dissabte, 3 de desembre de 2011

L'àvia Pilar i el mal de l'amor

Mataró, 14 d'abril de 1931
Proclamació de la República


La meva àvia materna, l'àvia Pilar, va ser la segona dona de l'avi March. La història que la va dur a compartir la seva existència amb el meu avi dóna per escriure un llibre que, com tantes altres coses de la meva vida, queda pendent fins no sé quan. Es van conèixer sent ella treballadora de la fàbrica de teixits que el meu avi tenia a Mataró. Ella era una obrera de quinze anys. L'avi n'hi portava divuit i estava casat.

Dels primer anys d'aquella relació clandestina en tinc poques notícies. Se sap el que la memòria familiar recorda i el que n'he pogut treure al cosí Josep, l'únic parent que queda viu d'aquella època. En Josep era joier, i com que treballar amb or és com treballar amb diners, per ell passaven totes les tristeses de la família com si la pena fos un actiu bescanviable per diners. Sé, positivament, que dels sentiments no en va fer mai usura i que pels enganys, maltractaments, incestos, traïcions, robatoris, adulteris, dels vicis grans i dels vicis petits, sempre en va pagar un preu just. D'aquest paper mullat, sense valor de canvi, me n'he fet marmessor i l'he afegit a col·lecció de les desgràcies familiars paral·leles que he anat recollint per la meva banda. Tot plegat, més de dos segles atresorats d'història de bona família.

De la relació dels avis en començo a tenir dades documentals gràcies a les cartes de l'avi a l'àvia, que ella va guardar en una capça xinesa plena d'amagatalls i que conservo. Són cartes datades durant la República. Cartes que reflecteixen les angunies i les pors que patien no només per la relació, sinó perquè en les seves vides hi aparegué un personatge de qui només se'n menciona el nom: Otto. Aquest personatge sempre ha circulat a les sobretaules familiars, però només el cosí Josep el va conèixer i va ser a casa seva de petit.

Otto era un ciutadà alemany, casat amb una fogosa teutona a qui rondava el meu avi (quina imatge tan diferent en tinc jo de l'avi, que no es movia del balancí si no era per treure a passejar la gossa), mentre l'alemany perseguia la meva àvia adolescent. No era només una història de sexe, engany i perversió. Otto tenia a casa seva, a Argentona, una emissora de ràdio. Sí, a l'altre costat de l'emissora hi havia el Tercer Reich. Però aquesta és una altra història.

Van passar la República, la guerra, les represàlies, la ruïna familiar. També va passar la bona vida mentre hi hagué diners: les vacances, el xofer, la casa d'Horta, el menjador d'hivern, el menjador d'estiu. Però fins que no va morir la Pepa -la primera dona de l'avi i a qui l'àvia va cuidar en el llit de mort-, l'àvia no es va poder casar amb l'avi March. Ja érem a l'any 1952, l'any que se suprimia la cartilla de racionament.

Els calvaris no acabaven aquí, però. Tres fills del primer matrimoni i dos de l'àvia Pilar donen per moltes històries, com així va ser. Entre ells, la meva mare. Mentrestant, com la Reina Mare, l'àvia, reina que mai va tenir tro, va amagar les seves penes amb alcohol fins que va morir i va ressuscitar. L'àvia, la més maltractada de tota la família (encara que ens queixem els hereus), va morir dos cops. Un, per avisar; l'altre, per donar-se una segona oportunitat. I no és una metàfora.

L'àvia Pilar era un tros de pa. Va cuidar la primera dona de l'avi fins la mort, i fins la mort va acompanyar l'avi, tancant porticons i tapant miralls seguint una tradició que seguien d'esma entre cristians, amb l'ajut de la bondat i l'alcohol, i va exercir d'àvia amb tot el cor i tota l'ànima, com si volgués purgar pecats, que mai ningú li hauria de tenir en compte. Era la dona de la família que feia de pont entre el present i el passat. Era la veu dels contes, de les cançons tradicionals, de les històries familiars i de la Història: de la Guerra Civil, de la Guerra de Cuba -ella era la petita i l'únic dels germans que no va néixer a l'illa-, del protectorat del Marroc, dels carlins. D'ella vaig escoltar coses que mai més he tornat a sentir i que irremeiablement es perdran si no les rescato. Els contes populars es barrejaven amb d'altres històries que havien de tenir un origen tan particular que la memòria les acabarà enterrant. Es barrejaven amb el que havia viscut, quant més llunyà més mític i inversemblant, i amb narracions bíbliques: de la seva veu vaig aprendre la vida i miracles de tots els patriarques. I era ella qui em comprava els tebeos.

El que tinc més gravat, però, era la llengua que feia servir; amanida d'expressions de les quals no n'he trobat cap rastre enlloc. Quan arribaves tard a un esdeveniment i en demanaves explicacions ella sempre deia: "El pare de qui dieu? Ui, que en fa d'anys que és mort!" O quan volia cridar la meva atenció, deixava anar: "Escolta Jaumet, escolta a l'orella: les faves de l'hort treuen cella negra". La parla, que sempre expressa la realitat i com ens hi relacionem, mor quan la realitat canvia.

I aquest apunt, que s'ha allargat sol, més que no pas tenia previst, té a veure amb això. Perquè, de cop i volta, una cançó escoltada atzarosament ha fet emergir una d'aquestes expressions: "El mal d'amor és mal de migranya, que jo ho sé per mi de quan festejava". Volia dir que l'amor i el desamor poden ser dolorosos com la migranya, però que com la migranya acaba passant.  I segur que parlava per experiència.

Feia més de quaranta anys que no sentia aquesta expressió. He volgut saber d'on venia, i he trobat que és una estrofa d'una cançó popular catalana anònima. No sé de quin segle. N'he trobat una versió a la Tercera sèrie de cançons populars catalanes, llibre editat per la Biblioteca popular de «L'Avenç» (Barcelona, 1910), amb el títol de "Mariagna".





N'hi ha altres versions recollides a l'Obra del cançoner popular de Catalunya, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2006), on, a cura de Josep Massot i Muntaner, es recullen les Memòries de missions de recerca que folkloristes com Joan Amades, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti, o el filòleg Enric d'Aoust van fer durant el primer terç del segle XX. Les lletres varien, però totes elles contenen l'estrofa que repetia l'àvia Pilar: "El mal d'amor és mal de migranya, que jo ho sé per mi de quan festejava".





Però el sorprenent de tot plegat és que la cançó l'he sentit cantada per Yasmin Levy, una cantant nascuda a Jerusalem, filla d'Isaac Levy, músic i musicòleg d'origen sefardita nascut a Turquia, que va dedicar bona part de la seva vida a rescatar la tradició oral dels antics jueus expulsats de la Península ibèrica per terres turques i gregues. La seva filla, que té com a llengua materna el judeo-castellà, ha musicat i cantat algunes de les cançons rescatades pel seu pare en aquesta llengua.


Yasmin Levy

En el penúltim disc, Mano suave (2007), entre les cançons judeo-castellanes hi inclou, en català, "Mal de l'amor", on apareix la dita que feia servir la meva àvia; de fet, un fragment de la lletra de la "Mariagna" que teniu més amunt.

La història que ha dut aquesta cançó a fer un viatge d'anada i tornada d'un costat a l'altre de la Mediterrània és llarga i queda per a un altre apunt que sortirà publicat properament en un llibre sobre vestigis de Barcelona, però té a veure amb aquells catalans jueus que van ser expulsats i van continuar les seves vides a l'altra riba del mar, recordant i cantant en la llengua catalana dels pares i els avis, i que va perdurar amb accent medieval fins la Gran Guerra pels carrers d'Istanbul i Salònica, fins desaparèixer del tot quan el darrer exili i l'extermini nazi van escombrar un món sencer: porticons tancats i miralls tapats. Les cendres i els sons els va recollir Isaac Levy i els canta la seva filla retornant-los al lloc on van néixer. Llàstima que l'àvia no la pugui escoltar.



El mal de l'amor
és mal de migranya.
Bé ho sabia jo
de quan festejava.

Vaig festejar un temps
una Marianna
que de voluntat
jo prou li'n portava.

El mal de l'amor...

Ella també a mi,
o bé ho demostrava,
les claus del meu cor
ella les portava.

Jo les hi vaig dar
una matinada
anant a la font,
a la font de l'alba.

18 comentaris :

  1. Un bon descobriment, la "Canço del mal d'amor". Suposo que com els gitanos del carrer de la cera que parlan català antic, els jueus catalans que van tenir que emigrar deurien portar cançons d'époques mediavals cap a terres llunyanes. Es molt interessant. En quan a la teva avia, a casa varem viure una història similar: la germana de la meva àvia (porbres pagesses) es va casar amb un ric fabricant textil que finalment es va arruinar. quina coincidència.

    ResponElimina
  2. Aris, sí que és casualitat. Tot i que sent aquesta terra d'indústria tèxtil...

    Els catalans jueus expulsats el 1492 bàsicament van anar a parar a Itàlia, però uns quants es van establir a Istanbul. No només van dur cançons, també la seva parla dialectal, el judeo-català o qatalanit, que es va perdre però ha deixat algun rastre. En parlaré aviat.

    ResponElimina
  3. És cert que el post se t'ha allargat tot sol, però jo trobo molt interessant aquesta escriptura que va circumvalant (per dir-ho així). De fet, la meva única novel·la "seriosa" fins al moment surt de començar a escriure sobre una història d'amor tràgica entre el meu avi i la meva àvia, i que arrenca pocs dies després de la proclamació de la República.
    M'ha divertit molt la teva història, i és curiós que el meu avi fos fill d'una família jueva del tèxtil, de Figueres. Encara que ell va ser el fill desheretat, per raons polítiques porò possiblement també per altres (entre les que hi podria haver la religió). Hi ha apartats que ja no sabrem mai, i això obre les portes de la ficció. De manera que no deixis passar massa temps abans de posar-te a escriure: pensa que algun dia nosaltres també començarem a sofrir els efecte del temps...

    ResponElimina
  4. Lluís, ho sé, ho sé! Però no és tan fàcil. Hi ha moltes coses que em condicionen i que m'obligarien a canviar de vida. Ja en parlarem un dia.

    Fins i tot la realitat ens du a la ficció. Si no fos així em sembla que no m'agradaria la literatura. Tot seria biografia.

    Els teus comentaris i els de l'Aris confirmen una cosa: podem escriure històries personals, però darrere hi ha d'haver una història que ens sigui comuna. I un escriptor hàbil i intel·ligent. És una de les coses que trobo a faltar en la literatura catalana actual (dels 70 ençà). Ho té el Ferran Torrent. I el darrer Cabré m'està agradant.

    ResponElimina
  5. Ostres, un canvi radical al final del teu sorprenent apunt!

    I si, la cançó deu ser més antiga del que podem pensar en primer terme. Caldria preguntar-li a la cantant Yasmin Levy d'on l'ha treta. Se't gira feina...

    Mentrestant esperem més.

    ResponElimina
  6. És curiós com hi ha cançons d'anada i tornada. I les paraules de les àvies que es van perdent. A casa quan en sento alguna m'adono de quan pobre s'ha tornat la meva parla.

    ResponElimina
  7. Estic impressionada per la història i la cançó. Ja saps, atreveix-te escriure el novelón, i posar aquesta banda sonora amb aquests arranjaments tan bonics.

    ResponElimina
  8. Galderich, no dubtis que si tinc oportunitat parlaré amb la Yasmin.

    Mentrestant... ja tinc embastada la continuació de l'apunt. Faré una interessant excursió històrico-literària que crec que t'agradarà.

    ResponElimina
  9. Alyebard, tens tota la raó. Hi ha una part del patrimoni lingüístic que l'anem perden. Com que som gent de lletra, mirarem de posar-hi remei.

    En el proper apunt que ha de continuar a aquest, els viatges d'anada i tornada seran més sorprenents.

    ResponElimina
  10. kalamar, me n'alegro molt que t'hagi agradat. No negaré que a part de l'exercici que per a mi suposa escriure sobre determinats temes, la recepció del text té una importància cabdal que em motiva.

    Pel que fa al "novelón" em temo que haurà d'esperar. No em sento preparat.

    ResponElimina
  11. Enric, quina història, l'has d'escriure més llargament.
    em sembla que a totes les famílies hi ha coses més o menys amagades, ho sé perquè jo també me n'he trobat... Però això, el que sabem i el que no sabem, ens fan ser com som. Abraçades

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho faré, Teresa. Fa anys que balla pel cap, però cal trobar el moment i, sobretot, la veu. Cert, en totes les famílies hi ha coses, però sovint no transcendeixen. Però n'hi ha prou que algú converteixi un record o una emoció en paraules perquè ràpidament prenguin vida els records i les emocions aliens. Penso que quan escrivim tenim el deure d'universalitzar-los. La "veu" ha de parlar per tots. Abraçades!

      Elimina
  12. Tinc fa anys aquest llibre de cançons, bé, de fet són diferents llibrets de l'Avenç relligats, em va costa diners fa molts anys, a la fira de llibres vells de la Mercè, i recordo aquesta lletra ja que me les llegia sovint les lletres, malauradament no sé gairebé res de música tot i que diria que l'havia sentit també cantar fa molts anys no sé a qui

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc entès, Júlia, que és una lletra d'origen popular que probablement es remunta a segles enrere.

      Elimina
  13. Què hauria estat de nosaltres sense aquest fil conductor que ens connecta amb el passat?... Suposo que ni tan sols seríem ben bé els mateixos. En realitat, som molt més del que hem experimentat en carn pròpia. També estem fets de tot el que hem après, hem sentit, hem llegit i ens han explicat.
    Les històries familiars, les velles expressions que ens han arribat a través de la tradició oral complementen les nostres vivències personals, generacionals i culturals. Al cap i a la fi, tot plegat és literatura, i la narració sempre és la història de la humanitat repetint-se amb lleugeres variacions que fan que cada relat sigui únic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Sícoris, tot és literatura. Som paraula i vivim permanentment sobre aquesta cadena de transmissió. Amb més consciència o menys, som fills del primer poeta.

      Elimina
  14. Una història preciosa, Enric, però només apuntada, l'hauries d'escriure i deixar-te anar, recorre, els mil camins que promet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier! Ho sé, ho sé. M'hi he de posar un dia d'aquests.

      Elimina