El Món d’Ahir, 4, 2017
dijous, 15 de juliol del 2021
dimarts, 29 de juny del 2021
La botiga més antiga de Barcelona
La cereria Subirà mentre va ser una botiga de teixits
Les botigues més antigues de Barcelona
Quan es parla de la botiga més antiga de Barcelona sempre surt el nom de la Cereria Subirà de la Baixada de la Llibreteria, que mostra un rètol en l’interior on es diu que va ser fundada l’any 1761. És cert que el comerç va obrir les portes en aquest any, però ho va fer en un local del carrer de l’Argenteria, i no es va instal·lar en la ubicació actual fins l’any 1909, ocupant l'antiga casa de teixits de Pau Despax. Però encara que prenguéssim aquella data com a referència, aquesta cereria no seria la botiga més antiga de la ciutat.
Al carrer Sant Pere més Baix hi ha la farmàcia Padrell (actualment, Fonoll), instal·lada en aquest indret poc després de 1714, quan Felip V destrueix part del barri de la Ribera per construir-hi la ciutadella militar. Abans d’aquest trasllat, la farmàcia Padrell tenia les portes obertes a la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, des de 1561. És a dir, tant per l’any de fundació com per l’any de la instal·lació definitiva en el lloc actual, la farmàcia Padrell és el comerç i la botiga més antics de Barcelona. La decoració modernista actual és de 1894, obra de Joan Espinagosa.
La farmàcia Padrell del carrer Sant Pere més Baix,
fundada l'any 1561
Can Ramonet, entre 1950-1960. AMDCV
Després ja venen comerços fundats en el segle XIX, com l’Herbolari del Rei, de 1828, al carrer del Vidre (tancat a finals de 2021), el Restaurant 7 Portes, de 1836, al passeig d'Isabel II; o la Farmàcia Nadal, antiga Doctor Masó, de 1850, a la Rambla amb Bonsuccés.
Des del punt de vista gremial, les farmàcies i els herbolaris són els comerços que preserven millor l’aroma de l’antiguitat. Malgrat l’evolució, no són poques les farmàcies que conserven estris i mobiliari originals; però són els herbolaris, sobretot, els que han aconseguit que el temps s’hagi aturat entre les seves parets, els prestatges de fusta, els pots de vidre i les calaixeres. Tant pel que fa a l’estètica com al servei que ofereixen i que ens permet traslladar-nos segles enrere.
L'Herbolari del Rei (1828)
La relació entre apotecaris (els antics farmacèutics) i els herbolaris és molt directa. En les plantes tradicionals que s’han fet servir per guarir malalties s’hi ha descobert amb el temps els principis actius que la farmàcia moderna obté en els laboratoris per a la fabricació de medicaments. Els grans herbolaris del passat eren botànics i eren, per tant, coneixedors experts de les propietats de les plantes. L’especialització, però, va dur els apotecaris a separar-se no només dels herbolaris, sinó també d’altres oficis com la cereria, l’adrogueria o els confiters. A més, la medicina popular, amb remeieres, curanderos, xarlatans i frares (a l’Edat Mitjana als frares se’ls prohibí exercir la medicina), sempre ha buscat els seus propis espais fora dels àmbits acadèmics. Encara avui gaudeix de bona salut, i la Fira de Sant Ponç, patró dels herbolaris, que se celebra cada 11 de maig al carrer Hospital, n’és la mostra més viva i festiva.
Els Salvador (1626-1855), il·lustre família de naturalistes i apotecaris activa a la ciutat des del segle XVI, van tenir oberta la seva farmàcia del carrer Ample cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus) fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador, Josep Salvador i Soler (1804-1855). Del llegat d’aquesta família se’n pot veure el gabinet d’història natural original, una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies, a l’exposició Salvadoriana: el gabinet de curiositats de Barcelona, instal·lada en el Jardí Botànic de Montjuïc.
Part del gabinet Salvador conservat en el
Museu de Ciències Naturals de Barcelona
El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a aquesta família en un lloc no gens gratuït, perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí botànic que els subministrava les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina. El Raval va ser durant molt de temps un espai situat als afores de la ciutat (d’aquí el seu nom), que va créixer als marges dels camins principals que menaven més enllà de la Rambla. Abans de la industrialització, va ser terra d’hortes, esglésies, monestirs i hospitals, i de jardins botànics cuidats dins dels claustres monacals.
diumenge, 30 de maig del 2021
Les ombres de l'Avinguda de la Llum
Els lavabos de l'Avinguda de la Llum
L’Avinguda de la Llum (1940-1990) és avui una relíquia urbana, que s'amaga sota terra fraccionada i modificada. Una part de l'avinguda s'ha reconvertit en una perfumeria, i l'altra, la que dóna a Balmes amb Bergara, està tancada; el cinema és ara una sala d'exposicions dels FGC, però fins el 2012 conservava l'entrada, la platea i la cambra del projector; els billars i els futbolins estan amagats rere una porta tapiada, igual que algunes de les botigues laterals que estaven al costat dels lavabos, baixant per l'accés de Balmes, a mà dreta.
La idea original era construir la Ciutat de la Llum, unes galeries comercials i lúdiques subterrànies (vegeu l'article "Galeries comercials de Barcelona, del segle XIX al XXI"), que havien d'anar des de la rambla de Catalunya fins a les places d'Urquinaona i Universitat, i la Gran Via, aprofitant les instal·lacions subterrànies de l'estació de Barcelona (plaça de Catalunya), inici i final dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que s'havia inaugurat amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.
Al final aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema, els billars, la taverna de Montroy-Pedro Masana, la Granja Royal, el Colmado Fortuny, la Bomboneria Cataluña, el local del dibuixant BON...
Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la pobresa dels carrers. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, de màquines de cosir i d’escriure, de l’armeria Beristáin, de l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamóns. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida. La fi del món. I malgrat tot, ens envaeix un sentiment de nostàlgia (vegeu el llistat de botigues a Barcelofília).
També s'hi havien fet concerts, com el que anuncia aquest fulletó i que Augusto Algueró (el pare de l’Augusto que es va casar amb Carmen Sevilla) va oficiar l’any 1942 a l’Avinguda de la Llum amb l’Orquesta Bizarros. Un nom impagable, amb esperit de Reconquista, per una banda que alegrava l’aire de derrota de la primeríssima postguerra, i que il·lustra perfectament l’esperit de “modernitat” d’una galeria subterrània que esdevingué decadent en poc temps i decadent va morir, malgrat que és l'olor de les neules Pamper el que marca el registre de la nostra memòria.
Ara, bona part de l’avinguda està sota l'edifici del centre comercial El Triangle i les columnes decoren una perfumeria, ignorant els milers de cadàvers sentimentals que són amagats entre les seves pedres, inclosos els de l’antic cafè Zurich i el Bracafé, que ocupaven l'edifici que havia estat la cantina de l’estació quan els trens circulaven a l’aire lliure.
Que estranys que som! Alguns preferim el record de l’olor de ranci a la colònia perfumada; l’aire enrarit; aquells personatges ambigus, grisos i amb gavardina que semblen no venir d’enlloc ni anar enlloc. Potser tot tenia sentit, sota terra: era com l’espai tancat d’una novel·la. La identitat informe, irracional i marginal dels baixos fons que defensava Jean Genet. L’altra ciutat.
L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum
El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, el Palacio de la Risa, fa més de 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X, projectant la pel·lícula El placer entre las nalgas. Fins el 2013, la sala del cinema va restar tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat.
Projecte Ciutat de la Llum, de Jaume Sabaté (Arxiu J. Susany)
Al final aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema, els billars, la taverna de Montroy-Pedro Masana, la Granja Royal, el Colmado Fortuny, la Bomboneria Cataluña, el local del dibuixant BON...
Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la pobresa dels carrers. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, de màquines de cosir i d’escriure, de l’armeria Beristáin, de l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamóns. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida. La fi del món. I malgrat tot, ens envaeix un sentiment de nostàlgia (vegeu el llistat de botigues a Barcelofília).
Ara, bona part de l’avinguda està sota l'edifici del centre comercial El Triangle i les columnes decoren una perfumeria, ignorant els milers de cadàvers sentimentals que són amagats entre les seves pedres, inclosos els de l’antic cafè Zurich i el Bracafé, que ocupaven l'edifici que havia estat la cantina de l’estació quan els trens circulaven a l’aire lliure.
El Bracafé i el Zúrich (1964), amb l'entrada a l'Avinguda de la Llum
Que estranys que som! Alguns preferim el record de l’olor de ranci a la colònia perfumada; l’aire enrarit; aquells personatges ambigus, grisos i amb gavardina que semblen no venir d’enlloc ni anar enlloc. Potser tot tenia sentit, sota terra: era com l’espai tancat d’una novel·la. La identitat informe, irracional i marginal dels baixos fons que defensava Jean Genet. L’altra ciutat.
El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, el Palacio de la Risa, fa més de 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X, projectant la pel·lícula El placer entre las nalgas. Fins el 2013, la sala del cinema va restar tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat.
El cinema Avenida de la Luz, el 1943, l'any de la inauguració
La platea, la pantalla, la cambra del projector (on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys) i d’altres dependències del cinema van guardar silenci, intactes, fins que l’espai va ser reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià, amb el nom d'Espai de la Llum. Des d'aleshores, aquest espai és utilitzat periòdicament per a esdeveniments diversos.
Joan Kleber amb el projector, l'any 1960
D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.
Mariano Fernández Pellicer (a dalt)
i José Vázquez de Novoa (a baix),
acomodadors del cinema de
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)
El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor diverses acumulades durant anys, de menjar (molta gent recorda les neules del Pampers), del zotal dels lavabos i d'humanitat. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors abans de traspassar la cortina de vellut d'accés a la platea.
Rètol de la sala de billars i futbolins de l'Avinguda de la Llum
© Bereshit - Enric H. March
Antic local de la Sigma i posteriorment de fotografia
© Carmen Secanella
La platea del cinema fins el 2012Fotomuntatge de © Paula Bruna
Des del 2013, sala d'exposicions
[+ Boles extres]
La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]
Avinguda de la Llum (1940-1990), Barcelofília
[++ En el cinema i la música]
Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula].
La rossa del bar (1986), de Ventura Pons pel·lícula].
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula].
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip].
La virgen de la lujuria (2002), d'Arturo Ripstein [pel·lícula].
Cine Avenida de la Luz (2012), de SrtaGorra [documental amateur].
[++++ Publicacions]
Retrat de la desapareguda Avinguda de la Llum, un símbol, durant els anys 40 i 50, de la recuperació econòmica i anímica de la societat catalana en l’època de la postguerra.
"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior.
Catálogo 30 ilustradores 1982.
Barcelona: Banco Exterior de España
dilluns, 5 d’abril del 2021
La deshumanització de Maria i Maria Magdalena
Maia Morgenstern (Maria) i
Monica Bellucci (Maria Magdalena),
La passió de Crist (2003)
Photo by Philippe Antonello
Photo by Philippe Antonello
© 2003 Icon Distribution Inc.
La deshumanització de Maria i Maria Magdalena
Com vam comentar en el capítol "Magdalenes, prostitutes i penedides al cor de Barcelona", publicat a Barcelona: anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2019), la prostitució, el penediment, la marginació, la persecució i l'estigma giren al voltant de la dona en la mateixa mesura que hi giren la dona angelical i pura i l'esposa amant, amatent i dedicada als fills. Veiem com, tradicionalment, Maria Magdalena encarna la primera imatge, la de pecadora, i hi ajuden llegendes posteriors com la de Maria Egipciana, una penedida llegendària del segle IV feta santa i festejada l'1 d'abril. En canvi, Maria, la mare de Jesús, és el model a imitar de la segona imatge. I tot això no ve del no-res, sinó d'una interpretació interessada dels evangelis i d'alguns errors de traducció. Traslladem-nos una mica en el temps i ho veurem en els mateixos textos evangèlics, sense posar-hi ni treure-hi una coma.
Un cop acabat el cicle pasqual i més enllà de la Setmana Santa, què ens queda després de la passió, mort i resurrecció del Fill de Déu? Segons el relat evangèlic, una mare i una esposa que s’abracen desconsolades al peu de la creu. L’home que estimen ha mort. No s’imaginen quin serà el seu destí. A totes dues se’ls arrabassarà el plaer de la carn en ser deformades les seves figures humanes, carnals.
Miryam (מִרְיָם, en hebreu; Μαριαμ, en grec), la Maria mare de Jesús, l’almah d’Isaïes (7, 14), la “noia” de la Bíblia hebrea, es convertirà en parthenos en la Septuaginta (la Bíblia dels Setanta, traducció grega dels segles III-I aec) i passarà com a "verge" a la Vulgata (la versió llatina traduïda per Jeroni d'Estridó a principi del segle IV). L'atribut "verge" es perpetuarà per error en els evangelis, i verge serà per sempre més quan el Concili de Nicea instauri el dogma, l’any 325. Angelicata, immaculata. Model de dona i esposa.
Maryam haMagdalit (מִרְיָם הַמַּגְדָּלִית, en hebreu; Μαριὰμ ἡ Μαγδαληνή, en grec), la Maria Magdalena deixeble i companya de Jesús, convertida en prostituta penedida (enlloc de la Bíblia diu que es dediqués a la prostitució), se la fa renunciar, com a la immaculada Maria, al plaer de la carn. I de passada, s’esborra tota debilitat humana a Jesús, el seu espòs en algunes tradicions.
A l'evangeli atribuït a Joan, Jesús, clavat a la creu, es dirigeix a elles (Jn 19, 25-27):
Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
Que Maria Magdalena aculli la mare de Jesús a casa quan aquest mor, abona la tesi del matrimoni perquè s'adiu amb els costums jueus d'aquells temps, en què l'esposa vídua tenia cura cura de la mare de l'espòs mort. Que fos prostituta no es diu en cap dels evangelis, com hem apuntat abans. Però la idea ha triomfat com tantes altres idees apòcrifes (fora del cànon oficial) de la Bíblia. Apòstol, sembla evident que ho era. Ho insinuen els textos canònics i ho afirmen els apòcrifs. La referència al “deixeble que Jesús estimava”, que aquí és Maria Magdalena, a Jn 21, 20-24 es fa servir per nomenar l’autor d’aquest evangeli que tradicionalment s’atribueix a Joan i que algunes teories li atribueixen a ella. El teòleg Ramón K. Jusino, a María Magdalena: ¿autora del cuarto evangelio? (1998-1999), defensa aquesta teoria, matisant el concepte d’autoria, com es preceptiu quan es tracta de textos antics: l'atribució d'un text a un nom no n'implica l'autoria, sinó auctoritas, o capacitat moral d'una persona o grup de persones sobre un text o una idea.
Com de qualsevol altre personatge bíblic, poc se’n sap, de Maria Magdalena. Les dades a la literatura bíblica són escasses. Les llegendes, d’altra banda, són nombroses. Però si amb les referències directes s’ha de ser prudent, de la resta de literatura no se’n pot fer gaire cas perquè ha estat elaborada segles després, quan dels personatges i dels fets només en corrien llegendes.
De Maria, la mare de Jesús, tampoc hi ha gaires arguments per construir el personatge perquè li han estat esporgats els atributs humans: és només un model. En tot cas, tenim dues Maria que han estat deshumanitzades per la tradició i la teologia. I això no és obra de Pau, veritable “inventor” del cristianisme uns anys després de mort Jesús i sense haver-lo conegut, sinó de la involució de l'Església i els seus ministres. Abans de Pau el cristianisme és encara una forma de judaisme.
Els models de les dues Maria han servit per limitar la sexualitat de la dona al llarg de la història i marginar-la del seu paper rellevant (el mateix que el dels homes) en la construcció del cristianisme primitiu, cosa que al llarg de la història s’ha fet extensible a tots els àmbits de la vida de la dona, sotmesa a tota forma de poder. No és obra del cristianisme, com no ho és en sentit estricte de cap religió, sinó d'una interpretació interessada del poder patriarcal i polític, que ha trobat en les religions i en els sistemes de creences una forma de control de la dona, del pensament i de la violència que s'exerceix sobre ella.
[Actualització juny 2016]
[Actualització juny 2016]
El dia 3 de juny, diada de la Solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, del 2016, el prefecte de la Congregació per al Culte Diví, cardenal Robert Sarah, va anunciar que, seguint el desig del papa Francesc, la celebració litúrgica de Santa Maria Magdalena era elevada a la categoria de festa, enlloc de memòria que era el grau que tenia fins ara. El Papa situa així a santa Maria Magdalena al mateix nivell que els Dotze Apòstols i el calendari litúrgic passa a tenir un prefaci propi per a la missa anomenat "L'apòstol dels apòstols".
Les citacions bíbliques pertanyen a la versió en línia de la Bíblia interconfessional de l'Associació Bíblica de Catalunya.
*
Les citacions bíbliques pertanyen a la versió en línia de la Bíblia interconfessional de l'Associació Bíblica de Catalunya.
dijous, 4 de març del 2021
La llegenda de la calefacció amb forns de carbó als fanals del passeig de Gràcia
Banc-fanal de Pere Falqués al passeig de Gràcia
Brangulí, c. 1930
Article fet amb la col·laboració
d'Enric Comas Parer
Des de fa un dies corre la brama que les portes de ferro dels bancs-fanal del passeig de Gràcia eren l’accés a uns forns de carbó per mantenir calents els seients. La notícia ha estat difosa a través de l’aplicació TikTok i s’ha escampat irremissiblement per totes les xarxes socials (cliqueu aquest enllaç per veure el vídeo). La ignorància, diuen, és molt atrevida, i ara costarà Déu i ajut convèncer els barcelonins que això és mentida i s’acabarà convertint en una llegenda urbana. Ningú s'ha preguntat per on sortia el fum de la combustió, per exemple? Anem a pams.
Portes del "forn" d'un dels bancs-fanal
Enric H. March
Aquests bancs-fanals, inaugurats el 21 de desembre de 1906, estan situats al llarg del passeig de Gràcia de Barcelona i van ser projectats per l’arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí (Sant Andreu de Palomar, 1850 – Barcelona, 1916), que va exercir aquest càrrec entre 1889 a 1914. Són en total trenta-dos fanals amb bancs revestits amb trencadís (que no estava acabat quan es van inaugurar), la qual cosa va fer pensar la falsa creença que eren obra d’Antoni Gaudí.
El banc, a més de la seva funció com a lloc de descans, és la base d'un fanal de ferro forjat, fabricat al taller de fosa de Manuel Ballarín, cunyat de Falqués. Del banc arrenquen dos braços de ferro que, a mesura que s'alcen es van corbant cap al carrer i acaben unides en forma de mitja lluna, de l’extrem de la qual penja el llum que il·lumina la calçada, mentre que al costat oposat hi ha l'escut de la ciutat coronat per la corona comtal amb el ratpenat de Jaume I. A mitja alçada, a la banda de la vorera, penja un altre llum que il·lumina la vorera. Entre la dècada de 1950 i 1985 van patir algunes modificacions, com podem veure a Barcelofília.
Aquests fanals van ser força criticats, sobretot pels artistes i intel·lectuals que en aquella època giraven al voltant del Noucentisme i que defensaven la tornada al classicisme, a la simetria i a la senzillesa de les formes, i van ser protagonistes de crítiques com la de La Vanguardia del 6 de novembre de 1906, que els anomenava "armatostes, sustentáculos o lo que sea"; o de bromes i acudits publicats a la premsa satírica barcelonina, com el dibuix de Joan Llaverias al Cu-Cut!, el desembre de 1906, en què un vianant esbroncava Falqués:
Oh; Falqués, home fatal!
Si mai al Passeig de Gràcia
tornes a fer cap desgràcia,
te penjaré d’aquest pal.
Llaverias. Cu-cut!, 1906
I el forn de carbó per escalfar els bancs? Res de res. Gràcies a la recerca d’hemeroteca feta pel company historiador i amic Enric Comas, en un acudit un acudit aparegut també al Cu-Cut!, el gener de 1907,un guàrdia municipal crida l’atenció a un cuiner que intenta coure un pollastre sota un dels fanals perquè aquelles portes tenen l’aspecte d’un forn; li ho semblava al protagonista de l’acudit, però també als barcelonins que passejaven pel passeig de Gràcia.
Acudit de la revista satírica Cu-Cut!, de gener de 1907
Se’n feia ressò la premsa, com l’edició del vespre de La Veu de Catalunya del 22 de desembre de 1906, acabats d’inaugurar. I a la mateixa notícia s’informava del misteri d’aquelles portes, que servien per accedir al mecanisme per pujar o baixar el fanal i poder-ne fer el manteniment corresponent, com per exemple, canviar les bombetes quan es fonien.
La Veu de Catalunya, 22 de desembre de 1906
Com molt amablement ens apunta un altre Enric en els comentaris i Antoni Gual Via, les lluminàries originals dels fanals eren làmpades d'arc, no eren bombetes (la llum es produïa per la lluïssor d'un arc elèctric). Això es feia amb en dues barretes/elèctrodes de carbó posades entre elles a una distància que saltava el corrent. Les barretes es consumien i s'havien de canviar periòdicament. D'aquesta manera, té lògica pensar que el que els elèctrodes de carbó de recanvi es guardessin dins del banc, i que això afavorís encara més la confusió.
No sabem d’on ha tret la informació la persona que ha publicat el vídeo de TikTok, però és evident que de recerca no n’ha fet cap. Els arxius i les hemeroteques hi són per alguna raó, i abans d’afirmar res cal consultar les fonts primàries. No ens podem creure qualsevol cosa que es publica a les xarxes si no se n’esmenta la referència d’on s’ha tret la informació.
Addenda:
Amb posterioritat a la redacció d'aquest apunt he sabut de l'existència d'un article de Lluís Permanyer, publicat a La Vanguardia el passat 21 de gener, on també comenta l'error d'aquesta creença, la qual cosa fa més greu la difusió de la notícia falsa sobre els fanals del passeig de Gràcia, apareguda pocs dies després. Aquesta coincidència em fa pensar que el naixement del vídeo prové d'haver llegit el títol i el remarcat en negreta de l'article, però no el contingut. I d'això viuen moltes de les notícies que corren: de repetir títols i titulars, però no el text. Ja se sap: llegir és molt cansat i avorrit.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)