codi genètic de la nostra espècie. El que sí és una paradoxa és que aquells esportistes van haver de canviar el camp de competició pel camp de batalla per defensar un poble que té la pell cosida de ferides seculars.

Amb la col·laboració de Miquel Pucurull (Barcelona, 1938), amic i company d'aventures atlètiques, vam aprofitar la commemoració del 75è aniversari per rescatar la informació sobre l'anomenada Olimpíada Popular, els jocs olímpics que es van inaugurar el 18 de juliol de 1936 amb una desfilada de les delegacions dels països participants pels carrers de Barcelona, però que mai es van celebrar.




La ciutat de Barcelona havia estat candidata a la celebració dels Jocs Olímpics de 1936, però se’ls va endur Berlín. Es deia que el fet que a l’Estat espanyol hi hagués una república va espantar els membres del COI, aristòcrates i conservadors tots ells, que es van decidir per la capital de l’Alemanya nazi.  Hi va haver protestes a tot el món, sobretot quan Hitler va començar a perseguir jueus, i fins i tot alguns països es preguntaven si caldria fer un boicot als Jocs de Berlín (Espanya no hi va anar). Però el COI va moure fils per promoure la seva celebració i el règim de Hitler els va orientar a fer d'ells una apologia dels valors racials i militars, cosa que estava totalment en contra dels de l’esperit olímpic.

En aquest context, Barcelona, d’acord amb el Govern de la República, va voler organitzar una celebració alternativa al juliol de 1936, del 19 al 26, amb l'objectiu de recuperar el veritable esperit olímpic, la pau i la solidaritat entre les nacions. Una mena de contraolimpíada. Una denúncia dels Jocs de Berlín que s’havien de celebrar dies després, de l’1 al 16 d’agost.

L'origen de la idea havia sorgit d’entitats culturals i esportives dels barris populars i obrers de Barcelona. Un cop perduda l’opció dels Jocs Olímpics en benefici de Berlín, es va crear el Comitè Català Pro Sport Popular, impulsat per entitats del Poblenou, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. L'objectiu era fer que l’esport estigués a l’abast de tothom, no únicament de les classes altes com havia estat fins llavors. L'acció va prosperar i el maig del 36 van constituir el Comitè Organitzador. En un temps record, entre el maig i el juliol, amb el suport de les entitats socials i ajudats per milers de voluntaris, van crear la infraestructura i van establir el programa de l’esdeveniment.




L'Olimpíada Popular significava una resposta de rebuig als jocs de Berlín, però també una crítica a la política d'ulls clucs d’alguns governs internacionals que acceptaven el règim que s’havia imposat a Alemanya sense qüestionar-se res. En un dels paràgrafs del manifest de l'Olimpíada Popular, quedava explícitament reflectida la intenció:

L'Olimpíada instaurada fa milers d'anys i renascuda en la nostra època, que sempre havia mantingut el seu caràcter de Símbol de la Fraternitat dels pobles i de les races, ara perd per sempre aquest caràcter. Els Jocs Olímpics que es preparen a Berlín, són indiscutiblement una falsificació vergonyosa, una befa del pensament Olímpic. En un país on milions d'esportius estan privats de continuar llur activitat social, on milers dels millors esportius són empresonats, on la majoria del poble laboriós està sota l'amenaça de la persecució per les seves conviccions o per la seva religió, on es declara fora de la llei a tota una raça, aquest país no és el lloc per acollir els veritables Jocs Olímpics!

A l'Olimpíada Popular, que estava finançada per la Generalitat, el govern de Madrid i el de París, estaven inscrits més de 6.000 atletes de 23 nacions. Les estrangeres que aportaven més esportistes eren les delegacions de França (la que més amb 1.500), Estats Units, Suïssa, Anglaterra, Països Baixos, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Algèria. Les federacions espanyoles hi van aportar gairebé la meitat dels atletes, que pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya), i també hi van nacions sense estat, com Alsàcia; el Marroc, que aleshores era una colònia, i una delegació d'atletes jueus procedents de Palestina i emigrants.


La tarda del 18 de juliol, les delegacions van desfilar per la Rambla


L’Estadi de Montjuïc, construït el 1929, havia de ser el lloc on s'havien de celebrar els actes i les proves més significatives. Però també n’hi haurien al Camp de Les Corts del F. C. Barcelona, a Piscines i Esports, a la pista del parc d'atraccions Maricel Park de Montjuïc) i als camps de futbol del Martinenc i el Júpiter.

Estava previst utilitzar els allotjaments i hotels construïts per a l'Exposició Internacional de 1929. Els estrangers havien de dormir a l'Hotel Olímpic de la Plaça d'Espanya i a l'Estadi de Montjuïc, i els espanyols en els Hotels Olímpics 1 i 2 del recinte de l'Exposició. Com a restaurants s'havien d'habilitar el Palau de les Missions, per a atletes espanyols, i l'Estadi, per als estrangers.

Cal destacar que les inscripcions de dones esportistes era molt nombrosa (el nombre de les que van participar dies després als Jocs de Berlín era bastant inferior). I una altra de les característiques de l'Olimpíada Popular era la barreja d’esportistes de nivell, campions d’Europa molts d’ells, amb altres que podrien considerar-se ara com a "populars".

En total estaven previstes competicions en 20 esports: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica, aviació sense motor i hoquei sobre patins.

Catalunya havia inscrit esportistes en les disciplines d'atletisme, boxa, hoquei sobre patins, ping-pong i lluita.


L'estand de l'Olimpíada Popular, a la plaça Catalunya


Integrants de la Selecció Catalana d’Atletisme

  • 100 m: Heras, Oriols, Serch i Serra
  • 200 m: Heras Roca i Ailion
  • 400 m: Pratsmarsó, Vives, Colomes i Blay
  • 800 m: Piferrer, Pratsmarsó, Coma i Monfort
  • 1.500: Piferrer i Àngel
  • 5.000: Andre, Ramonatxo i Fonseré
  • 10.000: Joan, Camí i Miró
  • 110 tanques: Staat, Consegal i Manzanares
  • 3.000 obstacles: Mur, Esteve i Mir
  • Alçada: Font, Pons i Juanola
  • Longitud: Roca, Altafulla, Font i Serra
  • Triple: Giró, Consegal i Companys
  • Perxa: Gonzàlez, Consegal, Trias i Lorenzo
  • Pes: Tugas, Moreno, Correro i Vidal
  • Disc: Correro, Anrado, Guàrdia i Fariñas
  • Martell: J. Tugas, F. Tugas i Sierra
  • Javelina: Etter, Fernàndez i Fraga




Programa dels actes a celebrar el dia de la inauguració, 19 de juliol de 1936

  • A les 4,30 de la tarda presentació dels esportistes i inauguració dels Jocs per l'honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys
  • Desfilada de 3.000 folkloristes, amb gegants, nans, Xiquets de Valls, caballins, àguiles, cuques feres, Patum de Berga, bastoners, moixiganga...
  • Cinc cobles de Barcelona executaran Juny i Els Segadors, acompanyats de la massa coral, sota la direcció del mestre Morera
  • Gimnàstica
  • Sports: cursa internacional de relleus de 20 per 500
  • Folklores, Xiquets de Valls i Ballets de Folgueroles
  • Parlament final de Ventura Gassol, comissari de la Generalitat per als Jocs
  • Finalitzarà el festival amb La Santa Espina, executada per 5 cobles, la massa coral i els dansaires

Preu de l’entrada: 1 pta.

Programa de mà de la inauguració de l’Olimpíada Popular


Himne de l'Olimpíada Popular (Josep Maria de Sagarra, juliol de 1936)

El poeta Josep Maria de Segarra va escriure l'himne de l'Olimpíada, amb música del compositor alemany Hanns Eisler:

No és per odi, no és per guerra,
que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
Fora enveges, fora noses, fora noses,
afirmem contra el viure estret
el nostre dret
a fer un aire més net,
a fer un món més ple de roses.
Cors enlaire! Llum als braços!
Sempre àgils i ardits els nostre passos.
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!
Força i vida, primavera,
ritme, gràcia i esforç i voluntat,
tots hem triat
en l'esclat del combat
perquè ens facin de bandera!
Per al més àgil, per al més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol
que ens aplega en un vol
per cremar la mentida i el dol!
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants,
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!

Amb tot, la prevista Olimpíada de Barcelona no va estar lliure de detractors, tant a Catalunya com, especialment, a la resta de l’Estat. Els primers potser perquè no sabien que Rússia, al complet, que no va anar als Jocs, estaria a Barcelona pensaven que les grans figures de l'esport anirien a Berlín i no vindrien a Barcelona. El segons, membres de partits conservadors i el mateix Comité Olímpico Español, no podien acceptar que la participació de l’Estat estigués formada per quatre seleccions com estava previst: Espanya, Catalunya, País Basc i Galícia. 

Però el cert és que l’esdeveniment es preveia que seria un èxit en tots els aspectes. A banda dels esportistes, van arribar a Barcelona una ingent quantitat de visitants és deia que més de 20.000, que per aquella època eren molts, més dels previstos, la qual cosa va crear problemes d’allotjament, fins i tot.

De l’expectació que s’havia creat se’n feien ressò els diaris de llavors, que consideraven que significaria una memorable manifestació dels valors olímpics.


Pàgina d’El Mundo Deportivo del 19 de juliol de 1936, 
anunciant la inauguració per aquell mateix dia, amb 
fotografies dels assajos del dia abans


L’Olimpíada havia de començar el 19 de juliol de 1936. El dia abans a la nit, Pau Casals estava al Palau assajant amb la seva orquestra i el cor de l’Orfeó Gracienc la Novena de Beethoven, que havien d’interpretar al Teatre Grec en els actes d’obertura dels Jocs. En un moment de l’assaig, va arribar un emissari de la Generalitat i va lliurar a Casals un missatge del conseller de Cultura, en el qual li comunicava que uns militars s’havien alçat contra la República aquell mateix dia i l’instava a suspendre l’assaig  el concert i l’Olimpíada havien estat suspesos ja que es temia que la violència esclatés d’un moment a un altre al carrer.

Pau Casals, tot i  consternat, es va dirigir als músics i als membres del cor i els va dir: ”Estimats amics, no sé quan podrem tornar a estar junts; us proposo que abans de separar-nos acabem l’obra”. Tothom hi va estar d’acord, i va continuar l’assaig de la peça fins el final. Anys més tard, Pau Casals confessava als seus biògrafs que les llàgrimes, aquella nit, no li deixaven veure la partitura.

La fi de l’Olimpíada Popular va coincidir amb l'inici de la cruenta Guerra Civil. Els esportistes van tornar tot seguit als seus països d’origen, però alguns italians i alemanys, les anomenades Brigades Internacionals, van integrar-se dies després a les columnes de milicians que s’estaven formant per defensar la República.

El 29 de juliol es dissolia el Comitè Organitzador i l’Olimpíada Popular es va convertir en un record democràtic. Un somni que no va poder realitzar-se per culpa d’un aixecament militar de terribles conseqüències.


Actes de commemoració del 80è aniversari

  • Dilluns 18 de juliol, a les 10 del matí, Aula Capella - Universitat de Barcelona, Conferència seminari “La victòria contra el feixisme, Barcelona 1936. 80 anys de l’inici de la guerra civil Espanyola”.
  • Dilluns 18 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, al Palau de la Música Catalana Acte institucional “L’últim assaig”, en ocasió dels 80 anys de la Guerra Civil.
  • Dilluns 18 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, a tots els districtes de Barcelona actes amb el lema: Volem la pau però no l’oblit.
  • Dilluns 18 de juliol, a dos quarts de deu del vespre, enganxada de Cartells de l’Olimpíada Popular a Portal de l’Àngel i la Rambla.
  • Dimarts 19 de juliol, a les 12 del matí, inauguració de l’exposició sobre les Olimpíades Populars a l’estadi de Montjuic. A partir de les 11 del matí es pot participar en proves esportives a l’Open Camp de l’Estadi Olímpic.
  • Dimarts 19 de juliol, a les cinc de la tarda, inauguració del estand de l’Olimpíada Popular a l’Avinguda Portal de l’Àngel amb plaça Catalunya.
  • Dimarts 19 de juliol, a les sis de la tarda, al Palau del Parlament Homenatge als diputats i treballadors del Parlament de Catalunya que foren víctimes del règim franquista.


Bibliografia i enllaços d’interès:

Asín Fernández, E. La política en las olimpiadas de Berlín 1936. Barcelona: Centre d'Estudis Olímpics (UAB), 1998.

Colomé, Gabriel, coord.; Sureda, Jeroni. Esport i relacions internacionals (1919 - 1939): l’Olimpíada popular de 1936 [article en línia]. Barcelona: Centre d’Estudis Olímpics UAB, 1994. [Consultat: 27/07/2011]

Illa, Oriol. Per no perdre la memòria olímpica.

Pujadas, X.; Santacana, C. Història il·lustrada de l'esport a Catalunya. Vol II (1931-1975). Barcelona: Editorial Columna. Diputació Barcelona, 1998.

Pujadas, Xavier; Santacana, Carles. L'altra Olimpíada. Barcelona '36. Esport, societat i política a Catalunya (1900-1936).

Vivancos, Eduardo. Els altres Jocs Olímpics a Barcelona
     


      Cartells: CRAI Biblioteca del Pavelló de la República

      7 comentaris :

      1. Ostres, un molt bon apunt. Complet i a més molt interessant. Gràcies per oferir-no-el.

        ResponElimina
      2. És un honor veure aquest escrit d'un servidor en un bloc tan magnífic. Un bloc que optarà a premi de entre els millors de Catalunya a l'Octubre.

        Molta sort, Enric. Si per mi fora, el primer.

        Miquel Pucurull

        ResponElimina
      3. I pensar que fa poc van proposar canviar el nom de l'estadi per "Juan Antonio Samaranch"...! I ara possiblement ho tornaran a intentar, potser amb "Carlos Sentís".

        ResponElimina
      4. Una altra paradoxa és que aquests jocs ara no es podrien ni celebrar ni organitzar.

        ResponElimina
        Respostes
        1. Seria complicat, però no impossible. Cap el 2007 va sortir la proposta de fer un jocs de nacions sense estat i el 2011 la Generalitat va voler reactivar el projecte. El COI no s'hi oposava. No és exactament el mateix que les Olimpíades Populars, però sí que toparia amb l'extraoficialitat. Qualsevol esdeveniment avui està més regulat que mai.

          Elimina
      5. Molts dels atletes olímpics van participar activament a la lluita contra el feixisme, i una bona part d'ells no tornaria a trepitjar mai més les pistes d'un estadi. Així va acabar, abans que comencés, el que podia haver estat la gran Olimpíada Popular de Barcelona.

        ResponElimina
        Respostes
        1. Exacte, Josep. Els atletes estrangers que es van quedar van formar part de les Brigades Internacionals.

          Elimina