Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

dimecres, 13 de març del 2024

La destrucció del barri de Sant Pere

Façana de l'antic convent de Sant Agustí, cap a 1860
F. Sans (AHCB)


El Forat de la Vergonya era un solar enorme al mig del barri de Sant Pere, conseqüència de les expropiacions, enderrocaments i abandonament del solar produïdes el 2000 pel PERI del sector oriental del Casc Antic (1984). Amb la requalificació d'àrea verda a pàrquing, el 2004 el veïnat va fer d’aquest solar un punt de trobada i de lleure, un parc popular i comunitari. El 2005 l’Ajuntament va endegar un pretès procés participatiu que culminés amb el seu propi projecte de remodelació de l’espai. Les fortes mobilitzacions veïnals foren l’únic mecanisme que aconseguiren aturar la culminació del projecte especulatiu i gentrificador.


L'antic carrer de Jaume Giralt, cap a 1980
Memòria Digital de Catalunya


D'aquell procés de reforma dels barris de Sant Pere i de Santa Caterina el Forat de la Vergonya no va ser l'únic element que va marcar la vida del barri i la seva gent, sinó que cal sumar-hi la desaparició dels carrers Allada i Vermell, avui convertits en plaça; els carrers de Gatuelles i Pou de la Figuereta; i els carrers dels Metges i de Jaume Giralt el Pellisser, que conserven només una fila de cases que conformen, a més del Forat de la Vergonya, els jardins del Pou de la Figuera.


El número 4 del carrer Jaume Giralt, palauet
del segle XVII on va néixer Joan Maragall


El número 4 de Jaume Giral hi havia un palauet del segle XVII on va instal·lar la residència i la fàbrica tèxtil Josep Maragall, pare del poeta Joan Maragall, que hi va néixer el 19 d'octubre del 1860. El poema "Sol, solet" (Visions i cants; 1900) descriu el carrer, estret i atapeït com gairebé tots els del barri de Sant Pere:

Quan jo era petit / vivia arraulit / en un carrer negre: /
el mur hi era humit / pro el sol hi era alegre.

En el número 36 hi va anar a viure amb vuit any l'actriu Margarida Xirgu, que després es traslladaria al passatge de Sant Benet, al mateix barri de Sant Pere. Anys més tard, diria que "tot l´essencial d´aquests drames podia succeir al carrer de la meva infantesa, al trist, dramàtic carrer de Jaume Giralt. I em sembla més a la vora de las tragèdies gregues, més espurnejades de sal mediterrània, que les nobles i compossades tragèdies  de Corneille o de Racine” (Margarita Xirgu y su teatro, d'Antonina Rodrigo, p. 24).

També va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell i nombrosos elements del mateix període. La font va ser desmuntada peça a peça amb l'objectiu de tornar-la muntar en el mateix lloc un cop acabades les obres, a la cantonada dels carrera Tantarantana i Carders. Però això no va passar mai, i es desconeix el parador de la font.


La font gòtica desapareguda de la plaça de Sant Agustí Vell,
entre Carders i Tantarantana, l'any 1957
Autor: Francesc Ribera Colomer
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


El desaparegut carrer Vermell, l'any 1988,
pintat pintat per Joaquim Francés


El carrer Allada, el 1931
Foto: Ricart (AFB)


D'altres carrers van desaparèixer parcialment, amb la pèrdua de locals emblemàtics com l'antiga taverna i casa de menjars Max i Mont del carrer de Gatuelles amb la plaça de Marquilles, 1, on la Montserrat cuinava i el Maximilià cantava els plats amb noms peculiars que han deixat petja com les manetes de ministre (peus de porc), però també "metralla" al llegum, "menjar de condemnat" a les bledes o "tall mut" al bacallà. El Max i Mont ocupava una edificació del segle XVIII (aprofitant una construcció anterior, probablement del segle XVII) que feia de casa-fàbrica del fabricant d'indianes Salvador Abril. Es tractava d'una construcció de planta baixa i quatre pisos (de construcció posterior) estructurada al voltant d'un pati central, amb una "quadra" o nau a l'interior d'illa. El 1842 hi trobem l'adoberia d'Agustí Vila. A primers del segle XX, a les grans arcades dels baixos s'hi va instal·lar la casa de menjars Joan, que posteriorment canviaria de propietari i de nom en ser ocupat pel popular Max i Mont.


El Max i Mont al número 1 de la plaça de Marquilles, a la dècada de 1980
Foto: Octavià Alexandre


Es va destruir l'entramat medieval dels carrers i places del barri, i les cases que s'hi van construir de nova planta no respecten el context històric, quan es podia haver fet una reforma que respectés les façanes, els esgrafiats, molts elements, romànics, gòtics i barrocs, i alguns locals històrics com els safareigs del carrer Tantarantana, 4.


 Els safareigs de Tantarantana, 4, el 1980, eliminats
per fer-hi un pàrquing particular


Per la banda del carrer Álvarez de Castro i avinguda Cambó l'enderroc dels habitatges del costat de can Segura (desapareguda casa de menjars i orxateria del barri) va permetre la continuïtat de l'avinguda cal el Forat de la Vergonya, en un procés que ja s'havia iniciat la dècada de 1950 amb les construccions de davant del mercat de Santa Caterina (vegeu Els safareigs de santa Caterina) i amb l'enderroc de les cases del barri de la Catedral, al voltant de la plaça Nova, i la desaparició dels carrers Corríbia, Bou de la Plaça Nova i Infern, entre d'altres, per obrir l'avinguda de la Catedral.


Vista aèria del barri de la Catedral i el de Sant i Santa
Caterina, l'any 1925, abans de l'obertura de les
avingudes de la Catedral i Cambó
Autor: Josep Gaspar i Serra
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


A l'altre costat del barri, a tocar de l'Arc de Triomf, on hi va haver el baluard de Sant Pere i portal Nou de la muralla medieval, de primers dels 90 és l'enderrocat de l'edifici porxat de Rec Comtal amb el passeig de Lluís Companys per construir-hi un centre d'assistència primària d'arquitectura totalment asèptica. Sense cap caràcter és l'edifici d'habitatges proper del carrer Davant del Portal Nou, construït l'any 1984 després d'enderrocar el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973), una peculiar construcció de l'arquitecte Manuel Raspall i Mayol, amb l'estil de les antigues barraques de fusta dels locals d'espectacle de principis del segle XX, com hi havia al Paral·lel.


El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal, l'any 1909


Davant per davant hi va haver el que es coneixia com a "economat dels militars", o directament "els militars", un mercat després obert al públic en general, amb preus més econòmics que a les botigues habituals i que tenia l'aspecte dels hipermercats actuals: dues naus plenes de lleixes amb productes diversos embassats i una barraqueta que feia de quiosc de begudes, amb una palmera envoltada d'una bassa amb plantes i granotes. L'edifici d'una sola planta que duia el nom de José Solchaga, un dels generals que es va revoltar el 1936, i va ser construït l'any 1936 com a petita caserna de cavalleria. Un cop enderrocat els anys 80, s'hi ha acabat construint un hotel inaugurat el gener de 2018 després d'una forta oposició veïnal. Una petita plaça permet la comunicació amb el passatge de Sant Benet i part del solar resta abandonat a l'espera de veure que es fa en un racó que és ple d'història (ara hi ha un hort urbà de gestió comunitària), amb restes del Rec Comtal, una necròpolis tardoantiga i un probable pany de muralla medieval, com explico en aquest article (cliqueu).


El carrer del Rec Comtal, l'any 1970. Al fons es veu
la façana de l'economat dels militars


Carnet de l'economat Solchaga, "els militars",
del carrer del Rec Comtal


També és cert que es va poder recuperar algun element important, com la seu medieval del Gremi de Carders, situada en l'interior d'un edifici d'habitatges del número 45 del carrer dels Carders. Es pot veure el pati gòtic des del carrer però una reixa no deixa accedir-hi.


Pati del Gremi de Carders
Óscar Martínez


I l'enderroc dels números parells del carrer d'en Tantarantana i la desaparició de les caixes de recluta de l'Exèrcit espanyol permetia la recuperació de les restes de l'antic convent de Sant Agustí, el claustre del qual el feien servir els militars com a pàrquing i avui és un espai acollidor.


L'antic carreró de l'Acadèmia amb les restes del
convent de Sant Agustí, l'any 1945
Autor: Francisco Fazio
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Instal·lats des de principis del segle XIV entre l'actual carrer del Comerç i el Rec Comtal (l'actual carrer d'en Tantarantana), els agustins inicien construcció del convent l'any 1349. La institució va ser durant molts anys la seu del Gremi de Flequers de Barcelona, entitat fundada el 1368, i va ser durant anys el forn de pa de la ciutat. Després del setge de 1713-1714, i amb la posterior construcció de la fortalesa de la Ciutadella, el convent es trasllada al carrer Hospital, raó per la qual l'antic convent rep en nom de "vell".  Poc després, esdevindrà caserna i Acadèmia Militar de Barcelona. Avui, les dependències són ocupades per un centre cívic, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata.


Façana de l'antic convent de Sant Agustí, cap a 1860
F. Sans (AHCB)


Restes del claustre de Sant Agustí Vell, ocupat per
l'Exèrcit, a principis de la dècada de 1924
Fons Salvany (Biblioteca de Catalunya

L'antiga església del convent, avui desapareguda, tenia a l'altar major el retaule de Sant Agustí (1462-1475), obra de Jaume Huguet i el seu taller per encàrrec del Gremi de Blanquers i que es conserva parcialment entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Museu Marès.


Capella a les voltes superiors de Sant Agustí Vell, el 1954
Autor: Joan Francés Estorch
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Les voltes del claustre fent funció de cavallerisses de l'Exèrcit, el 1924
Manuel Genovart (AFCEC)


Com explica Veclus (que es dedica a la gestió del patrimoni arquitectònic i arqueològic i a l'assessorament per a la rehabilitació arquitectònica), els diferents treballs de documentació dels edificis afectats d'enderrocament va proporcionar algunes significatives sorpreses, entre elles les descobertes fetes als números 33, 35 i 37 del carrer Carders (2002), on les recerques van posar al descobert l'única galeria d’arcs romànica (llotja de planta pis) trobada a la ciutat. També es van descobrir dos dels pilars de la solana o galeria superior de la casa -desmuntats inexplicablement en el decurs de les obres del suposat arranjament i restauració de l'edifici: ara hi ha un bar i un equipament municipal- i una complexa configuració porticada d’arcs de la planta baixa (vegeu els plànols).



Restes romàniques i reconstrucció hipotètica de la casa
del carrer de Carders 33-37
Font: Veclus


Es tracta, avui per avui, de l'edifici menestral (de treballadors amb ofici; no senyorial ni noble) més antic (segona meitat del segle XIII) trobat en alçat a la ciutat de Barcelona. Tot i que la important descoberta va deturar la seva desaparició total, l'edifici es va enderrocar parcialment i l'espai va ser sotmès a diferents i curioses propostes d’ús: des de lavabos públics, fins a l’actual restaurant i centre d’informació. Resulta entre sorprenent i inquietant que una de les construccions més antigues del barri i de la ciutat segueixi sent una perfecta desconegut.


Reconstrucció actual de la galeria medieval
Foto: Veclus


El documental de Joan Mallarach que incorporo en aquest apunt ens mostra les imatges i els testimonis de la destrucció d'una part de la història de Barcelona just en el moment en què es produïa. Cases i llars plenes d'història desapareixien entre la runa dels segles.





Més històries del barri de Sant Pere




Los recuerdos de mi familia y mi barrio, Santa Caterina, de Montse Mora

dijous, 29 de febrer del 2024

Salón Craywinckel: primera parada de tramvia




Fins l’any 1905 els tramvies de Barcelona no tenien parades fixes. El servei era discrecional i s’aturaven segons les necessitats dels usuaris.

Això va canviar el dia que a Ramon Querol, un industrial barceloní, se li va acudir la idea d’establir una parada a Sant Gervasi per als tramvies de la companyia belga Los Tranvías de Barcelona, que feien els trajectes entre la plaça Catalunya i la Bonanova, i entre les Drassanes i el Tibidabo.

El lloc que Querol va triar va ser en els números 9-11 del carrer de Craywinckel, a tocar de l’avinguda de la República Argentina. En aquest local, proveït de quatre grans portes que donaven a l’exterior, hi va instal·lar una sala d’espera per als usuaris dels tramvies i la va anomenar Salón Craywinckel. Un acord amb la companyia de tramvies va permetre convertir-lo en parada fixa de les línies que passaven per aquell carrer.


Guia de carrers i serveis, amb un àlbum
de partitures musicals



Perquè l’espera fos més agradable als usuaris la sala es va proveir de diversos serveis que van fer d’aquesta parada un lloc de referència en el barri. Tenia tota la premsa de Barcelona i de les principals capitals europees, revistes, catàlegs de les botigues més importants de la ciutat i guies. Disposava d’un estanc, d’un escriptori públic, venda de segells i servei de correus, amb dues recollides diàries. Quan a Barcelona encara eren pocs els propietaris de telèfons, oferia un servei telefònic que permetia comunicar-se amb les poblacions de la província i establir conferències amb Madrid i Tarragona.

Gràcies a la publicitat i als contractes amb algunes empreses, en el Salón Craywinckel es podien fer reserves a hotels i restaurants de Vallvidrera i del Tibidabo, i s’acceptava l’enviament i la recollida de paquets i d’esqueles.

I si l’espera era llarga o avorrida, hi havia a la disposició dels usuaris jocs d’escacs, de dames, música i un piano, que podia tocar-lo qualsevol usuari aficionat.


Mapa del recorregut del Tramvia de la Rabassada, amb
sortida des de la parada de Craywinckel


L’any 1911, a les dues línies existents s’hi va afegir el tramvia que feia el recorregut entre Barcelona i la Rabassada, propietat de la companyia Tranvías de montaña SA, i que va fer el primer recorregut de prova l'11 de juliol. Sortia del Salón Craywinckel i anava fins el Casino de la Rabassada. Més tard la línia s’allargaria des de la plaça Catalunya, quan l’any 1913 va tancar el Salón Craywinckel.

Amb posterioritat a la recerca i publicació d'aquest article, hem descobert una estació més antiga, la del tramvia de foc (cliqueu l'enllaç per llegir-ne l'article). Construïda a la dècada de 1880, estava a la cantonada del carrer de Trafalgar amb el Saló de Sant Joan (passeig de Lluís Companys), i era el punt d'inici de la línia Barcelona-Clot-Sant Andreu. En sabem la localització però segurament no es tractava d'una estació amb les característiques de la de Craywinckel i tindria, probablement, funcions tècniques.


Font: La Vanguardia


*


Aquest i molts d'altres relats sobre la història
de Barcelona arran de carrer les trobareu a
Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat
Viena Edicions, 2018





dimecres, 31 de gener del 2024

Temporal marítim a Barcelona

Recordatori de les víctimes del temporal,
dibuixats per Xavier Dachs (Gabriel Vinyas)


Temporal a Barcelona (1911) és una filmació d'autor anònim que mostra els efectes que els dies 31 de gener i 1 de febrer de 1911 va causar una apocalíptica tempesta sobre la façana marítima de Barcelona, i que va afectar tota la costa del llevant mediterrani. 140 persones mortes, entre elles quatre germans i el pare d'Hilari Salvadó (1899-1966), pescadors de la Barceloneta. Hilari, el més petit dels nois, aquell dia no anava a la barca perquè es va quedar a cada malalt. Més tard, seria el darrer alcalde republicà de Barcelona (1937-1939) (1).



Després del temporal, a Can Tunis (1911)
Frederic Ballell (AFB)


A sota, notícia de les destrosses del temporal,
amb fotos de Ballell



Malgrat la mala qualitat de la còpia (que està mal datada: no és 1910, sinó 1911), s'hi pot veure la gent que observa encuriosida i nens jugant. La còpia original està dipositada a la Filmoteca Espanyola de Madrid.




(1) Per a més informació podeu llegir la biografia d'Hilari Salvadó, escrita per l'historiador Pau Vinyes. I la crònica de La Vanguardia del dia 1 de febrer, on parla dels nàufrags que van anar a parar a la platja de Can Tunis.


[+]

"1911, l'any de les desgràcies", El mar és el camí, de Joan Sol

"Gener de 1911. Les vides que el mar s'endugué", Barcelona: històries del temps, de Joaquim Ibáñez

dilluns, 25 de desembre del 2023

Sant Esteve: canelons i una nadala




El 26 de desembre, per Sant Esteve, protomàrtir de l'Església catòlica, ens asseurem a taula per menjar canelons. L'anomenat segon dia de Nadal, celebrat als territoris de parla catalana però també en d'altres països centreeuropeus, permet compartir les festes amb la resta de família que no va poder ser a taula el dia de Nadal. La tradició ve d'antic. Diuen que del segle IX, quan els comtats catalans, lligats a l'imperi carolingi, depenien eclesiàsticament de Narbona i no pas de Toledo com la resta de cristians de comtats i regnes de la península. Els clans familiars eren extensos i per retrobar-se per celebrar el Nadal s'havien de desplaçar de lluny, cosa que obligava que la tornada s'allargués al dia següent i es va acabar establint com a festiu. D'aquí vindria el refrany "Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva". Per què dedicar-li el dia a Sant Esteve? Perquè diuen que les relíquies del protomàrtir, que va morir apedregat al voltant de l'any 35, van ser traslladades a Jerusalem un 26 de desembre de 415.

Aquest costum del segon dia de festa per afavorir la mobilitat familiar sembla que també és darrere dels dilluns de Pasqua (Florida i Granada), que se celebren aquí i a altres indrets d'Europa però no a la resta de l'Estat. Però com que no hi ha certesa d'aquestes explicacions llegendàries, introduiré una altra explicació possible.

Els jueus de la diàspora, és a dir, aquells que es van estendre pel món expulsats d'Israel després de la destrucció del segon Temple, l'any 70 de l'era comuna, també van establir el costum d'allargar un dia les festivitats importants perquè en uns temps en què no hi havia calendaris oficials i la Lluna obligava a comptatges peculiars, com passa amb la data mòbil de Setmana Santa mai hi hagués el dubte de quan era la festa, tenint en compte, a més, la dispersió de les famílies jueves i la dificultat de la comunicació. Fos quin fos l'origen d'aquest segon dia festiu, el que sí és certa és la coincidència entre el costum jueu i el cristià en uns territoris on la cultura jueva ha estat determinant. Ho veiem, també, en l'origen jueu de les celebracions cristianes, com ja vam veure a l'article "El cicle de Nadal".

Pel que fa a costums gastronòmics, aquelles primícies agrícoles i ramaderes que s'oferien a les divinitats a la fi de les collites ja no tenen déus a qui ser ofertes ni altars on sacrificar-les, amb la qual cosa, asseguts a la taula, ens mengem les ofrenes: no debades els cristians s'han guanyat la fe a través de l'estómac menjant Déu transsubstanciat. Si algunes cultures antigues tenien el costum de menjar el cor del guerrer vençut per obtenir-ne el seu valor, l'eucaristia, ritual de teofàgia, permet adquirir la fe que la raó és incapaç de pair.

Com sol passar amb altres tradicions, culinàries o no, la ingesta de canelons per Sant Esteve, com l'escudella per Nadal, és un costum relativament recent (no apareixen en cap receptari català fins a principi del segle XX). Van ser introduïts durant la primera meitat del segle XIX pels cuiners d'origen italià que cuinaven per a les famílies de l'alta burgesia de Barcelona, amb tant d'èxit que el costum es va estendre i avui és inimaginable una taula sense aquest plat el 26 de desembre. L'escriptor i gastrònom Néstor Lujan afirma a Vint segles de cuina a Barcelona (1993) que els primers canelons servits en un establiment públic són de 1830, a la Fonda del Beco del Racó del barri de la Catedral, uns diuen que al carrer dels Capellans; d'altres, en el número 5 del carrer dels Boters, en cas que sigui la mateixa fonda de Ca l'Antonet. La fonda la va obrir l'italià Giovanni Antoni Ardizzi, l'any 1815. Els italians eren qui regentaven les cases de menjars en aquells temps i se'ls coneixia amb el nom de "becos", d'aquí el nom dels establiments.


La fonda del Beco del Racó, al carrer dels Capellans, el 1857
Dibuix de Lluís Rigalt (MUHBA)


Segons el crític gastronòmic Jaume Fàbrega (doctor en Filosofia i Lletres), abans que els canelons no es popularitzessin, a moltes llars era costum menjar arròs a la cassola per Sant Esteve. Les receptes més típiques eren l’arròs de la catedral o l’arròs de colls-i-punys, que servien per aprofitar les restes del dinar de Nadal. Tots dos plats són fets amb menuts de pollastre (colls, puntes d’ala, pedrers i crestes) acompanyats de verdures; un arròs que, d'altra banda, continua vigent a la cuina barcelonina. El refranyer català ho confirma: L’endemà de Nadal, arròs catedral. En canvi, Fàbrega posa en dubte que els canelons siguin cuina de reaprofitament. Potser no ho eren com a norma, però sí que ho són el dia de Sant Esteve, festa que per a moltes generacions començava al matí amb tota la família col·laborant a trinxar la carn i estendre la pasta bullida sobre un llençol de cotó o de fil, a punt de ser farcida.

En els primers temps, els canelons eren una recepta molt complicada de fer a casa perquè la pasta calia fer-la a mà. Però aquesta dificultat va acabar el 1911, quan l’empresari Ramon Flo, propietari de la marca de pasta El Pavo, va comercialitzar-ne les primeres pastes seques per ser bullides.

En un joc de virtuosisme culinari, i recuperant el símil religiós, els canelons permeten guarnir la taula amb les restes de les menges de Nadal sense que els comensals se sentin menystinguts, farcint-los amb la carn d'olla i el rostit sobrers, trinxats i transsubstanciats, si bé és cert que a bona part de les llars es fa un rostit específic per farcir els canelons (el popular Carmencita o la buena cocinera, publicat a Barcelona el 1911 en recull la recepta) i se solen preparar dies abans de la diada.


Carol of the Drum, la nadala de Sant Esteve

Podem imaginar-nos els camins de Betlem, dos mil anys enrere, transitats per pagesos i pastors oferint els seus presents comestibles al nounat. Però algú s'imagina què tenen en comú cantants tan diversos com Neil Diamond, Whitney Houston, Johnny Cash, Ringo Starr, Bob Seger, John Denver, Bonnie M, Ray Conniff, Cranberries, The Supremes, Stevie Wonder, Bob Dylan, Jessica Simpson o la Família Trapp?


Coberta del disc original interpretat per
The Trapp Family Singers (1955)


Doncs tenen en comú haver cantat Carol of the Drum, també coneguda com The Little Drummer Boy, cançó que Katherine K. Davis va adaptar d'una cançó popular txeca, l'any 1941, i que va ser enregistrada per primer cop el 1955 per la The Trapp Family Singers, la famosa família Trapp protagonista de la pel·lícula Sonrisas y lágrimas (1965).


 Partitura original de 1941
Wellesley College Music Library


Qui hagi fet l'esforç de traduir-la de l'anglès ja se n'haurà adonat que estic parlant d'una nadala que molta gent associa a la veu de Raphael i als anys del franquisme: El tamborilero. Però la realitat i l'origen de la nadala són ben lluny d'aquest record, com hem pogut comprovar.

N'he fet una selecció de les diferents versions que he anat trobant. Algunes per la seva qualitat; d'altres, per la seva peculiaritat. N'existeixen algunes versions catalanes, les enregistrades per la Coral de Cambra del Gran Teatre del Liceu (1966-1968) i un disc d'Els de la Torre (1967) amb quatre nadales, entre elles El petit timbaler, però no he trobat cap vídeo d'aquestes velles versions i n'enllaço la de 2013 de Víctor Riera Gispert. Us deixo alguns vincles i penjo els dos millors vídeos.

Al Bano i Romina Power. Il piccolo tamburino (1987)
Nana Mouskouri. L'enfant au tambour (1965)
Plácido Domingo i Josep Carreras. Carol of the Drum (1999)
Marlene Dietrich. Der Trommelmann (1964)
Ray Charles. The Little Drummer Boy (1985)
The Jackson Five. The Little Drummer Boy (1979)






El 1965 Vince Guaraldi, l'autor de les bandes sonores de les pel·lícules de Charlie Brown, va fer una curiosa adaptació a ritme de jazz per a l'àlbum A Charlie Brown Christmas, amb el títol de My little Drum.

El 1982, Joan Jett & The Blackhearts gravaven una versió punk rock amb el títol Little Drummer Boy, el mateix any que aconseguia l'èxit amb una cançó que tots recordareu: I Love Rock & Roll. No us deixeu enganyar pels primers minuts tradicionals de la nadala; escolteu-la fins el final.

Del petit timbaler se n'han fet més de 200 versions, però és en aquests darrers anys que estan proliferant els cantants que l'afegeixen al seu repertori. Deixo per al final els dos vídeos de dues versions. La de Bing Crosby i David Bowie, que fan una deliciosa dramatització de The Little Drummer Boy i Peace on Earth cantades al mateix temps:




I la de Grace Jones, absolutament kitsch. La gravació pertany al show de Pee-wee's Playhouse (no us perdeu la pàgina web, perquè és per sucar-hi pa!), un programa que el còmic Paul Reubens tenia a la CBS, els anys 80, i que va merèixer un premi Emmy.


dijous, 30 de novembre del 2023

Santa Llúcia i les fires de desembre



El dia 13 de desembre les llucietes es muden. Corren alegres en grups pels carrers vestides amb la millor roba. Abrics gruixuts i barrets. Fa fred i el somriure es glaça als llavis. Van cap el Parc de la Ciutadella, on hi fan festa perquè avui és el dia de la seva patrona. Als pobles també hi fan festa. Després de missa canten pels carrers goigs i cançons, i recullen diners per obres de caritat. Una d’elles va guarnida amb una corona de flors i es fa passar per santa Llúcia acompanyada de les “cardenales”. Són modistes i costureres. L’ofici de cosir s’ha anat perdent i la força dels gremis medievals que van fer gran el comerç barceloní s’ha anat diluint; però sembla que ara reviu el comerç menestral davant la dictadura industrial. Però ja no fan festa. Potser caldrà posar fil a l’agulla.


Grup de noies al parc de la Ciutadella durant la festa de
les modistes del dia de Santa Llúcia, l'any 1933
Carlos Pérez de Rozas (AFB)


Per què Santa Llúcia?

Segons les llegendes populars, Llúcia, que es venera a la capella i el carrer que duen el seu nom al costat de la catedral, des del segle XIII, va ser una màrtir de Siracusa (la Saragossa medieval de Sicília), durant les persecucions de l'emperador Dioclecià, el 304. El seu promès, un ciutadà pagà, la va denunciar i va ser torturada per no voler renegar de la seva fe cristiana: li van extreure els ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) i finalment va ser decapitada per tossuda, una característica compartida per tots els màrtirs cristians dels primers temps. La iconografia artística de la santa la representa amb els ulls en una safata de plata. Aquesta relació amb els ulls va ser el motiu que se la veneri com a patrona de les modistes i els oficis relacionats amb la vista: electricistes, xofers, esmoladors, dissenyadors gràfics i escriptors: des de 1951, la Nit de Santa Llúcia és la festa de les lletres catalanes i la data en què es lliuren els premis Sant Jordi de Novel·la i Carles Riba de poesia.

Però on encara la santa mostra el seu ascendent popular és a la Fira de Santa Llúcia de pessebres i ornamentació nadalenca, que, des de 1786, i any rere any, se celebra a l’avinguda de la Catedral i a la plaça Nova, pels volts del 13 de desembre, diada de Santa Llúcia. La tria d’aquesta data per a la fira no és gratuïta, tot i que amb l’actual calendari se n’ha perdut la referència. En el calendari julià, l’anterior al gregorià que fem servir avui, instaurat l’any 1582 en els regnes hispànics, la data de celebració de la santa coincidia aproximadament amb els solstici d’hivern meteorològic perquè s’havia anat acumulant un error d’un dia cada 128 anys.

Segur que recordeu el refrany que diu “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”. Vol dir que per Santa Llúcia començava a allargar-se el dia, quan, en realitat, encara s’escurça. Joan Amades ens ho explica al Calendari de refranys (1933):

“Mentre s’aplicà l’antic calendari julià, es va acumular un desfasament progressiu respecte del cicle solar, que feia que al segle XVI els solsticis i equinoccis esdevinguessin 10 dies abans del que correspondria. El 1582 es va dur a terme la reforma gregoriana. El papa Gregori XIII, institueix el calendari gregorià, que determina que aquell any s’eliminin 10 dies: del 4 d’octubre es va passar directament al 15, la qual cosa va servir per ressituar els equinoccis i els solsticis a partir d’aquell any, i mantenir-ho per la redistribució dels anys de traspàs.”

Joan Arimany (2) ens ho deixa una mica més clar: els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia se celebrava el 23 de desembre i que amb la reforma gregoriana del calendari va passar a celebrar-se el 13 de desembre. Però sempre havia estat el 13 de desembre, malgrat que abans de la reforma del calendari de 1582 meteorològicament s’esqueia després de l’equinocci d’hivern.

Santa Llúcia és, doncs, la data tradicional d’inici de les festes nadalenques. Els interessos comercials, però, han avançat la data de la fira al penúltim cap de setmana de novembre i les parades són obertes fins la nit del 23 de desembre.


Capella de Santa Llúcia, al carrer del mateix nom
Fons Cuyàs


Només Santa Llúcia?

Durant el segle XIX i principi del XX, el 8 de desembre, la Puríssima, també havia format part de l’inici del cicle nadalenc. Instaurada com a festa el 1390 pel Consell de Cent, coincidia amb la de celebració de la fira de torrons i neules de la plaça de Sant Jaume.

Curiosament, pels volts de la Puríssima era també la data en què es començava a donar de menjar el Tió i se’l tapava amb una manta perquè no passes fred. El Tió és un ritual pagà d'origen rural relacionant amb l'abundància, que arriba a ciutat amb les primeres migracions vingudes de l'interior de Catalunya. Es representa amb un tronc vell, que ben alimentat augura el renaixement de la natura després de l'estació hivernal, i que és simbolitzat pels fruits secs i llaminadures que el Tió “caga” a cops de bastó. A pagès, un cop passat el Nadal, el Tió es cremava i les cendres servien per protegir la llar dels llamps, les cuques i altres perills.

Continuant amb les coincidències de dates i rituals pagans al voltant d’aquesta data, entre el 5 i el 6 de desembre se celebra Sant Nicolau, un sant cristià del segle IV, probablement llegendari, molt estès al nord i centre d’Europa. El personatge recull atributs pagans diversos i existeixen moltes hipòtesis sobre el seu origen i evolució; amb tot, acabarà sent en símbol del Nadal a principi del segle XIX, convertit en el Santa Claus nord-americà; i, a mitjan d’aquest mateix segle, en Pare Noel després de fondre’s amb el Bonhomme Noël, un personatge francès d’origen medieval, que representa l’any que es consumeix i que busca l’escalf davant el foc de les llars i al qual se li ofereixen presents perquè es recuperi. Serà l’evolució del comerç burgès i urbà, amb els seus aparadors i reclams, el que transformarà els costums convertint el Pare Noel en qui ofereix regals als nens a la vora del mateix foc i dins d’un mitjó: primer, llaminadures, i després, les joguines dels aparadors.




En les mateixes dates que Sant Nicolau, els països alpins celebren Krampus, un personatge també d’origen precristià que apareix en forma de dimoni la nit del 5 al 6 de desembre i recorre els carrers durant dues setmanes, uns cops sol i d’altres al costat de Sant Nicolau, fent sonar campanes i cadenes oxidades per espantar amb la seva presència els nens que s’han portat malament mentre Sant Nicolau premia els bons.

I encara una altra tradició d'origen medieval (s. X) que consisteix a escollir i dotar de la màxima autoritat un escolanet el dia de Sant Nicolau. En el context de les festes d'hivern sorgien dignitats o autoritats efímeres, que en les esglésies catedrals o monacals donen lloc a l'elecció del Bisbetó, l'Episcopellum o Episcopus puerorum o scholarium, l'Abatellum o Abbas parvulorum, designat per la cúria juvenil. El "regnat" d'aquest personatge infantil durava fins al vespre del 27 de desembre i s'emparentava amb el dia dels Innocents.

El Bisbetó de Montserrat, l'any 1927 (AFB)


Aquesta festa s’inscriu en el conjunt de celebracions prenadalenques que es caracteritzen per l’intercanvi de papers i es poden emparentar amb les saturnals romanes i les festes dels folls, en què es permetia la inversió dels rols (com al Carnaval). Prohibida per l'Església pels excessos que comportava, encara avui, i des de l’Edat Mitjana, el 6 de desembre l’Escolania de Montserrat celebra la festa del Bisbetó, en un format molt menys transgressor. El dia de Santa Cecilia un escolà de primer curs és triat bisbetó i per Sant Nicolau se'n fa la proclamació. La cerimònia d’investidura és de gran solemnitat, i el Pare Abat li atorga la representació de la màxima autoritat i li imposa les insígnies pròpies del càrrec. Durant tot el dia el Bisbetó fa de bisbe: vesteix una mitra, un pectoral, un anell i un bàcul i presideix totes les celebracions que es realitzen amb els familiars dels escolans.

Totes aquestes coincidències en les dates estan relacionades tant amb la celebració del Nadal com en les tradicions paganes al voltant del solstici d’hivern mentre regia el calendari julià. A aquestes tradicions hi hem d’afegir les saturnals romanes, que ja hem esmentat abans; una festa carnavalesca que coincideix amb el començament de l'hivern i la fi de les feines agrícoles, i el culte a Mitra, el déu solar persa adoptat pels romans, el naixement del qual se celebrava també el 25 de desembre. Queda ben clar perquè es tria aquesta data per celebrar el Nadal: eliminar el rastre de les tradicions paganes que la gent continuava celebrant malgrat la imposició del cristianisme (vegeu El cicle de Nadal i una nadala).


Parada de pessebres a la catedral, l'any 1935
Josep Maria Sagarra (ANC)


Origen del pessebre

Deixant l’origen del cicle de Nadal i tornant al pessebre, però sense voler-nos estendre en un tema que té grans especialistes, la representació del pessebre (on tant el naixement com el verd que el guarneix anuncien la regeneració de la natura) està molt arrelada a Catalunya i als antics territoris de la Corona d’Aragó, com per exemple a Nàpols, on s'exposen centenars de pessebres, alguns d'ells centenaris. Més enllà de la iconografia dels llocs de culte (on pretenia explicar amb imatges la vida de Jesús a una població analfabeta) i del pessebre vivent de Francesc d’Assís (la Nit de Nadal de 1223, a Greccio, Úmbria, avui al Laci italià), que representa el naixement en un estable al voltant d’una menjadora d’animals, l’origen del pessebre com a escenografia en l’espai de la llar és del segle XVI, com a reacció a la reforma protestant. A Catalunya, tot i que hi ha referències d’un pessebre d’influència franciscana, el 1300, les primers dades de pessebres familiars són de finals del XVI.

A principis del segle XIX apareixen els primers pessebres amb moviment, amb titelles i ombres xineses, que es representen en els mateixos teatrets familiars (teatre d’alcova) on s’interpreten els sainets que acabaran donant origen al teatre català. Algunes fonts expliquen que, durant el segle XIX, a la fira de figures de pessebre hi havia venedors de ninots de cartró, que es movien estirant-los d’un cordill i que probablement estaven relacionats amb aquests titelles. Els venedors els feien moure a la parada i la canalla s’hi aturava embadalida.

Pel que fa als pessebres vivents, n’hi ha constància durant la segona meitat del XIX, tot i que no serà fins la dècada de 1950 que es representen com a espectacle familiar tal i com els coneixem avui. El primer és de 1956, a Engordany (Andorra), i el segueixen el de Castell d’Aro (1959) i Corbera de Llobregat (1962), entre molts d’altres, que segueixen el relat d’Els Pastorets o l’adveniment de l’Infant Jesús (1916), de Folch i Torres, un dels textos més famós i representats.

El costum de fer pessebres a la llar es va estendre ràpidament i va passar de les famílies benestants a les classes populars, fins a convertir-se en un espectacle que transcendeix durant els segles XIX i XX la intimitat d’esglésies i llars: era habitual anunciar a la premsa la presentació pública de pessebres en cases particulars i exposicions, com encara es fa ara. No és estrany, doncs, que l’any 1786 trobem esmentada la fira de Santa Llúcia per primera vegada al Calaix de sastre, el dietari que Rafael Amat i de Cortada (1746-1819), el baró de Maldà, va escriure des de l'any 1769 fins a la seva mort:

“Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat.”


La fira de Santa Llúcia, el 1945, a les escales i el Pla de la Seu
Arxiu de La Vanguardia


Les fires de pessebres

Recollint aquest testimoni, 1786 també és la data que dóna Joan Amades a El pessebre (1946) (1). Tenint en compte que el baró de Maldà escrivia el seu dietari des de 1769, no sembla probable que ja hi hagués fira anteriorment perquè n’hauria parlat; tot i així, no podem descartar que figures i casetes es venguessin a les fires de joguines, i el suro i la molsa es trobessin a les fires d’herbes.

Però la Fira de Santa Llúcia no ha estat sempre com la coneixem. Avui ocupa només l’avinguda de la Catedral, però fins al tombant dels segles XX-XXI també ocupava les escales del Pla de la Seu, anys abans els carrers al voltant de la Catedral, fins a principi de la dècada de 1950 els carrers del “barri perdut”, i fins l’esclat de la Guerra Civil les places i carrers del barri de la Catedral, allò que avui du el malnom de barri Gòtic.


La fira de Santa Llúcia al carrer de la Corríbia,
davant les escales de la Catedral, l'any 1912


Explica Amades que, durant el segle XIX es feia fira de pessebres en tres dates: per la Puríssima, a les places de Sant Jaume i Nova; per Santa Llúcia, a la plaça de la Catedral, els carrers del voltant i la plaça del Rei; i per Sant Tomàs (21 de desembre), a les places del Pi, de Sant Josep Oriol i del Born. En aquestes fires es venien figures, casetes i altres elements característics del pessebre, com ara ponts, fonts, molins, pous o pallers, que li donen a aquesta representació un típic caràcter teatral. El pessebre és de base popular, raó per la qual és ple d'anacronismes, d'elements que no es corresponen amb els temps que descriu l'escenificació i que s'han anat afegint i adaptant a les circumstàncies de cada època. Un pessebre és, per definició, heterodox, i té en el caganer la seva figura més emblemàtica a Catalunya i el País Valencià. Aquesta figura tan típica apareix a finals del segle XVII, i és probable que les seves deposicions simbolitzin la fertilitat de la terra i per extensió la prosperitat. També segueixen aquesta tradició escatològica a les Illes Canàries, Múrcia i Portugal.


Fira de la Puríssima a la plaça Nova 

Fira de la Puríssima a la plaça de Sant Jaume, el 1910
Frederic Ballell (AFB)


Pel que fa als elements propis per a la construcció del paisatge, com suro, molsa, murtra i herbam divers es venien a la fira situada a les escales de la Seu, on els graons permetien exposar un material que no necessitava la protecció d’una parada o caseta de fusta. Els nostres avis distingien perfectament ambdues fires: la de pessebres i la de l'herbei, que quedaven perfectament separades pels carrers de la Corríbia i del Bou de la Plaça Nova, malmesos amb els bombardeigs de la Guerra Civil i desapareguts amb els enderrocs de principi de la dècada de 1950 per obrir l’avinguda de la Catedral, que va acabar posant en contacte la Catedral amb la plaça Nova fins a confondre’s. De les altres fires, la postguerra només en va deixar el record en blanc i negre de les fotografies.


Fira de Santa Llúcia a la plaça del Rei, els anys 20
Josep Brangulí (ANC)


La Fira de Santa Llúcia ha canviat molt si es compara amb les que es feien abans. Aquestes fotos ens ho mostren: al principi, els venedors d'herbei (branques d'avet, molsa, grèvol) s'instal·laven a l'aire lliure, a les escales de pla de la Seu, aprofitant els graons per exhibir la mercaderia; els firaires muntaven les parades amb una estructura de fustes, amb taulons fent de prestatges i cobertes amb una vela impermeabilitzada amb oli de llinosa, i quan es feia fosc s’il·luminaven amb llums de petroli o acetilè.


Fira de Santa Llúcia al carrer de la Pietat,
rere la catedral, l'any 1928
Arxiu Mas


Als anys de la dècada de 1960 encara s'hi podia veure algun llum de petroli i de gas entre bombetes de 25 watts, que convertien les paradetes dels carrers dels Comtes, Pietat, Bisbe, Montjuïc del Bisbe i Santa Llúcia, foscos i estrets, en casetes d'un pessebre urbà, oníric i laberíntic que fascinaven la canalla que, com era costum, anaven a passejar per la fira, amb penellons a les mans, que amb una mica de sort s'escalfaven amb una paperina de castanyes calentes; o si la sort anava acompanyada d'una mica de diners, el passeig podia acabar en una granja del carrer Petritxol amb una bona tassa de xocolata desfeta ben calenta.


Fira d'aviram a la Rambla de Catalunya, a principis del segle XX


I per Sant Tomàs...

Per Sant Tomàs, el 21 de desembre, i fins el 24 al vespre, hi havia també les fires d'aviram i bestiar de la Rambla de Catalunya, dels passeigs de Sant Joan i de la Indústria (avui, Picasso) i del carrer de Pujades, on la darrera parada, al costat esquerre de l’entrada del passeig dels Til·lers, va desaparèixer l’any 1996 perquè ja no els sortia a compte mantenir-la perquè molt poca gent mantenia el costum de comprar l’aviram viu.


Fira d'aviram al passeig de la Indústria (avui, Picasso), el 1909
Frederic Ballell (AFB)


La de joguines era la darrera de les fires i, per descomptat, la que atreia més a la canalla. Les primeres fires del XIX eren modestes, tant per les paradetes com per la mena de joguines que s’hi podien trobar: nines de drap, fireta, ninots de fang, soldats de plom, rutlles... Es feien sobretot a l’estiu, a les places i racons propers a les parròquies que celebraven la diada del sant: Sant Joan, Sant Pere, Sant Jaume, Santa Anna... Però la primera que s’instal·la com a fira de Reis ho fa al carrer del Carme. Després vindria la que coneixem: la Fira de Sant Tomàs i de Reis. Originària de 1877, s’instal·lava les vigílies del dia de Reis al passeig de Colom i a la Gran Via, on la burgesia començava a ocupar l’Eixample, i on encara hi és avui.

La fira comença pels volts de Sant Tomàs i resta oberta fins el mateix dia de Reis per si algun despistat necessita compra un regal de darrera hora abans de visitar la família. Avui les parades de joguines han perdut el pes que havien tingut anys enrere perquè les grans magatzems han segrestat la iniciativa ciutadana i els vells costums, i perquè l'oferta d'artesanies diverses s'han imposat amb el temps. Però unes quantes generacions encara recordem les parades de fusta de color verd i l'estesa de joguines, entre les quals sobresortia d'una manera especial la fireta i les llaminadures que reproduïen queviures, monedes gibrelletes amb caca de massapà i cigarretes de xocolata, que els nous costums han fet desaparèixer del mercat. Una cosa no ha canviat amb els anys: l'olor de xurros i xocolata desfeta, que és l'olor de la infantesa.




Romanç de Santa Llúcia

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa
i una enramada d’arboç
i una blanca molinera
i una ovella i un pastor.
Ho posarem, al migdia,
dins el nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos:
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
tals paraules m’acudien
quan he vist la meva amor.


Josep Maria de Sagarra
Desembre de 1915


*

Notes

(1) En el pròleg del llibre hi consta l’any 1935 com a data de publicació per justificar l’edició en català, prohibida l’any 1946 quan es publica el llibre. Vegeu "El pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?", a Piscolabis librorum.

(2) Joan Arimany, Dulia [web], 2015.