dilluns, 13 de juny de 2016

Barcelona, metròpoli colonial



Barcelona, metròpoli colonial

Des del dia 10 de juny, el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada acull l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”. Comissariada per Andrés Antebi (antropòleg, documentalista i un dels fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana), Pablo González Morandi (antropòleg), Alberto López Bargados (professor d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona) i Eloy Martín Corrales (historiador), ens mostra la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola i ens permet recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, la Ciutat Comtal es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.


Colònies espanyoles a Àfrica


Fent memòria del passat colonial

Quan viatjar i l’accés a la informació no eren tan assequibles com ara, el coneixement del món ens arribava oralment, o a través del cinema i la lectura. En tot cas, la percepció de la realitat sempre té molt de subjectiu i la imaginació, sovint programada institucionalment, juga un paper fonamental en el constructe social i cultural. Aquesta és la raó per la qual la llegenda i la història a vegades es confonem en l’imaginari col·lectiu.

La infantesa de les generacions formades amb la lectura de tebeos han estat també viatgeres i aventureres a través de les narracions de les històries gràfiques i de les pàgines dels atles. La imaginació buscava el desconegut i les terres exòtiques més allà de les fronteres conegudes, de la mateixa manera que al carrer ens aventuraven als límits prohibits del barri: el finis terrae dels mapes antics.

Una font de coneixement ha estat per a molts nens els segells de correus. Les imatges i els noms dels països ens parlaven de terres llunyanes, com les etiquetes d’hotels de les velles maletes de viatge, i en molts casos de països que havien deixat d’existir durant la transformació que Europa havia patit en el període d’entreguerres. Alguns tornarien després de la caiguda del mur, però Bòsnia, Sèrbia, Ruhr, Sarre o Candia tenien ressons imperials i colonials.

Durant els anys 60 vam assistir a la desaparició de l’imaginari colonial espanyol. Els sons dels tambors ens arribaven de llocs com Río Muni (Mbini), Fernando Poo (Bioko), Elobey, Annobon i Corisco (Mandyi), unificats a partir de 1926 sota el nom de Guinea Espanyola; i Río de Oro, Ifni, Cabo Juby, unificats amb el nom d’Àfrica Occidental Espanyola i més tard Sàhara Espanyol. Més llunyà quedava el Protectorat del Marroc, que aplegava ciutats importants com Tànger, Tetuan o Orà, a les regions de Yebala, Tarfaya i el Rif. Del Rif en coneixíem, sobretot, el Desastre d’Annual, la batalla on Abd el-Krim (Abd al-Karim) va ridiculitzar l’exèrcit espanyol i va aconseguir crear la República del Rif, de vida efímera (1923-1926).

El Sàhara Espanyol, que en el nostre imaginari ens porta a històries de la mili, va ser entregat al Marroc i Mauritània el 27 de febrer de 1976, després de la marxa verda (1975), composta de 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins, que va acabar malmetent els drets dels sahrauís (berbers) a la independència.

El Protectorat va ser entregat al Marroc l’any 1956, i d’aquella colònia en queden les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (el Marroc les continua reclamant) i els enclavaments repartits per la costa de Perejil, Peñón de Vélez de la Gomera, Islas Alhucemas i Islas Chafarinas. Les illes Canàries també són territorialment africanes, però el aborígens canaris (els anomenats guanxes, de probable origen berber) van ser gairebé exterminats i els pocs que van quedar es van difuminar entre la població colona. Malgrat tot, el MPAIAC (Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario), creat per Antonio Cubillo el 1964, va reivindicar les arrels guanxes i africanes de les illes i la independència a través de la lluita armada amb les Fuerzas Armadas Guanches (FAG), fins que l’organització es va dissoldre el 1979.


Centre d'Ikunde de l'Ajuntament de Barcelona
© Zoològic de Barcelona


Guinea Equatorial

Pel que fa a Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco, la colònia va ser possessió espanyola entre 1885 i 1968. Va ser unificada el 1926, i el 1959, convertida en la Guinea Espanyola, Fernando Poo i Río Muni (riu Mbini, batejat com a “Benito” pels colonitzadors) van adquirir l’estatus de províncies espanyoles d’Ultramar. I va ser en aquell 1959 que l'Ajuntament de Barcelona (amb el finançament del Zoològic, Parcs i Jardins i el Museu Etnològic, aleshores dirigit per August Panyella) muntava a Ikunde un Centre d'Experimentació i Adaptació Animal, que va proveir d'animals el zoològic de Barcelona i el més famós dels quals va ser Copito de Nieve. En llengua fang (ètnia que comparteix el territori guineà amb els bubi) el nom original era Nfumu Ngui ("goril·la blanc"), i Jordi Sabater (primatòleg i conservador ded centre, a qui uns caçadors van vendre l'animal, l’any 1966) el va anomenar Floquet de Neu. Inicialment presentat a Tele/eXpres com a Blancaneus, va fer fortuna el nom de Sabater quan la revista de la National Geographic el va treure en portada del març del 1967 amb el nom Snowflake. Un blanc entre negres, el Floquet de Neu es va convertir en la icona de la Barcelona del tardofranquisme.


Porcioles rep el Floquet de Neu a Barcelona
Foto: Oriol Maspons (1967)


Però aquesta no va ser l’única relació de Barcelona amb la colònia guineana. Des del segle XIX, els territoris guineans s’havien convertit en subministradors d’esclaus que nodrien la industria espanyola a Amèrica, sobretot a l’estrella de la Corona, Cuba, gran productora i exportadora de canya de sucre, especialment en forma de rom: moltes empreses dedicades a aquest licor, ara multinacionals, duen cognoms catalans com Bacardí, Brugal o Barceló. El rom cremat i les havaneres que ens transporten melangiosament a les llegendàries Antilles són fruit de la suor d’esclaus guineans. Cuba, conjuntament amb Puerto Rico, Filipines i Guam, es van perdre després de la Guerra de Cuba, el 1898, i un any després Espanya va vendre a l'Imperi alemany els arxipèlags de les Marianes, Palau i les Carolines, al Pacífic.


Publicitat de la Compañía Anónima de Productos Africanos


A finals del segle XIX, però, Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobon i Corisco es van convertir també en centres productors de cacau, cafè i fustes nobles, principalment, i van ser també empreses barcelonines les que es van aprofitar de les colònies: la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats des de les concessions que tenia a Guinea; Cafés y Maderas de Guinea SA (CAMASA); o la Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). I entre els empresaris amb nom, el pare de Fèlix Millet (espoliador del Palau de la Música), que va enviar el fill a fer-se la pell dura a les plantacions africanes, propietat de la Compañía Agrícola Industrial de Fernando Poo, que el pare presidia. La hisenda més gran de l'illa, productota de cafè i cacau, es deia, per a més glòria, Montserrat.

Mentrestant, els missioners claretians de Vic s’encarregaven de les tasques d’evangelització de les poblacions autòctones alhora que es convertien en els primers exploradors i colons que desenvolupen l’acció extractiva de les riqueses de Guinea. La religió exercia un fort paper aculturitzador, malgrat que el missioners van fixar la literatura i la gramàtica de les llengües locals i, en certa manera, es van convertir en notàris d'investigacions antropològiques i han conservat un valuós fons fotogràfic que testimonia el procés colonitzador.



Xocolata Batanga



Però les empreses més populars van ser les que explotaven les plantacions de cacau per a la producció de xocolata o derivats, com Batanga (que va editar l’àlbum de cromos A través de África), Amatller i Cola-Cao. Totes elles feien servir la imatge paternalista del negret al servei del consum de l’home blanc, com queda ben reflectit a la cançó “Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao”.

“Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial” ens permet mirar enrere i analitzar amb mirada crítica el nostre passat. Un acte de contrició que no demana necessàriament penitència però que sí ens fa conscients i ens permet enriquir qualsevol discurs. No n’hi ha prou amb demanar la retirada de l’estàtua de López y López, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica a la Cuba colonial (1850), de la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881) i cofundador i primer president del Banco Hispano Colonial (1876). Cal contextualitzar la història i entendre que som fills del passat, amb tots els seus encerts i errors, i que ser-ne conscients ens ajudarà a no repetir-los. Amb el pic com a argument ens caldria enderrocar tot el modernisme, per posar un exemple; amb la pala acabarem desenterrant el passat enderrocat amb un lament. Només l’esperit crític, l’acte de contrició de la raó, ens salva.


dimecres, 18 de maig de 2016

Barcino i la plaça de Sant Miquel

L'església de Sant Miquel en el seu emplaçament original, l'any 1868,
poc abans de ser enderrocada i la portalada traslladada a l'església
de la Mercè. A l'esquerra, l'edifici de l'Ajuntament
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Foto: Joan Martí


En l'homenatge que li va dedicar el Museu d'Història de Barcelona dimecres 18 de maig, Francisca Pallarès Salvador va pronunciar  la conferència "Barcino: excavacions a la plaça de Sant Miquel. Experiències i records". La doctora Pallarès és arqueòloga, formada a la Universitat de Barcelona, i va estar vinculada des de 1958 a l’Istituto Internazionale di Studi Liguri de Bordighera, institució de la qual va ser directora a partir del 1978. Ha publicat nombrosos treballs sobre arqueologia romana, entre les quals destaca Las excavaciones de la Plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino (1969) i La topografia e le origini di Barcellona romana (1970).

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats  de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer. El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



A dalt, fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel;
a baix, dibuix amb la reconstrucció hipotètica
Museu Arqueològic de Catalunya



Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.


Inscripció que esmenta la donació de les termes a Barcino
Museu Arqueològic de Catalunya
Foto: Sebastià Giralt


Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.


Detall de les escales que baixen a l'àrea calefactada del
balneum de la domus de la plaça de Sant Miquel
Fotografia: Maria Raya i Bea Miró (MUHBA)


Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.


COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]
BARCIN[O]
IIIIIII VIRI · AVGUSTAL 

Museu d'Història de Barcelona


Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres dels brancals, decorades amb grotescs.  Al timpà hi ha l'arcàngel Sant Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra. L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868: llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.


Quarteró 8 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862), amb la localització
de l'església de Sant Miquel i la plaça, al costat de l'Ajuntament
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Reg. 11458)


El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible edifici de dotze plantes conegut amb el nom de Novíssim i rebaixat a vuit l'any 1994.

La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del transsepte i encara s'hi poden veure el números amb què es van marcar les pedres per a ser traslladades. El campanar també es va desmuntar i, amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres, traslladada des del seu lloc original quan es va obrir la Via Laietana a principis del segle XX.


Façana de l'església de Sant Miquel
Dibuix d'Eduard Gràcia (AHCB)


Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident, Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.

Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.


El capitell bizantí de Sant Miquel
transformat en pila baptismal
Autor desconegut (AFB)


Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282. L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara perviu i res no s’ha pogut demostrar.

El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.

A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya (creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

*

Bibliografia

Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.

Miró i Alaix, Carme. "Els balnea de les domus de Barcino", QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.



dimarts, 10 de maig de 2016

El Saturno Parque, el Cabaret de la Muerte i altres atraccions misterioses

Catàleg de la inauguració del Saturno Parque (1911)
© Xavi Rodríguez (Bloggercoaster)


Quan la Ciutadella va ser el Coney Island de Barcelona

L’any 1911 es complien deu any de la inauguració de les atraccions del Tibidabo i en feia prop de quaranta de la desaparició dels Camp Elisis, inaugurats el 1853 en el passeig de Gràcia entre els carrer d’Aragó i Rosselló, i desmantellats el 1872, i del qual només un passatge amb el seu nom en recorda l’existència.

El 1911 dos projectes es posaven en marxa. Un, el Gran Casino de l’Arrabassada (1911-1934), del qual en queden múltiples restes (escales, balustrades, túnels i pous) escampades per Collserola i ocultes en el bosc. L’altre, el Saturno Parque (1911-1926), que va ocupar dos emplaçaments diferents dins del Parc de la Ciutadella. Fins el 1916, en el Pati d’Armes, entre l’actual Parlament de Catalunya i l’institut Verdaguer; i d’aquesta data fins que tanca el 1926, en la zona ocupada per l’estany del Parc, la Cascada i zones adjacents.

Ens interessa parlar del Saturno Parque (després rebatejat com a Saturno Park) perquè el coneixement que es té de les atraccions que el componien s’ha obtingut a les hemeroteques a través de la premsa, o de les moltes postals que circulen, però no d’una font directe, cosa que sí hem pogut fer recentment i que ha reportat moltes sorpreses.


El Luna Park de Coney Island (NY), il·luminat de nit, el 1906
Col·lecció Detroit Publishing Company (Library of Congress)


El Saturno Parque pren com a referència els Luna Park de Coney Island, a Nova York, i el de París, i pretén convertir-se en el gran centre atraccions i d’oci popular de Barcelona. La comparació, però, és purament formal perquè el parc d’atraccions barceloní no tenia ni la magnitud ni la capacitat d’atracció del Luna Park novaiorquès, capaç de rebre un milió de visitants en un sol dia si sumem atraccions, restaurants i platges. Malgrat tot, l’entorn del Parc de la Ciutadella li donava un aspecte grandiós i elegant que es multiplicava a la nit amb els milers de llums estàtics que il·luminaven les atraccions i els que es movien al ritme dels trens, els cotxes i les vagonetes circulant incessantment sota la música i la cridòria del públic excitat.


El Saturno Parque il·luminat de nit (1915)
Col·lecció Roisin (AEFC)


Entre les atraccions del Saturno, que van anar variant amb els anys, destacaven el Patín Siglo XX (un tobogan gegant), l’Skating Ring (pista de patinatge), la Plataforma de la Risa o Rueda del Diablo (una pista giratòria que feia perdre l’equilibri), els Columpios reales (barques que es gronxaven, com les del Caspolino), el Planeten-tunnelbahn (un carrusel ondulatori), La Taberna de la Destrucción (un pim-pam-pum), la Flecha de los cigarros, el Laberinto de la escalera diabólica, el Tiro automático con figuras móviles, el Cucut (un capgròs autòmat), el trenet Metropolitan miniature (vegeu En tren pels parcs de Barcelona) i un Tiro de pichón que permetia disparar amb armes de veritat sobre coloms, conills i pollastres, en uns temps en què eren habituals no només les atraccions de tir amb animals, sinó que per Barcelona s'escampaven locals amb espectacles de lluites d'animals.

Les atraccions estrella, però, eren les famoses Witching Waves (onades embruixades, a les quals s’entrava a través d’unes grutes amb estalagmites i estalactites), el Water Chute (vagonetes llançades a l’aigua d’un estany per una pendent), el Tobogan Glissoir (en forma de tirabuixó amb tres pistes) i una muntanya russa de grans dimensions coneguda com Los Urales. Aquesta atracció havia vingut de València, on el 1909 havia presidit la zona d'esbarjo de l'Exposició Regional. Hi destacava un cuc enorme a meitat del recorregut que semblava engolir les vagonetes. Les vies s'enlairaven fins a 30 metres d’alçada i sembla que va arribar a ser la muntanya russa més llarga d'Europa.

A més d'establiments de restauració, refrescos, cafeteries i bars, el parc comptava amb salons fotogràfics que permetien fer caricatures i caracteritzacions, bàscules, telescopis, gramòfons, cinetoscopis (una màquina d’ús individual que permetia veure una pel·lícula introduint una moneda) i un aparell que permetia recuperar forces mitjançant corrents elèctrics. L'electricitat estava de moda-

També hi havia un teatre i un cinema en un edifici d’aires egipcis i babilònics, i el Kaiser Panorama, un aparell òptic que permetia que vint persones alhora poguessin veure imatges il·luminades en tres dimensions (estereografies), atracció molt popular a tot Europa, que il·lustraven, com si fossin reals, els esdeveniments “més importants del món” de la història antiga i actual: paisatges, guerres, incendis, terratrèmols, inundacions, erupcions de volcans, naufragis, crims, comèdies, tragèdies i festes, que satisfeien la curiositat de la gent en un temps en què viatjar era un luxe i no era possible conèixer el món de cap altra manera. S’anunciava com el panorama favorit del kàiser alemany Guillem II. Procedent dels anys del precinema, aquests aparells encara atreien més públic que el cinema, un art sense prou entitat que compartia espai com a element de transició entre els espectacles escènics.


Gravat d'un Kàiser Panorama de 1880


Fenòmens, autòmats i inferns

A banda de les atraccions, el Luna Park de Coney Island, igual que els parcs d’atraccions de les grans ciutats americanes i europees, atreien el públic, sobretot abans del triomf del cinema com a espectacle de masses, amb autòmats, màgia, fantasmagories, barraques de fira que exhibien fenòmens i tota mena de manifestacions que resultaven exòtiques o incomprensibles per a un públic fàcil d’enganyar.

El Saturno no va ser aliè a aquestes experiències malgrat que la premsa no se’n va fer ressò, com ha passat sovint a Barcelona amb aquelles manifestacions d’oci popular que s’escapaven de l’ortodòxia o que eren prou excèntriques com perquè el bon gust i el seny no les publicités.

Pel que fa als fenòmens, és coneguda la presència dels famosos Paquito i Vendeen, un nan i un gegant que van fer força fortuna per tot Europa i que eren del gust barceloní com ho demostra la continuada exhibició de parelles similars des de mitjan segle XIX, com han deixat constància a les cartelleres, però que es remunta a moltes dècades abans. Entre les moltes exhibicions que el nan Paquito feia hi havia des de números circenses a corrides de toros més o menys còmiques, com la que oferí el juliol de 1914, seguint una tradició habitual al Toril de la Barceloneta i en molts espais improvisats de la ciutat.

Entre les atraccions desconegudes fins ara, una de les que despertava la curiositat del públic era el Departamento de los fenómenos, misterios y enigmas. Repartits en escenaris diferents hi havia cinc autòmats:

Cabeza de María Stuart: En un tron i sobre dos sabres, el cap de Maria d’Escòcia, que va morir decapitada el 1587 per ordre de la reina Isabel I d’Anglaterra, movia els ulls, plorava, reia i contestava les preguntes del públic.

La mujer pez: Un altre cap parlant que responia preguntes, però aquest cop dins d’un aquàrium de vidre ple d’aigua i peixos.

La mujer sirena: En aquest cas una bella ondina surt del mar a la posta del sol i fa contorsions sospesa a l’aire, sense cap subjecció aparent, i al so de la música. Després de diverses piruetes, se submergeix de nou dins de l’aigua.

El busto enigmático de Silvia: La noia que respon al nom de Sílvia només té mig cos que reposa sobre una tauleta. La seva és una història trista i la va explicant mentre el públic puja a l’escenari per veure el bust de prop.

La Ninfa de las Flores: En un escenari en forma de teatret de fusta, decorat a l’estil japonès amb garlandes, borles i espelmes enceses, un gerro mostra un ram de flors que es van obrint al so d’una música melancòlica mentre entre els pètals apareix el cap d’una nimfa d’aspecte oriental, que també parla i respon les preguntes del públic.

Sota el títol genèric de Diversiones familiares Dorwan, aquest personatge dirigia i oferia “espectàculos instructivos y morales” que recreaven quadres plàstics amb al·legories de la naturalesa, de l’infern i representacions de l’Antic Testament. Les imatges se succeïen com il·lusions passatgeres que apareixien i s'esvanien com a meteors fugitius fent servir, en paraules de Dorwan, “un método eminentemente científico”.

Le Chevalier Dorwan, que és com es feia dir aquest artista, es va donar a conèixer a Barcelona l'any 1910. Va començar actuant al teatre Apolo i al Gran Via, per passar al Poliorama on s'hi va passar fins a final d'any. Posava sobre l'escenari un espectacle de fantasmagories que s'anomenava La habitación celestial, que era presentat amb un experiment científic que desafiava les lleis de la física. Jugava amb efectes òptics i lumínics per fer aparèixer figures evanescents com fantasmes.

Les atraccions amb emocions fortes començaven amb el Camino del infierno, una recreació, com anunciaven, de “lo que se cree de las regiones infernales”. Era una mena de túnel del terror, amb passadissos a diferents nivells que conduïen “por los caminos montañosos del Averno” i als quals s’accedia amb unes plataformes elevadores. Els terres inestables, els efectes òptics i la projecció de fantasmagories procuraven un autèntic descens als inferns.


El Cabaret de la Muerte del Paral·lel (1926)


El plat fort, però, era el Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso. Vam sentir parlar per primer cop del Cabaret de la Muerte arran del descobriment d’un espectacle que amb aquest nom s’exhibia en el número 72 de l’avinguda del Paral·lel, entre els anys 1925 i 1926, en els soterranis del Café Concert Sevilla. Si aquest descobriment va ser una sorpresa, ho és més saber que un espectacle semblant i amb el mateix nom ja existia l’any 1911 quan es va inaugurar el Saturno Parque.


El Cabaret de la muerte del Saturno Parque, amb imatges del Cabaret du Néant de París



El Cabaret du Néant del Saturno Parque,
en uns anuncis de 1911



L’escenografia del Cabaret de la Muerte del Saturno era semblant al del Cabaret du Néant, fundat el 1892 per l’il·lusionista Antonin Dorville, amic de Georges Méliès, i situat en el número 34 del Boulevard de Clichy de París. El local parisenc, que funcionava alhora com a taverna, oferia espectacles relacionats amb la mort, els fantasmes i l’infern, en un ambient d’esquelets, calaveres i taüts, mentre els clients prenien begudes que s’anunciaven fetes de sang, pus i esputs de tuberculosos, i on s’entretenia els espectadors amb trucs d’il·lusionisme i fantasmagories.

El nom i les imatges del Cabaret du Néant es feien servir, precisament, com a reclam de l’espectacle del Saturno Parque. Una de les atraccions proposava als espectadors ser introduïts en un taüt per a ser transformat en un esquelet sota el suggeridor anunci que proclama la transfiguració de les ànimes. L’espectacle, en un entorn similar al d’una cripta, durava una hora mentre una música tètrica composta especialment per al show aterria un públic ingenu i necessitat d’emocions fortes.

Probablement, l’espectacle del Paral·lel deuria ser semblant a aquest del Saturno Parque, mentre el Café Concert Sevilla feia les funcions de taverna, diferenciant-se d’aquesta manera del Cabaret du Néant, que compaginava les dues funcions.

El Teatro del Cabaret de la Muerte y el Paraíso completava la seva oferta amb les Experiencias anatómicas que, sense saber exactament què contenien, oferia “operaciones instructivas, morales y atractivas” que ens porta a pensar en l’existència d’un petit reservat que mostrava un gabinet de figures anatòmiques de cera que podien mostrar el procés de gestació i el part, amb una atractiva Venus anatòmica, o els estralls de les malalties venèries, com més tard va fer el Museu Roca.

Hi ha encara molt per descobrir en el món de l’oci popular de la Barcelona del segle XIX i principis del XX. La recerca és lenta i costosa, però les descobertes són grans, com ho van ser els museus anatòmics que es van exhibir a la ciutat. El coneixement d’aquestes atraccions i exhibicions del Saturno Parque ha estat casual gràcies a la localització d’un catàleg de la inauguració de l’any 1911. Quan es tracta d’espectacles itinerants la dificultat de trobar-ne algun rastre augmenta. Pel camí hem trobat zoològics humans que s'exhibien en el Tibidabo i el Turó Park, on una tribu himàlaia era exhibida, el setembre de 1915, entre espectacles de sardanes, putxinel·lis o la casa encantada, i que eren descrits com "los fenómenos más raros del mundo, ni hombres ni monos". La recerca continua.


 Tobogan Glissoir

Muntanyes russes Los Urales

Water chute

Witching Waves

dilluns, 25 d’abril de 2016

El Quijote, el cap parlant i les carasses de Barcelona



Capítulo LXII

Que trata de la aventura de la cabeza encantada,
con otras niñerías que no pueden dejar de contarse

Les aventures del Quijote i el cap parlant de Barcelona en el
4t centenari de la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616)
i altres històries de caps i carasses


"[...] archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única" són paraules que Cervantes posa en boca de don Quijote, i que si bé reflecteixen l'estima de Cervantes per Barcelona, acaben convertides en ironia després de la visita del bon cavaller a la ciutat.

Arribats don Quijote i Sancho a Barcelona, s’hostatgen en el palauet de don Antonio Moreno, en algun indret entre el Born, Montcada i el carrer Ample, aleshores la zona noble de Barcelon. Don Antonio és amic de Roque Guinart, que havia acompanyat els dos protagonistes fins el Portal de Mar. Avisat de les desventures del de la Mancha, el ric cavaller barceloní, amic “de holgarse a lo honesto y afable”, decideix burlar-se de don Quijote perquè “no son burlas las que duelen, ni hay pasatiempos que valgan si son con daño de tercero". Després d’un sopar i d'un ball li mostrarà els misteris del cap parlant de Barcelona, com aquells que al costat de fantasmagories i fenòmens van meravellar els nostres avantpassats, durant el segle XIX i principis del XX, en teatres i barraques de fira, com ho il·lustra la portada de 1926 de la revista Virolet.

[...] Levantados los manteles, y tomando don Antonio por la mano a don Quijote, se entró con él en un apartado aposento, en el cual no había otra cosa de adorno que una mesa, al parecer de jaspe, que sobre un pie de lo mesmo se sostenía, sobre la cual estaba puesta, al modo de las cabezas de los emperadores romanos, de los pechos arriba, una que semejaba ser de bronce. Paseóse don Antonio con don Quijote por todo el aposento, rodeando muchas veces la mesa, después de lo cual dijo:

— Agora, señor don Quijote, que estoy enterado que no nos oye y escucha alguno, y está cerrada la puerta, quiero contar a vuestra merced una de las más raras aventuras, o, por mejor decir, novedades que imaginarse pueden, con condición que lo que a vuestra merced dijere lo ha de depositar en los últimos retretes del secreto.

[…] Suspenso estaba don Quijote, esperando en qué habían de parar tantas prevenciones. En esto, tomándole la mano don Antonio, se la paseó por la cabeza de bronce y por toda la mesa, y por el pie de jaspe sobre que se sostenía, y luego dijo:

— Esta cabeza, señor don Quijote, ha sido hecha y fabricada por uno de los mayores encantadores y hechiceros que ha tenido el mundo, que creo era polaco de nación y dicípulo del famoso Escotillo, de quien tantas maravillas se cuentan; el cual estuvo aquí en mi casa, y por precio de mil escudos que le di, labró esta cabeza, que tiene propiedad y virtud de responder a cuantas cosas al oído le preguntaren. Guardó rumbos, pintó carácteres, observó astros, miró puntos, y, finalmente, la sacó con la perfeción que veremos mañana, porque los viernes está muda, y hoy, que lo es, nos ha de hacer esperar hasta mañana. En este tiempo podrá vuestra merced prevenirse de lo que querrá preguntar, que por esperiencia sé que dice verdad en cuanto responde.

Admirado quedó don Quijote de la virtud y propiedad de la cabeza, y estuvo por no creer a don Antonio; pero, por ver cuán poco tiempo había para hacer la experiencia, no quiso decirle otra cosa sino que le agradecía el haberle descubierto tan gran secreto. Salieron del aposento, cerró la puerta don Antonio con llave, y fuéronse a la sala, donde los demás caballeros estaban. En este tiempo les había contado Sancho muchas de las aventuras y sucesos que a su amo habían acontecido.

[...] Otro día le pareció a don Antonio ser bien hacer la experiencia de la cabeza encantada, y con don Quijote, Sancho y otros dos amigos, con las dos señoras que habían molido a don Quijote en el baile, que aquella propia noche se habían quedado con la mujer de don Antonio, se encerró en la estancia donde estaba la cabeza. Contóles la propiedad que tenía, encargóles el secreto y díjoles que aquél era el primero día donde se había de probar la virtud de la tal cabeza encantada; y si no eran los dos amigos de don Antonio, ninguna otra persona sabía el busilis del encanto, y aun si don Antonio no se le hubiera descubierto primero a sus amigos, también ellos cayeran en la admiración en que los demás cayeron, sin ser posible otra cosa: con tal traza y tal orden estaba fabricada.

[...] Con esto se acabaron las preguntas y las respuestas, pero no se acabó la admiración en que todos quedaron, excepto los dos amigos de don Antonio, que el caso sabían. El cual quiso Cide Hamete Benengeli declarar luego, por no tener suspenso al mundo, creyendo que algún hechicero y extraordinario misterio en la tal cabeza se encerraba; y así, dice que don Antonio Moreno, a imitación de otra cabeza que vio en Madrid, fabricada por un estampero, hizo ésta en su casa, para entretenerse y suspender a los ignorantes; y la fábrica era de esta suerte: la tabla de la mesa era de palo, pintada y barnizada como jaspe, y el pie sobre que se sostenía era de lo mesmo, con cuatro garras de águila que dél salían, para mayor firmeza del peso. La cabeza, que parecía medalla y figura de emperador romano, y de color de bronce, estaba toda hueca, y ni más ni menos la tabla de la mesa, en que se encajaba tan justamente, que ninguna señal de juntura se parecía. El pie de la tabla era ansimesmo hueco, que respondía a la garganta y pechos de la cabeza, y todo esto venía a responder a otro aposento que debajo de la estancia de la cabeza estaba. Por todo este hueco de pie, mesa, garganta y pechos de la medalla y figura referida se encaminaba un cañón de hoja de lata, muy justo, que de nadie podía ser visto. En el aposento de abajo correspondiente al de arriba se ponía el que había de responder, pegada la boca con el mesmo cañón, de modo que, a modo de cerbatana, iba la voz de arriba abajo y de abajo arriba, en palabras articuladas y claras; y de esta manera no era posible conocer el embuste.”

Segunda parte del ingenioso caballero
don Quijote de la Mancha (1615),
Miguel de Cervantes, cap. LXII




Les carasses: moros i meuques

Les carasses també estan relacionades amb els caps parlants. Eren autòmats que representaven el cap tallat d'un sarraí que movia els ulls i la boca. Les carasses estaven situades sota els orgues d'algunes esglésies i eren accionats pels organistes. La tradició només funcionava un sol dia a l'any, sempre dins el cicle nadalenc. Com explica Xavier Cordomí, els estudiosos, però, no es posen d'acord en el dia exacte. Segons Joan Basegoda i Nonell era el dia dels Sants Innocents, Aureli Capmany ho situa a la nit de Nadal abans de la missa del Gall, Joan Amades diu que era el dia de cap d'any, i d'altres autors apunten el dia de Sant Esteve. És molt possible, però, que cada població i cada parròquia la fes funcionar en diades diferents.

Les carasses tenien dues funcions. Una, la d'espantar la canalla i alliçonar-la: l'amenaça que vindrà el moro Mussa ha perviscut a Barcelona i altres indrets de parla catalana fins avui.  L'altra, més festiva, regalar als nens llaminadures i castanyes que el moro escopia per la boca. Aquest costum, ben arrelat a tot Catalunya, va ser prohibit per les autoritats eclesiàstiques perquè la cridòria i el to festiu no era propi d'una església. Aquest va ser el darrer espectacle profà foragitat dels temples, com ho havien estat els misteris i les representacions teatrals d'arrel pagana com el Cant de la Sibil·la, actualment recuperat. Avui els arguments serien que es tractava d'una representació políticament incorrecte.


La carrassa de la catedral de Barcelona (1914)
Fons fotogràfic Josep Salvany
Biblioteca de Catalunya


Malgrat tot, encara es conserven dues d'aquestes carasses. La de la catedral, del segle XVI, que es pot veure al costat esquerre de la galeria que hi ha sobre la portalada principal, i la carassa de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, que es pot contemplar a l’Arxiu Parroquial. Hi ha constància dues carrasses més a Barcelona. La de Santa Maria del Mar es va cremar durant la Guerra Civil. De la que se suposa que hi havia a l'església del desaparegut Palau Reial Menor, al carrer d'Ataülf, no n'hi ha cap documentació.


La carassa de Sant Just i Pastor
Arxiu Parroquial


L’any 1988 la Coordinadora de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella va recuperar novament la imatge d’una carassa, obra del mestre imatger Manel Casserras i Boix, que la va fer inspirant-se en la de la catedral. La figura es deixa veure únicament els caps de setmana de desembre, abans de Nadal, a la Fira de Santa Llúcia. Es passeja entre les parades i fa un tomb per les places i carrers del voltant de la catedral llançant caramels per la boca als nens i nenes que l’esperen. Cada dia que surt l’arrossega una colla diferent de la Ciutat Vella, que la fa ballar al so de gralles i tabals. La Carassa de Barcelona es pot veure en exposició permanent a la sala dels Gegants Històrics de la Casa dels Entremesos de la Ciutat Vella, situada en el número 2 del carrer de les Beates.


La Carassa de Barcelona a la plaça Nova


Pel que fa a les populars carasses que trobem en algunes cantonades dels carrer de Ciutat Vella hi ha molt a dir. Són escultures de pedra que representen el cap d'un personatge, com les que hi ha al carrer de Mirallers amb Vigatans; al de les Mosques amb Flassaders (el Papamosques); la Caterina del carrer Mestres Casals i Martorell (antic carrer de la Claveguera), preservada temporalment en el Museu d'Història de Barcelona perquè es va enderrocar l'edifici; o la del carrer de les Panses. Tradicionalment s'ha dit que servien per assenyalar bordells, però aquesta afirmació, sense negar que en algun cas pugui ser cert, té molt de llegenda com tants altres misteris de la ciutat que si ho són és perquè no hi ha cap explicació prou documentada.

*

La reproducció de la portada de Virolet, del 26 de juny de 1926, ha estat cedida per Jordi Artigas.

dilluns, 18 d’abril de 2016

D'excursió al mont Tàber

Placa que marca la cota altimètrica del punt més alt
del mont Tàber, al carrer del Paradís


L’altre dia, el bon amic Joanot Pasqual em preguntava a quina declinació llatina pertanyia el topònim Taber, el nom amb què es conegut el petit turó que els romans aprofiten per fundar Barcino juntament amb l’altre turó on s’assenta la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor. La resposta no és fàcil i pressuposa que el nom és d’època romana. Però, i si no fos així?

Aquesta petita elevació rep a l’Edat Mitjana els nom de puig del Miracle o mons Tàber. El lingüista Joan Coromines, autor de l'Onomasticon Cataloniae i dels diccionaris etimològics tant de la llengua catalana o com de la castellana, creu que l’origen del topònim és religiós i que segueix la moda del segle XIV, quan molts noms de lloc són canviats per mots bíblics.

En el cas de Taber, el nom faria referència al mont Tabor (הַר תָּבוֹר), un turó de Galilea a l'extrem nord-est de la plana d'Esdreló (anomenada també de Jezrahel o de Megiddo, a Israel). El Tabor és esmentat diverses vegades a l'Antic Testament, i el cristianisme el venera perquè la tradició diu que en aquest cim es va produir la transfiguració de Jesús, és a dir, aquell moment en què la naturalesa divina passa a acompanyar l’aparença humana del messies cristià. El segle V s'hi va fer una basílica bizantina, substituïda el 1924 per l'actual església de la Transfiguració.

De la mateixa època en què Taber/Tabor apareix a la toponímia barcelonina, també ho són altres noms com el de la Vall d’Hebron (חֶבְרוֹן), habitada per ermitans fins que el segle XIV s'hi va construir el monestir de Sant Jeroni, desaparegut durant el segle XIX i del qual només queden les restes de la capella de Santa Magdalena, amagada entre la vegetació que envolta la carretera de Sant Cugat.

D’aquesta mateixa època són les llegendes que atribueixen l’origen de Barcelona a la fundació d’Hèrcules (Hèracles) i Mercuri (Hermes), de la qual parlàvem fa poc arran de la publicació de La Barcelona d’Hermes. En aquest context, doncs, també podria ser que un Taber d’origen romà o adoptat pels romans s’associés al Tabor hebreu en uns temps en què el poder reial atribuïa orígens antics als elements patrimonials per justificar-ne el dret de possessió a través d’una fictícia línia successòria que relacionaria emperadors, comtes i monarques al llarg dels temps.

Si l’origen medieval del nom Taber és cert, la resposta a la pregunta del Joanot seria que aquest topònim no es declina perquè no és llatí. Però... i si ho fos?

Com a bon etimòleg inquiet, Joan Coromines intenta rascar una mica més i fa algunes comparacions. Jugant amb els ètims i la localització geogràfica, esmenta alguns paral·lelismes com Tavertet (Osona), un poblet medieval situat sobre la cinglera que domina el pantà de Sau i el riu Ter; i l'illa de Tau, l'actual Sète (Llenguadoc), que abans es deia Tàvaro. En un plom escrit amb signes ibèrics del poblat d’Ullastret (Baix Empordà) hi apareix escrit “taberku”. Ben a prop d’aquest poblat n’hi ha un altre, el del Puig de l’Illa d’en Reixac, un promontori que fins ben entrada l'època moderna va ser un illot al mig de l'estany d’Ullastret, avui dessecat. Com explica Antoni Jaquemot, iberista i expert en onomàstica, és possible que el nom de taber, o el també conegut tavaro, vulgui dir "costa, pujada, turó", de tabar>patar, que ha donat topònims com Albatàrrec (Batarri), Tabarra (Navarra). I estenent-nos una mica més encara podríem pensar en turons específics en forma de promontori sobre una extensió d’aigua, com són els primers topònims esmentats.

Quina relació té tot plegat amb el Tàber i Barcino? Intentarem veure-ho si li posem una mica d’imaginació.

El passat dimecres 13 d’abril, la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, l’arqueòleg Jordi Ramos i l’arquitecte Pep Llinàs, van exposar els resultats de les intervencions arqueològiques de les torres 27 i 28 de la muralla, i els plans de recuperació del recinte fortificat i la seva integració en el teixit urbà i ciutadà. Una de les inquietuds a l’hora de projectar la visibilitat de la muralla és aconseguir que el vianant sigui capaç de copsar-ne la magnitud com ho haurien fet els viatgers o els enemics de l’època a l’acostar-se a Barcino quan la colònia romana no tenia al seu voltant cap impediment urbanístic ni geogràfic que n’impedissin la visibilitat.

Cal que ens imaginem Barcino com un poblament lleugerament elevat sobre un promontori, aleshores coronat per les muralles del segle III; una mena de petita península limitada a banda i banda per la badia on desembocava la riera de Sant Joan, situada aproximadament a l’actual Via Laietana, i després desviada per la desapareguda plaça de l’Oli i convertida en el Merdançar, que passava pel carrer dels Assaonadors; i la riera del Pi i la Rambla per l’altra banda, que amb el temps acabarien formant aiguamolls i el Cagalell, els vestigis del qual encara es poden identificar en les depressions d’alguns indrets del Raval.


 Gràfic amb la hipotètica línia de costa des de la prehistòria a avui


Només cal que tanquem els ulls i ens imaginem Barcino sobre el mar, en un taber envoltat d’aigua, perquè ràpidament prengui sentit l’etimologia proposada per Jaquemot i que ens porta als símils comentats per Joan Coromines. Si és així, Taber es deuria declinar en els primers moments en què s’hi estableix la colònia romana, però aviat el turó va deixar de ser una referència quan en el cim s’hi construeix el temple d’August (en queden quatre columnes en el carrer del Paradís, 10, seu del Centre Excursionista de Catalunya) i es converteix en l’epicentre del fòrum de la ciutat. Així, doncs, davant la manca d’informació al respecte parafrasejarem la dita castellana i farem “mutis por el foro”.


El perquè de Barcino

Ja que som fent el turista a Barcino, plantegem-nos una altra pregunta que ronda de fa temps el magí dels historiadors. Quina va ser la raó de ser de Barcino? Per què se’ls acut als romans establir una colònia en un lloc com el Tàber no tenint-ne cap necessitat?

La ruta comercial entre les dues grans poblacions de la Mediterrània, Emporiae i Tarraco ja tenia Baetulo (Badalona) com a eix central i lloc de control de la costa central i de les rutes cap el Vallès.

Emporion, enclau grec des del 580 aec i ciutat romana amb el nom d'Emporiae des del 197 aec després de la segona Guerra Púnica (218 aec), és un dels grans centres comercials de la Mediterrània. Tarraco, que també té els seus orígens en la segona Guerra Púnica, esdevindria una de les grans ciutats de l’imperi, capital de la Hispania Citerior i després de la província Tarraconense. Baetulo és fundada ex novo cap l’any 100 aec també sobre un turó vora el mar. Poblada amb colons itàlics, es convertirà en una ciutat dinàmica i pròspera gràcies a una economia agrícola especialitzada en la producció i exportació de vi.

En aquest context ens podem imaginar les naus romanes navegant d’Emporiae a Tarraco fent escala a Baetulo i divisant l’skyline del litoral barcinonensis amb un imponent Montjuïc dominant l’estuari del Rubricatus (l’embocadura del Llobregat, que aleshores arribava fins a Ad Fines, prop de l’actual Martorell), i la coqueta elevació del Tàber, ambdós poblats per laietans que es miraven les naus des dels turons ignorant que aviat es convertirien en mà d’obra dels romans.

A Montjuïc, pel costat sud, hi van construir un primitiu port que serviria segurament per mantenir la flota a recer del mal temps i on es va desenvolupar alguna mena d'indústria i magatzems. I al Tàber, que en aquell temps deuria tenir el caràcter idíl·lic que altres colonitzadors van veure a la Costa Brava segles més tard, hi van construir una colònia d’acollida de legionaris llicenciats que ocuparan les vil·les del camp (ager) i que troben en el sol, les vinyes i les oliveres de la plana el lloc ideal on desenvolupar una activitat econòmica i retirar-se. Naixia, entre el 15 i el 13 aec, de la mà d’August, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, una colònia de ciutadans romans amb un estatus que els feia lliures de pagar impostos.

Barcino era una ciutat bàsicament administrativa, que aplegava dins del territori murallat institucions polítiques i religioses, grans vil·les (com les del carrer de la Fruita i Avinyó), termes i un petit nucli industrial (bugaderia, tints, salaons i vins), diferent d’urbs com Baetulo i Tarraco. La seva fundació va comportar la romanització de l’entorn rural i la transformació del mode de producció i de la propietat de la terra, que esborra el rastre dels antics habitants de la zona, així com el model d’assentament. Quan pensem en Barcino hem de mirar més enllà de les muralles i així entendrem perquè el Pla de Barcelona ha estat tan ric en masies, que hem acabat destruint.

Però Barcino, com explicàvem a Barcelona... de vacances, també es convertia en terra de promissió senzillament perquè era bonica. I mentrestant, els ibers laietans es preguntaven, amb mirada encuriosida, com es pot sobreviure a la intempèrie de la plana podent mirar la línia de l'horitzó des dels turons.


dijous, 14 d’abril de 2016

Pere Català i Pic: fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)



Presentació del llibre Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura, 1889-1971

11 de maig

Presentació oficial del llibre a la Sala d'Actes del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, plaça Nova, 5, a les 19:30h, a càrrec de Jep Martí, director de l’Arxiu Municipal de Valls, Pablo Giori, autor, i Rafael Català i Dalmau, editor i nét de Pere Català Pic.


Pere Català Pic (Valls, 1889-Barcelona, 1971) va viure l’evolució de la fotografia des del pictorialisme fins la seva confirmació com a gènere artístic amb un llenguatge propi, que es veurà estimulat per les avantguardes del primer terç del segle XX, i que en el cas tant català com espanyol tindrà el seu punt àlgid durant la Segona República.

El cognom ens crida ràpidament l’atenció perquè ens remet a Francesc Català Roca, el popular fotògraf de la Barcelona dels anys 50 i 60 del segle XX, que tots identifiquem amb el barri Xinès. I no anirem errats perquè Català Roca n’és fill, i conjuntament amb el seu germà Francesc conformem una de les nissagues de fotògrafs més important del país.


Aixafem el feixisme (1937)
@Arxiu Pere Català Pic


El passat 14 d'abril se celebrava el 85è aniversari de la proclamació de la Segona República, una data especialment adient per recuperar la figura de Pere Català Pic, autor de l'emblemàtica fotografia Aixafem el feixisme, realitzada el 1937, dos anys abans que esclatés la Segona Guerra Mundial. Però Català Pic és molt més que aquesta fotografia històrica.

Els progressos tècnics i científics aplicats a la fotografia, els mitjans de reproducció mecànica i la seva aportació al camp de la publicitat obriran unes vies d’experimentació totalment inèdites que convertiran Pere Català Pic en un pioner i en un referent dins la modernitat europea, que es veurà estroncat amb la Guerra Civil, període durant el qual es va crear el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, on Català Pic va ser una peça clau amb cartells tan famosos com el de la creu gamada, però també com a escriptor amb articles com els que va publicar a la revista Nova Iberia.

Però millor que parlar-ne nosaltres és que ho faci Pablo Giori, autor del llibre Pere Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971), biografia publicada per Rafael Dalmau Editor i que arribarà als lectors aquest proper Sant Jordi, abans de la presentació oficial del llibre el 10 de maig al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Publiquem a continuació el text de la introducció de Pablo Giori a la biografia de Català Pic, i que l’autor cedeix en primícia exclusiva a Bereshit per fer-nos arribar a tots un tast de la vida d’aquest artista cabdal dins la història de la fotografia però que fins ara no ha rebut el reconeixement oficial que es mereix.


Català i Pic. Fotografia, publicitat, avantguarda i literatura (1889-1971)
Introducció, de Pablo Giori

La biografia que teniu a les vostres mans és un intent de reconstruir la vida d’un personatge que va ser reconegut com a l’home de la càmera però que és realment molt més que això; és un personatge polifacètic, un autodidacta, un heterodox, un self-made man: una persona que ve del no res i que amb l’esforç arribarà ser algú destacat. Però aquesta història parla no només dels èxits i de la fama (que no aconsegueix mai en vida), sinó també de les ombres i dels problemes d’una quotidianitat marcada per les guerres i per l’ascens de la modernitat, de les avantguardes, dels canvis socials.

El que sabíem fins ara de la vida de Pere Català Pic era molt fragmentari, producte de la falta de coneixement de l’abast i del contingut del seu arxiu. Ara que coneixem detalladament tot el que va conservar, hem descobert aspectes desconeguts de la seva personalitat, col·laboracions amb personalitats i institucions fins ara no explorades, una gran quantitat d’obra inèdita i la documentació necessària per entendre el funcionament del seu estudi fotogràfic. Aquesta biografia recupera el seu dia a dia, la seva tasca (fotogràfica, literària i personal) i el seu pensament i ens permet entendre un home clau de la història de la fotografia catalana, però també ens obre les portes de la seva quotidianitat per entendre la seva projecció social. En aquest sentit, el personatge (ell mateix explica la seva vida com si ho fos) ens parla de la seva obra i també de tot un ampli ventall de personalitats, moments històrics i institucions de les quals ell va formar part. Aquesta biografia no es tanca en si mateixa, ni es redueix a explicar una vida, sinó que es un document de les transformacions socials, culturals i també econòmiques viscudes a Catalunya durant els vuitanta anys més convulsos del segle passat.

Pere Català Pic va haver de deixar els estudis amb dotze anys, molt d’hora per algú que volia estudiar Filosofia i Lletres, i va començar a treballar al Banc Hispano Americà el 1902. Lluitant al CADCI per la jornada intensiva i en un viatge a Roma troba la seva passió i es fa retratista. Més endavant va a Valls a establir-se i fa retrats i fotografies de monuments per a la Mancomunitat de Catalunya. En aquella època, Valls, encara que capital de comarca, era un petit poble sense gaire activitat, cosa que Català Pic i un grup d’amics canviaran radicalment. Creen l’agrupació Amics de les Belles Coses, la secció vallenca del CADCI i s’uneix a la Unió Gremial i de la Cambra de Comerç; lluita per modernitzar la ciutat, vol nous trens, un camp d’aviació, millor transport, més turisme, més obertura. Finalment, la política toca a la seva porta i cal comprometre’s amb el progrés però no es presenta com a candidat, vol marxar.

Amb la República veu que cal desplaçar-se a Barcelona en busca de la modernitat, la psicologia, la publicitat i la fotografia, una barreja estranya que en aquella època el converteix en avantguardista. Coneix món, viatja i crea, fa publicitats per als clients més importants i es destaca com a professor de psicologia publicitària. Escriu un llibre sobre la seva recerca en psicologia publicitària, producte de les seves classes i dels estudis experimentals, que queda inèdit. Durant la guerra crea amb Jaume Miravitlles el Comissariat de Propaganda i fa un del cartells de guerra més famós: «Aixafem el Feixisme». Com a cap d’Edicions té contactes amb tots els intel·lectuals, publica la reconeguda revista Nova Ibèria i més de dos-cents llibres, revistes, auques, pamflets en quatre llengües. Els bombardeigs, la gana, els intel·lectuals que ajuden a la República, tres anys sense fer fotografies, l’exili i la mort. Fins aquí el personatge es bastant conegut, després de la guerra la seva vida era un misteri.


Barri Gòtic (1935)
@Arxiu Pere Català Pic


Català Pic va començar a escriure la seva autobiografia almenys sis vegades: esborranys, manuscrits i cartes demostren que des del seu exili interior, després de la mort de la seva dona i de l’inici de l’hivern franquista, va intentar explicar-se fragmentàriament. Va començar com una forma de recuperar la memòria, però també d’acceptar que alguna cosa s’havia acabat; els anys revoltosos i enèrgics de la seva tardana joventut no tornarien mai més. Reprèn la feina a poc a poc quan les pors de les represàlies amainen, va recuperant l’alegria, cal seguir treballant, ha de mantenir tota la família. Els clients demanen publicitats, a poc a poc, i cal començar des de zero l’empresa familiar; els amics exiliats tornen a omplir les penyes literàries. La Fira de Mostres i l’economia franquista dels anys cinquanta li permeten pagar els deutes i refer la seva vida.

Retorna també aquell anhel de joventut i la vida li dóna una segona oportunitat: serà un literat autodidacta, tal com va passar amb la fotografia. Treballa molt intensament, escriu contes, novel·les, narracions, obres de teatre, poemes, assajos. Una part de la seva obra literària de la postguerra es troba directament relacionada amb la seva vida (explica coses que li van passar de forma ficcionalitzada, el que ens dóna una informació molt valuosa) i la resta té un punt pedagògic, un missatge per millorar el món. Tanmateix, la cultura catalana no té força, el franquisme l’ofega i els catalanistes es barallen entre ells, no hi ha lloc per un heterodox, per un escriptor que no ho sembla o que ho intenta massa tard, quan la vida li deixa temps. És amic d’escriptors i d’editors, no vol pagar per editar i ningú s’arrisca per ell. Seguirà fent, ferm a l’actitud amb què viu tota la vida: treballar, treballar, treballar i tornar a començar quantes vegades calgui. L’alegria de la família, dels amics i de les penyes es barreja amb el dol de la vellesa, es cansa, no pot treballar, dorm poc; a més, sembla que fer-se gran vol dir, també, acomiadar-se, setmana a setmana, dels amics. Quan ell mor, mor tota una generació d’aquella nascuda a finals del segle XIX, serà un dels seus últims representants. Mor sense reconeixement, sense exposicions retrospectives, sense l’obra literària publicada, però això mai li pesarà: sap que ha viscut a la seva manera, respectant el seus ideals, i que tot sol ha pogut tirar endavant una família i una indústria.


 El Retocador. Gràfiques Cantín 
@Arxiu Pere Català


Encara que el seu ofici va ser la fotografia, la seva actitud era la d’un humanista, com la del seu amic Salvador Espriu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots per retornar-vos el nom de cada cosa». Ho conservarà tot, tot per terra com si fos un trencaclosques, tot al seu arxiu on el seu fill, Pere Català i Roca, treballa salvant altres mots que calen per recuperar la cultura catalana. Quan aquest mor, l’any 2009, l’arxiu segueix intacte però totalment desorganitzat, feia ja onze anys de la darrera exposició de les obres de Català Pic. L’actitud de literat humanista del pare i la d’historiador del fill fan que tot es conservi, només s’havia de posar en ordre: tres estius de la família i dos anys d’ordenació, catalogació i sistematització del fons. La documentació que es conserva a l’arxiu familiar, més de vint-i-cinc mil documents i quinze mil fotografies, és un llegat valuosíssim que comencem a mostrar amb aquesta recerca.

La importància d’aquesta biografia és que no només tracta de fotografia sinó que a través d’un personatge cabdal explica la història catalana del segle XX, endinsant-se en el dia a dia d’un fotògraf, l’obra i el pensament d’un d’aquells que van creure que es podia canviar el món. El llarg recorregut d’aquesta vida, de la diligència a cavalls de finals de segle XIX a l’avió a reacció dels anys setanta, ens ajuda a entendre d’una manera molt propera com era el ofici de fotògraf, però també com es van viure els grans canvis socials del segle passat.

Aquesta biografia que escric amb tinta en aquestes pàgines és una manera de concloure la seva tasca i de donar forma a això que va intentar tantes vegades sense sortir-se’n: inscriure la seva vida en la història.


Halógrafo. Conde del Asalto, 3 
@Arxiu Pere Català


*

Pablo Giori (Tucumán, Argentina, 1986) ha estudiat Filologia Hispànica i investiga temes de cultura popular, fotografia, història, música, societat civil i nacionalisme, i forma part del grup «Itineraris reformistes, perspectives revolucionàries (1909-1949)» de la Universitat de Girona. Des del 2012 treballa en l’Arxiu Pere Català, i el 2013 va guanyar el Premi Fundació Ciutat de Valls per aprofundir en el coneixement de la figura de Pere Català i Pic.

diumenge, 10 d’abril de 2016

Hermes i la fundació mítica de Barcelona

Les columnes del temple d'August de Barcino
en una postal de principis del segle XX,
on encara s'atribueix a Hèrcules (ATV)


Els components del grup Caçadors d'Hermes acaben de publicar el llibre La Barcelona d'Hermes (Albertí Editor, 2016), on recullen una part de l'àmplia imagineria d'aquest déu relacionat amb la fundació mítica de la ciutat. Per saber d'on ve aquesta passió divina, haurem de començar pel principi, i de l'origen històric anirem al desplegament monumental del segle XIX, tot passant per l'Edat Mitjana, mare de totes les llegendes.


Els orígens històrics de Barcelona

Barcelona va ser fundada al voltant de dos turons, el Tàber i el que ocupa actualment la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor per l’emperador Octavi August, cap a l’any 10 aec, amb el nom de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Des de temps anteriors, però, el pla i els turons que el delimiten ja estaven habitat per tribus ibèriques, com ho testimonien les restes arqueològiques dels turons de la Rovira i el Putxet, darrere de l’Hospital de Sant Pau, a la Sagrera, a la plaça de la Gardunya, al carrer d’en Ripoll i, sobretot a la Muntanya de Montjuïc, zona on es concentra una gran part de les restes d’època ibèrica de Barcelona.


COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]
BARCIN[O]
Museu d'Història de Barcelona (fragment)


La historiografia parla de dos possibles ciutats ibèriques, Barkeno i Laie, a partir de troballes numismàtiques, que es van identificar amb dos poblats situats respectivament al mont Tàber i a Montjuïc.

La inscripció Barkeno (interpretada com a topònim) apareix en dues dracmes de plata datades el segle III aec. Una va ser adquirida a un antiquari parisenc l’any 1847, i es conserva al Museu de Copenhaguen a Dinamarca. L’altra va desaparèixer l’any 1936 mentre es trobava dipositada al Gabinet Numismàtic de Catalunya, al Museu Nacional d’Art de Catalunya.


Dracma de plata amb la inscripció BARKENO
Museu de Copenhaguen


D’altra banda, les monedes de bronze, l’as i els seus derivats, encunyades al segle II aec, amb la llegenda Laiesken van fer pensar en una Laie, però no es va tenir en compte que no feia referència a un poblat, sinó a una tribu i s’hauria de traduir com “moneda dels laietans”, ja que el sufix -sken fa la funció de genitiu plural. De la mateixa manera, no es pot provar que les monedes fossin encunyades a Barcelona, sinó que podien provenir d’una seca situada a qualsevol altre dels poblats de l’àrea laietana.


Els orígens mítics

Explica una llegenda que Barcelona va ser fundada pel cartaginès Amílcar Barca cap a l’any 230 aec amb el nom de Barkeno, topònim que es fa derivar del cognom Barca, i del qual vindria el romà Barcino. Aquesta llegenda no té cap fonament ni historiogràfic ni arqueològic i és fruit de la imaginació d’historiadors medievals del segle XV com Pere Tomic (Bagà, segle XV-abans del 1481), autor de la crònica Històries e conquestes dels reis d’Aragó, acabada el 1438 i que és un intent d’història general des de la creació del món fins al començament del regnat d’Alfons el Magnànim; o Jeroni Pau (Barcelona, segle XV-1497), autor de Barcino (1491).

Una altra llegenda, situa la fundació molt més enllà en el temps de la mà d’Hèrcules (Hèracles, en grec), 400 anys abans de la fundació de Roma. En aquesta versió, Hèrcules, després del quart dels dotze treballs imposats a l’heroi com a penitència per haver matat els seus fills en un atac de bogeria induït per la deessa Hera, s'uneix als argonautes liderats per Jàson a la recerca del velló d'or (la llana d’un moltó alat), creuant la Mediterrània mitjançant nou vaixells. Una tempesta dispersa la flota prop de la costa catalana i es perd la novena nau. Jàson n'encarrega la recerca a Hèrcules, que la troba al costat d'un suau turó que s’identifica amb Montjuïc, lloc on, de fet, els romans van construir el primer port barceloní. Als tripulants els va agradar tant el lloc que amb l'ajuda d'Hèrcules i Hermes hi van fundar una ciutat amb el nom de Barcanona (barca novena), que ens acosta al Barchinona medieval però no pas al Barcino romà que és més fàcil identificar amb Barkeno.

El nom d’Hèrcules persisteix a la toponímia barcelonina donant nom al carrer que va des de la plaça de Sant Just al carrer de la Ciutat, precisament en un dels turons fundacionals de la colònia romana i al costat de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, que tants misteris i sorpreses amaga, com podeu veure a l'article De l'Infern al Purgatori: la basílica dels Sants Just i Pastor.

La presència d’Hermes (Mercuri per als romans) al costat d’Hèrcules no és gratuïta. Hermes, el dels peus lleugers, el missatger dels déus, que coneixem representat amb unes sandàlies alades (talàries), coronat amb un barret d’ala ampla i plana (pétasos), i amb un bastó d’herald o caduceu, també alat i amb dues serps enroscades, és el déu civilitzador i simbolitza, entre moltes altres coses el comerç. La ciutat es construeix i s'administra mitjançant les arts transmeses pel déu Hermes.

Però entre el conscient i l’inconscient la relació entre el déu i Barcelona s’ha manifestat al llarg dels temps d’una manera especialment palpable a la nostra ciutat tot i que sovint ens passa desapercebuda. La Barcelona del segle XV que va estendre la llegenda fundacional veia en Hermes el símbol d’aquell comerç que havia fet gran la ciutat i havia dut les seves naus a escampar-ne el poder a través de la Mediterrània. Però el creixement industrial i comercial de Barcelona durant el segle XIX va dur a recuperar la figura del déu i a escampar-lo pels carrers i les façanes dels edificis de la ciutat.




Els caçadors d’Hermes

Aquesta relació mitològica que situa Barcelona en un lloc privilegiat de l’Olimp ha dut a un grup de bloguers a constituir-se en Caçadors d’Hermes, associació que, com el seu nom indica, van sortir de safari per la ciutat a la cacera de les representacions d’aquest déu. Els anys d’aventura dels onze components han donat com a resultat l’edició d’un llibre, La Barcelona d’Hermes (Albertí Editor, 2016),  il·lustrat amb 193 imatges d’Hermes localitzades en llocs emblemàtics de la ciutat com a façana marítima, el Barri Gòtic, la Rambla, la plaça de Catalunya, la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia, el Born i la Ciutadella, la Via Laietana o els cementiris. Les imatges van acompanyades d’entrevistes amb personalitats de diversos camps de la vida cultural barcelonina: Xavier Theros, Mireia Valls, Max, Guillem Martínez, Ricard Martínez, Dani Cortijo, Aureli Vázquez, Imma Santos, Daniel Venteo, José Pardo i Carme Grandas.

I per descomptat, dels onze caçadors autors del llibre (i els seus respectius blogs), amics i companys en l’aventura de divulgar la història de la ciutat, sobretot aquella que no sempre és evident a la mirada profana dels vianants:

Enrique Camós i Ángeles Durán, Milerenda
Jordi Casadevall, Instantsbarna
Mariana Estallés, A las andadas
Núria Manchado, BCN last call
Roser Messa, Cosas de Absenta
Andrés Paredes, VeoDigital
Neus Prats i Albert Muñoz, La meva Barcelona
Xavi Soro, Las crónicas de Thot
Alba Vendrell, La BCN que me gusta


L'Hermes que no va poder ser

No vull acabar aquesta crònica sense aportar-hi un granet de sorra. Segurament queden encara moltes representacions d’Hermes amagades pels racons de la ciutat i, per tant, auguro una llarga vida als caçadors.

L’any 1873, en plena febre industrial, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar un grup escultòric monumental que representés la Ciència, la Indústria i el Comerç, i que havia de ser col·locat davant de la Llotja, l’edifici gòtic i neoclàssic que millor representa l’evolució expansiva del comerç barceloní i la puixança industrial i artística de la burgesia: llotja de contracció, Consulat del Mar, acadèmia de Belles Arts i borsa.


La Ciència, el Comerç i la Indústria, Tenes (1873)
Imatge cedida per Palau Antiguitats


El projecte no es va dur a terme mai i en el seu lloc hi ha el monument (1884) al navilier i negrer Antonio López y López, marquès de Comillas. Sí que es conserva, però, un gravat de 1873, signat per un desconegut Tenes, amb les tres al·legories abans esmentades, amb un Hermes nu. El gravat pertany a una col·lecció privada però avui el comparteixo amb tots vosaltres i a la salut dels caçadors d’Hermes.

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum