Biblioteques per dins [16]

Lady Chatterley's Daughter. Lawrence Lariar (editor).
New York: Popular Library, PC500 (1960)

"El bibliotecari ha dit que tracta d'una noia de la mateixa edat que la Susie"

I el bibliotecari (o la bibliotecària: la perversitat no té gènere) no menteix. Jo mateix acabo de recomanar la lectura de El vigilant en el camp de sègol a la meva filla adolescent. Espero ansiós els seus comentaris.

Més enllà de l'acudit, la il·lustració ens diu dues coses. Una, que quan ens recomanen la lectura d'un llibre (o una pel·lícula o un viatge o un restaurant), qui oferta ens està dient alguna cosa d'ell mateix. I si va acompanyat d'un "estic segur que t'agradarà" sempre em pregunto quina estranya imatge deu tenir la gent de mi. A vegades és per preocupar-se.

La segona lectura que podem extreure de la imatge ens ve donada pels tres protagonistes (que ens diu molt de l'il·lustrador i de la nostra societat). La mare és una càndida i ignorant mestressa de casa. El pare sap perfectament què té entre les mans la seva filla (com a home de la casa no pot ser un ignorant). I la filla és el típic model de nena que els pares ignoren que fa temps que va deixar de ser nena.

M'agradaria parlar d'aquest model familiar que perdura i perdurarà mentre hi hagi famílies, però he quedat absolutament seduït per les expressions de les cares i... el pentinat de Susie.

Déu castiga

"Però de vegades, si realment estem sent dolents o ximples i fem coses sabent que estan malament, el Senyor ens pot llevar la seva protecció i podem resultar ferit o caure malalts com a càstig per haver estat tan entremaliats. És per aquesta raó que a vegades emmalaltim, perquè el Senyor ens castiga físicament per haver-nos comportat malament. Quan estem malalts hem de pregar i demanar-li al Senyor la raó de la penitència."

Sens dubte, em quedo amb la imatge que, enfebrada, li ve al cap a la nena. No és una imatge innocent: és la que li ve al cap a l'il·lustrador enfebrat o la que li ha comunicat el vicari de torn.

Portades [003]

Javier Zabaleta

[Font del vídeo: Nordica Libros i l'apunt Amanuenses, del bloc camins d'iruna, de lectura obligatòria]

M'ha posat a cent que no portis calces

Sempre que penso en Joan Colom em ve al cap un cul. Pavlov. Al revés no em passa mai: quan veig un cul no penso en Joan Colom. El que em ve al cap és molt complex d'explicar aquí, i no és el lloc. Tots tenim una relació peculiar amb els culs i Colom l'havia de tenir. Fotògraf per excel·lència de la vida quotidiana del Raval barceloní dels anys 50 i 60, el seu objectiu mostra la vida  bulliciosa d'aquest barri, popular i populós, obrer, prostíbul de Barcelona: trànsit humà, trànsit comercial, trànsit de carn. I els culs de les dones, de les prostitutes, són el centre de gravetat de bona part d'aquestes fotografies. Algú podria dir que com que no les podia fotografiar de cara ho havia de fer de cul i que la meva mirada és esbiaixada. Potser.

Fins el 29 d'octubre podem contrastar opinions a la Fundació Foto Colectània, on s'exhibeixen les 76 fotografies d'Àlbum, el recull (ara propietat de Colectània) que Colom recopilà expressament per regalar al galerista i amic Josep M. Casademont, a qui afirma deure el fet de ser fotògraf.

És una mostra petita, però significativa perquè Colom va triar expressament cadascuna de les 76 imatges. Cal anar-hi. Els que hem conegut el Barri Xino, perquè estem en l'edat en què es té més consciència del passat llunyà que del proper; qui no l'ha conegut (caldrà explicar qui són aquestes senyores que entren i surten dels portals?), perquè és bo saber que els paisatges canvien, encara que un cul continua sent un cul.

Però potser caldria definir què és un cul. Perquè no pot ser només una part de l'anatomia. Les orelles també ho són i no desperten tanta expectació. Si ens posem antropològics, el cul, juntament amb la cintura, és el que dóna la mesura dels malucs. I si parlem de dones (no tinc al cap res més), la mesura dels malucs és un indicador biològic reproductiu: bons malucs, bona reproductora. Estem biològicament dissenyats per sentir atracció per uns bons malucs i un bon cul, per això seguim, hipnotitzats, el seu moviment rítmic, per això resulta inevitable girar el cap i observar l'allunyament oscil·latori del cul.

El cul, a més, viatja sobre unes cames que li fan de pedestal, i aquestes cames poden anar enfilades sobre uns talons que el deixen en posició d'altar (l'arquitectura i la distribució dels element sacrificials no són gratuïts).

Les cames són un dissenys anatòmic afegit. Des del punt de vista biològic no té cap interès fins que no comencem a caminar dempeus. Quan anàvem a quatre grapes passaven desapercebudes com a element sexual. Aquest valor li hem afegit en la mesura que el cul ha deixar d'aparèixer nu a la nostra vista i ha calgut vestir-lo d'elements afegits: els talons i, és clar, les mitges. Que es vegi més o menys cama ha estat una qüestió d'èpoques i moral. I que el cul guanyi protagonisme depèn de la quantitat de tela que el separi de la roba de vestir.

No us ho creureu, però aquest llarg preàmbul és per parlar de literatura (i d'intenció literària). No estaria dient res de tot això si no hagués caigut a les meves mans la novel·la M'ha posat a cent que no portis calces, de Marina Martori. L'editorial que l'ha publicat? Editorial Alpina. Sí, la mateixa dels mapes. Té una col·lecció, Marcòlic, amb tot just  vuit números editats i un novè que és en camí. Però continuem amb els culs.

Les cames fa temps que li van robar el protagonisme al cul. Un cul que ha estat anys amagat sota les teles dels vestits fent volar la imaginació dels homes que es pregunten si hi haurà res sota el vestit. Però, per què un home es fa aquesta pregunta? Doncs perquè descobrir que una dona no porta calces (exhibicionisme i voyeurisme a banda) forma part del reclam, de la seducció i, per tant, de la predisposició.

La dona li ha donat a aquesta actitud un altre sentit (deixant de banda, també, que hi ha casos d'exhibicionisme). En elles té més a veure amb les sensacions del seu propi cos i amb el joc mental que suposa la "transgressió": sentir-se nues. Després hi podrà haver la intenció i la seducció que els homes sempre pressuposen (en aquest sentit els homes no han abandonar encara la sabana), però això va a banda. Hi haurà entre vosaltres dones que no estareu d'acord amb el que dic. I tindreu raó. Però us asseguro que mai diré res sobre dones que no m'hagin dit elles o l'antropologia.

Heu vist la noia de la foto del Xavi Mañosa, que fa de portada de la novel·la? Porta calces? Marina, és una foto congruent? No cal resposta: deixem volar la imaginació o esperem pacientment una distracció o un gest provocador. En tot cas, llegim la novel·la. La història d'una escriptora alcohòlica, fumadora compulsiva, desordenada, que sent debilitat pel sexe i que viu en un moment de manca de creativitat, enmig d'un escenari protagonitzat per un ex nòvio presentador de televisió, un amic gai enamorat del presentador, una amiga neuròtica, un amor impossible, un productor de cinema passat de voltes, un amant de 17 anys i en Sam, la veu de la consciència de la Marina. La protagonista té tres dies per entregar una nova novel·la i no té ni unes calces netes.

I no volia acabar sense oferir un petit regal per aquells que s'hagin posat calents llegint aquest apunt: un vídeo porno que he vist a can Borgo. Ja veureu que haurà pagat la pena arribar fins aquí.

 

[+] Més culs:

The tennis girl

A l'alçada del cul

Aqüeducte romà de Barcelona

Un recorregut pels vestigis arqueològics i documentals de l'aqüeducte romà de Barcino a Bereshit

Mapa de Barcelona en tres fases (s. XI-XIV)

L'amor de Déu

Aquesta il·lustració encapçalada per l'enunciat "Encercla a qui més estima Déu" pertany a un llibre irlandès de doctrina catòlica. El sistema d'adoctrinament és altament sofisticat. Les imatges deixen ben clar quina és la jerarquia de l'amor de Déu. Però això és només un missatge. Perquè no es perdi la seva significació, es demana la complicitat del nen, que com que haurà estat ben adoctrinat, encerclarà el darrer graó de la jerarquia. Malèfic!

Però no s'acaba aquí. A més, hi ha una lliçó metafísica. Us heu fixat que en aquest darrer graó no hi apareix cap imatge d'un infant sent batejat? Per què? Doncs perquè la doctrina ve de la mà vicària del sacerdot. Ni tant sols hi és representat Déu. Estem parlant de jerarquia i, a la Terra, aquesta jerarquia està representada per l'Església i els seus sacerdots que, de fet, actuen com a xamans capaços de modificar la realitat i la seva percepció col·lectiva.

L'obscurantisme amb què els nens i nenes de la meva generació, i anteriors, vam viure la religió provenia, precisament, dels sacerdots i de la seva autoritat, avalada pel règim polític. Voluntats segrestades no per la teologia, sinó per l'imaginari que aquesta autoritat i els seus rituals escenificaven. I l'infern no era el pitjor dels càstigs, sinó el sentiment culpa.

A mi em van fer pervers. Veient com els agrada sentir els nostres pecats, vaig començar a inventar-me'ls. Cada cop més grossos, esperant la reacció del capellà. I en més d'una ocasió em demanaven detalls extres que encara excitaven més la meva imaginació i, pel que sembla, també la dels capellans.

Només un Cesc

L'avi March, que tenia la sensibilitat dels burgesos amb diners (me l'estimava molt; a ell, no els seus diners, que no vaig veure mai), va omplir les parets de quadres, la biblioteca de milers de llibres i de joguines la meva infantesa: caravel·les, goletes, un kit meravellós de cinema: zoòtrop, llanterna màgica, caixes fosques, diversos Nic; segells, monedes romanes, cromos antics. Els quadres eren tenebristes, amb escenes de l'Antic Testament, amb alguna concessió messiànica. I entre tanta foscor, il·luminaven la sala (en dèiem "el quarto d'allà davant") els Opisso: com m'agradaven aquelles noies vestides d'estiu, les pameles, els para-sols, i aquella Barcelona de carrers populosos!

Els fills mascles (dos, de dues dones diferents) li van sortir artistes. Tan artistes com de moral distreta i relaxada. Van fer carrera i fortuna, això sí; tanta com mala sort van tenir (ho acabarien perdent tot, com l'avi). I tots dos, per camins diferents, tenen enterrats els seus ossos en algun cementiri proper al Carib veneçolà, com pirates borratxos de rom. I d'aquell patrimoni en van fer encenalls abans de marxar. Mort l'avi, i amb la família sense herència (la història dóna per a una saga), el petit, només quinze anys més gran que jo, es va malvendre la meva infantesa embolicada en els Opisso. Va deixar els llibres, que ja se sap que si no és a pes, no hi ha qui se'ls tregui de sobra, fins que el pare (que no era un March) va decidir que a pes en donen més que llençats a les escombraries. Oncle i pare esmicolaven una part del meu imaginari (de fet el pare no va fer altra cosa durant la seva vida), però, en justa venjança, tieta i mare (muller i muller) em donaven les claus de la porta que obria l'imaginari adult. Al final, com Eva, el coneixement sempre ve de la mà de les dones.

Quina pena de biblioteca, que si bé no era excepcional (va ser expurgada després de la Guerra), sí que tenia una col·lecció completíssima de literatura sicalíptica, on regnaven autors de la primera literatura eròtica com Felipe Trigo, Pedro Mata, Eduardo Zamacois, Alberto Insúa o "El Caballero Audaz" (José María Carretero), que superaven el naturalisme de finals del XIX presentant, sobretot Trigo, uns personatges femenins forts i autònoms que s'enfrentaven a l'autoritat patriarcal; o un dels primers autors castellans de novel·la rosa, Rafael Pérez y Pérez, que no deu sonar gairebé a ningú, però que té una novel·la, Los cien caballeros de Isabel la Católica (1934), que va inspirar a Manuel Gago les aventures del Guerrero del Antifaz. I no vull oblidar-me, és clar, d'autors majors com Blasco Ibañez, Gómez de la Serna i Cansinos Assens.

I tot això venia perquè, a banda d'algun d'aquells quadres tenebristes que són a casa de ma mare i algunes teles de poc valor que conservo jo dels meus oncles, d'aquella lluminositat de la sala de l'avi, desapareguts els Opisso, em queda el Cesc que encapçala aquest apunt: una aquarel·la (sense data, però dels anys 50), de 35x32 cm, que du la inscripció "El senyor March, quan començava a donar-se a conèixer".

Les llengües semítiques

Terres d'Edom: Les llengües semítiques:
Mapa de les llengües semítiques en origen.

A Terres d'Edom...

Reflexions de Jaime Vándor

Foto: Armando Álvarez

Una nova porta medieval al call de Girona

Restitució de la sinagoga de Besalú

© Ferran Nogués

El call de Girona (S. XIV)

© Jordi S. Carrera

Des del meu sofà [12]

Una reflexió sobre l'atletisme, el significat de córrer i la funció emotiva. Una mirada alhora irònica i escèptica sobre l'atletisme popular, a la secció Des del meu sofà, d'Enric H. March, al bloc L'Eixam esportiu (ara.cat) de corredors.cat

30 maneres de morir electrocutat

Imatges d'accidents elèctrics produïts a la llar, extretes del llibre Elektroschutz in 132 Bildern (Alemanya, 1931).

Sabeu quins són els vostres pecats?

Homenatge a les dones deportades a Ravensbrück

Terres d'Edom: Homenatge a les dones deportades a Ravensbrück:
L'Amical de Ravensbrück ha organitzat un homenatge a les deportades al camp de concentració de Ravensbrück, amb motiu del 20è aniversari de Montserrat Roig, l'autora del llibre Els catalans als camps nazis [continueu llegint a Terres d'Edom]

Genealogia bíblica

Terres d'Edom: Genealogia bíblica:
Són centenars el noms que pareixen a la Bíblia, lligats tots ells formant un arbre genealògic que ens porta des d'Adam i Eva fins a Jesús [continueu llegint a Terres d'Edom]

Brangulí i els mons flotants

Des de fa uns anys a Barcelona se succeeixen les exposicions de fotografies: Robert Capa, Gerda Taro, Joan Martí, els Napoleon, Frederic Ballell, Centelles, Eugeni Forcano, Ricard Duran, Susan Meiselas... Maletes, arxius oblidats, material recuperat recentment, en molts casos, que ens mostra el retrat d'una època, d'un temps, d'unes gens, que han quedat emmarcats i aturats en la frontera dels límits materials de la pròpia fotografia. No perquè elles no mostrin l'ànima que l'artista va voler retratar, sinó perquè ens han acostumat a mirar la fotografia com si fora una pintura; és a dir, la idealització de la cosa retratada. La museïtzació que comporta l'espai tancat d'una sala d'exposicions, amb el públic passejant i comentant el material exposat, limita la capacitat de trencar els límits físics de la fotografia i de penetrar en l'emulsió, en l'ànima coagulada sobre el paper fotogràfic.

En aquests moments hi ha a Barcelona dues exposicions que no és possible contemplar amb aquesta distància perquè les imatges t'arrosseguen, et segresten. La de Brangulí al CCCB i Barcelona gitana, de Jacques Leonard, a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que va acompanyada de la pel·lícula Jacques Leonard, el payo Chac, del seu nét Yago Leonard, que es projecta als cinemes.

La de Leonard perquè és una possibilitat única de viure el món dels gitanos des de dins. El payo Chac va estar casat amb Rosario Amaya (a la foto, amb la Vespa), cosina de Carmen Amaya, i això li va permetre oferir una imatge d'aquest món allunyat de l'estereotip folklòric habitual. No és possible mirar-s'ho de cap altra manera: no és una obra estàtica de museu ni és el record immortalitzat amb un flash.

En el mateix sentit, Brangulí, que potser sí que va voler ser reporter del temps que li va tocar viure (Setmana Tràgica, República, Guerra Civil, postguerra), ens ofereix un món que mira. És potser el que més m'ha impactat de bona part de les fotografies d'aquesta exposició: la gent fotografiada et mira i no tens més remei que tornar la mirada. Nens jugant pel carrer, a l'aula, treballant; obrers, banyistes fen banys de mar, a les piscines públiques, boxejadors, polítics, fabricants de joguines, cosidores, policies custodiant el cos mort d'un suïcida, les restes d'un atemptat, bombers apagant focs... Ulls mirant a la càmera que ens diuen moltes coses, de la seva vida, dels seus sentiments; i t'ho endús al carrer, a casa; i es barregen amb els teus sentiments, que es converteixen en material dels somnis i dels malsons. I no és perquè aquella època fos la que era, sinó perquè estem fets de la mateixa matèria que estan fets ells i la nostra vida no es pot deslligar de la d'ells. No ho podem fer, perquè si gosem fer-ho, és que ja som morts i ningú ens ha fet el retrat que deixi constància que algun cop vam existir.

Però també existeixen altres mons, que són dins d'aquest. No he pogut deixar de pensar en l'exposició que CaixaForum va oferir l'any passat, Un món flotant, de Jacques-Henri Lartigue. Fill d’una rica família d’industrials parisencs, va iniciar un dietari amb fotografies i breus textos, que el va acompanyar tota la vida i que és un document extraordinari per conèixer la manera de viure d’una generació que va descobrir la moda, l’esport i les competicions de motor. Les seves imatges reflecteixen la ràpida transformació dels costums, l’esclat de novetats, la vibració, l'excitació i l'alegria infantil del pas del temps i de les coses, i alhora és el reflex de la recerca dels petits detalls, de l’instant perdurable i atemporal. El retrat d'un món, d'una societat, que es divertia aliena a la realitat del carrer, als patiments i als desastres de la guerra mundial. Una exposició que no et podia deixar indiferent: era un insult a la dignitat humana, però seguint el títol de la mostra, el llenguatge fotogràfic de Lartigue permetia retratar aquella societat com si es tractés d'un món eteri, sospès en l'aire, com un pensament lliure de maldat perquè només és una idea. Amoral, sense crítica, obscenament artístic.

És el miracle de la fotografia; l'art del que segurament no pot ser artístic perquè depèn de nosaltres. Depèn del lloc on ens situem a contemplar la vida passar. Això no passa amb la pintura, ni amb la literatura.

Premis Sunshine Award

El bloc Barcelofília m'ha concedit el Sunshine Award, un premi col·lectiu benintencionat que s'atorga gairebé de forma viral amb la intenció de posar en contacte la comunitat blocaire a través dels blocs que es consideren més interessants.

El bloc que rep aquest premi tria quins són els 12 blocs que considera que l'han de rebre i cadascun d'aquest han de seguir el mateix procés.

La tria és dolorosa perquè obliga a deixar fora bons blocs, però l'esperança d'una pandèmia (que de fet és el que provoquen aquests premis) farà que els tentacles acabin arribant igualment a tothom. O no: la possibilitat que cap dels blocs que jo triï accepti el premi és altíssima i això voldrà dir que no he errat gaire en la tria. Faré la prova.

Europeana i l'herència cultural d'Europa: avantguardes i teatre jueus

Europeana és un portal d'Internet que dóna accés a milions de llibres, pintures, pel·lícules, objectes de museu i documents d'arxiu que han estat digitalitzades per tot Europa.

Al voltant de 1.500 institucions d'arreu d'Europa han contribuït al projecte, des de grans institucions com el Rijksmuseum d'Amsterdam, la Biblioteca Britànica o el Museu del Louvre, fins a arxius regionals i museus locals de tots els països membres de la Unió Europea. El conjunt de col·leccions reunides permeten als usuaris explorar el patrimoni cultural i científic d'Europa des de la prehistòria fins els temps moderns només amb un clic!

Una de les seccions més interessant perquè és poc coneguda i no la tenim a l'abast és Europeana Judaica, que mostra la contribució jueva a l'herència cultural europea. Judaica Europeana treballa per identificar el contingut de documentar la presència jueva i el patrimoni en les ciutats d'Europa. 10.500 fotos, 1.500 postals i 7.150 gravacions digitalitzades, així com milions de pàgines de llibres, diaris, arxius i retalls de premsa. I de tots aquests documents, sobresurten dues exposicions virtuals que són a l'abast de tothom.

De Dada al surrealisme: artistes jueus avantguardistes romanesos (1910-1938)

En les primeres dècades del segle XX, el món de l'art va ser pres a l'assalt per l'experimentalisme per diversos artistes jueus de Romania: Tristan Tzara (1895-1962), Victor Brauner (1903-1966), Marcel Janco (1895-1984) i M. H. Maxy (1895-1971). Aquests artistes i Arthur Segal (1875-1944), més gran que ells, van estar presents en el naixement d'un moviment influent de l'avantguarda, el dadaisme, mentre artistes més joves, com Perahim Jules (1914-2008) i Paul Paun (1915-1994), inspirat en els seus predecessors, encapçalaven el surrealisme.

Dadaisme, surrealisme, art abstracte, l'expressionisme, així com el constructivisme, van néixer d'ells (com és el cas de Tzara i el dadaisme) o es van desenvolupar al voltant de la seva obra i la seva influència.

Aquesta exposició virtual dóna a conèixer algunes de les obres d'una exposició que encara es pot veure, fins el 2 d'octubre de 2011, al Museu Històric Jueu d'Amsterdam. L'exposició exemplifica la importància de Bucarest en l'art europeu d'avantguarda. A més, la vida i obra d'aquests set homes il·lumina la relació entre la identitat jueva i la modernitat radical, que trenca amb la imatge tòpica del jueu ortodox que viu ancorat en la tradició.

Teatre jiddisch a Londres

Des de finals del segle XIX, els immigrants jueus de l'Europa de l'Est va portar a l'East End de Londres un teatre nou, ric i expressiu.

Les obres van ser realitzades en jiddisch, l'idioma parlat pel jueus de l'Europa Central i de l'Est Central i els jueus d'Europa de l'Est (una llengua judeogermànica, molt influènciada per l'hebreu). Interpretaven comèdies i drames a partir dels contes populars jiddisch, adaptacions de Shakespeare i les històries de la vida dels immigrants. La popularitat d'aquest teatre va arribar al seu apogeu a principis del segle XX, els teatres eren sempre plens i es feien llargues cues per obtenir entrades.

Si algú es pregunta quina relació té aquest teatre dins del context cultural occidental, la resposta és que el té. Malgrat que la llengua pogués semblar un impediment perquè aquest teatre pogués traspassar fronteres culturals, no va ser així. Els jueus del centre i de l'est d'Europa que van emigrar als Estat Units van exportar aquest teatre, que va passar dels escenaris al cinema a través d'una indústria que va néixer de la mà de jueus i que, en el cas de la comèdia (com en vam parlar a l'apunt Els jueus de l'est d'Europa), va tenir i té grans actors i directors com Chaplin, But Abbott, Lubitsch, germans Marx, Billy Wilder, Jerry Lewis, Mel Brooks, Woody Allen.

En aquesta exposició virtual es pot obtenir més informació sobre les persones, els edificis i les obres de teatre que van fer que el teatre jiddisch fos tan especial a Londres, així com explorar una col·lecció única que pertany al Museu Jueu de Londres.

Per saber més sobre el teatre jueu, podeu anar a la web All about jewish teather, en castellà.

Pista d'atletisme [08] temporal [1]: Londres

Cent metres de tartan sobre el pont del Mil·leni de Londres, amb la catedral de sant Pau al fons. Dos carrers, dos atletes i una cursa impossible malgrat el lema Impossible is nothing. Tyson Gay no té res a fer amb Allyson Felix. Corre més, però no vola.

© Norma Jean Roy

Una jueva americana perduda a Israel

Sarah Glidden és una dibuixant nord-americana, que el passat 16 de maig va ser a Barcelona, acaba de publicar la novel·la gràfica  Una judía americana perdida en Israel, que ha editat Norma.

Aquest còmic neix després del seu viatge a Israel, país que va visitar per primer cop l'any 2007. Glidden, que es defineix com a progressista i d'esquerres, i que sempre ha estat del costat de la causa palestina, va voler viure per ella mateixa la situació que es viu a la zona i el resultat és aquesta barreja de quadern de viatges i experiència autobiogràfica, que fa servir documentació històrica per lligar les etapes del viatge.

El dibuix peca d'innocent, tant pel traç i el color, com per l'expressió. Quan dibuixa en blanc i negre (mireu els exemples de la seva web) guanya en naturalitat, però sempre sense l'expressivitat d'un Joe Sacco (ideològicament més partidista) o la senzillesa del Persèpolis de Marjane Satrapi, que podrien ser dues influències plausibles. Segurament, això es degut a que Glidden no busca la crítica en els seus còmics sinó que expressa els seus estats d'ànim, els seus dubtes i les incerteses. En aquest sentit, la seva obra sí que resulta interessant perquè és la mirada de qui té idees preconcebudes (com tots) i necessita contrastar-les vivint la realitat de prop. I aquesta és la lliçó que molts haurien d'aprendre en una societat acostumada a acceptar la realitat que ens ve donada a través dels mitjans de comunicació sense contrastar-la, sense esperit crític.

Sarah Glidden (Font: The Washington Post)

Boira negra

Terres d'Edom: Boira negra

Entre el setembre i l'octubre del 2008 Televisió de Catalunya va emetre Boira Negra, una sèrie documental que tracta la influència que va tenir a Catalunya el règim nacionalsocialista alemany i la seva política antisemita. Els anys 40, el franquisme té una relació estreta amb el règim nazi i l'horror de la Segona Guerra Mundial tindrà una rèplica en territori català i espanyol [continueu llegint a Terres d'Edom]

Els moriscs. Espanyols desterrats

Terres d'Edom: Els moriscs. Espanyols desterrats: "Des del passat 16 de maig fins el 24 de setembre es pot visitar al Palau del Lloctinent, antiga seu de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'exposició Els moriscs. Espanyols desterrats [...]" [continueu llegint a Terres d'Edom]

Els Autos Locos: víctimes i botxins

Qui no recorda Los autos locos, de Hanna-Barbera, la sèrie de dibuixos animats inspirada en la pel·lícula La carrera del siglo (1965)? I dels cotxes de carreres i els seus pilots? El Súper Ferrari, conduït per Pierre Nodoyuna i Patán;el Rocomóvil, dels germans Macana, Piedro i Roco; l'Espantomóvil, amb Los Tenebrosos; l'Auto Súperconvertible, del professor Locovitch; l'Stuka Rakuda, pilotat pel baró Hans Fritz; el Compact Pussycat, de Penélope Glamour; el Súper Chatarra Special, conduït pel sergent Blast i el soldat Meekly; l'Antigualla, amb Mafio i la seva banda; l'Alambique Veloz d'Arkansas, conduït per Lucas el granger i l'Oso Miedoso; el Superheterodino, de Pedro Bello; i el Troncoswagen, de Brutus i Listus.

Però el que deu saber poca gent és el resultat de les curses. Entre 1968 i 1969 es van fer 34 episodis i 34 curses. En totes elles es va donar la classificació sencera i hi ha, per tant, un rànquing. Aquí el teniu:

Pierre Nodoyuna no només no aconsegueix guanyar mai una carrera, tampoc les acaba. És la imatge del malvat que és castigat per la seva maldat. Tot i així, el dolent de la pel·lícula és qui més simpatia genera entre els seguidors dels dibuixos animats. El mateix passa amb d'altres personatges de dibuixos animats i còmics que formen part del nostre imaginari infantil (i no tan infantil). Un exemple paradigmàtic és el Coyote del Correcaminos. I podem trobar més exemples: Silvestre i Piolín, el Gavilán i el Gallo Claudio, Tom i Jerry; o si busquem en els còmics, un que em té el cor robat: Iznogoud, el visir que vol ser "califa en lloc del califa", Haroun el Poussah.

Acceptaríem la victòria del Coyote sobre el Correcaminos? Mireu el següent vídeo. Ens farà riure perquè forma part del joc intel·lectual, però acabaríem amb la diversió.

En aquesta lluita entre víctima i botxí hi ha en joc, normalment, dos aspectes ben diferenciats. Un, aconseguir menjar; l'altre, aconseguir el poder. I, en darrera instància, aconseguir la supremacia és l'objectiu en tots dos casos. Que el "dolent" no aconsegueixi mai l'objectiu té molt de didàctic, però ens allunya de la faula, que tendeix a donar una lliçó després d'un drama. Drama i no tragèdia perquè la lliçó moral pretén trencar el determinisme de la tragèdia ensenyant-nos que podem modificar el destí si actuem correctament.

Però els dibuixos animats fan encara un pas que va més enllà del drama i la tragèdia perquè la finalitat última és l'humor; un humor que se sustenta en la ironia. Fills com som del canvi de paradigma cultural després de la Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, amb l'existencialisme i amb la irrupció abassegadora de la cultura popular, el drama ja no és possible, per això els dibuixos animats ens permeten aquesta visió bipolar d'un "jo" que és, a la vegada, víctima i botxí. Ens permet deixar anar la nostra violència atàvica contra una víctima que som nosaltres mateixos, i sortir-ne vencedors. Riem de la nostra debilitat i en sortim reforçats com si sortíssim de la consulta del psicoanalista.

És aquesta una possible explicació de per què tanta violència mai ha deixat petja en nosaltres: els dibuixos no estan en el pla del real, sinó del simbòlic. És per aquesta raó que podem veure una pel·lícula de Tarantino i riem en lloc de matar el veí només arribar a casa. Això és possible perquè formem part de la Història i de la Cultura: no som aliens a la història de les idees i les formes, les haguem après a l'escola o de la veu de l'àvia.

Ara hi ha una queixa generalitzada que atribueix la violència en la societat a la violència dels productes audiovisuals, quan el problema està en qui rep l'estímul. Hi ha una generació (com a mínim) sense referents històrics i sense models conductuals. Una generació que viu en un univers que comença el dia que van néixer, i que a manca d'altres referents beu d'una mitologia creada exprés, molt onírica: la cosmogonia sincrètica dels jocs de rol, dels jocs audiovisuals, del manga de més consum, de la literatura màgica, de vampirs, de l'astrologia.

En el millor dels casos, un bon dia cau a les seves mans Lovecraft, Mary Shelley, Stoker, Carroll, Tolkien, Poe... i el món comença a prendre sentit i es remunten a un temps molt llunyà, un temps on hi té les arrels tot el que ens envolta, tant si ho podem tocar amb les mans com si només té cabuda en la nostra ment.

Confesiones a Alá

Aquest apunt havia de ser una ressenya literària de Confidences à Allah, de Saphia Azzeddine, però no ho serà perquè un jinn de l'Agadir m'ha robat la voluntat i no sóc amo dels meus sentits. Que parlin altres. Jo no faria justícia a l'escriptora ni a aquesta novel·la, que retrata de forma molt crua, cínica i amb humor la misèria i la repressió de les dones.

Saphia Azzeddine. Confesiones a Alá. Madrid: Demipage, 2011

Entrevista a Babelia, 4 de maig de 2011

Un capítol de la novel·la a El Cultural (28 abril 2011)

Perucho: Les presències secretes

Llegia l'altre dia un apunt endarrerit en el Mil dimonis d'en Lluís Bosch, company retrobat per aquest mar de bitàcoles, blocs, i a voltes icebergs, després de trenta anys de no saber-ne res que, de fet, és el que acostuma a passar amb la gent que has conegut.

Vaig topar amb El sastre de Perucho i amb una cita de Les presències secretes: història gràfica de l'invisible, que no crec que sigui tant una justificació de la seva obra, com suggereix el Lluís, com un avís de com funciona això tan fràgil que en diem realitat. A mi em recorda les captatio que el mestre Hitchcock feia a Alfred Hitchcock presenta, que són una manera elegant de deixar-nos a la porta del misteri, que és el mateix que el dubte.

"Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes".

I em va venir al cap que quan "criticava" en el suplement de cultura del diari Avui vaig escriure sobre Perucho a propòsit d'una xerrada que va fer a la Virreina dins el cicle de conferències La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors. És de març de 1995, i rescato l'article, "La Barcelona fantàstica", perquè ve al cas (el reprodueixo tal qual, assumint els riscos del pas del temps i de no haver llegit el llibre).

Assistim a la primera conferència de La meva Barcelona. La ciutat i els seus escriptors, amb els prejudicis i les precaucions amb què s’ha d’afrontar, avui, tota programació cultural oberta al gran públic.

La cultura s’ha convertit en un afer de divulgació; s’ha reduït a un divertiment de masses; a propaganda. Però el mestratge d’en Perucho no va fer concessions a la galeria: el passat dijous ens va oferir la dramatització (gest, inflexió de veu, to), del text al cas: Una teoria barcelonina dels monstres. Una part dels fulls que Columna publicarà a finals d’any amb el títol de Les presències secretes.

A priori, la conferència s'anunciava com Record de la Barcelona fantàstica. Era d’esperar, doncs -així ho creia l’heterogeni públic congregat-, un catàleg de bèsties i encanteris barcelonins d’on podien aparèixer els fantasmes d’algun dels nostres avantpassats. Un inventari de llegendes on havien de prendre vida les gàrgoles i les carasses de la pedreria urbana. Un índex bibliogràfic entre real i quimèric. Esperaven.

Però no hi va haver res d’això. No es van materialitzar les bruixes fugint de les fogueres de Sant Andreu del Palomar; ni l’home de la mar es va fer visible entre els pescadors de la Mar Bella del Poblenou; cap serp prenyadora va inflar el ventre ni de casada ni de fadrina; no aparegué el vaixell fantasma bastit amb les ungles de tots els qui han mort a la mar; no es veié l’escòrpora del cel escopint a terra i emmetzinant els peixos a la platja de la Barceloneta. Ni dimonis, ni dracs, ni basiliscs. El verb de Perucho ni tan sols va caure en el parany de referir-nos com, a la seva Gràcia nadiua, les fogueres de sant Joan eren envoltades de cadires per a que s’hi asseguessin les animes.

Perucho tampoc va oferir un florilegi bibliogràfic de notícies de paper esgrogueït i retalls de premsa, com "Brujas y maleficios en las tempestades", publicat al diari Las Noticias el 20 d’agost de 1920, per en Carreras Candi; Les bruixes, d’Emilio Gaziot; Lo jorn dels morts, d’Eduard Tàmaro (1845-1889); Supersticions anotades al Pla de Barcelona, d’Adelaida Ferrer. I tants d’altres llibres que podien haver emergit de la seva ampla màniga.

Perucho, irònic i teatral, va fabular. S’erigí en cap visible del propi encanteri i anà absorbint, un a un, els assistents a l’espectacle. Perucho es convertí en una tentacular medusa que estengué les seves serps capil·lars per tota la sala, bastint al seu voltant una teranyina teòrica que generà els seus propis monstres. Són monstres que neixen quan es produeix un desequilibri entre la raó i la vida. Així, l’excés de raó ens duria als deliris de Goya; i l’excés de vida, a l’afirmació d’en Francesc Pujols que tot allò que neix massa viu és monstruós.

Davant de l’estupor de bona part de la concurrència, Barcelona no hi va ser (o quasi: esmentà el Xumet, monstre que viu a les clavegueres de la part alta de la ciutat i que engolí el jove poeta Folch, autor de poemes modèlics; es referí als cadàvers dels pares de la pàtria Antoni de Capmany i Bonaventura Carles Aribau, que després de diversos intents de donar-los solemne sepultura, es van perdre i no se sap on paren). Però sí que hi va ser una de les figures neuronals de la ciutat: el fantasiós cervell d’en Joan Perucho (monstre generat per l’excés racionalista de Barcelona), que es dedicà a reconstruir cinematogràficament una arquitectura de la fantasia; una passarel·la per on hi desfilà l’anima d’Ildefons Cerdà vagant, vampírica i fantasmal, pel despatx d’en Fabià Estapé i per les dependències municipals després d’abandonar la seva tomba de Caldas de Besaya.

La taula de conferències era presidida per en Pasqual Maragall. Hagués estat una bona oportunitat per interrogar el "munícipe por excelencia" sobre els múltiples monstres que deuen pul·lular pels arxius i registres de la Casa de la Ciutat; preguntar que se’n sap de les estàtues que prenen vida als magatzems municipals i de les fonts gòtiques que desapareixen misteriosament; i què se’n sap dels funcionaris decimonònics que, convertits en pols de despatx, s’estenen viscosament sobre la paperassa esgrogueïda.

A la fi, l’escriptor va fer literatura, que és la seva feina (ell assegura que els seus deliris són fruit de la seva memòria viva). Qui va voler escoltar, va beure directament de la font, del text, que és on pren cos -textura-, la fantasia literària, i d’on raja l’aigua més fresca.

El gat del rabí

[+ Projeccions de la pel·lícula]

29 de maig, 19:30 h. Institut Francès de Barcelona.
08 de juny, 22:00 h. Festival de Cinema Jueu de Barcelona, plaça Sant Felip Neri.
05 de juliol, 22:00 h. Centre Bonastruc ça Porta de Girona.


Feia temps que tenia pendent de fer un apunt sobre El gat del rabí, de Joann Sfar. I, tot i que l'he mencionat algun cop en el bloc, no l'he fet perquè no he trobat el to ni les imatges que voldria trametre perquè copseu què sento llegint i mirant les seves vinyetes, i què m'agradaria compartir amb vosaltres. Ara són quarts d'una de la matinada, acabo d'arribar de sopar (era nit d'aniversari; d'aquests aniversaris que els anys els fan els fills i qui envelleix ets tu: vint anys són molts per fer-los de cop!). I de postres em trobo l'apunt del Leblansky parlant del Gat. Com m'ha agradat la comparació amb Chagall!

Llegir el Gat del rabí és compartir una emoció. Et sents acompanyat pàgina a pàgina; vinyeta a vinyeta. Per l'expressió del traç, del dibuix, del color (sempre canviant, com si per a cada moment busqués la frase adequada per trametre un missatge i la combinació de traç i color fos el sintagma perfecte emès amb el to adequat. Les històries, la narració, els diàlegs: se sent la veu del conte, d'aquell conte que ressona en el cap de cadascú de nosaltres; la veu de l'àvia (la veu sàvia sempre se salta una generació).

Cada àlbum és una haima beduïna, una sukà hebrea, al mig del desert. Només un territori falsament hostil, on les fronteres són impossibles, pot convertir una tenda en el centre del món. Un poblat de parets de fang és qualsevol ciutat. Un port, la metàfora de tots els viatges possibles.

I malgrat aquest món idíl·lic, la veu discordant de la filla del rabí i el contrapunt d'un gat que parla i narra, posen en col·lisió el món de la tradició i el de la modernitat. I el resultat -heus ací la màgia- no és la derrota ni la victòria de cap de les parts. No. És la confirmació que de dues idees, oposades o no, en surt una altra que ens supera tant o més que les creences i les rebel·lies que ens acompanyen. És el descobriment del que la gent del desert sap de sempre: que estem fets de paraula i que a través d'ella construïm la realitat. I com que la nostra paraula només té sentit quan es posa en relació amb la paraula de l'altre, descobrim que, entre tu i jo hem construït la tenda que habitem i el món que ens habita. I que com diu el gat: "Je lui demande de me montrer une image de Dieu". "Il me dit que Dieu, c'est une parole".

[Trailer de la pel·lícula Le chat du rabbin, dirigida per Joann Sfar]