dimarts, 13 de maig de 2014

En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX

Estació de l'antic tren del Tibidabo, a la dècada de 1960



Al Parc de l’Oreneta hi ha en funcionament un tren miniatura. Va ser inaugurat el 1981. Al llarg d'un recorregut de 636 m amb tres amples de via d'entre 5 i 10 polzades, el tren travessa tres túnels, dos ponts i un viaducte metàl·lic. També disposa d'una estació i un baixador. Compta amb dotze locomotores, entre elèctriques, de vapor i dièsel, i dotze vagons. És d'origen modern, com el Tren de l'Oest que hi havia al Parc d'Atraccions de Montjuïc, o el trenet que hi havia darrere d'on ara hi ha el Pavelló Mies Van der Rohe. Però la tradició barcelonina d'aquest trens es remunta a principis del segle XX.

En aquells temps una de les principals formes d’oci ciutadà era passejar pels parcs i els jardins, que van començar a néixer després d’enderrocar les muralles (1854). Però aviat es va posar de moda una activitat peculiar: els trens de petita escala que permetien dur-hi passatgers. D’aquests trens només en queda el del Tibidabo -hereu del primer tren que passejava els visitants del parc per la zona baixa del bosc-, i les restes arqueològiques del Mina-Grott.


Estació del Mina-Grott al costat del Pantà de Vallvidrera


El Mina-Grott (1908-1916) era un tren miniatura elèctric que havia d’enllaçar Sarrià amb el futur parc d’atraccions de Lake Walley Park, al costat del Pantà de Vallvidrera (Elies Rogent, 1864). Només en resta el túnel de 1.290 m que per dins de la muntanya va des de la Pujada de Vallvidrera fins el pantà, una galeria excavada per transportar l'aigua i que es coneix com la Minagrot. El parc no es va arribar a construir mai.

No és gaire, però n’hi va haver uns quants més instal·lats en aquells parcs i jardins que esmentàvem, i malgrat que es disposa de molt poca informació documental i gràfica, rescatarem de la memòria tots els que hi ha hagut. Fem una passejada abans d'agafar el tren.


Projecte del Lake Walley Park (Heribert Alemany, 1907)


Dins de muralles

Fins a la construcció del primer jardí públic, el de l'Esplanada, el lloc habitual per passejar havia estat la muralla de Mar, més que no pas la Rambla, que hauria d’esperar que desapareguessin les muralles per convertir-se en un veritable passeig. El 1802 s'inaugurava el passeig de l’Esplanada, que oficialment es deia passeig de Sant Joan i començava al passeig de la Duana (actual avinguda del Marquès de l'Argentera) i continuava paral·lel a l'actual carrer del Comerç fins arribar prop de l'actual placeta del Comerç, davant del baluard del Portal Nou. D'aquest primer jardí públic només en queda la Font d'Hèrcules, que l'any 1928 va ser recol·locat al passeig de Sant Joan amb Còrsega. Més tard, el 1816, es construïa el Jardí del General davant de l’estació de França, just on començava el passeig de l’Esplanada.



El Parc de l'Esplanada i el Jardí del General,
en un fragment de plànol de Barcelona de 1855
(ICC, RM 2477r)


El passeig de Gràcia

Cap a mitjans segle XIX, fora de la Barcelona antiga, tant abans com després de l'enderroc de les muralles, aviat hi van créixer parcs i jardins públics i privats, que afegien a les fonts, a l'ombra dels arbres i a l’espai de passeig, sobretot a l'estiu, espectacles de teatre, dansa, concerts, atraccions de fira i quioscos de refrescos. No es va triar un lloc qualsevol, sinó l'antic camí de Jesús, de tipus quasi rural, flanquejat per horts i cases d'hortolans, que era la via principal per anar de la vila de Gràcia fins a Barcelona, per on s'entrava a través del portal dels Orbs o de l'Àngel. Aquest camí, que primer va ser via romana cap el Puig de l'Àguila (Collserola) i que després seria el passeig de Gràcia (1820), rebia el nom de la Font de Jesús, situada sota l'actual carrer Aragó. El 1427 s'hi va construir el Convent de Jesús, destruït durant la Guerra del Francès, i al seu voltant hi va créixer un raval. El primer projecte d'urbanització, ideat per l'Ajuntament liberal de la ciutat, data de 1821 i fou obra de Ramon Plana.

Aquesta Font de Jesús va ser, segurament, el primer espai enjardinat d'aquest passeig transitat des de l'antiguitat, i on van començar a florir els primer parcs i jardins fora muralles. Tenia una font d’aigua fresca i a l’estiu s’obria un merendero on s’hi podia prendre xocolata i refrescos, com descriu Manuel Saurí a Manual histórico-topográfico estadístico y administrativo ó sea Guía general de Barcelona (1854).


La Font de Jesús en el centre del plànol


Els Jardins de la Nimfa (1848-1862) estava a l'illa de passeig de Gràcia, Aragó, rambla de Catalunya, València, i disposava, a més del teatre, d'un espai a l'aire lliure per a concerts i ball, i una caseta de tir, entre d'altres atraccions (Saurí, 1854). Just a l'Illa de sota, entre Aragó i Consell de Cent, hi havia els Jardins del Tívoli (1949-1875), que també tenien teatre i que després s’instal·laria definitivament al carrer Casp.

El Criadero, situat a la dreta del passeig aproximadament a l'alçada de la Gran Via, era un jardí parcel·lat per a la cria d'arbres destinats a proveir el mateix passeig. Disposava d'una mina d'aigua fresca que atreia gent tant a l'estiu com a l'hivern, i d'un quiosc de cafès, refrescos i gelats (Saurí, 1854). En aquest mateix lloc s'hi va construir el Prado Catalán (1864-1884; passeig de Gràcia, Casp, Pau Claris, Gran Via). Tenia tres teatres, un d'ells d'estiu, i en els jardins hi havia atraccions. L'any 1884 s'hi van construir les noves instal·lacions del Teatre Novedades, que des de 1869 havia estat a la cantonada de la ronda de Sant Pere.

Els Camps Elisis (1853-1881; passeig de Gràcia, Aragó, Rosselló, Roger de Llúria), projectat per Josep Oriol Mestres, va ser el primer parc d’atraccions. Hi havia teatre, sala per a balls i concerts, restaurant, cafè, una fonda, una vaqueria, glorietes i estanys, una plaça per a espectacles (hipòdrom, plaça de toros, espectacles gimnàstics i circenses), una muntanya russa, gronxadors, cavallets i altres atraccions. Només en queda com a testimoni el passatge dels Camps Elisis, situat a l'illa de passeig de Gràcia, Mallorca, València i Pau Claris. En el seu lloc, aprofitant part dels jardins, s'hi va alçar el Teatro Lírico-Sala Beethoven.

Els Jardins d’Euterpe (1857-1861; passeig de Gràcia, Gran Via, València, rambla de Catalunya), on hi actuaven els Cors de Clavé. El nom li venia d'una estàtua de la deessa Euterpe de Jeroni Suñol que presidia el jardí, com explica Dolors Monserdà a la novel·la La fabricanta (1904). Com la resta de jardins d'estiu del passeig, a les zones de passeig s'hi afegia un cafè, saló de ball, local per a concerts i altres atraccions.

D'aquell món de jardins, fons i teatres no en queda res. Un passatge entre València, Mallorca, Llúria i el passeig ens recorda els Camps Elisis, i un passatge en el número 24 del passeig de Gràcia ens porta a l'indret on hi hagué el Teatre Espanyol, enderrocat el 1900.


 Els jardins del Tívoli i Euterpe, El Criadero
i els Camps Elisis (plànol de 1855)


Parcs, muntanyes i atraccions

Ja fora del passeig de Gràcia, avançat el segle i després d'enderrocar la ciutadella militar, es construïa el Parc de la Ciutadella (1888), primer parc públic de la ciutat, que va ser construït com a recinte de l'Exposició Universal, i que entre 1911 i 1920 va acollir les atraccions Saturno Park. I ja en el segle XX, al cap de munt de l'actual avinguda de Pau Casals, a Sant Gervasi de Cassoles, s'urbanitzava el Turó Park (1912), que naixia com a parc d’atraccions. Com a tal va tancar el 1929 i no va tornar a obrir fins 1934, any en què l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí el va redissenyar com a parc i jardí.


El Turó Park ocupava una extensió més gran que l'actual
(plànol de 1920)


Pel que fa a les muntanyes, el Tibidabo va començar a ser urbanitzat a partir de 1889, any en què el doctor Salvador Andreu va fer construir l’avinguda que primer va dur el seu nom i després el de la muntanya. El parc d’atraccions va ser inaugurat el 29 d'octubre de 1901 juntament amb el Tramvia Blau i el funicular, però les primeres atraccions no van començar a funcionar fins al 1905: els miralls deformants, telescopis i binocles per observar la ciutat, els primers autòmats, gronxadors, el Tir Flobert, jocs de bitlles o l’estació de coloms missatgers.

L'any 1911 el Casino de la Rabassada, projectat per Andreu Audet i Puig, ampliava el Gran Hotel construït l'any 1899 i s'hi construïa un parc d'atraccions monumental, inspirat en els grans parcs que existien a ciutats com Londres, Nova York o París. A més de la monumentalitat del casino, les atraccions com el Cake Walk Building, el Palais du Rire o el Feu de Boules tenien la mateixa grandiositat. Però l'atracció que sobresortia per damunt de totes era la muntanya russa, l'Scenic Railway, que feia 2 km de longitud i salvava desnivells de 25 m d'alçada, circulant pel bosc que envoltava el casino i per passadissos soterrats. Situat a l'altre costat del Tibidabo, anant cap a Sant Cugat, s'hi accedia des de Barcelona en tramvia, i del casino i d'aquell parc monumental només en queden ruïnes arqueològiques amagades pel bosc.

Si el Turó Park, el Tibidabo i el casino eren territori de la burgesia, Montjuïc era el lloc d’esbarjo habitual de les classes populars que hi feien les tradicionals fontades, on entretenien els diumenges menjant i ballant a l’aire lliure. No va ser fins l’Exposició de 1929 que la muntanya va ser urbanitzada i s’hi van començar a construir els primers jardins. Durant l’Exposició hi va haver el Parc d’Atraccions de la Foixarda (1929-1930), i un cop clausurada a principis de 1930 es va inaugurar el Maricel Park (1930-1936) a la zona situada entre Miramar i l'estació del funicular. Amb l’esclat de la Guerra Civil el parc va tancar i no va ser fins l’any 1966 que no es va inaugurar el modern Parc d’Atraccions de Montjuïc, que va tancar les seves portes el 1998 (vegeu el vídeo de l’últim dia) i va ser reconvertir en els Jardins Joan Brossa després d’eliminar totes les atraccions i deixar només alguns elements testimonials.

No ens estenem més en la descripció dels parcs i les muntanyes amb atraccions. Si se'n vol saber més, es poden consultar els vincles de Barcelofília i el llibre de Ròmul Brotons Parcs d'atraccions de Barcelona (Albertí Editor, 2011).


Agafem el tren

Com que a principis del segle XX no existia la facilitat ni la necessitat de desplaçaments que ens hem acabat imposant, el temps de lleure a l’aire lliure transcorria en aquests parcs i jardins. El viatge, de tota manera, formava part de l’imaginari de la gent. El tren havia obert la possibilitat de traslladar-se lluny i conèixer nous pobles i ciutats. En aquest context el tren en miniatura permetia la il·lusió de viatjar en un mitjà no sempre accessible ni assequible. De fet, els parcs i els jardins també intenten reproduir la natura dins l’urbs, i les atraccions representen també la il·lusió del viatge i del coneixement simbòlic i fantàstic.

Ja hem esmentat el Mina-Grott i el tren del Tibidabo integrat dins les atraccions. Però encara n’hi havia un altre que poques vegades és recordat: un trenet anava des de l’estació del funicular fins l’hotel Florida, construït l’any 1925, i servia tant per passejar  com per acompanyar els clients que s’havien allotjar a l’hotel.



El tren que connectava el funicular amb l'hotel Florida (ca. 1920)
A la imatge superior, l'hotel queda a la dreta



I podríem afegir el tren aeri que encara funciona avui. D’aquesta mena de tren suspès sobre rails ja n’hi havia hagut dos a Barcelona: el dels Camp Elisis i el Ferrocarril Aéreo (1889-1890) construït sobre els terrenys coberts de la riera d’en Malla, desviada des de la rambla Catalunya cap el carrer Casp. L’atracció tenia un recorregut d’uns dos-cents metres amb trams en pendent i un petit túnel, i es complementava amb un quiosc de begudes i refrescos, on a vegades hi actuava la Banda Municipal de Música.


Postal Barcelona Turó-Park (dècada de 1920)


També van tenir el seu tren miniatura els parcs d’atraccions del Turó Park i Saturno Park de la Ciutadella, tots dos desapareguts després de ser eliminades les atraccions, i dels quals no disposem de més informació que les dues imatges que mostrem.


