La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dijous, 21 de juny de 2012

L'Escola de Bibliotecàries. Biblioteques per dins [21]

L'Escola de Bibliotecàries a l'antic Hospital
de la Santa Creu, als anys 50


Aquesta vegada ens endinsem a la biblioteca sense la ironia dels altres apunts de Biblioteques per dins, per oferir el fragment d'un reportatge (probablement de 1924) sobre l'Escola de Bibliotecàries fundada el 14 d'octubre 1915 per la Mancomunitat de Catalunya, per tal de formar al personal femení que havia de treballar a les biblioteques de la xarxa de biblioteques populars que s'estava formant. El centenari de l'escola va ser motiu de l'exposició BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària, que de febrer a maig de 2015 es va poder veure a les Cotxeres del Palau Robert.


Antics directors i professor de l'Escola de Bibliotecàries


Les seus de l'Escola de Bibliotecàries

Les classes van començar el 3 de novembre de 1915 a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, amb només vuit noies matriculades. La xarxa va començar a funcionar el 1918, una vegada graduada la primera promoció de bibliotecàries.


Alumnes de la 1a promoció (1915-16). D’esquerra a dreta: 
Maria Roca, Anna Ribalta, Consol Pastor, Dolors
Hostalrich, Montserrat Fàbregas i Maria Rossell


El 1924, en ser suprimida la Mancomunitat, l'Escola va ser dissolta per ordre de Miguel Primo de Rivera, i va ser integrada, l'any següent, a l'Escola Superior per a la Dona com a estudis específics. La nova seu va ser la planta baixa del Palau de la Generalitat, aleshores Diputació de Barcelona, que també albergava la Biblioteca de Catalunya. Després va ser traslladada a la Casa dels Canonges (1928-1937), seu de l'Escola Superior per a la Dona.


Grup d’alumnes i personal docent de l’Escola Superior per a la Dona
a l’escalinata de la Casa dels Canonges (ca. 1928)


L'Escola de Bibliotecàries va ser restablerta el 1930, per la Diputació de Barcelona i, el 1937, s'instal·lava a la planta baixa de l'Hospital de la Santa Creu, on s'havia d'instal·lar també la Biblioteca de Catalunya i on hi va estar fins l'any 1991.

El 1939, en acabar la Guerra Civil espanyola i suprimir-se la Generalitat, es va fer càrrec de l'Escola la Diputació de Barcelona. El 1974 va canviar el nom pel d'Escola de Bibliologia i s'obría també als estudiants masculins, i l'any 1982 (el decret era de 1978), ara com a estudis de Biblioteconomia, l'Escola esdevenia un centre adscrit a la Universitat de Barcelona amb el rang d'escola universitària.

De 1991 a 1997 es va instal·lar a la Casa Provincial de Maternitat i Expòsits de Barcelona de les Corts, i actualment ocupa l'antic edifici de l'Escola Normal (institució que s'encarregava de la formació del professorat), del carrer de Melcior de Palou.

La pel·lícula

El fragment de la pel·lícula de la dècada de 1920, que va ser trobat per casualitat l'any 2005 durant les tasques d'agençament de l'arxiu de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, es va filmar sobre nitrat i té una durada d'1'32". Està en un molt bon estat de conservació i és dipositat a l'arxiu de la Filmoteca de Catalunya.

A la pel·lícula es veuen imatges de la secretaria, Petronel·la Tuca, i d'alumnes fent pràctiques de catalogació a la biblioteca de l'Escola, que era ubicada en aquell temps a l'edifici del Rellotge del recinte de la Universitat Industrial, al carrer d'Urgell, poc abans que el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera trasbalsés el país i l'ensenyament, i l'Escola fos separada de la resta d'estudis professionals i vinculada a l'Escola Superior per a la Dona i traslladada a la planta baixa del Palau de la Diputació, un lloc ombrívol i mig abandonat.

Tot seguit es veuen les alumnes del curs preparatori (que calia seguir abans d'entrar a l'Escola), i imatges d'una classe de llatí de primer curs, amb el professor Lluís Segalà, que va ser director de l'Escola entre 1919 i 1930. Finalment es veuen imatges de la classe de Coneixement general de les ciències pures i aplicades i de la seva classificació, amb el professor Rafael Campalans, úniques imatges que es conserven del que va ser dirigent socialista i un dels redactors de l'Estatut de Núria (1932).

Només són 92 segons de pel·lícula, però com sempre que es recupera un document d'aquestes característiques, en ell s'hi concentra tota la història de la institució i de totes les persones vinculades a ella. I produeix aquella barreja d'emocions entre l'alegria per la recuperació i la malenconia de tota mirada al passat.




[+]

Biblioteca de Catalunya, Les primeres bibliotecàries de la Biblioteca de Catalunya

Assumpció Estivill Rius. "Una mirada retrospectiva: de l’Escola Superior de Bibliotecàries a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1915-2005)" [en línia], BiD Textos Universitaris de Biblioteconomia i Documentació, 16, juny 2006

De casa al club, "Oració de les bibliotecàries de Catalunya en encendre la llàntia del vespre"


Emblema de l'Agrupació Escola de Bibliotecàries
aparegut al primer número de la Publicació de
l'Agrupació de Bibliotecàries i de l'Agrupació
Professional de Bibliotecàries de Catalunya (1937)
Font: Fototeca de la Gran Enciclopèdia Catalana

10 comentaris :

  1. Bona troballa aquesta. Fa gràcia veure com eren les classes antigament!

    ResponElimina
  2. Sí, totes uniformades amb guadapolvo, començant a fomentar la imatge anafrodítica tòpica.

    (Ho sento, no me m'he pogut estar!)

    ResponElimina
  3. Què interessant... La Mancomunitat va ser com una locomotora que obria camí, o potser camins, molts dels quals van quedar tallats per les dictadures. Suposo que aquell esperit és el que avui necessitem, més que mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, Ramon. Cal trobar, però, quin són aquests camins. Cal trobar en què podem destacar. La tecnologia, el disseny i la innovació en pot ser un, però ens cal tenir una universitat que estigui a l'alçada. No tenim gaires opcions més: som un país que no té matèries primeres i poca cosa poden produir a nivell industrial.

      Elimina
  4. Molt be. Si, ja estavem molt avançats, llàstima de la guerra que ens va endarrerí més de quaranta anys...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Aris, un forat de quaranta anys que ha deixat un buit irrecuperable.

      Elimina
  5. veient les imatges acabes enyorant allò que no vam viure mai. m'ha fet pensar en la mirada de tristesa que feia la meva àvia quan recordava -molt poques vegades- el seu temps escolar (va néixer al 1900).

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Clidice. És un fenomen estrany aquest de sentir una viva empatia pel passat no viscut, fins i tot del passat amb què no es té cap vincle aparent. Penso si no hi haurà res de genètic en tot plegat.

      Elimina
  6. Llegir aquesta entrada dona certa pena, ja que encara es fa més punyent alló que s'ha perdut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier, volies fer aquest comentari en aquest apunt o un altre?

      Elimina