dissabte, 11 de febrer de 2012

Qui era Esparch?



Esparch és un misteriós pseudònim que apareix signant algunes historietes en el tebeo Parque, el suplement infantil del diari Solidaridad Nacional, adscrit a la Prensa del Movimiento, i en els tebeos La Risa i Cadete, a finals dels anys 50 i principis dels 60.


En el Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso, 1873-2000, el seu autor, Jesús Cuadrado, registra com a pseudònims d'Ibáñez noms com F. Esparch, Kito o Paco Ibáñez. Si observem les dues pàgines d'Haciendo el indio, publicades a La Risa els anys 50, veurem que es tracta del mateix personatge i del mateix dibuix: el primer signat com a Esparch i el segon, com a F. Ibáñez. I a la portada de l'almanac de 1961 (d'estil totalment Ibáñez), signada com a Kito, hi apareix l'indi; tot i que això no és determinant perquè l'indi també surt dibuixat per Gin en la portada de l'almanac de 1960.


CimicArtFans també menciona el pseudònim d'Ibáñez però com a José Esparch, sense cap altra referència que ens permeti situar-lo en un context. No trobem cap dada a llocs com Tebeosfera (que dóna signatures com Paco Ibáñez, FIB, F.B.), ni a la Historia de los cómics (Toutain Editor, 1983).

Cadete (1959)

Fins aquí la cosa no tindria més misteri perquè l'indi dibuixat a les portades dels almanacs per altres dibuixants no és significatiu de res, si no fos perquè el pseudònim Esparch torna a aparèixer en el tebeo El Cadete (Mateu, 1959). Aquí la firma és Mas Esparch i il·lustra la historieta Paco Cohete, investigador zoquete, sèrie que també surt a Parque amb el nom El profesor Ciclotrón y su criada, la Tuna, que buscan la solución para subir a la Luna, però signada per Schmidt.

Parque, núm. 128

Segurament no ha existit mai cap dibuixant anomenat Esparch i no sembla probable que hagi estat un pseudònim exclusiu de Francisco Ibáñez perquè, si no, se'n faria ressò tothom. La solució a l'enigma només ens la pot donar ell. Mentrestant, posats a especular només se'ns acut que aquest sobrenom servia per esquivar els contractes d'exclusivitat que els dibuixants podien tenir amb les editorials que els tenien contractats, sobretot en el cas de Bruguera. I si estem equivocats, Bereshit té les portes obertes a qualsevol aportació.

8 comentaris :

  1. Bon treball de recerca! Pel que fa als contractes d'exclussivitat, m'agrada com ho tracta Paco Roca a "El invierno del dibujante".
    Una cosa m'ha deixat molt parat: he trobat, en un bloc dedicat al còmic, un munt de referències que demostren (?) un gran nombre de plagis fets per Ibañez a partir de dibuixants francesos (molts d'ells del nostre benvolgut Sergi Grapes)

    ResponElimina
  2. Jordi, t'he fet un comentari en el teu apunt sobre "El invierno del dibujante". Un exel·lent àlbum.

    Pel que fa al plagi d'Ibáñez, alguna cosa havia sentit. He buscat i he trobat això: http://lagaffemegate.free.fr/franquin/copiage/copiage.htm

    És interessant el que diu Franquin sobre el tema: "Les visages des personnages n'ont pas une source réelle, sinon peut-être les milliers de caricatures qu'on a vues soi-même, dans les dessins animés ou ailleurs. Une oeuvre n'est jamais totalement personnelle. Placez, sur une île déserte, un enfant doué pour le dessin : s'il n'y entre pas en contact avec les dessins d'un autre, son génie ne pourra jamais se développer. Ce sont ces mille réminiscences qui nourrissent l'habitude de dessiner de telles gueules. Je n'ai jamais rien copié de ma vie, mais je me reconnais des influences."

    Jo sempre he relativitzat el tema del plagi. Tinc una visió molt medieval de l'autoria. Un no és totalment amo de les seves creacions, ni les creacions són mai del tot exclusives. Sempre he pensat que dues obres iguals, fins i tot absolutament iguals, poden tenir lectures diferents segons el context. Tens present "Pierre Menard, autor del Quijote", de Borges?

    Si de dues obres iguals només en coneixem una, què importa que una d'elles sigui un plagi? No ho sabrem mai. Si les coneixem les dues... serà el lector qui acabarà de donar context a la lectura de cadascuna d'elles, i les farà diferents. Això si tenim en compte l'obra com a tal. Ara, si parlem de qüestions econòmiques, de drets d'autor, és una altra història. I no té res a veure amb l'obra i el seu contingut.

    M'he mirat els suposats plagis i, malgrat les semblances (que en algun cas són grans), Ibáñez és Ibañez, i Franquin és Franquin.

    ResponElimina
  3. Una incògnita mér per esbrinar. Si els ho envies als de Tebeoesfera potser et diran alguna cosa concreta o apuntaran el dubte en les seves múltiples fitxes.

    ResponElimina
  4. Galderich, potser ho faci. Segur que hi ha una història interessant darrere.

    ResponElimina
  5. No sabia res d'aquest pseudònim de l'Ibáñez, però l'estil és absolutament el seu, que era força bo abans de llençar-se a copiar descaradament tant el guió com els personatges de Franquin, sigui el Gaston Lagaffe o l'Spirou. El QRN a Bretzelburg va ser plagiat sense contemplacions i reconvertit en uan de les més populars aventures de Mortadelo i Filemón. I a ningú que conegui una mica de tebeos li quedarà cap dubte que Lagaffe és el referent d'el botones Sacarino.
    És una llàstima, per que Ibáñez sabia dibuixar, i una cosa és inspirar-se i aprendre dels grans, i una altra molt diferent, afusellar-los directament.

    ResponElimina
  6. Leb, tens raó. De tota manera em mantinc en el que li he dit al Jordi. Jo sóc molt laxe amb el concepte d'autoria. Tota còpia aporta un punt de vista nou. Cert, però, que si Ibáñez s'hagués centrat més en la qualitat que en la quantitat hauria pogut treballar millor les seves pròpies idees en lloc de manllevar les dels altres.

    ResponElimina
  7. Volviendo al enigma inicial, me inclino por pensar como Enric, que lo Esparch serviría en más de una ocasión de pseudónimo multiuso para ocultar el hecho de saltarse la exclusividad con Bruguera; tal vez se lo "prestasen" uno a otro, no sé... Cuadrado tal vez sabría contestar, porque en estos asuntos es omniscente...

    ResponElimina
  8. Abuelito, ¿verdad que sí? Si fuera un pseudónimo exclusivo de Ibáñez se sabría. Aunque el señor Ibáñez no se explaya demasiado sobre vida, ni la privada, ni la profesional.

    ResponElimina