dimecres, 17 d’abril de 2013

Somorrostro i barraques de mar: arqueologia de la pobresa

Joan Colom fotografia el Somorrostro penjat de la
barana del final del passeig Marítim
Foto: Ignasi Marroyo, 1964


"Hay un callejón para entrar en el Somorrostro, al lado del hospital de los infecciosos. Es un callejón para no hacer el rodeo y no tener que venir por la playa ni por las calderas del gas. Al entrar hay un poyete. Me extrañó mucho ver que el agua llegaba hasta allí. Eran como las dos y media. Papá iba muerto del susto. A ver qué ha pasado en la barraca nuestra, con tu madre y con los niños. Pero el agua había pasado milagrosamente por la tranquera de la choza, sin llegar hasta dentro. Como ya estábamos acostumbrados a estas cosas, nos pusimos a dormir. Hasta que al cabo de un rato, ¡ay, madre mía!, una ola entró hasta dentro, las camas, las ropas, todo flotando. Cogimos a los niños como pudimos y volvimos corriendo al callejón. Cientos de personas metidas en el callejón. Como a las nueve o las diez de la mañana, volvimos a las barracas. Las barracas, no existía ninguna, todas enterradas en arena. Veías lo que había sido tu barraca por un piquito que aparecía así, de cualquier cosa, así."

Aquestes són paraules de Carmen Amaya descrivint el Somorrostro, extretes d'una llarga entrevista enregistrada en una cinta de prop de quatre hores que li va fer als Estats Units, els anys 50, el periodista Josep Maria Massip, corresponsal del Diario de Barcelona en aquell país, i que transcriu Arcadi Espada per a l’especial “Barcelona flamenca” de la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània. Poc més es pot afegir per descriure un barri que és memòria barcelonina però del qual no en queda cap resta material.


Fem memòria

El Somorrostro ja no existeix. Va ser enderrocat ara fa 50 anys. Només una placa el recorda a la platja que du el seu nom. Però, malgrat tot, com cap altre dels barris de barraques de Barcelona és present en la literatura catalana i castellana. Marsé, Juan Goytisolo, Carandell, Blai Bones, Rodoreda o Carandell entre molts d'altres n'han deixat testimoni en les seves obres. Calia rescatar les mirades i les perspectives que les seves pàgines ens ofereixen, i és per aquesta raó que he preparat un corpus literari que publicaran Ara Llibres i l'Ajuntament de Barcelona i que veurà la llum, probablement, l'any 2017, il·lustrat amb fotografies inèdites.


Carmen Amaya i les barraques del Somorrostro,
a Los Tarantos (1962), de Rovira-Beleta


Són records d'un paisatge que la nostàlgia modifica, que es va fer famós perquè allà hi va néixer la bailaora Carmen Amaya (1913-1963) i que el va immortalitzar Francesc Rovira-Beleta amb la pel·lícula Los Tarantos (1962). Del barri no en queda res, dèiem. La runa es va fer sorra i se l’haurà endut el mar que tantes vegades els va posar al caire de l’abisme.


Panoràmica aèria del Somorrostro l'any 1950


El Somorrostro diuen que va néixer a mitjan segle XIX per uns pescadors bascos que es van assentar en aquest indret i que van manllevar el nom de la Vall del Somorrostro, a Biscaia. Però com a barri de barraques, habitades majoritàriament per gitanos durant bona part de la seva existència, no va començar a prendre carta d’identitat fins a principis del segle XX, a mida que el fenomen del barraquisme es va anar estenent en una Barcelona que no era capaç d'oferir sostre a la creixent immigració que l'ajudava a prosperar. Fins a 1.400 barraques es van arribar a escampar entre l’antic Hospital d’Infecciosos (on ara hi ha l’Hospital del Mar i on acabava el passeig Marítim del General Acedo, al desaparegut barri d'Icària, formant una mena de mirador de la misèria), fins la riera del Bogatell, on van perdurar fins l’any 1966, en què van ser arrasades perquè unes maniobres navals presidides per Franco no presenciessin un espectacle tan poc edificant en l’Espanya dels “Planes de Desarrollo”, governada pels nous tecnòcrates que ens havien d’obrir les portes d’Europa.

L’arqueologia és, en general, tràgicament selectiva. La pala de l’arqueòleg, l’atzar o el caprici de la natura desenterren palaus, estructures urbanes, residències patrícies, temples, tombes, canals, calçades, aqüeductes, ponts i d’altres infraestructures humanes que tenen com a denominador comú la solidesa de les estructures que només el temps, la necessitat o la inconsciència han pogut devastar, soterrant els vestigis que segles després sortiran a la llum per reconstruir el passat i meravellar-nos.

El poder diví i terrenal es troba àmpliament representats en aquestes restes arqueològiques. La població civil, aplegada en sòlides estructures urbanes, també està degudament documentada: poblats ibers, grecs, púnics, romans, àrabs, visigots; o  en època més recent, fàbriques o les restes del barri de la Ribera de Barcelona, arrasat en part per Felip V per construir la Ciutadella militar (1716) que ens havia de vigilar atentament a llevant com ho feia el castell de Montjuïc a ponent.

Més difícil és trobar testimonis de vida marginal, de construccions poc sòlides fetes amb materials peribles, que al ser destruïdes passen a formar part de la mateixa pols que els ossos dels seus habitants. Ara que Barcelona vol rescatar la memòria dels barris de barraques, les plaques commemoratives i els senyals identificatius no tindran cap resta que evidenciï l’existència d’aquells barris: la Perona, Rere el Cementiri, Carmel, Somorrostro, Camp de la Bota, Pequín, Can Valero, Tres Pins, i tants d’altres passen a formar part del nomenclàtor sense més testimoni que els relats orals i els estudis que proliferen darrerament.

Però l'atzar ha volgut que on la ciutat perdia el nom, allà on no hi havia de quedar cap rastre del que va ser residència precària de les classes subalternes, marginals o desfavorides, surtin a la llum restes impossibles de vells habitatges vora el mar. Un nucli de barraques i cases de pescadors sortien d'entre la runa a finals de 2011 a les intervencions arqueològiques del carrer Doctor Aiguader 15-25, al costat de l’Estació de França, dirigides per l’arqueòleg Mikel Soberón Rodríguez.

Entre d’altres elements relacionats amb la proximitat de la Ciutadella i del Baluard del Migdia (que es troba en estat d’abandonament malgrat el moviment de defensa d’aquesta estructura de la muralla de mar de Barcelona), destaquen les 24 barraques documentades, dels segles XVI i XVII, i el tram final del Rec Comtal, que desembocava en aquest indret on aleshores estava la línia de costa. Aquest tram del canal respondria a un solució provisional que es podria datar, tant la seva construcció com amortització, entre 1715 i 1721, com informa Mikel Soberón. La primera d’aquestes dates situa les primeres obres de desviament de la sèquia com a conseqüència de la construcció de la ciutadella borbònica, que va fer que el Rec Comtal baixés per l’actual carrer del Rec en lloc d’anar cap el Pla d’en Llull, situat entre el Born i el parc de la Ciutadella. La segona data correspon als primers plànols que representen el desviament definitiu del Rec, el qual baixaria per l’actual carrer Ocata, per fer un petit gir vers llevant. Són unes restes importants perquè són pocs els vestigis que del Rec queden dins la Barcelona emmurallada.


Les restes de barraques de pescadors
Foto: Ajuntament de Barcelona


Pel que fa a les 24 barraques de mar datables de mitjan segle XVII i fetes amb estructures molt precàries de fusta i d’altres materials peribles, se sap que eren instal·lacions destinades, en principi, a l’emmagatzematge d’estris i aparells de pesca, dels quals se n’han trobat en abundància a l’interior de les restes (ploms de xarxes i hams). Però se sap per la documentació de l’època i per les fitxes trobades, fetes com era habitual amb trossos de ceràmica, que en aquestes barraques s’hi practicava el joc il·legal, i com no pot estranyar sent com era un indret proper al port, també s’hi desenvolupaven intercanvis comercials de contraban. Conegudes aquestes pràctiques, el Consell de Cent (l’autoritat de la ciutat fins que Felip V la va abolir) feia enderrocar aquestes barraques periòdicament com a mesura de control, malgrat que després se’n tornava a autoritzar la construcció. Estem en el barri del Sorral, abans que existís la Barceloneta, en el terreny guanyat al mar fins a l'illa de Maians.

Aquest moviment constructor fa difícil la datació de les restes. Si observem el plànol de 1734, prop d’un segle més tard que la datació que s’ha fet, hi ha identificades 30 barraques de mar situades entre els glacis de la Ciutadella, el Fort de Don Carles i la desembocadura del Rec Comtal, amb el detall impagable que hi consten els noms dels propietaris i el tipus de material de construcció.


Les barraques de mar en un plànol de 1734
Font: Archivo de Simancas, MPD 02 010


En canvi, en el gravat de 1750 de Matthäus Seutter s’observa que ja no hi ha aquestes barraques, sinó que hi apareixen unes altres, segurament les anomenades "barraques del vi" i "barraques de l'oli", on el 1753 es construirà el nou barri de la Barceloneta.


Barcellona, fragment d'un gravat de Matthäus Seutter (1750)


Desaparegudes les barraques de mar, la història va voler que a la sorra de la platja hi tornés a florir la vida: el Somorrostro (i el barri de Pequín i el Camp de la Bota, anant platja enllà; però això ja és una altra història). I avui, sota el passeig Marítim, fandangos i buleries ressonen llunyans.


18 comentaris :

  1. Esperarem les notícies d'aquestes troballes perquè encara ens fan falta saber com foren les barraques dels desallotjats de La Ribera i després colocats a la Barceloneta. Una provisionalitat que va durar -com sempre- mooooolt de temps!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, quines dades tens d'aquestes barraques dels desallotjats de La Ribera? Hi ha algun lloc on consultar?

      Elimina
  2. La memòria dels pobres és molt fràgil, fins i tot les escoles de barri són precàries i poc respectades, si fa falta tancar-la es tanca. Pel que fa als habitatges crec que poca cosa es podrà recuperar. Potser s'hauria de reconstruir un carrer de barraques a Montjuïc o el Somorrostro, a l'estil del que s'ha fet amb el poblat iber de Calafell. Al capdavall Carcassona és inventada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, el poble iber de Calafell és molt maco. Potser es podria fer una cosa semblant a les bateries antiaèries del Guinardó. Allà hi ha restes encara de murs i habitacions.

      Elimina
  3. Fa un temps vaig fer la genealogia del meu marit i vaig trobar una avantpassada que va morir el 1808 i vivia a les "barraques del vi" a la platja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Ofelia, molt interessant! Has pogut accedir a alguna mena de documentació?

      Elimina
  4. La vida marginal és tan feble com ho són les construccions que l'aixopluguen. Per això la història s'ha ocupat poc d'aquests sectors més desvalguts que, com diu la Júlia més amunt, no acostumen a deixar rastre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Sícoris. Alegrem-nos que darrerament l'activitat històrica incideixi cada cop més en aquesta part de la història.

      Elimina
  5. Al juliol del 2001, el museu d'història de Catalunya va fer una exposició sobre el Somorrostro amb documental en video inclós que fins ara es del millor que he vist. Desconeixia completement tot el tema del Somorrostro i em va deixar tocat. De les Barraques que tu dius, el Sànchez Piñol en parla al seu llibre Victus...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, encara m'he de llegir "Victus" i em servirà per documentar l'apunt. L'expo del Somorrostro era molt bona. Jo de petit em mirava les barraques des del final del passeig, que acabava abruptament, amb un precipici. El mirador de la misèria!

      Elimina
  6. Les barraques sempre es volen ocultar. La història tampoc en vol saber massa. Es prefereix fer història dels castells i dels palaus. Personalment les vaig conèixer ja que una tieta meva vivia a les barraques del Camp de la Bota, i anàvem a veure encara que no massa sovint. De fet recordo un estiu en que hi vaig passar uns dies de vacances tota una experiència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Ricard, tota una experiència. Algun dia n'hauries de parlar. El Camp de la Bota és un lloc especial; va més enllà del pur barraquisme.

      Elimina
  7. Una entrada preciosa, com sempre pendent dels moviments mínims, dels vestigis més amagats, del espais liminars i subterranis de la ciutat. ¡M'hagués agradat escriure-la a mi mateix!
    Jo pertanyo a una generació que encara va arribar a conèixer els darrers enclavaments barraquistes de la ciutat, a La Perona o El Carmel, així com alguns dels seus ecos (Can Tunis nou no era estrictament un barri de barraques, però a tots els efectes la marginalitat i l'infrahabitatge li donaven aquest aspecte). I penso que per aquesta barreja de ser un record d'infància i de percebre que aquests móns eren ja una raresa, un residu del passat, he sentit molta fascinació per aquesta intrahistòria que, com bé dius, no s'ha començat a explicar i airejar fins molt recentment. És una llàstima que l'excel•lent exposició que va dedicar al tema el Museu de Història de la ciutat no esdevingués permanent.
    Curiosament, quan fa una mica més de deu anys em vaig establir a Madrid, em va sobtar descobrir que aquí el barraquisme encara estava molt estès. Al 2007, encara hi havia 14 poblats de “chabolas”, però de 2011 ençà només queda un darrer assentament, conegut com El Gallinero. I m’has fet pensar que d’aquesta desaparició accelerada i tan recent en podria fer una gran entrada (per extensió, no per lluentor) a Can Rastres. Gràcies doncs, també, per la inspiració.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alexandre! Venint de tu és més que un elogi: el teu és un gran bloc!

      Jo també, per edat, he pogut conèixer els barris de barraques, i alguns des de dins. El que més m'ha fascinat sempre ha estat l'alteritat, aquests mons dins d'altres mons, que funcionen amb paradigmes i lleis diferents als de la societat estàndard i burgesa (en sentit estricte).

      Estarem atents a aquesta història del "chabolismo" madrileny. Una desaparició potser lligat a la demanda d'un jocs olímpics?

      Elimina
  8. Si els difunts sempre demanen memòria, els llocs habitats pels difunts, també.
    Recreació interessant de primers habitatges, que algunes poblacions de la costa, com Altafulla, conserven remodelats i amb el nom de 'botigues de mar'.
    Primer de tot devien ser els pescadors.

    A Tarragona es prepara un llibre que prologo, i que fa memòria del Fossar dels Jans, o cementiri britànic, o cementiri marí com li dic jo. Existeix perquè és territori de S. M. Elisabeth II i, encara que molt depauperat, l'Ajuntament no ha aconseguit tirar-lo a terra; ara l'Arqueològica el reivindica.
    Hi vaig escriure -dins- el meu Premi R. Llull ZONA MARÍTIMA. Però és que hi ha els difunts de la Guerra de Successió, a palades i sense làpida. Els difunts dels bombardeigs feixistes al port de Tarragona. Aquests ja una mica documentats. I alguns errants de la Guerra del Francès. Història dels perdedors, entre befes i escarafalls del clergat catòlic. El gruix el formen el cos consular i els mariners estrangers -jans=protestants, estrangers, indignes del cementiri catòlic- que morien a la ciutat. ¡Tota la Història!¡Quina Història!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, trobo que l'oblit ens fa dèbils i ignorants. Cal saber quins morts tenim sota els peus perquè la nostra vida pren més sentit amb la d'ells.

      El proper cop que torni a Tarragona li faré un cop d'ull a aquest Fossar del Jans del qual no en sabia res.

      Elimina
  9. Molt interessant, increïble que encara quedin restes!!!
    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, és un miracle que construccions tan febles s'hagin preservat. Caldrà veure que en fan, però seria una llàstima tirari terra damunt com fan sovint després d'haver-les estudiat.

      Elimina