La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dimecres, 20 de setembre de 2017

Comença l'any 5778



ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5778
Shanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


El Rosh ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2017 amb els dies 20 (des del capvespre) i 21 de setembre (per als jueus de la diàspora).

La paraula hebrea "Shanà" de la salutació "Shanà tovà" (Feliç Any Nou), que es tradueix per "any" deriva d'una arrel en hebreu que significa alhora "canvi" i "repetició". "Shanà tovà, per tant, no és només el desig que forces no humanes, com ara el temps, siguin bone, sinó que són paraules d'alè per enfortir la determinació individual d'efectuar canvis personals. La celebració es basa en l'experiència humana que testifica que es pot i s'han de fer canvis i que també es pot tornar a aprendre les oblidades lliçons de la humanitat.

En celebrar l'Any Nou el judaisme afirma que els éssers humans no tenen una altra opció més que la de continuar constantment desenvolupant-se moralment i intel·lectualment. L'alternativa és la de caure en el buit de la manca de propòsit. El futur està sempre per construir i no saltres en som part activa.

Som a l'any 5778 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5778 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers, però queden les nostres obres, que han de servir perquè la vida continuï endavant.

La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tishrí, és a dir, al capvespre del 29 de setembre d'enguany).

L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.





[+]

Rosh ha-Shanà 5772
Rosh ha-Shanà 5773
Rosh ha-Shanà 5774
Rosh ha-Shanà 5775
Rosh ha-Shanà 5777


diumenge, 17 de setembre de 2017

La Monyos i altres personatges populars de Barcelona

La Monyos passejant pel Born (1929-1935)
Foto: Josep Maria Segarra i Plana
Arxiu Nacional de Catalunya


Totes les societats tenen personatges que es diferencien de la resta dels individus per la intel·ligència, la força, el coneixement màgic del món o la bogeria. D’una manera o d’una altra, acaben excel·lint i són recoberts d’una capa de poder que els converteix en dirigents, sacerdots, bruixots, sanadors, bufons o actors. A vegades, aquestes persones esdevenen només personatges populars perquè les seves excentricitats, el seu estat mental o, simplement, el seu caràcter humà els fa simpàtics i familiars. Als pobles, les excentricitats no es perdonen i tot el que s’allunya de la “normalitat” es converteix en una tara. A les ciutats, on la cohesió social és menor i comparar resulta més difícil i arriscat, la frontera entre la normalitat i la bogeria és més difusa. L’artista seria qui governa aquesta frontera i a les vores hi trobarem una cort de personatges que sobreviuen marginalment aliens al món, per demència, per pobresa o perquè la desgràcia els ha apartat del camí. Aquests personatges populars van començar a proliferar a Barcelona durant el segle XIX degut al creixement industrial i l’augment de la població. La gran majoria passen per aquest món sense pena ni glòria; pocs són recordats, i una petita minoria reben alguna mena de tribut popular que els fa transcendir i els perpetua en els altars populars, els monumentalitza.


Lola Bonella, la Monyos


La Monyos

Podríem fer una llista de personatges excèntrics de Barcelona perquè han proliferat al llarg del segle i molts els hem conegut passejant per la Rambla i carrers adjacents. Si busquem un nom que sobresurti per damunt dels altres, a tots ens vindrà al cap la Monyos. Transitava per la Rambla, amb el cabell pentinat amb el monyo que li donava nom, adornat amb flors que li regalaven les floristes del passeig i vestida estrafolàriament. Deia d’ella Antonio R. Dalmau a Tipos populares de Barcelona (1945):

“Con su traje de colores chillones, con falda avolantada; con su peinado extravagante, pródigo en cintajos y coronado por un clavel u otra flor; con su andar incesante, de paso menudo y precipitado; con su léxico soez a veces, fino otras... Su vocecita atiplada... La Monyos, popularísma durante unos veinte años y desaparecida no ha mucho, llamaba la atención por su facha y por su proceder. Sobre su pasado se forjaron mil leyendas, desprovistas todas de fundamento. La verdad no se la pudo arrancar nadie, porque sus declaraciones estuvieron siempre plagadas de absurdos y contradicciones. Lo más probable, es que su pasado fuese el de tantas desgraciadas como en las ciudades abundan”.

Segons les fonts oficials, es deia Dolors Bonella Alcánzar, Lola, va néixer l’any 1851 i era veïna del desaparegut carrer de la Cadena, tot i que sembla que va néixer al barri de la Bordeta. Treballava de minyona i de modista. Un dia un carro de cavalls li va atropellar i matar la filla, i des d’aleshores la senyora Lola es va trastocar i anava per la ciutat absent i sense rumb. Al Teatro Circo Barcelonés s’hi va representar un melodrama on es desvirtuava i s’exagerava el personatge. Al final de les representacions feien pujar la senyora Lola a l’escenari per avalar la veracitat de l’obra. Va acabar acollida a la Casa de la Caritat i el 15 de setembre de 1940 moria a l’Hospital Marítim, amb 89 anys. Aquesta dada és important perquè en l'imaginari popular molta gent creu recordar haver vist la Monyos en anys posterior a la data de la seva mort. Segurament la memòria els traeix i fan reviure el seu fantasma en la persona d'algun altre personatge semblant.

En tot cas, la Monyos sobreviu més enllà del record en el Museu d’Autòmats del Tibidabo, on es conserva un autòmat de fira amb la figura de la Monyos, i també està reproduïda en el Museu de Cera de Barcelona. Mereia Ros va dirigir la pel·lícula La moños l'any 1997, amb Julieta Serrano fent el paper protagonista. També en homenatge al personatge, la línia 91 dels autobusos de Barcelona és coneguda amb el malnom de  "la Monyos" perquè uneix la Rambla amb el barri de la Bordeta.


Autòmat de la Monyos (1913)
(Museu d'Autòmats del Tibidabo)


L'altra biografia de la Monyos

A Nueva Crónica de Barcelona (1945-1946), del periodista Ricard Suñé –redactor d'El Correo Catalán, on va publicar una sèrie d’articles titulats Estampas populares (1943 i 1944)–, l'autor assegura que el nom i les dates de la mort de la Monyos provenen d'un article d'un diari de la ciutat i que estan falsejades. Suñé afirma que el nom autèntic era Dolors Vega Massana i que va morir el 17 d'octubre de 1940 als 73 anys d'edat i no pas als 89 (la qual cosa situaria la seva data de naixement en l'any 1867, i que la mort es va produir a l'Hospital Clínic de Barcelona després d'una breu estada a l'Hospital Marítim abans de ser traslladada. Suñé dóna fins i tot el nom d'unes infermeres i d'un metge del Clínic: Remedios Miret, la senyora Ricart i el doctor Mir). Afegeix Suñé que l'enterrament va ser el dia 18 d'octubre al cementiri de Sants.

Referent a això, Patxi Juanicotena (que ja va descobrir un error relacionat amb Margarida Xirgu i el cementiri de Montjuïc) va investigar si Dolors havia estat enterrada a Sants o no. Va descobrir que en aquest cementiri, en el nínxol 1556, pis 2n, departament 2n, hi ha (o hi havia fins fa pocs anys) una làpida amb el nom "Família Pujol". I segons Serveis Funeraris (oh, sorpresa!) en aquest nínxol hi hauria enterrades dues dones: una anomenada Dolors Pujol Massana i l'altra, Casilda Vega Massana.

Qui era aquesta família Pujol? No ho sabem, però aquestes dades ens porten a pensar que les històries que circulaven sobre la paternitat i la mort de la seva filla potser tinguin alguna cosa de veritat. Sempre s'havia comentat que el pare de la criatura procedia de bona família, precisament de la casa on treballava, i que la mort de la filla, de la qual no n'hi ha cap dada, potser no havia estat accidental. Segons Teresa Amiguet, es comentava que s'havia vist la Lola barallant-se, davant del Liceu, amb el fill gran de la família, fet que va fer córrer la sospita que tenien una relació i va fer pensar a més d'un que la mort de la nena va ser provocada per allunyar el pare d'aquella dona de classe inferior (1). Altres versions, en canvi, afirmen que va ser el seu amant qui va morir i que la filla il·legítima va ser arrabassada de la seva mare i educada per la seva àvia aristocràtica (2).

Per acabar, una mentida que no ajuda a resoldre l'afer. En una entrevista publicada el 9 de setembre de 2010 al diari Ara (3), Mireia Ros, la directora de la pel·lícula La Moños, afirmava saber el veritable nom de la Monyos i el nom del pare de la criatura que va tenir Dolors. "El cognom és aristocràtic. El d'una família de Barcelona de renom", diu Mireia Ros. Aquestes dades, no publicades en cap mitjà, diu haver-les obtingut del mateix Ricard Suñé, cosa del tot impossible perquè Suñé va morir el 1952 i Mireia Ros va néixer el 1956, detall que a mi se m'havia passat per alt i que m'ha fet veure l'amic i historiador Enric Comas.

Com podem veure, la llegenda de la Monyos no s'ha acabat pas. La història és oberta per a qui tingui temps i ganes de continuar furgant i remenant papers i arxius. Però els mites es construeixen així, deixant en les ombres els detalls i repetint-ne d'altres fins a convertir-los en certs. En tot cas, les sospites sobre la veritat encara fan més tràgic el personatge i l'alimenten; i vulgui o no, hi estic contribuint.


Altres personatges populars de Barcelona

Però la Monyos no ha estat el primer personatge popular barceloní que ha tingut l’honor de figurar en un museu. A principis dels anys 30 del segle XIX es va establir al carrer Ample cantonada amb Escudellers (avui carrer Avinyó) un dels primer museus de cera de la ciutat, un d'aquells gabinets que mostraven escenes, bíbliques i històriques, acompanyades sovint de col·leccions anatòmiques i etnològiques, o d'aparells de tortura i d'execució de condemnats a mort, que servien d'entreteniment a un públic que no gaudia encara de cap altre mitjà que els acostes a la representació de l'actualitat i la realitat, com sí va fer el cinema més tard. L’any 1834 el Diario de Barcelona anunciava:

“[El director del gabinete] avisa al público haber aumentado la colección de dichas figuras con los retratos de los dos dementes de esta ciudad, conocidos por D. Fernando y Doña Isabel Reina de las Aguas.”

D’aquests dos personatges no en sabem res més, però la coincidència dels noms amb els Reis Catòlics no se’ns escapa. Deixem-ho a la imaginació. En tot cas, la popularitat els va dur a un altar efímer.

El moro Benani, que venia babutxes a prop del teatre Principal a mitjan segle XIX. Es va fer popular perquè en aquella època es feia estrany veure un home amb turbant. Com que la venda de babutxes no li funcionava gaire bé, es va dedicar a vendre perfums. Davant les propostes de la gent perquè es fes cristià, ell demanava un duro per dia de manera vitalícia per tal de canviar la seva fe. Serafí Pitarra en va fer una obra de teatre, que es va estrenar al Teatre Circ Barcelonès, el 15 de març de 1873.

El Feo Malagueño, un venedor ambulant que s'autoproclamava "invencible hasta la muerte" i que s'establí en un solar de la Rambla que es va fer servir durant anys com a espai d'oci de teatres ambulants, circ i barraques de fira, fins que no es va obrir el carrer del Pintor Fortuny.

El Noi Salau, que va instaurar la claca del Liceu. Joan Lligue, el seu veritable nom, era carnisser de la Boqueria. L'any 1882 va dur al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar "bravo!" tan bon punt el baríton Sante Athos obrís la boca per contrarestar les esbroncades que una part del públic li dedicava de part d'un personatge que li tenia tírria.


Postal amb en Garibaldi passejant per la Rambla


En Garibaldí, un home gran, baixet, amb la barba groguenca i una cama de fusta, que portava gorra, pipa i un orguenet penjat al coll. Acompanyava les seves cançons picant a terra amb la cama de fusta, i segons deien, cantava tan malament que espantava els nens petits i els feia plorar. Quan la gent li preguntava com havia perdut la cama, ell els explicava que era de Milà i que l'havia perduda lluitant al costat de a les portes de Roma.

En Batllori Picafort, que es dedicava a vendre gossos en una paradeta davant de la Boqueria. Corria la brama que els gossos d'en Batllori eren ensinistrats i que després de vendre'l tornaven amb el seu amo.

La Maria Camps, coneguda com a Marieta Enfarinada, era una dona pobra que venia estampetes i rosaris a prop del hospital de la Santa Creu. Anava sempre vestida de negre i amb la cara emblanquinada, perquè assegurava que qui tenia la cara rosada anava de cap a l'Infern.


"La gran ciutat condal
y sen cosa mol bona,
us felicta el noy de Tona
per les festes de Nadal"
Nadala gentilesa
d'Amadeu Lleopart


Josep Molera, conegut com a Noi de Tona, va néixer en aquesta localitat d'Osona l'any 1851. Tronat com pocs, ha estat amb la Monyos un dels personatges més populars de la ciutat. Sembla que va quedar tocat del bolet durant la tercera guerra carlina, quan va aconseguir escapar de ser afusellat. Es va posar a córrer i no va parar fins dotze hores més tard, que va ser trobat per un pagès que el va recollir mig mort d'esgotament. Es va fer famós per les festes majors, on recitava discursos abraonats i després s'esquinçava la roba atacat d'ira. Però era conegut, sobretot, per la seva obsessió per arrencar queixals. Diuen que perseguia la gent, i enganyava els nens preguntant-los "A veure què tens a la boca?", moment que aprofitava per fer-los saltar una dent. Al Paral·lel, on feia de xarlatà, se'l recorda venent l'elixir Geraldine, remei que ho guaria tot i el nom del qual feia referència a una famosa trapezista del Circ Eqüestre Alegria de la plaça de Catalunya. Va protagonitzar una pel·lícula sobre la seva vida, Aventures del Noi de Tona, dirigida per Manuel Català o Catalan l'any 1917, de la qual no sembla que se'n conservi cap còpia. L'any 1921 va morir en la misèria, prop de la Casa de la Caritat.

Es recorden altres personatges com els de Panxo el camàlic, el Musclaire tenor de la Barceloneta, la castanyera i guaridora Donya Paca, l’estafador Antoni Llussià, Antònia Morral reina de la Boqueria, el savi Lleonard i els camps de cultiu o en Panellets l’últim castís, que són recollits entre molts d'altres als llibres Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), Personajes de la Rambla en el imaginario popular i a Tipos populares de Barcelona, d'Antonio R. Dalmau, esmentat més amunt. I a tots ells encara podríem afegir-ne de més moderns com el Xèrif de la Rambla o Bernardo Cortés, que amenitzava amb la guitarra les arrossades dels xiringuitos de la Barceloneta.


L'Home dels Coloms, amb les gàbies dels coloms,
a la plaça Francesc Macià, a la dècada de 1960


O l'Home dels Coloms, de qui ja hem parlat en aquest blog. Podeu trobar el relat de la vida d'aquest personatge del Clot, convertit en gegants del barri de la Sagrada Família, en aquest article (cliqueu) o en el meu llibre Barcelona, ciutat de vestigis.


Enriqueta Martí, la Vampira del Raval


I, és clar, no podem oblidar-nos de la inefable i mitificada Enriqueta Martí, l'anomenada vampira del carrer de Ponent o del Raval, que de vampira i assassina no en tenia res. Cert que va exercir de proxeneta i va retenir menors, però el cas que va esclatar el 1912 (un més dels gairebé dos-cents que es van produir aquell any) va servir per tapar un cas de corrupció de menors que hauria esquitxat autoritats i personatges de la burgesia barcelonina de principis del segle XX, en uns anys en què el cap de la polícia de Barcelona era José Millán Satray, fundador de la Legión i qui va cridar "Muera la inteligencia" a la Universidad de Salamanca el 12 d'octubre de 1936, davant Unamuno.

La creació del monstre de la Vampira va servir per crear una cortina de fum i amagar la veritat. Per saber com van anar els fets cal llegir el llibre de la historiadora Elsa Plaza Desmontando el caso de La Vampira del Raval, on s'expliquen els detalls d'aquest muntatge interessat i que perviu perquè la gent no accepta que la veritat arruïni una bona història.


*

Notes:

Un article més breu va ser publicat en aquest blog el 16 de novembre de 2013. Per veure els comentaris que va generar en aquell moment, cliqueu l'enllaç "Bojos, bufons i alienats: personatges populars de Barcelona".

(1) Amiguet, Teresa, "Más famosa que ‘La Moños’", La Vanguardia, 16 de novembre de 2015.

(2) Ros, Xon de; Hazbun, Geraldine. "Spanish women film-makers, masquerade and maternity". En: A Companion to Spanish Women's Studies. Martlesham: Boydell & Brewer, 2014.

(3) "Mireia Ros: 'Se sap qui ho va fer, i el cognom és aristocràtic'", Ara, 9 de setembre de 2012.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Frankenstein: noves mirades polítiques i estètiques


Dilluns dia 4 de setembre marxo cap a Bogotá com a professor convidat de la Universidad Nacional de Colombia per participar com a conferenciant de l'assignatura “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”, que pren com a referència la novel·la  Frankenstein o el modern Prometeo de Mary W. Shelley, que l'11 de març de 2018 farà 200 anys de la seva publicació. L'assignatura i les conferències es desenvolupen a la Cátedra de Sede Gabriel García Márquez de l'Instituto de Investigaciones Estéticas de la Facultad de Artes, dirigida pel professor Edmon Castell, geògraf i museòleg.

Participaré, el dia 5 de setembre, a les 12:30, hora de Bogotà, i el dia 6 de setembre, a les 17h, a la sessió "Ética, ciencia y espectáculo", on parlarem de taxidèrmia i gabinets d'història natural a Barcelona, el primer dia, i de la figura del monstre i el demiürg, en el segon, en el context dels espectacles populars dels segles XVIII i XIX, tot seguint l'evolució de l'oci popular a través de les atraccions circenses, la màgia, les llanternes màgiques, les fantasmagories, els panorames, els museus de cera i les col·leccions anatòmiques, extrapolant les experiències i el treball de recerca que he fet durant aquests darrers anys a la ciutat de Barcelona.




A la tornada de Colòmbia, ens veurem, si us ve de gust, a la Setmana del Llibre en Català, a l'Avinguda de la Catedral de Barcelona, on el diumenge dia 10, a les 18h, presentarem Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer, de Rossend Llurba i publicat per l'editorial Comanegra, amb Albert Arribas, que n'ha preparat l'edició, i Xavier Albertí i jo, que en som els autors dels pròlegs. Aquest llibre recupera dels textos inèdits que Rossend Llurba (autor del primer cuplet escrit en català i que va cantar Raquel Meller) va escriure sobre el Paral·lel, que tan lligat està a la història de l'oci popular que em porta a Bogotà: un retrat sense precedents de la mítica avinguda i dels teatres, cabarets i personatges de tota mena que hi van conviure des de finals del segle XIX fins a l’any 1910. Un projecte inacabat (ja que pretenia abraçar-ne la història fins al 1950) truncat per la mort de l’autor el 1954.

Us deixo a continuació la nota de premsa de la presentació “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”.


Ciencia, ética y cultura a la luz de Frankenstein

La novela Frankenstein o el moderno Prometeo es el eje alrededor del cual empezó a desarrollarse la asignatura “Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas”, curso enmarcado en la Cátedra de Sede Gabriel García Márquez, que en esta oportunidad busca ahondar en las interpretaciones de esta legendaria obra.

El programa, propuesto y diseñado por el Instituto de Investigaciones Estéticas (IIE) de la Facultad de Artes de la Universidad Nacional (U.N.), no solo centra su atención en la narración de Frankenstein, sino también en el trasfondo de esta bicentenaria novela, escrita por la inglesa Mary Shelley cuando apenas contaba con 20 años de edad.

Durante la cátedra se abordarán temas como el nexo entre la ciencia y la ética; la ruptura de las relaciones entre el hombre y la naturaleza; la crisis de la razón; las mutaciones de la obra literaria; la construcción social del monstruo; las emociones políticas; y las formas de anonimia, exclusión y expulsión cultural, entre otros.

El profesor Edmon Castell, del IIE y coordinador del curso, explica que la cátedra abre un espacio para analizar, contrastar y “suturar” los diferentes resultados de los estudios que, principalmente en la U.N. y específicamente en este Instituto de la Facultad de Artes, se han realizado alrededor del contexto histórico, social, estético y cultural que hizo posible la aparición de Frankenstein como un mito matriz de la Modernidad.

De esta manera, la cátedra busca constituirse en un espacio de reflexión interdisciplinaria, en el que se pretende analizar la vigencia de mitos que consciente o inconscientemente hablan o influyen en la sociedad contemporánea. Esta mirada se hará a partir de disciplinas como la mitología; la estética; la geografía; la historia tanto del arte como de la ciencia; la literatura; la filosofía moral; y la museología, entre otras.

Según el profesor Castell, tanto con charlas magistrales, como con la interpretación de obras plásticas y audiovisuales relacionadas con la obra escrita, se buscará reflexionar sobre una visión de la construcción social de la otredad, y además se propondrá el debate acerca de la importancia de las emociones políticas en la sociedad actual.

La sesión inaugural, llevada a cabo el pasado 2 de agosto, estuvo a cargo del profesor Castell, quien dio a conocer al auditorio la estructura y la dinámica de desarrollo de la asignatura.

Al respecto, manifestó que “sin duda, los ‘ensamblajes’, ‘disecciones’ y ‘suturas’ que se abordarán sobre Mary Shelley y Frankenstein nos mostrarán no solo algunos de los aportes que hacen las diferentes ciencias a la construcción de nación, sino también la pertinencia nuclear que tienen las artes y las humanidades en el proceso de formación en las complejas sociedades democráticas en que vivimos”.

La segunda sesión estará a cargo del escritor Mario Mendoza, quien centrará su intervención en la imagen de Frankenstein como monstruo romántico que encarna la crisis de la Modernidad y de la razón. Según Mendoza, “Frankenstein es hermano de los personajes de Poe, de Baudelaire, de Rimbaud, de Nerval, que anticipan el horror que llegaría unos años después, esto es, el horror de este presente en el que estamos inmersos”.

También asistirán como conferencistas algunos de los profesores del IIE, como Amparo Vega, Ricardo Rivadeneira, María Clara Cortés, Aurelio Horta, Francisco Montaña y Mary Isabel Rodríguez; además de docentes de otras dependencias de la U.N., como Patricia Simonson, Carlos Páramo, Mario Hernández, Víctor Viviescas, Olga Lucía Quinteros, Carlos Satizabal, Óscar Mejía Quintana, María Luisa Rodríguez y Rolf Abderhalden.

Entre los conferencistas invitados provenientes de otras universidades están el doctor en Química, Gian Pietro Miscione; la maestra en Artes Plásticas, Sylvia Suárez, y el arquitecto Ramón García. Entre los invitados internacionales figuran el escritor Alberto Manguel, director de la Biblioteca Nacional Argentina y ganador del Premio Formentor 2017; la licenciada en Lengua y Literatura Alemanas, Elizabeth Rusell; el licenciado en Filología Hispánica y Semítica de la Universidad de Barcelona, Enric H. March; y la antropóloga y museóloga catalana Monserrat Iniesta.

“Frankenstein, nuevas miradas políticas y estéticas” se desarrollará en 16 sesiones todos los miércoles entre las 5 p. m. y las 8 p. m. en el campus de la U.N. Sede Bogotá. Quienes estén interesados en la evolución de este curso podrán hacerlo a través del hashtag #CatedraFrankenstein.


Bogotá D C, 14 de agosto de 2017
Agencia de Noticias UN — Artes & Culturas

dilluns, 14 d’agost de 2017

Ahorro del hogar



A principis de l'any 1959, tot just set anys després de la desaparició de les cartilles de racionament, l'empresa Compañía Española de Propaganda Comercial posava en marxa les llibretes de l'Ahorro del hogar a Barcelona i València. El primer anunci a la premsa el feia Almacenes Tívoli, del número 17 del carrer de Casp, l'1 de març de 1959, i el darrer dia hàbil per fer-ne ús va ser el 14 d'agost de 1981.

Els comerços adherits incentivaven els seus clients regalant-los cupons per un valor que estava en funció de la despesa realitzada: per cada pesseta gastada la botiga obsequiava amb un cupó de tipus "P", que podien ser cupons de 5 i 10 quan la despesa era equivalent o superior. La llibreta tenia 32 pàgines, cada pàgina admetia 20 cupons, i per completar-la calia enganxar-n'hi 640 de tipus "P" o els equivalents de 5 i 10.


Botiga Ahorro del hogar del carrer Sepúlveda


Cada llibreta tenia inicialment un valor de 18 pessetes (que va variar amb els anys) i es podien bescanviar pel valor dels productes de la llar que s'oferien a les botigues del carrer de Muntaner, 13, i Sepúlveda, 156-158. Aquestes botigues eren de venda al públic; això vol dir que s'hi podia comprar i pagar amb diners, fer servir els cupons com a compra quan preu i valor coincidien, o fer-los servir de descompte i abonar la diferència a caixa. De fet, més que un incentiu d'estalvi animaven a consumir, com ho fan les compres a terminis, que permeten gastar allò que no tens o que supera el valor de la necessitat.

Quan entraves en aquells botigues plenes de petits electrodomèstics, dels primers estris de plàstic i d'acer inoxidable, de plats i gots de duralex ("El acero del vidrio", cantava la falca publicitària); palaus de la modernitat en color d'aquelles dècades que abandonaven la grisa postguerra i l'autarquia, on acabaves comprant més que no tenies pensat. Moltes llars encara tenien cuina econòmica i nevera de gel, mentre el safareig, on la canalla ens banyàvem, començava a ser substituït per les rentadores Bru i se somiava amb un Turmix i una cuina com la de la Doris Day.

La imatge casolana enganxant cupons amb la ràdio sonant de fons ens remet a altres escenes que són un record d'aire neorealista de pel·lícula en blanc i negre; amb mares, àvies i canalla al voltant d'una taula pelant faves i pèsols, tallant mongeta tendra o triant llenties i cigrons per separar-ne les pedres (i algun cuc); l'escena fa olor de braser i lleixiu, de col i patata bullida, i té ritme de bolero.


Més informació a Barcelofília.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Madame Tussaud i el museu dels horrors

Madame Tussaud, esculpida en cera per Curtius
Foto: Getty Images


El 12 de juliol de 1789, dos dies abans de la presa de la Bastilla, una multitud envaeix els carrers de París. Com en un seguici fúnebre, els revoltats marxen brandant banderes negres i els caps de Necker, el ministre de Finances destituït, i del duc d'Orleans, tots dos oposats a la política absolutista de Lluís XVI. Els caps han estat robats del gabinet de figures de cera del doctor Curtius al Boulevard du Temple. Curtius és metge i escultor de figures de cera i anatòmiques. Però els caps no són obra seva, sinó de Marie Grosholtz, que pocs anys més tard serà coneguda com Madame Tussaud, creadora del museu de cera més important del món, la seu principal del qual és de visita obligada a Londres.

L'escena té un alt valor representatiu. Avui, els museus de cera són galeries de personalitats del passat, tot i que no hi falten personatges populars moderns. Abans, però, feien la funció de la fotografia: imatges fixes d'una realitat canviant que obligava a una frenètica tasca d'elaboració i actualització de les escenes a mida que es produïen els esdeveniments.


Màscares mortuòries de Robespierre i Maria Antonieta, en cera i
cabell natural, fetes a partir dels caps tallats a la guillotina


Des de finals del segle XVIII, els museus de cera s’estenen arreu del món. Sovint són barraques de fira que acompanyen els personatges en cera d'altres atraccions com panorames, llanternes màgiques, ombres xineses, fantasmagories, fenòmens humans i una càmera dels horrors amb aparells de tortura, escenes d’execucions i figures anatòmiques amb patologies venèries i els efectes de les drogues i l’alcohol. Des de principis del segle XIX fins al primer terç del XX, per Barcelona van desfilar desenes d’espectacles d’aquesta mena, que s‘instal·laven a la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrer adjacents, i al Paral·lel, rovell de l’ou de l’oci popular.


Barraca del Museu Roca, a principis del segle XX
Museu de les Arts Escèniques


La vida de Madame Tussaud és una història singular, i us l’explico en el número de juliol de la revista Historia de National Geographic, acompanyada de la ressenya del llibre Fantasmagoría. Magia, terror, mito y ciencia (La Felguera Editores), de Ramón Mayrata, que vam presentar el passat 28 de juny a la Llibreria Calders acompanyats de l’autor i del mag Sergi Buka.

Amb la Il·lustració i el creixement comercial de les gran ciutats europees naixia una burgesia amb unes ànsies de coneixement i curiositat que excedia el seu àmbit vital. Madame Tussaud, envoltada de personatges com Philidor i Robertson –i com ho faria Barnum als Estats Units– trasbalsaven el món de l’espectacle amb figures de cera, llanternes màgiques i fantasmagories, compartint escenaris amb mags i il·lusionistes que s’anomenaven físics recreatius i feien màgia espectral, com Joaquim Partagàs –El Rei de la Màgia– en el Salón Mágico de la Rambla de Barcelona, en un segle, el dels prodigis, que començava a abandonar les penombres dels llums de gas amb l'aparició de l'electricitat, i que culminaria amb la victòria absoluta del cinema.

Museus de cera i fantasmagories a banda, us animo a comprar aquest número de la revista Historia de National Geographic, un exemplar que compleix les expectatives de lectura amena i relaxada d’un sufocant mes d’agost.