dilluns, 20 abril de 2015

La campana de Montjuïc

L'antiga estació de Magòria dels Ferrocarrils Catalans (1914),
construïda per Josep Domènech i Estepà i inaugurada l'any 1912


Galeries La Campana, Centre Mèdic La Campana, Immobiliària La Campana, Autoescoles La Campana estan situats a l’illa delimitada per la Gran Via, els carrers de la Mineria i de la Química i les places de Sarah Bernhardt i de les Matemàtiques. Prenen el nom de la Jefatura Provincial de Tráfico, que històricament ha rebut el nom popular de La Campana. Tan arrelat està el nom que fins i tot l’estació de Magòria dels ferrocarrils de la Generalitat ha adoptat La Campana en la seva nomenclatura.

D’on prové aquesta campana? No consta cap referència toponímica a les obres consultades, ni tampoc hi ha constància de cap capella ni església amb campanar, la qual cosa fa pensar que l’origen podria ser popular. Però per popular que sigui ha d’estar relacionat amb alguna cosa. El carrer de la Química havia estat, des dels anys 30, la rasa per on el tren de la potassa –un ferrocarril de via estreta que venia de les mines de Súria– entrava a la Marina de Sants en direcció a Can Tunis per transportar la càrrega fins el port, on s’embarcava. Va desaparèixer a mitjan anys 80 del segle passat i les vies van deixar en el seu lloc el carrer del Ferrocarrils Catalans, que transita vorejant la falda de Montjuïc sota el barri del Polvorí, ben a prop de sitges iberes i pedreres romanes. Però fins aleshores el tren travessava els barris de la Marina dos cops al dia (al matí i al vespre), fent sonar un xiulet que se sentia arreu. Pot ser que una campana anunciés l’arribada del tren en els passos a nivell i que d’aquí vingués el nom? O potser era la campana de l'estació de Magòria? També podria ser la campana que anunciava l'entrada i la sortida dels treballadors d'alguna fàbrica. En tot cas, res del cert, per ara.


Fragment del Plano de Barcelona y sus alrededores (1890),
amb la zona estudiada dins d'un requadre vermell
(ICC, RM 24466)


Primer de tot, intentarem situar-nos geogràficament, amb l’esperança de trobar sobre la planimetria històrica algun element que ens doni alguna pista més sòlida. En el fragment del plànol de 1890, la zona que ens interessa està delimitada per la riera de la Magòria (podeu veure els vestigis del seu recorregut a Pla de Barcelona), que en aquella època feia de frontera entre Barcelona i Sants; el Camí de la Cadena, que avui subsisteix precàriament per sobre de la Gran Via (en el plànol encara no és construïda); i la fàbrica Batlló. No hi ha cap vestigi que ens pugui fer pensar en cap campana. El plànol de Cerdà de 1855 també ens mostra aquest indret sense rastre de cap construcció. Entre 1855 i 1890, el procés d’industrialització estava en marxa i és fàcil pensar que qualsevol edificació anterior hagi estat enderrocada.

De tota manera, no defallim. Si analitzem bé el territori ens adonarem que estem situats en lloc important pel que fa a les comunicacions. El carrer que en el plànol surt amb el nom de San Baudilio és l’actual carretera de la Bordeta, l’antiga derivació de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i que encara es pot resseguir pels carrer de Portal Nou, Carders, Corders, Bòria, Baixada de la Llibreteria, Call, Boqueria, Hospital, plaça del Pedró, Sant Antoni Abat i des del Portal de Sant Antoni per avinguda Mistral i plaça Espanya després de passar per la Creu Coberta. Som a tocar del barri d’Hostafrancs, nascut a la vora d’aquests camins com a indret on s’hostatjaven els viatgers que volien entrar a la ciutat de Barcelona i feien temps abans no s’obrien les muralles.

A la dreta del plànol encara hi podem veure les restes d’un altre camí, just per sobre de la futura Gran Via i que enllaça amb la riera de la Magòria. Era el camí que envoltava la muntanya de Montjuïc i que portava a la Marina de Sants i a Can Tunis. Fins a principis del segle XX Montjuïc no només va ser la muntanya de les pedreres d’on s’extreia la matèria primera per bastir els edificis de la ciutat; també va ser lloc de producció agrícola i eren reconegudes les seves vinyes. Aquesta campana que estem buscant estava situada en un indret idoni des del punt de vista econòmic i viari. Per què no busquem, doncs, un hostal?

Un pergamí del fons de l’Hospital de la Santa Creu, custodiat a la Biblioteca de Catalunya i datat el 5 d’agost de 1417, recull, en llatí, la confirmació de la venda parcial d’una herència especificada en un altre document (1). Pere Garcia, un hostaler de Barcelona, a la seva mort nomena hereva la seva germana Romia, casada amb un apotecari d’Èpila (Saragossa), que li fa de procurador. Pere Garcia havia estat, segurament, el propietari de l'antic Hostal d’en Garcia –també conegut com del Lleó, que no s’ha de confondre amb un altre del carrer del Rec amb el mateix nom–, que estava situat en un dels edificis civils que conserva més història de Barcelona: el del carrer d’en Ripoll 25 (2). Edificat a l’indret de l'antiga Vilanova dels Arcs (del segle X, també coneguda com Arcs Antics, i un dels primers poblaments construïts fora de la muralla romana), sorgit a l’entorn dels arcs de l’aqüeducte romà (vegeu el capítol dedicat al jardí elevat de Can Fortuny).

Segons consta en el document, part de l’herència de Romia, filla de Miquel Gil de la Campana, és venuda a l'Hospital de la Santa Creu. Es fa constar, però, que queda exclosa de la transacció una casa situada davant l'Hostal de la Campana, amb una vinya i un terreny contigus situats a Montjuïc.

