Cine Arte y Cinematografía (1933)
En altres apunts ja hem fet una aproximació a la figura d’en Francesc Roca (Francisco Roca) i al seu museu de figures anatòmiques, un espectacle que emparat en la necessitat d’alliçonar el gran públic sobre les conseqüències de les malalties venèries que assolaven la població barcelonina dels barris pobres i dels baixos fons, mostrava amb cruesa els efectes d’aquestes malalties il·lustrant el personal amb l’exposició pública de figures de cera amb deformacions físiques i nafres purulentes.
El Museu Roca tenia el permís de les autoritats gràcies al caràcter suposadament científic del material i l’aparent recolzament d’institucions públiques i sanitàries. La veritat és que, deixant de banda que sigui cert o no que entitats com la Creu Roja donessin el seu suport (la documentació és escassa i està per demostrar que no formés part de l’aparell propagandístic), la recepció que va tenir entre les masses àvides de novetats i rareses que freqüentaven el Paral·lel i els carrers del Barri Xino del primer terç del segle XX, va ser més morbosa que científica: més enllà de les malalties, era una oportunitat d’accedir a l’interior però sobretot a l’exterior del cos humà, la nuesa.
Ja vam explicar que a més d’artista (mag, il·lusionista, músic, ventríloc...) Francesc Roca era un empresari de l’espectacle. Entre les seves activitats estava la de distribuïdor de pel·lícules. En una època en què el cinema formava part complementària d’altres espectacles a l’espera de convertir-se en l’art autònom que ha acabat sent, Roca acompanyava l’exposició anatòmica amb l’exhibició de pel·lícules que també duien l’etiqueta de “científiques” i que mostraven amb la mateixa cruesa les infeccions venèries o els secrets del sexe i la procreació.
No ens ha de semblar estrany que la curiositat fos satisfeta a través d’aquesta mena d’espectacles i pel·lícules. No ens queda gaire lluny l’època en què els cinemes d’art i assaigs s’omplien tant de cinèfils com de curiosos que buscaven pell nua i temes vedats i censurats en les pel·lícules de les sales comercials.
Així com la seva activitat en el món de l’espectacle està prou documentada (l’Institut del Teatre conserva tots els materials i objectes escènics), el Museu Roca i l’exhibició de pel·lícules està molt mal documentada. Sobre el museu anatòmic ja n’hem parlat en els altres apunts i la investigació segueix el seu lent camí. Sobre les pel·lícules tenim una part del material de propaganda generat (presumiblement) pel mateix Roca i unes poques notícies de diaris, que es fan ressò del contingut i de l’interès dels documentals.
Avui parlarem de
Los averiados, i en propers apunts analitzarem altres produccions similars. Sabem que no era el primer cop que la ciència mèdica era duta a la pantalla: l’any 1925, en el
Teatro Circo Barcelonés es va projectar
La ciencia quirúrgica, una exposició d’operacions diverses, com es pot llegir en el sumari de l’anunci aparegut a
La Vanguardia de l’1 de juliol, i que era complementada “notables películas artísticas” que segurament servien d’esquer als “curiós”.
Quan va ser presentada en el Gran Teatre Espanyol, el de maig de 1933,
Los averiados era presentada a
L’Esquella de la Torratxa (26 de maig de 1933) com “una valent demostració dels perills de la sífilis i la blenorràgia i de la gravetat de les seves conseqüències” (1).
Papitu (24 de maig de 1933), en canvi, publicava un anunci més bel·ligerant: “
Los averiados és un tràgic grapat de veritats i un valent crit de guerra contra la vergonya de la prostitució i les seves fatals conseqüències. Per vostè i els seus fills, no deixi de veure-la”. Anava adreçada només als homes majors d’edat perquè com a clients de la prostitució se’ls volia alertar que implica satisfer les necessitats en condicions poc higièniques i sense precaucions profilàctiques.
Més enllà d’aquests anuncis i d’unes poques cròniques, en cap lloc es fa esment de les dades tècniques de la pel·lícula. No s’anomena a Francesc Roca com a distribuïdor, ni tenim notícies de la direcció, la producció, la fotografia, el país d’origen, el lloc on van ser filmades les imatges... Les respostes es perden en el temps.
Corria, això sí, una mena de programa de mà en format de diari i amb el títol de
Verdades. Sota la màxima “La salud del pueblo es la suprema ley” el pamflet presentava la pel·lícula, la necessitat de la seva projecció, dades sobre les malalties venèries i testimonis que dibuixaven la cara seriosa del negoci.
Verdades, programa de Los averiados
Pel que fa a les cròniques i les crítiques que el documental va tenir en el mitjans de l’època, el 24 de maig,
Papitu, “Primera i única revista catalana de la vida alegre”, se'n feia ressò a l’article “Els tarats”, signat per Eufemi Rodríguez: “Amb el títol de
Los averiados en un local de Barcelona es projecta un documental posant al descobert aquelles enfermetats que fins avui la gent de bé en diem secretes i que fan les delícies dels especialistes de les vies urinàries”; i explica, amb l’humor característic d’aquesta publicació (llegiu tot l'article perquè paga la pena), la cruesa de les imatges:
“Davant dels ulls atònits dels espectadors són presentats un bolets atacats per tots mena de malures i altres fruites carregades de nafres. Uns bolets oberts com paraigües amb tota mena de baixos relleus, inscripcions, sotracs, esborancs i tota mena de disbauxes, que uns homes coberts amb unes bates blanques manipulen retoquen, expremen i torturen, sense cap mena d’escrúpol, com uns clients de ‘La Criolla? en estat de descomposició.”
Entre d’altres humorades, l’autor de l’article demana que les senyores que es guanyen honradament la vida fent la carrera s’haurien de queixar al Govern Civil perquè exhibir pel·lícules d’aquesta mena por enfonsar el negoci, prou malmès per la crisi:
“Si el film seguia projectant-se, serien moltes les cases que haurien de tancar i una infinitat les dones que restarien sense feina. També representaria la ruïna total dels fabricants d’irrigadors, dels de vaselina i el suïcidi de tots els especialistes.”
Després de descriure (amb més humor que realisme) la reacció del públic davant de les imatges (segons l’article a la sala hi ha dones, malgrat l’anunci que només és permesa l’entrada d’homes), l’autor es proclama partidari de l’amor lliure i de “projectar un documental boletaire, que ens ensenyin bolets, frescos, sans, sencers, i nosaltres serem els primers a patrocinar-lo. No dubtin que seria un dels èxits més grans que s’haurien registrat a Barcelona”.
La menció als paraigües per referir-se al penis torna a sortir a l’article quan s’esmenta que se’ls oferia als espectadors uns prospectes anunciadors d’uns “anillos de goma para llevar bien cerrado el paraguas”. L’expressió ve d’antic (la revista
Cu-cut! (2) ja l’esmenta l’any 1903),i així havia de ser en el prospecte perquè el dia abans, 23 de maig, la revista esportiva
Xut!, a la secció “Estrenes” diu (reproduïm la irònica crònica sencera):
“Los averiados. – Surt un senyor carregat d’eines i estres complicats i crida: ‘Adobo paraigües, estanyo paelles, etc.!’ I com que la humanitat sempre s’oblida dels anillos de goma para llevar bien cerrado el paraguas, resulta que el que no té una branilla rovellada, té la funda foradada i al que menys se li ha de canviar una borla.
Els que hem portat una vida honesta i exemplar, sentim l’esgarrifança de les conseqüències que pot portar un moment de feblesa.
En sortir de l’’Espanyol’, en Tifeta declarà que sentia una veritable vocació per fer-se frare.
Pobret, estava impressionat.
La fotografia és bona, els primers plans excel·lents i els detalls molt cuidats. Tan cuidats, que dues senyoretes solteres es varen desmaiar.”
La ironia crítica continua estant present en un altre dels pocs escrits que hem pogut documentar. El setmanari satíric
El Bé Negre publicava el 13 de juny de 1933 una crònica cinematogràfica signada per Gila Alpar, on per criticar
El expreso fantasma es diu que aquest sí que és un film “instructiu” i no pas
Los averiados “ni cap altra d’aquestes coses esgarrifoses que es projecten al Paral·lel i necessiten el permís i el patronatge de les autoritats”.
El Bé Negre, 13 de juny de 1933
El setmanari
Mirador publicava el 7 de setembre de 1933 l’article “La ràdio del Tercer Reich”, signat amb les sigles J. G. En un text que a estones resulta ambigu en la manera de tractar com els nazis ensinistren la població alemanya i fan servir la propaganda a través de la ràdio, quan es parla de les campanyes d’higiene social i de política biològica fent servir el ràdio-teatre i “conferències de vulgarització, no sols en format estrictament científic”, l’autor diu que “amb el cinema ja fa temps que també ací la gent s’empassa temes semblants, preferint la projecció de
Los averiados a les obres d’eugenèsia del doctor Marañón”.
El 9 de setembre, la revista
Baix Penedès publica a la secció “Espectacles” un resum de la temporada teatral i cinematogràfica barcelonina firmat per Refran. Entre la queixa generalitzada per la decadència del teatre i la manca de produccions “de gran volada”, escriu:
“En canvi, varen portar una pelícola de circumstàncies , amb mires a la ‘taquilla’, Los averiados, sense mica de suc ni bruc; en les escenes presentades no hi ha emoció; ni adversió; tot en ella, és truncat; tot és gris. No és més que una Conferència dedicada a predicar al jovent que sigui molt caute en les seves expansions sexuals la qual va il·lustrada amb unes projeccions cinemàtiques, per a poguer posar en els prospectes l’incentiu de que no hi vagin els menors ni els dèbils d’esperit, però que hi vagi tothom: els de cor fort... i els que hi vagin amb esperit morbós.”
En l’intent de posar ordre als pocs documents que tenim i de fer una mica de llum al contingut i la recepció de
Los averiados, hem deixat aquest petita ressenya de
Baix Penedès gairebé per al final perquè sembla la més equilibrada i subratlla els interessos del públic. Però, sobretot, perquè contrasta (o potser no tant) amb la darrera.
El 20 d’agost,
Pere Tarrés i Claret (beat des de 2004) signava l’article “Los averiados” amb noms i cognoms a la columna “Glossa” de la revista
Flama, publicació de la Federació de Joves Cristians. Tarrés es lamenta que els qui es preocupen per la salut sexual de la joventut potser se’n preocupen “massa... bé”. Pensa que no és pas la finalitat educativa el que es proposen els promotors d’aquesta pel·lícula, i està convençut que “és molt tèrbol, molt més del que els pobres incauts que hi ha assistit es poden imaginar”. És precisament el caràcter científic el que el fa pensar així, i fica dins del mateix sac la pseudociència, els interessos econòmics i els artistes fracassats; tot allò que no aspira al sublim i a la bellesa és menyspreable:
"Els ‘pseudo-científics’, els desaprensius, els literats fracassats en la noble literatura, aprofitant-se del moment actual en què una gran part del món de la joventut, gira entorn dels problemes relacionats amb la sexualitat, s’han introduït en el gran mercat, amb títols suggestius i cridaners, per explicar a la seva manera, sota un drap més o menys apadeçat de ciència, tota mena d’immoralitats, que d’una forma més crua no els hauria estat permès publicar.”
És molt interessant el punt de vista de Pere Tarrés perquè quan ens parla d’immoralitat ens està donant la clau de tot el que mentalment es gestiona entre els espectador d’aquest documental, d’altres com aquest i de tot espectacle que gira al voltant de l’exhibició de la sexualitat humana. Tarrés parteix de la idea que tot contacte amb la sexualitat, sigui des d’un vessant lúdic o mèdic, és pecaminós. Més endavant, l’autor afirma que els promotors d’aquests documentals són “mestres (?) en l’esperit de la luxúria, que utilitzen totes les meravelles de divulgació actual [es refereix al cinema] per exhibir procacitats repugnants i fastigoses”. Quan diu “procacitats” Tarrés, que sap utilitzar molt bé la llengua, no es refereix a les malalties sinó al context sexual. I queda ben clar quan afirma que de res serviran aquests documentals quan pregunta: “És que els que s’han contagiat una vegada i han experimentat en llur propi cos els efectes de la seva degradació moral s’han allunyat d’aquests llocs de vici i perdició?” Ja ho deia al principi de l’article (que cal que llegiu sencer) quan assenyalava que la plaga d’aquestes malalties eren “l’estigma de la contravenció del sisè manament del Decàleg".
Es fa molt difícil extreure conclusions perquè no tenim prou documentació per fer-ho, però la poca de què disposem permet fer un esbós prou divers de la recepció que
Los averiados va tenir entre els barcelonins; unes pinzellades que van de la ironia al rebuig moral, passant per la vulgaritat. Ens faltaria la veu del ciutadà que sabia què anava a veure. No podem, tampoc, aporta gaire més informació a la relació que Francesc Roca, com a empresari, va tenir amb aquest documental.
La història del Museu Roca, dels museus anatòmics i les projeccions científiques
Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021
%20(revista%20cine)%20kar54ma-page143.jpg)
