Roda el món i torna en BON

BON en el local de l'Avinguda de la Llum

En els darrers anys he anat recuperant el poc material gràfic heretat de l’avi March; les restes després d'haver estat esporgat el seu patrimoni un cop acabada la guerra, que s'ha ampliat amb el que he anat acumulant amb el temps, imbuït d’una síndrome de Diògenes que m’ha dut a col·leccionar i guardar joguines, cromos, cartells, auques, publicitat i il·lustracions diverses. Com que la vida no ens proporciona l’espai suficient per exhibir allò que hauria de poder ser gaudit per tothom, les relíquies dormen en prestatges, carpetes i calaixos esperant que algú se’n recordi d’elles, no només pel valor que algunes puguin tenir, sinó perquè vivim en una cultura que conjuga a parts igual la memòria i els objectes. Ara que l’espai virtual ens promet l’infinit tenim la possibilitat de rescatar alguns d’aquests objectes.

Romà Bonet Sintes, BON, treballant al

seu estudi, la dècada de 1960

Fa un temps parlàvem de la desapareguda Avinguda de la Llum, un dels lloc emblemàtics de Barcelona, de la seva decadència i del record que en tenim. Em vaig guardar per avui el record d’un dels locals més entranyables: el taller d’en Romà Bonet Sintes (Barcelona, 23 de setembre de 1886-28 de setembre de 1967), pintor, il·lustrador i escultor, molt conegut sobretot com a caricaturista. El gran BON.

El 2012, a 50 anys de la seva mort, la Galeria Sícoris de Barcelona (carrer de París, 160) va presentar una exposició de la seva obra, amb cartells, caricatures, aquarel·les i tintes. La podeu repassar a l'enllaç anterior.

L’avi March tenia alguns dibuixos d’en BON, com la targeta "Roda el món i torna en BON" que il·lustra aquestes ratlles i que anuncia el lloc on se'l podia trobar durant les Festes de la Mercè de l'any 1932. Els dibuixos de BON, igual que va passar amb els Opisso, van desaparèixer. Però guardo a la memòria el record d’aquell curiós local subterrani que simulava el carro amb que Bonet Sintes va viatjar per tota la Península (1929-1936) fent caricatures i “conferències mudes”: divertits i instructius espectacles on il·lustrava qualsevol tema amb els seus dibuixos davant del públic que “escoltava” atent com es feia amb els joglars. Aquest carro es va fer famós durant l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 quan BON el va instal·lar a l’entrada del Poble Espanyol de Montjuïc.

El galerista Miquel Sauret amb l'euga Pepa i el carro d'en BON,

davant del Poble Espanyol de Montjuïc, el 1929

Abans de començar a fer-se popular amb el seu carro, Bonet Sintes ja havia exercit una llarga trajectòria com a dibuixant. Abans dels catorze anys ja publicava els seus dibuixos i aviat la seva firma va començar a envair totes les publicacions del primer terç del segle XX: Papitu, L’esquella de la Torratxa, El Gall, La Rialla, Rialles, Follets, Metralla, En Patufet, L'Escolanet, La Campana de Gracia, Cu-Cut (segona época), La Piula, Teatralia, Satiricón; i durant deu anys (1920-1929) els seus cartells van il·lustrar llibres, revistes i esdeveniments de tot l’Estat.

Josephine Baker sobre l'euga Pepa d'en BON

durant la visita a Barcelona, l'any 1930

Foto: Gabriel Casas i Galobardes

Arxiu Nacional de Catalunya

Tot i així, abans de l’Exposició del 29 BON era un artista que ja havia triomfat internacionalment: va rebre la medalla d’or de l’Exposition Universelle des Arts Decoratives de París (1925) i als Estats Units, entre 1927 i 1929, va exposar i va publicar en diaris i revistes com Herald Tribune, Times, Evening Post, Cosmopolitan o Vanity Fair.

Caricatura de Pau Casals

Però com va passar amb tota la cultura d’aquest país, BON va tenir la desgràcia de viure la Guerra Civil i perdre-la. Fidel a la República, Bonet va romandre a Barcelona col·laborant com a dibuixant en actiu en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, amb la missió especial de realitzar les seves conferències mudes en els refugis de guerra, les escoles i altres centres on hi hagués nens i nenes a qui alegrar amb el seu personal humor. Va pertànyer també al Sindicat d'Artistes, on tingué la missió de col·laborar en la realització de propaganda de guerra.

El 1937 van saquejar i destruir el seu carro, i amb ell gran quantitat de les seves obres. Els seus amics van iniciar la campanya "Pro Nou Carro" amb una subscripció popular encapçalada pel director del Comissariat de Propaganda, Jaume Miravitlles. Però el nou carro ja no es va poder construir mai, la guerra es va perdre i amb ella moltes il·lusions.

El carro d'en BON, ara convertit en camió 

L’any 1940 es va instal·lar en un dels locals de l’Avinguda de la Llum, acabada d’inaugurar. Malgrat que va viure els millors anys d’aquell món subterrani, el subsòl de Barcelona va ser el seu exili. BON no va  deixar de treballar, esperant temps millors. En el seu estudi dibuixa i espera el client que vol ser immortalitzat amb una caricatura. Allà rep els pocs amics que la guerra i la repressió li han deixat vius. I ell viu del seu art. Les publicacions humorístiques i catalanes anteriors a la Guerra Civil han estat censurades. I entre caricatura i caricatura, entre ex-libris i algun encàrrec per a firmes comercials, en les seves estones d'oci, crea i recrea els seus mons de fantasia, de color i llibertat. Reprèn l'art de l'escultura que havia iniciat dècades enrere. Assaja noves tècniques i modalitats. Dibuixos de tècnica mixta: pintures al tremp, aiguades, carbonet, tinta xinesa, llapis pastel, sanguina i pintura a l'oli. D’aquella postguerra brolla el BON més brillant, que veurà la llum en algunes exposicions esporàdiques a Catalunya i el País Basc.

D’aquesta darrera època són uns dels dibuixos que personalment trobo més exquisits: la sèrie de dotze làmines que l’any 1953 va editar amb el nom d’El pare pedaç, amb què il·lustro el final d’aquest apunt, que volent ser alegre deixa el mal gust de boca de les coses bones perdudes. Així s’expressa José Francés, crític d’art i novel·lista, en el pròleg a l’edició d’El pare pedaç:

"Y cuando pudo temerse que en los nidos de antaño no hubiese hogaño pájaros nuevos, he aquí las piadas y el batir de alas nacientes en torno de BON, el bueno, con sus cabellos cenicientos y sus canas, melancolías donde no se encenizan las brasas del optimismo dichosamente incurable.

He aquí el testimonio: las láminas de El pare pedaç. Dramático derecho tenía a lugubrizar su arte, a crear sátiras ácidas, sombríos reproches gráficos en que devolviera a la vida lo que la vida madrastra le fue dando con demasiada crueldad. Todas y cada una de estas doce láminas con sabor y color jubilosamente populares, son en verdad una bella muestra de un recio temperamento, logrado en lo más cabal de su condición primigenia. Nada en ellas puede recusar el pedante aristarco ni el enfatuado colega.

Y, además, aquí está íntegro el hombre que gana su vida y la de sus hijos, con el sudor de su mano, la inteligencia de su cerebro y la alegría de su corazón".

Algunes il·lustracions d'El pare pedaç

Enllaços d'interès

Artigas, Jordi. "Romà Bonet "Bon", el caricaturista rodamón", La memòria dels dibuixants [lloc web; publicat originalment a la revista El Còmic, núm. 35 i 36 de 2006].

Il·lustracions de BON a Galeria d'Imatges.

Leo. BON, Artista del Siglo XX [lloc web]

rsm. "BON (ROMÀ BONET SINTES, Barcelona 1886-1967)", Ninots tebeos i dibuixos [blog].

Viatge a les estrelles

La tripulació original d'Star Trek

50 anys de La conquista del espacio (Star Trek)

El Nadal era ben a prop i l’imponent avet de Can Jorba ja era davant dels grans magatzems. Però el que no sabíem era que els Reis ens deixarien un regal també especial i espacial, que havia de canviar l’ètica de les conquestes i de la percepció de l’extraterrestre (i per extensió, del que és diferent a nosaltres): l’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit del dimarts 7 de gener de 1969 el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star Trek.

El 2016 va fer 50 anys de l'estrena d'Star Trek als Estat Units, una nit del 8 de setembre de 1966 compartint horari amb una altra sèrie mítica: Embrujada. Aquí encara hauríem d'esperar dos anys i mig per conèixer els tripulants de la nau del capità Kirk, l'Enterprise, formada per una barreja sorprenent de personatges procedents de països diversos: blancs, negres, orientals, un rus (Pavel Chekov, en plena Guerra Freda!), dones que compartien càrrecs i poder amb els homes, i el senyor Spock, de pare vulcanià i mare humana, que ostentava el càrrec de primer oficial i oficial científic.

La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:

“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”

De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.

En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).

El 27 de febrer de 2015 moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Com ens saludava el senyor Spock en vida: Llarga vida i prosperitat!

L'espai com a imaginari infantil i col·lectiu

Tots guardem algun record material de la infantesa: el més habitual són joguines, llibres, alguna llibreta escolar, àlbums de cromos... Són records que tenen a veure amb les nostres activitats habituals: l’escola i l’oci. Hi ha també els records que queden enregistrats en fotografia i pel·lícula. Són records puntuals de moments únics: naixements, batejos, comunions, bodes, festivitats familiars i religioses... L’excepció són les vacances d’estiu, que es repeteixen religiosament cada any. Però poques vegades tenim la sort de guardar algun record material d’aquells moments que van canviar puntualment la nostra vida.

L’any 1968 va ser, des del punt de vista d’un nen, un any molt especial i... espacial. S’estrenava 2001: una odissea de l'espai, d’Stanley Kubrick, una pel·lícula que va marcar un abans i un després en la manera d’entendre la ciència-ficció i que, sense ser-ne gaire conscients aleshores, va deixar empremta en el nostre imaginari ple de naus i viatges a l’espai.

El cromos, els tebeos, els Montaplex, els Madelman... I el cinema en blanc i negre de cop es tornava lluminós, en aquella època en què astronautes i cosmonautes lluitaven per la supremacia intergalàctica.

Entre el 7 de novembre i el 9 de desembre de 1968 s’exhibia a Can Jorba, del Portal de l’Àngel de Barcelona, la càpsula espacial Gemini X que durant tres dies de juliol de 1966 va estar orbitant la Terra, amb els astronautes John W. Young i Michael Collins (el mateix que mesos després pilotaria la Columbia de la missió Apolo XI, que va dur Armstrong i Aldrin a ser els primers a trepitjar la Lluna (un 20 de juliol de 1969 el mòdul lunar Eagle allunava al Mar de la Tranquil·litat), i a cerveses Damm a editar l'àlbum La conquista del espacio, amb una contraportada en què tota la família gaudia dels cromos i de la cervesa. Jugàvem amb la càpsula de Montaplex, però tenir l’autèntica a tocar era com haver viatjat a l’espai, i durant molt de temps, cada nit abans de dormir, el meu llit va ser una nau espacial. I com a record, el cartell original i la joguina de Montaplex.

Cartell de la Gemini 10 a Can Jorba

Sobre de Montaplex

La vida de Brian, la vida d'en Toni

Hi ha moments en què és impossible estar a l'alçada de les circumstàncies senzillament perquè no s'està en igualtat de condicions. Sense presses, el bloc d'en Toni Mont, que signava Brian, s'ha quedat orfe. S'ha mort un company i un amic. S'ha mort algú amb qui era fàcil compartir la vida. Si ara pogués veure aquest vídeo, riuria. Riem, doncs, amb ell.

Retallables POP

Des dels anys 30, però sobretot entre les dècades de 1950 i 1970, les nenes, i alguns nens,  ens entreteníem retallant nines i vestidets, i jugaven a vestir-les i despullar-les càndidament. Una maniobra que a més de desenvolupar certes habilitats pràctiques i manuals marcava, les més de les vegades, hàbits que cadascú a desenvolupat com millor ha pogut. Els adolescents feien el mateix procés, però amb la imaginació.

Els escandinaus, que sempre han estat una societat més avançada i amb menys manies, com així ens ho demostraven a les platges amb els seus biquinis i amb una alimentació més sòlida, també tenien retallables. Però mentre les nenes d'aquí aspiraven a "modistillas casamenteras", les sueques vestien i despullaven artistes del pop i del rock.

Us deixo algunes mostres d'aquesta quincalla moderna; un ampli catàleg de moda psicodèlica, molt diferent d'aquelles faldilletes curtes que exposaven públicament les calcetes de les nenes, caladetes i amb blondes. Tot molt càndid, això sí. Com la Laurita que ens diu: Tengo muchos vestiditos. ¿Quieres jugar conmigo?

Una de cowboys

Anem de viatge

Fem una prova. Seieu en el sofà. Poseu-vos còmodes. Recolzeu el cap enrere. Tanqueu els ulls. Si podeu, viatgeu al passat entre cinquanta i seixanta anys enrere. Esteu dins d’un cotxe i mireu per la finestra com passa el paisatge. La proximitat dels plàtans d’ombra en els marges –herència napoleònica– augmenta la sensació de velocitat. També les possibilitats d’estavellar-s’hi; per això ja no n’hi ha. Els arbres passen un darrere l’altre. Si us heu pres una Biodramina, el moviment del cotxe us produirà un estat de somnolència. Si no heu pres res i sou propensos al mareig, us vindran arcades. Abans de vomitar sobre la tapisseria, aviseu. No sempre s’és a temps, però aquest cop vull que baixeu. El cotxe busca un entrant per on apartar-se de la carretera. El temps just de treure l’esmorzar i la bilis. Agafeu aire aguantant-vos amb una mà sobre la paret rocosa. Hi ha un anunci pintat minimalista. El veieu? És d’una aigua mineral. Ara sí, oi? Agua de Solares. Sólo sabe a agua. Augmenta l’agror a la gola i cal tornar al cotxe perquè això no s’ha acabat. Falta molt, per arribar? Sempre falta molt.

Continuem. Ara s’acaben els arbres i el paisatge s’eixampla. La profunditat de camp ens permet mirar cap a l’infinit, i quant més lluny, més lent sembla tot. Les muntanyes estan estàtiques. El món sembla que s’hagi aturat i l’estómac baixa cap a la seva posició natural. Hi ha camps segats, petites ondulacions del terreny, pals de telèfons, algun molí de vent, alguna masia, s’intueix algun poble al fons. L’aire fa olor.

Recordeu que estem amb els ulls tancats, però no us adormiu perquè hem d’estar al cas dels elements que ens criden l’atenció. Venim d’un medi urbà i estem acostumats als símbols, a les metàfores; és a dir, a la representació de la realitat. Per a nosaltres el món rural és qualsevol cosa menys simbòlic. És realista i... fa olor de camp. Què ens crida l’atenció, doncs? Els anuncis. Però no oblidem que som nens, o com a molt adolescents. Juguem amb soldats, indis i nines –alguns amb les hormones–, i fa cinquanta anys la publicitat no anava dirigida a nosaltres.

Els veieu? Un cow-boy muntat a cavall, una misteriosa silueta que s’amaga sota una capa i un toro retallat sobre el cel. John Wayne, Jack Palance i el toro, símbol dels ranxos i els rodeos del far west. O si voleu: Nitrato de Chile, Sandeman i Osborne. El temps, la història, el context i la imaginació modifiquen el significat dels símbols, que són, per ells mateixos, neutres.

I ara toca fer el viatge de tornada a casa. Refer el camí per les mateixes carreteres i l’autopista. Cansat. Sense esma per convertir el paratge del capvespre en un anunci de Marlboro, amb els ramats de vaques i toros convertits en una caravana de cotxes que avança lenta sobre l’asfalt, mentre la realitat s’imposa massa dolorosament sobre les espatlles cremades pel sol i amb restes de sal cristal·litzada, si venim de la platja. Els llums de posició i de frens substitueixen la llum del sol. Els ulls es tanquen mentre una salmòdia repeteix per la megafonia: Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directo a Barcelona. Si entràvem pel sud de la ciutat, a la Diagonal ens esperaven els ulls lluminosos del mussol de Roura.

Manolo Prieto, a la dècada de 1940

Manolo Prieto

El toro d’Osborne naixia l’any 1957 per fer publicitat del brandi Veterano. El projecte –un logotip que fos visible en totes les carreteres de l’estat– va ser encarregat a l’agència Azor. Se’n va fer càrrec Manolo Prieto (1912-1991), un genial dissenyador gràfic, publicista, cartellista, dissenyador de medalles i pintor, que es va fer molt conegut gràcies a les portades de la col·lecció Novelas y cuentos (1942-1959). Abans, però, com a militant del Partit Comunista havia estat dibuixant de la Milícia Popular i de la Delegació de Propaganda i Premsa.

Manolo Prieto no estava especialment content de la fama que el toro d’Osborne li havia proporcionat, després de tota una vida dedicada al disseny gràfic, amb una producció que sobrepassa en qualitat la d’un logotip que, malgrat tot, ha demostrat la seva perdurabilitat. I és per aquesta raó que he volgut parlar del toro; per repescar del nostre imaginari una imatge plausible entre moltes altres, tan real o irreal com la resta.

[Versión en castellano]

Hagamos una prueba. Sientate en el sofá. Ponte cómodo. Apoya la cabeza hacia atrás. Cierra los ojos. Si puedes, viaja al pasado entre cuarenta y cincuenta años. Estás dentro de un coche y miras por la ventana como pasa el paisaje. La proximidad de los plátanos de sombra en los márgenes de la carretera aumenta la sensación de velocidad. También las posibilidades de estrellarse, por eso ya no los hay. Los árboles pasan uno tras otro. Si te has tomado una Biodramina, el movimiento del coche te producirá un estado de somnolencia. Si no has tomado nada y eres propensos al mareo, tendrás arcadas. Antes de vomitar sobre la tapicería, avisa. No siempre se está a tiempo, pero esta vez quiero que bajes. El coche busca un recodo donde apartarse de la carretera. El tiempo justo de sacar el desayuno y la bilis. Toma aire aguantándote con una mano sobre la pared rocosa. Hay un anuncio pintado. Lo ves? Es de un agua mineral. Ahora sí, ¿verdad? Agua de Solares. Sólo sabe a agua. Aumenta el sabor agrio en la garganta, pero es preciso volver al coche porque esto no ha terminado. ¿Falta mucho, para llegar? Siempre falta mucho.

Continuamos. Ahora se acaban los árboles y el paisaje se ensancha. La profundidad de campo nos permite mirar hacia el infinito, y cuanto más lejos, más lento parece todo. Las montañas están estáticas. El mundo parece haberse detenido y el estómago baja hacia su posición natural. Hay campos segados, gavillas amontonadas, pequeñas ondulaciones del terreno, postes de teléfonos, algún molino de viento, alguna casa de labranza, se intuye algún pueblo en la lontananza. El aire huele.

Recuerda que estás con los ojos cerrados, pero no te duermas porque tenemos que estar ojo avizor para identificar los elementos que nos llaman la atención. Venimos de un medio urbano y estamos acostumbrados a los símbolos, a las metáforas, es decir, a la representación de la realidad. Para nosotros el mundo rural es cualquier cosa menos simbólico. Es realista y... huele a campo. ¿Qué nos llama la atención, pues? Los anuncios. Pero no olvidemos que somos niños, o como mucho adolescentes. Jugamos con soldados, indios y muñecas, y hace cincuenta años la publicidad no iba dirigida a nosotros.

¿Los ves? Un cowboy montado a caballo, una misteriosa silueta que se esconde bajo una capa y un toro recortado sobre el cielo. John Wayne, Jack Palance y el toro de los ranchos y los rodeos del far west. O si lo prefieres: Nitrato de Chile, Sandeman y Osborne. El tiempo, la historia, el contexto y la imaginación modifican el significado de los símbolos, que son, por sí mismos, neutros.

Y ahora llega el momento de hacer el viaje de vuelta a casa. Rehacer el camino por las mismas carreteras y la autopista. Cansado. Sin ánimo para convertir el paraje del atardecer en un anuncio de Marlboro, con los rebaños de vacas y toros convertidos en una caravana de coches que avanza lenta sobre el asfalto, mientras la realidad se impone demasiado dolorosamente sobre los hombros quemados por el sol y con restos de sal cristalizada. Las luces de posición y de freno sustituyen a la luz del sol. Los ojos se cierran, pesados, mientras una salmodia repite por la megafonía: Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo señalizado, directora en Barcelona. [1]


Manolo Prieto

El toro de Osborne nacía en 1957 para anunciar el brandy Veterano. El proyecto -un logotipo que fuera visible en todas las carreteras del estado- fue encargado a la agencia Azor. Se hizo cargo Manolo Prieto (1912-1991), un genial diseñador gráfico, publicista, cartelista, diseñador de medallas y pintor, que se hizo muy conocido gracias a las portadas de la colección Novelas y cuentos (1942-1959). Antes, durante la Guerra Civil, como militante del Partido Comunista había sido dibujante de la Milicia Popular y de la Delegación de Propaganda y Prensa.

Este 16 de junio de 2012 se cumplía el centenario de su nacimiento en El Puerto de Santa María (Cádiz), y Bereshita ha querido participar de la celebración en la red al lado de otros compañeros, como Crean, & Piscolabis Librorum, Galeria d'Imatges o Galeria d'Imatges X; artículos e imágenes originales, de los que podéis disfrutar si accedéis a sus blogs.Un reconocimiento que se suma, aunque sea de manera simbólica, a los actos de la Fundación Manolo Prieto.

Manolo Prieto no estaba especialmente contento de la fama que el toro de Osborne le había proporcionado, después de toda una vida dedicada al diseño gráfico, con una producción que sobrepasa en calidad a la de un logotipo que, sin embargo, ha demostrado su perdurabilidad. Hemos querido repescar de nuestro imaginario una imagen plausible entre muchas otras, tan real o irreal como el resto.

[1] Información de tránsito con que se anunciaba que se añadía un carril para acceder a Barcelona, a la altura de la fábrica de cemento Asland, en Montcada i Reixac.