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs (1711),
de Nicolas de Fer (ICC)


Ja tenim una campana: un patronímic que dóna nom a un hostal situat a Montjuïc. Però és aquesta la “campana” que busquem? Si mirem Le plan de Barcelonne et ses environs (1711), de Nicolas de Fer, entre el Chemin de Lobregat (el tram de la Via Augusta que hem esmentat abans) i la riera de la Magòria (el curs sinuós que des de la part superior del plànol busca la falda de Montjuïc) hi veiem una finca i terrenys de cultiu exactament a l’illa que ens interessa.

I si no és “campana” serà “flauta” i haurà sonat per casualitat.


*

Notes:

(1) Biblioteca de Catalunya, fons històric de l’Hospital de la Santa Creu, ref. núm. 14961.

(2) C. Mas i G. Ripoll, “Informe del jaciment de l’edifici històric de Ripoll 25”. Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia, Universitat de Barcelona, 2011.

(3) De l’Hostal de la Campana en parla també Carles Fígols a Antics hostals de camí ral.

dimarts, 7 abril de 2015

Barcelona s'omple de màgia



Magic Tribute, a La Seca-Espai Brossa
III Festival el Rei de la Màgia
Magas antiguas y moderna, de Gema Navarro
El mago manco, de Ramón Mayrata
En tu mente, de Luis Pardo


Hem perdut part de la nostra innocència. Aquella que ens permetia gaudir de la màgia. Ens hem assabentat que tot té truc i hem canviat el misteri i la nostra capacitat de sorpresa per la ciència. Continuem vivint l’engany –el de la publicitat, per exemple– però ens consola que els miracles estiguin demostrats científicament.

En el segle XVIII, els prestidigitadors es presentaven com a professors de física recreativa per diferenciar-se dels bruixots, endevinadors i xarlatans que entabanaven el públic amb creences vingudes del més enllà i amb productes miraculosos. Quina ironia!

Quan el mag professional va consolidar el seu estatus va abandonar els carrers i les places i va convertir el seu saber i la seva tècnica en espectacle de saló i teatre. Amb els avenços de la tècnica, la màgia va adquirir categoria d’indústria. Autòmats, fantasmagories, grans aparells mecànics, l’electricitat o les imatges en moviment compartien escenari amb l’habilitat natural dels prestidigitadors i amb escenificacions exòtiques que atrapaven i transportaven l’espectador a països llunyans: el misteriós Orient, d’on venien els imans i les lupes que els gitanos feien arribar al Macondo de Cien años de soledad de Gabriel García Márquez.

D’aquells mags pioners dels grans espectacles, probablement el més famós sigui Robert-Houdin (1805-1871), considerat el pare de la màgia moderna. El 1845 va inaugurar el Téâtre des Soirées Fantastiques, al costat del Palais Royal de París, després traslladat al bulevard dels Italians, a Montmartre. La seva vídua el va mantenir en funcionament fins 1888, en què va decidir vendre’l a... Georges Méliès. El gran mag del cinema va remodelar el teatre i hi va incorporar projeccions de llanterna màgica i, a partir de 1896, les primeres projeccions cinematogràfiques i efectes òptics amb la seva pròpia productora. Però el cinema acabaria canviant molts paradigmes del món de l’espectacle i el teatre es va acabar arruïnant. El 1925 era enderrocat.

La popularització de la màgia com a espectacle va trigar a arribar a Barcelona. Les grans capitals europees i americanes tenien els seus circuits comercials gràcies a l’empenta de les grans exposicions universals. Fins aleshores, només la gran burgesia i les corts tenien accés als grans espectacles. Va caler que Barcelona es convertís en capital industrial, a partir dels anys trenta del segle XIX perquè la burgesia catalana busqués noves formes d’entreteniment i s’acabés convertint en la capital de la màgia a tot l’Estat. No oblidem que el Teatre del Liceu, per exemple, no s’inaugura fins 1847, i que fins aleshores només existia el Teatre Principal (1).

Caldria esperar a principis de la segona meitat del segle XIX per veure aparèixer la que es considera la primera gran generació de mags catalans.




Fructuós Canonge (1824-1890), que va començar com a venedor de quincalla i enllustrador de sabates a la plaça Reial (lloc on es conserva un anunci d’època), abans de dedicar-se a la màgia, activitat de la qual també se’n conserva una pintura en una de les parets del petit carrer del Pas de l’Ensenyança.

Melcior Millà (1830-1906), patriarca de la coneguda impremta i llibreria especialitzada en teatre del carrer Sant Pau 21, i que està considerat el primer mag que va pujar a un escenari teatral en tot l’Estat espanyol.




Joaquim Partagàs (1848-1931), que va triomfar durant deu anys a l’Argentina abans de tornar a Barcelona on va obrir la botiga El Rei de la Màgia (1881), que encara subsisteix al carrer de la Princesa 11 i que actualment té també el Museu Teatre el Rei de la Màgia, al carrer Jonqueres 15, i va crear el Teatro Salón Mágico (1894-1900), en el número 30 de la Rambla dels Caputxins.




Francesc Roca (ca. 1860-1945), home polifacètic de qui hem parlat a bastament en aquest blog arrel del seu Museu Roca de figures anatòmiques. I d’altres mags de gran prestigi internacional com Josep Florenses (1872-1944), Pau Areny de Plandolit (1876-1936) o Vicenç Cortés (1878-1915).

Tot i que a Barcelona no hi van actuar ni Robert-Houdin ni el gran Harry Houdini (el cognom és un homenatge a Robert-Houdin), la capital catalana es va convertir en la porta d’entrada dels grans mags des de finals del segle XIX i el primer terç del XX. Barcelona ja no era només aquella ciutat en què la burgesia buscava un nou espai d’oci, sinó que la menestralia i la nova urbs obrera sorgida de l’annexió dels pobles del Pla, l’any 1897, construïa en el Paral·lel un nou territori lúdic –que compartia espai amb les lluites obreres–, i que aviat es convertiria en l’avinguda interclassista on l’escena catalana s’equiparava a la de les grans ciutats del món: el Broadway i el Montmartre barcelonins.





