dilluns, 23 de juny de 2014

La Marina de Sants i Can Tunis

Plànol de la Marina de Sants i l'Hospitalet (1926)


Per a en Jaume Almirall Carreras


El plànol adjunt (al final de l'apunt el trobareu amb més resolució) ens mostra la situació geogràfica de la Marina de l'Hospitalet i Sants, Can Tunis, les platges i els seus camps de cultiu a principis dels anys 40. La zona situada entre la Riera Blanca, frontera natural amb l'Hospitalet de Llobregat i que als plànols és a l'esquerra de l'Hipòdrom de Can Tunis (1883-1934) i el riu Llobregat és la Marina de l'Hospitalet (en color més fosc al plànol), expropiada l’11 de maig de 1920, quan les Corts dicten la Ley de expropiación de terrenos para los puertos francos de Barcelona y Santander. La línia de tren i l'estació de Can Tunis marca la nova frontera entre els dos municipis. La zona situada a la dreta de la Riera Blanca és la Marina de Sants, municipi independent fins 1897.

El seu origen va lligat a la construcció del castell de Port a finals del segle X, juntament amb la capella de Mare de Déu de Port. Aquest port fa referència a la possibilitat que la primitiva fundació romana de Barcelona i que fos en aquesta banda de Montjuïc que els romans construïssin el primer port de Barcino abans no es construís sobre el Mont Tàber la ciutat que coneixem. Hi havia hagut un antic castell, anomenat castell de Port documentat el 1020, però no se sap si estava situat en un turó proper a Montjuïc, on a l'inici del segle XX encara hi havia una torre, o al peu de la muntanya al costat de la capella de la Mare de Déu de Port. Les restes van desaparèixer totalment al ser obertes la carretera de Can Tunis i la via fèrria (1).


La Torre del Port, suposades restes del Castell del Port
(Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana)


Actualment és la Zona Franca-Port, un gran espai d'activitats industrials i logístiques, sense cap presència de sectors residencials. No és un barri, doncs, perquè no té població. Sí que ho és, però el que s'estén al llarg del passeig de la Zona Franca, enclavat en el districte de Sants-Montjuïc i que aplega diverses barriades, com Port, Can Tunis, Cases Barates, Can Clos, Polvorí, Foment, Sant Cristòfol (la Seat), Estrelles Altes, la Vinya, Plus Ultra, Santiveri i la Colònia Bausili. L'any 1929 es va produir els primers intents de dotar la ciutat d'un port franc lliure d'aranzels per a la importació i l'exportació de mercaderies. Però quan es va constatar la inviabilitat del projecte, es va decidir crear un gran polígon industrial, del qual va ser símbol i motor la localització dins seu de la seu central de la fàbrica de cotxes Seat, els anys 50. Aquesta es va convertir en un dels principals símbols dels canvis econòmics i productius viscuts a la ciutat amb motiu de l'aplicació a tot el país del pla de desenvolupament del govern franquista.


La foto mostra la Marina en primer pla, amb la fàbrica de la SEAT, 
inaugurada a finals de 1950 (requadrada en color taronja). 
Al fons es veu la muntanya de Montjuïc i Can Tunis


La Marina de Sants va ser fins a primers del segle XVIII terra d'aiguamolls, com l'Estany del Port (les restes, existents encara als anys 60, l'anomenaven el llac). Va ser la família Antúnez, propietària de terrenys, qui va fer dessecar la zona (1711-1809) i va propiciar l'aparició del conreu, masies i hostals, com el de Can Tunis.


Hostal Can Tunis, a la carretera del Port (1900)


S'hi van instal·lar indústries tèxtils durant el segle XVIII, però el lent procés d'industrialització (a partir de mitjans segle XIX s'hi van instal·lar empreses com la Fàbrica dels Ossos, la Shell, l'Arsenal o el Vidriol, moltes d'elles properes a la platja) va permetre que l'aspecte rural de la zona es mantingués fins als anys 60 amb la presència de les nombroses masies que apareixen al plànol, i de les quals només sobreviu, amb horts i bestiar, Can Mestres, en el Camí de Can Clos.

La Farola durant els anys 60

La Farola era el nom que rebia el far del Llobregat, on recordo que fins als anys 70 els pescadors venien i preparaven musclos i peix en els merenderos. El far era de les poques construccions sòlides de la zona, raó per la qual es feia servir com a refugi i feia les funcions d'escola. L'àvia de l'Àngels Rodríguez Santalucía, veïna de la Marina durant molts anys, hi va néixer i hi va fer de mestra.

Els pares de la Magda Jiménez Ureña van viure a Can Tunis fins als anys 50, quan va néixer la Magda i van decidir marxar. Ens ha cedit una fotografia de 1948 on apareixen els seus pares i les seves germanes davant d'una barraca d'aire mariner.


La família de la Magda a Can Tunis (1948)
© Magda Jiménez Ureña


Amb l'ampliació de la Zona Franca, van anar desapareixent les masies. Dues de les últimes masies a desaparèixer van ser Can Teulada Verda i Cal Tano, de la família Subirachs-Almirall. Eren a tocar, precisament, del camí de la Farola. Les fotografies d'aquestes masies han estat cedides per Jaume Almirall (1924), descendent dels antics propietaris, i amb qui des de fa un temps tinc el privilegi de gaudir, juntament amb la Joana, la seva esposa, d'una estreta amistat. Aquest apunt és una manera d'agrair aquesta amistat i els records personals i familiars que ha compartit amb mi.


Can Teulada Verda (1958)
© Jaume Almirall Carreras

El carro de Can Teulada Verda anant cap el Born. A la façana hi ha
el rètol “Propiedad del Consorcio del Puerto Franco” (ca. 1920)
© Jaume Almirall Carreras

Cal Tano (1942)
© Jaume Almirall Carreras


Des de principis de segle XX, però, diverses onades migratòries propiciaren la construcció de barriades obreres com El Sifón, Mare de Déu del Port, les Cases Duran de la Colònia Agrícola, les Cases Barates (2) o grup d'habitatges del Prat Vermell (Eduard Aunós), al voltant de la fàbrica del mateix nom, com explica en els seus assajos i novel·les Paco Candel, arribat a la Zona Franca durant la dictadura de Primo de Rivera.

Contra la teoria de Carreras Candi, que atribueix el topònim Can Tunis a la presència de pirates tunecins durant el segle XVI, el nom prové de l'antropònim de la família Antúnez, i és el nom com va ser coneguda la zona a mida que es perdé la relació amb Sants. El barri de Can Tunis pròpiament dit té l’origen en un barri de pescadors anomenat Fraga, en els terrenys dessecats pels Antúnez en el segle XVIII. Però no va ser fins el 1883, amb la dessecació definitiva de l’estany feta per una societat agrícola per tal d’instal·lar-hi l'hipòdrom (que va servir com a camp d’aviació de Barcelona fins al trasllat al Prat), que es va desenvolupar aquesta zona. Aquell mateix any van començar les obres del cementiri del Sud-oest i el 1913 es posava en marxa el tramvia del Morrot. Cap a finals dels anys 40 un grup de veïns afectats pels successius trasllats de la població obrera que s'instal·lava a la Zona Franca va crear un nou nucli de barraques en terrenys municipals vora el cementiri, anomenat la Muntanyeta o Jesús i Maria. El 1964 ja hi havia 3.600 habitants, la majoria treballadors. La progressiva urbanització de la Zona Franca, juntament amb l’ampliació del port de Barcelona (1966), va obrir obrir un procés de negociacions per aconseguir la desaparició de les barraques (el 1970 hi vivien encara 300 famílies).


Can Tunis als anys 50, al costat del cementiri,
amb el Morrot i el port al fons


Queda, però, un petit nucli de cases al final del passeig de la Mare de Déu del Port a tocar del passeig de Can Tunis, on sobreviuen algun bar i una botiga de làpides; i un altre grup de cases, le Torres de la Marina, a tocar de la fàbrica Santiveri, i una pineda sobre el carrer Motors, amb un restaurant dins d'un tancat on tens la il·lusió de recuperar els merenderos d'abans, com La Bona Aigua.

Res en queda de les barriades de pescadors, que s'estenien al llarg del litoral; de Cal Pellofa, saló de ball i teatre; de La Caseta de Nit, cinema, sala de ball i teatre; del cinema Salón Antúnez, davant de l'església; de la cooperativa La Flor de Maig; dels Banys Públics o del Tiro Pichón. Mires al voltant i l'autopista i el cementiri són el testimoni de la vida que passa de llarg i dels morts, que amb les seves flors de plàstic enyoren els camps de conreu i el mar.


A l'aigua! Escena de Can Tunis, Ramon Casas
Barcelona, Pèl & Ploma, 1899, núm. 3
Font: Galeria d'imatges (Galderich)



D'altres morts només van trobar descans entre barraques, runa i xeringues. Als anys setanta ja només quedaven uns quants blocs habitats principalment per famílies gitanes, sota Montjuïc anant cap el Morrot. El barri va degradar-se molt i va convertir-se en un punt de tràfic i de consum de drogues. Va desaparèixer del tot l'any 2004. En van deixar constància abans de l'enderroc Paco Toledo i José González Morandi en el documental Can Tunis, otra visión de Barcelona., que podeu veure al final de l'apunt. Un altre barri marginal. Una lacra oculta més que s'amagava rere la façana de la modernitat de Barcelona.

Les antigues marines de l'Hospitalet i de Sants, els anys 40

Situació de les darreres masies de la Marina, 
l'any 1947, i el lloc que ocuparien ara després 
de l'ampliació de la Zona Franca
(Muntatge de Luis V. Bagán Nebot)

Sobre la Marina de l'Hospitalet, les fotos següents mostren diferents aspectes d'aquella platja durant els anys 10 del segle XX, quan encara pertanyia a l'Hospitalet. Van ser publicades el 1913 en el número 344 de la revista La Actualidad, arran d'un naufragi (3).

La platja, amb els estris que els pescadors feien servir per a la pesca 
de l'angula. Al fons es distingeix el promontori de Montjuïc

El pescador Andreu Pérez Aparici, al riu amb la seva barca

Barraca de pescadors


Notes:

(1) Vegeu la nota 15 de "Vademècum 'Provençana, bressol de l’Hospitalet'" (II), del blog de l'Arxiu Històric de Santa Eulàlia de Provençana.

(2) Sobre Les Cases Barates és imprescindible la lectura del llibre Rastros de rostros sobre un padro rojo (y negro). Las Casas Baratas de Can Tunis en la revolución social de los años treinta, de Pere López Sánchez. Podeu trobar tota la informació en el blog i a Facebbok.

(3) Amb l'excepció de Can Teulada Verda, els plànols i les fotos han estat documentats a L'Hospitalet de Llobregat: imatges retrospectives d'una ciutat, de Luis V. Bagán Nebot.


[+]

Per a una crònica més general i personal dels barris de la Marina, vegeu també:

Julio Baños, Can Tunis, l'ocàs d'un barri, Barcelona: Generalita de Catalunya, 1993.
Julio Baños, Imatges retrospectives de la Marina, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997.
Antonio Santafé Pérez, La cruel guerra (blog).
Francesc Sifré, "Registre d'un barri debolit: Can Tunis", Butlletí de la Societat d'Onomàstica, LIV-LV, 443-455, Barcelona, 1993.


Fragment del Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos
adyacentes (1926), amb la Marina de Sants i l'Hospitalet
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, RM 249227




36 comentaris :

  1. Como siempre, una lección de Geografía, de Historia y de Antropología.
    Salut

    ResponElimina
  2. Diria que he fet amb retard aquesta marrada pels territoris liminars de Barcelona si no fos perquè aquestes teves entrades són atemporals. Per mi aquesta "marina perduda", com la qualifica Luis V. Bagán, sempre ha estat un paisatge molt líric, en la mesura que sota el seu actual aspecte industrial s'hi trasllueix aquest passat rural i gairebé romàntic encara proper i malgrat tot perdut de manera definitiva. Crec que ho has copsat d'una manera preciosa amb aquella imatge dels morts que enyoren els camps de conreu i la mar.
    A banda, Can Tunis és un dels escenaris mítics de la meva infantesa plena de cabòries. No pas perquè hi anés de visita, sinó perquè en passar-hi per davant amb el cotxe mon pare sempre en referia la seva perillositat marginal -eren els 80, en ple apogeu del comerç d'heroïna- i jo m'hi imaginava qui sap quines pel·lícules d'hampa i coltellades. Per aquest motiu, i per la meva sensibilitat envers tot allò perifèric, sempre m'ha interessat la lectura de materials que en parlin. El llibre de Pere López que cites és, en efecte, una gran investigació que, a més a més, té la virtut de crear un discurs teòric sobre aquestes "altres Barcelones" que tant ens interessen; d'explicar que sota la façana de prosperitat burgesa, comercial i turística que s'ha propagat de la ciutat han existit i persisteixen altres maneres de viure-la i pensar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Curiosament, Alexandre, a mi em passava el mateix: Can Tunis formava part d'una marginalitat que anava més enllà de qüestions socials perquè la situació geogràfica els expulsava de la ciutat. Jo, que sóc del Clot, estava acostumat a les barraques de la Perona o les del Turó de la Rovira, que no deixaven de ser excrescències urbanes.

      Els anys 80 encara vaig poder arreplegar una Zona Franca amb restes de l'antiga ruralitat, amb un barri com el Plus Ultra que a la festa major reproduïen el ritual de trepitjar raïms rememorant els temps en que hi havia vinyes. O la vella carretera del Prat, encara arbrada, que travessava polígons residencials i magatzems de ferralla.

      Mira't el vídeo de l'últim apunt, el de "Barcelona... de vacances", que il·lustra perfectament (amb un final gloriós) aquesta persistència en altres maneres de viure que esmentes.

      Elimina
  3. Enric, quan tenia uns 13 o 14 anys vaig llegir "Donde la ciudad cambia su nombre" de Paco Candel, llibre que el meu pare tenia a casa. Tret de les anècdotes, que n'hi havia i molt divertides, no deuria entendre gaire cosa més, llavors. Passats uns anys el vaig rellegir i, es clar que hi continuaven havent les descripcions de personatges curiosos, les situacions que m'havien fet somriure... però també vaig copsar la crítica a un sistema que feia viure les persones de manera inhumana; l'important que era per a l'autor evidenciar que la falta de cultura era l'arrel de moltes de les situacions que s'hi donaven, però no per manca de capacitat dels veïns d'en Candel, sino per què les circumstàncies (la època, el règim ...) així ho manaven. Va denunciar les situacions i a sobre els protagonistes quasi el volien matar.... D'aquell mon no en deu quedar quasi res, com ben be es veu al teu article; però llegint-lo no he pogut evitar recordar el descobriment d'un escriptor -Candel- i d'un univers que ell descrivia, crec que des d'un gran sentiment d'amor a aquelles gents i a aquell territori.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegra molt el teu comentari, Àgata, perquè l'article no només volia volia reflectir la desaparició d'un món, sinó també el canvi de paradigma. És difícil saber què en pensen els implicats sobre les seves condicions de vida. Candel, volen reivindicar unes millors condicions de vida per als seus veïns va topar amb la realitat: allò que per a ell era criticable per als seus veïns era el món que "ells" havien construït. Ell parla de cultura, d'educació, però aquests són conceptes que sorgeixen dels paràmetres amb què ell mesura la realitat.

      Si mires el vídeo (fins al final) de l'apunt "Barcelona... de vacances" veuràs a què em refereixo.

      Elimina
  4. Ja només falta afegir aquesta il·lustració més glamorosa:
    http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com.es/2015/04/escena-de-platja-als-banys-de-sant.html
    És curiosa la transformació tant radical d'un espai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Transformació radical, Galderich, i desaparició d'un espai, una forma de vida i una població que seguia el camí que van iniciar ibers i romans: el primer port de Barcino va ser aquí!

      Tens raó: platja de Can Tunis dibuixada per Ramon Casas afegida a l'apunt

      Elimina
  5. Hola Enric, molt bona feina! De tota manera m'ha sobtat que no anomenis en Julio Baňos, un altre defensor del barri i vertader investigador de les genealogies originàries del mateix. Fins que l'ajuntament va decidir tancar-lo, dirigia ja jubilat l'arxiu històric de La Marina, a la casa del rellotge. Un gran home que estima el seu barri conegut per tothom allà.
    Salutacions,
    Jaume Susany

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris, Jaume! Tens raó, és un oblit no esmentar en Julio Baños. Ho he esmenat afegint dues obres al final de l'apunt.

      Elimina
  6. Gràcies a tu. Salutacions.

    ResponElimina
  7. A l’entrada “Anar-se’n a can Tunis” dels “Refranys Personals” d’en Joan Amades i que explica la dita com morir-se, fa esment a l’origen de Can Tunis dient que és la castellanització ("obligada”) del nom de Casa Antúnez.
    Per a mi, que sóc, de l'Hospitalet, les "Marines" (de Sants o de l'Hospì) varen ficar-se a la meva infància molt dins...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu comentari, Ventura. Ja m'imagino com et va marcar la Marina. Tots els que hem tingut oportunitat de créixer o tenir a prop espais oberts i naturals mirem la vida d'una manera especial. Jo coneixia, sobretot, la zona de la Farola, on anàvem amb la família a menjar musclos i peix amb els pescadors.

      Elimina
  8. Sempre he pensat que aquesta zona, just al costat sud de Montjuic, era molt adequada per fundar una ciutat a l’empara, precisament, d’una gran muntanya i amb una plana extensa. Però els romans segur que van tenir les seves bones raons per situar la nostra Barcelona al mont Tàber, segurament, potser, per l’accés a l’aigua com demostra la relació entre l’aqüeducte romà i el Rec Comptal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, Xavier. La raó principal, el control del Pla. A Montjuïc era problemàtic creari una colònia perquè en aquella època Can Tunis era un estuari que arribava prop d'on avui hi ha Martorell (Ad Fines), lloc on van fer arribar la derivació de la Via Augusta que des del Vallès entrava pel turó de la Trinitat, travessava Barcino i anava a buscar el camí del Llobregat (Rubricatum).

      Elimina
  9. Parles de les barraques de Montjuïc que anomenaven "la Muntanyeta". A la Barceloneta també hi havia una zona de barraques que s'anomenava així. Era al final del passeig Nacional (ara passeig de no sé quin Borbó) i van enderrocar-les per construir un centre de recerca marina del CSIC (al principi es deia Instituto de Investigaciones Pesqueras), que a la planta baixa tenia un aquari.
    Pel que fa al passeig de la Zona Franca durant uns mesos, en la meva joventut, el vaig freqüentar molt perquè vaig fer el servei social en un asil que l'Ajuntament tenia on ara hi ha una escola (Asilo de Nuestra Señora del Port, es deia). I va ser quan vaig començar a llegir l'obra de Candel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El de la Muntanyeta, Mercè, va ser un dels nuclis de barraques més curiós de Barcelona. I no sé què en pensaràs tu, però em va saber molt greu que enderroquessin l'Instituto de Investigaciones Pesqueras i l'aquàrium.

      Elimina
  10. Bon article. Mai he entes perque em d'esciure, normativament, Can Tunis, i no Cantunis o C'Antunis,

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'una banda tenim la contracció "CAN" = CAsa d'eN.
      I de l'altra la pronunciació popular i catalanitzada de "Antúnez": Antunis, a més típicament escurçada a la catalana: Tunis (com Cisco de Francisco, Tano de Gaietano, etc.)

      Elimina
    2. Pel que fa al nom, ja t'ha contestat el Raimon. La norma que se segueix és l'estàndard: és la suma de dos fenòmens lingüístics habituals en català: una contracció (can) i una afèresis (pèrdua de la part inicial d'una paraula).

      De tota manera, aquesta no ha estat l'única manera de construir el topònim. Encara existeix la forma 'Cantunis', que és l'oficial del nomenclàtor (passeig de Cantunis) i l'entrada principal de la Gran Enciclopèdia Catalana. Per què? Una explicació és que el nom tingui dues etimologies diferents i que hagi evolucionat de 'Ca n'Antunis' 'Cantunis' a través d'una síncope (pèrdua de sons intermedis, en aquest cas la n i una a), molt habituals a la parla col·loquial.

      Elimina
  11. A mitjan anys 70, almenys els alumnes de nocturn de l'IND (sic) Can Tunis anàvem al bar del petit nucli de cases que esmentes, i suposo que els de diürn, també.
    Fins i tot una vegada vam anar a fer costat als veïns del Polvorí, en una reivindicació de barri que va acabar amb la policia disparant pilotes de goma a veïns i estudiants.
    De tant en tant alguns ens "aventuràvem" a passejar pels voltants, la vora del mar, solars, algun carrer, mig amb neguit, mig amb excitació pels "perills" de la zona, i amb una certa inconsciència juvenil.
    Com quan en plegar, ja fosc, l'autobús trigava massa i intentàvem fer autoestop...
    Una gran i documentada aportació, Enric, com de costum!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Raimon! És l'actitud habitual quan ens desplacem no només més enllà dels marges que controlem, sinó a la perifèria, allà on els límits comencen a fer-se difusos, que és on sempre comença l'aventura.

      Elimina
  12. Lleigir altre vegada Enric el teu article ,es recordar tote la meva familia de Can Tunis ,Els pocs que quedem :Tresa Almirall ( la Tana )i fills Jaume i Tresa ,Marcelino Subirachs i fills Marcel i Vicens.la Rosita Subirachs Huguet i filha Montse,Juanitu Almirall i fill Joan i jo amb fills Miguel Max i Debora (en Brasil) Gracies Enric ,ets molt ferm !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les gràcies te les he de donar a tu, Jaume, perquè la història pren una dimensió extraordinària quan pots fer parlar les veus que van construir aquell paisatge emocional. Ho dic tant pel cas de Can Tunis com per totes les experiències i amistat que has compartit amb mi.

      Elimina
  13. Ostres! En el plànol esquemàtic de les masies es veu la dels meus avantpassats, Can Puig més coneguda com els Pujos (o Putxos, en la seva forma més apitxada i, sembla, més moderna). Es dedicaven a la tria d'escombraries i a la cria de pollastres. No cal dir que éren del tipus "pota negra" i boníssims segons la meva àvia.

    ResponElimina
  14. m'ha encantat aquest article, la de punts que no coneixia, gràcies Enric per a fer arribar-nos tota aquesta informació tan agradable de llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Rosa! Ja que ho dius, vull posar èmfasi en aquest "agradable de llegir". M'agrada aportar dades, però sobretot m'interessa que el lector trobi interessant la narració més enllà dels coneixements que es puguin adquirir. Com qui llegeix un conte.

      Elimina
  15. Enric, més enllà de la precisió tècnica i documental dels teus articles, m'encanta la enorme dimensió emocional que tenen. De fet, es potser el que dona sentit a tota la teva tasca.
    Jo vivia en aquest barri i recordo al final dels anys 60 una riera que transcorria paralela al carrer de Ntra Senyora del Port, una lleteria amb vaques prop de les vivendes del polvorí, un abocador de basures per on ara hi ha el Palau Sant Jordi... tantes coses... moltes gràcies, Enric, per aquest delicios passeig emocional. Santi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Santiago! La satisfacció més gran és, precisament, saber que el relat aconsegueix aquesta connexió emocional. Com li deia a la Rosa just en el comentari de més amunt, la intenció és poder explicar història com qui explica un conte.

      La riera que recordes paral·lela a Nostra Senyora del Port era el Canal de la Infanta, que continuava vorejant el cementiri i desembocava al final de Can Tunis, en direcció al Morrot. De la lleteria no en sé res, però l'abocador d'escombraries sí que el recordo, al costat de Can Valero.

      Elimina