dissabte, 1 de gener de 2011

Walter Benjamin



Walter Benjamin (Berlín, 1892 - Portbou, 1940). He esperat un dia després del 2010 per esmentar els 70 anys de la mort del filòsof alemany. He esperat l'any nou per la suposada esperança que l'inici d'un cicle nou comporta. 70 anys d’una mort ignominiosa que exemplifica perfectament el seu concepte d’història i memòria. Una vida truncada, una història malmesa, fugint de la barbàrie entre dos focs: el nazisme i la dictadura franquista.

El concepte d’història per a Benjamin, des d’un punt de vista epistemològic, es defineix com l’anàlisi del passat en quant conjunt de fets empírics (científics) que han donat continuïtat a la història, però que la memòria modifica. La història no és només la dels vencedors sinó també la dels perdedors i els seus fracassos que no han deixat rastre aparent. I això ho diu algú que va viure les dues guerres mundials, amb la correlació que existeix entre l’una i l’altra. Benjamin era jueu i alemany.

Benjamin anuncia com n’és de perillós, en el present, tancar els ulls davant dels que tenen el risc de ser exclosos de la història. A la seva teoria de la història, l’oblit és més vast i estructural que el record. I en la pràctica política, som nosaltres mateixos qui estem posant en perill el progrés si persistim en l’oblit dels exclosos. Penso en el fenomen de la immigració, un problema en l’època de Benjamin i en la nostra, amb la diferència que nosaltres tenim més dades, més coneixement i més recursos que a la primera meitat del segle XX.

El passat perdura a la nostra memòria com una runa desarticulada que se’ns presenta fragmentàriament. En aquest sentit, tot present, tot fragment, té la seva prehistòria. I com si estigués fent psicoanàlisi, en els traumes de la memòria, en les seves surgències violentes d’avui (les guerres, però no només) busca el rastre de la barbàrie per redimir-la a través de la narració, de la paraula.

La narració, el conte, és la memòria compartida. I la paraula... Després de Proust, Kafka i els surrealistes la paraula abandona el seu sentit burgès per recuperar el seu poder elemental i gestual. Deia Benjamin que la paraula com a gest és la forma suprema en què la veritat se'ns pot presentar en una època despullada de la doctrina teològica. En els temps d'Adam, la paraula i el gest de nomenar eren el mateix. La paraula no com element instrumental, sinó “sagrat”, concepte agafat de la tradició bíblica hebrea.

Recordant els contes de la seva infantesa, Benjamin defensava el poder de la narració i de la paraula sobre el cos. Quina imatge més poderosa! El conte com experiència literària més sintètica. El conte com a experiència didàctica que dóna forma a la nostra experiència i que psicoanalitzant-nos ens allibera. Narració sintètica, però no estàtica, si no no hi hauria literatura, no hi hauria comunicació i tornaríem a la barbàrie. A Benjamin li feia por això, que desapareguessin els mecanismes que permeten comunicar l’experiència a través de la paraula. Ell no va arribar a llegir mai Primo Levi.

Em fascina la idea del conte com a mirall on ens hi reconeixem i que ens transforma, però també la idea del conte que a la vegada es transforma amb nosaltres i amb el món. Potser hauríem de començar a mirar la bruixa, la madrastra i el llop, els perdedors, com als exclosos de la Història. Però d’això en parlaré un altre dia. Ara només volia recordar que Benjamin és viu, i que el gest i la paraula també.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada