Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimarts, 20 de març del 2012

Tossa de Mar: Chagall i l'extinció del món

El violinista celeste (1934), de Marc Chagall
Museu Municipal de Tossa de Mar


Viure és anar embastant relats. Tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric). Té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Cada vivència és com un conte, amb valor individual. Anar enfilant aquestes experiències ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte.

Una part de la meva infantesa està indefectiblement lligada a Tossa de Mar. Ho està de forma realista, perquè com a experiència em va modificar; però ho està també de forma onírica perquè les sensacions i les emocions no acaben mai de conformar un relat sòlid, sinó que són com pinzellades en un quadre impressionista; taques de color, de llum. La distància i la implicació modifiquen el record i l’objecte.

Tossa, encara que només sigui en la memòria, és per ella mateixa una vila idíl·lica, impregnada d’ombres medievals, d’olor de mar, del verd de la muntanya. És llum, és so; és una veu que parla abans que totes les paraules comencin a tenir sentit. És, en la ment infantil, sintagma abans que relat.

Tossa és un indret petit comparat amb el món, per això allà tot era més dens perquè el món hi era concentrat. I com en els contes, tot era recorrent. El mateix mar, la mateixa sorra, la mateixa olor de sal. La nostra mirada és la que converteix el conjunt en una paleta d’on triar el color; on la mà tria el traç; i la imaginació, la perspectiva.


Vista aèria de la Vila Vella de Tossa de Mar,
amb casetes amuntegades com un shtetl


A Tossa hi ha una finestra entreoberta sobre les cases d’una vila, d’un shtetl, potser Vítebsk, localitat bielorussa majoritàriament jueva, on els nazis van exterminar més de 16.000 jueus durant la massacre del gueto, el 8 d’octubre de 1941. I de la finestra estant, com un ocell, sobrevola les teulades el Violinista celeste de Marc Chagall.

Chagall (Vítebsk, 7 de juliol de 1887 – Saint-Paul de Vence, 28 de març de 1985) es va inspirar en els paisatges de la seva infantesa i en els costums de les comunitats jueves de l’est d’Europa. Els pogroms (entre 1881 i 1920 n'hi va haver més de 1,300 només al que avui és Ucraïna) (1) i la Gran Guerra (1914-1918) van desplaçar 2,5 milions de jueus cap a l'Oest (2), i es va destruir el que quedava de la cultura shtetl que havia definit la vida de la majoria d’aquests jueus durant segles, i que es pot donar per extingida després de la Xoà (Holocaust) durant la Segona Guerra Mundial. Es va esvair una societat que va veure créixer escriptors i artistes com Chagall, gent amb uns poderosos records que ja no podien ser alimentats per una realitat tangible perquè el seu món havia estat destruït. En el seu lloc, la cultura es va convertir en una font emocional i intel·lectual que només existia en la memòria i la imaginació, i que han reproduït de forma excel·lent pel·lícules com El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison (amb guió de Sholem Aleichem), o autors en llengua jiddisch com el mateix Sholem Aleichem, Isaac Bashevis Singer (Premi Nobel 1978), Der Nister o Joseph Buloff, de qui resulta imprescindible la lectura de la novel·la Yósik, el del viejo mercado de Vilnius (Capitán Swing, 2011).


Joseph Buloff a l'obra jiddisch Yoshke el Músic (1931)
New York Public Library of the  Performing Arts
Billy Rose Theatre Division


Joseph Buloff (20 de gener de 1899 – 27 de febrer de 1985), actor jueu lituà de llengua jiddisch, que va abandonar l’Europa de l’Est el 1926 per fer carrera en el teatre i el cinema nord-americans, ens descriu a Yósik, de forma més o menys autobiogràfica, l’entramat urbà de la vella ciutat de Vilnius i del barri jueu, del shtetl en què va viure. Ens narra la història d’un nen que va créixer aprenent l'art de la metamorfosi, necessari per sobreviure durant les ocupacions successives de cosacs, alemanys, bolxevics i polonesos. La vida urbana, la supervivència en un món miserable i hostil, el terror de la Primera Guerra Mundial... Tot es combina en aquesta novel·la, que resulta tan impactant tant per a qui en coneix el context com per a qui no. Una novel·la que és, alhora, un document històric d'un període durant el qual, com ja hem explicat, l’Europa de l'Est va canviar per sempre.


La vida en un shtetl


El judío errante ya ha llegado, del periodista francès Albert Londres (1 de novembre de 1884 – 16 de maig de 1932),  ens parla també de l'extinció d'aquest món, una crònica de 1929 on se'ns descriu que aquest món "esllanguit, mort de gana, de fred i d’esperança, va durar una dècada més i, convertit en cendra i enterrat en fosses, va desaparèixer per sempre".

Dins de la tradició simbòlica, irònica i còmica de la literatura oral, escrita i dramàtica en llengua jiddisch, mare en certa manera de la literatura de l'absurd (Kafka va quedar molt impressionat quan va conèixer el teatre jiddisch procedent de l’Est, que desconeixia totalment), Yósik, el narrador, relata la delirant existència dels personatges que viuen al voltant del vell mercat de Vilnius, i l'extravagant aprenentatge d'un nen jueu dotat d’una imaginació i una retòrica fora del comú.


Olga Sacharoff, Dagmar Mouat (Dagoussia) i Béla Szilárd,
a la Mar Menuda de Tossa de Mar (1916)
Galerie 1900-2000, París


Tossa, Babel de les arts

Tornant a Chagall, el seu món està impregnat d’aquell esperit jiddisch simbòlic però, alhora, excepcionalment vital. La seva pintura de colors vius representa el món com a través d’un vitrall, com d’un calidoscopi que deforma i interpreta la vida. Optimista i oníric, de la seva obra se'n va dir el jazz hebreu de la pintura. A Tossa (en certa manera el meu  shtetl particular en el laberint de carrerons de la Vila Vella) hi va passar els estius de 1933 i 1934. Fins l'esclat de la Guerra Civil Tossa va ser el punt d'arribada i estada de molts pintors i artistes europeus.

El pelegrinatge va començar durant la Gran Guerra (1914-1918) i els primers a fer-ho van ser la pintora Olga Sacharoff (Tiflis, Imperi Rus, 28 de maig de 1889 - Barcelona, 1967) i el seu marit, el pintor i fotògraf Otho Lloyd, nebot d'Oscar Wilde i germà d'Arthur Cravan, el poeta boxejador. Però sobretot d'aquells que fugien del poder nazi que s'estenia com una taca per la geografia centreeuropea: Georges Bataille, Marc Chagall, Francis Picabia, André Masson, Paul Ludwig Landsberg, Oskar Zügel, Jeab Meizinger, George Kars, Fred Uhlman, Dora Maar.


Tossa de Mar, el 1916. Drets: Francis Picabia, Juliette Roche, Otto von
Wätjen, Marie Laurencin, Gabrielle Buffet i Olga Sacharoff. Asseguts:
Albert Gleizes, Dagoussia-Mouat, Béla Szilárd i Andrée Compère
Col·lecció Marcel i David Fleiss. Galerie 1900-2000, París


Quan començà la guerra, el pintor Georges Kars (1882 – 5 de febrer de 1945) va ajudar a repatriar els artistes estrangers. Kars (George Karpeles, jueu txec nascut el 1880 a Kralupy) havia arribat a Tossa l'any 1929, hi va fundar el Museu d'Art Contemporani i va ser un dels artífex que Tossa fos anomenada la Babel de les Arts, nom amb què el pintor i crític d'art Rafael Benet titula un article publicat a la revista Art, l'octubre de 1934. L'any 1945, davant de la incertesa d'un món en mans del nazisme, es va suïcidar; malauradament, no sabia que Hitler i el nazisme tenien els dies comptats.


De dreta a esquerra, Chagall i Georges Kars,
a la platja de Tossa


Chagall marxava de Tossa el 1934, però hi va deixar oberta la finestra (el Violinista celeste és permanentment exposat en el Museu Municipal de Tossa) a través de la qual vaig aprendre  a volar, com s’alça el vol quan s’és dins d’un somni, i escapar sobre els terrats de la ciutat, i tornar amb els pescadors que de bon matí portaven el peix que ens menjàvem a la taverna per esmorzar; escapar de la realitat que, finestra endins, se m'oferia crua i nua com aquella Ava Gardner que l'any 1950 rodava a la vila Pandora i l'holandès errant, escuma afrodítica, aroma de mar, imatge edípica.


Ava Gardner a Tossa de Mar (1950)



Notes:

(1) Tatz, Colin; Higgins, Winton. The Magnitude of Genocide. ABC-CLIO, 2016, p. 26.

(2) Diner, Hasia R. The Jews of the United States, 1654 to 2000. University of California Press, 2004-08-23, p. 71–111.


[+]

Més detalls de Tossa, Babel de l'arts, a l'article de Manu Valentín "Tossa, vila d'estiu", a la revista Mozaika.

24 comentaris :

  1. Solo con la introducción ya hubiera disfrutado con la entrada.
    Hay días que parece que el universo se organiza.
    Leerla hasta el final ha sido una gozada.

    ResponElimina
  2. Bon dia, Enric.
    Que bo que és en Chagall. La seva poètica anuncia al Kafka inicial, més lluminós. Per cert, he vist una pel•lícula que et pot interessar molt, Moon http://el-missatger.blogspot.com.es/2012/03/clones-que-suenan-con-sus-derechos.html Forma un díptic conceptual en molts aspectes de 2001, en la relació amb l’ordinador central, aquella versió high tech del Golem, com vas apuntar en un parell d’entrades. Moon no solament tracta aquest tema sinó que reverbera amb implicacions metafísiques evidents. Molt bona, sota el meu punt de vista.
    L’entrada d’en David és una d’aquelles delícies impressionistes que acostuma a regalar-nos. I no és piloteig.
    Salut!

    ResponElimina
  3. Certament buscaré aquesta novel·la de Buloff, Enric.
    Desconeixia que Chagall hagués estat a Tossa. He de veure el quadre que hi va pintar com sigui!
    És curiós que la visió de l'shtetl que ens ha arribat estigui deformada per la idealització de la qual és bona mostra la pel·lícula de Jewison. Suposo que s'entén pel fet que quan la literatura ídix es va començar a popularitzar, l'shtetl ja quasi no existia com a tal, a causa de les migracions a les ciutats i la secularització de molts costums.
    Tornant a Chagall, suposo que coneixes la seva autobiografia, que és un document molt interessant, també.
    Bé, resumint: un post sobre el qual podríem estar parlant hores i hores.
    (Ah! I gràcies, Missatger.)

    ResponElimina
  4. Adoro aquests teus apunts que m'obliguen a treballar de valent. Per cert que, avui, al TN, parlaven d'un projecte de port esportiu que es vol fer a Tossa i que destrossarà la seva façana marítima i alguna cala. L'alcaldessa semblava ben cofoia. M'han vingut ganes de plorar.

    ResponElimina
  5. Gràcias, Pombolita. Con lectoras como tu da gusto escribir.

    ResponElimina
  6. Missatger, ja havia llegit el teu apunt i el tinc en compte.

    Chagall és d'aquests artistes que a més d'impressionar-te són capaços de transportar-te. De la seva obra emana una (vaig a inventar-m'ho) mística racional. I Sfar també.

    Et dono la raó: el David té alguns apunts que són com píndoles energètiques.

    ResponElimina
  7. David, és allà des del 1934. Està exposada en el museu, dins la Vila Vella.

    El guió de la pel·lícula de Jewison és d'Aleichem, que va viure en un shtetl. Segurament no hi ha una visió única, i suposo que també depèn de l'entorn. Si no recordo malament, l'ambient de la pel·lícula és més aviat rural, oi? No sé. Reconec que no sóc un bon coneixedor d'aquest aspecte.

    L'autobiografia, sé que existeix però no l'he llegida. No arribo a tot! :(

    ResponElimina
  8. Clidice, no me'n parlis! Ja fa anys que vaig renunciar a Tossa; des que va deixar de ser una vila marinera amb quatre turistes. Hi vaig de tant en tant, i a cops d'imaginació i acompanyat dels vilatans que conec, encara puc treure-li suc. Però és una pena.

    Saber que gaudeixes d'apunts com aquest m'alegra molt i anima a continuar escrivint.

    ResponElimina
  9. Amb cada apunt, et superes, Enric! felicitats i gràcies perquè ara mateix he trobat uns quants Josephs del Chagall per fer una segona entrada.

    una coseta: amb el fons groc et llegia millor, ara em queden les teves lletres gravades a la retina ;)

    ResponElimina
  10. La història del jueus a Europa es la història de la supervivència, es increïble com la història sempre es repeteix

    ResponElimina
  11. kalamar, gràcies; tanta amabilitat es mereix una cervesa. Treballes al costat de casa meva; no tens excusa. A la terrassa del bar Lleida hi toca el sol tot el dia :)

    Realment (gustos a banda), fa de mal llegir el color negre?

    ResponElimina
  12. Aris, és cert. Ara difícilment es tornarà a repetir: se'ls van carregar gairebé tots. No aprenem. I si no, mira el que ha passat a Tolosa.

    ResponElimina
  13. Bufff, cites noms tan destacats i que m'agraden tant... Una mica la sensació que em queda és la de que tot encaixa, i tot té un perquè. Respecte a l'exposició, no crec pas que vingui a Barcelona. Així doncs, per doble motiu, se t'agraeix la referència bibliogràfica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, me n'alegro que hagis tingut aquesta sensació llegint l'apunt. En la mesura de les meves possibilitats, sempre procuro lligar fets i esdeveniments. A mi també m'agrada molt veure que tot acaba tenint sentit i un ordre, i que existeix una connexió.

      Elimina
  14. Aclaparat!! Quin article més sensacional. Quin plaer poder aprendre i fruir amb entrades com aquesta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Capità, venint de tu, que tens la mà trencada redactant, l'elogi és doblement d'agrair.

      Elimina
  15. Nio es tracta de redactar. Aquest post provoca una implosió emocional.

    ResponElimina
  16. Escuma afrodítica, aroma de mar, imatge edípica... Viure és anar embastant relats... I quan s'acaben tornem a començar en una nit que mai finalitzarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com els bons contes, no ens cansem de tornar-hi!

      Elimina
  17. M´agradat molt coneixer aquesta part ,tan detallade ,de la vida d´en Chagall, Enric. Una cosa que no he vist en la seva biografia era els anys viscuts ao Brasil ,presisament em Sâo Paulo . La seva casa a on havia viscut es podia visitar ,i vaig estar ,un xalet plata baixe i un pe ,predpminan la fusta, ,i el seu lloc de treball amb les sevas cosas tenia un ambien com si el pintor agues sortit un moment ,tenia molts dibuxos , pinturas,no tantes . El xalet era en un antic barri tranquil ,no em recordo el nom ni trobaria el lloc. Sâo Paulo te el Museo Marc Chagall i dos museos mes de la cidade a on estan expostas las sevas obras. Una visita que vaig fer a Israel, era en un hospital a on la cupula de la sala de visitas era tote en vitrals seus ,Impresionans !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jaume, doncs no en sabia que Chagall hagués estat al Brasil. Com tu dius, les seves biografies no en parlen. Ja buscaré amb més cura. Moltes gràcies!

      Elimina
  18. Sorprenent i detallat amb cura aquest post, Enric, del que he descobert tants esdeveniments que no coneixia sobre Tossa. Es emocionant la teva manera de descriure l’ambient i els personatges del lloc, que talment, ho vius i veus com la mateixa realitat. Un altre lloc per tornar- hi a passejar i gaudir-lo actualment amb aquesta guia tan ben detallada i esplèndida.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Rosa! Res em satisfà tant com aconseguir transmetre aquestes emocions i invitar el lector a tornar a visitar els llocs i mirar-los amb uns altres ulls.

      Elimina
  19. Rosaleonvivanvos07 de juliol, 2023

    EL principi m'ha semblat d'un romanticisme personal que m'ha fet pensar una bona estona amb emocions sentides personalment d'algun lloc i chapeau, no sabria igualar-ho.
    Tot el post és un punt més de tota la història d'un poble que per una religió ha estat masacrat durant 2.000 anys. Conec poc o gens dels grans artistes jueus, però he entès que ells van ser el principi de la fama que ha tingut Tossa de ser un poble de bons artistes.
    Fa uns dies vaig anar després de més de vint anys de no seri. Ja no és la Tossa que guardava entès meus recors. Només vaig reconèixer la petita església que hi ha al cor de la vila vella. Tot el que vaig veure era el que m'hagués agradat no coneixer.

    ResponElimina