L'antijudaisme i els estatuts de puresa de sang

L'assalt de 1391 al Call de Barcelona

Josep Segrelles (ca. 1910)

[Article publicat el 29 de novembre de 2013 a la revista Núvol]

 

Algú podria pensar que no deixa de ser una paradoxa que a Espanya hagi imperat un antijudaisme popular (el terme s'ajusta al sentiment de la gent més que no pas el d'antisemitisme) i tan arrelat fins als nostres dies (molts recordem encara quan per Setmana Santa es "mataven jueus" fent sonar les matraques) tenint en compte que la presència de jueus a la Península després del decret d'expulsió de 1492 (Decret de l'Alhambra, signat el 31 de març amb data límit de compliment el 31 de juliol) va ser aparentment residual i no va ser fins el segle XIX que algunes famílies d'industrials es van instal·lar a ciutats com Barcelona i Madrid al voltant de petites comunitats, que van augmentar durant la Gran Guerra quan fugien de l'Imperi Otomà i els anys 30 del XX amb la vinguda de famílies que fugien de la persecució nazi. Ja abans del decret d'expulsió, els calls, com el de Barcelona, no tornarien a ser el que eren després dels pogroms de 1391, quan les multituds cristianes embogides i atiades per les autoritats religioses van destruir els barris jueus de Sefarad i de les Terres d'Edom.

Plànol del Call de Barcelona

MUHBA

Dèiem que la presència de jueus després de l'expulsió era residual aparentment perquè, de fet, molts van optar per quedar-se acceptant la conversió o exercint de criptojueus, d'amagat de les autoritats. Amb els anys, però, la presència i la influència es va anar difuminant. Es pot entendre que la rivalitat, el menyspreu o l'odi cap un grup humà concret provingui de la convivència: l'ésser humà accepta malament la diferència. Però entre nosaltres aquest odi al jueu s'ha mantingut entre una població que durant generacions no va veure mai un jueu.

Els tòpics medievals s'han mantingut vius i tots els tenim en el cap. Des de l'acusació de deïcides fins a la creença de la pràctica de ritus sagnants i sacrílegs ens han arribat a les nostres oïdes, a vegades amb la mateixa intensitat d'un conte infantil que busca dibuixar la frontera entre el bé i el mal: robatoris d'hòsties consagrades, enverinament de pous d'aigua, transmissió de malalties, assassinats de nadons... L'estigma, com si d'una estrella de David cosida al pit es tractés, marca el front d'un fantasma, el jueu errant, que recorre el món rebutjat per tothom.

Si no es té un mínim coneixement de com ha evolucionat la religió, el catolicisme, dels Reis Catòlics ençà; de com l'Església es va fer forta a la Península i va tancar el pas a reformistes, humanistes i erasmistes (nodrits de conversos, com els germans Valdés i Lluís Vives); de com la Inquisició -més enllà d'alimentar fogueres amb bruixes i perseguir heretges, i sense oblidar que no va ser abolida fins 1834- va posar fre a l'entrada de qualsevol idea lliberal política i cultural, sumint el poble en la ignorància... Si no es té en compte com va fracassar la Il·lustració i tot intent revolucionari i modernitzador en benefici de l'obscurantisme i de l'absolutisme, i si oblidem les lluites intestines i fratricides del XIX, que culminen amb la Guerra Civil de 1936, no entendrem la mentalitat d'aquest país. Un país on la meitat dels ciutadans han estat (i estan!) enfrontats a l'altra meitat, com es demostra en els discursos polítics que diàriament ens arriben des de la dreta i des de grups que, sense ser exactament de dretes, s'enroquen en discursos identitaris que menyspreen la diversitat cultural de l'Estat. I sense oblidar, és clar, la deriva de l'esquerra cap a la ignorància històrica.

Però tot plegat no s'explicaria si no hi hagués alguna idea, algun fet, que donés carta de naturalesa al rebuig sistemàtic del jueu. Ja no un tòpic que alimentés l'error i la mala fe, sinó una llei que ajudés a consolidar la bondat del pensament.

No n'hi va haver prou amb expulsar els jueus de la Península. Ni amb la conversió a la fe catòlica dels qui van decidir quedar-se. Durant segles, els jueus conversos i els seus descendents van ser sistemàticament assenyalats, acusats de pràctiques criptojueves. No queda gaire clar quines van ser les causes que van dur les altes esferes polítiques i religioses a prendre la decisió d'expulsar-los. A l'antijudaisme d'arrel popular (alimentat per l'Església), segurament s'hi van afegir altres raons: una noblesa que es veia amenaçada per una incipient burgesia d'origen jueu (no oblidem que els jueus eren "patrimoni" dels reis, i reialesa i noblesa s'enfrontaven pel poder); una Església i una Inquisició que lluitaven contra les heretgies que suposadament naixien de les relacions socials entre jueus i cristians; la recerca de la cohesió social a través de la unitat en la fe; els guanys que s'obtenien confiscant les propietats de les famílies jueves expulsades.

La qüestió és que aquesta marcada diferència entre la majoria cristiana i la minoria jueva es va veure ampliada en el moment en què la diferència no es va establir per la religió, sinó per la sang. En una societat ja sense jueus (aparentment), el classisme i la distinció es va establir entre cristians vells i cristians nous. Els cristians nous, amb ascendència jueva o morisca, eren identificats, assenyalats i menyspreats. Només cal que recordem l'exemple ben conegut dels atacs que Góngora, descendent de conversos, va rebre de Quevedo, cristià vell.

Góngora (1622), per Velázquez

En què se sustentava aquest estat de coses? En els estatuts de puresa de sang, que restringien l'accés a les institucions només a aquelles persones que pugessin demostrar la seva ascendència purament cristiana. El primer estatut (Sentencia-Estatuto, Toledo 1449) és fins i tot anterior a l'expulsió. Si mai ningú va prendre la raó als qui acusaven als jueus d'indesitjable, ara, a sobre, unes lleis els emparaven.

Si el tòpic no era suficient, ara la llei empenyia els cristians vells, o a aquells cristians que tenien la necessitat de demostrar que la seva sang no estava contaminada, a pràctiques per "desemmascarar" els heretges i els traïdors. La delació es convertia en un costum. S'espiava el veí per descobrir si consumia més espelmes de les habituals, si es tancava a casa en dissabte, si no consumia carn porc, si parlava en veu baixa... I quan el rastre del jueu va desaparèixer, sense ningú a qui assenyalar, l'atac es va convertir en insult cap a els cristians comuns a qui calia acusar de blasfem. La sang "pura" s'assimilava a la sang "espanyola"

No podem oblidar, tampoc, que aquest estat de coses s'ha vist agreujat pel conflicte que Israel manté amb els seus veïns des de l'establiment de l'estat d'Israel el 1948. Un conflicte del qual ens arriba una informació molt parcial i perquè la gent identifica Israel amb el fort i els palestins amb el dèbil. I si a això hi afegim que la ignorància converteix el gentilici "israelià" en sinònim de "jueu", la confusió està servida.

Família xueta mallorquina

Felanitx, dècada de 1930

Una excepció a aquest "jueu desconegut" es manté fins els nostres dies: els xuetes mallorquins, descendents dels jueus conversos del segle XVI. Estigmatitzats, segregats i discriminats fins a mitjan segle XX, han mantingut una relació endogàmica entre ells i es calcula que al voltant d'uns 20.000 mallorquins conserven els seus cognoms conversos. Precisament, el juliol de 2011 un tribunal rabínic els va reconèixer la seva pertinença al poble d'Israel.

No són gaires els estudis que ens aproximen a la història i a les causes que han fet que els ciutadans espanyols hagin mantingut aquesta bel·ligerància i aquest odi cap a la figura del jueu. I si hi són, no tenen els canals divulgatius que permetin acostar la informació als ciutadans. I com que no hi ha cultura del món jueu hispànic, el judaisme tampoc forma part dels estudis escolars, com no sigui la típica menció a la Toledo de les tres cultures i la imatge romàntica d'aquell paradís intel·lectual que permetia la convivència de jueus, musulmans i cristians.

Amb tot, de tant en tant s'editen estudis molt interessants. El 2010 es va publicar Vidas infames. Herejes y criptojudíos ante la Inquisición, de Richard L. Kagan i Abigail Dyer (Donostia: Editorial Nerea, 2010). Una anàlisi de les confessions que de forma forçada van realitzar sis presoners davant del Sant Ofici. Cadascuna il·lustra una particular perspectiva social i planteja qüestions íntimes al voltant de la identitat religiosa, sexual, política o nacional dels reus. Entre ells hi ha un profeta incendiari, un pretès hermafrodita acusat de profanar el sagrament del matrimoni, una catòlica apòstata que actua com a rabina al Nou Món i un morisc que denuncia haver estat circumcidat contra la seva voluntat. Unes autobiografies forçades que suposen una mirada fascinant i poc habitual a la societat i la cultura dels segles XVI i XVII. Unes intimitats que ens permeten dibuixar i posar veu a personatges marginats i intuir quins eren el límits dels comportaments que es consideraven acceptables en aquella societat del Siglo de Oro castellà.

Un Siglo de Oro que, d'altra banda, no s'entendria sense l'aportació cultural dels conversos; una herència que sense ser explícitament jueva, ho era per ser un col·lectiu que de feia segles sabien llegir i escriure, i estaven avesats al raonament, l'esperit crític i la ciència (la majoria de metges eren jueus). La nòmina d'escriptors i intel·lectuals conversos o fills de famílies converses és molt extensa: Juan de Mena, Hernando del Pulgar, Alonso de Palencia, Rodrigo de Cota, Álvarez Gato, Diego de San PedroFernando de Rojas, Juan i Alfonso Valdés, Fray Luis de León, Teresa d'Àvila, Joan de la Creu, Miguel de Cervantes, Luis de Góngora, Mateo Alemán, Luis Vélez de Guevara, Francisco Delicado, Juan del Encina, Torres Naharro, Gil Vicente, Juan Luis Vives, Jorge de Montemayor, Baltasar Gracián... Venjança literària. Justícia poètica.

I directament relacionat amb els estatuts de puresa de què hem estat parlant, al febrer de 2011 Juan Hernández Franco, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de Múrcia, publicava Sangre limpia, sangre española: la limpieza de sangre (Madrid: Cátedra, 2011). En paraules de Xavier Casals, en aquest estudi Juan Hernández "exposa l'evolució de la 'neteja de sang' des dels seus orígens en el segle XV fins a la seva eradicació en el segle XIX. Mostra com van sorgir els seus estatuts i l'intens debat que van generar en el segle XVI i la seva llarga continuïtat en l'Espanya contemporània, que ha passat molt desapercebuda malgrat el seu important impacte en l'àmbit de les mentalitats". I precisament és aquest "àmbit de les mentalitats" el que resulta més interessant perquè és el que ha perdurat fins avui. Ha perdurat en les consciències i en els hàbits, en la historiografia, en el cànon i en la interpretació acadèmica de la literatura i, com ja hem dit, en el discurs polític. Sobre aquests temes n'ha parlat extensament al llarg de la seva vida professional Juan Goytisolo. N'és una bona aproximació l'article "La historiografía española y la herencia de Sefarad" (Letras libres [en línia], juliol, 2002).

El fet és especialment dramàtic. D'una banda, pel que fa als jueus, perquè sent ciutadans amb els mateixos drets que la resta de ciutadans dels regnes peninsulars (o més, si ens acollim a l'antiguitat hispana, entenguem el que entenguem amb aquest adjectiu), van ser expulsats de casa seva, de la Sefarad que no han oblidat mai. De l'altra, pel que fa als ciutadans actuals, perquè continua havent-hi una part de la societat que s'atribueix el concepte de ciutadania basant-se en uns drets adquirits a través de Déu i d'un ranci privilegi biològic ancestral o de conquesta.

Xavier Casals, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i expert en feixisme i ultradreta, va entrevistar Juan Hernández arran de la publicació del seu llibre, entrevista que molt amablement ha cedit a Bereshit per acabar d'il·lustrar aquest apunt.

Sangre limpia, sangre española, 

de Juan Hernández Franco

"¿Qué era la llamada “limpieza de sangre” y cuándo se estableció?
No es fácil responder exactamente qué es la limpieza de sangre, pues el concepto evoluciona a lo largo de su existencia. Comienza siendo un medio para excluir de instituciones políticas, religiosas, universitarias, laborales… a los descendientes de judíos convertidos al cristianismo –los cristianos nuevos o conversos– y de los que se dudaba de su sincera conversión. Pero conforme avanza la edad moderna, especialmente a partir del siglo XVIII, los estatutos lo que hacen es establecer una barrera para diferenciar a los cristianos con más honor y distinción social, de los que no la tienen –es decir, aquellos que desempeñan oficios viles o bajos.

L'arquebisbe de Toledo, Juan Martínez

Siliceo, defensor dels estatuts (1794).

José Maea

Sí sabemos cuándo se establece por vez primera.  Fue el año 1449 en Toledo. Pedro Sarmiento, alcaide de su alcázar,  y una parte mayoritaria del concejo, asesorados ideológicamente por el bachiller Marcos García de la Mora, promulgan una Sentencia-Estatuto, conforme a la cual “todos los dichos conversos descendientes del perverso linaje de los judíos, en cualquier guisa que sea (…) sean habidos e tenidos como el derecho los ha e tiene por infames, inhábiles, incapaces e indignos para haber todo oficio e beneficio público y privado en la dicha cibdad de Toledo”.

Alcanzaron su momento cenital otra vez en la ciudad de Toledo, el año 1547, cuando el arzobispo de Toledo, Juan Martínez Siliceo y una parte de su cabildo catedralicio lo establecieron. Desde estas fechas, se puede decir que ésta es una de las cuestiones claves dentro de la historia de España y uno de los temas más vinculados a su “leyenda negra”.

¿Por qué se intentó erradicar en el siglo XVII y no se logró?
Por los reparos y críticas a los excesos que suponía la aplicación de los estatutos, pues un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener para nada en cuenta su virtud o preparación profesional– acceder a instituciones que habían establecido estatuto, es anterior al siglo XVII.

“Los estatutos de limpieza de sangre alcanzan su momento de apogeo en 1547 y serán uno de los temas más vinculados a la “leyenda negra” de España”. 

Fue desde la segunda mitad del siglo anterior y especialmente en los cuarenta primeros años del seiscientos cuando con mas ahínco y esfuerzo intelectual se intentó minimizar los efectos negativos de los estatutos, reformándolos según una opinión extendida entre la intelectualidad y una parte importante de los gobernantes, especialmente los que servían durante el valimiento del Conde Duque de Olivares, o incluso suprimiéndolos.

Las razones para hacerlo de intelectuales y políticos eran que los estatutos, además de ser contrarios al derecho natural y al verdadero espíritu de la religión católica, eran una de las causas que venía agravando la crisis política, económica y de valores que afectaba especialmente a la sociedad castellana.

Si fracasó el impulso de religiosos, arbitristas, pensadores y políticos en este propósito fue porque otra parte importante de los mismos, como por ejemplo Francisco de Quevedo o el doctor y religioso Juan Espino, estuvieron en contra de la revisión de los estatutos y en su empeño se vieron favorecidos por un grupo social mayoritario, los cristianos viejos. Estos encontraron en el honor de su antigua limpieza, uno de los principales medios para poder situarse socialmente y hacer frente a un etapa de dificultades y crisis.

“Un único y lejano pariente manchado impedía a quien se le descubría –sin tener en cuenta su virtud o preparación profesional- acceder a instituciones que habían establecido estatuto de limpieza de sangre”.

¿Por qué en las Cortes de Cádiz la “limpieza de sangre” aún tuvo defensores?
El antijudaísmo, o antijudería (como la ha llamado José Jiménez Lozano), convertida tras la expulsión de los judíos que no recibieron las aguas bautismales en fobia y discriminación de una parte mayoritaria de la sociedad hacia el cristiano nuevo o converso, era una ideología tan arraigada que su disolución no era fácil.

No obstante escritos tan esclarecedores y divulgativos, como los del Padre Feijoo sobre la condición de auténtico cristiano del converso, o las medidas políticas tomadas por los gobiernos reformistas de Carlos III a favor de los descendientes de judíos, como es el caso de los chuetas mallorquines, fueron insuficientes para dar por concluido la discriminación de aquellos que remotamente procedían de judíos –la semilla u origen de su mala sangre siempre pervivía en opinión de sus detractores–, como para poder afirmar que a finales del siglo XVIII y comienzos del XIX, los estatutos de limpieza de sangre hubieran desaparecido.

Francisco de Quevedo es va oposar a la
revisió dels estatuts de puresa de sang

Por el contrario, vemos como su auge crece en territorios en los que no habían tenido tanta influencia, como son los de la Corona de Aragón, aunque aplicados fundamentalmente en la exclusión de quienes ejercen oficios viles –relacionados con los trabajos que podían practicar los judíos o sus descendientes.

“Las Cortes de Cádiz no pudieron acabar con los estatutos por la oposición de un conjunto de diputados que se identificaban con el Antiguo Régimen”.

Por todo ello no es extraño que aunque hubo una corriente “liberal” que en las Cortes de Cádiz intentó suprimir una de las “taras” del pasado, otros diputados participantes en ellas, integrados dentro del sector más tradicional y rigorista (como es el caso del padre Hermida, Iguanzo, Ostaloza, Terrero…) se mostraran contrarios a la “destrucción de los estatutos de limpieza de sangre”. Ello se debía a que aún en el seno de la sociedad había quienes eran cristianos viejos, seguros y fieles a un programa próximo a valores de las elites del antiguo régimen, y en cambio, otros eran poco fiables –relacionados con la axiología burguesa–, como los “manchados con la sospecha de raza judaica”.

¿Cuándo se acabó jurídicamente con estos estatutos?
Los estatutos nunca fueron una norma en vigor para toda una Monarquía primero y el Estado después. Fueron adoptados por instituciones y en cada caso, dependiendo de su jurisdicción, pidieron y obtuvieron su aprobación definitiva por parte de la Monarquía o el Papado. En consecuencia, desde el Estado, ya en el siglo XIX, no se pudo dictar una ley que los suprimiera totalmente. Ello no fue un impedimento para que en las instituciones que dependían del mismo, fuera imponiendo su supresión.

Por poner algunos ejemplos significativos, el año 1835 la reina gobernadora Maria Cristina decretó la supresión de las pruebas de limpieza para acceder a seminarios de nobles, o bien -a propuesta de la Sociedad Económica Matritense– también los suprimió en diversas carreras y profesiones. Podríamos seguir citando otros ejemplos que afectan al propio Estado, que toma sus últimas medidas el año 1865, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún se seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia.

Pero lo importante es la nueva ideología que comenzó a reinar a partir de 1840 aproximadamente, pues frente a la antijudería, ahora primó y venció que el origen, el pasado, la sangre y los ancestros no pueden ser un “castigo” para las generaciones presentes y que los estatutos eran un inútil obstáculo, que lo único que hacía era privar a la sociedad de hombres capacitados, relevantes, bien formados y necesarios para el desarrollo de la misma y que no se atrevían a acceder a una institución de estatuto por si en el proceso de averiguación de su limpieza apareciera un remoto antepasado que arruinase su honor, su prestigio y el de toda su familia.

“En 1865 el Estado toma sus últimas medidas sobre los estatutos, cuando los declara nulos para poder acceder a algunas carreras en las que aún seguían exigiendo probar que se tenía sangre limpia”.

Al final, tras cuatro siglos de ideología antijudía, se desvaneció el principio tan largamente arraigado de que la sangre manchada no se borraba y que bastaba una partícula o átomo para conducir a la anomia social –en una sociedad organizada y dirigida por quienes tenían su máximo honor en considerarse cristianos viejos–  a quien la portase.

 ¿Dejaron un legado que tuviera continuidad?
Venimos relacionando la antijudería con los estatutos de limpieza de sangre, aunque hay que decir que esa antijudería en Europa y en los Reinos Hispánicos es anterior al establecimiento de los estatutos. Pero la ideología antijudía y en concreto los estatutos lo que hicieron, indudablemente mal y negativo, fue la exclusión social del que fuera tenido o fuese por descendencia judío dentro de una sociedad regulada por valores hidalgo-cristianos viejos. Hasta ahí la repercusión, volvemos a decir negativa, de los estatutos. Hechos posteriores, como el antisemitismo de naturaleza estrictamente racial y sus fatales consecuencias en el siglo XX, pueden tener algún lejano origen o influjo en las actitudes contrarias al judío, según algunos historiadores.

 

Ángel Pulido, que va afavorir una campanya 

d'aproximació als sefardites

Sin embargo y paradójicamente, en esos momentos que la persecución contra el judío en su forma más cruel tomó cuerpo en Europa, en España, una parte de su sociedad, movilizada por personas como Ángel Pulido (anteriormente lo habían hecho Adolfo de Castro, Amador de los Ríos, Pedro José Pidal, Juan de la Puerta…) desde comienzos del siglo XX y con respaldo de destacados intelectuales (como Cajal y Galdós), se mostró a favor del estrechamiento de relaciones entre España y los sefardíes dispersos por el mundo.

Las consecuencias más inminentes de esta campaña fueron, en 1924, la concesión de pasaportes a sefarditas que lo solicitaron –fundamentalmente por motivos culturales y económicos-; y en el momento más álgido del holocausto judío, la eficaz acción de la diplomacia española salvando la vida de bastantes sefardíes –se calcula que sobre unos 15.000– en los Balcanes, Italia y Francia.

[Afegit del 20 de desembre de 2023]

José Luis Villacañas (Úbeda, Jaén, 1955), catedràtic de filosofia a la Universitat Complutense de Madrid, director de la Biblioteca Saavedra Fajardo de Pensament Polític Hispànic, resident a València, és l'autor d’Érase una vez España. El mal radical de la españolez (UnderWoord). L'assaig recull les tesis que hem apuntat i fa una història dels jueus sefardites i d’Espanya prenent com a punt de partida el tracte atorgat als jueus sefardites de la península. El llibre manté la tesi que la incapacitat espanyola d’entendre l’altre (els col·lectius que hem esmentat, però també catalans, bascos, rojos, anarquistes, etc.) i l’afany de reprimir-lo neixen de la incapacitat d’entendre els jueus de la península, cosa que té conseqüències encara ara. Us recomanem que llegiu l'entrevista de Vilaweb (i el llibre, és clar).

El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella

 Martí i Codolar a la Granja Vella d'Horta

El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.

A l'esquerra, l'elefant a la Granja Vella, quan encara era

conegut com a Baby. A la dreta, dues imatges de l'elefant,

dissecat i l'esquelet que es conserva en el Museu de Zoologia

(Font: Memòria dels barris)

Aquest Jardí Zoològic acabarà sent l’embrió del Parc Zoològic actual, inaugurat, sota la direcció de Francesc Darder, el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888. L'estrella del parc era l'elefant Baby, que després de passar 10 anys a la Granja Vella, al zoològic va ser conegut amb el nom de l'Avi (resultat de la percepció auditiva del mot anglès "baby"). El nom va fer tanta fortuna que més d'una generació de Barcelonins anomena Avi l'estàtua del mamut del Parc de la Ciutadella. Els ossos de l'elefant es conserven en el Museu de Zoologia de la ciutat.

L'Avi en el zoològic del Parc de la Ciutadella (ca. 1900)

Dins del nou Parc de la Ciutadella, concebut com a parc científic de la ciutat, el Zoo es concep com l’espai urbà públic que té com a missió la conservació de la fauna silvestre, per això, la Junta Tècnica del Museu de Ciències Naturals i Jardins Zoològic i Botànic de Barcelona estableix com objectiu principal garantir el caràcter científic de la institució a més dels objectius d’entreteniment i esbarjo.

Portada del catàleg del Parc Zoològic (1897),

un dels pocs exemplars que es conserven

(Col·lecció particular Enric H. March)

Un detall que només coneixen els especialistes és que per sufragar les despeses i el manteniment del zoològic es va editar aquest primer catàleg de 1897 que reproduïm, on es posen a la venda animals vius i ous, i s'ofereix a les universitats, instituts, seminaris i col·legis d'ensenyament secundari animals morts per disseccionar en els laboratoris de biologia, o esquelets i animals preparats per ser dissecats i exhibir en els gabinets d'història natural. El catàleg és un llistat de totes les espècies del zoològic i s'indiquen el nom comú, el nom científic de l'espècie, la procedència i els preus, amb distinció si es tracta de mascles o femelles (més cares), o cries. Els exemplars més cars, amb diferència, són l'elefant indi, 20.000 pessetes, i les lleones, 10.000 pessetes, per només 1 pesseta que costava una gallina.

Dues imatges de la Casa dels Lleons i de l'ocellera, caimans i lleons (1894).

Fotografies descobertes el 2005 al Museu Darder de Banyoles

Francesc Roca i el cinema: "Los averiados" (1933)

Cine Arte y Cinematografía (1933)

En altres apunts ja hem fet una aproximació a la figura d’en Francesc Roca (Francisco Roca) i al seu museu de figures anatòmiques, un espectacle que emparat en la necessitat d’alliçonar el gran públic sobre les conseqüències de les malalties venèries que assolaven la població barcelonina dels barris pobres i dels baixos fons, mostrava amb cruesa els efectes d’aquestes malalties il·lustrant el personal amb l’exposició pública de figures de cera amb deformacions físiques i nafres purulentes.

El Museu Roca tenia el permís de les autoritats gràcies al caràcter suposadament científic del material i l’aparent recolzament d’institucions públiques i sanitàries. La veritat és que, deixant de banda que sigui cert o no que entitats com la Creu Roja donessin el seu suport (la documentació és escassa i està per demostrar que no formés part de l’aparell propagandístic), la recepció que va tenir entre les masses àvides de novetats i rareses que freqüentaven el Paral·lel i els carrers del Barri Xino del primer terç del segle XX, va ser més morbosa que científica: més enllà de les malalties, era una oportunitat d’accedir a l’interior però sobretot a l’exterior del cos humà, la nuesa.

Ja vam explicar que a més d’artista (mag, il·lusionista, músic, ventríloc...) Francesc Roca era un empresari de l’espectacle. Entre les seves activitats estava la de distribuïdor de pel·lícules. En una època en què el cinema formava part complementària d’altres espectacles a l’espera de convertir-se en l’art autònom que ha acabat sent, Roca acompanyava l’exposició anatòmica amb l’exhibició de pel·lícules que també duien l’etiqueta de “científiques” i que mostraven amb la mateixa cruesa les infeccions venèries o els secrets del sexe i la procreació.

No ens ha de semblar estrany que la curiositat fos satisfeta a través d’aquesta mena d’espectacles i pel·lícules. No ens queda gaire lluny l’època en què els cinemes d’art i assaigs s’omplien tant de cinèfils com de curiosos que buscaven pell nua i temes vedats i censurats en les pel·lícules de les sales comercials.

Així com la seva activitat en el món de l’espectacle està prou documentada (l’Institut del Teatre conserva tots els materials i objectes escènics), el Museu Roca i l’exhibició de pel·lícules està molt mal documentada. Sobre el museu anatòmic ja n’hem parlat en els altres apunts i la investigació segueix el seu lent camí. Sobre les pel·lícules tenim una part del material de propaganda generat (presumiblement) pel mateix Roca i unes poques notícies de diaris, que es fan ressò del contingut i de l’interès dels documentals.

Avui parlarem de Los averiados, i en propers apunts analitzarem altres produccions similars. Sabem que no era el primer cop que la ciència mèdica era duta a la pantalla: l’any 1925, en el Teatro Circo Barcelonés es va projectar La ciencia quirúrgica, una exposició d’operacions diverses, com es pot llegir en el sumari de l’anunci aparegut a La Vanguardia de l’1 de juliol, i que era complementada “notables películas artísticas” que segurament servien d’esquer als “curiós”.

Quan va ser presentada en el Gran Teatre Espanyol, el de maig de 1933, Los averiados era presentada a L’Esquella de la Torratxa (26 de maig de 1933) com “una valent demostració dels perills de la sífilis i la blenorràgia i de la gravetat de les seves conseqüències” (1). Papitu (24 de maig de 1933), en canvi, publicava un anunci més bel·ligerant: “Los averiados és un tràgic grapat de veritats i un valent crit de guerra contra la vergonya de la prostitució i les seves fatals conseqüències. Per vostè i els seus fills, no deixi de veure-la”. Anava adreçada només als homes majors d’edat perquè com a clients de la prostitució se’ls volia alertar que implica satisfer les necessitats en condicions poc higièniques i sense precaucions profilàctiques.

Més enllà d’aquests anuncis i d’unes poques cròniques, en cap lloc es fa esment de les dades tècniques de la pel·lícula. No s’anomena a Francesc Roca com a distribuïdor, ni tenim notícies de la direcció, la producció, la fotografia, el país d’origen, el lloc on van ser filmades les imatges... Les respostes es perden en el temps.

Corria, això sí, una mena de programa de mà en format de diari i amb el títol de Verdades. Sota la màxima “La salud del pueblo es la suprema ley” el pamflet presentava la pel·lícula, la necessitat de la seva projecció, dades sobre les malalties venèries i testimonis que dibuixaven la cara seriosa del negoci.

Verdades, programa de Los averiados

Pel que fa a les cròniques i les crítiques que el documental va tenir en el mitjans de l’època, el 24 de maig, Papitu, “Primera i única revista catalana de la vida alegre”, se'n feia ressò a l’article “Els tarats”, signat per Eufemi Rodríguez: “Amb el títol de Los averiados en un local de Barcelona es projecta un documental posant al descobert aquelles enfermetats que fins avui la gent de bé en diem secretes i que fan les delícies dels especialistes de les vies urinàries”; i explica, amb l’humor característic d’aquesta publicació (llegiu tot l'article perquè paga la pena), la cruesa de les imatges:

“Davant dels ulls atònits dels espectadors són presentats un bolets atacats per tots mena de malures i altres fruites carregades de nafres. Uns bolets oberts com paraigües amb tota mena de baixos relleus, inscripcions, sotracs, esborancs i tota mena de disbauxes, que uns homes coberts amb unes bates blanques manipulen retoquen, expremen i torturen, sense cap mena d’escrúpol, com uns clients de ‘La Criolla? en estat de descomposició.”

Entre d’altres humorades, l’autor de l’article demana que les senyores que es guanyen honradament la vida fent la carrera s’haurien de queixar al Govern Civil perquè exhibir pel·lícules d’aquesta mena por enfonsar el negoci, prou malmès per la crisi:

“Si el film seguia projectant-se, serien moltes les cases que haurien de tancar i una infinitat les dones que restarien sense feina. També representaria la ruïna total dels fabricants d’irrigadors, dels de vaselina i el suïcidi de tots els especialistes.”

Després de descriure (amb més humor que realisme) la reacció del públic davant de les imatges (segons l’article a la sala hi ha dones, malgrat l’anunci que només és permesa l’entrada d’homes), l’autor es proclama partidari de l’amor lliure i de “projectar un documental boletaire, que ens ensenyin bolets, frescos, sans, sencers, i nosaltres serem els primers a patrocinar-lo. No dubtin que seria un dels èxits més grans que s’haurien registrat a Barcelona”.

Vegeu més publicitat a Galeria d'Imatges

La menció als paraigües per referir-se al penis torna a sortir a l’article quan s’esmenta que se’ls oferia als espectadors uns prospectes anunciadors d’uns “anillos de goma para llevar bien cerrado el paraguas”. L’expressió ve d’antic (la revista Cu-cut! (2) ja l’esmenta l’any 1903),i així havia de ser en el prospecte perquè el dia abans, 23 de maig, la revista esportiva Xut!, a la secció “Estrenes” diu (reproduïm la irònica crònica sencera):

“Los averiados. – Surt un senyor carregat d’eines i estres complicats i crida: ‘Adobo paraigües, estanyo paelles, etc.!’ I com que la humanitat sempre s’oblida dels anillos de goma para llevar bien cerrado el paraguas, resulta que el que no té una branilla rovellada, té la funda foradada i al que menys se li ha de canviar una borla.
Els que hem portat una vida honesta i exemplar, sentim l’esgarrifança de les conseqüències que pot portar un moment de feblesa.
En sortir de l’’Espanyol’, en Tifeta declarà que sentia una veritable vocació per fer-se frare.
Pobret, estava impressionat.
La fotografia és bona, els primers plans excel·lents i els detalls molt cuidats. Tan cuidats, que dues senyoretes solteres es varen desmaiar.”

La ironia crítica continua estant present en un altre dels pocs escrits que hem pogut documentar. El setmanari satíric El Bé Negre publicava el 13 de juny de 1933 una crònica cinematogràfica signada per Gila Alpar, on per criticar El expreso fantasma es diu que aquest sí que és un film “instructiu” i no pas Los averiados “ni cap altra d’aquestes coses esgarrifoses que es projecten al Paral·lel i necessiten el permís i el patronatge de les autoritats”.

El Bé Negre, 13 de juny de 1933

El setmanari Mirador publicava el 7 de setembre de 1933 l’article “La ràdio del Tercer Reich”, signat amb les sigles J. G. En un text que a estones resulta ambigu en la manera de tractar com els nazis ensinistren la població alemanya i fan servir la propaganda a través de la ràdio, quan es parla de les campanyes d’higiene social i de política biològica fent servir el ràdio-teatre i “conferències de vulgarització, no sols en format estrictament científic”, l’autor diu que “amb el cinema ja fa temps que també ací la gent s’empassa temes semblants, preferint la projecció de Los averiados a les obres d’eugenèsia del doctor Marañón”.

El 9 de setembre, la revista Baix Penedès publica a la secció “Espectacles” un resum de la temporada teatral i cinematogràfica barcelonina firmat per Refran. Entre la queixa generalitzada per la decadència del teatre i la manca de produccions “de gran volada”, escriu:

“En canvi, varen portar una pelícola de circumstàncies , amb mires a la ‘taquilla’, Los averiados, sense mica de suc ni bruc; en les escenes presentades no hi ha emoció; ni adversió; tot en ella, és truncat; tot és gris. No és més que una Conferència dedicada a predicar al jovent que sigui molt caute en les seves expansions sexuals la qual va il·lustrada amb unes projeccions cinemàtiques, per a poguer posar en els prospectes l’incentiu de que no hi vagin els menors ni els dèbils d’esperit, però que hi vagi tothom: els de cor fort... i els que hi vagin amb esperit morbós.”

En l’intent de posar ordre als pocs documents que tenim i de fer una mica de llum al contingut i la recepció de Los averiados, hem deixat aquest petita ressenya de Baix Penedès gairebé per al final perquè sembla la més equilibrada i subratlla els interessos del públic. Però, sobretot, perquè contrasta (o potser no tant) amb la darrera.

El 20 d’agost, Pere Tarrés i Claret (beat des de 2004) signava l’article “Los averiados” amb noms i cognoms a la columna “Glossa” de la revista Flama, publicació de la Federació de Joves Cristians. Tarrés es lamenta que els qui es preocupen per la salut sexual de la joventut potser se’n preocupen “massa... bé”. Pensa que no és pas la finalitat educativa el que es proposen els promotors d’aquesta pel·lícula, i està convençut que “és molt tèrbol, molt més del que els pobres incauts que hi ha assistit es poden imaginar”. És precisament el caràcter científic el que el fa pensar així, i fica dins del mateix sac la pseudociència, els interessos econòmics i els artistes fracassats; tot allò que no aspira al sublim i a la bellesa és menyspreable:

"Els ‘pseudo-científics’, els desaprensius, els literats fracassats en la noble literatura, aprofitant-se del moment actual en què una gran part del món de la joventut, gira entorn dels problemes relacionats amb la sexualitat, s’han introduït en el gran mercat, amb títols suggestius i cridaners, per explicar a la seva manera, sota un drap més o menys apadeçat de ciència, tota mena d’immoralitats, que d’una forma més crua no els hauria estat permès publicar.”

És molt interessant el punt de vista de Pere Tarrés perquè quan ens parla d’immoralitat ens està donant la clau de tot el que mentalment es gestiona entre els espectador d’aquest documental, d’altres com aquest i de tot espectacle que gira al voltant de l’exhibició de la sexualitat humana. Tarrés parteix de la idea que tot contacte amb la sexualitat, sigui des d’un vessant lúdic o mèdic, és pecaminós. Més endavant, l’autor afirma que els promotors d’aquests documentals són “mestres (?) en l’esperit de la luxúria, que utilitzen totes les meravelles de divulgació actual [es refereix al cinema] per exhibir procacitats repugnants i fastigoses”. Quan diu “procacitats” Tarrés, que sap utilitzar molt bé la llengua, no es refereix a les malalties sinó al context sexual. I queda ben clar quan afirma que de res serviran aquests documentals quan pregunta: “És que els que s’han contagiat una vegada i han experimentat en llur propi cos els efectes de la seva degradació moral s’han allunyat d’aquests llocs de vici i perdició?” Ja ho deia al principi de l’article (que cal que llegiu sencer) quan assenyalava que la plaga d’aquestes malalties eren “l’estigma de la contravenció del sisè manament del Decàleg".

Es fa molt difícil extreure conclusions perquè no tenim prou documentació per fer-ho, però la poca de què disposem permet fer un esbós prou divers de la recepció que Los averiados va tenir entre els barcelonins; unes pinzellades que van de la ironia al rebuig moral, passant per la vulgaritat. Ens faltaria la veu del ciutadà que sabia què anava a veure. No podem, tampoc, aporta gaire més informació a la relació que Francesc Roca, com a empresari, va tenir amb aquest documental.

*

La història del Museu Roca, dels museus anatòmics i les projeccions científiques

les trobareu a Barcelona Freak Show. Història de les barraques de fira

i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939

Viena Edicions - Ajuntament de Barcelona, 2021

*

Aquest article forma part d'un treball de recerca sobre els museus anatòmics de la ciutat de Barcelona. Per reproduir-lo parcialment o totalment és necessari citar la procedència:

Enric H. March. "Francesc Roca i el cinema: "Los averiados" (1933)" [en línia], Museus anatòmics de Barcelona. Barcelona: Bereshit: reconstrucció de Barcelona i altres mons, 2013. <http://enarchenhologos.blogspot.com.es/search/label/museu%20anat%C3%B2mic>.

*

Notes:

(1) Totes les citacions són literals i els errors lèxics i ortogràfics pertanyen als originals.

(2) Cu-cut!, núm. 98, 12 de novembre de 1903 <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/cucut/id/1883/show/1873/rec/26>

(3) "El subconcient" barreja esport i política fent servir el rètol de Los averiados que ressalta al carrer Jaume I, al pas de la caravana de la XV Volta Ciclista a CatalunyaMirador, 15 de juny de 1933 <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/mirador29/id/746/show/744/rec/73>

M de Fritz Lang

Cada 2 d'agost, data de la mort de Fritz Lang, ressona pels carrers la melodia "A la cova del rei de la muntanya", de la Suite No. 1, Op.46 de Peer Gynt (Edvard Grieg, 1888). La sentiu? Veieu l'ombra de Peter Lorre dibuixada sobre el cartell que ofereix 10.000 marcs de recompensa per la captura d'un assassí?

Escena de Peter Lorre i la suite A la cova del

rei de la muntanya, d'Edvard Grieg

Hi ha escenes, instants, mirades, gestos que marquen la història del cinema, que marquen la nostra història. Abans que Fritz Lang trenqués el silenci de la pantalla amb M, un assassí entre nosaltres (1931) ja ens havia abduït amb Metropolis (1926). No faré cap reivindicació del cinema mut, però segur que alguna cosa es va perdre quan els actors van expressar amb la veu el que només es podia expressar amb el gest i el que només la càmera ens podia ensenyar. L'expressionisme tal com ens el va mostrar el cinema alemany ja no és possible, però no només per la irrupció del sonor, sinó perquè Lang va fer un pas endavant. Va fer de l'expressionisme el decorat del nostre subconscient mentre ens feia creure que ens explicava un relat realista. Lang feia màgia.

Fritz Lang (5 de desembre de 1890 - 2 d’agost de 1976), nascut austríac, abans de posar-se a dirigir va estudiar arts gràfiques i arquitectura, dues disciplines que es relacionen perfectament amb el seu treball cinematogràfic. Dirigeix Hallblut (1919) i Les aranyes (1920), i es casa amb Thea von Harbou, que serà la guionista d'algunes de les pel·lícules posteriors: Das Wandernde Bild (1920), Der Müde Tod (1921), Dr. Mabuse, der Spieler (1922), Metropolis (1926), Spione (1927) i Das testament des dr. Mabuse (1933). Quan acaba aquesta darrera pel·lícula rep la proposta de Joseph Goebbels de fer-se càrrec de la direcció de la UFA. Lang era contrari a les idees nazis, i segurament el ministre de Propaganda del Reich no sabia que el director era fill de mare jueva. El mateix dia que va rebre la proposta Lang va fugir cap a França, deixant a Alemanya tot el seu patrimoni i la seva dona, que es va destapar com a filonazi. A París va rodar Liliom (1934), però contractat per la Metro-Goldwyn-Mayer, se'n va a Hollywood. Als Estats Units va néixer un altre Fritz Lang.

Ara ens quedem amb el director europeu. Descrita sovint com la primera pel·lícula èpica de ciència-ficció de la història del cinema, l'acció de Metropolis se situa en una gran ciutat del futur a l'any 2000, on la societat està dividida entre els treballadors oprimits i l'elit dirigent, cosa que no deixa de ser una trista premonició si mirem al nostre voltant.

Una de les poques pel·lícules declarada patrimoni cultural del món per la Unesco (també hi són les pel·lícules dels germans Lumière, Los olvidados de Buñuel i El mago de Oz, i el documental de la Primera Guerra Mundial, La batalla del Somme), Metropolis és un film d'un extraordinari poder visual, raó per la qual l'etiqueta de ciència-ficció li queda petita. No hem d'oblidar que ens trobem no només en plena efervescència de l'expressionisme de la República de Weimar, sinó que arreu del món les avantguardes estan obrint les portes –no exclusivament de l'art– a una nova forma d'expressió i d'entendre la vida. Sovint es col·loca el naixement de la cultura popular en dates posteriors a la Segona Guerra Mundial, que és el moment en què la cultura de l'oci i el poder adquisitiu occidental permeten l'explotació del consum de masses. Però algunes formes d'aquesta cultura popular cal anar-les a buscar en aquest primer terç del segle XX: les avantguardes, la música negra americana, el cinema, les novel·les gràfiques, entre d'altres fenòmens, començaven a canviar els paradigmes de l'entreteniment de la gent, fugint de l'elitisme.

Més enllà del gènere i de l'argument, doncs, el poder visual de Metropolis es fa patent en la combinació de decorats expressionistes, per un costat, però també en les escenes carregades d'una estranya modernitat. També la barreja brillant de fantasia i terror posada al servei d'una profunda anàlisi social i intel·lectual. Dos anys de feina on, a més de la direcció de Lang, cal tenir en compte el treball dels directors artístics Otto Hunte, Erich Kettelhut i Karl Vollbrecht, i la música de Gottfried Huppertz, convertida en una icona que ha inspirat més d'una generació de músics i que s'ha convertit en una de les bandes sonores de la nostra vida.

Sense Metropolis la vida seria diferent. Però no hi ha paraules suficients per descriure un món que va néixer sense paraules. Veiem-la un altre cop, en versió completa i restaurada!

El Gaudí de Ken Russell

Fotograma del documental Antonio Gaudí (1961), de Ken Russell

En la seva etapa de formació cinematogràfica, després d’haver-se dedicat a la fotografia (l’any 2007 es va fer a Londres l’exposició Ken Russell's Lost London Rediscovered: 1951-1957), el director de cinema britànic Ken Russell (3 de juliol de 1927 − 27 de novembre de 2011) va dirigir 21 curts documentals per a la sèrie Monitor de la BBC, entre els anys 1959 i 1965, de la qual n’era editor Huw Wheldon.

Un d’aquests documentals és Antonio Gaudí (títol original en castellà), rodat el 1961. Malgrat el control que Wheldon va exercir sobre Russell per evitar que se sortís dels paràmetres tradicionals del documental, el director britànic va aconseguir deixar la seva empremta introduint elements dramàtics i visuals que no eren gens corrents en aquella època. No hem d’oblidar que és entre finals dels 50 i principis de la dècada de 1960 que se situa el naixement del documental modern (Mario Ruspoli, un altre dels pares de les noves formes del documental, va començar a fer servir càmeres lleugeres i els primers magnetòfons sincrònics per acostar-se a la realitat de manera més viva i primària).

Ken Russell mira Barcelona (que intentava sortir de la grisor franquista) i Antoni Gaudí amb ulls meravellats davant l’obra d’un home que, com ell en la ficció, res sap de límits. Límits que es desborden en el protagonisme de la Sagrada Família, un excés que avui, en mans d’impostors, no té cap sentit, i hauria estat preferible deixar-la com estava, sobreeixint enmig d’un jardí anglès que l’anés devorant. Segur que avui Russell no se la miraria amb els mateixos ulls.

El documental, que s’obre amb imatges de la plaça de Catalunya, ens mostra la passió ciutadana per Gaudí en el multitudinari seguici de l'enterrament i, immediatament, ens passeja per l’obra de l’arquitecte.

Ens ensenya la Casa Batlló i la relació amb el mite de sant Jordi, representant en les formes sinuoses de l’edifici, el drac i els ossos de les seves víctimes, i ens ensenya els interior i el mobiliari. Ens du al Col·legi de les Teresianes, i els arcs parabòlics, inspirats en la Trinitat, serveixen per parlar del Gaudí matemàtic i creient fervent.

Des de Montserrat, el narrador ens parla de Catalunya, una regió amb forta personalitat pròpia, diferent d'Espanya, i ens explica com les formes muntanyoses van ser elements clau en la concepció de la seva obra, com es pot observar-se en l'arquitectura de la Sagrada Família. A continuació s’atura a la cripta de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, segons alguns, una de les millors obres gaudinianes.

La segona part del documental  viatja al Park Güell, on s’assenyala la relació de Gaudí amb Picasso i amb els surrealistes, i remarca com, a diferència d'aquests, Gaudí porta a terme la seva obra en soledat i aïllament.

De la Pedrera se'ns mostren els dos patis interiors, diferents entre si, i es fa referència a la figura de la Verge, que en el projecte original s'havia d'ubicar a la terrassa, encara que mai va arribar a instal·lar-la. S’aventura la hipòtesi que tota l'obra de Gaudí hauria tingut com a finalitat la Sagrada Família quan se’ns mostra el magnífic pla que l’emmarca des del terrat de la Casa Milà.

El documental torna a la Sagrada família i ens ensenya el taller on gairebé hi va fer vida i on hi havia els plànols, els dibuixos i les maquetes, refetes contínuament, destruïts durant la Guerra Civil.

1a part

2a part