dilluns, 19 gener de 2015

Moby Dick a Barcelona

La balena del Museu de Ciències Naturals,
l'any 1922, en el Museu Martorell
Font: Museu Darder de Banyoles


Moby Dick a Barcelona? Sí, l'any 1954. Quan semblaven haver desaparegut, una barraca de fira reclamava l'atenció dels barcelonins. Però comencem pel principi.

La presència de balenes i altres cetacis varats en el litoral barceloní ha estat al llarg de la història força habitual. Un dietari de la Generalitat del segle XV comenta que una balena s’ha quedat varada en els sorrals del delta del Llobregat.

Si parlem de balenes i Barcelona, ràpidament ens ve al cap l’esquelet de l’espècimen que es conserva en el Museu de Zoologia, exposat durant molts anys en el Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella, i avui al Museu Blau del Fòrum. Però aquest rorqual comú no va arribar a la ciutat ni per la seva pròpia voluntat ni pels corrents marins, sinó que va varar a les platges de Cap Ras de Llançà, el juny de 1862. Joan Baptista Serinyana, veí de Llançà, anotava en el diari on recollia tots els fets que s’esdevenien al poble (conservem la grafia original):

"Lo dit en lo dia 16 de juñ à Capderras (Cap Ras) agafan una ballena viva que feya 95 pams de llarc del cap a la cua. Tenia lo cap pla y feya 9 pams de ampla. El ram de la cua feya 52 pams de ampla. Las duas barras eran com el cos de un home. La espinada era com una viga al sim de l’esquena 24 pams. Los ossos sels vengueren en Barcelona per pussà al Museu."

La notícia va córrer pels diaris i la balena va tenir un parell de visitants il·lustres, Narcís Monturiol, natural de Figueres, i el Dr. M. Paul Gervais, professor d’Història Natural de la Universitat de Montpeller, especialista mundial en cetacis. La universitat francesa va voler comprar l’esquelet, però tant el poble de Llançà com les autoritats van preferir que es quedés a Catalunya, i durant les següents setmanes es va formalitzar la venda de l’esquelet. Els ossos van ser escurats dins l’agua i els ossos dipositats ordenadament pels mariners sobre la platja. El trasllat a Barcelona es va fer en un veler.

L’esquelet va estar exposat a la Universitat de Barcelona fins l’any 1917, any en què el museu de la Facultat de Ciències de la Universitat va ser desmuntat. La Junta del Museu de Ciències Naturals, que s’encarregava de la gestió del Museu Martorell, s’interessa per part del material (l’esquelet de la balena i alguns altres exemplars. Un fuster, Francesc Arasa, desmunta la balena a la Universitat i la trasllada al Museu Martorell, on tornarà a ser muntada sobre una tarima gran i dues columnes de ferro, com es pot veure a la fotografia de 1922.

A partir de 1923, el Museu Martorell trasllada la col·lecció de zoologia al Castell dels Tres Dragons, que a partir d’aquest moment serà el nou Museu de Zoologia. L’any 1986 el Museu va renovar la sala de la planta baixa, moment en el qual la balena va ser subjectada al sostre, lloc on va restar fins l’accidentat trasllat al Fòrum: durant el desmuntatge va caure la mandíbula i es van trencar els ossos nasals.

A Barcelona van ser força habituals les exposicions en barraques de fira i salons dels animals marins capturats per pescadors o que quedaven varats a les platges de la ciutat. Els diaris n’informaven puntualment i la seva presència atreia la curiositat dels barcelonins. L'atracció del mar, de l'abisme, la recerca del monstre, del Leviatan. Si la balena després d'empassar-se'l, va vomitar Jonàs a la sorra de la platja, ara és ella que s'autoimmola, i sobre l'altar de la barraca s'ofereix en sacrifici a la curiositat humana.


 La barraca del peix, L’Esquella de la Torratxa,
1 d’octubre de 1897 (Foto: Rus)


Durant les festes de la Mercè de 1897 va ser exhibit en una barraca del Portal de la Pau un cetaci, juntament amb dos exemplars més no tan “monstruosos”, en paraules del Diario de Barcelona, al preu de 15 cèntims l’entrada. La Publicidad en feia una crònica:

“En aguas de la rada, cerca la boya del Llobregat, fue cogido ayer al mediodía y de la manera más inesperada uno de los temibles escualos que, según dijimos hace días, habían sido vistos por varias personas. […] La noticia de la extraña pesca se propagó en seguida por los muelles y la Barceloneta, afluyendo al indicado sitio considerable gentío, que á duras penas podían contener los agentes de policía. Allí se le abrió el buche, habiéndosele encontrado un trozo de caimán, la cabeza y las patas. También se le extrajo el hígado, el cual pesó siete quintales. Según opinión de personas peritas que vieron al escualo, dicen que es una llama de la costa SO de África, animal tanto ó más temible que el tiburón y la tintorera. Tiene la cabeza mucho mayor que los tiburones y el hocico más achatado que aquéllos. La boca es enorme, pues pueden pasar por ella dos personas a la vez; está armada con dos hileras de dientes triangulares de filo inclinado como la guillotina. El gran alote del lomo y las aletas laterales son iguales a los de los tiburones y la cola difiere algo de las de aquéllos. Además tiene unos ojazos verdes y fosforescentes como los animales de raza felina y su piel forma un granito sumamente duro. Fue vendido públicamente por ochenta duros con objeto de exponerlo hoy al público en un barracón.”

L’Esquella de la Torratxa no va desaprofitar l’ocasió de fer-ne escarni, sobretot a causa de l’olor. Pocs dies després, l’animal va ser dissecat perquè la descomposició feia perillar el negoci. Aquell mateix any, la balena va ser exhibida a Saragossa durant les festes del Pilar, i a finals d’octubre s’instal·lava la barraca a Badalona.

 La barraca del peix, L’Esquella de la Torratxa,1 d’octubre de 1897


El mes de setembre de 1898, un altre cop durant les festes de la Mercè, es va instal·lar a la Rambla del Centre 36, on va estar el Café Colón, una exposició de peixos rars i d’altres animals marins, on va ser possible tornar a contemplar el cetaci dissecat que l’any anterior va estar en una barraca en el Portal de la Pau. En torna a informar el Diario de Barcelona:

“En el local de la Rambla del Centro donde estuvo instalado el Café Colón, se inauguró anteanoche una exposición de peces raros, crustáceos y algas marinas recogidas por D. Juan Soler, conocido por Xicás. La exposición ha sido instalada con bastante gusto y figuran en ella la llama que se exhibió el año anterior, varios tiburones, tintoreras, llunadas, delfines, peces-emperador y espada, culebras de mar, otros peces raros y una numerosa colección de crustáceos, madréporas y algas marinas muy curiosas.”

L'aquàrium de la Barceloneta (1966)


Més enllà d’aquestes exhibicions en barraques de fira amb animals morts, ja vam veure a La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona que el parc va tenir un aquàrium al pis superior de la cascada de la font monumental, i fins que el Parc Zoològic –inaugurat el 24 de setembre de 1892– no va disposar d’instal·lacions per a peixos, Francesc Darder va construir basses d’aclimatació i una piscifactoria. L’any 1963, Franco inaugurava l’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras a la Barceloneta, davant dels Banys de Sant Sebastià, amb quaranta-quatre tancs d’aigua i un terrari amb tortugues centenàries. Va tancar el 1987, quan ja feia anys que lluïa una atractiva decadència. I no va ser fins 1995 que va obrir l’actual Aquàrium del moll d’Espanya al Port Vell.



L’any 1983 arribava al zoològic de Barcelona l’orca Ulisses procedent del Rioleón Safari d’Albinyana (Baix Penedès). Va estar a l’Aquarama del parc fins l’any 1994, en què va ser traslladada al Sea World de San Diego (Califòrnia, Estats Units) perquè la piscina se li havia fet petita.

El 1983 és l'any en què una altra balena va ser trobada morta a la platja del Prat de Llobregat, davant del Club Nàutic. Un altre rorqual  comú, de 19 metres de llargada. L'esquelet va ser cedit l'any 1985 per l'Ajuntament del Prat al zoològic de Barcelona i des aleshores està exposat en el seu recinte. Hi ha hagut altres casos posteriors, com el de 1986, en què la balena va morir al topar amb un petrolier, però en cap d'ells se n'ha conservat l'esquelet.

Esquelet de la balena del zoològic de Barcelona
(Foto: Zoo BCN - Ajuntament de Barcelona)


Abans, però, de la inauguració de l’aquàrium de la Barceloneta –que havia estat una iniciativa nascuda l’any 1953 de la mà de l’alcalde Simarro– es va produir una curiosa coincidència. El 30 de desembre de 1954 s’efectuava a Las Palmas de Gran Canària l’avarada de la Balena Blanca, la maqueta a mida real de la balena Moby Dick, que havia de servir per al rodatge de la pel·lícula que John Huston va dirigir basant-se en la novel·la de Herman Melville. La Vanguardia ho explica així:

“En el varadero de 1a Compañía Carbonera se procedió esta tarde a botar al agua la “Ballena Blanca”, construida para rodar las escenas finales de la película Moby Dick. Esta “ballena” pesa con lastre unas 100 toneladas aproximadamente y mide 24 metros de largo. Ha sido construida sobre el casco de una embarcación aljibe con la que se suministraba agua a los buques. Un público numeroso acudió a presenciar la botadura que revistió los honores de gran acontecimiento, rompiendo en la cabeza de la “ballena” la clásica botella de champaña, la hija del gobernador civil, Amalia Guillén.”

Fotograma del No-Do núm, 599B del 28 de juny de 1954


Aprofitant l’expectació que el rodatge de la pel·lícula va despertar, l’estiu de 1954 es va muntar un espectacle com aquell de 1897, amb una balena que havia estat caçada a l’Atlàntic el 14 d’abril (data significativa per caçar un “monstre”). Sota el títol “Exposición cultural y científica de la Ballena Gigante" (la mateixa retòrica de les barraques de fira i dels museus antòmics: el "científicament comprovat" de la publicitat moderna), el cetaci va estar exposat a Madrid (el No-Do en va deixar constància), fins que va viatjar a Barcelona, probablement després d'haver fet una gira per Europa, si fem cas de la publicitat.

L’exposició a la nostra ciutat va ser inaugurada el 28 de desembre de 1954, el dia dels Sants Innocents, al Portal de la Pau, al final de la Rambla, al costat del monument a Colom, casualment a pocs metres d’on va estar situada la Barraca del Peix de 1897.




La relació de Barcelona amb les balenes acaba convertint-se en una marca turística quan l'any 1963 s'inaugura el càmping La Ballena Alegre en el terme municipal de Viladecans. En aquells anys d'expansió l'autovia de Castelldefels es converteix en un zoològic de noms d'animals per aquells càmpings que colonitzen la costa i les pinedes: Toro Bravo, Albatros, Tortuga Ligera... L'oci popular no es deslliure mai de la imatge dels jardins d'aclimatació, animals o humans.




*

Agraïments a Jorge Ordaz, que ens ha posat sobre la pista de Moby Dick a Barcelona; a Francisco Arauz, que ens ha ajudat amb la documentació gràfica; i a Joanot Pasqual, que ens ha fet veure l'oblit de la balena del zoològic.

Experiències baleneres des de Toronto: "Jo no vull ser arponer".

dilluns, 12 gener de 2015

El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella

L'Avi en el zoològic del Parc de la Ciutadella (ca. 1900)


El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.


 Martí i Codolar a la Granja Vella d'Horta

A l'esquerra, l'lefant a la Granja Vella, quan encara era
conegut com a Baby. A la dreta, dues imatges de l'elefant,
dissecat i l'esquelet que es conserva en el Museu de Zoologia


Aquest Jardí Zoològic acabarà sent l’embrió del Parc Zoològic actual, inaugurat, sota la direcció de Francesc Darder, el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888. L'estrella del parc era l'elefant Baby, que després de passar 10 anys a la Granja Vella, al zoològic va ser conegut amb el nom de l'Avi. El nom va fer tanta fortuna que més d'una generació de Barcelonins anomena Avi l'estàtua del mamut del Parc de la Ciutadella. Els ossos de l'elefant es conserven en el Museu de Zoologia de la ciutat.

Dins del nou Parc de la Ciutadella, concebut com a parc científic de la ciutat, el Zoo es concep com l’espai urbà públic que té com a missió la conservació de la fauna silvestre, per això, la Junta Tècnica del Museu de Ciències Naturals i Jardins Zoològic i Botànic de Barcelona estableix com objectiu principal garantir el caràcter científic de la institució a més dels objectius d’entreteniment i esbarjo.


Portada del catàleg de 1897, un dels pocs exemplars que queden
(Col·lecció particular EHM)


Un detall que només coneixen els especialistes és que per sufragar les despeses i el manteniment del zoològic es va editar aquest primer catàleg de 1897 que reproduïm, on es posen a la venda animals vius i ous, i s'ofereix a les universitats, instituts, seminaris i col·legis d'ensenyament secundari animals morts per disseccionar en els laboratoris de biologia, o esquelets i animals preparats per ser dissecats i exhibir en els gabinets d'història natural. El catàleg és un llistat de totes les espècies del zoològic i s'indiquen el nom comú, el nom científic de l'espècie, la procedència i els preus, amb distinció si es tracta de mascles o femelles (més cares), o cries. Els exemplars més cars, amb diferència, són l'elefant indi, 20.000 pessetes, i les lleones, 10.000 pessetes, per només 1 pesseta que costava una gallina.




Dins del cicle de col·loquis "Natura i ciència al parc: continuïtats i discontinuïtats de les ciències naturals a la Ciutadella", organitzat per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica i IMF-CSIC, i coordinat per Laura Valls i Ferran Aragon, el proper dijous 15 de gener es farà la xerrada "El primer parc científic de Barcelona. La transformació de la Ciutadella (1872-1917)", a càrrec de Laura Valls (CSIC) i Oliver Hochadel (IMF, CSIC), a l'Institut d'Estudis Catalans del carrer del Carme 47, a les 19h.

[+] El primer zoològic, de Xavier Theros


La Casa dels Lleons (1894)

diumenge, 4 gener de 2015

Els carrers de Xavier Theros

Foto: Milerenda


«Les ciutats són massa complexes per poder-les abastar senceres, viure-hi es redueix a un grapat de llocs que han estat importants per a cadascú de nosaltres. Per als habitants urbans la relació amb aquest ésser viu que és la metròpoli sempre dibuixa un mapa. Barcelona no és altra cosa que uns pocs carrers, els paisatges on aquells a qui estimo hem estat feliços i desgraciats, tot alhora».


Després del monumental Barcelona a cau d'orella (Comanegra - Ajuntament de Barcelona, 2013), Xavier Theros segueix construint el mapa de la ciutat amb Tots els meus carrers (Comanegra, 2014; amb fotografies de Consuelo Bautista). Però si el primer era una actualització i ampliació de la Guia secreta de Barcelona de Josep Maria Carandell amb voluntat de cronista, Tots els meus carrers és una aposta personal que ens porta per més d'una trentena de carrers de la ciutat sota la mirada, el record i la història familiar de Xavier Theros. I és a peu de carrer on la Història pren sentit. Si la crònica ens situa en el mapa de la ciutat i aprenem a veure com es vertebra a través dels anys i els segles, aquest llibre ens permet palpar la textura de la pell i el batec orgànic d'una ciutat particular. Perquè més enllà de les dades, és l'imaginari personal el que ens permet dibuixar la "nostra" Barcelona sobre la crònica compartida. Com en les novel·les, les paraules de Theros ens segresten i ens porten de viatge.




dijous, 1 gener de 2015

Cap d'any: el nom i el prepuci de Déu



Publicat a la resta Catxipanda de l'Associació Cultural Tot Història


Ja que som a 1 de gener, recupero aquest apunt de fa dos anys per recordar dues curiositats bíbliques. La primera, que avui és sant Emmanuel, Manel o Manuel, nom que prové de l’hebreu עִמָּנוּאֵל (Immanu’el, “Déu és entre nosaltres”). És l’altre nom de Jesús. Segons la profecia d’Isaïes (Is 7,14), el Messies s’havia de dir Emmanuel: “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel”. Així ho repeteix Mateu en el seu evangeli (Mt 1, 18-25):

“El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:
-Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres».
Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. No hi havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill. I Josep li va posar el nom de Jesús.”

Així doncs, recordem que Jesús (en arameu, la llengua d’Israel en aquells temps, יֵשׁוּעַ, Ieshuà) té dos noms. No entrarem, però, en la qüestió de per què Josep desobeeix Déu ni en les moltes interpretacions que una situació com la descrita ha suscitat. Sí que vull fer un petit comentari sobre el mot “verge” a Mateu i que a Isaïes és “jove”. La Septuaginta, la versió grega de la Bíblia hebrea (Tanakh), comet un error en la traducció i en lloc de fer servir “dona jove” fa servir “verge”, que serà el terme que els evangelis utilitzaran i que passarà al llatí de la Vulgata (versió llatina de la Bíblia). Amb aquest petit detall quedaria resolt l’enigma de la virginitat de Maria, però ens hauríem quedat amb una teologia menys brillant.

Continuem amb les celebracions del primer dia de l’any. Un de civil, un de cristià... ens falta el jueu. El nen Ieshuà, nascut jueu un 25 de desembre (data gens arbitrària perquè es fa coincidir amb el solstici d’hivern) compleix el dia 1 de gener el seu vuitè dia en el món. Són els vuit dies preceptius que el judaisme instaura per al ritual de la circumcisió, i que només menciona Lluc (Lc 2, 21): “Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare”.

La circumcisió de Crist, taula de l'Altar del dotze apòstols (1466), de Friedrich Herlin

Com acostuma a passar amb tot el que fa referència a la infantesa de Jesús, els evangelis apòcrifs s’estenen molt més perquè els canònics parlen bàsicament de la seva vida pública, és a dir, a partir dels 30 anys. Els evangelis apòcrifs, escrits molt de temps després, converteixen el record borrós del personatge en mite i els seus actes, en prodigis. Així, el Pseudo-Mateu especifica el sacrifici realitzat com a pagament de la cerimònia, i l'Evangeli àrab de la infància narra com després de la circumcisió, la llevadora de Maria va guardar el prepuci en una gerra d'alabastre plena de nards (un conservant), i la hi va donar al seu fill, perfumista de professió, demanant-li que la guardés amb cura i que no la vengués encara que li oferissin tres-cents denaris.

Aquest ritual aparentment intranscendent provocarà un problema teològic. D'acord amb la llegenda, Joan el Baptista li va donar el prepuci a Maria Magdalena.  Com que el prepuci estava separat del cos de Jesús en el moment de la seva ascensió al Cel, sorgeix la qüestió de si va pujar també al cel. Si no és així, això significaria que el prepuci de Jesús seria una de les poques restes físiques que Jesús va deixar a la terra, a no ser que, seguint el costum jueu, s’enterrés el prepuci amb el cos.

La qüestió és que la devoció popular va voler que el prepuci de Jesús restés a la terra i es convertís en una de les preuades relíquies del Fill de Déu, el col·leccionisme de les quals va tenir en Elena, la mare de l’emperador Constantí, una de les més fidels col·leccionistes.

La relíquia del prepuci, com la resta de les relíquies, se l’han disputat diverses esglésies. Serveixi com a exemple les relíquies de la creu: n’hi ha tantes que Calví deia que si s’ajuntessin totes omplirien un vaixell.

El tenia l'abadia de Charroux, en el departament francès de Vienne, on asseguraven que havia estat regalat als monjos per Carlemany, i aquest afirmava que li havia portat un àngel. Una altra versió diu que va ser un regal de noces d'Irene, emperadriu de Bizanci. En algun moment indeterminat la relíquia es va perdre i va romandre perduda fins l’any 1856, quan un obrer que feia tasques de manteniment a l'abadia va assegurar haver trobat un reliquiari ocult dins d'una paret, que contenia el prepuci perdut.

L'abadia de Coulombs, a la diòcesi de Chartres, també va reivindicar durant l'Edat Mitjana estar en poder del Sant Prepuci. Explica una llegenda que quan Caterina de Valois es va quedar embarassada el 1421 d’Enric V d'Anglaterra, el rei va manar que li portessin la relíquia per garantir la gestació i el part de la criatura, i com que va funcionar tan bé, no la va tornar.

La catedral d’Anvers certifica la seva possessió des de l’any 1100, quan el rei Balduí I de Jerusalem el va adquirir a les Croades.

En altres moments de la història l’ubic prepuci ha estat a la basílica de Sant Joan del Laterà de Roma, la catedral de Le Puy-en-Velay, la de Santiago de Compostel·la, i a les esglésies de Besançon, Metz, Hildesheim i Calcata. L'escriptor renaixentista Alfonso de Valdés afirma haver vist personalment la relíquia a Roma, a Burgos i a la Mare de Déu d'Anvers. Després de les Croades circulaven per Europa fins a catorze prepucis divins.

El poble de Calcata, en el Lazio italià, va ser la darrera població custòdia de la relíquia. Expliquen que va arribar a les mans de sant Gregori el Gran de mans d'un àngel. El sant li va regalar al papa Lleó III la nit de Nadal de l'any 800, quan aquest va ser coronat com a emperador del Sacre Imperi Romà. La relíquia va estar custodiada a Sant Joan del Laterà de Roma durant set segles, fins al saqueig de Roma de l’any 1527. El seu rastre desapareix de les cròniques fins a aparèixer en un estable de Calcata, on un soldat lansquenet (els mercenaris que van saquejar Roma) fet presoner havia aconseguit ocultar-la durant segles. Fins l’any 1983 Calcata va celebrar una processó amb el reliquiari que contenia el presumpte Sant Prepuci, reconeguda oficialment per l'Església catòlica. Aquesta pràctica va acabar quan el reliquiari va ser robat. Actualment, l’Església ja no celebra oficialment la festa.

Matrimoni místic de santa Catalina de Siena, tempera sobre fusta (Museum of Fine Arts, Boston)

L’art i la literatura han tractat el tema, no amb la mateixa profusió que altres motius religiosos potser perquè l’objecte de veneració és poc... atractiu. Només esmentaré dues perles. Una, la llegenda de la visió de Santa Caterina de Siena, en què Jesús es casava místicament amb ella, i li posava el seu prepuci amputat com anell de noces. L’altra, la teoria de l'erudit i teòleg catòlic del segle XVII, Leon Allatios, que en la seva obra De Praeputio Domini Nostri Jesu Christi Diatriba (Discussió sobre el Prepuci de nostre Senyor Jesucrist) especulava amb la idea que el Sant Prepuci va ascendir al Cel al mateix temps que Jesús i s'hauria convertit en els anells de Saturn.

Per acabar amb la relíquia, només una cita irònica de Voltaire: “Aquestes supersticions són molt més raonables [...] que detestar i perseguir el teu germà” (Tractat sobre la tolerància, 1763).

dimarts, 23 desembre de 2014

La llum del solstici d'hivern: Hanukkà, Nadal i l'arbre


Barcelona ha encès els llums de Nadal. Caminem pels dies més curts de l'any. La llum és potser un dels elements característics d'aquestes festes que celebren el final i el començament del cicle agrícola anual: vida i mort. Arriba el solstici d'hivern. La vida es reclou al voltant de la llar, a l'escalfor del foc i el bestiar, com en un pessebre. La gent es reuneix en el silenci de la nit. El vi ja ha fermentat i servirà per celebrar que els dies s'allarguen i que el nou cicle comença. Any nou, vida vella.

Arbre de Nadal de Can Jorba, al Portal de l'Àngel
(1970; Francesc Català-Roca).
Exposat de 1965 a 1988, i recuperat el 2012

Les festes religioses solapen les festivitats paganes. L'Advent cristià, les quatre setmanes que donen pas al Nadal, recull la tradició de la llum, tot esperant el naixement de Jesús (nativitatis domini), encenent una espelma per cadascun dels quatre diumenges abans del dia 25. Igual que la Hanukkà jueva, la festa de les llums, en què s'encenen les vuit espelmes de la hanukkia, una cada dia, per celebrar la recuperació i purificació del Temple de Jerusalem l'any 164 ec (aquest 2014 comença el dia 25 de Kislev, el 16 de desembre). L'arbre de Nadal, l'arbre de l'Univers de la mitologia nòrdica, símbol de fertilitat, adornat i il·luminat amb la llum del món.

Farem un esforç i mirarem més enllà dels llums dels aparadors, de la fressa, del brogit de la gent pels carrers. Buscarem la pau idíl·lica de la infantesa, el silenci dels llums de l'arbre en la foscor de la sala, l'escalf i l'olor del braser crepitant, el compàs del rellotge de paret; buscarem la ingenuïtat i el regal sota l'arbre o sota el llit. Ensumarem l'olor de molsa, d'eucaliptus, d'encens, de fred. Ens perdrem en el silenci d'algun claustre, pels pessebres i els diorames de l'església de Betlem, per les notes d'una antiga nadala, pels estrets carrers del call, entre les pedres de la vella sinagoga del carrer Marlet. O entre la geografia sentimental de les pàgines d'un tebeo, perquè fins i tot els records més lluminosos s'il·luminen amb tristes bombetes de 25 watts.


[+]

El cicle de Nadal i una nadala

dilluns, 15 desembre de 2014

El refugi de Can Robacols i el mapa del tresor



Article citat a La Vanguardia per la periodista Meritxell M. Pauné.


El passat mes d'agost, el Pere Plana Panyart ens descrivia en el seu blog els temps en què, de petit, jugava en un refugi de Can Robacols, en el barri del Camp de l'Arpa, al qual s'hi podia accedir des de dins de la casa del seu oncle José en el carrer del Pistó. La porta gran donava a un pati al bell mig del qual s’obria la misteriosa porta del refugi, protegida per una volta de formigó (o de maó massís). El Pere no hi va poder-hi baixar mai perquè era "molt perillós". El refugi de Cal José havia acollit durant els bombardeigs de la guerra una bona part de la població del Camp de l'Arpa, però aleshores era un lloc on el tiet baixava, deixant-lo fora amb un pam de nas, i tornava a pujar amb una ampolla de vi o xampany a cada mà: el feia servir de bodega. Entrant al pati, a mà dreta hi havia la "barraqueta" (així en deia l'oncle), on vivia la família, i a mà esquerra, una cotxera on s'aixoplugava la Gambeta, un tricicle motoritzat i carrossat amb el qual feia transport de mercaderies.


Localització sobre un fragment d'un plànol de 1933 del refugi 173,
al carrer Ripollès, i el 279, al carrer Besalú, a Can Robacols,
probablement units sota el carrer del Pistó,
segons les referències actuals


Del barri de Can Robacols ja no en queda gairebé res: un tram del carrer del Pistó i algunes cases que ens recorden l'antiga configuració d'un barri d'aspecte rural. El Pere no recordava on se situaria actualment el refugi i el vam ajudar a localitzar-lo i el vam identificar com el refugi antiaeri 279, del qual es coneix l’existència pel llistat de refugis antiaeris del 16 de juliol de 1938 publicat a l’Atles dels Refugis de la Guerra Civil espanyola a Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona i CLABSA, i pels treballs de la historiadora Judit Pujadó (1). En no tenir més documentació de l’estructura defensiva, ja sigui de l’època o fruit d’intervencions de documentació posterior, no podíem aportar més informació.

La casualitat ha volgut que el refugi de Can Robacols hagi estat localitzat durant unes obres del subsòl del carrer Ripollès, en l'emplaçament que es pot veure en el plànol que encapçala aquest apunt. I com es pot comprovar a les fotografies de més avall que vam fer amb els companys del Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa, després de les escales d'entrada la resta del túnel està emplenat de terra i fa suposar que es troba en bones condicions. A la paret dreta es conserven les brides de la barana i els aïllants ceràmics de la xarxa elèctrica. Es tracta, però, del refugi número 173.

Dimecres 17 de desembre es va fer la primera inspecció oficial, que ha permès comprovar que està força ben conservat, amb bancs d'obra, però sense latrines. A l'espera de les comprovacions oportunes, es preveu que s'estengui per sota de tot el carrer Pistó, inclòs el passatge a tocar de Coll i Vehí, com ens recordava el Pere: això voldria dir que els refugis 279 i 173 podrien estar units.

Sabem que el refugi es conservarà i serà cobert de moment amb una tapa provisional abatible perquè en un futur sigui possible visitar-lo. A causa de las filtracions és ple de fang a la part de l´entrada. De moment no es possible entrar ja que cal fer servir ampolles d'oxigen perquè l'aire és molt viciat i l´alarma salta constantment.

Jugar en els refugis era una activitat força comuna entre els nens de la postguerra, i va durar fins als anys 60, moment en què els pocs que quedaven accessibles van ser tapats per evitar perill. Els nens del meu carrer al Clot jugàvem en el que hi havia entre els horts i els patis del passatge Anglesola (avui desaparegut amb l'excepció d'un petit cul de sac), que anava des del carrer Independència fins Dos de Maig.

Si els records de Pere Plana i els nostres són suficients per narrar l'ús que els refugis van tenir després de la guerra, i que ens permet compartir experiències semblants lluny del terror que els nostres avis i pares van haver de viure quan l'aviació italiana bombardejava Barcelona, un nou relat ens permet remuntar-nos a 1937, que és l'any en què es van començar a construir els refugis.

En Raimon Pavia, nét de can Riera, que era com anomenaven la casa i la botiga de teixits dels seus avis, en el xamfrà de Ripollès 15 (abans 1 bis, com apareix en aquest plànol) amb Muntanya 82, comparteix amb nosaltres aquesta història que a ell li havia explicat la mare, Mercè Segura Riera (el Clot, 1928.

Deia l'avi del Raimon, Raimond Segura Bergadà (1902-1981), que amb altres veïns va col·laborar a construir el refugi, però que n'hi havia un que hi treballava molt menys que els altres, i els veïns n’estaven tips. Un dia se’ls va ocórrer amagar un missatge i enterrar-lo, i fer per manera que se’l trobés ell. El va trobar, efectivament, i hi deia que a una certa distància hi havia un tresor (o monedes...) amagat. No ho va dir a ningú, i a partir d’aquell moment anava sovint a cavar-hi, especialment quan els altres no hi eren. Al final li van acabar dient la veritat, fotent-se’n i a més avergonyint-lo per haver-se guardat el “secret” només per a ell.

Totes les parets amaguen secrets, morts i amors il·lícits. En èpoques amables i en èpoques de crisi. Fer-les parlar pot remoure alguna mala consciència i mai ens separen del tot d'oïdes malintencionades. Per això de petits ens feien callar quan es deia en veu alta allò que no s'havia de dir. Les parets ens preserven i alhora, aïllant-nos, ens identifiquen.






El 9 juny de 1937, i després de 10 mesos de conflicte bèl·lic, el president Lluís Companys va constituir per decret la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC, DOGC 13-VI). A Barcelona, el Servei de Defensa Passiva Antiaèria depenent de l'Ajuntament, en primer lloc, i la Junta de Defensa Passiva de la Generalitat, posteriorment, van portar a terme un projecte per salvaguardar els edificis emblemàtics i subvencionaren al voltant d'un centenar de refugis. La resta, quasi 1.300, es van començar a excavar per iniciativa civil, tant pel que fa a l'organització com al finançament, configurant un autèntic moviment social sense precedents. El 16 de juliol de 1938 la JLDPB va confeccionar un atles, organitzat per districtes, amb la ubicació i el número d'identificació d'un total de 1293 refugis antiaeris. De tots aquests refugis no es té garantia de la seva existència ni estat de conservació, ja que es tractava únicament d'una llista on només es demanava el permís per a construcció o adaptació d'espais preexistents per a la seva defensa. Encara avui, les obres a la ciutat destapen refugis no documentats, com és el cas recent del descobert a la Torre de la Sagrera del carrer de Berenguer de Palou 52-62.


*

Nota: 


(1) Alguns dels llibres de Judit Pujadó en què es parla dels refugis antiaeris:

Els llegat subterrani: els refugis antiaeris de la Guerra Civil. Barcelona: Ara llibres, 2008.
Oblits de rereguarda: els refugis antiaeris a Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 1998.
Contra l'oblit: els refugis antiaeris poble a poble. Barcelona: L'Abadia de Montserrat; 2006.


*

La notícia a La Vanguardia, on la periodista Meritxell Pauné ens cita com a font d'informació.

dimarts, 9 desembre de 2014

1959: la televisió i el control de les imatges



El 15 de febrer de 1959 arribava a Barcelona la primera retransmissió de Televisión Española (les emissions a Madrid havien començat tres anys abans), que, com no podia ser de cap altra manera, va ser un partit de futbol. Un Madrid Barça que va acabar amb victòria madridista per un gol a zero. El centre de producció de Miramar no seria inaugurat fins el 14 de juliol, sota la direcció d’Enrique de las Casas, amb l’emissió de Balcón del Mediterráneo, un programa de varietats que seria el precursor de Club Miramar, el primer programa fet a Barcelona amb abast estatal.

Durant els primers anys d’existència, la televisió no va arribar a totes les llars. En una Espanya que tot just acabava de sortir de l’autarquia, els receptors havien de competir amb les neveres, les rentadores i el 600, i era habitual veure la gent badant embadalits davant els aparadors de les botigues d’electrodomèstics, compartint espai en els bars o anant a casa d’algun veí d’economia més pròspera.

Acostumats a la ràdio, la reina i senyora de totes les cases, el televisor era un element estrany, dotat de vida pròpia. Podíem entendre que la veu viatgés per l’espai a través de les ones, però es feia difícil assumir que ho fessin les imatges en moviment i en temps real.


 Primera Carta de ajuste de Televisión Española (1956)


Però, a més, el receptor estava subjecte al poder de l’electricitat en un temps en què els talls de fluït elèctric eren habituals. Les instal·lacions domèstiques eren precàries, el voltatge era de 125, la potència contractada era molt baixa... Tot plegat feia que qualsevol augment del consum elèctric fongués els ploms. Divertit. L’expressió “fondre-se-li els ploms a algú” persisteix en l’ús de la llengua, però la major part de la gent no sap a què fa referència. Els ploms feien la funció dels relés d’avui: quan augmenta la potència del consum el relé s’activa i talla el corrent elèctric per evitar que es malmeti la instal·lació i els aparells connectats. Abans eren els ploms els que “saltaven”: un filament de coure dins del comptador de la llum es fonia i tallava el corrent. Aleshores calia desendollar els aparells connectats i canviar aquest filament perquè el circuit elèctric tornés a estar activat.

Però a vegades era el propi aparell domèstic el que feia de resistència i es cremaven els fusibles i les làmpares quan augmentava la intensitat. Si et quedaves sense llum, tant per causes externes com internes, una ràdio a piles podia suplir el silenci sepulcral en què se sumia la llar. Però si de cop i volta s’apagava la tele... Si s’havien fos els ploms, els canviaves. Si fallava el subministrament elèctric, havies d’esperar resignadament que tornés. I sí... Hi havia una tercera possibilitat: que fallés l’emissió de Televisión Española. Les ones viatjaven des de Madrid rebotant per diverses antenes fins arribar al seu destí lluny de la capital. En el cas de Barcelona, el senyal arribava a la ciutat a través dels centres emissors de Saragossa, Palau de Plegamans i de l’antena situada sobre la torre de les aigües del Tibidabo.

Si fallava una d’aquestes antenes, el senyal quedava interromput i la pantalla del receptor es quedava negre. Recordo aquelles ocasions amb angoixa. Fins que no sortia un rètol de continuïtat anunciant quina era la causa de la fallada, no sabies si aquell dia te n’aniries a dormir sense recarregar el cervell d’imatges robades. El rètol de la pantalla, i ocasionalment la veu de la locutora de continuïtat, avisava: “Rogamos disculpen esta interrupción. Permanezcan atentos a sus pantallas”, o es comunicava que s’havia produït un tall en el subministrament elèctric en el centre emissor corresponent. Però aquesta situació no era sempre dolenta. Quan l’apagada es produïa fora de Catalunya, Miramar omplia el buit de l’emissió amb uns minuts de cine còmic o de dibuixos animats.

Però quan no era així calia fer una ràpida comprovació. Si la resta de la casa tenia llum, s’havia fos el receptor o era un problema extern. El mateix que passava quan la pantalla es distorsionava. Aquesta causa aliena al subministrament elèctric va crear una expressió, “són ells”, que va fer fortuna i que alleujava, en primera instància, el neguit econòmic: reparar el receptor costava diners; i fins que no vingués un tècnic, podies estar dies sense tele. Que haguessin estat “ells” posava el problema en mans de Déu o de l’autoritat i confortava mínimament l’ànima i la butxaca davant del poder inescrutable.

L’any 1963 l’angoixa i la incertesa davant de l’aparell quan es produïa aquesta distorsió va despertar la ment dels creadors de telefilms de l’ABC. La cadena nord-americana estrenava The Outer Limits (1963-1965), sèrie de televisió de ciència-ficció i terror, dirigida per Leslie Stevens, amb guions dels mateix Stevens i Joseph Stefano (Psicòsis). Van ser dues temporades de 32 i 17 episodis respectivament, que van ser emesos per Televisión Española entre 1966 i 1967. Juntament amb Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador, i el Fantasma del Louvre, de Claude Barma i protagonitzada per Juliette Gréco, totes dues emeses també el 1966, conformen una trilogia inquietant que van conformar un imaginari de terror que, per primer cop se'ns presentava davant dels ulls i a casa. L'infern era dins del televisor.

The Outer Limits va ser estrenada a Espanya amb el títol de Rumbo a lo desconocido, que sovint es confon amb La dimensió desconeguda. A banda de l’argument dels episodis autoconclusius, que sovint jugaven amb les pors més elementals i més properes, la introducció dels capítols jugava amb les interferències sobre l’aparell receptor i amb la idea del “són ells”, del control extern de les nostres vides. Mai estem sols. Cert que abans potser érem més ingenus, però si ho vau viure, ara recordareu aquelles sensacions. Us deixo amb Rumbo a lo desconocido.



"Nada le está sucediendo a su televisor. No intente ajustar la imagen. Ahora nosotros controlamos la transmisión. Controlamos el horizontal y el vertical. Podemos invadirle con mil canales, o hacer que una imagen llegue con la claridad del cristal, y aún más. Podemos hacer que usted vea cualquier cosa que nuestra imaginación conciba. Durante la próxima hora controlaremos todo lo que vea y escuche. Está a punto de experimentar el vértigo del misterio que se expande desde lo más profundo de su mente hasta más allá de la imaginación."

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum