dilluns, 15 desembre de 2014

El refugi de Can Robacols i el mapa del tresor

Localització del refugi R.0279 de Can Robacols sobre
un fragment d'un plànol de 1933,
segons les referències actuals


El passat mes d'agost, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle José en el carrer del Pistó. La porta gran donava a un pati al bell mig del qual s’obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una volta de formigó (o de maó massís). El Pere no hi va poder-hi baixar mai perquè era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra una bona part de la població del Camp de l'Arpa, però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-lo fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà: el feia servir de bodega. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle), on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la Gambeta, un tricicle motoritzat i carrossat amb el qual feia transport de mercaderies.

Del barri de Can Robacols ja no en queda gairebé res: un tram del carrer del Pistó i algunes cases que ens recorden l'antiga configuració d'un barri d'aspecte rural. El Pere no recordava on se situaria actualment el refugi i el vam ajudar a localitzar-lo i el vam identificar com el refugi antiaeri R. 0279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i amb el número 173 en els estudis de la Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions de documentació posterior, no es pot aportar més informació.

Amb tot, dimecres 17 s'ha fet la primera inspecció oficial que ha permès comprovar que està força ben conservat, amb bancs d'obra, però sense latrines. A l'espera de les comprovacions oportunes, es preveu que s'estengui per sota de tot el carrer Pistó, inclòs el passatge a tocar de Coll i Vehí, com ens recordava el Pere. Sabem que el refugi es conservarà i serà cobert de moment amb una tapa provisional abatible perquè en un futur sigui possible visitar-lo. A causa de las filtracions és ple de fang a la part de l´entrada. De moment no es possible entrar ja que cal fer servir ampolles d'oxigen perquè l'aire és molt viciat i l´alarma salta constantment.

Jugar en els refugis era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra, i va durar fins als anys 60, moment en què els pocs que quedaven accessibles van ser tapats per evitar perill. Els nens del meu carrer al Clot jugàvem en el que hi havia entre els horts i els patis del passatge Anglesola (avui desaparegut amb l'excepció d'un petit cul de sac), que anava des del carrer Independència fins Dos de Maig.

Però la casualitat ha volgut que el refugi de Can Robacols hagi estat localitzat durant unes obres del subsòl del carrer Ripollès, en l'emplaçament que es pot veure en el plànol que encapçala aquest apunt. I com es pot comprovar a les fotografies de més avall que vam fer amb els companys del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, després de les escales d'entrada la resta del túnel està emplenat de terra i fa suposar que es troba en bones condicions. A la paret dreta es conserven les brides de la barana i els aïllants ceràmics de la xarxa elèctrica.

Si els records de Pere Plana i els nostres són suficients per narrar l'ús que els refugis van tenir després de la guerra, i que ens permet compartir experiències semblants lluny del terror que els nostres avis i pares van haver de viure quan l'aviació italiana bombardejava Barcelona, un nou relat ens permet remuntar-nos a 1937, que és l'any en què es van començar a construir els refugis.

En Raimon Pavia, nét de can Riera, que era com anomenaven la casa i la botiga de teixits dels seus avis, en el xamfrà de Ripollès 15 (abans 1 bis, com apareix en aquest plànol) amb Muntanya 82, comparteix amb nosaltres aquesta història que a ell li havia explicat la mare, Mercè Segura Riera (el Clot, 1928.

Deia l'avi del Raimon, Raimond Segura Bergadà (1902-1981), que amb altres veïns va col·laborar a construir el refugi, però que n'hi havia un que hi treballava molt menys que els altres, i els veïns n’estaven tips. Un dia se’ls va ocórrer amagar un missatge i enterrar-lo, i fer per manera que se’l trobés ell. El va trobar, efectivament, i hi deia que a una certa distància hi havia un tresor (o monedes...) amagat. No ho va dir a ningú, i a partir d’aquell moment anava sovint a cavar-hi, especialment quan els altres no hi eren. Al final li van acabar dient la veritat, fotent-se’n i a més avergonyint-lo per haver-se guardat el “secret” només per a ell.

Totes les parets amaguen secrets, morts i amors il·lícits. En èpoques amables i en èpoques de crisi. Fer-les parlar pot remoure alguna mala consciència i mai ens separen del tot d'oïdes malintencionades. Per això de petits ens feien callar quan es deia en veu alta allò que no s'havia de dir. Les parets ens preserven i alhora, aïllant-nos, ens identifiquen.






El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. De tots aquests refugis no es té garantia de la seva existència ni estat de conservació, ja que es tractava únicament d'una llista on només es demanava el permís per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.


*

Nota: 


(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

Els llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.
Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.

dimarts, 9 desembre de 2014

1959: la televisió i el control de les imatges



El 15 de febrer de 1959 arribava a Barcelona la primera retransmissió de Televisión Española (les emissions a Madrid havien començat tres anys abans), que, com no podia ser de cap altra manera, va ser un partit de futbol. Un Madrid Barça que va acabar amb victòria madridista per un gol a zero. El centre de producció de Miramar no seria inaugurat fins el 14 de juliol, sota la direcció d’Enrique de las Casas, amb l’emissió de Balcón del Mediterráneo, un programa de varietats que seria el precursor de Club Miramar, el primer programa fet a Barcelona amb abast estatal.

Durant els primers anys d’existència, la televisió no va arribar a totes les llars. En una Espanya que tot just acabava de sortir de l’autarquia, els receptors havien de competir amb les neveres, les rentadores i el 600, i era habitual veure la gent badant embadalits davant els aparadors de les botigues d’electrodomèstics, compartint espai en els bars o anant a casa d’algun veí d’economia més pròspera.

Acostumats a la ràdio, la reina i senyora de totes les cases, el televisor era un element estrany, dotat de vida pròpia. Podíem entendre que la veu viatgés per l’espai a través de les ones, però es feia difícil assumir que ho fessin les imatges en moviment i en temps real.


 Primera Carta de ajuste de Televisión Española (1956)


Però, a més, el receptor estava subjecte al poder de l’electricitat en un temps en què els talls de fluït elèctric eren habituals. Les instal·lacions domèstiques eren precàries, el voltatge era de 125, la potència contractada era molt baixa... Tot plegat feia que qualsevol augment del consum elèctric fongués els ploms. Divertit. L’expressió “fondre-se-li els ploms a algú” persisteix en l’ús de la llengua, però la major part de la gent no sap a què fa referència. Els ploms feien la funció dels relés d’avui: quan augmenta la potència del consum el relé s’activa i talla el corrent elèctric per evitar que es malmeti la instal·lació i els aparells connectats. Abans eren els ploms els que “saltaven”: un filament de coure dins del comptador de la llum es fonia i tallava el corrent. Aleshores calia desendollar els aparells connectats i canviar aquest filament perquè el circuit elèctric tornés a estar activat.

Però a vegades era el propi aparell domèstic el que feia de resistència i es cremaven els fusibles i les làmpares quan augmentava la intensitat. Si et quedaves sense llum, tant per causes externes com internes, una ràdio a piles podia suplir el silenci sepulcral en què se sumia la llar. Però si de cop i volta s’apagava la tele... Si s’havien fos els ploms, els canviaves. Si fallava el subministrament elèctric, havies d’esperar resignadament que tornés. I sí... Hi havia una tercera possibilitat: que fallés l’emissió de Televisión Española. Les ones viatjaven des de Madrid rebotant per diverses antenes fins arribar al seu destí lluny de la capital. En el cas de Barcelona, el senyal arribava a la ciutat a través dels centres emissors de Saragossa, Palau de Plegamans i de l’antena situada sobre la torre de les aigües del Tibidabo.

Si fallava una d’aquestes antenes, el senyal quedava interromput i la pantalla del receptor es quedava negre. Recordo aquelles ocasions amb angoixa. Fins que no sortia un rètol de continuïtat anunciant quina era la causa de la fallada, no sabies si aquell dia te n’aniries a dormir sense recarregar el cervell d’imatges robades. El rètol de la pantalla, i ocasionalment la veu de la locutora de continuïtat, avisava: “Rogamos disculpen esta interrupción. Permanezcan atentos a sus pantallas”, o es comunicava que s’havia produït un tall en el subministrament elèctric en el centre emissor corresponent. Però aquesta situació no era sempre dolenta. Quan l’apagada es produïa fora de Catalunya, Miramar omplia el buit de l’emissió amb uns minuts de cine còmic o de dibuixos animats.

Però quan no era així calia fer una ràpida comprovació. Si la resta de la casa tenia llum, s’havia fos el receptor o era un problema extern. El mateix que passava quan la pantalla es distorsionava. Aquesta causa aliena al subministrament elèctric va crear una expressió, “són ells”, que va fer fortuna i que alleujava, en primera instància, el neguit econòmic: reparar el receptor costava diners; i fins que no vingués un tècnic, podies estar dies sense tele. Que haguessin estat “ells” posava el problema en mans de Déu o de l’autoritat i confortava mínimament l’ànima i la butxaca davant del poder inescrutable.

L’any 1963 l’angoixa i la incertesa davant de l’aparell quan es produïa aquesta distorsió va despertar la ment dels creadors de telefilms de l’ABC. La cadena nord-americana estrenava The Outer Limits (1963-1965), sèrie de televisió de ciència-ficció i terror, dirigida per Leslie Stevens, amb guions dels mateix Stevens i Joseph Stefano (Psicòsis). Van ser dues temporades de 32 i 17 episodis respectivament, que van ser emesos per Televisión Española entre 1966 i 1967. Juntament amb Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador, i el Fantasma del Louvre, de Claude Barma i protagonitzada per Juliette Gréco, totes dues emeses també el 1966, conformen una trilogia inquietant que van conformar un imaginari de terror que, per primer cop se'ns presentava davant dels ulls i a casa. L'infern era dins del televisor.

The Outer Limits va ser estrenada a Espanya amb el títol de Rumbo a lo desconocido, que sovint es confon amb La dimensió desconeguda. A banda de l’argument dels episodis autoconclusius, que sovint jugaven amb les pors més elementals i més properes, la introducció dels capítols jugava amb les interferències sobre l’aparell receptor i amb la idea del “són ells”, del control extern de les nostres vides. Mai estem sols. Cert que abans potser érem més ingenus, però si ho vau viure, ara recordareu aquelles sensacions. Us deixo amb Rumbo a lo desconocido.



"Nada le está sucediendo a su televisor. No intente ajustar la imagen. Ahora nosotros controlamos la transmisión. Controlamos el horizontal y el vertical. Podemos invadirle con mil canales, o hacer que una imagen llegue con la claridad del cristal, y aún más. Podemos hacer que usted vea cualquier cosa que nuestra imaginación conciba. Durante la próxima hora controlaremos todo lo que vea y escuche. Está a punto de experimentar el vértigo del misterio que se expande desde lo más profundo de su mente hasta más allá de la imaginación."

dimarts, 2 desembre de 2014

La Volta de l'Heura

Fragment d'un plànol anònim de 1697
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: AHCB 20099 (MHCB 705)


La Volta de l’Heura era el nom del tram final del carrer de Montsió entre el de n’Amargós (potser un dels carrers que respira més antiguitat de Barcelona) i el de les Magdalenes. Joan Amades, a Històries i llegendes de Barcelona, diu que prenia el nom d’una casa vella que formava una volta per la qual devia enfilar-se una heura. A Barcelona s’entén per volta una construcció que uneix les dues bandes d’un carrer i que permet construir una casa a sobre. Aquest va ser un recurs que entre els segles XII i XIV va permetre augmentar el nombre d’habitatges en una ciutat que tenia una gran densitat de població i poc terreny on construir quan les muralles medievals la tancaven per la Rambla.

Però, la de l’Heura, feia realment referència a una d’aquestes voltes? Si mirem el fragment del plànol que encapçala l’apunt veurem que entre els carrers de Montsió i el de la Volta de l’Heura hi ha una construcció que uneix els dos costats del carrer. Està al bell mig de la calçada, cosa ben estranya perquè les voltes tradicionals estaven en els extrems, com encara se’n conserven algunes avui.

La resposta la trobem en dues obres de caràcter històric: les Chroniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell (Barcelona, 1547, cap. XI fol. 4), i la Coronica Vniversal del Principat de Cathalvnya, de Jeroni Pujades (Barcelona, 1609, p. 85; cf. també Crónica universal del principado de Catalunya, escrita a principios del siglo XVII, Barcelona: J. Torner, 1829).

Aquests dos autors, en els capítols dedicats a Barcelona descriuen la Volta de l’Heura (suposem que de primera mà) com les restes dels arcs de l’aqüeducte romà de Barcino, com també ho fa Carme Miró a la revista Quarhis (Carme Miró i Héctor Orengo, "El cicle de l'aigua a Barcino. Una reflexió entorn de les noves dades arqueològiques", Quaderns d'Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis, 2010, núm. 6, p. 108-133). No és gran cosa, però el detall del plànol és la primera referència gràfica que se suma la documental dels dos historiadors, als quals se cita quan es vol reconstruir el recorregut hipotètic de l’aqüeducte.

Si seguiu la meva Guia de l’aqüeducte romà de Barcino veureu que dins de la ciutat medieval emmurallada la construcció havia de travessar els horts dels Velluters i de Sant Pere, on es documenta un possible vestigi just a sobre de l’església de Sant Pere de les Puel·les (vegeu els plànols de l’apunt El solar del Rec Comtal: un racó d’història de Barcelona). En paral·lel i per sobre del carrer de Sant Pere més Alt, l’aqüeducte seguia una línia recta fins l’Hort d’en Favà i l’antiga plaça de les Junqueres, on el carrer dels Arcs de Junqueres testimonien com a topònim les arcades de l’aqüeducte. El plànol superior no guarda les proporcions ni segueix les alineacions reals de la retícula urbana, però les cases dibuixades al carrer dels Arcs de Junqueres es pot veure que són porxades. Si formen part de l’aqüeducte, serien també un testimoni gràfic. En el plànol inferior podem veure com el traçat hipotètic passa per aquest indret.


Restes arqueològiques i punts documentats dins deBarcelona
Dibuix: Héctor Orengo


Després, seguin en direcció al carrer Comtal, girava en direcció a mar paral·lel a l’actual carrer de les Magdalenes just després d’on estava el Palau Comtal Menor (que dóna nom al carrer). Continuava fins la plaça del Vuit de Març, on s’en conserven quatre arcades senceres, i arribava fins la plaça Nova per entrar a Barcino pel costat de la Porta Praetoria (a la Casa de l’Ardiaca) després de bifurcar-se en dos trams, un que passava paral·lel on avui hi ha el carrer de Capellans i l’altra pel dels Arcs (també pren el nom de l’aqüeducte).


Pilar de l'aqüeducte del carrer Magdalenes 25
(© Enric H. March)

A la Guia ja vam explicar que en el número 25 del carrer de les Magdalenes s’hi va trobar el pilar d'una de les arcades de l'aqüeducte, que es conserva dins del pati particular de la finca. Però a principis d’any es va enderrocar la finca dels números 13-15, i com era d’esperar el subsòl ha deixat al descobert diverses restes entre les quals n’hi ha també de l’aqüeducte. Són només pilars de suport d’aquelles voltes que l’heura va abraçar. En somnis ens imaginem enderrocant la casa del número 17 del carrer de Montsió, la de la cantonada amb el carrer de les Magdalenes, per recuperar el paisatge de la Volta de l’Heura com en les ruïnes que pintava el romàntic francès Hubert Robert.


Restes arqueològiques de l'aqüeducte de Barcino
en el solar del carrer Magdalenes
(© Enric H. March)

diumenge, 23 novembre de 2014

Caminant sota terra entre recs, camins i trens

El triomf de la modernitat
Martí Llorens, 1990


Ara que se celebra el 90 aniversari de l'arribada del metro a Barcelona, us proposo anar sota terra a la recerca d'un secret amagat.

Fins a finals de la dècada de 1980, l’estació de metro i tren de l’Arc de Triomf (abans anomenada “Triunfo-Norte”) tenia cinc boques per accedir al vestíbul i a les vies. Dues, a l’avinguda de Vilanova (Roger de Flor i Nàpols), avui anul·lades i substituïdes per la nova de la plaça d’André Malraux; una altra, a la cantonada del passeig de Sant Joan i avinguda de Vilanova, ara substituïda per un accés integrat a la mateixa illa seguint la façana contínua dels edificis; i els altres dos estaven al costat Llobregat del passeig de Sant Joan: a la Ronda de Sant Pere (davant del bar Trole) i al carrer de Trafalgar (davant de l’estudi fotogràfic Alonso). Aquests dos accessos –avui tapats però identificables per la plataforma enreixada de la vorera– convergien en un passadís que port a les escales per baixar a les vies, tot travessant el passeig de Sant Joan d’un costat a l’altre. Aquest passadís, inaugurat amb l’estació de metro l’any 1932, transcorria a molt poca profunditat respecte el nivell del carrer i amagava un secret que desconeixien els usuaris que el van fer servir durant més de cinc dècades.

L’any 1989, amb els jocs olímpics de Barcelona en l’horitzó, es va renovar i ampliar la xarxa del clavegueram. Dos nous col·lectors, el que venia de l’avinguda de Vilanova i el que baixava pel passeig de Sant Joan, s’unien gairebé davant de l’Arc de Triomf i baixant pel lateral Besos del passeig de Lluís Companys travessaven el parc de la Ciutadella pel passeig dels Til·lers.

Les obres van destapar restes de les muralles medievals (s. XIV) i de la Ciutadella militar (s. XVIII) al pas pel parc: tres segments de muralla, els compresos entre el Portal Nou i el Portal de Sant Daniel, a més de dues de les onze torres que flanquejaven aquest pany de muralla rectilini. El trajecte quedava interromput o immers pels murs de la fortalesa del segle XVIII. Les dues torres, una de planta poligonal i l’altra quadrangular, estaven separades uns 30 m i quedaven adossades al llenç de muralla sense observar-se diferències constructives. Tant la muralla com les torres es conservaven en una alçada de més de 2 m. A la banda Llobregat del passeig dels Til·lers, també es van documentar restes del Monestir de Santa Clara i algun carrer del barri de la Ribera, entre el Portal de Sant Daniel i el Rec Comtal, que en aquella zona ja es dirigia cap al mar.

Restes del baluard del Portal Nou
Martí Llorens, 1989

Però a l’Arc de Triomf el que ens descobria el subsòl era més ric en història. Com ja hem comentat altres vegades, aquest indret a les portes de la Barcelona medieval havia estat una cruïlla de camins i de rieres, i fins aquí arribava el baluard del Portal Nou. Entre els segles XVI-XVII les muralles que envoltaven Barcelona van ser reforçades per un nou element defensiu: els baluards. El Portal Nou, a mitjans del segle XVII, serà un dels punts escollits per ubicar-ne un d’ells, però serà destruït arran d’un atac bèl·lic a la ciutat el 1697. Com es veia a la fotografia publicada a “El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona”,  les obres destapaven dues de les cares i l’angle d’aquest baluard. L’alçada conservada era espectacular: 4,75 m, aproximadament. Presentava un parament de doble full de paredat. Al seu interior es va localitzar un mur de pedra, perpendicular a la cara interna del baluard que es perllongava en direcció SE-NO. També es va poder apreciar un paviment de llambordes.

Abans hem esmentat que estem en una cruïlla de camins, als quals pertanyia aquest paviment. L’antic camí d’Horta i de la carretera de Ribes. Malgrat l’origen romà d’aquesta via empedrada, les restes trobades són medievals i se’n van trobar més durant la intervenció de l’any 2009 durant la reforma de l’estació d’Arc de Triomf en el solar dels números 3-11 de l’avinguda de Vilanova i els 39-43 del carrer Roger de Flor: del segle XIII la d’Horta i del XII la de Ribes.




Aquest solar va estar ocupat fins a principis del segle XIX pels molins reials, situats entre la riera d’en Malla i el Rec Comtal, les dues infraestructures hidràuliques que també confluïen en aquest gran espai a les portes de Barcelona, a tocar de la frontera amb Sant Martí de Provençals. I va ser sobre el tram del Rec que passa sobre aquest solar que l’any 2009 va ser documentat un pont de 1775. I quan diem “documentat” recordem que vol dir que s’estudia i se’n fa una memòria per tornar a ser tapat perquè dormi el son dels justos. Enterrat de nou com les tombes que van ser trobades aquí mateix, pertanyents a una necròpolis altmedieval (IX-XII), que podrien estar associades a l’església de Santa Eulàlia del Camp (IX-XII), situada prop d’aquí sense que se’n sàpiga la seva localització exacta. O com els centenars d’ossos de cadàvers trobats a la fossa de les muralles, probablement procedents dels morts dels setges que la ciutat va patir a finals del segle XVII i principis del XVIII durant la Guerra de Successió.


Molins Reials (1778). El plànol situa, també, la riera d'en Malla, el camí del
Pont de les Bigues (camí d'Horta) i el camí del Clot (carretera de Ribes)
Font: Archivo General de Simancas, MPD 18,086


Amb la intenció de situar-nos històricament en el lloc de les excavacions i descriure els elements més importants que van sortir a la llum entre 1989 i 2009, ens hem allunyat del misteri que he plantejat al principi de l’apunt: el passadís que conduïa els usuaris des de les boques de Trafalgar i de la Ronda de Sant Pere amagava un secret.

Quan el col·lector que baixava del passeigs de Sant Joan va travessar l’avinguda de Vilanova, durant les obres de 1989, es va haver de partir aquest passadís que corria perpendicular al passeig i va permetre descobrir que havia estat construït dins del canal del Rec Comtal. La secció del passadís que es veu a les fotografies mostra perfectament l’estructura constructiva anterior a la seva transformació com a passadís.

Secció del passadís d'accés a l'estació, en sentit Besòs
Martí Llorens, 1990

Secció del passadís d'accés a l'estació, en sentit Llobregat
Martí Llorens, 1990


Malgrat els canvis que havia sofert (desaparició del sostre i del seu nivell primitiu de sòl), es va poder deduir que els murs del canal del Rec tenien un gruix de 1,5 m, separats per uns 4 m l’un de l’altre i que conservaven una alçada de 2,45 m. Estava format per pedres de mida mitjana-gran lligades amb morter. La cara interna del mur era llisa amb blocs de pedra ben encaixats, mentre que la cara externa era molt grollera. Aquests aspectes va portar els arqueòlegs a determinar que possiblement en aquesta zona el Rec no passava per sota del nivell del sòl, sinó que va ser cobert amb volta de maons durant les obres de l’Exposició Universal de 1888, quan el Rec Comtal no parava de rebre queixes per les males olors que desprenia.


Planol de l'estació de l'Arc de Triomf
De color rosa els accessos de la ronda de Sant Pere i de Trafalgar
Font: El Llop


Tot i que els experts que van dirigir l’actuació arqueològica van documentar el fet, de la intervenció no se’n va fer mai una memòria, per motius que no vénen al cas, i aquesta curiositat arquitectònica que ens ha permès durant anys caminar dins del Rec sense saber-ho no ha estat coneguda popularment. Ara, a més, podem veure per primer cop les fotografies gràcies al fotògraf Martí Llorens, que va documentar fotogràficament totes les obres (aquestes i d’altres dels anys olímpics), com podem veure a la magnífica pàgina web Viaje a Icària: Barcelona 1987-1992. Amb en Martí Llorens vam estar tota una tarda mirant i identificant el material fotogràfic en el seu arxiu fins a trobar aquelles fotografies que permetien il·lustrar les dades arqueològiques. I gràcies a aquesta col·laboració ara us podem portar a aquest viatge al passat, en què recs, camins i trens es van unir per caminar per un petit (o gran) tram d’història.


Interior del passadís d'accés a l'estació de l'Arc de Triomf,
on es distingeixen perfectament els murs del Rec
Martí Llorens, 2009



Fonts:

El Rec Comtal. Paisatges Culturals

Arxiu fotogràfic de Martí Llorens

Carta Arqueològica del Servei d’Arqueologia de Barcelona

Museu d'Història de Barcelona. Anuari d’Arqueologia i Patrimoni de Barcelona 2009. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, 2010

Plànols gràfics de l'estació de l'Arc de Triomf


Agraïments:

Carme Miró, directora del Pla Barcino; Martí Llorens, fotògraf; i El Llop, pels plànols de l'estació de l'Arc de Triomf.

diumenge, 9 novembre de 2014

El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1933 (ICC),
amb la localització del solar del Rec Comtal


Després de la recuperació del tram del Born, aquests darrers mesos el Rec Comtal ha tornat a ser notícia per diversos motius. D’una banda, perquè per fi s’han posat d’acord els ajuntaments de Montcada i Reixac i Barcelona per tirar endavant el projecte d’ordenació de l’espai públic del tram del Rec Comtal que uneix els barris de Can Sant Joan i Vallbona. De l’altra, el tram descobert en el solar dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, a Ciutat Vella.

Aquest solar havia estat ocupat per un economat militar, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere. Era situat a tocar del passeig de Lluís Companys, davant del Teatro Cine Triunfo, una magnífica barraca inaugurada el 1908 i que va aguantar atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.

El solar, propietat en origen del Ministeri de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. El senyor Núñez, que és a un pas d’entrar a la presó si no l’indulten per la seva contribució al disseny arquitectònic de la ciutat, hi té previst construir un hotel, que ha d’acompanyar uns apartaments de protecció oficial i una zona enjardinada que connectarà el passatge de Sant Benet i el carrer del Rec Comtal. Els veïns rebutgen l’hotel perquè la seva construcció invasiva desfigura l’espai i el paisatge, i no s’ajusta a les previsions i les necessitats del barri.

Recolzant els motius del rebuig veïnal, durant les prospeccions prèvies el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta i no té més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Més importància tenien les restes descobertes durant les obres de connexió d'un col·lector sota Lluís Companys amb el carrer Trafalgar, realitzades durant els mesos de juliol i agost de 2013, que van destapar un pont sobre el Rec Comtal, del segle XIV, i del baluard del Portal Nou, del segle XVII. El baluard també va sortir a la llum en unes obres de 1989 a l’avinguda de Vilanova. Tant en un cas com en l’altre, les restes van ser documentades i tapades perquè són al mig de la calçada.

Restes del baluard del Portal Nou
Autor: Martí Llorens, 1989


Tot l’espai del solar actual ocupa la raconada nord de la Barcelona emmurallada, just al costat del Portal Nou. El barri de Sant Pere va néixer com a raval durant el segle IX al voltant de l’església i convent de Sant Pere de les Puel·les, i no entrarà a formar part del segon recinte emmurallat (el primer és el romà) fins al segle XIII. A l’entorn del Rec, que fins a principis del segle XIX va mantenir un aspecte totalment agrari, hi havia molins, com el de Sant Pere; horts, com el dels velluters (que fa referència als fabricants de velluts que hi posaven les teles a secar); o el pou de Sant Gem, situat entre aquests horts, el cementiri que ocupava l’actual plaça i el camí de Sant Sadurní (actualment Lluís el Pietós), que prenia el nom de la capella que hi va haver abans de l’església de Sant Pere, l’aigua fresca del qual el convertia en lloc d’esbarjo a l’estiu sota un cobert emparrat. A l’Edat Mitjana s’hi van establir tintoreries, raó per la qual el carrer també va ser conegut com a carrer dels Tints; i la indústria tèxtil, que aprofitava l’aigua del Rec, va acabar de configurar l’activitat principal del barri.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1807,
amb restes de l'aqüeducte romà enmig dels horts (ICC)

Fragment del Plano de la Ciudad y el Puerto de Barcelona (1806),
amb les restes de l'aqüeducte romà
(Font: ICC, ref. RM 19425)


Però a banda que puguin aparèixer més restes del Rec, aquest solar és un punt arqueològic calent. El pas del Rec per aquests terrenys no és gratuït. Passava per sobre del graó barceloní, que divideix la plana alta de la baixa i provocava un desnivell que encara es pot apreciar en el carrers i passatges que baixen de Trafalgar a Sant Pere més Alt. És, també, el mateix lloc per on passava l’aqüeducte romà (1). Com explico a la Guia de l’aqüeducte romà de Barcino, no està documentat el seu lloc exacte de pas per aquesta zona ni hi ha restes arqueològiques. Però en un plànol de Barcelona de 1806 hi ha representada una estructura sobre l’església de Sant Pere que probablement podria ser una resta de l’aqüeducte, com es pot veure a la imatge inferior. Aquesta estructura coincidiria, aproximadament, amb l’actual passatge de Sant Benet i, per tant, travessaria el solar. Si les restes del Rec no tenen la importància arqueològica que cabria esperar, l’aparició de l’aqüeducte podria donar un tomb al projecte urbanístic d’aquest terreny.

Possible pany de muralla medieval a la paret del solar del Rec Comtal
Autora: Carme Miró

Però les sorpreses no acaben aquí. Com hem explicat més amunt, el solar ocupa la raconada nord de la ciutat medieval, fet que s’evidencia gràcies a la paret que tanca el solar entre el carrer Trafalgar i el passeig de Lluís Companys. Com vaig informar i vam constatar sobre el terreny amb la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, i a Josep Pujades, responsable del Servei d’Arqueologia, la paret segueix el recorregut de la corba de la muralla i s’evidencia el sentit descendent de la que podria ser la rampa d’accés al pas de muralla. L’estructura i la direcció de les edificacions adossades coincideix amb la planimetria, però caldrà intervenir-hi per comprovar si el pany de paret pertany a la muralla o si es tracta d’una obra moderna que ressegueix el perfil de les restes desaparegudes quan es va construir l’economat.


Fragment del plànol de la ciutat de Barcelona
amb el traçat de l'antiga muralla medieval
(s. XIII-XIV), on s'aprecia la coincidència
de la muralla amb el solar del Rec
Servei d'Arqueologia de Barcelona, ICUB (2012)


El conflicte d’interessos privats, veïnals, i públics en general, està servit. Si les restes arqueològiques que puguin aparèixer properament fossin de prou interès, a la voluntat dels veïns s’hi afegiria el valor patrimonial arqueològic que podria fer canviar el destí d’un barri carregat d’història.


Tramvia de vapor de Barcelona a Sant Andreu
de Sociedad Anónima de Tranvías de Barcelona (ca. 1880)


L’indret té un valor afegit que escapa a l’arqueologia, però que il·lustra la història barcelonina d’un lloc que ha estat sempre important com a punt d’entrada a la ciutat. Ja hem explicat en altres ocasions que en el Portal Nou hi ha confluït històricament, a més del Rec i l’aqüeducte, la riera d’en Malla, el camí d’Horta i la carretera de Ribes, aquesta tan antiga com la fundació de Barcino perquè coincideix amb el ramal de la Via Augusta que a través dels carrers Portal Nou, Carders, Corders i Bòria en porten al cardo de la ciutat romana. Va ser també lloc de parada i fonda en el camí d’anada i tornada als mercats, i nus viari de trens i tramvies.

El mes d’abril, explicava que el Saló Craywinckel havia estat la primera parada de tramvies de Barcelona, l’any 1905, quan fins aleshores les parades havien estat discrecionals. Potser ens haurem de retractar.

L’any 1877 se li concedia a la Sociedad del Tranvía de Barcelona al Clot y San Andrés l’autorització per canviar la tracció animal dels seus combois per la de vapor. La línia havia de partir del Portal de l'Àngel amb la plaça de Catalunya, i passar pel carrer Fontanella, la Ronda de Sant Pere, carrer Vilanova i per la carretera de Barcelona a Ribes, travessar els municipis, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Però l’Ajuntament de Barcelona hi va posar molts impediments perquè el “tramvia de foc”, com era conegut, es considerava perillós. Aquesta decisió va fer que la companyia fes finalitzar el recorregut a l’entrada del carrer de Trafalgar. L’autor del blog Rails i ferradures, referència obligada per a tots els amants dels tramvies i Barcelona, esmenta l’existència d’una estació a Trafalgar, però reconeix que no en té cap informació i que probablement va tenir una vida breu. Posteriorment, es va projectar un quiosc amb taquilla i sala d’espera, del qual no es té constància que arribés a ser instal·lat i que potser és el que apareix en algunes postals de l’Arc de Triomf. Però si el quiosc fos aquest, difícilment hi podia haver una sala d’espera en un espai tan petit.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885, on s'identifica
l'estació del tramvia de vapor (ICC, ref. RM 6121)

La qüestió és que buscant plànols del solar de què hem parlat abans, en un de 1885 hi apareix l’estació del tramvia de vapor on avui hi ha el número 80 del carrer Trafalgar, fent cantonada amb Lluís Companys. L’edifici està construït contra el pany de muralla i en el solar encara és buit de tota edificació. No és una gran referència, però com a mínim queda documentada l’estació, feta d’obra i prou gran com per contenir sala d’espera i serveis per als viatgers. Si era com la de Craywinckel o no està per veure.


El tramvia de vapor de Barcelona al Clot i
Sant Andreu passant per l'Arc de Triomf


*

Nota:

(1)  Veure la hipòtesi detallada a Carme Miró Alaix, "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MUHBA, Barcelona (2005), p. 135-149.

dimarts, 28 octubre de 2014

Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls



El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz, procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent.

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.


En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.


El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.


També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.


Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Argamasilla, un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre  defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies cercles més elevats. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini... La resta ho trobareu en el llibre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu si no Amb raigs X als ulls.


dissabte, 25 octubre de 2014

Passatge insòlit: barraques de fira a Santa Coloma de Gramenet



Si dijous passat, a la Biblioteca de Nou Barris, amb la xerrada “La parada dels monstres: fenòmens de fira a la Barcelona del XIX-XX” intentàvem rescatar el món de les barraques de fira finiseculars, aquest cap de setmana farem d’espectadors en el Passatge insòlit de Santa Coloma de Gramenet.

Passatge insòlit és una fira que es presenta per tercer any consecutiu als Jardins de la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. La cita, única en aquest gènere, acull vuit propostes de petit format: espectacles de fantasia a dins de carpes, atraccions que funcionen amb energia humana, xarlatans, titellaires, endevins i una llarga llista d’espècimens que fan una posada al dia de la màgia i l’estètica d’aquell univers que fascinava els nostres avis i rebesavis, i que ens continua fascinant a nosaltres com tantes vegades haureu pogut comprovar en aquest blog.

A la veu del clàssic “Passin i vegin!”, en aquest itinerari de propostes, que tindran sessions contínues els dies 25 i 26 d’octubre de 18 h a 22 h n’hi ha d’inspirades en les antigues barraques de fira, com és el cas d’El venedor d’històries, encarnat per Ireneu Tranis, que amb les seves narracions màgiques recupera l’esperit i les tècniques més populars de la tradició oral. Los Galindos i la companyia de marionetes Txo Titelles sumen els seus esforços a Matías o el desig de volar, en què presenten un dels més grans trapezistes de circ i la seva entranyable història. Antigua & Barbuda hi portarà dos artefactes: la màquina de relaxació Les tumbones i una sorpresa dissenyada per a l’ocasió. La companyia Onírica Mecánica representarà Circo Submarino, un circ que aixeca el teló per mostrar les misèries de l’última espècie extingida: l’ésser humà. Completen la programació Phi, el fenomen, de Palimpsest Teatre, centrat en el cinema mut, i tres espectacles de companyies estrangeres: El circ de les puces, de la francesa Les Petits Miracles, amb Mimi, Zaza i Lulu, els minúsculs protagonistes de l’espectacle, només invisibles als ulls dels escèptics; el també francès Moulin Cabot, amb llum tènue, estètica rovellada i la música d’un gramòfon apedaçat, i Poufff, dels holandesos Lichtbende, que es podrà veure al Teatre Sagarra i permetrà descobrir com es fabriquen els somnis amb un joc de llums i ombres.

No veurem nans, gegants, dones barbudes, caps parlants ni d’altres fenòmens d’aquell món excèntric del passat, però segur que ens deixarem endur per la màgia de la posada en escena que ens portarà a un paisatge que perdura en el vell cinema i els cartells dels antics espectacles de fira i de barraca ambulant.


Programa de Passatge insòlit


2013

2012

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum