dimarts, 4 d’octubre de 2011

Rosa Sala: fugitius del nazisme a Espanya


"És més difícil honorar la memòria dels éssers anònims que la dels personatges cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels que no tenen nom."
Walter Benjamin

Juny de 1940: els alemanys entren a París i ocupen bona part de França. Les seves víctimes potencials (desterrats pels règims feixistes, personatges de l'esquerra, soldats anglesos, resistents, desertors i jueus) s'oculten o s'escapen cap a l'anomenada "zona lliure", en realitat una ratera administrada pel govern col·laboracionista que s'ha rendit a la imparable maquinària nazi. L'autèntica llibertat espera al nord d'Àfrica o l'altre costat de l'Atlàntic, però per aconseguir-ho cal travessar l'últim obstacle, un país en principi neutral que s'estén a l'altre costat d'una formidable serralada.

Malgrat les moltes dificultats, la desesperació va portar milers de persones a emprendre clandestinament l'atzarós viatge i tot a costa de quedar després atrapades durant mesos o anys a les presons i els camps de concentració franquistes. En aquest llibre es relaten les vicissituds (tràgiques i de vegades còmiques, insòlites o grotesques) de vint-i-tres éssers anònims que per diversos motius van transitar per la gàbia espanyola entre 1940 i 1945. Les seves peripècies, en ocasions aventures dignes d'una novel·la o una pel.lícula, es rescaten a La penúltima frontera, de Rosa Sala Rose, a partir dels registres tant d'arxius com de la memòria dels testimonis. Cada un d'ells recupera en aquest llibre el nom i el relat fins ara segrestats per les implacables lleis de l'oblit.

Entrevista de Xavier Casals a Rosa Sala: “Durante cuatro años España fue la única vía de escape en la Europa de Hitler”


Rosa Sala Rose (Barcelona, 1969) és filòloga alemanya i doctora en filologia romànica amb la tesi Civilización y barbarie en la tradición del mito de Medea. Els seus treballs i les seves obres li han atorgat una justificada reputació com a germanista i experta en el món alemany contemporani. La seva obra gira al voltant de la comprensió de l'Alemanya contemporània a través de l'estudi dels mites i la simbologia nazi, amb Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo.


A través del llegat literari i cultural alemany, amb El misterioso caso alemán, que s'endinsa en la tràgica confusió entre racionalisme i barbàrie.


I amb una obra peculiar, Lli Marleen: canción de amor y muerte, que analitza la cançó que va popularitzar Marlene Dietrich durant la Segona Guerra Mundial. Una cançó que té el seu origen en temps de la Primera Guerra Mundial, en què era cantada pels soldats de la Wehrmacht, i que va acabar convertint-se en un símbol aliat. Com Lili Marleen va poder preservar la seva innocència i com la seva bellesa va poder compartir espai amb una època de terror és encara un misteri que aquest assaig tracta d'il·luminar.

Coberta de la partitura de Lili Marleen (ca. 1940).
Museu d'Història Contemporània de Bonn
(Cliqueu la imatge per sentir la cançó, amb lletra en alemany i castellà)

6 comentaris :

  1. Em sonava d'alguna cosa la Rosa Sala, però em temo que deu ser d'haver fullejat algun dels llibres i prou, no ho he pogut concretar. En canvi, l'article m'ha fet recordar la Lili Larleen segons sant Fassbinder, que em va impressionar molt. Fins i tot provaré de repescar-la, ni que no sigui el millor Fassbinder. Un cas ben estrany, al qual no m'estranya que la Sala li dediqués tot un llibre que sona molt atractiu. Els misteris que rodegen el nazisme mai no els entendrem prou, i en canvi caldria entendre'ls.

    ResponElimina
  2. Ostres, és curiosa la força que té la cançó de Lilin Marleen que m'ha fet oblidar momentàniament tot l'apunt.

    ResponElimina
  3. Sortosament la literatura fa més justícia a la realitat que no pas el cinema, on la realitat de la gran guerra no passa pel patiment real de la població, sinó és en comptades ocasions, i si, en canvi, ens fabrica herois transatlàntics. Serà que la realitat és molt difícil de digerir.

    ResponElimina
  4. Lluís, tens raó en tot. Pel que fa a Lili Marleen (pel·lícula i cançó) i pel que fa al nazisme: és una cosa tan inexplicable i bàrbara com necessari entendre no només el per què, sinó com es va poder estendre d'aquella manera.

    ResponElimina
  5. Galderich, aquesta és la màgia de les coses que ens prenen els sentits.

    ResponElimina
  6. Clidice, la gran diferència és que el cinema es consumeix en grup i la literatura, individualment. Fixem-nos, sinó, com de catàrtica era la literatura oral, els contes de l'àvia inclosos. En la lectura som nosaltres que construïm el món a la nostra mesura; el cinema, sobretot l'americà, ens dóna mastegada la realitat perquè cadascú la paeixi segons la seva naturalesa.

    ResponElimina