Tren del parc d'atraccions Saturno Park,
en el Parc de la Ciutadella (1905)


Però de tots els que hi ha hagut el més espectacular va ser el de l’Exposició Internacional de 1929. A banda del funicular que pujava cap el Palau Nacional per costat de la Font del Gat (el punt de sortida estava a tocar de l’edifici de l’Institut Cartogràfic de Catalunya i encara es conserva l’estructura de pedra de la rampa) , es va instal·lar un tren que tenia un recorregut de 2.200 m amb un ample de via de 15” i els trens anaven remolcats per locomotores a vapor Pacific, construïdes en sèrie per la fàbrica alemanya Krauss-Maffei de Múnic, que va equipar els nombrosos parcs d’atraccions que es van construir en aquella època arreu d’Europa. Les tres locomotores que van arribar per a l’Exposició van rebre els noms de Montserrat, Núria i Barcelona.

El mateix any 1929 es va celebrar a Sevilla l’Exposición Iberoamericana on també es va instal·lar un tren com el de Barcelona. Acabada l'exposició de Barcelona el trenet va continuar funcionant coma a part de les atraccions del Maricel Park fins l'esclat de la Guerra Civil, moment en què van ser desmuntats i el material va ser traslladat a altres parcs d’atraccions. Les locomotores de Sevilla van anar a parar a la Casa de Campo de Madrid, i finalment una d’elles ha estat recuperada i restaurada per un grup d’aficionats catalans, Ferrocarrils del Maresme S. L.

El tren de l'Exposició de 1929
Arxiu Nacional de Catalunya


Recorregut del trenet de l'Exposició
sobre un plànol del recinte
Col·lecció Privada Francisco Arauz


Per veure el recorregut sencer del trenet i els vestigis que en queden, vegeu l'apunt El trenet de l'Exposició de 1929. Muntanya de Montjuïc (1929-1930) de Barcelofília, la recerca del qual ha estat feta per Miquel Barcelonauta, Enric Comas i Enric H. March en un treball de camp seguint el traçat del trenet sobre el terreny de la muntanya de Montjuïc.

Els arxius de la British Pathé conserven la filmació “Bill” from Barcelona, que pertany a un noticiari britànic de 1930, i que ens permet veure el recorregut pel recinte de l’exposició de Barcelona. És un document magnífic que ens permet recórrer un espai que fins ara només era possible amb la imaginació i recuperar, un cop més, un petit tros de la història de la ciutat.




*

Nota:

Les imatges dels trens de l'hotel Florida i del Saturno Park pertanyen a la Casa de Cultura "Can Cortès" de Palau-solità i Plegamans.

22 comentaris :

  1. a prop de les fonts de Montjuïc, darrere de per on ara hi ha el Pavelló de Van der Rohe, n'hi va haver durant molts anys un que feia un petit trajecte circular i on encara vaig pujar moltes vegades, fins i tot amb els meus fills.

    ResponElimina
  2. En la mateixa línia, fora de Barcelona, a Terrassa, des de l'any 1996 hi ha el tren al parc de Vallparadís. Funciona tots els diumenges.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Eulàlia. He volgut centrar-me només en Barcelona sinó la cosa se m'escapa de les mans, i concretament en l'època de principis de segle, en què aquests trens eren recreatius i alhora de transport.

      Elimina
    2. Sí, és clar, tan sols volia aportar que la tradició continua!

      Elimina
  3. He de leerlo todo muy profundamente...esto es muy serio.
    salut

    ResponElimina
  4. Si Júlia, pero ese tren era eléctrico, no de vapor, y pasaba por un mini túnel que hacía de almacén nocturno , que era donde se guardaba bajo llave, pues la bóveda del túnel era un pequeño turó de la misma montaña.

    me ha dejado perpejlo la filmación de 1929 del tren eléctrico que pasa por la puerta de lo que es ahora la entrada y da pie a las escaleras del museo de arte de Catalunya.
    Desconocía su existencia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, era el Tren Miniatura. Jo sóc veí de la zona i no puc oblidar aquell cartellet amb un tren que posava 'TREN MINIATURA'. Així es deia i així el recordo.
      Afegiré més. El trajecte costava un duro (5 pessetes o 3 cèntims d'euro, pels més joves) i donava exactament 10 voltes.
      Els meus amics i jo anàvem a jugar a futbol al 'camp de la INI', un descampat que hi havia justament darrere d'aquell pavelló. I de tant en tant visitàvem la instal·lció fins al punt de caure bé a l'home que la cuidava. Tant, que de tant en tant ens feia pujar i ens donava unes quantes voltes 'per la cara', la qual cosa, en temps en què no tenies ni una 'rubia' a la butxaca, s'agraia.
      Tren Miniatura, quins records... i quina ràbia de no poder reviure aquelles èpoques, però el temps passa.

      Elimina
    2. Moltes gràcies pels teus records, Lluís. Recordes l'any en què va desaparèixer el tren miniatura?

      Elimina
  5. Sí, ja ho sé, però és que em sorprèn com molta gent l'ha oblidat.

    ResponElimina
  6. Júlia i Miquel,
    jo també hi havia pujat moltes vegades i el recordo com tots dos el descriviu. La meva germana petita, nascuda el 1967, encara hi havia pujat, també. Recordo també molt bé la cara d'avorriment dels pares esperant-nos a l'estació i fent-nos adeu amb la mà, cada cop que el trenet hi passava. No puc recordar quantes voltes feia per trajecte, però com a mínlm devien ser tres.
    No sé quan devia de deixar de funcionar. Crec que la via, el túnel i tot plegat van existir fins que es va fer la construcció nova del Pavelló Mies van der Rohe, el 1986, però em penso que el trenet havia deixat de funcionar força abans.
    Potser part d'aquell material i màquines són al Parc de l'Oreneta? M'agradaria pensar que sí.

    ResponElimina
  7. Com li deia a l'Eulàlia, m'he centrat en l'època de principis de segle i en trens que eren recreatius i alhora de transport.

    De tota manera, m'heu fet recordar aquest tren que tenia oblidat. No he trobat cap mena d'informació ni cap imatge. Si trobem res, no m'importarà afegir-lo.

    ResponElimina
  8. Com sempre, un magnífic treball de recerca i de reconstrucció de la ciutat.
    La filmació del tren recorrent el recinte de l'Exposició és una joia. Quina mina, els arxius de la British Pathé!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sícoris!

      Hi ha molt material als arxius, però cal paciència per buscar i cal saber què buscar. És complicat i entretingut.

      Elimina
  9. Bon apunt Enric... Veient els múltiples enllaços me n'adono de les moltes coses desaparegudes que em queden encara per incloure a Barcelofília.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, no ens acabarem la feina que hi ha.

      M'agrada fer de tant en tant apunts com aquest, que ordenen la informació global i que permeten relacionar feina com al que fas tu, quan el tema o la localització urbana ho permeten, com és els cas dels canòdroms o de la plaça Catalunya, i ara els parcs i el passeig de Gràcia.

      Elimina
  10. "¡Mira, mira, el carrilet com bufa!", escrivia Joan Llacuna. Trenets, petites estacions perdudes, menjades per l'herbei, túnels com conques buides, ferro espoliat, el vol immòbil que deia Pemán.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "i omple de fum negre / les vinyes i els torrents".

      Em sembla que no he llegit mai Pemán conscientment. Si que recordo algun poema perdut en aquells llibres de text dels 60 que, si més no, servien per llegir a classe en veu alta. Temps de bona lletra, perduts com els trenets. Tot fet fum.

      Elimina
  11. I després va arribar el ciment!, no tenia ni idea de moltes de les coses que expliqes. Un molt bo recorregut pel passat d'aquesta meravella de ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que més m'agrada d'aquests apunts, Javier, és la possibilitat de reconstruir un paisatge que no només no existeix, sinó que no en queda cap rastre, però que si tanquem els ulls ens el podem imaginar. Espero haver aconseguit aquesta fita ni que sigui en part.

      Elimina
  12. És un tema molt interessant (al menys per a mi). El Carles Salmerón va publicar un llibre als anys 80 a on feia un recull dels trens de petit format, tant industrials com de lleure. Molt ben documentat:

    ELS TRENS DE BARCELONA
    Carles Salmeron i Bosch
    Editorial Terminus

    Salutacions,
    Jaume Susany

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, conec l'obra del Carles Salmeron però no me l'he llegida. I em fa una certa vergonya reconèixer-ho perquè no acostumo a parlar de res sense haver llegit alguna obra de referència. Espero no haver dit cap disbarat.

      Elimina
    2. Efectivament, penso que és de referència perquè al meu entendre és l'única publicació sobre el tema fins ara, a banda de certs articles concrets que s'han publicat en revistes especialitzades. Penso que va ser la primera, i el fet d'estar escrit als anys 80 permet veure, en fotos del mateix autor, restes d'instal·lacions encara existents en aquella època que avui ja han desaparegut fa anys.

      Jaume Susany

      Elimina