dijous, 10 de març de 2016

Ingrid Pitt, Dràcula i el mite eròtic




Si en el cinema la figura del comte Dràcula estarà per sempre més lligada a Christopher Lee, per a tots els que vam gaudir del gènere de terror de vampirs quan érem adolescent hi ha una actriu que es va convertir en la nostra mussa cinematogràfica: Ingrid Pitt, la comtessa Dràcula.

Ingrid Pitt (nascuda Inguxka Petrov) va néixer a Polònia el 1937 i va morir el 23 de novembre de 2010 a Londres. Filla de pare rus i mare jueva polonesa, va ser internada en el camp de concentració d'Stutthof, però va tenir la sort de sobreviure a la barbàrie nazi. Quina ironia que del terror dels camps passés a ser reina del terror cinematogràfic! Ingrid deia: "De nena, vaig viure l'horror en un camp de concentració. Pot semblar sorprenent que interpreti pel·lícules de por havent tingut una infantesa tan terrible. Però potser és per això que se'm donen bé aquest tipus de papers".

Va viure a Berlín acabada la Segona Guerra Mundial, on va formar part del Berliner Ensemble creat per Bertolt Brecht. Es va traslladar als Estats Units després de casar-se amb un soldat americà, però després d'una breu experiència cinematogràfica americana (va participar a la pel·lícula Doctor Zhivago), va retornar a Europa, on va desenvolupar bona part de la seva carrera com actriu amb la productora de films de terror Hammer, amb pel·lícules que són un clàssic del gènere, com Las amantes del vampiro (1970), La condesa Drácula (1971), La mansión de los crímenes (1971) o El hombre de mimbre (1973); i a la televisió a la sèrie de culte Doctor Who.

A més d'actriu, Ingrid Pitt era escriptora. Va col·laborar com a columnista en diverses revistes i en llibres especialitzats en cinema, i va escriure algunes novel·les: Cuckoo Run (1980), The Perons (1984), Eva's Spell (1985) o Katarina (1986), i la seva autobiografia, Life's a Scream (1999).

Com si fos una Llilith bíblica, la figura de la vampiressa reordenava el mite diabòlic del príncep de les tenebres i recuperava la concepció dual de la creació del món i del regnes de la vida i de la mort en forma de mascle i femella. La comtessa Dràcula emergia com un súcube que robava la vida a través del plaer i ens la donava als espectadors. Naixia un mite eròtic que s'encarnava en el cos seductor d'Ingrid Pitt. I nosaltres, com a bons adolescent, ens vam deixar arrossegar pel mite i per l'erotisme d'aquest personatge i de l'actriu que l'interpretava. Havíem resat per una Vampirella (el còmic encara havia de tardar uns anys a arribar als nostres quioscos) de carn i os i les nostres pregàries van ser escoltades.




Sempre hi ha hagut mites eròtics, però fins que no es van encarnar en les pantalles dels cinemes van formar part només del món adult. Què va passar perquè a partir dels anys 60 els adolescents de mig món ens convertíssim en subjectes hipersexualitzats i busquéssim en l'espai públic i en la cultura popular i de consum referents eròtics? Dels insinuants turmells dels peus pujant a la plataforma d'un tramvia a la minifaldilla de Mary Quant hi ha la mateixa distància que separa els genitals del sistema límbic cerebral.

Trobarem respostes individuals que tenen a veure amb la manera com cadascú gestiona la seva sexualitat i com busca instintivament en l'entorn més proper allò que serveix com a model de satisfacció. En el cas dels nois que no vam viure la postguerra però vam ser educats en una societat repressora i reprimida, podríem fer un viatge iniciàtic sense solució de continuïtat que aniria des del complexe d'Èdip a la veïna seductora, passant per les mares dels nostres amics, les perruqueres, o fins i tot la prostitució, abans no es trobava un lloc en el món.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb l'enterrament del vell humanisme (víctima del terror nazi) i la profunda reflexió de l'existencialisme, la irrupció de la cultura de masses i uns nous models de consum, tant econòmic com cultural, van obrir el món desenvolupat a un nou hedonisme nascut d'una nova consciència individual, de la crítica social i de la urgència de viure. Queia el mur de la reflexió moral i religiosa, desapareixia un vell model d'intimitat i el carrer es convertia en un aparador on tot esdevenia objecte de consum, ple de classes mitges assedegades i víctimes de les noves indústries.

Les veïnes i les mares deixen de ser un referent eròtic perquè la literatura, però sobretot el cinema, ens oferien on triar què servia millor per a les nostres necessitats i els nostres desitjos, fins i tot els més foscos i ocults, i les parets dels dormitoris juvenils es van omplir de pòsters com en els tallers de reparació de cotxes. Algú ens estava xuclant la sang.

9 comentaris :

  1. Un text genial, Enric! T´agraeixo molt que l´emviessis al meu blog. Abraçades. Borgo.

    ResponElimina
  2. El plaer és mutu, Miquel! A veure si veig el teu barret entre els meus seguidors.

    ResponElimina
  3. Recordo de petit que em vaig cagar de por amb la pel·licula "la condesa dràcula". Ara, cofeso, que m'agradaria tornar-la a veure per ella. N'estic segur amb la mirada em deixeria garratibat dels "genitals al sistema limbic cerebral". Molt bon article, Enric

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Oriol. A mi em va enxampar en una edat crítica, en què sovint el gènere de les pel·lícules eren una excusa per deixar-te xuclar la sang.

      Elimina
  4. És ben instructiva de l’ànima humana la relació entre vampirisme i bellesa paral•lela a la de la monstruositat física, on no saps exactament si la lletjor o la bellesa són la pena d’algun pecat o tot el contrari. En la nostra educació sentimental i sexual, al menys en la meva, sempre ha estat present la dicotomia entre aquests cartells i heroïnes del còmic i del cinema, i les veïnes i mares dels meus amics que també esmentes, i, què vols que et digui, no sé encara amb quines quedar-me perquè ambdues s’alimentaven, en el millor i pitjor sentit de la paraula, mútuament. I perquè, amb una mica de maquillatge, les segones feien perfectament el paper de les primeres i les primeres, un cop desvestides i passades per la dutxa, podien convertir-se fàcilment en la veïna del 2º 3ª. Què res millor podem demanar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho has explicat perfectament, Xavier. Jo ho veia a la perruqueria on anava ma mare. Era com un gineceu; l'espai privat per a converses impossibles i el lloc de transformació mental i estètica. No hi ha gaire diferència entre aquelles dones i les heroïnes del paper i la pantalla. I davant la dicotomia, jo ho tinc molt clar. La realitat, maquillada o no, és molt poderosa.

      Elimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. o, com que era nena, els vampirs em feian por i les vampires no m'atreien gaire, però vaig alimentar la meva sexualitat incipient amb un Russ Tamblyn jovenet en la película "Los Invasores", títol original "The long ships" A la perruqueria del Carrer Aragó on anava la meva mare, escoltavem d'amagat les converses de les senyores. Recordo una discussió sobre la película "Los Tarantos" i el tema del mocador. Les nenes, mentrestant, jugavem a metges, i, sobretot, a tenir criatures, i per l'efecte feiem servir un nino que simulavem sortia d'un tall a la panxa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per desgràcia, Maria, venim d'una època en què el món de les nenes, dels nens, dels homes i de les dones estava molt compartimentat i poques vegades es produïa l'intercanvi entre ells. Jo no vaig tenir una companya a classe fins que no vaig anar a COU, al carrer no jugàvem amb les nenes; hi havia una clara divisió entre el món masculí i el femení. Vaig tenir la sort, però, de viure entre dones amb un pare que el veia poc sovint. Sempre vaig buscar més models femenins en la ficció que no pas masculins. Tot plegat alleujava una mica la tirania sexista amb què érem educats, i vaig poder jugar amb nines i a cuinetes sense complexos, però a la intimitat de la llar. Igual que allò que passava a la perruqueria no sortia d'allà.

      Elimina