La Reforma Interior i el naixement de la Via Laietana

Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona y proyecto de su reforma y ensanche

Ildefons Cerdà (1861). Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

En el projecte d'Eixample d'Ildefons Cerdà, aprovat pel Govern espanyol el 9 de juny de 1859 (un segle exacte abans que nasqués qui us escriu aquesta ratlles) havia previst que calia esponjar Barcelona; és a dir, el que avui és Ciutat Vella i que havia estat reclosa dins muralles fins que s'aprova l'enderroc l'any 1854. Les muralles, i la prohibició d'expandir-la més enllà del recinte murat, havien ofegat la ciutat des de feia segles: massificada, densament poblada, sense un pam un construir nous habitatges (raó per la qual es van fer voltes sobre els carrers per construir-hi a sobre), Barcelona era un niu d'epidèmies com les febres groga i tifoide, o el còlera. Avui, potser, haurien buscat una solució més conservadora, però en aquell moment l'enderroc va ser un alliberament per als barcelonins.

A banda de la retícula de l'Eixample, al plànol de reforma de Barcelona Cerdà va traçar tres grans vies (A, B i C) que creuaven verticalment i horitzontalment el nucli antic de la ciutat per unir l’Eixample amb el port. La Gran Via A acabaria sent la Via Laietana; la Gran Via B havia d'anar del Paral·lel a la plaça de la Universitat, i en són una realitat parcial l'avinguda de les Drassanes i la Rambla del Raval; i la Gran Via C, que havia d'anar des de la Ronda de Sant Pau fins al Parc de la Ciutadella, i de la qual en són fruit les avingudes de la Catedral i Cambó.

Plano de situación y detalle de las tres grandes vías A, B y C de la reforma de Barcelona,

hecho según los datos tomados de la Memoria y proyectode contrato con el Banco Hispano-Colonial

Àngel Josep Baixeras (1907). Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

  

L'oposició dels veïns i la situació política i econòmica feien inviable el projecte, raó per la qual va caldre esperar vint anys, fins el gener del 1879, perquè l’Ajuntament aprovés la Llei d’expropiació forçosa perquè l’urbanista Àngel Josep Baixeras tirés endavant el projecte de Reforma Interior, que recuperava la proposta de Cerdà i afectava parcialment o totalment 3.671 finques i que esborrava del mapa de la ciutat bona part de l'estructura medieval i barroca. No només habitatges i el consegüent desplaçament de milers de barcelonins, sinó edificis destacats com l’església barroca de Santa Marta, que era al carrer de la Riera de Sant Joan (la portalada va ser cedida i reconstruïda en el nou Hospital de la Santa Creu); el Palau del Marquès de Sentmenat, a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer del Pont de la Parra; la capella de Sant Cristòfol, situada al carrer de Sant Pere més Alt; el Palau del Marquès de Monistrol, a la Riera de Sant Joan, la casa propietat del Marquès de Monistrol al carrer Ample, o els del Marquès de Fortuny i de Serrallonga, al carrer de Basea.

El projecte va estar en via morta fins que, el novembre del 1901, l’entrada de regidors republicans i de la Lliga Regionalista al consistori va dur al poder una nova classe política que prioritzava el sanejament del nucli antic i les obres projectades per Cerdà i Baixeras. Conscient de la magnitud del projecte, el nou ajuntament va buscar la complicitat del capital privat, el Banc Hispano Colonial, entitat financera vinculada als interessos de l’Estat en les possessions colonials, que després del desastre de la Guerra de Cuba contra els Estats Units d'Amèrica i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines, Mariannes i Carolines, va reorientar els negocis cap a les inversions en obres públiques.

El 1905 es va signar un primer conveni i el 1907, un segon: el banc faria de contractista i executaria l'obertura de la futura Via Laietana segons el projecte d’Àngel Josep Baixeras, actualitzat el mateix 1907 per l’arquitecte municipal Pere Falqués. Però si bé inicialment el projecte d'obertura de la Via Laietana estava associat a l’higienisme i la coherència urbanística, finalment es va imposar l'especulació econòmica, d'una burgesia que veia la possibilitat de convertir la nova via en la seu central dels seus negocis sense que importés gens el cost humà i patrimonial de la intervenció.

Com que Barcelona ha estat sempre una ciutat "legalista i d'ordre" (tot ha de passar per cal notari), el relat de la demolició ha quedat força documentat gràcies al Concurs Artístic de la Vella Barcelona que l’Ajuntament va convocar el 1908 per preservar la memòria del passat a través de les fotografies d’autors com Josep Pons Escrigas, Miquel Matarrodona, Adolf Mas o Narcís Cuyàs, o dels dibuixos de Modest Urgell i Dionís Baixeras.

Inauguració oficial de les obres d'obertura de la Via Laietana amb Alfons XIII,

10 de març de 1908, a la plaça de la Reina Regent, entre el carrer Ample –on

està situat la primera casa que es va enderrocar, a l'esquerra de la foto–

i la placa de Sant Sebastià, al bell mig de l'actual Via Laietana

Arxiu Fotogràfic de Barcelona
 

Tots els qui estem acostumats a moure'ns pels arxius de la ciutat o a passejar-nos per les xarxes socials hem admirat i lamentat les imatges dels racons desapareguts de Ciutat Vella. Sovint, situar els vells carrers i edificis resulta complicat, sobretot perquè no s'ha fet una obra integral que reculli aquest meravellós material gràfic. Nosaltres no ho farem perquè la feina seria ingent, però us deixem tres plànols que ens ajudaran a fer-ho amb l'interès i la curiositat de l'arqueòleg urbà, i quan passegem per la ciutat intentarem situar aquelles imatges aturades en el temps, que és cert que provoquen una mena d'enyorança d'un temps no viscut i que, també massa sovint idealitzem de forma acrítica.

Aspecte de l'obertura de la Via Laietana entre la plaça de l'Àngel i la plaça d'Antoni Maura

Brangulí Fotògrafs. Arxiu Nacional de Catalunya
 

El primer plànol, numerat sobre l'entramat urbà abans de la reforma, ens permet situar els dibuixos de Dionís Baixeras que podeu trobar al blog L'abans de Via Laietana, on la Maite Mar porta anys mostrant-nos el material de la seva acurada recerca pels arxius digitalitzats de la ciutat, com l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, l'Arxiu Històric, els arxius de districte, l'Arxiu Nacional de Catalunya o l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, a més d'altres institucions privades com el Centre Excursionista de Catalunya, l'Arxiu Mas o l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya.

 

El segon, ens mostra els carrera afectats i desapareguts totalment o parcialment (en gris), la zona demolida (en color morat) i el traçat de la Via Laietana i els nous carrers oberts o reformats (en groc).

 

El tercer, finalment, ens mostra la nova urbanització (en color marró) d'una Via Laietana convertida en una carretera que uneix el port amb l'Eixample, però que mica en mica s'anirà pacificant i fent-la més amable per als barcelonins que gaudeixen del passeig i de l'extens patrimoni que encara conservem, malgrat tot.

Ungüents, bàlsams i liniments: xarlatans i ciència popular

Segurament, molts barcelonins encara recorden les parades ambulants que venien Ungüent de la Serp i Bálsamo el Tigre, que s’instal·laven davant del Teatre Romea, a tocar de les reixes del pati de la capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu, un lloc adient on vendre pocions màgiques fetes d’olis essencials, plantes medicinals i alcohols; unes pastes llardoses que s’apliquen com emplastres i que suposadament curen tota mena d’afeccions: dolors musculars, cops, maldecap, migranyes, tos, picades d’insecte, ferides... Remeis miraculosos que venien els xarlatans al carrer i a les places atraient a cop de veu la gent, que se’ls escoltava encantats, com ens ho descriu Juli Vallmitjana a Sota Montjuïc (1908) parlant del Portal de Sant Antoni a Barcelona. Ara encara es venen, comercialitzats industrialment, a les fires ambulants i festives, com la de Sant Ponç, i en alguns herbolaris.

Els més vells potser recorden encara el xarlatà que durant la postguerra, i fins ben entrats els anys 60, muntava la seva paradeta ambulant a la placeta de Sant Cugat, prop del mercat de Santa Caterina, per vendre un altre emplastre que es deia Serptuga. La gràcia del firaire era que per atraure la gent tenia una tortuga i una serp vius i una mona que saltava i corria al voltant de la parada i era l’atracció de grans i menuts.

Han estat segurament els darrers testimonis d’aquells xarlatans que aprofitaven els mercats i les fires per anunciar i vendre els seus productes a l’encant, o per arrencar queixals, envoltats d’atraccions, mags i fenòmens. Ara només ens queda el cinema per recuperar aquell món. Potser The Medicine Man (1930), de  Scott Pembroke, és la pel·lícula que millor retrata aquells escenaris: ambientada als anys 20, la filla d'un botiguer s’enamora d’un metge itinerant, que arriba a un poblet amb la seva caravana conduïda per indis americans. El show per vendre un tònic meravellós que ho cura tot va acompanyat d’espectacles de varietats amb actors amb la cara pintada de negre, ballarines hawaianes i còmics, en un escenari decorat amb làmines d'anatomia.

En la filmografia espanyola podem trobar exemples a La calle sin sol (1948), de Rafael Gil, rodada a Barcelona i amb Manolo Morán fent de xarlatà; Angelitos del trapecio (1959), d’Agustín P. Delgado; i Edgar Neville amb Verbena (1941) i Domingo de Carnaval (1945), on Neville fa un homenatge a dos pintors del Madrid popular: Goya i José Gutiérrez Solana. Prenent com a excusa argumental un crim en el barri de Lavapiés, en el Rastro i el Madrid de 1917, Neville pinta tipus i ambients d'aquells anys. Una xarlatana canta les virtuts de la seva medicina:

“Miren, ¿saben lo que voy a regalarles? Un artículo que sirve para este público que tiene que estar la mayoría del tiempo que en vez de pensar en otra cosa tiene que estar tocando la guitarra por los picores y las erupciones. ¿Quieren ver cómo se quita esto? Muy fácil. Escuchen, que escuchando se aprende y el saber no estorba. Aunque soy una charlatana en estos momentos, termino mi trabajo y soy una persona decente. Y si no supiera que esto era bueno para ustedes, me pondría a arrancar piedras con los dientes en un camino. Porque tengo amor a mi trabajo lo mismo que un hijo a una madre pueda tener. ¿Tiene usted niños con costras? ¿Con pupas? Público culto que me está escuchando…” (1)

Aquestes escenes costumistes exposen la persistència d'una pràctica que es manté des dels inicis de la modernitat. Però el xarlatà és una figura que malgrat les aparences no forma part del folklore popular, sinó que forma part d’una tradició més antiga que lliga la medicina i les curacions al viatge i al poder de la paraula. Irina Podgorny explica (2) que en els diccionaris de la llengua toscana de finals del segle XVI el xarlatà apareix com un practicant pobre de la medicina, un traficant ambulant d'ungüents i altres remeis, que treia dents i publicitava els seus productes a la plaça, apel·lant a l'acrobàcia, la recitació, els jocs de màgia, la retòrica, el cant i la comicitat. Els seus productes no feien créixer el pèl ni tornaven els morts a la vida; no proporcionaven la joventut eterna ni d’altres miracles que eren pregonats per atraure un públic ignorant però necessitat d’esperança en una mesura pel cap baix igual a la necessitat de guarir malalties reals, sense importar quantes vegades s'hagués denunciat que els venedors de secrets venien, en realitat, mentides.

Arrencaqueixals ambulant, d'Isidre Nonell (1909)

MNAC

Però la mentida també forma part de l’espectacle, de la posada en escena. Els espectacles dels xarlatans tenen moltes semblances amb el teatre popular: els xarlatans i els actors portaven el mateix tipus de vida errant i el seu èxit es vinculava a la capacitat de parlar en públic, a l’escenificació, al gest, a l’astúcia i als jocs de paraules, i sobretot a fer versemblant una bona història.

Tampoc tenen una base científica els refranys i en canvi han gaudit d’un prestigi que arriba als nostres dies encara que sigui de forma fossilitzada en el llenguatge. I això és així perquè darrere d’allò que és pintoresc i popular s’hi amaga un fenomen perfectament imbricat amb la realitat des de fa segles. Els xarlatans, a vegades per atzar i a vegades per la capacitat per predir les expectatives dels pacients, van saber sobreviure en el temps i adaptar-se a les geografies humanes més diverses.

Els xarlatans, unint les innovacions tècniques de la seva època amb savieses d’un suposat origen ancestral, es van enfrontar a problemes de salut reals i van ajudar indirectament a l’evolució de la indústria farmacològica. Molts productes de farmàcia tenen un origen popular: bàlsams i ungüents com el liniment Sloan (que funcionava com el Reflex d'ara), els Parches Sor Virginia, Melisana, Agua del Carmen, les pastilles Juanola o el Vicks VapoRub tenen orígens semblants als de la Serp o el del Tigre, però amb un èxit comercial diferent. La farmàcia ha format part de l’espectacle com molts invents del segle XIX: l’electricitat, la fotografia, el cinema, els raigs X, les projeccions lluminoses o el gas hilarant, i han acompanyat exhibicions de tota mena de museus, figures de cera i anatòmiques, autòmats, fantasmagories, espiritisme o magnetisme animal, que es barregen a la plaça, al mercat i a la fira amb acròbates africans, indis del far west, faquirs “hindús” i mags “orientals”. I, en fer-ho, posaven la “ciència” al costat de la pietat cristiana, que col·locava l'esperança de salvació en els pobres. El xarlatà exerceix de profeta posant natura i ciència a l’abast dels desposseïts i busca, alhora, el benefici propi, com ho feia Francesc Roca a Barcelona amb el Museu Anatòmic Roca: en una època, les dues primeres dècades del segle XX, en que les malalties de transmissió sexual segaven vides a milers, Roca mostrava reproduccions de malalties mentre comercialitzava productes per combatre la sífilis i la blennorràgia.

Amb el pas del temps, però, l’espectacle és foragitat de l’espai públic i es tanca en un museu, en un teatre o en un hospital. I allò que l’evolució i el canvi de costums van rebutjar, va acabar oblidat.
No és fàcil rastrejar les notícies sobre xarlatans i exhibidors de rareses: la seva “vulgaritat” els va apartar de diaris i revistes i dels entorns il·lustrats. No hi ha tampoc al país gaires especialistes que s’hagin ocupat del tema, ni en llengua catalana ni castellana.

En aquest context, és bo de senyalar la publicació de Charlatanes. Crónicas de remedios incurables, d’Irina Podgorny, que ha editat l’editorial argentina Eterna Cadencia (Buenos Aires, 2012). El llibre és una antologia de relíquies literàries, observacions de naturalistes, relats de viatgers, ardits de col·leccionistes i comerciants; un recull de relats i notícies de la premsa periòdica argentina del segle XIX.

L’obra es llegeix gairebé com un llibre de relats que, per ser sud-americà, algú no iniciat podria pensar que es tracta d’històries de realisme màgic pel seu caràcter excèntric. Precisament, García Márquez, a Cien años de soledad, parla del retorn en dates concretes del calendari dels gitanos amb els últims invents de la ciència. Entre ells n’hi ha un que sap tornar de la mort i que visita llocs desconeguts i llunyans. García Márquez defineix el xarlatà clàssic, el personatge itinerant que fa viatges estacionals i que apel·la a un coneixement suposadament adquirit en llocs llunyans, i que comercia i fa circular objectes i sabers obtinguts en altres contextos. A Macondo, un poble on els seus habitants desconeixen els camins per sortir o arribar-hi, són els gitanos els qui porten les novetats de la ciència i de la tècnica, i fan servir els imants i les lupes com a atraccions per atraure l’atenció de la gent. I vist així, és curiós adonar-se que la “màgia” dels gitanos beu d’una tradició totalment europea, que als europeus no ens arriba com a tal perquè hem trencat la tradició que ens lliga als xarlatans: uns “farsants” que no poden competir amb la “veritat” de la ciència quan, en veritat, el seu relat enllaça amb la circulació del coneixement de què hem parlat abans quan esmentàvem la farmacologia. Curiosament, hem convertit en llegendaris o en personatges de conte uns individus a quals neguem l’estatus social (com als mateixos gitanos o als venedors ambulants).

Però que els textos seleccionats per Podgorny pertanyin a l’àmbit argentí no ens els fa gens llunyans ni estranys a la nostra cultura perquè els venedors de remeis, els fenòmens de la naturalesa, les fires i els museus de cera i anatòmics que descriu han passat per Europa i alguns per Barcelona. La majoria de relats són traslladables a aquest costat de l’Atlàntic. Però malgrat això, és necessari recuperar aquest món des d’aquí perquè potser hi sabrem reconèixer els venedors de fum que ens assetgen des del món de la política, de la televisió o de la publicitat.

¡Señores, pasen y vean en este libro al gran Doctor Meraulyock extrayendo una muela mientras, para distraer al paciente o tapar sus gritos, dispara con su pistola, el broche de la capa de Yocasta con que se sacó Edipo los ojos, una fotografía del alma humana tomada al microscopio! Descendientes de la bruja de Michelet, de los chamanes homeópatas de América, pioneros del médico trucho contemporáneo y de la sociedad del espectáculo, los charlatanes que han arrastrado sus gabinetes y museos por nuestras tierras son y no son culpables. Por eso aquí no hay una denuncia, mucho menos una sentencia: se registra cuánto hay en el charlatán viajero del saber laico y del empirismo triunfantes (claro que fundados a menudo en un tendal de cobayos humanos estafados, exhibidos o finados). Y se invita a sospechar cuánto de charlatana tiene la ciencia de un José Ingenieros o un José María Ramos Mejía: ¿acaso la revista dirigida por el primero, Archivos de Psiquiatría y Criminología, no contiene un artículo titulado ¿Cómo blanquear a un negro? y otro ¿Infanticidio entre los pájaros? Y al contrario, ¿no son los maestros charlatanes expertos en el uso de lo que los serios psicoanalistas contemporáneos llaman transferencia? (3)

*

Notes:

(1) Circo Méliès, Verbena (1941) i Domingo de Carnaval (1945).

(2) Irina Podgorny, “Origen y apogeu del charlatán”, Revista de cultura, Clarín, 18 d’abril de 2013.

(3) Text de la contraportada de Charlatanes, d'Irina Podgorny.

La Rodalia de Corbera

El Born Vell, de Ramon Martí i Alsina (1866). MNAC

Abans del barri de la Ribera i el Born

El resum de la història d'aquest barri de la Barcelona antiga que ens ocupa es basa en la introducció de la memòria que l'arqueòloga Daria Calpena i Marcos va escriure per documentar la intervenció arqueològica feta durant la segona meitat de l'any 2001 a l'entorn del passeig del Born i del Fossar de les Moreres. Entrar en més detalls o ampliar-los no és l'objectiu d'aquest apunt i resum servirà per situar-nos en el passat.

No és fins a finals del segle X o inicis del segle XI que es comença a ocupar de manera més estable la zona fora muralles amb l’aparició de nous nuclis de poblament, anomenats burgs o vilanoves: enfront dels portals (els Arcs, davant de la plaça Nova; el Mercadal, davant del Portal Major), al voltant de les esglésies (el burgs del Pi, de Sant Pere, de Santa Maria) o ravals com els Còdols o a la vora del Rec Comtal. Un altre d’aquests nuclis és el conegut amb el nom de Vilanova del Mar, el qual estaria situat a l’entorn del camí (el camí del Mar romà) que anava des del Mercadal (a l’actual plaça de l’Àngel) fins als entorns de l’església de Santa Maria de les Arenes (998), la qual durant el segle XIV (1329-1383) va patir una important reforma que la transformaria en l’actual Santa Maria del Mar.

A l’est d’aquesta àrea es troben els terrenys que la família Montcada rep, al segle XII, per la seva participació en la conquesta de Tortosa així com l’anomenada rodalia de Corbera, uns sorrals atorgats a aquesta família compresos entre els Puig de les Falzies (Llotja) i el Rec Comtal.

El carrer dels Montcada es va urbanitzar a partir de l’any 1418 i el 1509 es va pavimentar, i va ser el carrer noble per excel·lència i del qual n'ha fet un estudi detallat l'historiador Albert Garcia Espuche a La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII), editat per l'Ajuntament de Barcelona (2020). Mig segle abans s’havien eixamplat els dos extrems (placetes de Montcada i d’en Marcús) per permetre el gir dels passos de les processons del Diumenge de Rams i del Corpus. L'obertura va significar la unió del barri comercial de la Bòria amb l’antiga Vilanova del Mar.

Entre la rodalia de Corbera i el carrer dels Montcada va néixer l’actual barri de la Ribera.

Fins al segle XIV aquesta zona va créixer tant des del punt de vista urbanístic, econòmic com social, fins a configurar-se com una unitat administrativa, anomenada el Quarter de Mar, la més poblada de la ciutat. Es constitueix, doncs, un barri pescador i mariner que acabarà assimilant les principals funcions portuàries i es convertirà en l’autèntic motor de la ciutat. La importància i alhora la diversitat d’oficis que es concentren en aquest barri, són un reflex d’aquesta activitat gairebé febril. Segons un fogatge de l’any 1389, el 79% de l’activitat marinera es concentra en el barri, així com també el 57% de les activitats tèxtils i de confecció de la pell i un 44% dels mercaders de la ciutat.

Més endavant, segons un fogatge de l’any 1516 es pot observar una lleugera disminució demogràfica del Quarter de Mar, tot i que encara conserva el protagonisme de la ciutat. Aquesta disminució ve donada en part per la crisi generalitzada del segle XV i també per la inutilització del primer port del segle XIV i la construcció del nou dic i les drassanes per part de Pere el Gran

Cal destacar el gran canvi que va patir el barri a començaments del segle XVIII. Després de la Guerra de Successió, l’any 1714 i sota el regnat de Felip V, es decideix construir una fortalesa militar en els terrenys ocupats actualment pel Parc de la Ciutadella. La construcció de la fortalesa i la delimitació d’una zona de seguretat al voltant, va provocar la destrucció d’una part important del barri, concretament l’àrea situada a ponent de l’església de Santa Maria del Mar. Aquest enderroc es va efectuar entre el mes de juliol de l’any 1715 i finals de l’any 1718, i va comportar una densificació de la resta del barri, així com també un canvi definitiu del traçat del Rec Comtal pel carrer que actualment porta el seu nom.

La Rodalia de Corbera

Rodalia de Corbera és el nom del llibre publicat per Salvador Sanpere i Miquel (Barcelona, 1840-1915), historiador, crític, publicista i polític català que amb aquesta obra va fer un detallat estudi de la història del nucli original del barri de la Ribera i el Born fins a la destrucció d'una part d'aquest barri, com hem dit abans, per a construir-hi la Ciutadella Militar per ordre de Felip V. Els plànols que veureu a continuació són extrets d'aquesta obra i pretenen reconstruir-ne amb detall l'evolució urbana. Alguns aspectes han estat superats per estudis posteriors, però tot i així us proposo que passegeu pels antics carrers, hi descobriu allò que ja no existeix i que reconegueu allò que encara es conserva.

Els dos últims plànols ens ajuden a situar la Ciutadella Militar i el Mercat del Born sobre el traçat urbà anterior a la construcció de la Ciutadella.

Trobareu més detall de la història d'aquest antic barri de la ciutat clicant l'enllaç Cafès i tavernes: quan Barcelona era un mercat, article que us portarà a descobrir quina era la plaça major de Barcelona.

 

Sanpere Miquel, Salvador. Rodalia de Corbera.

Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1890

Plànols extrets de l'Institut Cartogràfic

i Geològic de Catalunya

En traç vermell, a l'esquerra el Mercat del Born i a la dreta la Ciutadella

Plànol de la Ciutadella fet per l'enginyer militar d'origen flamenc

Joris Prosper van Verboom i aprovat per S. M.

el desembre de 1715 (AMCB Q147)

Barcelona Freak Show: l'home mico

Edgar Rice Burroughs (1875-1950) començava a escriure la novel·la per entregues Tarzan dels micos l’any 1912 i va ser editada en llibre, per primer cop, el 1914. El gener de 1918 arribava a les pantalles americanes de cinema la primera versió muda de la pel·lícula, dirigida per Scott Sidney i interpretada per Elmo Lincoln. Els cinemes de Barcelona la projectaven l’any 1920.

Des que Charles Darwin va revolucionar el món de la ciència amb L’origen de les espècies (1859), la imaginació popular ha jugat amb la idea de la relació entre els micos i l’home. Primats intel·ligents, nens salvatges i suposades baules perdudes, meitat humà, meitat animal, portats de països exòtics, aprofitant-se de la ignorància i la curiositat de la gent, han nodrit les atraccions circenses i han omplert les barraques de fira durant el segle XIX i les primeres dècades del XX.

Abans que Tarzan arribés a Barcelona, la nostra ciutat ja havia passejat els seus homes-mico pels escenaris. Entre els mesos de juny i agost de 1882, Hauka (o Jauka), “el hombre mono”, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de Gil Vicente Alegría, en plena plaça Catalunya, en una funció encapçalada per l’habitual Compañía Ecuestre Gimnàstica, i compartint vetllada amb “los célebres Wilson”, germans saltimbanquis, “y los singulares Honrey”, també germans, acròbates i pallassos musicals i excèntrics.

El mes de setembre del mateix any li va sortir, però, un competidor. El Teatro Circo Barcelonés anunciava “el debut de la célebre compañía americana de Mis. Zaea y Pongorila el verdadero hombre mono”, en el local del carrer Montserrat 18-20.

Font: Bibliothèque Nationale de France

Si hem de fer cas dels cartells i la publicitat, l’espectacle estava format per una parella d’acròbates (una dona i un home) i un mico, al qual feien actuar com a una persona, cosa que deuria sorprendre els espectadors d’aquella època. Tant és així que Pongorila va viatjar per tot el món: Bilbao (1888), Nova York (1893), Mèxic (1894) o Escòcia (1913), últim cop que apareix als diaris. A Barcelona hi torna l’any 1901 durant les Festes de la Mercè, ara en el Tívoli-Circo Ecuestre, en el carrer Casp, on el circ de la família Alegría es va instal·lar durant un temps després que s’enderroqués el pavelló de la plaça Catalunya (1895).

La dona apareix amb dos noms diferents segons les èpoques. A vegades com a Mis. Zaea i en d’altres com a Mantileni o Mantelini, com és el cas de l’anunci del New York Clipper (1883): “Miss Florence Mantalini and The Original Pongorila”.

Però Mr. Pongorila, que així és com se’l cita a vegades, no és el mico, sinó l’acròbata. És una dada que no s’explicita enlloc, però ho sabem per la crònica que l’any 1882 apareixia al Diario de San Sebastián, abans que arribés a Barcelona per primer cop:

“Anoche tuvo lugar en el Teatro Principal una función extraordinaria, en la cual se exhibió por primera vez la celebridad europea Mr. Pongorila, hombre mono [...]
El hombre mono, al final de los arriesgadísimos ejercicios que ejecutó, fué llamado repetidas veces á escena, entre los aplausos del público, viéndose obligado á quitarse la careta.
No dudamos que en las funciones en que tome parte esta notabilidad se verá lleno nuestro pequeño coliseo.”

L’atracció de Mr. Pongorila pertanyia, segons el New York Clipper esmentat abans, al Gran Circo Pubillones, una companyia circense de l’Havana creada per Antonio Pubillones Castaño, natural de Cangas de Onís (Astúries), però establert a Guantànamo, a l’ílla de Cuba, aleshores possessió espanyola. Un fill d’Antonio es va casar amb “La Bella Geraldine” (Geraldine Leopold), actriu, funàmbula, trapezista i ballarina, que a finals del segle XIX treballava en el Circo Ecuestre, i la ufanosa i generosa bellesa de la qual va inspirar un elixir miraculós amb el seu nom, que els xarlatans venien a crits en aquell primer Paral·lel de barraques de fira.

A mida que el públic es torna menys crèdul, la idea de l’home mico desapareix de les cartelleres i és substituït pel mico que entreté les criatures en els circs. Com Max, que el 1909 actuava al Tívoli, i el 1913 ho feia en el Salón Doré de la Rambla de Catalunya, ara amb el nom de Maxim. La Vanguardia l’anunciava com a “mono hombre”, alterant l’ordre dels termes:

“Debut del mono hombre, el Mono Max es el mono del universo. El mono con cerebro, fuma, bebe, come, se acuesta en su camita, juega á cartas, monta en bicicleta. Niñas y niños á ver al mono.”

En altres casos, es recuperava la idea de Mr. Pongorila, com passava l’any 1919, i es recorria a una pantomima. A vegades, la màscara i la disfressa ofereixen un efecte més realista que l’engany, com és el cas de Nathal, que va actuar al Principal Palace (1919; actual Teatre Principal de la Rambla) i a Eldorado (1922):

“La Dirección Artística del Principal Palace, ha combinado para hoy viernes, un programa de atracciones notabilísimas. Últimamente acaba de obtener éxito en el Olimpia de París, Nathal, el hombre mono; se trata de una imitación tan perfecta y asombrosa que, en Barcelona, como acaba de ocurrir en París, el público la encontrará digna de los aplausos que ante todos los públicos de Europa ha obtenido.”

L’any 1924, el portuguès Néstor Lopes, “el hombre mono”, actuava en el Teatro Bosque (on ara hi ha el cinema):

“Deseoso la empresa del teatro del Bosque de dar una constante variedad a la temporada de circo, a más de los extraordinarios números que forman el programa diario, hoy, en la sesión de la tarde, debutará el artista Néstor López, «El hombre mono», cuyos arriesgados trabajos presenciaron miles de espectadores desde la plaza de Cataluña. «El hombre mono» ejecutará, en el Bosque, lo más arriesgado de su repertorio.”

Més conegut com a "l'home aranya", ara l’home mico ja no fa referència a una disfressa o a una imitació simiesca, sinó a l’actuació d’un gimnasta que realitza exercicis arriscats com els que esmenta de la plaça Catalunya, quan va escalar la Casa Segura:

“Turó Park. La dirección de estos espléndidos jardines, ha podido escriturar para dos únicas exhibiciones, al temerario atleta portugués Néstor Lopes. Es uno de los más fuertes acróbatas cinematográficos que hoy actúan en público, su serenidad, su audacia y su desprecio al peligro es verdaderamente admirable. Ejecuta sus temerarios trabajos con una simplicidad extraordinaria. Ha actuado en los principales centros de Europa, produciendo intensa emoción a todos los espectadores. El trabajo que ejecutará en la gran plaza de fiestas del Turó, es uno de los más sensacionales de su repertorio.
Para demostrar sus condiciones atléticas, igual que en Madrid, escalará el viernes próximo a la una de la tarde, la fachada del monumental edificio, que hay en la plaza de Cataluña chaflán a la Puerta del Ángel.”

Però aquesta evolució no vol dir que el suposat engany hagi desaparegut com a espectacle. Les barraques i els espectacles ambulants, continuen oferint atraccions amb fenòmens. Hem passat per alt l’home salvatge que es va exhibir a la plaça Catalunya l’any 1895, poc abans que s’enderroquessin tots el barracots. És una història tragicòmica en què li va anar la vida, però que s’escapa a l’extensió d’aquest apunt. Guardarem els focs artificials per a altres ocasions.

Sí que esmentarem, per acabar, l’home mico que va ser una de les atraccions del Paral·lel a partir de l’any 1925. Pertanyia a l’espectacle de la barraca de Francesc Roca, el del Museu Anatòmic que d’exhibició precària va fer el salt a un local del carrer Nou de la Rambla, com ja hem esmentat fins l’avorriment a Bereshit.

Coneixíem aquest espectacle pel cartell on s’anuncia el museu anatòmic i “Los estragos del Barrio Chino”, i fenòmens de fira com “el hombre mono, la araña gigante del Japón, las hermanas siamesas, monstruos humanos, galería de curiosidades, fetos humanos auténticos...” Però encara tenim un full volant on s’anima el públic a anar a veure “El Hombre Mono” que s’exhibeix a la fira i s’augura un “gran éxito de risa”.

Deixant de banda que aquest home mico fos algú amb una tara genètica o un engany que s’amaga rere una disfressa, l’autèntic fenomen és l’espectador. Aquell individu que va a les barraques de fira a buscar diversió encarant-se a la raresa o a la malaltia per obtenir un gaudi, una reafirmació de la seva personalitat o la convicció que la seva desafortunada existència és un paradís comparada amb la de qui de l’exhibició de la diferència o la tara en treu un benefici que no podria obtenir de cap altra manera. Res diferent dels “fenòmens” que mostren les seves misèries a la televisió o a les revistes a canvi d’una almoina després de posar en venda la seva dignitat.

Tragicomèdia, deia abans. I perquè quedi clar, anem a tancar el cercle. Durant els dies que Hauka, el primer home mico que hem descrit, actuava en el Circo Ecuestre Barcelonés de la plaça Catalunya, a l’estiu de 1882, en un pis del Raval es perpetrava una paròdia del conte d’Edgar Allan Poe, Els crims de la Rue Morgue. Llegim la curiosa notícia que publicava La Vanguardia el juliol de l’any 1882:

“En las habitaciones donde hay realquilados ocurren desde algún tiempo á esta parte hechos de distinta índole, que dan pasto á la crónica periódica.
Ayer en la calle Poniente, mientras cenaba un inquilino que el parte oficial consigna con el nombre de “El hombre mono”, fuese la dueña á una de las estaciones de ferrocarriles de esta ciudad, y al regresar á su casa encontró la puerta abierta. Así que hubo penetrado en la habitación se le arrojó encima un joven tapándole la boca para que no pudiera gritar, y luego éste y una prójima que le acompañaba, tomaron las de Villadiego.
Repuesta la dueña del susto, examino la habitación y halló un bastón perteneciente, según parece, al jóven caco. El inquilino encontró luego á faltar unas 200 pesetas que tenía colocadas en un cesto.
No fué mala la perrada que le jugaron al “Hombre mono”.

Si a la denuncia oficial es feia constar “El hombre mono” cal pensar que l’autoritat competent es va avenir a reflectir-ho perquè aquell individu era, efectivament, “El hombre mono”, com indica l’article determinat, i no un home mico qualsevol.

Si l’home mico del Circo Ecuestre i el desgraciat del carrer Ponent (actual Joaquín Costa) són el mateix individu o de la mateixa espècie no ho podem assegurar. És un cas per a Auguste Dupin.

Aquest apunt reflecteix només una petita part dels espectacles tant de barraca de fira com de circ que van passar per Barcelona durant el segle XIX i principis del XX, amb homes o dones mico o salvatges. Si sentiu curiositat per aquesta mena d'atraccions, en trobareu més a Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII al 1939, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona.

"Monkey Man" (1964), Baby Huey & The Baby Sitters

"Monkey Man" (1969), Toots and the Maytals

"Monkey Man" (1969), The Rolling Stones

"Monkey Man" (1979), Specials. Gentilesa de Toronto. Cançó original de Toots and the Maytals (1969), cantada per altres grups

"Tweeter and the Monkey Man" (1988), Travelling Wilburys (George Harrison, Jeff Lynne, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty)

Tot això era un camp

Diumenge 6 de novembre es va inaugurar Tot això era un camp, una jornada de memòria dels Jardins de Sant Pau, dins del programa de l'Arnau Itinerant, que inclou el mural "Per la memòria d'un Paral·lel oblidat", pintat per Sendys; un recorregut teatral dels joves de Xamfra Centre, amb cinc posades en escena que recreen llocs emblemàtics dels carrers de les Tàpies, Nou de la Rambla, Paral·lel, Abat Safont i Sant Pau, alguns a partir de textos d'Enric H. March: El Tropezón, Barcelona de Noche, la Cueva del Gordito o les atraccions Caspolino, entre d'altres; la creació d'un gran mural sobre la memòria oblidada del Paral·lel, obra d'Street Barcelona; musica amb el grup Paral·lelus, i una petita exposició comissariada per Enric H. March, amb el suport de LaLaberinta, que repassa la història dels jardins des del paleolític fins avui.

Tres plafons recorren alguns dels llocs emblemàtics dedicats a l'oci d'aquest espai de més de 8.000 anys d'història, un racó de Barcelona on van viure els primers barcelonins, envoltats de maresmes, aiguamolls i boscos, i que l'enderroc de les muralles a partir de 1854 i el naixement del Paral·lel van convertir en el rovell de l'ou de l'oci popular de la ciutat.