El violinista celeste (1934), de Marc Chagall
Museu Municipal de Tossa de Mar
Viure és anar embastant relats. Tota experiència se’ns presenta en un context determinat, amb un llenguatge concret (realista, abstracta, oníric). Té, fins i tot, els seus codis ètics, que no tenen per què coincidir amb els de l’entorn ni amb els que acceptem conscientment. Cada vivència és com un conte, amb valor individual. Anar enfilant aquestes experiències ens acaba construint. Acceptar cada relat com una part d’un tot no vinculat a una trama predeterminada permet créixer en totes direccions, alliberats de la presentació, el nus i el desenllaç novel·lesc i determinista. Ens permet defugir l’esperit tràgic de la vida, la sort i la dissort, la voluntat divina. Cal només acceptar que, si bé tot ens afecta, el llop tanca els ulls al final de cada conte.
Una part de la meva infantesa està indefectiblement lligada a Tossa de Mar. Ho està de forma realista, perquè com a experiència em va modificar; però ho està també de forma onírica perquè les sensacions i les emocions no acaben mai de conformar un relat sòlid, sinó que són com pinzellades en un quadre impressionista; taques de color, de llum. La distància i la implicació modifiquen el record i l’objecte.
Tossa, encara que només sigui en la memòria, és per ella mateixa una vila idíl·lica, impregnada d’ombres medievals, d’olor de mar, del verd de la muntanya. És llum, és so; és una veu que parla abans que totes les paraules comencin a tenir sentit. És, en la ment infantil, sintagma abans que relat.
Tossa és un indret petit comparat amb el món, per això allà tot era més dens perquè el món hi era concentrat. I com en els contes, tot era recorrent. El mateix mar, la mateixa sorra, la mateixa olor de sal. La nostra mirada és la que converteix el conjunt en una paleta d’on triar el color; on la mà tria el traç; i la imaginació, la perspectiva.
Vista aèria de la Vila Vella de Tossa de Mar,
amb casetes amuntegades com un shtetl
A Tossa hi ha una finestra entreoberta sobre les cases d’una vila, d’un shtetl, potser Vítebsk, localitat bielorussa majoritàriament jueva, on els nazis van exterminar més de 16.000 jueus durant la massacre del gueto, el 8 d’octubre de 1941. I de la finestra estant, com un ocell, sobrevola les teulades el Violinista celeste de Marc Chagall.
Chagall (Vítebsk, 7 de juliol de 1887 – Saint-Paul de Vence, 28 de març de 1985) es va inspirar en els paisatges de la seva infantesa i en els costums de les comunitats jueves de l’est d’Europa. Els pogroms (entre 1881 i 1920 n'hi va haver més de 1,300 només al que avui és Ucraïna) (1) i la Gran Guerra (1914-1918) van desplaçar 2,5 milions de jueus cap a l'Oest (2), i es va destruir el que quedava de la cultura shtetl que havia definit la vida de la majoria d’aquests jueus durant segles, i que es pot donar per extingida després de la Xoà (Holocaust) durant la Segona Guerra Mundial. Es va esvair una societat que va veure créixer escriptors i artistes com Chagall, gent amb uns poderosos records que ja no podien ser alimentats per una realitat tangible perquè el seu món havia estat destruït. En el seu lloc, la cultura es va convertir en una font emocional i intel·lectual que només existia en la memòria i la imaginació, i que han reproduït de forma excel·lent pel·lícules com El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison (amb guió de Sholem Aleichem), o autors en llengua jiddisch com el mateix Sholem Aleichem, Isaac Bashevis Singer (Premi Nobel 1978), Der Nister o Joseph Buloff, de qui resulta imprescindible la lectura de la novel·la Yósik, el del viejo mercado de Vilnius (Capitán Swing, 2011).
Joseph Buloff a l'obra jiddisch Yoshke el Músic (1931)
New York Public Library of the Performing Arts
Billy Rose Theatre Division
Joseph Buloff (20 de gener de 1899 – 27 de febrer de 1985), actor jueu lituà de llengua jiddisch, que va abandonar l’Europa de l’Est el 1926 per fer carrera en el teatre i el cinema nord-americans, ens descriu a Yósik, de forma més o menys autobiogràfica, l’entramat urbà de la vella ciutat de Vilnius i del barri jueu, del shtetl en què va viure. Ens narra la història d’un nen que va créixer aprenent l'art de la metamorfosi, necessari per sobreviure durant les ocupacions successives de cosacs, alemanys, bolxevics i polonesos. La vida urbana, la supervivència en un món miserable i hostil, el terror de la Primera Guerra Mundial... Tot es combina en aquesta novel·la, que resulta tan impactant tant per a qui en coneix el context com per a qui no. Una novel·la que és, alhora, un document històric d'un període durant el qual, com ja hem explicat, l’Europa de l'Est va canviar per sempre.
La vida en un shtetl
El judío errante ya ha llegado, del periodista francès Albert Londres (1 de novembre de 1884 – 16 de maig de 1932), ens parla també de l'extinció d'aquest món, una crònica de 1929 on se'ns descriu que aquest món "esllanguit, mort de gana, de fred i d’esperança, va durar una dècada més i, convertit en cendra i enterrat en fosses, va desaparèixer per sempre".
Dins de la tradició simbòlica, irònica i còmica de la literatura oral, escrita i dramàtica en llengua jiddisch, mare en certa manera de la literatura de l'absurd (Kafka va quedar molt impressionat quan va conèixer el teatre jiddisch procedent de l’Est, que desconeixia totalment), Yósik, el narrador, relata la delirant existència dels personatges que viuen al voltant del vell mercat de Vilnius, i l'extravagant aprenentatge d'un nen jueu dotat d’una imaginació i una retòrica fora del comú.
Olga Sacharoff, Dagmar Mouat (Dagoussia) i Béla Szilárd,
a la Mar Menuda de Tossa de Mar (1916)
Galerie 1900-2000, París
Tossa, Babel de les arts
Tornant a Chagall, el seu món està impregnat d’aquell esperit jiddisch simbòlic però, alhora, excepcionalment vital. La seva pintura de colors vius representa el món com a través d’un vitrall, com d’un calidoscopi que deforma i interpreta la vida. Optimista i oníric, de la seva obra se'n va dir el jazz hebreu de la pintura. A Tossa (en certa manera el meu shtetl particular en el laberint de carrerons de la Vila Vella) hi va passar els estius de 1933 i 1934. Fins l'esclat de la Guerra Civil Tossa va ser el punt d'arribada i estada de molts pintors i artistes europeus.
El pelegrinatge va començar durant la Gran Guerra (1914-1918) i els primers a fer-ho van ser la pintora Olga Sacharoff (Tiflis, Imperi Rus, 28 de maig de 1889 - Barcelona, 1967) i el seu marit, el pintor i fotògraf Otho Lloyd, nebot d'Oscar Wilde i germà d'Arthur Cravan, el poeta boxejador. Però sobretot d'aquells que fugien del poder nazi que s'estenia com una taca per la geografia centreeuropea: Georges Bataille, Marc Chagall, Francis Picabia, André Masson, Paul Ludwig Landsberg, Oskar Zügel, Jeab Meizinger, George Kars, Fred Uhlman, Dora Maar.
Tossa de Mar, el 1916. Drets: Francis Picabia, Juliette Roche, Otto von
Wätjen, Marie Laurencin, Gabrielle Buffet i Olga Sacharoff. Asseguts:
Albert Gleizes, Dagoussia-Mouat, Béla Szilárd i Andrée Compère
Col·lecció Marcel i David Fleiss. Galerie 1900-2000, París
Quan començà la guerra, el pintor Georges Kars (1882 – 5 de febrer de 1945) va ajudar a repatriar els artistes estrangers. Kars (George Karpeles, jueu txec nascut el 1880 a Kralupy) havia arribat a Tossa l'any 1929, hi va fundar el Museu d'Art Contemporani i va ser un dels artífex que Tossa fos anomenada la Babel de les Arts, nom amb què el pintor i crític d'art Rafael Benet titula un article publicat a la revista Art, l'octubre de 1934. L'any 1945, davant de la incertesa d'un món en mans del nazisme, es va suïcidar; malauradament, no sabia que Hitler i el nazisme tenien els dies comptats.
De dreta a esquerra, Chagall i Georges Kars,
a la platja de Tossa
Chagall marxava de Tossa el 1934, però hi va deixar oberta la finestra (el Violinista celeste és permanentment exposat en el Museu Municipal de Tossa) a través de la qual vaig aprendre a volar, com s’alça el vol quan s’és dins d’un somni, i escapar sobre els terrats de la ciutat, i tornar amb els pescadors que de bon matí portaven el peix que ens menjàvem a la taverna per esmorzar; escapar de la realitat que, finestra endins, se m'oferia crua i nua com aquella Ava Gardner que l'any 1950 rodava a la vila Pandora i l'holandès errant, escuma afrodítica, aroma de mar, imatge edípica.
Ava Gardner a Tossa de Mar (1950)
Notes:
(1) Tatz, Colin; Higgins, Winton. The Magnitude of Genocide. ABC-CLIO, 2016, p. 26.
(2) Diner, Hasia R. The Jews of the United States, 1654 to 2000. University of California Press, 2004-08-23, p. 71–111.
[+]
Més detalls de Tossa, Babel de l'arts, a l'article de Manu Valentín "Tossa, vila d'estiu", a la revista Mozaika.
