divendres, 27 febrer de 2015

L'estació del tramvia de foc

Tramvia de vapor de Barcelona a Sant Andreu
de Sociedad Anónima de Tranvías de Barcelona (ca. 1880)


Ja hem explicat en altres ocasions que en el Portal Nou -la zona avui ocupada per l'Arc de Triomf- ha estat sempre important com a punt d’entrada a la ciutat. Hi han confluït històricament, a més del Rec i l’aqüeducte romà, la riera d’en Malla, el camí d’Horta i la carretera de Ribes, aquesta tan antiga com la fundació de Barcino perquè coincideix amb el ramal de la Via Augusta que a través dels carrers Portal Nou, Carders, Corders, Bòria i plaça de l'Àngel en porten al cardo de la ciutat romana: Baixada de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume i carrer del Call; i fora de la muralla romana, Boqueria, Hospital, Sant Antoni Abad i, avinguda de Mistral enllà, fins Martorell (Ad Fines), Tarraco i Cadis.

Va ser també lloc de parada i fonda en el camí d’anada i tornada als mercats (les portes de la muralla tenien un horari i si s'arribava tard (o massa d'hora) calia hospedar-se o reposar forces fora ciutat. I passats els anys, també ha estat i és nus viari de trens i tramvies: l'estació de Triomf aplega ferrocarrils i autobusos a tocar del Portal Nou.

El mes d’abril, explicava que el Saló Craywinckel havia estat la primera parada de tramvies de Barcelona, l’any 1905, quan fins aleshores les parades havien estat discrecionals. Potser haurem de corregir aquesta dada. Veiem-ho.

L’any 1877 se li concedia a la Sociedad del Tranvía de Barcelona al Clot y San Andrés l’autorització per canviar la tracció animal dels seus combois per la de vapor. La línia havia de partir del Portal de l'Àngel amb la plaça de Catalunya, i passar pel carrer Fontanella, la Ronda de Sant Pere, carrer Vilanova i per la carretera de Barcelona a Ribes, travessar els municipis, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Però l’Ajuntament de Barcelona hi va posar molts impediments perquè el “tramvia de foc”, com era conegut, es considerava perillós. Aquesta decisió va fer que la companyia fes finalitzar el recorregut a l’entrada del carrer de Trafalgar. L’autor del blog Rails i ferradures, referència obligada per a tots els amants dels tramvies i Barcelona, esmenta l’existència d’una estació a Trafalgar, però reconeix que no en té cap informació i que probablement va tenir una vida breu. Posteriorment, es va projectar un quiosc amb taquilla i sala d’espera, del qual no es té constància que arribés a ser instal·lat i que potser és el que apareix en algunes postals de l’Arc de Triomf. Però si el quiosc fos aquest, difícilment hi podia haver una sala d’espera en un espai tan petit.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885, on s'identifica
l'estació del tramvia de vapor (ICC, ref. RM 6121)


La qüestió és que buscant plànols del solar del Rec Comtal, un racó d'història de Barcelona, en un de 1885 hi apareix l’estació del tramvia de vapor on avui hi ha el número 80 del carrer Trafalgar, fent cantonada amb Lluís Companys. L’edifici està construït contra el pany de muralla medieval i el solar encara és buit de tota edificació. No és una gran referència, però com a mínim queda documentada l’estació, feta d’obra i prou gran com per contenir sala d’espera i serveis per als viatgers. Si era com la de Craywinckel o no està per veure. De moment tenim la primera referència documental sobre un plànol. Ens falta trobar-ne imatges.


El tramvia de vapor de Barcelona al Clot i
Sant Andreu passant per l'Arc de Triomf

dimarts, 17 febrer de 2015

El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,
de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)
Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus 
(Els franciscans i el raval de Jesús)


De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Gràcia.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.


Frontis del Convent antich de Jesús, al segle XVIII


El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.


Situació de la Font de Jesús sobre un fragment
de plànol de la primera meitat sel segle XIX


A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.

dijous, 12 febrer de 2015

Carnaval republicà

F. Puigdengoles (1932)

F. Tubau (1933)

Lluís Garcia Falgàs (1921, reutilitzat el 1934)

Joan Oliva (1935)

Sense autor (1936)

El Carnaval és una celebració mòbil que pertany al calendari lunar, que se situa set setmanes després de la primera lluna plena després del solstici d’hivern. S’emmarca, però, dins un cicle agrari i litúrgic que precedeix la Quaresma. Per situar-lo en el calendari solar hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i obtenim el Dimecres de Cendra, el primer dia de Quaresma i últim de Carnaval o dia de l’Enterro del Carnestoltes. El dijous anterior, Dijous Gras, és l’inici tradicional de la setmana de Carnaval.

La primera referència documental de la celebració del Carnaval a Barcelona data de 1333. Es tracta d’una disposició del Consell de Cent que prohibeix el llançament de taronges i l’ús de màscares en determinats àmbits. A mitjan segle XVI la cultura carnavalesca popular comença a ser combatuda per les autoritats. Els segles XVII i XVIII són el període de la substitució de la festa popular per la festa civil en el moment que es consolida el concepte de ciutadania, i serà durant aquest període que la festa adquireix part de les característiques que té avui, i que s’articula al voltant d’uns esdeveniments concrets. L’Arribo del Rei Carnestoltes, els balls de màscares o els saraus, la Rua del Dissabte de Carnaval i l’Enterro del Carnestoltes o de la sardina el Dimecres de Cendra, que és un seguici fúnebre i satíric que es concentra al voltant d’un berenar just en el moment de començar la Quaresma.

Durant la primera meitat del segle XIX, els balls de disfresses o de màscares van ser la principal activitat carnavalesca en la ciutat. Aquest gust per la disfressa és alimentat per la burgesia de les grans capitals europees, i reflecteix el refinament dels costums, sobretot de la burgesia tèxtil, que en treu benefici. Però les classes popular també organitzen els seus saraus i balls de patacada i proliferarà una literatura satírica pròpia d’aquell temps, promoguda per un espardenyer del Born, Sebastià Junyent, i els bans del Carnaval de la Societat del Born. Però la consolidació del Carnaval barceloní no s’entendria sense tenir en compte les dinàmiques del conflicte social que marquen tot el segle XIX i les primeres dècades del segle XX. L’adveniment de la Segona República va modificar aquest panorama, però se’n van mantenir les estructures de crítica social, fins que l’inici de la Guerra Civil ens va portar una altra mena de mascarada que va acabar amb les celebracions i el Carnaval, que seria prohibit per la Dictadura i no seria recuperat fins 1980.

El dissabte 16 de febrer de 1980, amb el conegut cartell de Joan Brossa (qui si no!) com a estendard s’iniciava una nova etapa que, acabats els primers anys més reivindicatius, ens acabarà deixant una festa participativa de llibertat aigualida on la transgressió és més estètica que ètica.


Joan Brossa (1980)


[+]

Dominica ante carnes tollendas

dilluns, 2 febrer de 2015

La Niña Gorda



El passat divendres dia 31 es va presentar a la llibreria La Memòria la novel·la de Santiago Rusiñol La “Niña Gorda”, publicada per primer cop l’any 1917 i ara editada per l’editorial L’Avenç. La presentació, que es va convertir en una improvisada tertúlia amb interessants aportacions del públic, va ser conduïda per Margarida Casacuberta, professora de la Universitat de Girona i cap del Grup de recerca de Literatura Contemporània, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i per Maria Dasca, doctora en Filologia Catalana i autora de la tesi El sentit de la bogeria en la narrativa catalana contemporània (1899–1939) (Universitat de Barcelona, 2008).

L’argument de la novel·la té com a protagonista la Niña Gorda, una criatura de dimensions desmesurades que s’alimenta de les novel∙les fulletonesques que el seu pare, Giordano Bruno, un lliurepensador del barri de Gràcia que acabarà consumit per l’alcohol, reparteix a domicili. El fenómeno –nom amb què és designada la protagonista, fent referència als “monstres” que s’exhibien a les barraques de fira– es convertirà en un ésser rebutjat per la societat i pels seus propis pares, que la posaran en mans de personatges sense escrúpols que la convertiran en espectacle circense. Com a atracció d’un circ decadent, la Niña Gorda es veurà immersa en un triangle fulletonesc amb els dos homes que se’n rifen la propietat, el Domador i el Tatuat, amb la complicitat d’una tia valenciana gelosa i sinistra.

Només per l’argument i la firma de Rusiñol l’obra podria tenir l’èxit assegurat. L’esperpent, la llengua fresca –aquell català que es parla, que defensava Pitarra– i l’humor i la ironia aguts de l’autor són una garantia per passar una bona estona llegint. Però no és només això. Aquest esperpent, l’excés, l’exageració constant a l’hora de descriure la realitat, acosta La “Niña Gorda” a l’expressionisme i a les avantguardes. Maria Dasca parla de la “teratologia expressionista” com a tradició literària que integra aquelles figures i personatges que són un atac a l’esperit i al discurs literari de la societat burgesa.

El fenómeno pateix de bovarysme, terme sorgit a partir del personatge d’Emma Bovary de la novel·la de Flaubert, i que defineix un trastorn psicològic que consisteix en una alteració del sentit de la realitat per la qual una persona es considera una altra que no és. A la Niña Gorda la sola cosa que li interessa és llegir els fulletons que reparteix el seu pare, en el sentimentalisme tràgic dels quals descobreix l'única vida que per a ella té sentit, i serà en el paper que li toca viure com a atracció de fira que se sentirà ella mateixa.

Però més enllà de la novel·la, el personatge de la Niña Gorda és un atac a la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i als postulats idealistes del Noucentisme, que té en la Lídia de Cadaqués una altra mena d’Emma que es creu el personatge orsià. Rusiñol fa un al∙legat a favor del xaronisme popular (el de L’Esquella de la Torratxa, per exemple, on escrivia una columna que signava com a Xarau i que venia a ser una resposta intel·lectual al “Glossari” que d’Ors firmava com a Xènius a La Veu de Catalunya)”; en paraules de Dasca, Rusiñol crea un estereotip inclassificable i inefable, i l’insereix en un muntatge lúdic, que permet intervencions vives i immediates, farcides d’exclamacions, interrogacions, onomatopeies i punts suspensius, que es poden comparar a les pràctiques experimentals dutes a terme pels surrealistes per tal de crear un llenguatge nou.

Com explica Margarida Casacuberta a Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite (Barcelona, 1997), La “Niña Gorda” formava part d’un projecte antinoucentista (però també autocrític), que comprenia les novel∙les El català de “La Mancha” (1914) i El Josepet de Sant Celoni: novel∙la picaresca (1918). Tres obres que fan servir un humor hiperbòlic a fi i efecte de deconstruir alguns dels tòpics de l’imaginari orsià, i, en especial, el de la dona civilitzada, el de la disciplina de l’“Home qui Treballa i qui Juga” i el de l’ús arbitrari de la paraula. Amb la filosofia de l’“Home qui Treballa i qui Juga” Ors s’oposava al romanticisme –que prescindeix de la cultura– i a l’ascetisme –que prescindeix dels elements naturals–, i ens abocava a un concepte de Raó que Ors anomena seny.

Estem davant, doncs, d’una lluita entre aspectes que, en bona part, han conformat l’imaginari cultural català. Per un costat, els de la literatura realista –amb totes les deformacions i ficcions que vulguem–, amb la novel·la com a principal arma de combat; i per l’altre, l’idealisme noucentista, artificial i civilitzador, i en molts sentits guanyador d'aquest enfrontament. La manca de normalitat de la cultura catalana, amb guerres, dictadures i exilis, i una imposició acadèmica més filla del Noucentisme que dels corrents europeus del segle XX, ens han dut a tenir una visió de la literatura catalana allunyada del signes dels temps (sobretot pel que fa a la prosa). És cert que alguna cosa d’això hi ha, però és esperançador comprovar que el rescat d’obres com La “Niña Gorda” (o La Xava i Sota Montjuïc de Juli Vallmitjana, per exemple), el “descobriment” de la literatura de l’exili i la recuperació dels gran periodistes del primer terç del segle XX, desmenteixen algunes de les limitacions de la literatura catalana.

A mi, però, si he de ser sincer, el que més m’interessa són els elements de la cultura popular que Rusiñol fa servir a la novel·la, cosa que no sorprendrà els lectors de Bereshit. Els fenómenos i les barraques de fira de la novel·la van formar part del panorama barceloní. Primer van ocupar la plaça Catalunya i la Rambla, fins que l’Ajuntament les va fer enderrocar (1895) per la urbanització definitiva de la plaça. Les barraques, les atraccions i els museus de cera i anatòmics van emigrar cap el Paral·lel, que després de l’enderroc de les muralles medievals (1854) es va convertir en un espai fronterer i des de 1892 en territori d’oci popular.

Santiago Rusiñol (1861-1931) no va ser aliè a aquesta realitat excèntrica i així la reflecteix a la novel·la. Però encara podem anar més lluny i preguntar-nos si es va inspirar en fenòmens reals o si els protagonistes són només fruit de la seva imaginació. Podem identificar els personatges de La “Niña Gorda”? Gosaria dir que sí.

El número 15 de la Rambla de Canaletes –on entre 1875 i 1895 havia el Cafè Pelayo, a finals del segle XIX, els Almacenes el Globo, i a principis del segle XX, el fotògraf Amadeo–, i que es correspon amb l’edifici que actualment fa cantonada amb el carrer Pelai, va ser un lloc on s’exposaven habitualment museus anatòmics. Ja n’hem vist a Bereshit més d’un exemple, com el del Teatre Romea: col·leccions de figures de cera que mostraven l’anatomia humana i els efectes de les malalties venèries, i que s’acompanyaven sovint d’aparells de tortura o galeries de figures cèlebres. L’any 1863 s’hi va instal·lar un i el 1868, un altre. En aquest últim, a més de les figures de cera i anatòmiques, s’hi exhibia, com anunciava el diari La Pubilla, una “dona grossa”, que ho havia de ser tant que se la mostrava al costat d’un elefant perquè la gent pogués comparar.

No sabem si Rusiñol, que aleshores tenia 7 anys, va veure el fenómeno de la “dona grossa”, però és fàcil imaginar-se que en va sentir parlar. En tot cas, quinze anys més tard, el 1883, La Vanguardia anunciava:

“En la actualidad se exhiben en la plaza de Cataluña verdaderos y rarísimos fenómenos, que son la admiración y asombro de cuantos los visitan. Tales son: la “mujer tigre”, la “joven aragonesa” y la “niña jigante”, ésta última muy conocida en Barcelona donde se se ha criado desde niña y que se presenta al público por última vez.”

No hi ha cap mena de dubte que aquesta “niña jigante” [sic] tan popular a Barcelona no va passar desapercebuda a Rusiñol i bé podia haver estat el fenómeno que va inspirar el personatge de la novel·la. De la “joven aragonesa”, no som capaços d’imaginar-nos quines peculiaritats la feien tan excepcional com per exhibir-la en públic. Però pel que fa a la “mujer tigre”, sabem que es tractava d’una noia de 16 anys que, segons la premsa, tenia “esparcidas por todas las regiones de su cuerpo, sobre todo en el dorso, multitud de manchas morenuzcas”. El mes de març del mateix any, la “mujer tigre” va tenir companyia felina a la mateixa barraca: una pantera de veritat.

“La pantera que mañana ha de luchar con el perro “El invencible”, en la plaza de Toros, ha sido ya conducida á esta ciudad y se halla expuesta hoy en el local de la plaza de Cataluña donde se exhibe la “mujer tigre.”

El domador Bidel en un cartell promocional


El personatge del Domador no té, en principi, més secret. Els domadors que van actuar a Barcelona exhibint les seves col·leccions zoològiques han estat nombrosos. L’any 1888, però, van coincidir a la ciutat, durant l’Exposició Universal, dos dels més famosos: Rodenbach i Bidel. Aquest últim no era la primera vegada que venia a Barcelona. L’agost de 1877 Bidel es va instal·lar en un solar de la Gran Via, on avui hi ha l’hotel Avenida Palace. L’espectacle, però, es desenvolupava en els jardins del Prado Catalán, en el passeig de Gràcia. La fama de les seves actuacions per tot Europa el precedia, però a Barcelona se la va guanyar anunciant el seu espectacle passejant acompanyat d’una lleona per la Rambla fins la plaça de Sant Jaume.

El Capità Costentenus, el més famós home
tatuat de la segona meitat del segle XIX,
exhibit en el Museu Americà de Barnum


A l’Exposició Universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits, un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Vracoman pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres de llargada. Nascut a Àustria, era fill d’una dona italiana que va morir en el part. La criatura pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.

Foto de Guillem de Plandolit (1904)
(Font: Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella)


Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’Home Museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury i com el Tatuat de La “Niña Gorda”: el personatge de Rusiñol tenia el cos tatuat de cap a peus, amb passatges de la Bíblia, al pit, i amb relats eròtics, a l’esquena. Entre els anys 1903 i 1904, Vracoman van estar de gira per diverses ciutat de l’estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona. Així el descrivia la premsa.

“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.”

Tot plegat són massa coincidències com per no pensar que existeix una relació entre aquests personatges de barraca de fira i els protagonistes de la novel·la de Rusiñol. En tot cas, tant si és així com si no, el que és realment important és l’ús que l’autor en fa a l’obra; la recreació literària i la construcció dels personatges, tan allunyat del que estem acostumats en la literatura catalana. Com a mínim en allò que se’ns ben com a normal en el nostre àmbit cultural. En aquest cas, l’autèntic fenómeno és la novel·la, escrita en el context d’aquella Barcelona cosmopolita, glamurosa i vulgar; d’aquella ciutat d’excessos enmig de la Gran Guerra. Llegir-la és gairebé una obligació higiènica.

dimecres, 28 gener de 2015

Kirman: 50 anys de fakir i la màgia de Déu



En Josep Miret porta 50 anys sent el Fakir Kirman. Per celebrar aquests 50 anys de carrera el proper dissabte 28 de febrer, a les 12h, el Circ Museu Raluy, instal·lat en el Moll de la Fusta de Barcelona fins el dia 1 de març, acollirà un espectacle amb diferents artistes. De moment ja hi ha confirmada la participació d’Enric Magoo (Frankenstein), Akirachan (Malabarista), Judita Látigos (Llançadora de Punyals) i Els Pipos (Pallassos Musicals). Les entrades es podran comprar a la taquilla del Circ Raluy, en horari de circ qualsevol dia o dos hores abans el mateix dia.


Fakir Kirman
50 anys de faquir: 1964-2014


50 anys als escenaris

Un faquir és, des del punt de vista místic, un asceta que controla el cos i la ment, i aconsegueix dominar el dolor, levitar i assolir estats de catalèpsia. En el món de l'espectacle, els faquirs se centren en la demostració de la insensibilitat física. Com la màgia, és un art escènic envoltat del misteri que el propi artista s'encarrega de crear invocant mons llunyans que encara ara imaginem a Orient.

Josep Miret Quitllet (Cornellà de Llobregat, 1946) és el darrer representant d'un món mític associat al vell circ de les ànimes itinerants, avui convertit en un espectacle purament estètic deslligat de l'alteritat, de la vida en els marges de la realitat.

Enlluernat per Sueños de circo (Kurt Hoffmann, 1954), amb Lilli Palmer i Romy Schneider, amb 10 anys Josep Miret decideix que serà artista de circ. De formació totalment autodidacta, debutarà l'any 1964 com a Fakir Kirman. La seva dilatada carrera professional exhibint-se sobre llits de punxes, llançant foc per la boca, travessant el cos i el nas amb punyals, encantant serps, o mastegant i menjant vidres, l'ha dut per tot el món, i si no hagués refusat el contractes que li oferien a Miami i Las Vegas, estaríem parlant d'un mite mundial de l'espectacle circense.

En lloc de fer les amèriques, Kirman es queda aquí, que tampoc es poca cosa perquè la fama del circ català i espanyol no és de primer nivell. Actua acompanyat dels millors artistes tant de les carpes com dels escenaris. Però si hi ha un punt d'inflexió en la seva carrera (no per qüestions qualitatives, sinó pel gir conceptual que representa) és el moment en què coneix Joan Brossa. L'any 1979, Brossa, imbuït del seu esperit heterodox, organitza un itinerari nocturn per Barcelona en el qual combina espectacles musicals i circenses que apleguen personatges com l'actor Albert Vidal, la ballarina Christa Leem, el músic Carles Santos i el mateix Kirman, que passegen el seu art per escenaris tan diversos com el Liceu, l'Estació de França, l'Escullera, el Mercat del Born, el Tibidabo o el Palau de la Música. L'any 1982 va participar en el projecte de music-hall que Brossa va dur a l'Arnau, aleshores tancat. I també amb Brossa, participarà a la pel·lícula Màgica Catalunya, amb guió del poeta i direcció de Manuel Cussó.


El Fakir Kirman amb Joan Brossa (1991)
Foto: Josep Losada/Arxiu Avui


Kirman continua encara en actiu, i des d’aquell 1964, any del seu debut, han passat 50 anys i els companys, amics i seguidors hem volgut fer-li un homenatge per celebrar aquest mig segle de vida professional dalt dels escenaris. Va ser el passat diumenge 25 de gener en el Teatre del Rei de la Màgia, a l’escenari, actuant sobre un llit de punxes i traient foc per la boca, acompanyat dels mags, Idrox, Vizan, Selvin, Els Norman i del bon amic Alain Denis, autor de Mags i màgia a Catalunya, i col·laborador a Bereshit en les recerques sobre Francesc Roca.

Actuació final del Fakir Kirman durant l'homenatge


Aquest teatre i museu està regentat pels mateixos propietaris de la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa 11, establiment històric de la ciutat, fundat l’any 1881 pel mític mag Joaquim Partagàs (1848-1931), que va instal·lar a Barcelona l’únic teatre màgic de l’Estat espanyol: el Saló Màgic, de la Rambla del Centre 30. El Teatre del Rei de la Màgia està situat en el carrer de Jonqueres 15. La primera impressió és que aquest teatre de màgia està localitzat en un lloc sense més història, però no és pas així. Aquesta illa situada sota la plaça d’Urquinaona i delimitada pel triangle format per la plaça, la Via Laietana i el carrer de Jonqueres, ocupa l’espai que va deixar el monestir de Santa Maria de Jonqueres.

Construït l’any 1293, el monestir acollia una congregació de monges procedent de Sabadell i Terrassa. Tancat per la muralla medieval, el posterior baluard i el Torrent de Jonqueres (ara Via Laietana), la congregació es va dissoldre el 1810. L'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 es va convertir en església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es va decidir enderrocar-lo per raons urbanístiques.


El monestir de Santa Maria de Jonqueres quan era caserna,
vista des de la plaça de Jonqueres (a la dreta el carrer Jonqueres)
Foto: Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes


El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 (ocupava la plaça de Sant Miquel de darrere de l’Ajuntament, a sota de la qual hi ha restes d’unes termes romanes).

D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi alcen dos teatres, el Borràs i el del Rei de la Màgia. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és. Perquè, la màgia no és real, oi? No, la màgia és fantasia. I si fos real? Aleshores ho seria per art de màgia.

Màgia Borràs

I això és tot? Déu ha abandonat el seu temple i ens ha deixat en mans de pagans, endevins i mags? No. Déu habita el principal just a sobre del Teatre del Rei de la Màgia i paret per paret amb el Teatre Borràs, a l’Oratori de la Santa Faç.

La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297, i posteriorment va passar a designar la piadosa dona que va eixugar la faç de Crist, Verònica, l’etimologia del qual prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament.

Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz –una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.

Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i al morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina.


Altar de l'Oratori de la Santa Faç
Foto: Xavi Soro (Crónicas de Thot)


La capella ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre el Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu camí del Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç i es pot visitar de dilluns a divendres de 10 a 13 h i de 16 a 19 h, excepte a l'hivern, que només obra dimarts i dijous a les 18 h.


[Boles extres]

Le fakir de la chapelle, a Toronto

El Oratorio de la Santa Faz de Barcelona, a Crónicas de Thot


Caixa de Màgia Borras Nº 1, de 1956
Il·lustració de Sabatés

dilluns, 19 gener de 2015

Moby Dick a Barcelona

La balena del Museu de Ciències Naturals,
l'any 1922, en el Museu Martorell
Font: Museu Darder de Banyoles


Moby Dick a Barcelona? Sí, l'any 1954. Quan semblaven haver desaparegut, una barraca de fira reclamava l'atenció dels barcelonins. Però comencem pel principi.

La presència de balenes i altres cetacis varats en el litoral barceloní ha estat al llarg de la història força habitual. Un dietari de la Generalitat del segle XV comenta que una balena s’ha quedat varada en els sorrals del delta del Llobregat.

Si parlem de balenes i Barcelona, ràpidament ens ve al cap l’esquelet de l’espècimen que es conserva en el Museu de Zoologia, exposat durant molts anys en el Castell dels Tres Dragons del Parc de la Ciutadella, i avui al Museu Blau del Fòrum. Però aquest rorqual comú no va arribar a la ciutat ni per la seva pròpia voluntat ni pels corrents marins, sinó que va varar a les platges de Cap Ras de Llançà, el juny de 1862. Joan Baptista Serinyana, veí de Llançà, anotava en el diari on recollia tots els fets que s’esdevenien al poble (conservem la grafia original):

"Lo dit en lo dia 16 de juñ à Capderras (Cap Ras) agafan una ballena viva que feya 95 pams de llarc del cap a la cua. Tenia lo cap pla y feya 9 pams de ampla. El ram de la cua feya 52 pams de ampla. Las duas barras eran com el cos de un home. La espinada era com una viga al sim de l’esquena 24 pams. Los ossos sels vengueren en Barcelona per pussà al Museu."

La notícia va córrer pels diaris i la balena va tenir un parell de visitants il·lustres, Narcís Monturiol, natural de Figueres, i el Dr. M. Paul Gervais, professor d’Història Natural de la Universitat de Montpeller, especialista mundial en cetacis. La universitat francesa va voler comprar l’esquelet, però tant el poble de Llançà com les autoritats van preferir que es quedés a Catalunya, i durant les següents setmanes es va formalitzar la venda de l’esquelet. Els ossos van ser escurats dins l’agua i els ossos dipositats ordenadament pels mariners sobre la platja. El trasllat a Barcelona es va fer en un veler.

L’esquelet va estar exposat a la Universitat de Barcelona fins l’any 1917, any en què el museu de la Facultat de Ciències de la Universitat va ser desmuntat. La Junta del Museu de Ciències Naturals, que s’encarregava de la gestió del Museu Martorell, s’interessa per part del material (l’esquelet de la balena i alguns altres exemplars. Un fuster, Francesc Arasa, desmunta la balena a la Universitat i la trasllada al Museu Martorell, on tornarà a ser muntada sobre una tarima gran i dues columnes de ferro, com es pot veure a la fotografia de 1922.

A partir de 1923, el Museu Martorell trasllada la col·lecció de zoologia al Castell dels Tres Dragons, que a partir d’aquest moment serà el nou Museu de Zoologia. L’any 1986 el Museu va renovar la sala de la planta baixa, moment en el qual la balena va ser subjectada al sostre, lloc on va restar fins l’accidentat trasllat al Fòrum: durant el desmuntatge va caure la mandíbula i es van trencar els ossos nasals.

A Barcelona van ser força habituals les exposicions en barraques de fira i salons dels animals marins capturats per pescadors o que quedaven varats a les platges de la ciutat. Els diaris n’informaven puntualment i la seva presència atreia la curiositat dels barcelonins. L'atracció del mar, de l'abisme, la recerca del monstre, del Leviatan. Si la balena després d'empassar-se'l, va vomitar Jonàs a la sorra de la platja, ara és ella que s'autoimmola, i sobre l'altar de la barraca s'ofereix en sacrifici a la curiositat humana.


 La barraca del peix, L’Esquella de la Torratxa,
1 d’octubre de 1897 (Foto: Rus)


Durant les festes de la Mercè de 1897 va ser exhibit en una barraca del Portal de la Pau un cetaci, juntament amb dos exemplars més no tan “monstruosos”, en paraules del Diario de Barcelona, al preu de 15 cèntims l’entrada. La Publicidad en feia una crònica:

“En aguas de la rada, cerca la boya del Llobregat, fue cogido ayer al mediodía y de la manera más inesperada uno de los temibles escualos que, según dijimos hace días, habían sido vistos por varias personas. […] La noticia de la extraña pesca se propagó en seguida por los muelles y la Barceloneta, afluyendo al indicado sitio considerable gentío, que á duras penas podían contener los agentes de policía. Allí se le abrió el buche, habiéndosele encontrado un trozo de caimán, la cabeza y las patas. También se le extrajo el hígado, el cual pesó siete quintales. Según opinión de personas peritas que vieron al escualo, dicen que es una llama de la costa SO de África, animal tanto ó más temible que el tiburón y la tintorera. Tiene la cabeza mucho mayor que los tiburones y el hocico más achatado que aquéllos. La boca es enorme, pues pueden pasar por ella dos personas a la vez; está armada con dos hileras de dientes triangulares de filo inclinado como la guillotina. El gran alote del lomo y las aletas laterales son iguales a los de los tiburones y la cola difiere algo de las de aquéllos. Además tiene unos ojazos verdes y fosforescentes como los animales de raza felina y su piel forma un granito sumamente duro. Fue vendido públicamente por ochenta duros con objeto de exponerlo hoy al público en un barracón.”

L’Esquella de la Torratxa no va desaprofitar l’ocasió de fer-ne escarni, sobretot a causa de l’olor. Pocs dies després, l’animal va ser dissecat perquè la descomposició feia perillar el negoci. Aquell mateix any, la balena va ser exhibida a Saragossa durant les festes del Pilar, i a finals d’octubre s’instal·lava la barraca a Badalona.

 La barraca del peix, L’Esquella de la Torratxa,1 d’octubre de 1897


El mes de setembre de 1898, un altre cop durant les festes de la Mercè, es va instal·lar a la Rambla del Centre 36, on va estar el Café Colón, una exposició de peixos rars i d’altres animals marins, on va ser possible tornar a contemplar el cetaci dissecat que l’any anterior va estar en una barraca en el Portal de la Pau. En torna a informar el Diario de Barcelona:

“En el local de la Rambla del Centro donde estuvo instalado el Café Colón, se inauguró anteanoche una exposición de peces raros, crustáceos y algas marinas recogidas por D. Juan Soler, conocido por Xicás. La exposición ha sido instalada con bastante gusto y figuran en ella la llama que se exhibió el año anterior, varios tiburones, tintoreras, llunadas, delfines, peces-emperador y espada, culebras de mar, otros peces raros y una numerosa colección de crustáceos, madréporas y algas marinas muy curiosas.”

L'aquàrium de la Barceloneta (1966)


Més enllà d’aquestes exhibicions en barraques de fira amb animals morts, ja vam veure a La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona que el parc va tenir un aquàrium al pis superior de la cascada de la font monumental, i fins que el Parc Zoològic –inaugurat el 24 de setembre de 1892– no va disposar d’instal·lacions per a peixos, Francesc Darder va construir basses d’aclimatació i una piscifactoria. L’any 1963, Franco inaugurava l’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras a la Barceloneta, davant dels Banys de Sant Sebastià, amb quaranta-quatre tancs d’aigua i un terrari amb tortugues centenàries. Va tancar el 1987, quan ja feia anys que lluïa una atractiva decadència. I no va ser fins 1995 que va obrir l’actual Aquàrium del moll d’Espanya al Port Vell.



L’any 1983 arribava al zoològic de Barcelona l’orca Ulisses procedent del Rioleón Safari d’Albinyana (Baix Penedès). Va estar a l’Aquarama del parc fins l’any 1994, en què va ser traslladada al Sea World de San Diego (Califòrnia, Estats Units) perquè la piscina se li havia fet petita.

El 1983 és l'any en què una altra balena va ser trobada morta a la platja del Prat de Llobregat, davant del Club Nàutic. Un altre rorqual  comú, de 19 metres de llargada. L'esquelet va ser cedit l'any 1985 per l'Ajuntament del Prat al zoològic de Barcelona i des aleshores està exposat en el seu recinte. Hi ha hagut altres casos posteriors, com el de 1986, en què la balena va morir al topar amb un petrolier, però en cap d'ells se n'ha conservat l'esquelet.

Esquelet de la balena del zoològic de Barcelona
(Foto: Zoo BCN - Ajuntament de Barcelona)


Abans, però, de la inauguració de l’aquàrium de la Barceloneta –que havia estat una iniciativa nascuda l’any 1953 de la mà de l’alcalde Simarro– es va produir una curiosa coincidència. El 30 de desembre de 1954 s’efectuava a Las Palmas de Gran Canària l’avarada de la Balena Blanca, la maqueta a mida real de la balena Moby Dick, que havia de servir per al rodatge de la pel·lícula que John Huston va dirigir basant-se en la novel·la de Herman Melville. La Vanguardia ho explica així:

“En el varadero de 1a Compañía Carbonera se procedió esta tarde a botar al agua la “Ballena Blanca”, construida para rodar las escenas finales de la película Moby Dick. Esta “ballena” pesa con lastre unas 100 toneladas aproximadamente y mide 24 metros de largo. Ha sido construida sobre el casco de una embarcación aljibe con la que se suministraba agua a los buques. Un público numeroso acudió a presenciar la botadura que revistió los honores de gran acontecimiento, rompiendo en la cabeza de la “ballena” la clásica botella de champaña, la hija del gobernador civil, Amalia Guillén.”

Fotograma del No-Do núm, 599B del 28 de juny de 1954


Aprofitant l’expectació que el rodatge de la pel·lícula va despertar, l’estiu de 1954 es va muntar un espectacle com aquell de 1897, amb una balena que havia estat caçada a l’Atlàntic el 14 d’abril (data significativa per caçar un “monstre”). Sota el títol “Exposición cultural y científica de la Ballena Gigante" (la mateixa retòrica de les barraques de fira i dels museus antòmics: el "científicament comprovat" de la publicitat moderna), el cetaci va estar exposat a Madrid (el No-Do en va deixar constància), fins que va viatjar a Barcelona, probablement després d'haver fet una gira per Europa, si fem cas de la publicitat.

L’exposició a la nostra ciutat va ser inaugurada el 28 de desembre de 1954, el dia dels Sants Innocents, al Portal de la Pau, al final de la Rambla, al costat del monument a Colom, casualment a pocs metres d’on va estar situada la Barraca del Peix de 1897.




La relació de Barcelona amb les balenes acaba convertint-se en una marca turística quan l'any 1963 s'inaugura el càmping La Ballena Alegre en el terme municipal de Viladecans. En aquells anys d'expansió l'autovia de Castelldefels es converteix en un zoològic de noms d'animals per aquells càmpings que colonitzen la costa i les pinedes: Toro Bravo, Albatros, Tortuga Ligera... L'oci popular no es deslliure mai de la imatge dels jardins d'aclimatació, animals o humans.




*

Agraïments a Jorge Ordaz, que ens ha posat sobre la pista de Moby Dick a Barcelona; a Francisco Arauz, que ens ha ajudat amb la documentació gràfica; i a Joanot Pasqual, que ens ha fet veure l'oblit de la balena del zoològic.

Experiències baleneres des de Toronto: "Jo no vull ser arponer".

dilluns, 12 gener de 2015

El Zoològic de Barcelona: d'Horta a la Ciutadella

L'Avi en el zoològic del Parc de la Ciutadella (ca. 1900)


El 1872, Lluís Martí-Codolar –banquer i fill d'un dels fundadors de l'antic Banc de Barcelona– va començar a reunir una col·lecció d’animals vius, el Jardí Zoològic, en aquells moments única en tot l’Estat. La va instal·lar en una finca de la seva propietat a la vila d’Horta, la Granja Vella, on avui hi ha els Jardins del Seminari Salesià Martí-Codolar. La fallida de l’empresa el va obligar a desprendre’s dels animals, moment en el qual Francesc Darder en proposa la compra a l'Ajuntament per evitar que la col·lecció zoològica surti de Barcelona. Martí-Codolar disposava de 163 animals (41 mamífers, 120 aus i 2 rèptils) i l’Ajuntament va pagar 30.000 pessetes. Algunes gàbies buides i els abeuradors dels animals encara es poden veure en els jardins.


 Martí i Codolar a la Granja Vella d'Horta

A l'esquerra, l'lefant a la Granja Vella, quan encara era
conegut com a Baby. A la dreta, dues imatges de l'elefant,
dissecat i l'esquelet que es conserva en el Museu de Zoologia


Aquest Jardí Zoològic acabarà sent l’embrió del Parc Zoològic actual, inaugurat, sota la direcció de Francesc Darder, el 24 de setembre de 1892 en els espais que havien quedat lliures després de l’Exposició Universal de 1888. L'estrella del parc era l'elefant Baby, que després de passar 10 anys a la Granja Vella, al zoològic va ser conegut amb el nom de l'Avi. El nom va fer tanta fortuna que més d'una generació de Barcelonins anomena Avi l'estàtua del mamut del Parc de la Ciutadella. Els ossos de l'elefant es conserven en el Museu de Zoologia de la ciutat.

Dins del nou Parc de la Ciutadella, concebut com a parc científic de la ciutat, el Zoo es concep com l’espai urbà públic que té com a missió la conservació de la fauna silvestre, per això, la Junta Tècnica del Museu de Ciències Naturals i Jardins Zoològic i Botànic de Barcelona estableix com objectiu principal garantir el caràcter científic de la institució a més dels objectius d’entreteniment i esbarjo.


Portada del catàleg de 1897, un dels pocs exemplars que queden
(Col·lecció particular EHM)


Un detall que només coneixen els especialistes és que per sufragar les despeses i el manteniment del zoològic es va editar aquest primer catàleg de 1897 que reproduïm, on es posen a la venda animals vius i ous, i s'ofereix a les universitats, instituts, seminaris i col·legis d'ensenyament secundari animals morts per disseccionar en els laboratoris de biologia, o esquelets i animals preparats per ser dissecats i exhibir en els gabinets d'història natural. El catàleg és un llistat de totes les espècies del zoològic i s'indiquen el nom comú, el nom científic de l'espècie, la procedència i els preus, amb distinció si es tracta de mascles o femelles (més cares), o cries. Els exemplars més cars, amb diferència, són l'elefant indi, 20.000 pessetes, i les lleones, 10.000 pessetes, per només 1 pesseta que costava una gallina.




Dins del cicle de col·loquis "Natura i ciència al parc: continuïtats i discontinuïtats de les ciències naturals a la Ciutadella", organitzat per la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tècnica i IMF-CSIC, i coordinat per Laura Valls i Ferran Aragon, el proper dijous 15 de gener es farà la xerrada "El primer parc científic de Barcelona. La transformació de la Ciutadella (1872-1917)", a càrrec de Laura Valls (CSIC) i Oliver Hochadel (IMF, CSIC), a l'Institut d'Estudis Catalans del carrer del Carme 47, a les 19h.

[+] El primer zoològic, de Xavier Theros


La Casa dels Lleons (1894)

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum