La vida i la mort en un shtetl (1938)

Passaport de Chann Rachel Glucksman, descendent d'alguns

dels protagonistes d'aquesta història

© Yad Vashem

Shtetl era el nom que rebien a l'Europa de l’Est, abans de l’Holocaust (Xoà), les localitats on la comunitat jueva representava un alt percentatge de la població total. Aquest territori europeu comprenia una zona repartida entre l’Imperi rus, Polònia, Lituània i Romania, i es concentrava sobretot a la regió històrica de Galítsia, avui repartida entre Polònia i Ucraïna. Sense ser exactament el mateix, un shtetl seria semblant al nostre concepte de call.

La invasió romana de Jerusalem, l'any 70 de l'era comuna, i la derrota dels israelites va propiciar la diàspora: bona part dels jueus d’Israel es van dispersar per la Mediterrània; d'altres es va assentar a la zona del Rin, entre Alsàcia i Renània, lloc al qual van anomenar Ashkenaz, topònim d'on deriva el terme asquenazita amb què s’anomena els jueus procedents del centre i est d’Europa, i avui repartits per diversos països del món. A partir del segle X, aquestes comunitats van emigrar Europa de l’Est (vegeu Els jueus de l’est d’Europa) i cal diferenciar-los dels jueus alemanys que, més o menys assimilats, es van quedar a Alemanya fins l’arribada de Hitler al poder.

Els jueus de l’Est van desenvolupar durant la seva estada en terres del Rin una llengua pròpia, l'ídix (jiddisch, alemany medieval amb influències eslaves i hebrees, escrit amb caràcter hebraics), que encara parlen més de 3 milions de persones i que té un premi Nobel de literatura: l’escriptor nord-americà d’origen polonès, Isaac Bashevis Singer.

Com a terme cultural, “shtetl” s'utilitza com a metàfora de la forma tradicional de vida del segle XIX entre els jueus d'Europa de l’Est. Els shtetls eren comunitats observants del judaisme ortodox, socialment estables al llarg dels segles malgrat la influència externa o els atacs que, com no podia ser de cap altra manera, de tant en tant rebien dels seus propis veïns. Aquesta situació és la que es veu reflectida a la pel·lícula El violinista a la teulada (1971), de Norman Jewison. L'Holocaust (Xoà) va donar lloc a la desaparició dels shtetls i de tota la seva cultura, tant a través de l'extermini massiu com de l'èxode, sobretot cap als Estats Units i l’estat d’Israel. Amb l’excepció de les comunitats sefardites de Grècia, la major part dels 6 milions de jueus exterminats pels nazis eren asquenazites (vegeu Tossa de Mar: Chagall i l’extinció del món i Quan l’Est End era la fi del món).

A vegades l’atzar, o aquesta meticulosa mania que tenen els jueus de preservar la memòria, fa que per art de màgia la vida torni allà on ni tan sols hi ha ningú que recordi els morts. Un petit documental familiar en color filmat a Polònia l’any 1938 produeix el miracle.

Rare Color Footage Depicting Jewish Life
in the Shtetl Before the Holocaust

Copyright © 2013 Yad Vashem

L’any 1921, 550 jueus vivien a la ciutat polonesa de Wielopole Skrzyńskie i constituïen aproximadament la meitat de la població local. Vint petites fàbriques i negocis de famílies jueves estaven en funcionament.

David Teitelbaum (1891-1972), un fotògraf aficionat que va néixer a Wielopole Skrzyńskie, va emigrar als Estats Units l'any 1900 i es va convertir en un pròsper home de negocis. Tornaria a la seva ciutat natal gairebé tots els anys per visitar la seva família. El 1938 va filmar el seu viatge. El juny o el juliol de 1939 va viatjar a Wielopole Skrzyńskie de nou, però només hi va romandre un curt període de temps perquè la guerra era imminent: el nazis són a punt d’envair Polònia. És possible que algunes seqüències de la pel·lícula fossin filmades en aquesta l'última visita. A la pel·lícula hi apareixen membres de les famílies Teitelbaum, Rappaport i Sartoria, els seus veïns i coneguts.

Aquestes persones han estat identificades pels seus familiars, en particular Channa Rachel (Helen) Glucksman, la neboda de David, que viu als Estats Units.

L'ocupació alemanya de Wielopole Skrzyńskie el setembre de 1939 va comportar un període de decrets antisemites, persecucions, treballs forçats, robatoris i assassinats. A la primavera de 1942, als jueus se'ls va prohibir viure en certes zones de la ciutat i es van veure obligats a desplaçar-se a una zona de carrers estrets on poder ser controlats. No era exactament un gueto tancat, però els residents van ser objecte de severes restriccions de moviment. El 26 de juny de 1942 els jueus de Wielopole Skrzyńskie van ser desallotjats i enviats al gueto de Ropczyce. Uns cinquanta jueus malalts i vells van ser assassinats abans de la sortida forçada. Algunes de les persones que apareixen a la pel·lícula estaven entre els assassinats aquell dia.

Les persones que apareixen a la pel·lícula reconegudes per Channa, són:

Oizer Teitelbaum, avi de Channa i un dels líders de la comunitat, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Leah (nascuda Blattberg), àvia de Channa, que o va morir malalta abans dels assassinats i les deportacions en massa, o va ser assassinada el mateix juny de 1942. Els seus noms estan inscrits en el memorial dels jueus assassinats a Wielopole Skrzyńskie.

Oizer i Leah van tenir nou fills: Raizel, Chiel (nascut el 1882, va emigrar als Estat Units), Sheindel (nascuda el 1889), David (nascut el 1891, va emigrar als Estat Units), Chaya Klara (nascuda el 1895, va emigrar als Estat Units), Shaya Sam (nascuda el 1896 o 1897, va emigrar als Estat Units), Gusi (nascut en 1904), Yankel (va emigrar als Estat Units), i Eliezer.

David, l’autor de la pel·lícula, també hi apareix. Igual que els seus germans: Chiel; Raizel, que va morir, i el seu marit, Moshe Sartoria (destí desconegut); Sheindel i el seu marit Moshe Aaron Rappaport (1887- ?), que presumiblement van morir, però no se sap on ni com.

Els fills de Sheindel i Moshe Aaron també estan identificats: Simcha (1914- ?), Chiel (1915 o 16- ?) i Shlomo (1917- ?), tots tres de destí desconegut; Channa Rachel (1919) va marxar als Estats Units mitjançant els tràmits de David durant la darrera visita, i va deixar Wielopole Skrzyńskie el setembre o l’octubre de 1938; Chaim (1921- ?), de destí desconegut; i Etla (1929- ?), que va desaparèixer sense deixar rastre. També s’identifiquen els fills de Raizel i Moshe, Shaya (destí desconegut), Chiel, i Sara i el seu marit (nom desconegut).

També apareixen, entre d’altres personatges anònims que passegen per la plaça del shtetl ignorant que l’horror era a punt d'arribar a Polònia, Juda Redel, veí d’Oizer i Leah, assassinat el juny de 1942, i la seva dona Eidel, que era la germanastra de Moshe Aaron Rappaport. I també Nathan Lipschitz (1918-2011), un supervivent, que era el fill del rabí de la ciutat, Yehuda Zindel Lipschitz, i nét del rabí hassídic Yitzhak Lipschitz.

El miracle del document que ens retorna els morts ens deixa un doble sentiment. D’una banda, recuperar per un instant la vida impossible als nostres ulls; però de l’altra, sabem que fora de la pantalla els mercats i les escoles són buits, que els músics ja no toquen pels carrers, que el sastre ja no fa vestits... Veiem com somriuen a la càmera, però tot s’ho va endur el fum de les xemeneies... Només ens queden les paraules d’Isaac Bashevis Singer, Der Nister, Sholem Aleijem, Joseph Buloff, la música klezmer, l’humor del Tren de la vida, els colors de Chagall... I això, malgrat tot, ens fa immortals.

Croquis del shtetl de Wielopole Skrzyńskie,

fet per Herman Lenger

© Yad Vashem

Places de toros: Barcelona, Gràcia, Sant Martí, Sant Andreu, Sant Gervasi

Enlairament d'un globus aerostàtic al Torín de la Barceloneta,

a principis del segle XX. Autor: Lluís Girau Iglesias

Arxiu Fotogràfic del CEC

La relació de Catalunya, i més concretament Barcelona, amb les corrides de toros sempre ha estat discutida. S’ha vist com un costum forà que ens arriba de la mà de la immigració, sobretot andalusa, i que és part eminent de la invasió cultural espanyola. Però la veritat és que això no és ben bé així, com ara veurem. Portugal i França (1), per exemple, mantenen places actives, i res tenen a veure amb aquesta influència, i per tot Catalunya s’estenen festes que tenen els bous com a part central de l’espectacle, amb tradicions que es remunten a l’Edat Mitjana: el segle XV, per exemple, es feien festes amb toros al Born de Barcelona improvisant un cós.

Els espectacles taurins s’han estès històricament per tota la mediterrània. Des de temps prehistòrics, passant per la cultura minoica de Creta (3000-1400 aec) i l’Edat Mitjana, el toro ha estat un símbol europeu i ha format part de manifestacions diverses de tipus ritual i cultural de la Mediterrània. La imatge que en tenim, però, és la de les corrides cruentes situades en el marc específic de les places de toros i la identificació de l’espectacle com a “fiesta nacional” de l’espanyolisme més ranci imposada durant el Franquisme, que ha solapat, i en alguns casos anul·lat, una tradició català ben antiga. El mateix que passa, en un altre context, amb el flamenc, que acaba sent assimilat al folklore andalús i desvirtuat.

No farem un repàs per la història de la tauromàquia, però sí que situarem l’espectacle en el context on pren forma. Deixant de banda les velles tradicions relacionades amb bous i vedells, les corrides de toros són l'evolució dels treballs ramaders de conducció, tancament i sacrifici del bestiar (que en aquells temps era tot brau) en els escorxadors urbans, que comencen a aparèixer durant el segle XVI.  Com que a ciutat tot acaba convertint-se en espectacle (ho eren les execucions dels condemnats a mort) perquè el treball i l’oci no segueixen els cicles agrícoles i estacionals, els ramaders i els escorxadors van començar a afegir creativitat i virtuosisme al treball i a la mort del toro.

El Torin de la Barceloneta (1915)

L’espectacle es feia a cavall a les places públiques, però a mida que evoluciona a toreig a peu i augmenta el públic, neix la necessitat de crear recintes tancats (la monarquia és la impulsora d’aquest control públic de la festa al carrer). Som a finals del segle XVII i principis del XVIII. A Barcelona, la primera plaça de toros estable és el Torín, també coneguda com plaça antiga de la Barceloneta. Tradicionalment, se situa la inauguració l'any 1827, però aquesta va ser la data en què es va concedir el permís. S'inaugurava el 1834, tancada el 1923 i enderrocada el 8 d'abril de 1946, en el seu lloc la Catalana de Gas hi va construir un camp de futbol i avui encara hi continua l'espectacle perquè hi ha el camp del C. F. Barceloneta.

Cartell de la plaça de toros del Torín
 o plaça antiga de la Barceloneta

Va ser projectada, per encàrrec de la Casa de la Caritat, per Josep Fontserè i Domènech on hi va haver l’antic escorxador de la ciutat, i al mateix lloc on molt abans hi va haver un carner on es podrien els cossos dels animals morts i dels ajusticiats. Veurem que aquesta coincidència és recorrent. No ens ha d'estranyar que la promotora fos la Casa de la Caritat i que part dels beneficis del Torín anessin destinats a obres de beneficència (2); l'administració del primer teatre de la ciutat, el Teatre de la Santa Creu (avui el Teatre Principal de la Rambla), va ser concedida a l’Antic Hospital de la Santa Creu, una altra institució de beneficència: els espectacles estaven a les seves mans per concessió reial. Però en realitat la plaça era molt més antiga. Ho explico a Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019).

Durant la corrida del 25 de juliol de l'any 1835, amb l'excusa de la presentació d'uns toros poc nobles, el públic es va exaltar i, dirigint-se cap a la Rambla, va començar la crema de convents que va acompanyar les revoltes lliberals conegudes com a bullangues. Arran d'aquests fets, el Torín va ser tancat fins l'any 1841, i els espectacles taurins van tornar al carrer en tancats habilitats. Sobre aquests fets són els següents versos populars:

El dia de Sant Jaume

de l’any trenta-cinc

hi va haver gran broma

dintre del Torín;

van sortir set toros

tots van ser dolents:

això va ser la causa

de cremar els convents.

Foto aèria amb el Torín, sota el Parc de la

Ciutadella i l'estació de França, c. 1925

Josep Gaspar. AFB

El 29 de juny de 1900 es va inaugurar la plaça de Las Arenas, d’estil neomudèjar, obra de l'arquitecte August Font i Carreras. Aquest cop –quina coincidència–, al costat de l’Escorxador General i sobre el petit turó de La Vinyeta, que havia dut el nom de turó dels Forcats perquè allà, prop d'on havia la Creu Coberta (creu de terme del segle XIV), s’hi ajusticiava els condemnats a mort i també es feia servir de carner. Igual que el Torín, les dues places de toros seguien una vella tradició d’espectacle de la mort. I de l’espectacle no se’n surten perquè el lloc on havia el Torín ara és, com hem vist, el camp del Club de Futbol Barceloneta i Las Arenas és un centre comercial i d’oci, inaugurat el 25 de març de 2011 després d'una reforma integral que només en va conservar la façana..

Plaça de toros de Las Arenas. el 1905 A la dreta es pot

veure com l'edifici és construït sobre les restes

aplanades del turó de la Vinyeta

L’any 1900, doncs, Barcelona tenia dues places de toros. Cap altra ciutat de l’Estat en tenia dues, però diuen que el Torín s’havia fet petit. Qui omplia aquelles places? En aquells anys la immigració a Barcelona (800.000 habitants) procedent de fora de Catalunya no era gaire gran i la que hi havia no era precisament andalusa. Es fa difícil pensar que el públic dels toros era “no català”.

És cert que a Barcelona no hi havia una temporada taurina estable perquè l'espectacle no estava relacionat amb els períodes festius, com San Isidro a Madrid, o la Feria de Abril a Sevilla. Barcelona tenia una festa major diluïda per les festes dels barris, les revetlles i una gran oferta d’oci privat. I també és cert que a Barcelona les places eren molt utilitzades per a espectacles diversos: pantomimes, circ, globus aerostàtics amb acròbates (com el cas de François Arban, que sortint del Torín es va perdre en el mar) (3), funambulistes (com ens explica Xavier Theros a "¡El gran Blondin!"), cinema, òpera i atraccions circenses de tota mena (circs eqüestres, faquirs). El conflicte amb els toros hi era. Només cal consultar les hemeroteques per adonar-se tant del volum aficionats com de detractors dels toros.

Arban al Torín, el 1847

Malgrat que la base que nodria els espectacles taurins (tant les corrides serioses com les bufes) de la Barcelona del XIX era eminentment popular, sobretot en el Torín, és curiós veure com en el nou-cents, amb Las Arenas com a gran coliseu, el públic es decanta majoritàriament cap a la burgesia i les classes altes. Primer, perquè els preus de les entrades eren molt alts; i segon, perquè l’assistència a les corrides tenia molt d’aparador social i tradicionalista, com ho era el teatre, l’òpera al Liceu o l’hipòdrom de Can Tunis. Era la pròpia societat benestant barcelonina la que alimentava l’espectacle, sobretot quan coincidia amb actes benèfics, que és quan els senyors i les senyores es fan notar més, mostren la seva generositat i llueixen vestits i pells.

Els detractors estaven lligats a l’àmbit regeneracionista del canvi de segle; els republicans i els catalanistes (encara minoritaris) que proclamaven l’adveniment d’una societat nova després del desastre del 98, i s’enfrontaven als defensors de les tradicions i les aparences antic règim dels seguidors dels partits dinàstics.

En aquest sentit, escrivia Joan Maragall en el Diario de Barcelona, l’any 1900:

“El único afán [...] de aquellos hombres y de aquellas mujeres era ver y ser vistos. Mirarse unos a otros durante un par de horas formando una especie de caballitos del Tío Vivo [...] A estas señoras y señoritas no les gustan los toros; pero [...] creen de buen tono mostrarse madrileñas y sevillanas.” (4)

De tota manera, no hem d'oblidar que Olot, per exemple, gaudia d'un bon ambient taurí i a Barcelona hi havia nombroses penyes taurines, el gruix de les quals el formaven gent ben catalana. Per altra banda, l'andalusisme i el flamenc es vivien amb el mateix esperit exòtic que el japonisme o com avui es viuen manifestacions culturals vingudes d'arreu del món. En Rusiñol es disfressava de moro o de flamenc i en Casas té molts quadres de toros i retrats de la seva dona Júlia vestida de torera, sense complexos.

El Sport, l'any 1913

Amb l’esclat de la Gran Guerra es disparà la bonança econòmica a Barcelona. La construcció del Gran Metro (1924) i l’Exposició Internacional (1929) fan augmentar un 50% la població de Barcelona  i els espectacles es magnifiquen i s’estenen entre totes les capes de la població. El 1914 es construeix la tercera plaça de toros: El Sport (obra noucentista de Joaquim Raspall), que el 1916 seria substituïda, en el mateix lloc, per La Monumental (d’Ignasi Mas i Morell, d’estil neomudèjar i bizantí). L’oci s’escampa pel Paral·lel i per tot Barcelona. I tot allò que té a veure amb l’alta cultura o amb la cultura de masses es converteix en instrument polític. Aviat vindran anys en què això s’accentuarà molt més. Deixant de banda el que l’espectacle taurí té de sanguinari i de regust d’uns altres temps en què la mort era espectacle habitual, arriba un moment en què es fa difícil esborrar l’ètica i l’estètica que acompanya els toros. Però no ens enganyem; no és res diferent de la connotació política que té qualsevol espectacle públic, des d’un partit de futbol a una ballada de sardanes. O aquest succedani de Feria de Abril que se celebra a Barcelona i que es visitada puntualment pels polítics de tots els colors.

La Monumental cap a 1920 (IEFC)

Les places de toros de Gràcia

Abans d’acabar, ens queda pendent resoldre l'enunciat del títol d'aquest article, que esmenta places a Gràcia i al Turó Park. No només és cert, sinó que la nòmina és més extensa i des del dia que va ser escrit aquest text s'ha anat nodrint de més descobertes taurines esborrades del record. És una mostra de l'interès que els toros tenien a Barcelona, més enllà de les places estables i de les nombrosos penyes taurines.

Plànol del projecte de plaça de toros. Vila de Gràcia, 1887

Arxiu Històric de Barcelona

Entre els anys 1885 i 1887 les festes d’aleshores independent Vila de Gràcia no van ser gaire lluïdes. El 1885 hi va haver una epidèmia de còlera i entre el 86 i el 87 els greus problemes polítics que van enfrontar l’Ajuntament de Gràcia amb els veïns a causa de la conflictivitat laboral, les vagues i l’activitat anarquista, van reduir les festes a uns quants balls de societat (5). Malgrat la situació política, entre els carrer de Còrsega i Cervantes (actualment, Milà i Fontanals), ben a prop del gasòmetre i de les restes del convent caputxí de Montcalvari (avui un passatge el recorda) es va alçar una plaça de toros perquè s’hi celebressin dues novilladas els dies 14 i 15 d’agost de 1887. Va ser davant de la masia de Can Focs, el mateix edifici on després es va instal·lar l'acadèmia Salleras durant la dècada de 1930.

Masia de Can Focs a principi de la dècada de 1930, a Còrsega amb

Milà i Fontanals Davant es va instal·lar la plaça de toros

 Juli Llacuna. Club Excursionista de Gràcia. AMDG

Explica Gaziel a les seves memòries, Tots els camins duen a Roma. Història d'un destí (1893-1914), que l'ambient de l'escola de "minyons menestrals i burgesos de la Vila de Gràcia estava dominat, quan jo vaig entrar-hi, per dues passions: la tauromàquia i la guerra d'Àfrica", i continua dient que a l'hora d'esbarjo s'hi celebraven "grans simulacres de corrides".

Fragment del Plano General de Alineaciones de la Villa de Gracia,
Miguel Barrera, 1889, amb la situació de la plaça de toros
Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

La cosa no acaba aquí. L'any 1892, Gràcia va ser a punt de tenir una plaça estable. L'arquitecte Villar i Carmona va rebre l'encàrrec de fer un projecte per instal·lar-ne una a l'illa Bailèn, Indústria, passeig de Sant Joan i Coello (Pare Claret). Els plànols es conserven a l'Arxiu Històric del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC).


Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Turó Park i l'Eixample

Era habitual la instal·lació d'aquestes places portàtils a les festes majors de barris i pobles, i és molt difícil trobar documentació al respecte, d'aquí l'interès del plànol que reproduïm. Tenim el cas, per exemple, de Sant Andreu de Palomar, on a finals del segle XIX es van fer corrides a la plaça del Mercadal . Explica l'historiador andreuenc Martí Pous i Serrà (1910-1997) en el programa de la Festa Major de 1989 que a les festes majors de la dècada dels anys noranta del segle XIX es van celebrar  a la plaça del Mercadal curses de braus o “jocs de bous”:

A l’acta de la reunió de l’Ajuntament de Sant Andreu del dia 20 de novembre de 1891 consta que a proposta d’un grup de regidors s’acordà "Que se corra un novillo en la plaza del Mercado a cuyo efecto deberá prepararse convenientemente y que se conceda un premio al que arranque la divisa." La preparació devia consistir en tapar amb barreres les obertures entre columnes i també aplanar el mig de la plaça perquè no fossin obstacle per la aquelles fileres de maons de cantell que, segons diu mosèn Clapés, marcaven els límits de les diverses parades de venda. No cal dir que la nostra plaça portificada, orgull urbanístic de Sant Andreu, era un marc excel·lent per a aquesta classe de festa. Els andreuencs d’aquells temps podien gaudir d’un espai interior quiet i ordenat des d’on, sense obstacles al mig, podien entreveure tot el porxat de la plaça des de qualsevol punt.

Recreació històrica d'una corrida de toros al

Mercadal de Sant Andreu de Palomar

Dibuix de Jordi Sacasasa i Segura

Programa de la Festa Major de

Sant Andreu de Palomar 1989

També és molt probable que hi hagués, l'any 1897, una plaça estable (segurament de fusta) on després s'hi van construir els tallers de la Renfe i on avui hi ha els equipaments de Can Dragó. Tot i que no s'ha trobat documentació que ho demostri, en parla José María de Cossio y Martínez Fortún a Los toros (1943-1961):
"En este antiguo municipio hoy anexionado al de Barcelona, una plaza de toros modesta, edificada en finales del siglo pasado [XIX]. Tiene capacidad de 3.000 localidades". En tot cas, segur que va ser de vida efímera. Ens ho explica Pau Vinyes a L'opinió andreuenca, on cita, també, l'historiador Joan Pallarès-Personat, que en va parlar en un article publicat a l'Sport 9 l'octubre de 2011.

A Sant Martí de Provençals, tenim notícies que també s'hi van fer espectacles amb bous al Clot, al principi del carrer d'en Xifré, a la vora del Camí dels Enamorats; i al barri del Poblet, al carrer de Padilla amb València (antic carrer Major), on a més de corrides de vaquetes els aprenents de toreros hi van entrenar fins als anys de la dècada de 1960. A la Sagrera (a Sant Martí però més lligada a Sant Andreu) se sap que es van fer toros a la plaça de Massades, i en un altre indret del qual, segons ens explica l'historiador Joan Pallarès-Personat, se'n coneix el cartell, dates (1897) i preus, però de la seva situació només se'n té l'indici que era en un carreró fosc al final de Monlau-passatge de la Farinera, on va haver la Hispano Suiza, i que gent que eren infants abans de la Guerra anomenaven aquell racó 'la Plaça de Toros', tot i que no en sabien el perquè però ho havien sentit dir als grans.

La Vanguardia, 9 de juliol de 1913

Buscant a les hemeroteques és possible trobar alguna dada més, com és el cas de l'anunci d'una corrida al Turó Park, el 9 de juliol de 1913. Entre els espectacles habituals d'aquest parc d'atraccions s'hi anuncia un concurs de globus aerostàtics, sardanes i una corrida de toros. Tot plegat amanit amb l'exhibició d'una tribu oriental, que es mostrava al públic com una curiositat zoològica. Aquestes exhibicions s'havien posat de moda a Europa i als Estats Units en el segle XIX arran de les exposicions universals. I tant d'èxit tenien que el mateix dia s'anunciava l'exhibició d'una tribu senegalesa al Tibidabo (6). I sense abandonar l'espai de la Barcelona benestant, també sabem per les cròniques que s'havien fet espectacles taurins als Camps Elisis (1853-1881), els jardins que ocupaven l'actual espai delimitat pels carrers de Rosselló fins a Aragó i des del passeig de Gràcia fins al curs del Torrent de l'Olla que baixava de Gràcia; i també al parc d'atraccions del Saturno Park, a la Ciutadella, l'any 1921.

Plaça de toros portàtil al barri de la Florida de l'Hospitalet

de Llobregat, a la dècada de 1970

Centre d'Estudis de l'Hospitalet

A baix, plaça portàtil al carrer de Sant Rafael de l'Hospitalet,

a "la pujada dels bombers", el 1980

Les places de toros portàtils permetien fer corrides a localitats diverses, sovint aprofitant les festes majors. A prop de Barcelona tenim el cas de La Florida de l'Hospitalet de Llobregat, barri en el qual l'estructura de fusta es muntava a la plaça de la Redemptora, a la dècada de 1970, on avui hi ha l'institut Pedraforca, entre el Torrent Gornal i el carrer de l'Enginyer Moncunill. I una altra plaça portàtil s'instal·lava a l'anomenada popularment "pujada dels bombers", al carrer de Sant Rafael, fins a primers de la dècada de 1980.

Tot plegat serveix d’evidència per demostrar que els gustos i les manies tenen sempre un context que sovint se’ns escapa quan els anys o la intenció n’esborren les raons. Està bé que els costums canviïn i s’adaptin a les noves sensibilitats. Però no ens enganyem: ni els toros han estat sempre la fiesta nacional, ni ha estat un espectacle aliè a la sensibilitat catalana. I hem vist, a més, l'estreta relació que existeix entre la mort i l'espectacle en comprovar com els llocs guarden memòria i ens porten, a través del temps per un camí on coincideixen fossars, forques, escorxadors, places de toros, espectacles diversos i centres comercials.

Trobareu més informació sobre les places de toros de Barcelona i d'altres articles de la història de la ciutat en el llibre Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019)

 

*

Notes:

(1) A França hi ha les següents places (només esmentarem les de 1a i 2a categoria): Nimes, Arlés (aquestes dues dins de dos amfiteatres romans), Baiona, Besiers, Dacs, Lo Mont de Marsan, Vic en Fesensac, Ceret i Hloriac (Floriac).

(2) Barcelona no és l’única població de Catalunya amb places de toros. Quatre d’elles continuen dempeus malgrat no tenir l’ús original:

Plaça Clarà d’Olot (1859)
La Monumental de Tarragona (1883)
Plaça de Toros de Figueres (1894)
La Monumental de Barcelona (1916)

D’altres places edificades en poblacions catalanes, algunes gens sospitoses, han estat enderrocades:

Cós de Remolins o de les Diversions Públiques, de Tortosa (1878-1943)
Plaça del Torín de Camprodon (1890-1936)
Plaça de toros de Mataró (1894-1905)
Cós de Santa Eugènia de Girona (1897-2006)
Plaça de toros de Vic (1917-1963)
Plaça España Brava de Sant Feliu de Guíxols (1956-1998)
Plaça José Luis Andrés de Lloret de Mar (1962-2006)

(3) Rosa Sala explica alguns casos més a “Charlie Rivel y el globo de Milá”, Blog de Rosa Sala Rose, 3 de juliol de 2009.

(4) Joan Maragall, “Gacetilla”, Diario de Barcelona, 11 de juliol de 1900 (edició del matí), pàg. 8155-8156. Reproduïda a Obres completes. Barcelona: Editorial Selecta, 1981, vol. II: obra castellana, p. 605-605.

(5) Jordi Pablo, Arxiu Festiu Gràcia Festa Major, 1817-1943. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998, p. 34.

(6) Vegeu més sobre el tema dels zoos humans a Museu Roca: l'espectacle de la sífilis i el sexe.


Bibliografia:

Fàbregas, Xavier. “La xerinola a la Barcelona d’entre segles”, L’Avenç, núm. 9 (octubre de 1978), p. 42-47.

Fàbregas, Xavier. Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial, 1975.

Gabriel, Pere. “Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920”, dins García Delgado (coord.). Las ciudades en la modernización de España. Los decenios interseculares. Madrid: Siglo XXI, 1992, p. 61-94.

Generalitat de Catalunya, Culturcat, “Les festes de bous a Catalunya, s. XV dC - s. XXI dC”.

Suárez Carmona, Luisa. “La Barcelona del canvi de segle”, dins El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel. [Tesi doctoral] Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 29-148.


Agraïments:

Joan Pallarès-Personat, Antoni Pladevila i Pau Vinyes.

Biblioteques per dins [26]: una geografia sentimental

Antiga biblioteca pública de Cincinnati,

destruïda el 1955

Moltes han estat les definicions, comparacions i símils que s'han fet per definir la biblioteca. La majoria d'elles fan referència al concepte d'univers, d'infinitud, de caos. Deia Jorge Luis Borges (24 d'agost de 1899 - 14 de juny de 1986) que la biblioteca es "una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible".

És evident que, en termes més relatius, una biblioteca és, com a molt, una geografia sentimental particular que pren sentit pel seu contingut, la seva ordenació i els seus límits, i el concepte d'univers infinit ve donat per la variabilitat d'aquests paràmetres i la relació que s'estableix amb les mans creadores, demiúrgiques, que han conformat cadascuna d'aquestes geografies particulars. Cadascú de nosaltres ha dibuixat, involuntàriament, un mapa limitat per un espai, on els accidents físics i la composició política depenen de les rutes traçades entre cadascun dels llibres que el componen. Com que aquestes rutes tenen relació natural amb els llibres continguts en altres mapes, podríem unir un mapa amb un altre fins conformar l'esfera infinita que Borges anomena univers: la Biblioteca.

Però baixant a cercles més terrenals, el que ens interessa és aquest petit caos que és la nostra biblioteca. Caos en el sentit de conjunt no estàtic d'elements subjectes als paràmetres que he mencionat anteriorment: el contingut (nombre de llibres), el límit (l'espai disponible) i l'ordre (el sentit últim del conjunt). Res de tot això ens és aliè. Deia Enis Batur, l'escriptor turc: "Mostradme vuestra biblioteca. Os diré, si no quiénes sois, sí cómo sois. [...] las previsiones que se hagan serán un punto más razonables que si consultamos las líneas de la mano, los posos del café, la arena o las cartas" (Las bibliotecas de Dédalo. Madrid: Errata naturae, 2009).

Aquesta és, però, una visió estàtica de la biblioteca. Des de la mirada del seu propietari, la biblioteca és un ésser viu, farcit de conflictes naturals com si es tractes d'un niu biològic en permanent estat d'adaptació. A la relació particular que aquest propietari manté amb cadascuna de les entitats que conformen el conjunt s'hi afegeix la manera com cada un d'aquests elements entren en relació entre ells; és a dir: l'ordenació.

No fa gaire, va caure a les meves mans el llibre de Jacques Bonnet Bibliotecas llenas de fantasmas (Barcelona: Anagrama, 2010). Bonnet planteja de forma divertida tots els conflictes que s'originen de la necessitat d'ordenar els llibres en una biblioteca particular: temes, idiomes, autors, dates, períodes, gèneres... Però també qüestions com la necessitat de posseir llibres, la necessitat de llegir-los o no; parla de la conservació i de la destrucció; de les diferents maneres de llegir-los; del seu origen. I d'un tema que considero extremadament interessant: Bonnet afirma que els personatges de ficció són més reals que els propis autors. Tot llibre conté la vida dels seus personatges. Limitada per la voluntat de l'autor, però tot és entre les planes del llibre. Sabem més d'Ulises que d'Homer; sabem més de don Quijote que de Cervantes.

I com no, un altre dels temes cabdals de tota biblioteca és l'espai disponible. Explicava Enrique de Hériz a l'article "Decisió aterridora", el problema que se li havia presentat en haver de traslladar el seu despatx i la seva biblioteca a un espai més petit. No disposava d'espai material per ordenar els seus llibres i es va veure en l'obligació d'haver de desprendre's de part de la seva biblioteca. Però, quins llibres són prescindibles? Abans parlava d'aquesta geografia sentimental que conformen els llibres. Com fer desaparèixer una part del mapa i aconseguir, alhora, que aquesta geografia no quedi coixa? "Si acceptes que un sol llibre és prescindible, estàs obrint la porta a un abisme insondable. I és que, reconeguem-ho, cap és per si mateix tan valuós perquè en depengui una vida. La seva possessió únicament té sentit si s'insereix en un conjunt, una suma de morals i estètiques diferents i a vegades fins i tot contraposades". Una geografia sentimental.

Conservar només els que no s'han llegit? O els que ens van apassionar en el seu moment? O els que vam odiar? O cremar-los tots?

Ai...! Resulta divertit com a joc intel·lectual. Però per a tots aquells que estem enverinats pels llibres com a objectes, la destrucció d'un llibre és una cosa que, d'entrada, colpeix. Ara em ve al cap un llibre interessant que parla de la destrucció de llibres: Historia universal de la destrucción de libros. De las tablillas sumerias a la guerra de Irak, de Fernando Báez (Barcelona: Destino, 2004). Deia Heinrich Heine que allà on cremen llibres, acaben cremant homes. Quina premonició la d'aquest poeta judeoalemany, que va morir 77 anys abans que Hitler arribés al poder. Però bé, aquest tipus de destrucció no és el tema d'aquest article.

No ens espantem. Tots acabem fent desaparèixer llibres de la nostra biblioteca, ja sigui per raons d'espai o perquè hi ha moments a la nostra vida que prenem decisions d'higiene mental que ens porten a condicionar el nostre espai vital i els dels llibres, part important de la nostra biografia. Senyal, doncs, que les biblioteques particulars són entitats vives i, per tant, subjectes a catàstrofes i extincions.

També les gran biblioteques, tant privades com públiques, fomenten aquesta neteja. S'expurguen. Necessari, sobretot, a les biblioteques públiques de consulta massiva, subjectes a una dinàmica particular que ve marcada per l'ús que en fan els seus usuaris. Omple una biblioteca de llibres obsolets i la convertiràs en un cementiri.

Cert és, però, que hi ha espècies que no han de morir per molt obsoletes que siguin perquè el seu valor és incalculable: edicions príncep, incunables, exemplar únics. La biblioteca també té aquesta funció de cementiri de notables, de valor més museístic que d'ús.

En aquest sentit, la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, quan el 2010 va celebrar el 150 aniversari, va posar en marxa una iniciativa peculiar: apadrinar llibres incunables que necessiten una restauració urgent. L'entitat no disposa dels diners suficients per realitzar aquesta tasca de preservació i amb aquesta iniciativa volia obrir-se a tota la ciutadania.

Si no quedava clara aquella concepció global de la biblioteca com a univers, per un mòdic preu es pot lligar la nostra geografia sentimental, per petit que sigui el mapa, a la xarxa d'autopistes de les grans biblioteques.

"El Universo (que otros llaman Biblioteca) se compone de un número indefinido, y tal vez infinito, de galerías hexagonales, con vastos pozos de ventilación en medio, cercados por barandas bajísimas. Desde cualquier hexágono se ven los pisos inferiores  y superiores: interminablemente."

 La biblioteca de Babel (1941), Jorge Luis Borges

L'aviació italiana al Tibidabo (1939)

Restes de l'explosió del suposat camió de trilita

davant del Coliseum per les bombes italianes,

el 17 de març de 1938

A l'estimat amic Àngel Duarte.

El seu pare, maquinista de ferrocarrils,

va ser assassinat per les bombes feixistes que

van ser llençades el 18 de març de 1938 al barri d'Icària

16 de març de 1938. Passaven vuit minuts de les 10 de la nit. Els Savoia-Marchetti S. M.79 i S. M. 81 de l’aviació feixista italiana sobrevolen el cel de Barcelona carregats amb bombes experimentals de poca penetració però gran força expansiva. Són el Comando Aviazione Legionaria delle Baleari, amb base a Mallorca. Mussolini, que tenia plena autonomia en l’ús de les bases aèries italianes, ataca Barcelona pel seu compte sense rebre cap instrucció de l’exèrcit rebel espanyol. Seran tres dies de bombardeigs, setze incursions aèries, 44 tones de bombes, prop de mil morts i 2.000 ferits. Va ser el primer bombardeig de saturació de la història amb l’objectiu d’aterrir la població civil i minvar la seva capacitat de resistència i de suport a la rereguarda. El resultat, una massacre gratuïta com la que la Legió Cóndor nazi va provocar sobre Gernika.

Del bombardeig de la Gran Via amb Balmes, del 18 de març, sempre s'ha dit que el causant de la gran explosió i la mortaldat va ser l'esclat d'un camió de trilita, però Jesús Llòria desmunta aquesta tesis de la mà del testimoni d'Oriol Domènech i Llavall, testimoni dels fets que porta tota la vida intentant demostrar que van ser Franco i Queipo de Llano els van falsejar la notícia per traslladar la responsabilitat de la massacre a l'exèrcit republicà. Cliqueu l'enllaç de l'article "Desmuntant la falòrnia sobre la massacre a Barcelona del 18 de març de 1938", Llòria, publicat per Vibrant. Associació Cultural, per llegir-ne tots els detalls.

Un any i set mesos més tard, el 25 d’octubre de 1939, amb la guerra ja acabada, l’Instituto Luce projectava Spagna. Barcellona, un documental propagandístic similar al NODO espanyol (el Giornale Luce, B1607), que s’emetia obligatòriament a tots els cinemes italians durant el període feixista (1).

Com si fos una broma macabra, el documental mostra una vista aèria de Barcelona com la dels Savoia-Marchetti bombardejant la ciutat uns mesos abans, fins que descobrim que les imatges estan enregistrades des de l’avió de les atraccions del Tibidabo mentre la veu del locutor ens il·lustra, com si res no hagués passat:

"Panorami di Barcellona visti dall'aeroplano del parco dei divertimenti aperto sul Tibidado, la collina di circa 600 metri che domina la metropoli catalana, e dove svetta la chiesa gotica dedicata al Sacro Cuore, che nel periodo della rivoluzione fu trasformata dai rossi in un deposito di munizioni."

[Panorama de Barcelona vista des de l'avió del parc d'atraccions del Tibidabo, construït sobre un turó d'uns 600 metres, que domina la metròpoli catalana i la imponent església gòtica dedicada al Sagrat Cor, que en el període de la revolució va ser transformada pels rojos en un dipòsit de munició]

I és clar, la vida segueix. Els morts s’enterren; les il·lusions, també. I els autos de xoc del documental (com el de la il·lustració de sota aquest paràgraf) corren alegres per la pista mentre als peus del Tibidabo Barcelona intenta recuperar la normalitat: al restaurant California, obert el 17 de juny de 1939 i que el 1947 passaria a dir-se Copacabana, referències exòtiques de l’alta burgesia, hi ressonaven l’orquestra i l’alegria del ball. L’avinguda Diagonal s’omplia de luxoses terrasses mentre Barcelona encara fumejava i la part baixa del Raval, el barri Xino, el barri dels pobres, es despertava en ruïnes. Diagonal i Paral·lel, fronteres de la vida.

 

Targeta amb sis passis per als autos de xoc del Tibidabo,

com els que surten en el documental
Col·lecció particular Enric H. March

*

Nota i agraïment:

(1) Aquest documental ha arribat a Bereshit gràcies a Sara Antoniazzi, lectora veneciana d’aquest blog, a qui li agraeixo l'aportació i l'interès, que enriqueixen el contingut d'aquests escrits, el coneixement de la història de Barcelona i la voluntat de comunicació amb els lectors.

1908: el primer cine de Barcelona

Interior del cinetoscopi Edison de 1895

El títol d’aquest apunt és del tot enganyós perquè el comú dels barcelonins tenen entès que el cinema arriba a la nostra ciutat el 14 de desembre de 1896 amb el Cinematographe Lumière que els fotògrafs Anne Tiffon Cassan, coneguda com Anaïs Napoleon, Antonio Fernández Soriano, el seu marit, i Emilio Fernández (el fill), els Napoleón, van instal·lar a la planta baixa del seu estudi del número 18 de la Rambla, on després hi va haver el Frontón Colón i ara hi ha un gimnàs municipal. De fet, aquesta va ser la primera projecció pública dels Napoleón, però el dia 10 de desembre ja n’hi va haver una de privada en el mateix local.

La data de l’apunt, doncs, és errònia (però no és falsa; en parlarem més endavant) perquè 1908 no és l’any de la primera projecció, com podem veure, ni tan sols l’any del primer cinema estable de la ciutat. Però que la primera projecció cinematogràfica fos feta pels germans Napoleón és tan errònia com falsa. I l’error ve de pensar que els germans Lumière van ser els primers a projectar imatges en moviment sobre una superfície. És cert que el seu sistema és el que va triomfar, però abans de la presentació del cinematògraf Lumière a París, el 28 de desembre de 1895 (anteriorment, el 22 de març, ja s'havia fet una projecció privada), un prototip del cinetoscopi d’Edison (Kinetoscope Edison), desenvolupat per William Kennedy Dickson, va ser presentat en el mateix laboratori d’Edison a una convenció de la Federació Nacional de Clubs de Dones dels EUA, i la presentació pública tingué lloc a l’Institut de les Arts i les Ciències de Brooklyn, el 9 de maig de 1893.

Acudit sobre el Salón Edisón

L'Esquella de la Torratxa, 7 de juny de 1895

El cinetoscopi d’Edison arribava a Barcelona el 2 de maig de 1895, un any i set mesos abans que el cinematògraf Lumière, i va ser presentat públicament en el Salón Edison, un pavelló que va ser aixecat a la plaça Catalunya davant del Circo Ecuestre. De fet era una barraca com moltes de les barraques ambulants que habitualment s’instal·laven a la plaça Catalunya a finals del segle XIX i principis del XX, i que segons l’Esquella de la Torratxa semblava un colomar, com podeu veure a l'acudit que encapçala l'apunt (1). Dins hi havia el cinetoscopi, que era una caixa de 1’20 m d’alçada que, a diferència del cinematògraf Lumière i dels seus successors, només permetia la visió individual d’una pel·lícula que durava uns 18 segons i anava acompanyada d’audicions de fonògraf. L’espectacle, que pel cap baix va durar fins l’11 de juny de 1895, va ser presentat a la premsa per uns desconeguts Nel i Dumont, distinguidos profesores, i era recomanat a persones amants dels progressos científics (2).

La barraca del Salon Edison al mig de la fotografia

El primer espectacle d’imatges en moviment sobre una pantalla s’havia d’haver inaugurat el 24 de maig de 1896 en el Teatro Eldorado però va ser suspès per problemes tècnics. L’aparell era un animatògraf, patentat per Robert-William Paul, que l’empresa d’Eldorado anunciava com un “maravilloso invento que está llamando la atención en las principales capitales del mundo, y que esta empresa, consecuente en dar a conocer las principales novedades del siglo, ha conseguido contratar por un cortísimo número de funciones” (3).

Al final va ser el Teatre Principal de la Rambla qui va oferir la primera projecció sobre pantalla, en el saló de descans de l’edifici. Va ser entre els dies 4 i 20 de juny de 1896, i el projector va ser un cinetògraf, desenvolupat també per Edison. El diari La Publicidad (4) va recollir les impressions que l’espectacle va tenir entre els barcelonins que hi van assistir i explica que les vistes o fotografies animades, “en las que se reproduce con exactitud el natural”, van ser: “La rue d’Havre (París), Escena cómica, Estación ferroviaria de Vincennes, Carrusel infantil (Tio Vivo), Boulevard de la Magdalena (París) i Baile franco-español (en colores)”.

Per acabar, a finals d’octubre de 1896, poc abans de l’exhibició dels germans Napoleón a la Rambla, va ser el Teatre Novedades qui va oferir durant quatre dies sis pel·lícules que eren projectades al final de la representació teatral amb un cinematógrafo perfeccionado (5). Es va poder veure Llegada de un tren en una estación, el tema més clàssic de les primeres exhibicions cinematogràfiques, i Entrada de los zares en París, un fet d’actualitat enregistrat per diverses productores d’arreu d’Europa, que va ser de gran èxit (la reialesa continua omplint els mitjans informatius, però els zars no van sobreviure a la revolució).

Com acostuma a passar en aquest blog, ens hem allargat i ens hem allunyat del tema principal amb aquest repàs històric a les primeres projeccions cinematogràfiques a Barcelona, però hem omplert d’una mica de substància aquest apunt, que no havia de tenir, en principi, gaire teca.

 

El cine Letamendi, a l'esquerra, cap a l'any 1910Arxiu personal de Francisco Arauz

Dèiem, en començar l'apunt, que el 1908 era l’any del primer “cine” de Barcelona, i ho haurem d’explicar. El cinema en qüestió és el Letamendi, que estava situat en el número 17 de la plaça del mateix nom, on ara hi ha l’Agència Tributària. És l’edifici que podeu veure a les fotografies, i ha estat identificat fa relativament poc, per això no apareix cap imatge en el llibre Els cinemes de Barcelona, de Joan Munsó.

Per les hemeroteques se sap que va ser inaugurat l’1 d’octubre de 1908, però no se sap fins quan va estar en funcionament; segurament fins a 1910, que és la data que dóna Luisa Suárez (2011), tot i que desapareix de les cartelleres el 1909. L’edifici, però, va ser dempeus com a mínim fins el 1916 perquè en un classificat de La Vanguardia, del 19 de gener, s’hi anuncia la venda d’una moto.

Les fotos no tenen gaire definició, però si ens hi fixem veurem que a la façana s’hi pot llegir Cine Letamendi. Aquesta és la novetat: hi diu “cine”. És la primera vegada que es fa servir aquesta paraula en lloc de “cinematògraf” per referir-se a un local de projeccions, tot i que com molt bé sabem durant les dues primeres dècades de vida el cinema només servia per completar els espectacles de varietats (pantomima, excèntrics, autòmats, malabaristes, mags...), de teatre o musicals.

Fins aleshores, si algun local d’espectacles feia referència en el nom al cinema ho feia amb altres noms: sala, salón, cinematògraf o proyecciorama. Si alguna vegada es feia esment al mot “cine” era per referir-se al distribuïdor de pel·lícules. En aquest sentit, podem trobar noms com Cine Baró (Ernest Baró), Cine Vincens o Cine Fuster (Joan Fuster), els noms dels quals encapçalaven la programació cinematogràfica, que podia ser en exclusiva com és el cas del Cine Fuster, nom amb què també era conegut el Teatro Lírico (1908; abans Teatro Las Delicias, i a partir de 1924, Teatro Talía).

Ja hem dit que no hi havia gaire substància. Era només una precisió semàntica que ens ha permès viatjar a l’origen del cinema a Barcelona i recuperar la imatge d’una sala de cinema de la plaça Letamendi, el primer “cine” de Barcelona. I ja que som a aquesta plaça, explicarem una curiositat urbanística i toponímica que només coneixen els veïns i que ignoren la resta de barcelonins. El carrer Aragó la parteix per la meitat com abans ho havia fet el tren, i és el costat de muntanya el que és anomenat plaça Letamendi, mentre que la banda de mar és la plaça de Baix (6).

*

Històries com aquesta les trobareu al llibre Barcelona, ciutat de vestigis

(Ajuntament de Barcelona, 2017)

Notes:

(1) Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel [tesi inèdita]. Girona: Universitat de Girona, 2011, p. 151.
(2) L’Esquella de la Torratxa, 865, 7 de juny de 1895.
(3) El Diluvio, 24 de maig de 1896 (edició del matí).
(4) La Publicidad, 5 de juny de 1896 (edició del matí).
(5) La Publicidad, 27 d’octubre de 1896 (edició de la nit).
(6) Agraïm l’aportació d’aquesta dada a Miquel Pucurull, atleta, amic i gran coneixedors de Barcelona, autor de Fisonomies de curses.


Bibliografia:

González López, Palmira. Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923). Barcelona: Edicions 62, 1987.
Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa – Ajuntament de Barcelona, 1995.
Suárez Carmona, Luisa. El cinema i la constitució d’un públic popular a Barcelona. El cas del Paral·lel [tesi inèdita]. Girona: Universitat de Girona, 2011.