dimecres, 15 de febrer de 2012

"Por una sonrisa, un cielo"


El passat 28 de gener a Bereshit parlàvem de les primeres fotografies conservades. Avui ens visita Guillaume Benjamin Amand Duchenne (Boulogne-sur-Mer, 1806 - París, 1875), pioner de la neurologia i de la fotografia mèdica. No va ser el primer a relacionar fotografia i medicina -se li va avançar Léon Foucault, amb uns daguerreotips de corpuscles de sang humana, el 1844), però si que va ser el primer que va aplicar la fotografia a l'activitat mèdica pròpiament dita, en una època en què es considerava que la fotografia no podia reflectir els aspectes d'interès de la medicina i de la ciència en general i es preferia el dibuix o la pintura com a suport científic.

Després d'estudiar medicina a París, el 1833 va començar a experimentar fent servir l'electricitat per a usos clínics i terapèutics, utilitzant com a conills de laboratori pescadors del seu poble natal. Es va especialitzar, però, en l'estudi de la relació entre la psicologia i els músculs. Hi ha una distròfia muscular que du el seu nom. Va ser, també, el primer a fer biòpsies i va desenvolupar l'instrumental per fer-les.

Però Duchenne ens interessa no com a metge sinó pel peculiar pont que va establir entre la medicina i l'art mitjançant la fotografia (v. Ciència + art: exposicions de meravelles a Barcelona 2014). Ens interessen les seves fotografies, com es pot comprovar per la col·lecció que acompanya aquest apunt.

En el llibre Mécanisme de la physionomie humaine, ou Analyse électro-physiologique de l'expression des passions applicable à la pratique des arts plastiques (Mecanisme de la fesomia humana o anàlisi electrofisiològic de les passions aplicable a la pràctica de les arts plàstiques, 1862; en anglès aquesta versió enllaçada) ens explica els seus experiments amb l'electricitat i la neurofisiologia (ell parla de la neurofisiologia de l'emoció) i inclou una referència a la utilitat de les seves fotografies en les representacions del rostre humà. El model fotogràfic de les imatges tenia paralitzats els músculs facials: totes les expressions que veiem a les fotografies són el producte de les estimulacions elèctriques.

Duchenne va idear un estimulador elèctric que aplica a la pell i als músculs subjacents, estimulant-los mitjançant una petita descàrrega elèctrica, sense dolor. D'aquesta manera va ser capaç de catalogar tots els músculs del rostre humà. Però no es va quedar aquí.

L'estudi de la fisiologia muscular va durar vint anys, la missió de tota una vida. I entre les moltes coses que va descobrir n'hi ha una que té un valor especial perquè en fem un ús popular: la diferència entre un somriure sincer i un de fals. Ara ho veurem. Duchenne va descobrir que estimulant elèctricament els músculs de la cara d'un individu no podia aconseguir un somriure convincent. Què faltava? Va fer un experiment molt senzill. Després d'aplicar-li els elèctrodes als músculs de la cara, li va fer una broma que va activar els músculs que faltaven.

Quan ens avorreix una situació però hem de somriure per cortesia, o quan volem enganyar a algú fent-los creure que ens diverteix una situació o, senzillament, que som feliços, activem els músculs que estan al voltant de la boca. Però quan el nostre somriure és sincer i natural també es posen en funcionament els que envolten els ulls i les celles. Somriure amb els ulls no és només una metàfora.









D'alguna manera, em sap greu haver desvetllat què hi ha darrere d'aquestes imatges tan espectaculars. Potser l'explicació trenca part de la màgia i de l'estranyesa que s'amaga en les fotografies, en el cinema i en els espectacles i les fires que alimentaven aquella primera cultura de masses de la segona meitat del segle XIX i principis del XX, que omplia d'oci el primer espai guanyat a la setmana laboral de set dies, i que veia en la deformitat i en la monstruositat, en el contrast, la reafirmació de la seva identitat, de la normalitat.

En tot cas, si llegint l'apunt les fotografies han perdut morbositat, han guanyat allò que buscava Duchenne més enllà de la ciència: l'art.






14 comentaris :

  1. Fascinant, sobretot veure els moments on la medicina comença a usar la tecnologia per deixar de matar gent i començar a curar-la ... de vegades :)

    ResponElimina
  2. me sembla al·lucinant: unes fotos amb la màxima expressivitat, protagonitzades per persones amb los músculs facials paralitzats. t'imagines quina impressió devia fer-los veure's a si mateixos? quina alegria, veure's somrient! quina impressió, fent aquelles ganyotes com d'espant...

    és molt curiós com arriba a canviar un rostre només estimulant uns músculs o uns atres.

    t'agraïxo molt les explicacions que has fet i penso que no resten màgia, sorpresa i estranyesa a les imatges. al contrari, encara els en donen més, perquè és increïble (i alhora ajuda a entendre una mica més les coses) veure què arriben a inventar.

    no sé fins a quin punt han pogut posar en pràctica estos descobriments que va fer el duchenne; si en persones que tenen alguna paràlisi, s'està podent utilitzar l'estimulació elèctrica per a produir moviment..., o en 150 anys estem encara analitzant causes, efectes, i mirant de trobar aplicacions possibles.

    mon fill va néixer amb les parpelles pràcticament tancades perquè no li funciona el múscul d'obrir-les (encara que sí el de tancar-les, que es veu que són músculs diferents). li han fet algunes intervencions rudimentàries, posant-li uns filets a la revora de les parpelles, com tirants que les subjecten amb tres puntets damunt les celles, forçant així l'obertura dels ulls, confiant que si els vol tancar, ja li funciona el múscul que ho fa.

    t'imagines una "tauleta" amb les diferents emocions retratades, connectades al rostre humà (amb electrodes o "via satèl·lit" o jo què sé...), amb la qual la persona pogués triar l'expressió que sent davant de cada situació, activant la icona corresponent?

    en lo cas dels ulls de l'aicard, seria molt cansat per a ell haver d'activar contínuament el "botó" d'obrir els ulls... millor, de moment, lo mètode "tradicional".. :)

    hi ha moviments que semblen reflexos... també les expressions de la cara, de fet, ho són (sobre tot quan són sincers :) i difícils de "controlar"...)

    ja m'estic liant.

    bon dia, enric

    ResponElimina
  3. Molt interessant aquest article, les fotos son inquietants......Sara M.

    ResponElimina
  4. boníssimes les fotos, suposo que està comprobant que son de debo, perquè semblen trucades...

    ResponElimina
  5. Clidice, a mi em sembla el mateix: fascinant. Trobo que a banda de la utilitat, el que s'aconsegueix amb les fotos és impactant. Duchenne buscava, a part de les qüestions mèdiques, transmetre emocions.

    ResponElimina
  6. iruna, però pensa que les fotos tenen, també, un component artístic. Si no sapiguéssim que són fetes per un metge que està investigant atròfies musculars, què hi veuríem?

    I pel que fa a l'aplicació pràctica, encara que tinguessis un comandament d'expressions, les espontànies no es podrien reproduir mai.

    I en últim cas, davant d'una deficiència la gent genera recursos que la compensen.

    Bon dia, Núria.

    ResponElimina
  7. Sara, a mi també em semblen inquietants i aquesta és una de les raons per les quals he fet l'apunt.

    Ets italiana, Sara?

    ResponElimina
  8. Aris, autèntiques del tot. Duchenne és un reconegut especialista que s'estudia encara. I les fotos estan perfectament documentades.

    ResponElimina
  9. absolutament hipnotitzada per les imatges, les expressions són extremades i molt inquietants, ja que abans de llegir-te pensava que eren pacients de psiquiàtric que rebien petits electroshocks. Com enganyen!

    ResponElimina
  10. kalamar, imagina't com es deuria sentir ell acostumat a la inexpressivitat de la seva cara. Són fotos per mirar-les i mirar-les!

    ResponElimina
  11. Coneixia les fotografies però no les seves circumstàncies. Una vegada més gràcies a tu ja no ho podré dir. Aquest material és sensacional tant si coneixem les circumstàncies com si no, però guanyen amb el teu apunt.

    A Espanya la fotografia en llibres científics va començar l'any 80 amb llibres i imatges de malalties infeccioses de la pell per a orientar els metges. A veure si algun dia en parlo si no estic tant atavalat...

    ResponElimina
  12. Galderich, gràcies. Esperem que tinguis temps de fer aquest apunt. La relació de la medicina amb els inicis de la fotografia és molt interessant. La fotografia va acabar amb els espectacles dels museus anatòmics. Tinc un apunt mig envestat sobre el tema.

    ResponElimina
  13. Ostres, a veure si veiem aviat el teu! Els espectacles dels museus anatòmics servien per a predicar contra les malalties de transmissió sexual. De fet portaven als reclutes a algunes seccions no aptes per a tots els públics morbosos...

    ResponElimina
  14. Galderic, ja veurem com anirà la cosa. L'apunt ja té 25 pàgines i ha derivat per altres camins. Suposo que faré un avenç anatòmic i la resta que s'allargui tant com calgui.

    ResponElimina