dimecres, 25 de maig de 2011

D'una trobada i què m'hi vaig trobar

Qui és qui, segons La meva maleta


III Trobada blocaire. Can Leblansky. Dosrius, 22 de maig (Santa Rita)

Llegeixes i hi poses una veu, una cara, unes emocions, que són més les teves que les seves. Vas creant personatges perquè, tot i que intueixes que els textos no es generen sols, només tens una estètica: la que vesteix el bloc. L’ètica l’extreus dels relats, que diu molt del jardí tancat i poc del jardiner, que com tot creador pot ser un trampós. I ho acceptes, perquè vivim de l’engany, de la il·lusió. La literatura és això, oi? I el cinema. La qüestió és deixar-se atrapar sense perdre mai la clau del pany, ni el camí de tornada. Com el sexe?

I una d’aquestes veus et proposa compartir la realitat. No la que tu has establert amb cadascuna d’aquestes veus -una realitat inventada, però realitat el cap i a la fi perquè estableix el camí d’anada i tornada que li permet a l’altra veu dibuixar la teva-, sinó compartir la realitat coral. Al voltant d’una taula, fent comunió, amb un arròs, que de totes les eucaristies és la més sagrada. I acceptes amb precaució, però sabent que, com els llibres, no cal seguir llegint si les expectatives no es veuen acomplertes. I mal dades, sempre quedarà l’arròs.


I és així. De cal Leb, amb la serralada de Marina com a darrera frontera, vaig tornar amb l’estómac content per l’arròs sec (recepta de Xàbia), i la resta de plats, amb cafè, copa i puro.

 

Però, sobretot, vaig tornar satisfet d’haver compartit temps i espai amb gent que parla amb passió i coneixement de les coses que els agraden i que són capaços de captar la teva atenció amb passió llibresca, galant i sicalíptica; amb el gat del rabí i el fetitxisme (de línia clara, però sucumbint al pulp); amb insectes i gasteròpodes, i morfologies genitals; amb plats voladors i àliens de pits generosos; amb l’ètica i l’estètica de la natura... Amb gent que han respirat el mateix aire de la teva infantesa al Clot; amb una companya recuperada trenta anys després (els anirem omplint); amb una il·lustradora (moltíssimes gràcies pel dibuix!) de somriures i entusiasmes que no caben dins la seva maleta; amb un allau de sensibilitat (dotze anys compartida) i constructor de nous significats; amb una dona que no renuncia a volar de nit (perquè és de nit quan la realitat és la mateixa tant si obres com si tanques els ulls); amb un home que no renuncia a explicar-se dia nit; i un neonoucentiste que mira de caminar mirant endavant i enrere, entre la nit i el dia.


[Vídeos de la trobada a can Foravial d'en Girbén]

12 comentaris :

  1. Tot i que en la "praxi trobadoresca" no es detectin les diferències, i a l'hora de les olives ja anem tots a l'uníson, llegint les teves impressions no puc deixar de reconèixer la barreja de dubtes i curiositat amb què ens vam acostar a la primera trobada.

    M'agraden les difuminades respostes a la pregunta clau de la desvirtualització: "I tu ets?"... (Sóc X, àlies Y, del Z).

    ResponElimina
  2. Ja veus, Enric, que les desvirtualitzacions les carrega el diable.

    ResponElimina
  3. La desvirtualització més clara és la de la Carme de la seva maleta... No cal preguntar-li qui és perquè va amb l'uniforme!

    ResponElimina
  4. El que més em va agradar de tota la trobada és la naturalitat de tothom, erem nosaltres mateixos sense haver de demostrar res a ningú....i això té molt de valor. M'he explicat bé...?

    ResponElimina
  5. Enric, jo tenia mig pensat de baixar però al final va ser que no. Una mica de mandra i massa quilòmetres... Ara em sap una mica de greu. En fi, algun dia anirem a fer una cervesa, però, ara que el curs es va acabant...

    ResponElimina
  6. Girben,no deixa de ser un exercici divertit veure fins a quin punt hem estat capaços de vestir la virtualitat.

    ResponElimina
  7. Allau, tant és així que em vaig espantar quan vaig veure que sabien coses de mi que jo no havia dit. El diable canvia més de vestit que Fregoli!

    ResponElimina
  8. Per cert, Galderich, no vaig preguntar que du la Carme dins la maleta. Caldrà una altra trobada per comprovar quines eines hi du. No sé si refiar-me de tanta tendresa! ;-)

    ResponElimina
  9. garbi24, t'has explicat tan bé que estem totalment d'acord!

    ResponElimina
  10. Lluís, si hem esperat 30 anys, podrem esperar uns mesos.

    ResponElimina
  11. Haw, haw! Sona bé això de compartir la realitat, i ara que ens parlin de llops esteparis... I que consti que sempre me n'he considerat un.

    ResponElimina
  12. Leb, és l'única realitat comprovable, no? Aquella que poden compartir dos o més persones. Això, quatre convencions i una llei, i ja tens muntada una societat!

    ResponElimina