Per recordar aquella Barcelona que fa un segle la il·lusio omplia els teatres de la ciutat (Tivoli, Novedades, Apolo, Olympia, Calderón, Borràs, Còmic o Romea), sis mags, sis noms lluminosos de la màgia vinguts de Nova York, Londres, Buenos Aires, Rio de Janeiro, Mèxic o Munic pujaran a l’escenari de la mà del mag Hausson amb l’espectacle Magic Tribute, a La Seca-Espai Brossa que codirigeixen Hermann Bonnín (que dirigeix la posada en escena) i el mateix mag.






El mag barceloní Jesús Julve, sota el nom artístic de Hausson, recupera els millors trucs del nord-americà The Great Raymond (1877-1948); el lituà d’origen jueu Horace Goldin (1873-1939); el britànic Fu Manchú (1904-1974), darrer representant d’una famosa família de mags holandesa també d’origen jueu, la Bamberg Magical Dynasty; el peruà Aldo Izquierdo, conegut com Richiardi Jr. (1923-1985); el panameny Chang (1889-1972), amb qui els germans Roca, els The Fak-Hong’s, havien de fer una gran gira als Estats Units que mai es va dur a terme; i Kalanag (1903-1963), l’alemany Helmut Ewald Schreiber, que va mantenir una tèrbola relació amb l’Alemanya nazi a través de Goebbels, el ministre de Propaganda, que igual que Hitler estava meravellat pel món de la màgia i del circ.





Hausson proposa un homenatge col·lectiu a tots els que han fet de la màgia un art, i ho fa amb tretze números que barregen creacions noves que no han estat representades mai en un escenari, i que van des de la seva aparició enmig de l’escena a una ficció sobre què fa un mag en un casino, memoritzar tot un diccionari o desvetllar el missatge que hi ha dins d’una ampolla que s’ha trobat flotant a les aigües de la platja del Bogatell de Barcelona, amb sis números històrics dels esmentats mags, en una atmosfera teatral d’espectacularitat, de sorpresa, que vol ser, sense nostàlgia, una mirada actual d’aquella època daurada de la màgia. Números mítics com la levitació de Kalanag, la dona tallada d’Horace Goldin, la cabina espiritista de Raymond, el canari a la bombeta de Chang, les fulles d'afaitar de Richiardi Jr., o la bala atrapada amb les dents que va popularitzar Fu Manxú, configuren el gran repertori màgic que presentaven aquests artistes.




Magic Tribute és una gran oportunitat per recuperar aquells espectacles populars de la Barcelona de fa un segle, amb una posada en escena lluminosa, efectista, elegant i espectacular, que serveix per exhibir al món la interdisciplinarietat i la contemporaneïtat dels clàssics que van trepitjar els nostres escenaris i que, ara, reviuen i es projecten al futur a través de la mirada de Hausson, entre el 8 d’abril i el 10 de maig d’aquest 2015 a l’Espai Brossa.




Una ocasió única que coincideix amb el III Festival el Rei de la Màgia que se celebra entre el 15 i el 19 d’abril al Teatre del Rei de la Màgia, i que es pot complementar amb el Museu del Rei de la Màgia, que exhibeix el fons de la botiga que el mag Joaquim Partagàs va inaugurar el 1881.





Dimecres 15, a les 19 h, com a acte previ a la inauguració del festival, que es farà dijous 16 a les 21 h, Gema Navarro ens introduirà en el poc conegut món de les dones magues amb la conferència "Magas antiguas y modernas".




Durant el Festival, el dissabte 18 a les 12:30h, l'escriptor Ramón Mayrata, autor del magnífic llibre Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos, presentarà la seva novel·la El mago manco. Amb sentit de l'humor, l'obra mostra com la màgia por ser un sistema de coneixement, traspassant la realitat per descobrir què hi ha més enllà les aparences. La novel·la ens submergeix en l'univers de la màgia a través d'uns personatges les vides s'uneixen de manera desconcertant després de l'aparició del cadàver mutilat d'un tafur. Don Manuelito espera un senyal de la seva dona morta des del més enllà, com ho va fer Harry Houdini amb la seva dona Bess Rahner. Però els únics senyals de l'altre món semblen provenir del jugador assassinat. La presentació anirà precedida d'una xerrada en la qual Mayrata farà una exposició de la història cultural de la màgia que ell mateix està preparant.



I per acabar d'arrodonir aquest esclat primaveral, dos grans espectacles més. Luis Pardo presenta a la Sala Muntaner, fins al 17 de maig, l'espectacle En tu mente. Més de dues hores amb experiències pasicomàgiques sorprenents de la mà del que és considerat un dels millors mentalistes del món: telecinesi, telepatia, endevinació, espiritisme... El control del cos i de la ment.




I fins el 8 de maig, Antonio Díaz, el Mago Pop, presenta al Coliseum de Barcelona La gran ilusión. L’obra, en la qual intervenen Josep Maria Pou i Emma Vilarasau, explica la història de l’Antonio, un il·lusionista atrapat en el segon gran Reality Show Total de la Història. Una cadena de televisió catalana produeix Magic Life, un programa que retransmet les 24 hores de cada dia de la seva vida. Amics i familiars són actors que interpreten un paper en la seva vida, a la manera del que ocorria a la pel·lícula El show de Truman, dirigida per Peter Weir i interpretada per Jim Carrey. Un dia, però, per un error de producció, l’Antonio, que ha viscut obsessionat des de petit pels jocs de mans, descobreix la veritat i decideix abandonar el plató, la funció, el programa que ha convertit la seva vida i la realitat que l’envolta en una gran il·lusió i un decorat perfecte.


*


(1) Per al Teatre de la Santa Creu (precursor del Principal), el Sant Agustí, l’Odeon i Romea, vegeu 150 anys del Romea: una història oblidada. Per als teatres de la plaça Catalunya: Ex-plaça Catalunya. I per als teatres del Passeig de Gràcia: En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX.


Fructuós Canonge
A dalt, l'anunci de la plaça Reial
A baix, el del Pas de l'Ensenyança


[+]

Montilla i Castellsalgar, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010.

dilluns, 23 març de 2015

La Ciutat d'en Nyoca: Barcelona es tenyeix de groc

Campamento sanitario de la Constitución (1821), Louis Vuillaume (AHCB)


La imatge que encapçala aquest apunt és una còpia d’una litografia de Louis Vuillaume impresa el 1821 a la impremta d’Antoni Brusi, introductor d’aquest sistema d’impressió a Catalunya un any abans. Però la il·lustració té més valor documental que pioner o artístic. Ens mostra la muntanya de Montjuïc, amb el castell coronant-la, un campament, el port de la ciutat i una torre entre camins i prats.

Aquesta torre és probablement la darrera imatge (si és que n’hi ha cap més) de la Creu Coberta. El camí inferior es el que sortia del Portal de Sant Antoni, vell ramal de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i anava de Roma a Gades passant per Tarraco. Avui es correspon amb l’avinguda Mistral. Més al sud, el camí es bifurcava cap a la carretera de la Bordeta cap Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet), i cap a Molins de Rei pel coll Blanc per l’actual carrer de la Creu Coberta a Hostafrancs.

Si ens hi fixem, encara serem capaços de distingir el Coll de la Creu Coberta, avui desfigurat per la urbanització de la ciutat però que era al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat en el punt on avui hi ha la plaça Espanya urbanitzada l’any 1908. Fins la remodelació de Las Arenas, encara es podia distingir el turó de la Vinyeta sobre el qual es va construir la plaça de toros.

La Creu Coberta, va ser construïda el 1344 com a creu de terme amb el nom de Creu de Sant Antoni. Tot i que en el segle XV ja consta com a coberta, va ser refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista. Com a bon lloc de pas, des del segle XV fins el 1715 li van fer companyia unes de les forques de la ciutat perquè barcelonins i forans sabessin com les gastava la justícia. I, ironies del destí, allà on els reus deixaven anar el darrer alè, esbufegaven els toros lidiats i eren sacrificats els animals que anaven de visita a l’escorxador. Enderrocada el 1823 a la fi del Trienni Constitucional, el 1824 va ser substituïda per la del cementiri del Pi, que va desaparèixer definitivament a la dècada de 1850.

Hem deixat per al final un dels elements que destaquen en aquest paisatge: les tendes de campanya. Situades a la falda de Montjuïc, aproximadament entre l’actual carrer Lleida i l’avinguda de Maria Cristina (el camí del mig de la litografia vindria a ser aquesta avinguda), aquesta mena de poblat s’anomenava Campament de la Constitució i era conegut popularment com a Ciutat d’en Nyoca.

El mes de febrer parlàvem del Raval de Jesús, una barriada barcelonina fora de muralles que havia crescut al voltant del convent de Jesús. Aleshores havíem comentat que el seu cementiri havia servit per enterrar-hi els morts de les epidèmies dels segle XVII. Destruït el convent i el raval durant la Guerra de Successió i després durant la del Francès, el 1821 va ser reconstruït en part per allotjar-hi els malalts de l’epidèmia de febre groga d’aquest mateix any, agreujada per la insalubritat d’una Barcelona emmurallada que patia greus problemes sanitaris a causa de la gran densitat de població, i de les malalties noves portades d’ultramar.

Explica Josep Coroleu a Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) que qui tenia diners fugia lluny de la ciutat, a les viles del Pla o als monestirs de Pedralbes, Montalegre, Sant Jeroni o la Conreria. Però per als que no tenien possibles es va habilitar aquest campament, que en realitat era –mal presagi– un barri de 400 barraques habitades cadascuna d’elles per deu persones en condicions deplorables, barrejats sense criteri, raó per la qual se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. L’expressió va fer tal fortuna que va acabar servint per anomenar qualsevol ciutat o barriada molt poblada, però de manera especial per referir-se a Barcelona despectivament.

Al final d’aquella epidèmia de febre groga van perdre la vida prop de nou mil barcelonins. Més del 10% d’una ciutat que en aquells temps comptava amb un nombre aproximat de 84.000 habitants. Tots tenien noms i cognoms, i probablement deuen estar registrats. Però com que sovint el destí s’expressa amb ironia, un d’ells va ser Antoni Brusi, l’impressor que ens va deixar testimoni de la barriada de barraques d’en Nyoca, que va durar prou temps com perquè a la ciutat deserta les herbes cresquessin per als carrer fins al punt que, segons explica Amades, calgué segar-les a cop de falç quan van tornar-hi els supervivents.

Fragment d'un plànol de 1711, amb el Portal de Sant Antoni,
la Creu Coberta i la bifurcació de camins (ICC)


[+]

Més notícies sobre el desenvolupament de la febre groga de 1821 a Història de Barcelona, d'Héctor Prat i Mercè Balada.

I sobre la Creu Coberta, a Barcelofília.

dijous, 19 març de 2015

La Processó de les Filles de Maria

Mala raza (1913), de Fructuós Gelabert


Processó de les Filles de Maria, de Fructuós Gelabert (1874-1955), va ser rodada al carrer Rossend Arús de Sants, l'any 1902, dos anys després que canviés el seu nom original de Migdia. Des de la parròquia de Santa Maria de Sants, passant per la Masia del Rellotge de la plaça Ibèria, centenars de nenes vestides de primera comunió, amb domassos i flors, baixen en direcció a la Bordeta.

A Bereshit hem vist altres documentals dels primers anys del cinema rodats a Barcelona. A Barcelona en tranvía de Ricardo Baños, vèiem la ciutat l'any 1908; La Barcelona de Chomón vèiem el Parc de la Ciutadella el 1904 i 1911; Temporal marítim a Barcelona, una joia de 1911; o a Barcelona, perla del Mediterráneo, que la productora d'Artur Cabot va realitzar entre 1912 i 1913 per a la Sociedad de Atracción de Forasteros. Però amb pel·lícula de Gelabert tenim un dels documents fílmics més antics conservats rodats a Barcelona.

Gelabert és un dels pioners del cinema i a les seves pel·lícules exercia de director, guionista, operador de càmera i productor. Com explica Miquel Porter Adrià Gual i el cinema primitiu de Catalunya, 1897-1916, a banda del valor històric i documental de la filmació, aquesta pel·lícula conté alguns dels primers moviments panoràmics de càmera de la història mundial del cinema.





La Processó de les Filles de Maria a la Parròquia de Sants

Rafael Rodríguez Bella
Guanyador del Certamen Literari Francesc Candel 2009


Estaba ansioso por ver las imágenes de La Processó de les Filles de Maria a la Parroquia de Sants, el film que rodó Fructuós Gelabert en 1902. Quería comprobar si coincidían con la foto que tenía en mi poder ya que ese fue el motivo por el que solicité su visionado en la Filmoteca de Catalunya. Una imagen de unas niñas, desfilando con su traje de primera comunión, había aparecido de pronto en el fondo de uno de los cajones de la que fue antaño la mesa de trabajo de mi abuelo. La encontré bajo varias carpetas y documentos, en el último cajón. Además, estaba boca abajo, como si hubiesen querido hacerla desaparecer. A decir verdad, resultaba todo muy extraño: hallar una foto enmarcada con un lujoso y trabajado marco dorado, escondida allí.

La cogí y la llevé a casa de mis padres. Quizá ellos podrían saber de qué se trataba. Algo me decía que allí podía haber una historia escondida. Mi abuelo, del cual no sabía gran cosa, todo hay que decirlo, fue un republicano, hombre de izquierdas y de acción. Eso lo sabía todo el mundo. ¿Qué hacía entonces allí aquella foto de unas niñas en una procesión? Cuando mostré la foto, mi madre se quedó blanca como una hoja de papel. ¿De dónde has sacado esa foto?, dijo, con un tono nada amigable, tan pronto se repuso. De un cajón de la mesa del abuelo, respondí, observándola atentamente. ¿Qué ocurre con esta foto para que te pongas así? ¿Qué tiene de especial? No te había visto nunca tan airada. Dime, ¿qué sucede? Era hora de comer, la mesa ya estaba preparada. Esperábamos la llegada de mi padre que se produjo en aquellos instantes, como si hubiese sido una escena preparada de antemano por el autor de la comedia que se estaba representando. Al menos a mí me pareció todo muy teatral y no sabría decir el porqué. Cuando entró debió notar que flotaba un clima extraño y nos preguntó si sucedía algo. Mi madre no abrió la boca, sólo le mostró la foto enmarcada. Su rostro cambió de golpe. Decir que fue de extrañeza, sería decir poco e inexacto. ¿De dónde ha salido?, fueron sus únicas palabras. Tú hijo la ha traído, dijo ella. Entonces dirigió su mirada hacia mí. No hacía falta que preguntase, estaba claro que quería saber qué hacía aquella foto en mi poder. De dónde ha salido es lo de menos, dije, la traje porque supuse que podríais contarme que de quién es esta foto y qué hacía escondida en el fondo de aquel cajón. Porque que se hallaba escondida, es evidente. Mis padres se miraron sin decir nada. Va a ser largo de contar. ¿Y si comemos y hablamos después?, dijo mi padre. Podemos hablar mientras comemos, dije, ¿no os parece? La cosa parecía prometer y yo estaba en ascuas. Nos sentamos y mi madre sirvió el primer plato. Por su parte, mi padre la miró y a continuación dijo: esa foto es del día en que tú abuela hizo la primera comunión. La que ves en el centro de la imagen es ella. Primera sorpresa. Miré a mi padre sin decir nada, y sin llevarme la cuchara a la boca, esperando que siguiese con su explicación. La foto la hizo su padre, tu bisabuelo. Segunda sorpresa. Presentí que iba a comer poco. ¿El bisabuelo… hizo la foto? pregunté. Exacto, ¿te extraña? Gesticulé asintiendo, pero dejé que siguiese hablando él. Ya es hora de que sepa que es lo que ocurrió, dijo, mirando a mi madre. Verás… todo aquello fue una historia que hizo mucho daño a la familia. Y tu madre no hizo más que seguir, con el silencio que implantó su padre, tu abuelo. Después de todo lo sucedido, no se volvió a hablar más del asunto. Fue como si hubiésemos hecho todos un pacto de silencio. Explícame ya qué sucedió, me tenéis intrigadísimo, dije casi suplicando.

Cerca de aquí, a dos travesías, se instaló Fructuós Gelabert, el cineasta. Habrás oído hablar de él. Sí, evidentemente, pero no sé gran cosa. Estaría bien pues que te documentases un poco, tiene que ver con la historia de nuestra familia. Podrías empezar leyendo la Història del Cinema a Catalunya de Miquel Porter i Moix, por ejemplo. Existen otros libros y biografías, incluso un documental realizado por el crítico e historiador Joan Francesc de Lasa, El mundo de Fructuós Gelabert, que según parece, llegó a conocer al cineasta en una perfumería de Sants, cuando éste era ya un jubilado. El hecho de que Gelabert frecuentase el barrio, influyó mucho en la vida de tu bisabuelo. Sí, muy bien, pero ¿y la foto de las niñas? Tu bisabuelo supo que Gelabert se disponía a rodar un pequeño documental, en realidad lo que se rodaba entonces eran piezas cortas, y que iba a ser sobre La Processó de les Filles de Maria a la Parròquia de Sants. Eso fue en 1902. Tu abuela, tenía entonces ocho años, y desfilaría en aquella procesión. Irían todas las niñas de la escuela que celebraban la Comunión aquel año. Su padre no se lo pensó dos veces. Aquel día cogió su cámara y se instaló cerca de donde estaba Gelabert filmando. De manera que obtuvo una foto de su hija, similar a uno de los encuadres de la película. Si la ves comprobarás que son prácticamente iguales. Más adelante, fue en 1914, cuando tu bisabuelo, que supongo que ya sabes que era pintor y decorador. Pues no, no lo sabía. Es la primera noticia. Bueno, pues se presentó en el estudio (se llamó La Boreal, y era un espacio todo acristalado), que estaba construyendo Gelabert en la calle de Sants 106, y le encargó que pintase el local y a partir de ahí congeniaron más aún. Terminó siendo, tu bisabuelo, el pintor de los decorados de sus películas. La afición por la fotografía se le fue acrecentando. Se compró varias máquinas de retratar.

Y esa es la razón por la que me encuentro, ahora aquí, en la Filmoteca, dispuesto a ver el film. Y de paso hojear las biografías del cineasta que las hay de varios autores. El libro de Porter-Moix ya lo tenía, incluso me lo había dedicado. Nos habíamos conocido en sesiones de cine club y trabé cierta amistad con él.

Días después, pensé en ir de nuevo por casa de mis padres, dispuesto a decirles que había visto la película y pedirles que continuasen con la historia de aquella foto, porque era evidente que habían más cosas que contar. Aquello no podía acabar así, sin más. La foto había sido escondida, eso estaba más que claro. ¿Por quién? ¿Por qué? Era lo que quería averiguar. Pero esta vez mi madre opuso resistencia. Se lo había repensado y se negaba a hablar. Mi padre no estaba en casa. Así que tuve que desistir, por el momento. Esta nueva situación hizo que me intrigase más aún aquella foto y quisiera, por tanto, saber más cosas. Lo que me ha llevado a querer escribir sobre ella. De manera que eso es lo que estoy haciendo.

Se me ocurrió, entonces, pensar en Isidro, el amigo de la familia de toda la vida, vecino de la escalera que participaba de las tertulias de los sábados por la noche. Él me había contado, más de una vez, historias que habían vivido juntos. Seguro que podría contar lo ocurrido, quizá mejor que nadie. Cuando le mostré la foto, su expresión cambió, tal como había ocurrido con mis padres y preguntó de dónde había salido. La pregunta se repetía. No obstante me pareció predispuesto. Tuvo la foto entre las manos un buen rato. Después dijo, en tono apesadumbrado: Cuántos disgustos provocó esta dichosa foto. Dime que ocurrió, le pedí.

La recuerdo perfectamente, empezó diciendo. Estaba sobre la repisa de la chimenea. La lucían orgullosos. Tu bisabuelo había hecho una foto igual que la del maestro Gelabert. Tu abuela me contó una vez que su padre siempre decía que se aprende mucho copiando de los maestros. Aquella foto nunca se movió de allí. La enseñaban a cuantos vecinos y amigos les visitaban. Para ellos fue un gran evento. Nosotros, los chiquillos que íbamos a jugar a su casa, no le dábamos importancia. Hasta que l’Anselm le dio un día un manotazo y la tiró al suelo. Nadie se explicó por qué lo había hecho. Pero desde entonces nuestras reuniones se fueron espaciando y l’Anselm dejó de venir. Fuimos creciendo todos, y tu abuela se fijó en el hijo de los últimos vecinos que llegaron a la escalera. Se habían instalado en el tercero. Pronto aquel muchacho se sumó al grupo. Y meses después tu abuela y él se hicieron novios. Años más tarde se casaron. Para entonces la enemistad de l’Anselm ya era manifiesta. Él seguía estando secretamente enamorado de tu abuela y por lo visto se lo había dicho más de una vez, pero ella le dio siempre calabazas. Con los años, nació tu madre y estalló la guerra. Ahí empezó a complicarse todo. Tu abuelo se marchó al frente y tu abuela se quedó en casa con la pequeña. ¿Mi madre? Exactamente, tu madre. ¿Y la foto? ¿Qué pasa con la foto?

Seguía sin saber parte de la historia de aquella foto, seguramente la más significativa. Y se lo pregunté: ¿Tú sabes por qué estaba escondida? ¿Escondida, dices? Yo pensé que con los avatares de la guerra se había perdido. Pues no. La encontré vaciando la mesa de trabajo del abuelo. Bajo unos papeles y documentos, estaba boca abajo. Curioso, ¿no te parece? Pues no. En todo caso lo que me parece curioso es que tu abuelo la guardase en vez de hacerla desaparecer. ¿Y por qué la tenía que hacer desaparecer? Porque l’Anselm la tomó con ella. Denunció a tus abuelos como adictos a los rebeldes franquistas. En su denuncia explicó que prueba de ello era lo religiosos que eran. Que si registraban la casa encontrarían sobre la chimenea una foto de cuando ella era niña, vestida de comunión, desfilando en una procesión. Pero la trayectoria de tu abuelo, era igual a la del bisabuelo y no dejaba lugar a dudas. Así que pasaron de la denuncia. Tu abuelo pasó largo tiempo en el frente, circunstancia que intentó aprovechar l’Anselm para acosar a tu abuela, hasta el extremo de que ella no podía salir de casa si no iba acompañada por alguien.

¡Vaya con l’Anselm! ¡Vaya, vaya! ¡Con que pretendió servirse de la foto para acusarlos de afines a los franquistas! Y además acosó a la abuela. ¡Menudo tipo! Miré la foto y me dije, ya empiezo a tener la historia. ¡Sabía que había una historia, estaba seguro! ¿Y qué más puedes decirme? Bueno pues, resultó que l’Anselm estaba secretamente con los de la Falange y tenía a tus abuelos vigilados. Durante el último permiso que disfrutó tu abuelo, una noche, la pareja decidió ir al cine Colón, en la calle Vallespir. Era un momento en que ya se veía cercano el desastre y una cierta euforia empezaba a envalentonar a los facciosos. Quizá esta circunstancia ayudó a desencadenar los hechos. El caso es que l’Anselm esperó a que terminara la sesión con unos camaradas suyos, con la clara intención de vengarse de tu abuela. No sabría decirte si llevaba la idea de hacer lo que hizo o se le escapó de las manos. Aunque no me extrañaría nada que lo hiciera a conciencia. Al menos él. Los demás echaron a correr al ver como ocurrió todo.

Aquel narrador, aquel amigo de la familia se detuvo unos instantes. Aguardé en completo silencio. Sabía que me hallaba ante un tremendo desenlace. Supuse que había llegado el momento de la razón por la cual aquella foto apareció en el fondo del cajón del abuelo. Esperé inmóvil. Dejé que se tomase su tiempo y me preparé para escuchar lo más tremendo, como así fue. Antes de llegar a la calle Alcolea se abalanzaron sobre ellos en un encontronazo desigual que le costó la vida a tu abuela. ¿Cómo?, se me escapó. Le clavó un cuchillo, después hirió a tu abuelo al intentar cubrirla, pero no llegó a tiempo, l’Anselm fue rápido y diestro. Los dejaron en el suelo creyendo que ambos estaban muertos. ¿Mató a los dos? No, él sólo quedó malherido, pero se salvó. Todo el barrio quedó conmocionado con la noticia. Fue un golpe tremendo para la familia.

Tenía la historia. Miré la foto. Nunca hubiese pensado que estuvo escondida por eso. Después Isidro me explicó que el abuelo sanó sus heridas, pero sólo las externas. A su regreso a casa se sumió en el más atroz silencio. Ahora entendía la reacción de mi madre. ¡Menudo final! Exclamé. No, este no fue el final. ¿Ah, no? No. Tu abuelo un buen día desapareció de casa. Dejó la niña en manos de su hermana, le pidió en una nota que la cuidara. Que ya lo entendería. Nunca más lo encontraron. Pareció que se lo hubiese tragado la tierra. Unos meses más tarde apareció l’Anselm muerto, sentado en una butaca de la última fila del cine Colón. Tenía clavada una navaja en el vientre y un corte en el cuello.

Ahora sí tenía la historia. Está completa. He empezado a escribirla. Frente a mí, sobre la estantería, la novela Por quién doblan las campanas. Y junto a Hemingway, la Història del Cinema a Catalunya de Miquel Porter i Moix y El mundo de Fructuós Gelabert de Joan Francesc de Lasa. Y junto a ellos la foto, ella es la protagonista. La razón de ser de esta historia.


L'església romànica de Santa Maria de Sants, enderrocada l'any 1820,
al costat de la Masia del Rellotge, per Jaume Pahissa

dilluns, 9 març de 2015

Ídols dels raigs catòdics

El Gran Price de Barcelona (1972)
Foto: Antoni Civantos Lambea


Malgrat que la memòria conserva moltes imatges anteriors a l’aparició de la televisió, per a la generació que la vam veure néixer el record sovint s’articula al voltant de la tècnica televisiva, com ho pot fer amb la cinematogràfica, però amb alguna diferència significativa: a la pantalla del cinema s’hi accedia voluntàriament amb el vell ritual de travessar unes cortines de vellut, mentre que la televisió neix com un intrús que s’introdueix a les llars sense demanar permís, com explicava a 1959: la televisió i el control de les imatges.

8 de març de 1971. De matinada. La casa és a les fosques. Dormo profundament, quan un moviment brusc em sacseja, obro els ulls i em trobo amb la cara del meu pare a un pam de la meva. M’anuncia que ja és a punt de començar i que em llevi. Surto de l’habitació amb tota la casa a les fosques. Al fons del passadís, a la saleta, una potent llum il·lumina els meus passos. El Madison Square Garden de Nova York és ple de gom a gom. Cassius Clay, ara Muhammad Ali , torna a disputar un combat per al títol mundial dels pesos pesants després de tres anys a la presó per negar-se a combatre a Vietnam: “No tinc res contra cap Vietcong”. Més enllà de la boxa, un heroi: encara no portàvem pantalons llargs, però ens movíem indecisos entre les gestes dels conqueridors de la Lluna i la supèrbia imperialista. Joe Frazier va vèncer Ali, i li va caler esperar a 1974 per recuperar la corona perduda el 1967 a l’ingressar a la presó. Al final de l'apunt podeu veure un vídeo amb una entrevista divertida i irònica on Muhammad Ali explica la seva conversió a l'islam.


Frazier i Alí en el combat del Madison Square Garden (1971)
Foto: Revista Time


La cosa venia de lluny. El record més llunyà em du a 1968, quan el boxador hispanocubà José Legrá es proclamava campió del món dels pesos ploma. En una esperpèntica celebració, Legrá i Matas Prats cantaven abraçats al ring el “La, la,la” que tres mesos abans havia donat el triomf a Massiel en el Festival de Eurovisión.

No tenia una especial afició a la boxa. Senzillament, formava part del paisatge de l’època. Encara existia el Gran Price (1934-1973) a la cantonada dels carrers de Casanova i Floridablanca, que en els darrers anys va compartir la cartellera de la boxa i la lluita lliure amb Primer Festival Popular de Poesia Catalana i amb espectacles de música catalana, com la presentació de Diòptria, de Pau Riba, o el Primer Festival Popular Price de la Cançó.

El record de les matinals de lluita lliure al Price és com el record de l’olor del Zotal: la magdalena proustiana que desplega en la memòria la darrera agonia de la postguerra que no vam viure. I com l’esquitx del tros de magdalena que cau en el cafè, l’exposició Quadrilàter de la Fundació Setba de la plaça Reial ens desperta del son i ens proposa no només recuperar el vell Price sinó també el Foto Ramblas, aquell retratista del número 35 de la Rambla de Barcelona que ens oferia als aparadors imatges de boxadors i vedets que buscaven la glòria esquiva, com si fossin altars amb estampes de sants i marededéus fent cua a la porta del cel dels pobres.


Retrats de Foto Ramblas exposat a l'exposició Quadrilàter


Com a generació que es va fer de pedaços de present i que es nega a renunciar al passat (hem vist canviar la fusta per la fòrmica i el cotó pel polièster), hem bastit aquella estètica irrenunciable d’una ètica feta de retalls. Com a bons germans petits del 68, som orfes per igual de les misèries del passat i de totes les bones causes perdudes pel camí.

Per instint de supervivència, cadascú ha confeccionat una ètica a mida. Aquella boxa esdevenia estètica en la mesura que la cultura popular digerida de mastegar tebeos, tele i cinema ens proporcionava nous paradigmes morals lluny de la “formación del esperítu nacional” i de l’Església.

Els mateixos raigs catòdics que el març de 1971 ens portaven al Medison Square Garden de Nova York, el dimarts 7 de gener de 1969 ens portaven a un món nou. L’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star trek.

La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:

“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”




La violència, la pulsió, la catarsi de la massa i la sang del ring eren substituïts pel diàleg i el pacte, el reconeixement de l’altre i la justícia més enllà de l’honor cavalleresc del Capitán Trueno. De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.

En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).


Leonard Nimoy interpretant al senyor Spock


El passat 27 de febrer moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Llarga vida i prosperitat! Però potser tampoc ho seria sense els ídols de fang que defensaven la vida contra les cordes i sobre la lona a l’espera que un toc de campana posés fi al darrer round.


[Bola extra]

divendres, 27 febrer de 2015

L'estació del tramvia de foc

Tramvia de vapor de Barcelona a Sant Andreu
de Sociedad Anónima de Tranvías de Barcelona (ca. 1880)


Ja hem explicat en altres ocasions que en el Portal Nou -la zona avui ocupada per l'Arc de Triomf- ha estat sempre important com a punt d’entrada a la ciutat. Hi han confluït històricament, a més del Rec i l’aqüeducte romà, la riera d’en Malla, el camí d’Horta i la carretera de Ribes, aquesta tan antiga com la fundació de Barcino perquè coincideix amb el ramal de la Via Augusta que a través dels carrers Portal Nou, Carders, Corders, Bòria i plaça de l'Àngel en porten al cardo de la ciutat romana: Baixada de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume i carrer del Call; i fora de la muralla romana, Boqueria, Hospital, Sant Antoni Abad i, avinguda de Mistral enllà, fins Martorell (Ad Fines), Tarraco i Cadis.

Va ser també lloc de parada i fonda en el camí d’anada i tornada als mercats (les portes de la muralla tenien un horari i si s'arribava tard (o massa d'hora) calia hospedar-se o reposar forces fora ciutat. I passats els anys, també ha estat i és nus viari de trens i tramvies: l'estació de Triomf aplega ferrocarrils i autobusos a tocar del Portal Nou.

El mes d’abril, explicava que el Saló Craywinckel havia estat la primera parada de tramvies de Barcelona, l’any 1905, quan fins aleshores les parades havien estat discrecionals. Potser haurem de corregir aquesta dada. Veiem-ho.

L’any 1877 se li concedia a la Sociedad del Tranvía de Barcelona al Clot y San Andrés l’autorització per canviar la tracció animal dels seus combois per la de vapor. La línia havia de partir del Portal de l'Àngel amb la plaça de Catalunya, i passar pel carrer Fontanella, la Ronda de Sant Pere, carrer Vilanova i per la carretera de Barcelona a Ribes, travessar els municipis, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Però l’Ajuntament de Barcelona hi va posar molts impediments perquè el “tramvia de foc”, com era conegut, es considerava perillós. Aquesta decisió va fer que la companyia fes finalitzar el recorregut a l’entrada del carrer de Trafalgar. L’autor del blog Rails i ferradures, referència obligada per a tots els amants dels tramvies i Barcelona, esmenta l’existència d’una estació a Trafalgar, però reconeix que no en té cap informació i que probablement va tenir una vida breu. Posteriorment, es va projectar un quiosc amb taquilla i sala d’espera, del qual no es té constància que arribés a ser instal·lat i que potser és el que apareix en algunes postals de l’Arc de Triomf. Però si el quiosc fos aquest, difícilment hi podia haver una sala d’espera en un espai tan petit.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885, on s'identifica
l'estació del tramvia de vapor (ICC, ref. RM 6121)


La qüestió és que buscant plànols del solar del Rec Comtal, un racó d'història de Barcelona, en un de 1885 hi apareix l’estació del tramvia de vapor on avui hi ha el número 80 del carrer Trafalgar, fent cantonada amb Lluís Companys. L’edifici està construït contra el pany de muralla medieval i el solar encara és buit de tota edificació. No és una gran referència, però com a mínim queda documentada l’estació, feta d’obra i prou gran com per contenir sala d’espera i serveis per als viatgers. Si era com la de Craywinckel o no està per veure. De moment tenim la primera referència documental sobre un plànol. Ens falta trobar-ne imatges.


El tramvia de vapor de Barcelona al Clot i
Sant Andreu passant per l'Arc de Triomf

dimarts, 17 febrer de 2015

El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,
de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)
Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus 
(Els franciscans i el raval de Jesús)


De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Gràcia.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.


Frontis del Convent antich de Jesús, al segle XVIII


El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.


Situació de la Font de Jesús sobre un fragment
de plànol de la primera meitat sel segle XIX


A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum