dimarts, 17 de febrer de 2015

El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,
de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)
Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus 
(Els franciscans i el raval de Jesús)


De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Gràcia.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.


Frontis del Convent antich de Jesús, al segle XVIII


El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.


Situació de la Font de Jesús sobre un fragment
de plànol de la primera meitat sel segle XIX


A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.


Verdaguer i la Font de Jesús

En un poema datat el 2 d’octubre de 1900, aparegut per primer cop a Barcelonines (1925) i que Verdaguer havia projectat per al llibre Barcelona, evoca la Font (l’aigua de la qual és aliment de l’ànima i del cos) i es lamenta de la seva desaparició:

Al peu del Passeig de Gracia
entre un roure y una acàcia
rajava una fontanella
com la fusada d’un fus
com la fusada d’argentina
escumosa y cristal·lina
descabdellava ses aygues
la dolça Font de Jesús.
No hi havia aygua tan bona
en lo pla de Barcelona:
la mes dolça era pel llavi
de la terra ben dessús;
los bons lo canti hi omplian,
los sants a beure hi venian,
que era la flor de les aygues
la de la Font de Jesús.
Los rossinyols y les merles,
com qui desenfila perles,
hi esgranaven aquells himnes
que fan batre’l cor il·lús
la dolcíssima canturia
ressonava en la boscuria
de les aygues de Jesús.
Vora la Font hi lluhía
l’altar del Fill de María
que per alguns seus deixebles
era’l castell d’Emmaús,
hont derrera’l cortinatge
vora ses aygues divines
apareixia Jesús.
Mes ¡ay! Per aquell que hi vaja
ja és una font que no raja.
¿D’aquell néctar, oh canella,
per què a la terra no’n dus?
¿Oh! Font dolça, pura y cara
¿per què no vessas encara?
¿Que’s feu la cándida limfa
sagrada Font de Jesús?
Per lo camí com suara
molts cansats passan encara
y alguns qui cauen exànims,
y alguns que no s’alsan pus;
¡Ah! Jo só dels qui sedejan;
que mos ulls, oh Font, te vejan;
que’t pugan beure mos llavis,
aygua dolça de Jesus.

19 comentaris :

  1. No tenía idea. Gracias mil por tu explicación.
    Miquel

    ResponElimina
  2. És estrany que l'interès desvetllat pel passat del Paral·lel i el Raval no tingui correspondència en el que hi ha pel Passeig de Gràcia i els seus voltants, els jardins i teatres i d'altres temes com el del barri que esmentes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al passeig de Gràcia tot era més amable i burgès, Júlia. El Paral·lel té més morbo. Potser hauríem de començar a rascar hemeroteca a veure si ens apareixen crims, fantasmes i meuques a l'Eixample.

      Elimina
  3. Sí que sorprèn. D'aquí que ahir, després de passar-hi pel davant, camí del Servei Estació, se'm va acudir quan trigarà aquest temple dels materials i de l'utillatge a desaparèixer; cosa que, sens dubte, acabarà passant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poca broma, Girbén. Fins fa poc, allò que no trobaves al Servei Estació, no ho trobaves enlloc. El temple del plàstic i l'hule!

      Elimina
    2. Ja et dic que no vaig trobar-hi el làtex que buscava (ep, del d'emmotllar, no del fetitxista ;)
      Sens dubte el "Servei" mereix un apunt. Aquells que recordem la cobertura del carrer Aragó tenim clares les raons de l'"Estació"; les mateixes del veí "Madrid-Barcelona", aquest ja en terrenys del Raval de Jesús.

      Elimina
    3. Ara ja no és el que era; per a segons què, només es pot anar a botigues especialitzades. En el seu moment ja els va fer la competència el Gerplex de passeig de Gràcia.

      Sí senyor, hem de recular generacions per trobar qui recordi la rasa i la relació entre el Servei Estació i el restaurant Madrid-Barcelona.

      Jo vaig fer el batxillerat superior en el Jaume Balmes, en ple raval de Jesús.

      Elimina
    4. Tot, mes o menys em resulta familiar, sobretot per haver-vos llegit anteriorment i amb certa frequencia, però m'agradaria conèixer mes sobre "Servei Estació" i el restaurrant "Madrid-Barcelona", tot i que imagino te a veure amb el ferrocarril.

      Elimina
    5. Encantada, un en té més relació que l'altre. El restaurant Madrid-Barcelona feia de cantina i fonda del baixador d'Aragó-Passeig de Gràcia. Va ser inaugurat el 1929 i encara sobreviu.
      El Service Station neix el 1924 primer com a benzinera i incloïa a més del sortidor, una botiga de venda de materials i un espai per al manteniment i la reparació de vehicles. Durant la postguerra va ser obligat a castellanitzar el nom i mica en mica va anar ampliant el mercat, començant per les bicicletes i continuant amb la ferreteria, per acabar amb aquest multiservei que tots hem conegut i que feia afirmar allò que "si no és al Servicio Estación, és que no existeix".

      Elimina
  4. És sorprenent la desmemòria i la poca petjada que han deixat llocs tan emblemàtics com aquest convent medieval.
    Dedicat a la Font de Jesús hi ha un poema manuscrit de Verdeguer, datat el 1900, que pertanyia al material per al llibre que s'havia de titular "Barcelona".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Del passeig de Gràcia (i tants d'altres), Sícoris, se n'ha perdut tota memòria i vestigi, i de la resta del Pla ocupat per l'Eixample, també.

      Conec el poema de Verdaguer, que no he volgut posar per no allargar l'apunt. Però el deixo aquí:

      Al peu del Passeig de Gracia
      entre un roure y una acàcia
      rajava una fontanella
      com la fusada d’un fus
      com la fusada d’argentina
      escumosa y cristal·lina
      descabdellava ses aygues
      la dolça Font de Jesús.
      No hi havia aygua tan bona
      en lo pla de Barcelona:
      la mes dolça era pel llavi
      de la terra ben dessús;
      los bons lo canti hi omplian,
      los sants a beure hi venian,
      que era la flor de les aygues
      la de la Font de Jesús.
      Los rossinyols y les merles,
      com qui desenfila perles,
      hi esgranaven aquells himnes
      que fan batre’l cor il·lús
      la dolcíssima canturia
      ressonava en la boscuria
      de les aygues de Jesús.
      Vora la Font hi lluhía
      l’altar del Fill de María
      que per alguns seus deixebles
      era’l castell d’Emmaús,
      hont derrera’l cortinatge
      vora ses aygues divines
      apareixia Jesús.
      Mes ¡ay! Per aquell que hi vaja
      ja és una font que no raja.
      ¿D’aquell néctar, oh canella,
      per què a la terra no’n dus?
      ¿Oh! Font dolça, pura y cara
      ¿per què no vessas encara?
      ¿Que’s feu la cándida limfa
      sagrada Font de Jesús?
      Per lo camí com suara
      molts cansats passan encara
      y alguns qui cauen exànims,
      y alguns que no s’alsan pus;
      ¡Ah! Jo só dels qui sedejan;
      que mos ulls, oh Font, te vejan;
      que’t pugan beure mos llavis,
      aygua dolça de Jesus.

      Elimina
  5. Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh

    Eres demasié pal body ¡¡¡
    Que bueno, tio...qué bueno
    Un abrazo ¡¡¡¡

    ResponElimina
  6. Jo et volia escriure en vers,
    però has posat Verdaguer,
    i amb aquesta lluminària
    sí que no hi tinc res a fer.

    Ja és ben sabut que la guerra
    deixa el terreny adobat:
    pedra picada, foc, sang
    i el més valent, cap tallat.
    *
    Lo Gayter del Balcó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rimades ens han arribat sempre les grans històries, les de sang, les d'amor i les de terra llunyana.

      Elimina
  7. Fantastica descripció de la que no en sabia res, crec que sent filla del meu pare i si el destí no l'hagués canviat, jo hagués apres moltes mes coses sobre la ciutat de Barcelona. Gràcies per seguir fent una labor tan interessant i que poguém gaudir de l'història fidedigne i ben documentada de la nostra ciutat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Rosa, ja veus que el destí és capriciós i sempre es pot recuperar el temps. El pare el pots rellegir i si els meus apunts et serveixen per fer-ho a mi em fa feliç.

      Elimina
  8. Enric, a part de ser un gran escriptor, ets una excel·lent persona. Els teus apunts em permeten rememorar la passió que tenia el meu pare per Barcelona i la seva historia, i el bé que em fa llegir passatges que ignorava. Gràcies un cop mes per les teves afectuóses paraules.

    ResponElimina