dimecres, 29 de juliol de 2015

Un miratge sobre la Ciutadella: primera fotografia aèria?


Ampliació de la fotografia aèria sobre la Ciutadella, amb les
marques de la cistella del dirigible Ciudad de Barcelona


El 15 de març de 1996 La Vanguardia publicava en el suplement Vang la notícia de la troballa en els arxius del Ministeri de Defensa espanyol d’una fotografia aèria de la Ciutadella militar datada l’any 1853. L’historiador barceloní Jaume d’Andratx explicava a l’article que aquesta data situava la imatge com la primera fotografia aèria de la història, superant les que va fer Félix Nadar des d’un globus aerostàtic sobre la localitat francesa de Val de Bièvre, l’any 1858 (l’article diu 1867, però és un error), de les quals no se’n conserva cap. La primera de què es té notícia és la que James Wallace Black va fer l’any 1860 sobre la ciutat de Boston, als Estats Units.

En el relat, Jaume d’Andratx narra els principis de la navegació aerostàtica barcelonina, amb les aventures de François Arban a la plaça de toros de la Barceloneta (1847) i les vicissituds d'un inventor, l'industrial Práxedes Vilanova, i del seu fill, Francisco de Asís Vilanova, gran aficionat a la fotografia i protagonista de l'històric vol a bord del dirigible comandat pel militar francès, coronel Adolphe Theodore. El dirigible Ciudad de Barcelona alçava el vol el dia 28 de desembre de 1853 des del Torín de la Barceloneta, com es pot veure a les fotografies originals que publiquem en aquest apunt, procedents de l’Arxiu Militar de Melilla. Travessava la ciutat sota la gran expectació dels barcelonins, com relatava el Diario de Barcelona, fins aterrar en unes vinyes de Sant Genís dels Agudells, prop d’on antigament s’havia alçat el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron després de 50 minuts de vol.


Fotografia aèria sobre la Ciutadella militar

 El dirigible sobrevolant la Ciutadella

 El dirigible sobrevolant la Ciutadella

 
 El dirigible sobre la Muralla de Mar



Segons explica Andratx, el dirigible estava tot ell construït amb tecnologia catalana. La tela estava teixida a Sabadell, a la fàbrica tèxtil d’Ignacio Riu. La cistella era una manufactura procedent de les Drassanes de Barcelona. I una de les grans novetats de l’enginy era que es tractava d’un dels primers dirigibles propulsat per un raig de vapor a pressió (una idea de don Práxedes) que generava una màquina alimentada amb aigua procedent dels aqüífers del balneari de Vichy Català, a Caldes de Malavella.

La història, però, té una segona part. L’historiador Jaume d’Andratx no existeix, tampoc els personatges relacionats amb aquesta fotografia ni el dirigible i les imatges són un muntatge. Tot plegat va ser obra del periodista Guillem Martínez i del fotògraf Martí Llorens a partir d'una proposta realitzada pel suplement cultural del diari barceloní La Vanguardia, que va dedicar un dels seus articles a la creació de falses notícies en els mitjans de comunicació i la seva condició de creadors de realitat. El mateix diari s’encarregava de desmentir la notícia i deixava en evidència la credulitat dels lectors que durant la lectura de les dues pàgines anterior havia assumit com a cert un relat ben travat i profusament documentat.

Fins aquí la cosa no hauria de tenir més transcendència si no fos perquè periòdicament la fotografia aèria de la Ciutadella reapareix amb tota la seva càrrega de versemblança. Internet, i sobretot les xarxes socials (Facebook en concret), s’encarrega de tornar a la vida els morts. Perquè Internet és això: un immens cementiri de notícies i informació que neix corrompuda i pul·lula com els zombis. Acceptem la bondat de la informació pel sol fet d’existir sense prendre-li el pols al mort per veure si és veritat que és viu. I sovint, el neòfit defensa a capa i espasa la seva troballa i no accepta cap comentari ni cap crítica.

La informació no és coneixement si no se la contrasta, si no es verifica amb una font fiable. Hi ha molta gent que dedica la seva vida i molt d’esforç a investigar perquè ens creguem al primer que passi. Això no treu que, gràcies a les possibilitats de recerca que ofereix Internet, una veritat defensada durant anys s’ensorri per una troballa fortuïta d’un aficionat. De fet, ciències com l’astronomia gaudeixen de fa temps de la col·laboració desinteressada de milers d’aficionats sense els quals no seria possible abastar l’espai infinit.



L'article de Jaume d'Andratx a La Vanguardia


*


[Fonts]

La Vanguardia, suplement de cultura Vang, 15 de març de 1996

Martí Llorens, Narración y memoria

Enric H. March, “Les primeres fotografies”, Bereshit, 28 de gener de 2012


Maqueta de la Ciutadella que es va fer servir per manipular la imatge
Font: Fototeca d'Enciclopèdia Catalana


dimecres, 22 de juliol de 2015

dijous, 25 de juny de 2015

Els safareigs de Santa Caterina

Fragment del quarteró núm. 31 (1856-1862) de Miquel Garriga i Roca
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


La setmana passada es presentava a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona la pàgina web Barcelona, darrera mida. Els “quarterons Garriga i Roca”. Dirigit pel mateix Arxiu i amb l'assessorament de Barchinona, aquest recurs digital, llargament esperat, permet consultar els plànols a escala 1:250 que representen la ciutat de Barcelona que l’arquitecte Miquel Garriga i Roca va cartografiar entre 1856 i 1862, just després de l’enderroc de les muralles (1854). És la “darrera mirada” sobre una ciutat que havia de canviar per sempre expandint-se per l’Eixample i reformada interiorment amb l’obertura de les gran vies previstes en el Pla Baixeras (1879), que obriria la Via Laietana (1909) amb l’enderroc de 2.199 cases, i després de la Guerra les avingudes de la Catedral, Cambó i Drassanes.

Els presents a l'esdeveniment vam quedar meravellats, però un cop posats a trastejar amb l’aplicació a casa, la realitat supera totes les expectatives. Tant els estudiosos com els profans hem descobert les grans possibilitats d’investigació com d’entreteniment al poder sobreposar els quarterons sobre la trama actual de la ciutat i descobrir les diferències entre dos moments de la història separats per més de 150 anys.

A les xarxes socials s’ha comprovat en pocs dies com l’interès per la Barcelona desapareguda present en els darrers anys ha augmentat davant la minuciositat dels detalls que Garriga i Roca va plasmar sobre els plànols. Hi ha, però, detalls que han cridat més l’atenció que d’altres. Un d’ells la presència de l’aigua a la ciutat. L’aplicació permet ressaltar els canals, estanys i safareigs de mitjan segle XIX, i una d’aquestes taques d’aigua destaca per sobre de les altres: les set basses situades davant del mercat de Santa Caterina (1847; aleshores mercat d’Isabel II), del quarteró número 31, entre els carrers de Lacy, Freixures, Sant Pere més Baix i General Álvarez de Castro.

Primer vaig pensar que eren estanys que formaven part d’un jardí (la planta enjardinada adjacent així ho feia pensar), però són uns safareigs com molt bé un exposa Barcelofília en el seu apunt dedicat al desaparegut carrer de Lacy, que ho documenta a partir d’unes notícies de robatoris i batusses aparegudes a la premsa. Però anirem una mica més enllà per documentar-ne el seu origen i donar-me a mi mateix una mica de raó malgrat l’error.

Per documentar l’origen de la mansana número 1 del quarteró 31 hem anat a buscar el plànol de l’antic convent de Santa Caterina, que ocupava l’espai de l’actual mercat, i hem comprovat que la instal·lació religiosa ocupava un terreny molt més gran que el del mercat i que englobava la mansana amb les basses del quarteró.


Plànol del convent de Santa Caterina de Barcelona
Cayetano Barraquer, Las Casas de religiosos en Cataluña
durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906


Una mica d’història

Els dominics del convent de Santa Caterina van arribar a Barcelona el 1219 i sembla ser (tot i que resulta estrany) que es van instal·lar en primera instància en unes cases del Call, segurament al carrer de la Volta (avui de Sant Sever), a tocar del palau bisbal i de la Catedral. Al carrer de la Sinagoga de l'antic barri jueu se li va canviar el nom pel de Sant Domènec del Call en honor al primer establiment dels dominics i unes rajoles commemoren el fet. Però com tantes altres llegendes, aquesta explicació amaga uns altres fets: Sant Domènec se celebra el dia 5 d'agost, precisament el dia de 1391 en què el Call va ser assaltat pels cristians exaltats que van matar prop de 400 barcelonins jueus i van destruir part del barri.


Rajoles commemoratives de Sant Domènec del Call
Font: Monestirs.cat


L’indret es va fer petit de seguida i el 31 d’octubre de 1223 els van ser concedits uns terrenys, que serien l’emplaçament definitiu, al lloc on hi havia una antiga capella dedicada a Santa Caterina, segurament associada a l’església romànica de Sant Salvador, documentada el 1081. Anteriorment a aquesta església, l’arqueologia hi ha documentat restes ceràmiques del Bronze Inicial (1800-1500 aec), un assentament romà d’època colonial (s. I aec), una necròpolis tardoantiga (s. IV) i activitat agrícola altmedieval. Les obres del convent van començar el 1243 i es van allargar fins entrat el segle XIV.

A principis del segle XIX, els límits conventuals, com es pot veure en el plànol, estaven entre els carrers de la Claveguera (Mestres Casals i Martonell des del 25 de maig de 1958), Gombau, Jaume Giralt el Pellicer, Colomines, placeta de Santa Caterina, Tragí i Freixures (el tram des de Tragí fins a la placeta era convent i es va enderrocat el 1823 per obrir Freixures, aprofitant que els dominics havien estat expulsats); els jardins interiors de les cases del carrer de Sant Pere més Baix feien de límit nord-oest. El convent i els claustres ocupaven la meitat del costat de mar i els horts la meitat de muntanya: exactament l’espai que ocupen els jardins i les basses del quarteró de Garriga i Roca, al qual caldria afegir el carrer del General Álvarez de Castro obert després que el convent fos desamortitzat i incendiat el 1835, i enderrocat definitivament el 1837 malgrat que estava en molt bon estat de conservació.


Gravat del claustre de Santa Caterina (1826/1832)
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


L’hort de Santa Caterina tenia uns coberts de parra, un safareig i una sínia, que s’alimentaven gràcies a una fibla procedent del Rec Comtal que, com dèiem al parlar del Llibre de les fonts de Barcelona, va ser la primera canalització d’aigua viva feta a una institució de la ciutat gràcies a un privilegi atorgat pel rei Jaume I el mateix any que es van concedir els nous terrenys. Entre Freixures i l’entrada del carrer del Tragí, al costat de la porta d’entrada als horts, els dominics hi van construir una font pública (1830) que es va mantenir activa fins ben entrat el segle XX (en el quarteró s’identifica a l’angle superior esquerre del mercat i en el plànol del convent, al carrer Freixures), i a l’interior hi havia un pou accessible a tot el veïnat, una font ornamental que rajava contínuament i un jardí de tarongers i roses.

L’hort després del convent

Un cop enderrocat el convent la major part del terreny que ocupava es converteix en espai públic i es construirà el mercat d’Isabel II, una edificació neoclàssica projectada per l’arquitecte Josep Buixareu l’any 1844, acabada el 1847 i remodelada per Enric Miralles el 2005. Al nord del mercat, fora de l’edifici sobre l’actual avinguda Cambó, es van instal·lar les peixateries.

Els enderrocs del convent van servir també per obrir nous carrers i esponjar una zona que estava molt congestionada. És així, doncs, que entre 1837 i 1850 es tracen els carrers del General Álvarez de Castro (seguint el traçat de Jaume Giralt) i de Lacy, que coincideix aproximadament amb Cambó, com es pot veure en el quarteró 31, però que ben aviat canviaria el nom pel de Nou de Lacy (ja apareix en un plànol de1858, tot i que el nom es va anar alternant), probablement quan es van construir les peixateries.

El carrer de Lacy va partir en dos el territori ocupat pel convent, amb la qual cosa els horts de la meitat de muntanya van quedar segregats de la resta de l’espai, es van posar a la venda i van ser comprats pel particular senyor Codina, com consta a l'escriptura atorgada pel jutge “en nombre de S. M. Isabel Segunda y de la Nación Española a quien estaban adjudicados entre otros los bienes del expresado Convento de Dominicos de esta ciudad”.

L’ús que se’n va fer d’aquets horts el sabem gràcies al fons documental del Rec Comtal conservat a l’Arxiu Municipal de Sant Andreu. A petició de la Junta del Rec, que reclama el consum d’aigua del Rec, l’any 1860 Ramona Codina (filla del comprador dels horts) i Jordi Miralles, casats l’any 1829 i propietaris dels “safareigs de Santa Caterina”, envien un document a la Junta justificant que l’aigua que proveeix els safareigs prové del Rec a través d’una conducció que passava pels carrers del Rec Comtal, Sant Pere més Baix i Álvarez de Castro, i que és la que arribava als horts del convent dels dominicans abans de l'exclaustració de 1835. Amb adreça al carrer Nou de Lacy número 3, el contenciós entre els propietaris dels safareigs i la institució que regulava els usos i els cabals del Rec Comtal va durar fins l'any 1916, en que es va estroncar l'aigua per una avaria en la conducció. Els safareigs de Santa Caterina, doncs, van ser construïts per la família Codina en els antics horts del convent. Eren prou grans com per imaginar que va ser un negoci pròsper gràcies tant als particulars que hi anaven a rentar la seva roba com pel servei de bugaderia de les nombroses cases senyorials del barri: el palau dels marquesos de Dou (actualment seu de l'escola Cervantes) era just darrere dels safareigs, al carrer de Sant Pere més Baix, igual que el dels marquesos d'Alòs (avui casal de joves del barri).

A finals del segle XIX van tenir com a veïna una serradora, com destaca un anunci de l’esmentat apunt de Barcelofília, i durant la primera meitat del segle XX hi va haver una fàbrica que no hem pogut identificar, com es pot veure per la xemeneia de la foto de Josep Gaspar. Tot plegat va desaparèixer amb l’obertura de l’avinguda Cambó durant la primera meitat de la dècada de 1950 i la construcció de l’actual edifici.


La zona d'estudi, amb la xemeneia, emmarcada en vermell, en un
fragment d'una fotografia de Josep Gaspar de març de 1925
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Els jardins que en el quarteró estan situats sobre els safareigs pertanyien a la finca del número 28 del carrer de Sant Pere més Baix i van desaparèixer quan la propietat va ser derruïda a finals de la dècada de 1930 per construir-hi en el seu lloc el cinema Manila. Inaugurat el 1941 amb un aforament de 1.477 localitats, s’estrenà amb les pel·lícules Como tú me deseas (1932), de la Greta Garbo, i Vivir para gozar (1938), dirigida por George Cukor i interpretada per Cary Grant i Katharine Hepburn. El Manila, conjuntament amb el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973) del carrer del Rec Comtal 20, van ser els dos grans cinemes dels barris de Sant Pere i Santa Caterina oferint programes dobles i varietats (el Triunfo havia ofert programes triples i teatre).

El Manila va tancar l’any 1969 i en el seu lloc es va construir un pàrquing que encara perdura sobre el cadàver dels jardins i del pati de butaques. Del cinema no en queda, de moment, cap imatge. Potser aquest apunt desperta alguns records i d’una vella caixa de sabates en sorgeix una fotografia.


El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal,
projectat per Manuel Raspall i Mayol (1877-1937),
en una postal de principis del segle XX


*

Notes:

MUHBA Santa Caterina: espai d’interpretació del jaciment arqueològic del convent.

Plànol del convent de Santa Caterina de Barcelona: Cayetano Barraquer y Roviralta, Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Capítulo octavo. Dominicos. Barcelona : Impr. de F. J. Altés y Alabart, 1906.

diumenge, 7 de juny de 2015

El llibre de les fonts de Barcelona del mestre Socies (1650)



El passat 8 de juny, l’historiador Xavier Cazeneuve va presentar en el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve -un dels artífex de la web Barchinona, que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i la historiografia de Barcelona-, va parlar del context històric en què comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels pobles del Pla (1897).

Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.

Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.



Els inicis de l'abastiment d'aigua

A Barcino, el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.


Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
(Orengo i Miró, 2004)


A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de l'Estanc, Pou de la Figuera, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. L'existència d'aquests pous i el control que n'exercia el govern de la ciutat s'evidencia en dues inscripcions que han sobreviscut a la façana de la catedral. Una, a la façana de la capella de Santa Llúcia, a tocar del carrer del Bisbe, on es pot llegir "A 2 canas lo pov"; és a dir, el pou és a 5,64 metres (1 cana equival a 12 pams, i un pam, a 2,82 metres). L'altra és al carrer dels Comtes davant de la Baixada de la Canonja. S'hi pot llegir "Lo pov".


Les dues inscripcions de la façana de la catedral
Fotos: Dani Cortijo



No calia cap altre subministrament d'aigua que els pous perquè la Barcelona del segle X era una ciutat empobrida i destruïda després del saqueig d'Almansor (985). Segles més tard, amb una Barcelona en ple esplendor, es van començar a fer les primeres canalitzacions davant la necessitats d'aigua potable. Els frares de Santa Caterina van ser els primers a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes del qual són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir aigua de Montjuïc, que a mitjans segle XIV encara rajava en alguns carrers de Barcelona, però sempre va ser deficient (vegeu Fonts de Montjuïc).

La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.

Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).


 Captació d'aigües de Barcelona


Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més enllà de les muralles romanes, reclosa inicialment dins les muralles bastides per Jaume I (segle XIII) i a partir de 1368 amb el tercer recinte, que abastaria el Raval. L'aigua es va anar a buscar a Montjuïc, dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de Collserola i del turó de la Rovira. Construïdes les mines de captació, el Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles. Les aigües confluïen a la caseta de la Travessera (a l'actual carrer d'en Regàs) i per la Riera de Sant Miquel i el passeig de Gràcia arribava al repartidor de Jesús esmentat anteriorment, on fins el 1863 hi va haver la font i el Raval de Jesús. Des d'aquí, la canalització, feta de tubs ceràmics, anava al Portal de l'Àngel i entrava a la ciutat seguint la plaça de Santa Anna, el carrer del Bisbe, la plaça de Sant Jaume i el Pla del Palau, amb ramificacions diverses.


 Font de Santa Anna


Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen, segueixen funcionant 600 anys després. La més antiga és la font de Santa Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), que conserva un abeurador de cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna. L’any 1375 va ser ampliada amb una font de vuit costats, dels qual actualment n'hi ha cins amb dues aixetes al cos central. L’any 1819 va ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van posar els plafons de ceràmica noucentista, obra de Josep Aragay. Els gerros que coronen la part superior són de l’any 2002 a partir dels motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on sortien els brocs d’aigua.


Font de Sant Just


Li segueix en antiguitat la font d’En Fivaller, a la plaça de Sant Just, de 1367, malgrat que l'aspecte actual és fruit d'una reconstrucció del segle XIX. Sobre la façana principal hi ha, esculpits en pedra, la imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de Catalunya i de la ciutat. En els laterals del carrer de la Palma de Sant Just i del carrer dels Lledó, enmig dels dos escuts hi ha un relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada de la part superior, que amaga un jardí, va ser afegida el 1884. El nom de Fivaller prové de la llegenda que atribueix a aquest conseller de la ciutat (1406-1427) la construcció de la font a partir de la llegenda que explica que va descobrir una deu mentre caçava a Collserola i va fer dur l'aigua fins la plaça de Sant Just.


Font de Santa Maria del Mar


La font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè subministrava aigua als palaus del carrer de Montcada (1402). La façana amb els tres brocs d'aigua està coronada per un rosetó, i el lateral mostra els corresponents escuts de Barcelona i Catalunya amb dues gàrgoles que representen un drac i un lleó. La barana i el jardí superiors són originaris de 1526, any en què el veí Gaspar Ferrer va ser autoritzat a plantar-hi tarongers i murtres.

La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral. A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament monumental.

D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.


Font de Sant Joan (1908)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i el fossar, que ocupaven l’espai davant de l’actual façana (1847) de l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat). Segons Víctor Balaguer (no n'hi ha proves documentals), aquesta font procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant Honorat.


La font de Sant Honorat, a la plaça de Sant Jaume
Dessins du Voyage pittoresque et historique
de l'Espagne, par A. Laborde



Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de n'Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta, i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment, entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders. Mai s'ha sabut on va anar a parar, tot i que sempre s'ha sospitat que és al jardí d'una casa particular, diuen que de l'Empordà.


La font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell
Foto: Isabel Trabal Tallada / Pere Grau


La del Palau del Lloctinent, a la façana que dóna a la plaça del Rei, és de 1549, any de la construcció de l'edifici. La de Portaferrissa no és gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferrissa de la muralla de Jaume I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604 s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII, la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i van ser afegides el 1959.

La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.

Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.


Notes:

(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:

Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat oreindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.

Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.

Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.

dimecres, 13 de maig de 2015

El carrer Rogent es menja la Sèquia Comtal

El carrer del Bogatell, a l'alçada de Núria (esquerra) i Mallorca (dreta),
en una postal de principis del segle XX


Rogent vs Sèquia Comtal

El carrer de la Sèquia Comtal rep el nom del Rec Comtal, que tallava aquesta via a l’alçada de Can Paloma, uns metres abans del carrer del Clot, i on la disposició de les cases encara ens permet veure quin era el traçat de la conducció d’aigua. Si fem cas del Nomenclàtor de Barcelona, el nom és anterior a 1900, sense documentació que ens permeti esbrinar l’any exacte en què és batejat amb aquest nom, sense cap referència a un nom anterior i suggerint que segueix parcialment l'antic traçat de la Sèquia Comtal, cosa que no és certa perquè ambdós traçats es trobaven perpendicularment just després que les aigües deixessin el molí del Clot. Sobre aquest molí i la seva conversió en cinema i posterior substitució per uns banys, llegiu El misteri del cinematògraf que va ser un molí.

Els límits del carrer de la Sèquia Comtal –que no s’ha de confondre amb el carrer de la Sèquia del barri de Sant Pere a Ciutat Vella– se situen entre l’avinguda de la Meridiana i el carrer del Clot, just abans de la plaça Font i Sagué. Però això no ha estat sempre així.

Si mirem sobre plànol veurem que el carrer té continuïtat en direcció muntanya amb el de Rogent. Això és així perquè abans que carrer aquest traçat va ser el del torrent del Bogatell, cosa gens estranya perquè al Pla de Barcelona l’intercanvi entre rieres convertides en camí i camins que esdevenien rieres quan plovia ha estat constant degut a la configuració del territori. El Collserola –com el Llobregat i el Besòs– exerceix de frontera natural de la comarca del Barcelonès i les avingudes d’aigua, estacionals i torrencials (és un fenomen típic de la franja litoral del llevant peninsular) envaïen els camins del Pla, molts d’ells anteriors a la colonització romana.

El torrent del Bogatell naixia a la muntanya del Guinardó amb el nom de torrent d’en Melis. Baixava aproximadament pel carrer de Sant Quintí i a l’alçada de la Via Francisca (carrer de Sant Antoni Maria Claret) passava pel costat de la masia de Can Miralletes i buscava el Camp de l’Arpa entre el passatge Catalunya i el carrer Conca, i era a partir de la camí d’Horta (carrer Freser) que prenia el nom de Bogatell. Seguia el traçat de l’actual carrer Rogent, travessava el nucli del Clot per anar a buscar el carrer de Sant Joan de Malta, i entre l’actual Rambla del Poblenou i el carrer de la Llacuna, on alimentava els aiguamolls.

El torrent del Bogatell, els aiguamolls i la Llacuna, en un fragment
del Plano de Barcelona sitiada por las armas de Francia el dia 12
de iunio y defendida asta 5 de agosto del año 1697 [...], de
D. Iuan Gianola ing. delit. Fran. Gazan sculp. Bar. 1699
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, RM 139830)


El torrent del Bogatell esdevé carrer en el moment en que s’urbanitzen les vores de la llera, i com a tal apareix en el Plano industrial y comercial de San Martín de Provensals de 1882. No passarà a dir-se Rogent, en honor a l’arquitecte Elies Rogent, fins el 18 de juny de 1916, nom que mantindrà fins avui, excepte el període que va del 16 de setembre de 1937 al final de la Guerra Civil, que va ser batejat amb el nom de Benito Pasanau (1900-1936), fill del Clot i carreter de la fàbrica de cerveses Damm. Militant de la CNT, Pasanau va ser ferit en el front d’Aragó enrolar a la Columna Durruti i va morir a la clínica de l’Aliança de Barcelona.


En aquest fragment del Plano industrial y comercial de San Martín
de Provensals de 1882 es distingeix perfectament el torrent del
Bogatell (121) només està urbanitzat entre el camí d'Horta
(Freser) i el camí de Sant Sever (Institut Cartogràfic i
Geològic de Catalunya, RM 272493)


Però quan l’any 1916 es va canviar el nom al torrent del Bogatell pel de Rogent, quin tram del carrer va ser anomenat així? La resposta sembla prou òbvia: només podia dir-se Rogent allò que pogués ser identificat com a carrer. Només cal mirar un plànol de l’època per veure que el carrer Rogent anava des del camí d’Horta (Freser) davant del forn Elias, que encara existeix avui, fins el camí de Sant Sever (desaparegut a l’obrir el carrer València), continuació del camí dels Enamorats i tots dos hereus de la Via Molinària, el camí que seguia de prop el recorregut del Rec Comtal i que comunicava els diversos molins, com el seu nom indica.

Originalment, doncs, el carrer Rogent és només el tram urbanitzat entre els dos camins importants del barri de muntanya del Clot, anomenat més tard el Camp de l’Arpa. Per tant, desaparegut el topònim del torrent del Bogatell el tram entre Sant Sever (València) i el Rec Comtal es va quedar amb el nom de Sèquia Comtal (anterior a 1900, segons el Nomenclàtor), que ja era com s’anomenava el camí que duia al molí del Clot i al pont que permetia accedir a la plaça del Mercat existent abans que s’hi construís l’edifici modernista (Pere Falqués, 1889).

Així consta en el Plano de Barcelona y sus alrededores, de 1916. Què ha fet, doncs, que el carrer de la Sèquia Comtal hagi perdut un tram en benefici del carrer Rogent? La pura distribució urbanística. Al desaparèixer el camí de Sant Sever es va perdre una referència limítrofa que va passar a la Meridiana, que mai ho va ser. No era un camí, sinó una immensa esplanada que va servir per fer-hi passar el tren, per acabar convertida en una autopista urbana i, per tant, en una frontera que va partir el barri del Clot.


El carrer de la Sèquia Comtal, entre el camí de Sant Sever i el Rec Comtal,
en un fragment del Plano de Barcelona y sus alrededores, de 1916,
el mateix anys en què el Bogatell canvia el nom pel de Rogent
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, RM 41127)


Però la prova definitiva que el tram inferior de l'actual carrer Rogent tenia unha vida al marge del tram superior en l'aporta Eugeni Renom, veí d'aquesta via, que ens fa veure que el plànol Martorell de 1933 li dona una numeració independent tant de Rogent com de la Sèquia Comtal. Entre la Meridiana i Enamorats el números parells van del 2 al 28, per tornar a començar pel 2 a les casetes de planta i pis que van ser enderrocades quan es va obrir el carrer de València.


Fragment del plànol Martorell de 1933
(Institut Cartogràfic i Geològic de
Catalunya, RM 99149, full E4)


Els dos Bogatells

Molts barcelonins s’hauran sorprès que parlem del Bogatell al barri del Clot perquè associen aquest nom amb l’avinguda del Bogatell que travessa el barri de la Vila Olímpica en direcció a mar des del carrer Marina, entre Pujades i Llull, fins a l’avinguda d’Icària. Aquesta avinguda del Bogatell pren el nom de la claveguera a l’aire lliure que en el tram des d’Icària fins al mar va ser visible fins a finals dels anys 80 del segle XX (en parlem a L’últim viatge a Icària), però que abans va ser una riera. Aquesta duplicitat ens l’explica en Pere Cowley a Pla de Barcelona, on trobareu, a més l’explicació etimològica de l’alternança dels noms Bogatell i Bugatell, noms que també ens trobem a Sant Adrià del Besòs i a Montcada i Reixac. Però intentarem aportar alguna dada més.


La desembocadura de la claveguera del Bogatell vista des
de la platja, poc abans del seu soterrament
(Martí Llorens, 1985)


Per trobar l’origen de tot plegat haurem d’anar a la plaça de Gal·la Placídia, on la riera de Cassoles (nom que prenia la riera de Vallcarca a partir de la plaça de Lesseps, tot baixant per l’avinguda Príncep d’Astúries) s'unia amb la riera de Sant Gervasi. A partir de la Travessera de Gràcia es tornava a bifurcar: a la dreta, en direcció al mar, es convertia en la riera de Sant Miquel (avui carrer), i per l’esquerra prenia el nom de riera d’en Malla, que travessava l’Eixample fins a coincidir amb la part baixa de la rambla de Catalunya.

Abans que el tercer recinte de muralla medieval del segle XIV envoltés el Raval, la riera d’en Malla baixava per l’actual Rambla camí del desguàs en el Cagalell o a mar, tot i que hi ha geòlegs que qüestionen que aquest passeig hagi estat mai la llera d’una riera, malgrat que l’etimologia de rambla ens porta a la paraula ramla, que en àrab significa “areny”.

No insistirem en aquest punt perquè no és l’objectiu d’aquest apunt. En tot cas, quan les pluges provocaven avingudes violentes d’aigua representaven un perill per a la ciutat perquè es concentraven en els llocs de pas, els portals. Com va passar amb les terribles inundacions del 6 i el 15 de setembre de 1862. Ho descriu Hans Christian Andersen a Viatge per Espanya, que va viure els fets des de l’hotel Oriente (una placa a la façana ens recorda el fet) i va veure com l’aigua que va obrir una bretxa a Canaletes inundava la Rambla i els carrers adjacents.


La inundació de la Rambla en un romanç de 1862
(Arxiu Històric de la Ciutat)


Aquesta va ser la raó definitiva –el capità general de Catalunya, comte de Lacy, ja havia encarregat un projecte l’any 1789– per la qual la riera d’en Malla va ser desviada des de la rambla Catalunya, a l’alçada del carrer Casp, en direcció al Portal Nou (actualment, Arc de Triomf). La canalització subterrània es va construir el segle XIX, però segurament ja es va fer un desviament el segle XVII aprofitant el vall de la muralla, alhora que es recollien les aigües dels torrents de l’Olla i d’en Vidalet, que dins de muralles es convertien en la riera de Sant Joan. Aquesta riera es va començar a urbanitzar el segle XIII, per tant és probable que ja es desviés també cap el Portal Nou aprofitant el mateix vall, on es trobaria també amb el torrent Pregon, o del Pecat, i amb el camí d’Horta, que també es convertia en riera quan els torrents procedents del turó de la Rovira baixaven plens.

Tot aquest indret on avui convergeixen els passeigs de Sant Joan i de Lluís Companys, durant el segle XV era conegut com l’Areny o Rambla de Llevant (o de la Creu), i els seus sediments acabarien formant la Punta del Convent, una llengua de terra que s’endinsava mar endins on actualment hi ha el parc de la Ciutadella. Però posteriorment les aigües es van desviar aprofitant la depressió natural que paral·lela a la línea de costa encara es pot resseguir sota l’Estació del Nord, i entre els actuals carrers de Llull i Ramon Turró travessava els aiguamolls de la Llacuna (topònim que persisteix al Poblenou) i desguassava al torrent del Bogatell que baixava des del Guinardó perpendicular al mar pel Taulat i darrere del Cementiri Vell, després d’haver passat pel Clot.


Fragment del Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona (1855),
d'Ildefons Cerdà, que permet veure el recorregut de la riera d'en Mallà
des de l'actual rambla de Catalunya, el desviament cap a Casp,
el recorregut pel vall de la muralla, les lleres del Bogatell Vell
i el Nou i el desguàs en el torrent del Bogatell
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya,
RM 267959)


Quan amb el temps acaba desapareixent el torrent original, la riera d’en Malla n’assumeix el nom (Bogatell Vell) i com a únic rastre relacionat amb l’aigua ens queden el barri i el carrer de la Llacuna. Posteriorment, amb la construcció de la Ciutadella militar se’n va rectificar lleugerament el recorregut fins que a mitjan segle XIX es va construir el tram artificial, anomenat Bogatell Nou, que ha acabat donant nom a l’avinguda del Bogatell.

D’històries com aquest la ciutat n’és plena. A partir de 1897 Barcelona es va agregar els pobles del Pla, i els camins i rieres, que moltes vegades feien de fronteres naturals, han quedat integrats en la trama urbana mentre l’Eixample cosia desnivells i orografies conformant un teixit que si en el mirem bé és molt menys homogeni que no pas sembla.


 El Bogatell (riera d'en Malla) dibuixat per Lluís Rigalt l'any 1873 (MUHBA)


Desembocadura del Bogatell (1910-15)
Frederic Ballell. AFB

divendres, 1 de maig de 2015

La demostración sindical del 1º de mayo

III Demostración sindical del 1º de Mayo
Barcelona, Camp Nou, 1960


La III Demostración Sindical del 1º de Mayo es va fer l'any 1960 en el Camp Nou del F. C. Barcelona, però el lloc habitual era l'estadi Santiago Bernabéu, presidida pel Generalísimo. Agrupacions sindicals (el sindicat vertical únic), Educación y Descanso, la Falange Española i els Coros y Danzas de la Sección Femenina, entre d'altres, executaven exercicis gimnàstics i balls tradicionals i folklòrics per celebrar el dia de San José Obrero, després anomenat Día del Trabajo, imitant les posades en escena habituals dels feixismes europeus del segle XX: disciplina i harmonia com a sinònims de cohesió i pàtria.

Fa quatre dies mal comptats. Miro enrere i se'm fa un buit a l'estómac, com amb les processons de Setmana Santa, o la desfilada de la Guàrdia Mora. Miro endavant... i se'm fa un buit a l'estómac.

Com que el dilluns només es publicava La hoja del lunes, la crònica de La Vanguardia
va aparèixer dimarts 3 de maig de 1960, on se subratllava que "la presencia de Franco suscitó entusiasticas manifestaciones de adhesión en todo el trayecto desde el Palacio de Pedralbes".






Demostración sindical de 1958 a l'estadi Santiago Bernabéu




dilluns, 20 d’abril de 2015

La campana de Montjuïc

Plano de la zona del Puerto Franco de Barcelona y terrenos adyacentes 
Al centre, entre la Gran Via i la muntanya de Montjuïc,
s'observa la Fábrica de Hilados y Tejidos "La Campana"
Brigada Topográfica de Ingenieros del Ejército
Barcelona 1926 (ICC, RM249227)


Galeries La Campana, Centre Mèdic La Campana, Immobiliària La Campana, Autoescoles La Campana estan situats a l’illa delimitada per la Gran Via, els carrers de la Mineria i de la Química i les places de Sarah Bernhardt i de les Matemàtiques. També pren el nom de la Campana la Jefatura Provincial de Tráfico, que històricament ha rebut el nom popular de La Campana. Tan arrelat està el nom que fins i tot l’estació de Magòria dels ferrocarrils de la Generalitat ha adoptat La Campana en la seva nomenclatura. Fins i tot, lluny d'aquí, darrere del mercat d'Hostafracs, la família de la Pilar Miró Torruella hi tenia una papereria que també es deia La Campana. L'àvia de la Pilar recorda, també, una fàbrica al carrer Moianès amb la Gran Via que li deien La Campana.


L'antiga estació de Magòria dels Ferrocarrils Catalans (1914),
construïda per Josep Domènech i Estepà i inaugurada l'any 1912


D’on prové aquesta campana? No és en principi cap referència toponímica, ni tampoc hi ha cap referència a una capella amb campanar. Tampoc és la campana de l'estació de Magòria ni d'un pas a nivell: el carrer de la Química havia estat, des dels anys 30, la rasa per on el tren de la potassa –un ferrocarril de via estreta que venia de les mines de Súria– entrava a la Marina de Sants en direcció a Can Tunis per transportar la càrrega fins el port, on s’embarcava. Va desaparèixer a mitjan anys 80 del segle passat i les vies van deixar en el seu lloc el carrer del Ferrocarrils Catalans, que transita vorejant la falda de Montjuïc sota el barri del Polvorí, ben a prop de sitges iberes i pedreres romanes. Però fins aleshores el tren travessava els barris de la Marina dos cops al dia (al matí i al vespre), fent sonar un xiulet que se sentia arreu.

En principi tot és molt més senzill. El llibre Inventari de Can Batlló. Teixint una història col·lectiva (que esmenta Xavier Falcó en els comentaris) ens explica com es van anar ocupant els terrenys de la Bordeta a partir de la segona meitat del segle XIX. A principis del XX s'instal·la a la Gran Via la fàbrica de teixits de cotó "La Campana", com podem veure en el plànol que encapçala aquest apunt. Aquesta fèbrica i l'illa on s'apleguen la Jefatura i els negocis esmentats coincideixen perfectament en l'espai, i aquella campana és la que hauria de donar nom a tot plegat. Però no correm tant. I si hi hagués una campana anterior?


Fragment del Plano de Barcelona y sus alrededores (1890),
amb la zona estudiada dins d'un requadre vermell
(ICC, RM 24466)


Primer de tot, intentarem situar-nos geogràficament, amb l’esperança de trobar sobre la planimetria històrica algun element que ens doni pistes anteriors. En el fragment del plànol de 1890, la zona que ens interessa està delimitada per la riera de la Magòria (podeu veure els vestigis del seu recorregut a Pla de Barcelona), que en aquella època feia de frontera entre Barcelona i Sants; el Camí de la Cadena, que avui subsisteix precàriament per sobre de la Gran Via (en el plànol encara no és construïda); i la fàbrica Batlló. No hi ha cap vestigi que ens pugui fer pensar en cap campana. El plànol de Cerdà de 1855 també ens mostra aquest indret sense rastre de cap construcció. Entre 1855 i 1890, el procés d’industrialització estava en marxa i és fàcil pensar que qualsevol edificació anterior a la fàbrica esmentada hagi estat enderrocada.

De tota manera, no defallim. Si analitzem bé el territori ens adonarem que estem situats en lloc important pel que fa a les comunicacions. El carrer que en el plànol surt amb el nom de San Baudilio és l’actual carretera de la Bordeta, l’antiga derivació de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i que encara es pot resseguir pels carrer de Portal Nou, Carders, Corders, Bòria, Baixada de la Llibreteria, Call, Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, Sant Antoni Abat i des del Portal de Sant Antoni per avinguda Mistral i plaça Espanya després de passar per la Creu Coberta. Som a tocar del barri d’Hostafrancs, nascut a la vora d’aquests camins com a indret on s’hostatjaven els viatgers que volien entrar a la ciutat de Barcelona i feien temps abans no s’obrien les muralles.

A la dreta del plànol encara hi podem veure les restes d’un altre camí, just per sobre de la futura Gran Via i que enllaça amb la riera de la Magòria. Era el camí que envoltava la muntanya de Montjuïc i que portava a la Marina de Sants i a Can Tunis. Fins a principis del segle XX Montjuïc no només va ser la muntanya de les pedreres d’on s’extreia la matèria primera per bastir els edificis de la ciutat; també va ser lloc de producció agrícola i eren reconegudes les seves vinyes. Aquesta campana que estem buscant estava situada en un indret idoni des del punt de vista econòmic i viari. Per què no busquem, doncs, un hostal?

Un pergamí del fons de l’Hospital de la Santa Creu, custodiat a la Biblioteca de Catalunya i datat el 5 d’agost de 1417, recull, en llatí, la confirmació de la venda parcial d’una herència especificada en un altre document (1). Pere Garcia, un hostaler de Barcelona, a la seva mort nomena hereva la seva germana Romia, casada amb un apotecari d’Èpila (Saragossa), que li fa de procurador. Pere Garcia havia estat, segurament, el propietari de l'antic Hostal d’en Garcia –també conegut com del Lleó, que no s’ha de confondre amb un altre del carrer del Rec amb el mateix nom–, que estava situat en un dels edificis civils que conserva més història de Barcelona: el del carrer d’en Ripoll 25 (2). Edificat a l’indret de l'antiga Vilanova dels Arcs (del segle X, també coneguda com Arcs Antics, i un dels primers poblaments construïts fora de la muralla romana), sorgit a l’entorn dels arcs de l’aqüeducte romà (vegeu el capítol dedicat al jardí elevat de Can Fortuny).

Segons consta en el document, part de l’herència de Romia, filla de Miquel Gil de la Campana, és venuda a l'Hospital de la Santa Creu. Es fa constar, però, que queda exclosa de la transacció una casa situada davant l'Hostal de la Campana, amb una vinya i un terreny contigus situats a Montjuïc.


Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs (1711),
de Nicolas de Fer (ICC)


Ja tenim una campana: un patronímic que dóna nom a un hostal situat a Montjuïc. Però és aquesta la “campana” que busquem? Si mirem Le plan de Barcelonne et ses environs (1711), de Nicolas de Fer, entre el Chemin de Lobregat (el tram de la Via Augusta que hem esmentat abans) i la riera de la Magòria (el curs sinuós que des de la part superior del plànol busca la falda de Montjuïc) hi veiem una finca i terrenys de cultiu exactament a l’illa que ens interessa (encerclat en vermell en el plànol).

És aquesta Campana la que dóna nom a la fàbrica de principis del segle XX i posteriorment al terreny i les empreses actuals? No ho sabem encara del cert. Però si no és “campana” serà “flauta” i haurà sonat per casualitat.


*

Notes:

(1) Biblioteca de Catalunya, fons històric de l’Hospital de la Santa Creu, ref. núm. 14961.

(2) C. Mas i G. Ripoll, “Informe del jaciment de l’edifici històric de Ripoll 25”. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona, 2011.

(3) De l’Hostal de la Campana en parla també Carles Fígols a Antics hostals de camí ral.

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum