La reconstrucció de Barcelona i altres mons

dilluns, 6 de febrer de 2017

I després de la guerra... Barcelona

Fotogrames de Barcelona, ritmo de un día (1940)
Muntatge de Naranjas de Hiroshima


Barcelona, ritmo de un día va ser dirigida per Antonio Román, que pertany a aquell grup de cinestes que van aparèixer durant la República, però que van fer fortuna a la postguerra, com José Luis Sáenz de Heredia o Rafael Gil, i a qui alguns recordaran, sobretot, per ser el director de Los últimos de Filipinas (1945).

Román va acabar el documental l'octubre de 1939, i s'incorporava al catàleg de Cifesa per a la temporada 1940-41. Tant Román com el guionista José González Ubieta fan evident amb el títol quina és la seva font d'inspiració: la pel·lícula de Walther Ruttmann Berlín, simfonia d'una ciutat (1927). Salvant les distàncies ètiques i estètiques de l'Alemanya de la República de Weirmar, el documental és un exercici d'estil, ritme i muntatge que vol retratar la vida de la ciutat pocs mesos després de l'entrada a Barcelona de l'exèrcit sublevat, el 26 de gener d'aquell mateix any.




Aquesta coincidència temàtica i formal no és una coincidència. Entre finals de la dècada de 1920 i principis de 1930, el fenomen de retratar el ritme de les gran ciutats es va estendre per tot el món. En són un exemple París: Rien que les heures (Alberto Cavalcanti, 1926) i Etudes sur Paris (André Sauvage, 1928); Praga: Praha v zári svetel (Praga de nit; Svatopluk Innemann, 1928); Moscou: Chelovek s kino-apparatom (L’home de la càmera; Dziga Vertov, 1929); São Paulo: São Paulo, sinfonia da metrópole (Adalberto Kemeny i Rudolf Rex Lustig, 1929); Niça: À propos de Nice (Jean Vigo, 1930); Lisboa: Lisboa, crónica anedótica (Leitão de Barros, 1930); Oporto: Douro, faina fluvial (Manoel de Oliveitra, 1931); o Nova York: A Bronx Morning (Jay Leyda, 1931).

L'objectiu conceptual d'aquestes cintes és descobrir el ritme intern de la ciutat, que sovint resta ocult a la mirada profana. Els resultats són diversos, amb propostes que van des d'una exposició purament formal a propostes avantguardistes en què la càmera, la distorsió o el muntatge juguen a crear la realitat, forçant la imatge coma interlocutor amb l'espectador en aquells anys en què el cinema mut començava a deixar pas al sonor i, per tant, a una nova forma de narrar.

Barcelona, ritmo de un día s'acosta a aquesta proposta però resulta evident que l'objectiu assolit és un altre. Malgrat tot, també es pot argumentar que la nostra mirada no és neutre perquè ens hi enfrontem ideològicament. Durant prop de deu minuts, la cinta retrata la vida urbana i posa un èmfasi especial en la indústria, la mecànica i tot allò que pot ser un signe de progrés, i en les actituds quotidianes dels personatges anònims que hi surten anant a la feina, al port, passejant per la Rambla i la plaça de Catalunya i divertint-se com anuncien els neons de les façanes dels cinemes i els teatres, evitant qualsevol signe dels estralls de la guerra i de la misèria que va comportar. Res no ha passat durant els darrers tres anys: la Barcelona industriosa i treballadora del tòpic, camina autocomplaent després d'haver-hi posat ordre a cop de bombes i repressió, acompanyant les imatges amb la retòrica d'aquella veu en off dels noticiaris del No-Do, que no ens va abandonar en tot el temps que va durar la dictadura. En aquest sentit, el documental és tan interessant pel que mostra com pel que amaga.

I malgrat tot, és una mirada sobre la ciutat, que ens ajuda a descobrir-la; una de les moltes Barcelones construïdes i desconstruïdes al llarg dels temps. Els relats, vinguin d'on vinguin, també fan la ciutat i construeixen imaginaris que s'acaben compartint de manera totalment acrítica.






*

Sobre Antonio Román i Barcelona, ritmo de un día podeu consultar Antonio Román: un cineasta de la postguerra de Pepe Coira.

dijous, 12 de gener de 2017

2001, HAL 9000 i el Gólem



El 12 de gener de 2017 HAL 9000 fa 25 anys des de la data del seu naixement a la pel·lícula 2001: Odissea de l'espai, dirigida per Stanley Kubrick i estrenada el 1968. HAL és una supercomputadora dotada d'intel·ligència artificial. Celebrar-ne la data de la creació no tindria més importància si darrere d'aquest "personatge" cabdal en l'argument de la pel·lícula no s'hi amagués una història que ha passat desapercebuda fins ara. Per arribar a l'ànima de HAL, comencem pel principi, abans del seu naixement, amb unes dades que no per ser conegudes deixen de ser interessants i que ens permeten recular fins el segle XIX.




L'any 1892 el compositor britànic Harry Dacre (1860-1922) escrivia "Daisy Bell", una de les cançons més populars del music hall del segle XIX i que va popularitzar la cantant anglesa Katie Lawrence (1868-1913), l'any 1899.

Entre els anys 1961 i 1962, el físic John Larry Kelly, de Bell Labs, utilitza un ordinador IBM 704 per sintetitzar per primer cop la veu humana i fa servir la coneguda cançó de Harry Dacre.




El recorregut de la cançó continua quan l'any 1968 "Daisy Bell" es converteix, no pas per casualitat, en una de les cançons més tristes de la història del cinema. Reculem mentalment a aquell 1968, tan significatiu per moltes raons. Sortíem un vespre del cinema Florida de Barcelona, just al costat de l'enyorat Price de les vetllades de boxa i de lluita lliure, després d'haver participat en un espectacle visual com fins aleshores no havíem vist mai en una pantalla. Els més petits no teníem edat per entendre ni el significat ni el sentit narratiu de 2001: una odissea de l'espai, d'Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke, però els adults tampoc; l'ús de la música, la coreografia, el so com a tècnica narrativa, els efectes especials i tots els elements tècnics de 2001 ens van segrestar els sentits. Vam sortir del cinema amb la sensació d'haver participat en un esdeveniment important. Vam créixer sense ser-ne conscients.

Però un regust agre ens quedava a la boca després d'haver presenciat la trista mort de HAL 9000, després de rebel·lar-se contra la tripulació de l nau, mentre s'esllanguia cantant "Daisy, Daisy", la cançó que li havia ensenyat el seu instructor, Mr. Langley, a la planta de HAL Laboratories d'Urbana, Illinois, on va néixer aquell 12 de gener de 1992 (1997 a la novel·la de Clarke) que ara celebrem, i per no deixar les xifres rodones, cent anys després que Dacre la compongués sense saber que seria l'últim alè de HAL i del seu àlter ego, el Gólem.


El Gólem en una escena animada de la pel·lícula Der Golem 
(1915 i 1920), de Henrik Galeen i Paul Wegener,
basada en la novel·la de Gustav Meyrink


Kubrick, jueu fill de pares emigrats des de l'est d'Europa (1), juga amb la idea del Gólem, un gegant de pedra al qual li dóna vida, segons la càbala, la paraula hebrea emet (אמת), que significa "veritat" i que du escrita en el seu front. Coneixem aquesta figura llegendària, entre d'altres autors, a través de Jakob Grimm, a El periódico para ermitas (1808); Ludwig Achim von Arnim, amb Isabela de Egipto (1812); E.T.A. Hoffmann i Der Sandmann (1816); pel conte El Gólem, de Isaac Bashevis Singer; però sobretot per El Gólem (1915) de l'escriptor austríac Gustav Meyrink (1868-1932), i per les tres versions de la pel·lícula Der Golem (1914, 1917 i 1920), de Paul Wegener. Malgrat tot, El Gólem i els fets miraculosos del Maharal de Praga (1909), obra clàssica de la literatura jueva en llengua jiddisch del segle XX, de Yudl Rosenberg (Rodomsko, Polònia, 1859 - Mont-real, 1935), rabí, cabalista i estudiós de la tradició jueva, és la història que narra el mite modern del Gólem.

La llegenda explica que el rabí Loew va construir el Gólem per defensar el gueto de Praga de l'antisemitisme. Quan el gegant de pedra embogeix i comença a matar indiscriminadament, com l'ordinador HAL de 2001, Loew el sacrifica esborrant-li del front l'àlef (א), primera lletra de l'alefat i principi de totes les coses, amb la qual cosa queda la paraula met (מת), "mort", de la mateixa que David Bowman apaga els sistemes cognitius de HAL, que es va apagant mentre canta "Daisy, Daisy".

D'acord amb la llegenda, les restes del Gólem estan guardades en un taüt a les golfes de la sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova, de Praga, i pot ser retornat a la vida de nou si és necessari. Només caldrà connectar de nou el sistema operatiu.

Quan vaig donar a conèixer públicament per primer cop aquesta relació entre HAL i el Gólem, un lector em va comentar que havia vist en una escena de la pel·lícula la paraula emet (אמת) a l'ordinador. Jo no l'he sabuda trobar. Si fos així, la teoria del Gólem es convertiria en alguna cosa més que una afortunada coincidència.




*


Nota:

[1] Kubrick va deixar sense realitzar una pel·lícula sobre l'Holocaust. Com afirmen Jan Harlan, durant molt de temps productor executiu del director nord-americà, i la seva filla, volia fer una pel·lícula sobre l'Holocaust, però mai va tenir un bon guió. Kubrick volia aconseguir els drets de la novel·la de Louis Begley, Wartime Lies, la història d'un nen jueu i la seva tia que fugen de l'ocupació nazi de Polònia. Begley  s'havia mostrat reticent a cedir els drets del seu llibre, però la seva admiració per Kubrick va suavitzar la seva postura.

Una vegada més, Kubrick es va embarcar en una investigació exhaustiva. Va fer la localització d'escenaris per Europa i va posar en marxa el càsting: Uma Thurman i l'actriu holandesa Johanna ter Steeg es perfilaven com a candidates al paper de la tia. Però va tenir la mala sort que Spielberg es va avançar amb La llista de Schindler i Kubrick va desestimar temporalment posar en el mercat una pel·lícula de temàtica tan semblant.


La sinagoga sinagoga Staronová, o Sinagoga Vella-Nova,
de Praga, en una postal dels anys 20

dijous, 5 de gener de 2017

Festival de la infància



Des de fa més de cinquanta anys, coincidint amb les festes nadalenques, se celebra a Barcelona el Festival de la Infància i de la Joventut. Nascut el 1963, any en què el saló es va instal·lar en el recinte de la Fira de Mostres de Barcelona a Montjuïc, fins l'any 1966 va dur el nom de Festival de la Infancia. Va ser en aquest mateix any que l'OJE de la Falange va muntar un enorme estand, en el qual van instal·lar un campament d'activitats a l'aire lliure amb ponts, passarel·les, tirolines i tendes de campanya, amb focs de camp i actuacions musicals, així com pistes de bàsquet, voleibol i altres esports.

En aquell 1963 ja feia quinze anys que Radio Nacional de España a Barcelona organitzava la Campaña benéfica, iniciativa de l’actor Emili Fàbregas, conegut popularment com Senyor Dalmau, i el locutor de l’emissora, Joan Viñas. Aquest popular programa tenia com a objectiu que cap nen es quedés sense joguines i dirigia la seva activitat sobretot als nens hospitalitzats, raó per la qual recaptaven donatius que es traduïen no només en joguines sinó també en material quirúrgic, mantes i medicines. L'any 1967, va ser Ràdio Barcelona l'emissora que va agafar el relleu de la campanya, que encara perviu cinquanta anys després. Però aquesta no és precisament una bona notícia: senyal que alguna cosa no es fa bé quan la pobresa afecta tantes llars.


"Queridos niños y niñas,
amados del corazón,
señor Dalmau, señor Viñas,
ya comienza la emisión."


Els senyors Dalmau i Viñas


Per incrementar la xifra dels donatius es va organitzar una rifa que més tard es va convertir en tómboles benèfiques. No obstant això, arribats a l'any 1963, i un cop superada l'autarquia i instal·lats els ministres tecnòcrates em el Govern de Franco, els responsables de la campanya van acordar desenvolupar aquesta campanya en un festival, la primera edició del qual es va celebrar entre el 20 de desembre i el 6 de gener al Palau número 1 de Montjuïc.


Anunci de la tómbola de la Campaña benéfica de RNE
La Vanguardia, 1968


La iniciativa va comptar des d'un primer moment amb el patrocini de l'Ajuntament de Barcelona i la Delegación Provincial del Ministerio de Información y Turismo, i la col·laboració econòmica de diverses firmes comercials interessades en el nen com a consumidor just en el mateix moment en què començaven a entrar en algunes llars els primers electrodomèstics. Malgrat la innocència infantil, el festival no tenien cap més objectiu que el purament econòmic, com ja s'havia posat de manifest a partir de l'any 1942 amb la creació de la Feria Oficial y de Muestras de Barcelona amb què el nou règim volia enllustrar la capital catalana un cop acabada la Guerra Civil. Mireu l'enllaç següent. Espanya entrava en la modernitat.



3r Festival de la infància (1965-1966)

dilluns, 12 de desembre de 2016

La medicina de les dones: ginecòlegs, llevadores i Venus anatòmiques

Figura d'una dona gestant del Museu Roca
Col·lecció Coolen


Fruit d’una immaculada concepció, pocs parts, llegendaris o no, han tingut unes conseqüències històriques tan importants com el de Jesús. Tant és així que any rere any mig món el celebra el 25 de desembre aprofitant el solstici d’hivern. De fet, això no és ben bé així: a l’hemisferi sud el Nadal escau en el solstici d’estiu (coses d’estar cap per avall) i per als cristians ortodoxes el Nadal del seu calendari (el julià) es correspon amb el nostre 7 de gener del calendari gregorià.

Les dones, però, porten parint des que l’espècie humana va adquirir el certificat de qualitat que li ha permès arribar fins avui. I tot i que de fer fills, gestar-los i parir-los sembla ser que tothom en sap (cadascú segons el seu grau de competència de gènere), la història del sexe des del punt de vista reproductiu no s’explica només en quatre línies. L’evolució social i científica ens parla d'un relat que va des de la mateixa idea de la concepció com a fenomen misteriós que va elevar les deesses mare als altars prehistòrics a la reproducció humana sense passar per una cosa tan vulgar com l’intercanvi de fluïts. Pel camí trobem la història del control de la gestació i el part, i els avenços científics que han facilitat una pràctica que sense deixar de ser natural sí que ha patit una sèrie de transformacions que tenen a veure amb la pròpia evolució humana: si més no a Occident, la selecció natural ha quedat aparcada per altres formes de perpetuació de l’espècie, que tenen a veure més amb els gustos (selecció sexual) que no pas amb la supervivència dels millors individus.

I pel que fa al control de la gestació i el part, que hem esmentat abans, la història ens parla de la pèrdua gradual per part de la dona del control sobre el seu propi cos. L’assistència al part va estar lligada al món de les dones fins que va passar a mans dels homes, el segle XV, i medicalitzada durant el segle XVII en el moment en què s’entén el part com a propi de la cirurgia i, per tant, competència dels homes, que eren els únics que, oficialment, podien ser cirurgians. La ginecologia –terme que apareix el segle XVIII– passava a ser l’especialitat mèdica que tractava el cos de la dona i les seves malalties com un objecte diferenciat del cos de l’home. Aquesta separació va portar la dona a ser observada com un individu subjecte a la seva condició sexual i a la seva variabilitat hormonal, i a atribuir-li malalties com la histèria, paraula que ve del grec (ὑστέρα, “úter”) a través del francès (hystérie), i que relaciona les afeccions del úter amb trastorns del comportament que duien sovint les dones a ser tancades en un manicomi.

Aquesta negació de la dona al control del seu cos va dur a una situació tan inversemblant que l’any 1936 el percentatge de ginecòlogues i tocòlogues a Barcelona era inferior al cinc per cent (cap a la resta de Catalunya), el 1975 inferior al quatre per cent. Amb el canvi polític posterior a la dictadura i l’accés majoritari de la dona a la universitat, el 2005 se superava el trenta-tres per cent, i actualment, a la província de Barcelona, ja supera la meitat de ginecòlegs practicants.

Les llevadores –que podríem lligar a aquelles dones sàvies que atresoraven el coneixement tradicional lligat al cos i els remeis, i que l’Església convertiria en bruixeria i a elles en carn de foguera–, van anar perden el seu paper preeminent per convertir-se en assistents de cirurgians i metges. Sense oblidar, però, que la tasca de les llevadores ha substituït durant molt de temps la dels ginecòlegs de manera no oficial, sobretot en aquells casos en què un embaràs no desitjat obligava a buscar solucions alternatives a les institucions oficials i a pràctiques clandestines, tant de seguiment com abortives.




L’evolució de la ginecologia supera la història de la medicina i es converteix en un relat que abasta tots els estaments de la societat. Sembla raonable, doncs, que aquesta història, la de la medicina en general i la dels avenços científics que hi estan relacionats tinguin un lloc des del qual explicar a la societat quin ha estat el camí recorregut, i que expliqui, sobretot, la relació que s’ha establert entre la medicina i els seus usuaris. Però malauradament, el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, que existeix i custodia una col·lecció magnífica d’instruments, fotografies, gravats, llibres, documents i figures anatòmiques, no té una seu des d’on mostrar-se al públic. No és un cas únic. Són moltes les col·leccions (còmic, cinema, farmàcia, autòmats, publicitat, màgia, arts escèniques...), algunes entre les més importants d’Europa i del món, que esperen que els poders polítics apostin per posar-les a l’abast de tothom.

Puntualment, les col·leccions del Museu d’Història de la Medicina surten a la llum. És el cas de l’exposició “La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya”, que fins el dia 5 de gener es pot veure en el Col·legi de Metges de Barcelona (passeig de la Bonanova, 47). Comissariada per Alfons Zarzoso, la mostra és una bona oportunitat per seguir aquesta història que he apuntat i de veure, entre d’altres objectes, instruments quirúrgics i una cadira de parts, que permet una reflexió que va més enllà de la transformació espacial de les persones que hi participen; figures anatòmiques en guix policromat i cera, sorgides dels tallers escultòrics de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona del segle XIX; un espectacular quadre de J. Sala, que ens permet assistir a una intervenció quirúrgica en una de les primeres sales d'operacions de la Barcelona de finals del segle XIX.


Venus anatòmica del Museu d'Història de la Medicina
Foto: Aleix Pons


Entre el passat mes de maig i novembre d’enguany vam poder gaudir d’algunes de les peces de la col·lecció del Museu d’Història de la Medicina a l’exposició “Objectes mèdics sorprenents” del Museu d’Història de la Ciència i la Tècnica de Terrassa, on vaig presentar la Venus Anatòmica. Aquesta figura anatòmica prové del Museu Anatòmic del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, incorporat a la Facultat de Medicina quan la Universitat de Barcelona va tornar de l’exili de Cervera a principis de la dècada de 1840 i es instal·lar a la seu de l’actual Reial Acadèmia de Medicina, al antic Hospital de la Santa Creu. Feta de cera, compartia els usos propis d’aquestes peces per a l’ensenyament de l’anatomia. El seu abdomen es pot desmuntar i permet l’observació dels òrgans, el procés de l’embaràs i l’estructura del fetus. El seu aspecte, lluny dels cadàvers que es feien servir per fer disseccions, és artístic i representa una dona nua amb l’aparença d’estar dormint.


Cartell d'una col·lecció anatòmica del segle XIX


Mitjan segle XIX, les col·leccions anatòmiques, a les quals es van afegir figures que mostraves els efectes de les malalties venèries, les drogues i l’alcohol, van sortir de les facultats i es van convertir en espectacles més o menys morbosos, que al llarg de cent anys van viatjar dels salons de la burgesia culta a les barraques de fira populars de la plaça de Catalunya, la Rambla i els carrers adjacents i el Paral·lel. En aquests context, el cos nu de les Venus servia d’esquer per atraure un públic que no tenia gaires alternatives per accedir al coneixem mèdic i científic, en uns temps en què la sífilis s’havia convertit en una plaga i l’assistència sanitària encara no era un dret universal (vegeu “Quan el cos i les malalties eren un espectacle”).

De les col·leccions que van passar per Barcelona n’hem parlat més d’un cop gràcies a Francesc Roca, un mag convertit en empresari que va passejar la seva barraca de fira en companyia dels seus fills per Catalunya, Espanya i França. Com explicàvem a “El redescobriment del Museu Roca”, aquesta col·lecció va anar a parar a mans d’un particular que la té exposada a Anvers (Bèlgica) perquè a la Barcelona de finals de la dècada de 1980, que és quan es va descobrir, ningú la va voler. Francesc Roca, a més, va aprofitar l’èxit popular del cinema als anys 30 per comercialitzar dues pel·lícules “científiques”: Los averiados (1933), que incidia de nou en les malalties venèries, i Como venimos al mundo (1934), que parlava de la gestació i el part, i que va aixecar la mateixa expectació morbosa que l’any 1968 va despertar Helga: el milagro de la vida quan es va estrenar a Barcelona.

La medicina tal i com la coneixem avui li deu molt a aquell món d’intercanvi de coneixement en mans d’agents diversos, de la mateixa manera que el coneixement tradicional adquirit per aquelles dones sàvies de què parlàvem més amunt ha estat assumit per la farmacologia i la medicina després de passar pels herbolaris. I avui, les col·leccions anatòmiques, a més d’explicar-nos com s’ensenyava anatomia a les facultats i com els públics populars van començar a tenir coneixement del seu cos a través d’espectacles de barraca de fira, ens posa en contacte també amb el món de l’art.




El cas de les Venus és paradigmàtic. El seu valor estètic és tan alt que ha portat a Joanna Ebenstein, fundadora del Morbid Anatomy Museum de Nova York (tancat provisionalment i en perill de mort si no troba finançament a través d'aquesta plataforma de microfunding) i assistent al Congress for Curious People que vam organitzar a Barcelona, a editar el volum The Anatomical Venus. El llibre, en el qual hi hem col·laborat amb notícies i il·lustracions de Venus que hi va haver a Barcelona, recull la fascinació misteriosa per aquestes figures escampades per tot el món. Bellesa, erotisme i mort es barregen en aquestes reproduccions de dones, la majoria de mida natural, que descansen sobre velluts i sedes ornamentades amb collarets de perles i diademes daurades, i ens fan reflexionar sobre les fronteres difuses que separen la vida de la mort, l'art de la ciència, la naturalesa i de la humanitat. Un espectacle entre sublim i sinistre, que prové d'un temps en què el llum de gas il·luminava una part de la realitat mentre la vida mirava de sortir de les penombres.


dilluns, 7 de novembre de 2016

Els banys públics de Barcelona

 
Vestíbul dels Baños Populares de la Ronda de Sant Pau
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense l'autorització d'Agbar


Diumenge 6 de novembre de 2016 ens assabentàvem per un article de l’Helena López a El Periódico, que el Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, 46, corre el perill de ser tancat. Aquest establiment compleix des de fa més de 75 anys una funció social relacionada amb l’higienisme i avui és encara un centre que aplega els veïns dels barris del Raval i de Sant Antoni, molts d’ells amb un poder adquisitiu molt baix i fins i tot amb risc d’exclusió. Però raons socials a banda –sens dubte més importants que qualsevol d’altra–, aquest establiment té una història que cal explicar i preservar perquè la ironia del destí ha volgut que el que passa avui estigui íntimament lligat amb el seu origen. Començarem pel principi.

Urinaris

Malgrat que l’higienisme va començar a imposar-se a Barcelona a finals del segle XIX durant la construcció de l’Eixample, de la mà d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària, molts habitatges no van disposar de vàter, banyera o dutxa fins ben entrada la dècada de 1960. Les cases tenien una comuna, normalment a l’eixida, que en moltes finques havia de ser compartida pels veïns. Pel que fa a l’espai públic, els primers dissenys daten de l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat, i segons algunes notícies l'any 1874 n'hi havia quaranta repartits per la ciutat, d'ús exclusivament masculí.


 Gravat i plànol del projecte dels urinaris
dissenyats per Gaudí (1878)


El 1878, segons La Vanguardia, l'empresari Enric Girossi va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris dissenyats per un jove Antoni Gaudí, que combinaven aquests serveis amb parades de flors, que alhora que els embellia en permetia la vigilància. Aquests urinaris, però no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.


Una vespasiana a la Rambla, l'any 1908


Arran de l'Exposició Universal de 1888, es van començar a instal·lar per la ciutat, seguint una moda parisenca, urinaris públics prefabricats a l’aire lliure, coneguts amb el nom de vespasianes en honor a l’emperador romà Vespasià, que va ordenar la instal·lació d'urinaris públics a Roma i establí un impost sobre els orins. Una notícia de La Vanguardia del 16 de febrer de 1892 anuncia la imminent arribada d'uns urinaris, que es troben a l'estació de Portbou i que anomena "water-closets", que seran instal·lats en llocs com l'Arc de Triomf, la Rambla de Santa Mònica i les places de Jonqueres, Pi i Sant Agustí; i acaba dient que se situaran "en donde existen las garitas de hierro actuales", fent referència a les vespasianes.

Però no va ser fins l’any 1908 que l’Ajuntament, sota l’empenta del doctor Comenge, director del Servei d’Higiene Urbana, va fer un esforç perquè els establiments de concurrència pública com teatres, cafès, casinos i comerços disposessin de vàters per als clients.


Urinaris de la plaça dels Josepets (Lesseps), l'any 1909
Foto: Frederic Ballell


Va ser en aquestes dates que es van començar a construir els primers urinaris públics subterranis, de pagament, que al llarg dels anys es van anar estenent per tota la ciutat com es veu a la llista dels que hi havia l'any 1924, alguns dels quals han persistit fins a dates molt recents en llocs com les places del Teatre, Josepets (Lesseps), Espanya, Urquinaona, Catalunya o Sagrada Família, al carrer Salmerón (Gran de Gràcia, amb Sèneca), davant l’Arnau, al passeig de Sant Joan (entre travessera de Gràcia i Pare Claret, darrere del monument a Clavé), o a l’avinguda de la Llum, en unes condicions molt lamentables.


Urinaris públics de l'any 1924


Potser us preguntareu on feien les seves necessitats els vianants abans que s'instal·lessin les primeres vespasianes i els urinaris subterranis. A casa ens deien que al carrer s'hi havia de sortir pixat. Però en aquella Barcelona tancada dins muralles, atapeïda, sense il·luminació, plena de carrerons enfangats i solitaris, i amb un Raval on encara abundaven els horts, la gent pixava pels racons, com es torna a fer avui perquè només tenen urinaris públics les estacions de ferrocarril. El cul-de-sac del final de la Rambla, entre l'antiga foneria de canons i el carrer d'Anselm Clavé i avui tancat, diu la memòria popular que rebia el nom de carrer del Cagar-hi fent referència al seu ús com a latrina pública.

En tot cas, a la primera meitat del segle XIX i en temps més reculats, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, que disposaven d'una latrina que habitualment se situava sota l'arc de l'escala i que es buidava en el pou negre que s'alimentava de les evacuacions de les llars de la finca i que calia buidar periòdicament. Una solució molt poc higiènica, i més tenint en compte que no es disposava d'aigua corrent. Els urinaris públic al carrer van acabar amb aquesta pràctica més aviat sinistra.

Banys públics, portàtils i balnearis

La higiene personal s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

El Raval, pel seu caràcter obrer i deficitari en infraestructures de tota mena, és potser el barri que va tenir més banys públics. La situació era tan precària que el GATEPAC se’n va fer ressò en el número 7 de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, del tercer trimestre de 1932, i el GATCPAC en el Pla de Sanejament de l’any 1937 fent instal·lar dutxes públiques en els llocs més deprimits de Ciutat Vella.


Els banys de Tras-Correos, del passatge de la Pau



Alguns banys van tenir molta fama gràcies a oferir serveis imitant els balnearis, com Can Casteliu del carrer de l'Arc del Teatre (1814), que passa per ser el més antic de la Península i l'edifici del qual encara subsisteix rere una porta enreixada;  o els banys de Tras-Correos, un impressionant edifici d'estil arabitzant (entre els anys de 1910 i 1956 va ser el prostíbul Xalet del Moro) que tenia entrada pel carrer Nou de Sant Francesc, Gínjol, pels passatges de la Pau i Escudellers, i pel Dormitori de Sant Francesc.

L'any 1869, el doctor Nunell obria les Termas de Cataluña a la plaça de Santa Anna, que van estar actius fins 1892, moment en què, davant de l'èxit, va decidir ampliar-los i traslladar-los al número 3 de la Rambla dels Estudis, just al costat dels grans magatzems El Siglo i l'església de Betlem. Les noves instal·lacions oferien als típics banys de pila i les dutxes un servei de tècniques de rehabilitació amb hidroteràpia, electroteràpia i gimnàstica mèdica; servei de sauna, que era anunciat a la romana: frigidarium, vaporarium i caldarium, i que funcionaven amb un sistema d'estufes graduades; i banys d'aigua i vapor a l'estil d'altres països: turc, rus, irlandès o egipci.




N'hi ha hagut molts des d'aquell llunyà 1814, i n'hi ha que van sobreviure fins la dècada de 1970, alguns en un estat força precari: els Baños Romanos i els Orientales de Nou de la Rambla; el Baños Higiénicos y Medicinales Riera de Sant Pau, 18, que oferia servei de perruqueia i manicura per a senyores; els Baños de Juan Badó de Santa Margarida, 4; els Baños Ledesma; els de la plaça de Sant Agustí Vell; els de Marquès d'Argentera, al costat de l'Estació de França; els del carrer de Santa Anna, 21;  els del carrer de Sant Domènec, a Gràcia; els serveis de dutxa, urinaris i perruqueria de la plaça de Salvador Anglada (plaça de Sants), per a homes i dones; els del carrer de l'Art, 12, al Guinardó (propietat de la família Soriano); al carrer Arizala (Les Corts, entre Pintor Pahissa i travessera de les Corts) o les dutxes i urinaris l'Avinguda de la Llum, que, en un estat molt decadent, van tancar definitivament el 1990.


Publicitat dels Baños Riera del carrer
de Sant Pau, l'any 1925


Però els banys de què guardem una memòria més recent eren els de la plaça Urquinaona, que disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Van ser construïts a finals de la primera dècada del segle XX i es van tancar l’any 1999. Van romandre ocults sota la plaça fins que l'any 2012 van ser definitivament enderrocats i tapats, sense que cap signe exterior ens faci sospitar la seva antiga existència.


Sala de banys dels Serveis Municipals d'Higiene
de la plaça Urquinaona, els anys 20


Els banys de Manuel Solé del carrer de Fortuny (amb un local a Gràcia, amb entrada per la Riera de Sant Miquel i pel carrer de Salmerón, 15, avui carrer Gran de Gràcia) formaven part del gimnàs on el 29 de novembre de 1899 Joan Gamper, amb d'altres socis, va fundar el Futbol Club Barcelona, i on s'oferien servei de dutxes, banys de pila i banys portàtils o a domicili, que eren utilitzats per particulars que volien rentar-se a casa i s'ho podien pagar, o per malalts que no podien desplaçar-se. També hi va haver uns banys portàtils als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya (1882).


El gimnàs i els banys de Manuel Soler, del carrer de Fortuny,
el 1909, abans que el carrer fos obert cap a la Rambla



D'altres, en canvi, es van guanyar la fama de la burgesia barcelonina que començava a habitar l'Eixample durant el darrer terç del segle XIX. En aquests casos no es feien servir els noms bany o dutxa, sinó que s'oferia als usuaris unes luxoses instal·lacions que oferien serveis que anaven més enllà de la higiene. La salut i la cura del cos va portar al bell mig de la ciutat la construcció de balnearis. A la dècada de 1870 s'obria l'Establecimiento Balneario Recreativo, situat a la cantonada dels carrer Bailèn i Casp. I més tard, el doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hisdroteràpico Barcelonés, amb seu al passeig de Gràcia, 22 (1884-1895), tocant a la Diagonal i aleshores municipi de Gràcia;  i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris.




Els banys de mar

Tot i que neixen amb finalitats terapèutiques i més tard lúdiques, els banys de mar o d'oleaje (a l'estiu) també oferien habitualment banys de pila i dutxes. Segons Mercè Tatjer, els més antics eren els de Can Soler, coneguts també com de la Senyora Tona o de la Casa de la Caritat (a partir de 1827), oberts a finals del segle XVIII, situats al final del carrer de la Maquinista i desapareguts quan s'hi va construir La Maquinista Terrestre y Marítima. De 1829 són els banys de Benet Trulls, situats al peu de la muntanya de Montjuïc sobre el que havia estat un antic molí fariner, prop de la platja de Santa Madrona. A la premsa barcelonina, especialment a les pàgines del Diario de Barcelona durant la dècada de 1810-1820, apareixen les primeres notícies de barraques de banys de fusta al peu de la muntanya de Montjuïc i les primeres referències i consells sobre els banys i els banyistes. A l'estiu de 1848, el Diario de Barcelona descrivia una barraca destinada a ús exclusiu d'homes, que comptava amb servei de bany i d'higiene, situada a la platja de les Drassanes, a la Barceloneta.

Després vindrien els Baños Orientales (1872) arceloneta, que a més dels banys de mar oferia els de pila, servei que, de fet, també oferien els altres banys de la Barceloneta: la Deliciosa, Junta de Damas Astillero (1856), Sant Miquel (1861), Sant Sebastià (1910), Neptuno, la Sirena, el Tritón o el Pabellón del Ejército. A aquestes instal·lacions de banys de pila i dutxes, i banys de mar a l'estiu, cal afegir els clubs de natació com el Barcelona (1907), l'Atlètic (1913) o el Barceloneta (1929).

El 1860, la platja de la Barceloneta era, segons el Diario de Barcelona, ​​"una especie de población de baños", que el 1864 ja comptava, com explica Tatjer, amb restaurants, venda de diaris, banys flotants, aparells gimnàstics i una secció per a senyores. I és a partir d'aquest mateix any que els banys de San Miguel i l'any següent els de l'Astillero afegeixen els banys de mar temporals a l'estiu.

També se'n van instal·lar a altres platges de la rodalia de Barcelona, com els banys de la Marina de Sants i Can Tunis: España, Colón, Cibeles o Zoraya, conegut popularment com el Balneari, que suplien La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. I a Sant Martí de Provençals, els banys de Pere Serra (1875) i La Martinense (1881), que l'any 1912 s'unifiquen amb el nom de banys de la Mar Bella.

A partir de mitjan la dècada de 1910, Barcelona s'obre al món com a ciutat turística (vegeu Barcelona... de vacances) i els banys de mar es diferencien dels banys higiènics tot i que el seu caràcter popular sempre els va fer oberts a aquests usos fins a la seva desaparició.


Els Baños Orientales, l'any 1881


Termes i banys turcs

L’any 1929, arran de l’Exposició Internacional, l’Ajuntament crea els primers banys municipals en el subsòl de la plaça d’Espanya. Amb el nom de Termas Municipales, l’establiment tenia entrada per l’hotel de l’exposició del xamfrà de la Gran Via i Creu Coberta. Passat l’esdeveniment internacional, els banys van caure en desús a causa de l’elevat cost de manteniment. Malgrat tot, es va revifar quan va passar a mans del Club Femení i d’Esports. El dia 25 d’octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, van inaugurar les noves instal·lacions. L’entitat, que va desaparèixer l’any 1936 després d’una intensa i important tasca esportiva i cultural, va ser el primer club esportiu exclusivament femení de l’Estat espanyol. Les termes, però, van continuar en funcionament, sobretot com a urinari públic i en un estat cada cop més decadent (era notòria la manca de llum i ventilació), fins la dècada de 1980. Actualment no se sap amb exactitud què va passar amb aquestes instal·lacions. Adaptades a altres usos, segurament subsisteixen en el subsòl.


 Dutxes de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya

La piscina de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya


De la dècada de 1930 són els Baños Turcos del carrer de Calàbria, 79, xamfrà amb Sepúlveda. Eren privats i  oferien, en un ambient orientalitzant, sales de vapor i piscina, amb tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'oferien banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Malgrat aquesta oferta tan específica, l'establiment també tenia com a clientela els veïns del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal. Van estar en funcionament fins la dècada de 1980 i van ser enderrocats quan es trobaven en plena decadència.


Publicitat dels Baños Turcos del carrer de Calàbria
Arxiu particular d'Enric H. March

Piscina dels Baños Turcos del carrer de Calàbria
Arxiu particular d'Enric H. March


Baños populares

Acabada la Guerra Civil i desmuntat tot l’aparell republicà que havia posat en marxa mesures tant higienistes com sanitàries, el problema va tornar a augmentar en una població que va haver de viure una postguerra plena de misèries i necessitats urgents.


Arxiu particular d'Enric H. March


Davant d’aquests problema, la política paternalista franquista va fer construir, entre l’any 1940 i 1941, els Baños populares, unes instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina, en tres llocs estratègics de la ciutat. I és aquí on aquest repàs per la història de les mancances higièniques de la població de Barcelona. Els primers Baños Populares es van inaugurar el 21 de novembre de 1940 a la Ronda de Sant Pau, amb la presència de l’alcalde Miquel Mateu, i els assistents van ser obsequiats amb un inefable “vino español” i van brindar per l’èxit de la iniciativa que incloïa, a més de les qüestions higièniques, incrementar l’afició per la natació esportiva. Entre finals dels anys 50 i 1966, anys en què es va inaugurar la piscina coberta de la plaça de Floch i Torres, el CN Montjuïc va fer servir la piscina dels banys per fer-hi entrenaments i cursets de natació.


Imatge actual de la piscina dels Baños Populares 
de la Ronda de Sant Pau


Els altres establiments es van construir un al carrer de la Sèquia Comtal, 4-6, en el barri del Clot, en el mateix indret on hi va haver el molí de Baix, que funcionava amb la força motriu de les aigües del Rec Comtal, més tard convertit en el Cinematógrafo el Recreo Martinense, conegut, precisament, com “el Molí”. Tancades i en desús, les instal·lacions encara perviuen a la planta baixa dels edificis d’habitatges que formaven part de la mateixa construcció.


Vestíbul dels Baños Populares de la Sèquia Comtal
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


El tercer establiment estava a la Travessera de Gràcia, 218-220. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al C. N. Catalunya fins l’any 1970, en què l’establiment es va convertir en la discoteca Trocadero i actualment és un supermercat, però ja sense cap vestigi dels banys ni de la piscina. Només se'n conserva la façana porticada que ens recorda un passat ocult.


Porxos i vestíbul dels Baños Populares de Gràcia
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


En aquest context va néixer la instal·lació del Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, que conserva la piscina original de 1940. És cert que es pot qüestionar la necessitat de conservar aquests Baños Populares perquè el valor arquitectònic és relatiu. Però si per a alguna cosa serveix la història és per conservar i refrescar la memòria. Encara que fos una iniciativa de l’ajuntament franquista, va néixer per pal·liar unes necessitat socials importants en la postguerra més dura. La proliferació de centres esportius d’oci durant les darreres dècades ens pot fer pensar que allò que va ser una necessitat avui és un luxe o un entreteniment superflu. Però la realitat concreta que viu el Sant Pau Sport Club ens ha de fer pensar que l’accés als centres de salut física estan limitats al poder adquisitiu i que són molts els ciutadans que no gaudeixen de les mateixes oportunitats que més afortunats. En aquest sentit, el Sant Pau no només és necessari, sinó que ens explica una història que es repeteix i que hauria de ser explicada al vestíbul i a la façana per recordar-nos d’on venim i a on anem.


Agraïments: Jaume Almirall, Josep Azemà, Jorge Álvarez, Francisco Arauz, Miquel Barceló, Enric Comas, Carmen Giménez, María José González, Joan Ramon Rovira, Mercè Tatjer, Ramon Vilalta.


 Abans del bany, 1895
Ramon Casas, Museu de Montserrat