dijous, 10 de febrer de 2011

100 anys d'història

Proclamació de la República Catalana,1931
(Xocolates Guillén)

A mida que Catalunya va deixar d’escriure la seva Història amb majúscules i de ser senyora del seu destí, es va submergir, Decadència ençà, en el relat i la crònica d’una supervivència íntima, més aviat petita (adjectiu molt nostrat), casolana. Un relat més de costums que de cancelleria, que a Barcelona i a les ciutats grans queda reclòs dins de les muralles mentre, ravals enllà, una nova ciutadania creix impregnada d’altres costums.

Sempre m’ha semblat que aquest mirar endins era la manera com, els catalans, de la intimitat i la clandestinitat en feien virtut i, a la manera del poble hebreu, de la tradició en feien país, sempre amb sentit de present. A voltes, aquest esperit, aparentment provincià, s’ha despertat a cops de geni parint, de Port Lligat al Vendrell, figures rellevants de les arts, traspassant fronteres i plantant consolats per les ribes del món amb l’esperança que els peixos tornessin a vestir senyera en lloc d’escates, amb l’ajut de les musses.

La Renaixença, llengua i pàtria; el Modernisme, rauxa en mans de geòmetres; el Noucentisme, burgès i modelat a cops de metàfora. I després, sang i llàgrimes. Però entre nafres, els catalans han anat bastint el casal amb un pal de paller, la llengua; l’han guarnit de tradicions i han vetllat per ell instituts, agrupacions, ateneus, orfeons i corals.


Jo, que sóc escèptic perquè les cròniques i els profetes se m’han entravessat, i alhora sóc un sentimental (qui no du un rei David dins seu?) m’he mirat el país des dels turons. Però com que, de tant en tant, cal baixar a les valls, a voltes toca mirar el niu des de dins. Diumenge celebràvem, a la llibreria Beltran, els 100 anys de l’oncle Josep: Josep Maria Garcia Estragués. 100 anys són una història gran. Són un passeig llar per la vida, i compartir-los és fer-se partícip de l’experiència aliena, que ens construeix tant com la pròpia.

La història de l’oncle Josep va lligada a aquestes institucions que esmentava; a la de l’Orfeó Català, de la mà de Millet pare i Millet fill, com a cantaire, escriptor i arranjador. I va ser el Cor de l’Orfeó, sota la direcció de Josep Vila,  qui va regraciar a l’oncle els més de 45 anys de dedicació en forma de cançons, amb la insígnia d’or de l’entitat i amb una reproducció del primer document (una llista d’assistència als assaigs de 1931) on hi consta el nom de l’oncle.


La casualitat, o no, ha volgut que aquests 100 anys hagin coincidit amb el centenari de Les aventures extraordinàries d’en Massagran (1910), d’en Josep Maria Folch i Torres, i que en Ramon Folch i Camarasa, fill de l’autor, escriptor també i guionista de les aventures il·lustrades d’aquest personatge centenari, fos a la festa com amic que és de l’oncle Josep.

 J.M. Folch i Torres, per Picasso

Davant de la seva imatge de senyor de Barcelona, amb la Creu de Sant Jordi a la solapa, vaig pensar que la rica tradició de revistes il·lustrades d’humor i sàtira (En Patufet, ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa, El Be Negre) i dibuixats (Junceda, Opisso, Coll) alimenta poca cosa més que el record dels catalans, que cuidem tant el patrimoni que l’acabem convertint en material de museu, cosa ben diferent del que passa a l’estranger amb personatges com Tintín o Astèrix, per posar un exemple, que tenen una gran projecció internacional. Continuo pensant que des de la victòria del Noucentisme (amb una burgesia catalana amb interessos molt particulars) alguna cosa hem anat perdent pel camí de la pulcritud.

Dibuix d'en Josep Coll

Junceda. Contraportada d'En Patufet 
[núm. 1060, 26 de juliol de 1924]

Continuant el camí, i sense sortir de la família, el germà de l’oncle Josep, en Francesc Garcia Estragués (Barcelona, 1914-1985), era un excel·lent dibuixant i pintor. Encara ara, quan miro els seus quadres, em meravella la vivesa del seu traç i la facilitat per captar l’ànima de la realitat del carrer, de la vida popular barcelonina, a la manera dels gravats de Gutiérrez Solana o de Ricardo Baroja, tant pel que fa a la forma com pel contingut que, tret de les alegries d’entreguerres, evidenciava un país pobre i inculte que marxava cap a una guerra que trencaria totes les il·lusions que naixeren de la República. L’obra d’en Francesc Garcia Estragués, conegut també pel nom de Xesc, es troba escampada entre familiars, amics, il·lustrant alguns llibres i en algunes galeries. Va col·laborar a les revistes Virolet, L'Esquitx i en el calendari d’En Patufet. La seva obra podria ser al costat d’artistes molt més reconeguts, però el seu nom descansa en una petita entrada de l’Enciclopèdia Catalana... que també és una institució.

Figures
Captaires
Casino del Masnou
Cases
De fet, aquesta proximitat del ciutadà a les institucions culturals i a les tradicions, acompanyada d’aquesta estreta relació romàntica entre llengua i sentiment de pertinença, és el que ha permès la subsistència d’una cultura com la catalana, sense estat, en èpoques difícils i sense eines polítiques. Ha estat la suma de moltes històries petites, individuals, allò que ha permès la construcció de la Història, amb tot el que això comporta d’estigma identitari i de caràcter. Perquè continuo pensant, però, que continuem mirant massa cap endins, posant molt d’èmfasi en el que som, més que no pas en allò que volem ser.
Amb tot, i malgrat les meves impostures, això vol ser un homenatge a l'oncle Josep i a la seva història, que forma part de les històries que fan la Història.

Fotos: d'Imma Lorés Otzet. Edició: Enric H. March
Música: El cant dels ocells, Pau Casals

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada