diumenge, 23 novembre de 2014

Caminant sota terra entre recs, camins i trens

El triomf de la modernitat
Martí Llorens, 1990


Ara que se celebra el 90 aniversari de l'arribada del metro a Barcelona, us proposo anar sota terra a la recerca d'un secret amagat.

Fins a finals de la dècada de 1980, l’estació de metro i tren de l’Arc de Triomf (abans anomenada “Triunfo-Norte”) tenia cinc boques per accedir al vestíbul i a les vies. Dues, a l’avinguda de Vilanova (Roger de Flor i Nàpols), avui anul·lades i substituïdes per la nova de la plaça d’André Malraux; una altra, a la cantonada del passeig de Sant Joan i avinguda de Vilanova, ara substituïda per un accés integrat a la mateixa illa seguint la façana contínua dels edificis; i els altres dos estaven al costat Llobregat del passeig de Sant Joan: a la Ronda de Sant Pere (davant del bar Trole) i al carrer de Trafalgar (davant de l’estudi fotogràfic Alonso). Aquests dos accessos –avui tapats però identificables per la plataforma enreixada de la vorera– convergien en un passadís que port a les escales per baixar a les vies, tot travessant el passeig de Sant Joan d’un costat a l’altre. Aquest passadís, inaugurat amb l’estació de metro l’any 1932, transcorria a molt poca profunditat respecte el nivell del carrer i amagava un secret que desconeixien els usuaris que el van fer servir durant més de cinc dècades.

L’any 1989, amb els jocs olímpics de Barcelona en l’horitzó, es va renovar i ampliar la xarxa del clavegueram. Dos nous col·lectors, el que venia de l’avinguda de Vilanova i el que baixava pel passeig de Sant Joan, s’unien gairebé davant de l’Arc de Triomf i baixant pel lateral Besos del passeig de Lluís Companys travessaven el parc de la Ciutadella pel passeig dels Til·lers.

Les obres van destapar restes de les muralles medievals (s. XIV) i de la Ciutadella militar (s. XVIII) al pas pel parc: tres segments de muralla, els compresos entre el Portal Nou i el Portal de Sant Daniel, a més de dues de les onze torres que flanquejaven aquest pany de muralla rectilini. El trajecte quedava interromput o immers pels murs de la fortalesa del segle XVIII. Les dues torres, una de planta poligonal i l’altra quadrangular, estaven separades uns 30 m i quedaven adossades al llenç de muralla sense observar-se diferències constructives. Tant la muralla com les torres es conservaven en una alçada de més de 2 m. A la banda Llobregat del passeig dels Til·lers, també es van documentar restes del Monestir de Santa Clara i algun carrer del barri de la Ribera, entre el Portal de Sant Daniel i el Rec Comtal, que en aquella zona ja es dirigia cap al mar.

Restes del baluard del Portal Nou
Martí Llorens, 1989

Però a l’Arc de Triomf el que ens descobria el subsòl era més ric en història. Com ja hem comentat altres vegades, aquest indret a les portes de la Barcelona medieval havia estat una cruïlla de camins i de rieres, i fins aquí arribava el baluard del Portal Nou. Entre els segles XVI-XVII les muralles que envoltaven Barcelona van ser reforçades per un nou element defensiu: els baluards. El Portal Nou, a mitjans del segle XVII, serà un dels punts escollits per ubicar-ne un d’ells, però serà destruït arran d’un atac bèl·lic a la ciutat el 1697. Com es veia a la fotografia publicada a “El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona”,  les obres destapaven dues de les cares i l’angle d’aquest baluard. L’alçada conservada era espectacular: 4,75 m, aproximadament. Presentava un parament de doble full de paredat. Al seu interior es va localitzar un mur de pedra, perpendicular a la cara interna del baluard que es perllongava en direcció SE-NO. També es va poder apreciar un paviment de llambordes.

Abans hem esmentat que estem en una cruïlla de camins, als quals pertanyia aquest paviment. L’antic camí d’Horta i de la carretera de Ribes. Malgrat l’origen romà d’aquesta via empedrada, les restes trobades són medievals i se’n van trobar més durant la intervenció de l’any 2009 durant la reforma de l’estació d’Arc de Triomf en el solar dels números 3-11 de l’avinguda de Vilanova i els 39-43 del carrer Roger de Flor: del segle XIII la d’Horta i del XII la de Ribes.




Aquest solar va estar ocupat fins a principis del segle XIX pels molins reials, situats entre la riera d’en Malla i el Rec Comtal, les dues infraestructures hidràuliques que també confluïen en aquest gran espai a les portes de Barcelona, a tocar de la frontera amb Sant Martí de Provençals. I va ser sobre el tram del Rec que passa sobre aquest solar que l’any 2009 va ser documentat un pont de 1775. I quan diem “documentat” recordem que vol dir que s’estudia i se’n fa una memòria per tornar a ser tapat perquè dormi el son dels justos. Enterrat de nou com les tombes que van ser trobades aquí mateix, pertanyents a una necròpolis altmedieval (IX-XII), que podrien estar associades a l’església de Santa Eulàlia del Camp (IX-XII), situada prop d’aquí sense que se’n sàpiga la seva localització exacta. O com els centenars d’ossos de cadàvers trobats a la fossa de les muralles, probablement procedents dels morts dels setges que la ciutat va patir a finals del segle XVII i principis del XVIII durant la Guerra de Successió.


Molins Reials (1778). El plànol situa, també, la riera d'en Malla, el camí del
Pont de les Bigues (camí d'Horta) i el camí del Clot (carretera de Ribes)
Font: Archivo General de Simancas, MPD 18,086


Amb la intenció de situar-nos històricament en el lloc de les excavacions i descriure els elements més importants que van sortir a la llum entre 1989 i 2009, ens hem allunyat del misteri que he plantejat al principi de l’apunt: el passadís que conduïa els usuaris des de les boques de Trafalgar i de la Ronda de Sant Pere amagava un secret.

Quan el col·lector que baixava del passeigs de Sant Joan va travessar l’avinguda de Vilanova, durant les obres de 1989, es va haver de partir aquest passadís que corria perpendicular al passeig i va permetre descobrir que havia estat construït dins del canal del Rec Comtal. La secció del passadís que es veu a les fotografies mostra perfectament l’estructura constructiva anterior a la seva transformació com a passadís.

Secció del passadís d'accés a l'estació, en sentit Besòs
Martí Llorens, 1990

Secció del passadís d'accés a l'estació, en sentit Llobregat
Martí Llorens, 1990


Malgrat els canvis que havia sofert (desaparició del sostre i del seu nivell primitiu de sòl), es va poder deduir que els murs del canal del Rec tenien un gruix de 1,5 m, separats per uns 4 m l’un de l’altre i que conservaven una alçada de 2,45 m. Estava format per pedres de mida mitjana-gran lligades amb morter. La cara interna del mur era llisa amb blocs de pedra ben encaixats, mentre que la cara externa era molt grollera. Aquests aspectes va portar els arqueòlegs a determinar que possiblement en aquesta zona el Rec no passava per sota del nivell del sòl, sinó que va ser cobert amb volta de maons durant les obres de l’Exposició Universal de 1888, quan el Rec Comtal no parava de rebre queixes per les males olors que desprenia.


Planol de l'estació de l'Arc de Triomf
De color rosa els accessos de la ronda de Sant Pere i de Trafalgar
Font: El Llop


Tot i que els experts que van dirigir l’actuació arqueològica van documentar el fet, de la intervenció no se’n va fer mai una memòria, per motius que no vénen al cas, i aquesta curiositat arquitectònica que ens ha permès durant anys caminar dins del Rec sense saber-ho no ha estat coneguda popularment. Ara, a més, podem veure per primer cop les fotografies gràcies al fotògraf Martí Llorens, que va documentar fotogràficament totes les obres (aquestes i d’altres dels anys olímpics), com podem veure a la magnífica pàgina web Viaje a Icària: Barcelona 1987-1992. Amb en Martí Llorens vam estar tota una tarda mirant i identificant el material fotogràfic en el seu arxiu fins a trobar aquelles fotografies que permetien il·lustrar les dades arqueològiques. I gràcies a aquesta col·laboració ara us podem portar a aquest viatge al passat, en què recs, camins i trens es van unir per caminar per un petit (o gran) tram d’història.


Interior del passadís d'accés a l'estació de l'Arc de Triomf,
on es distingeixen perfectament els murs del Rec
Martí Llorens, 2009



Fonts:

El Rec Comtal. Paisatges Culturals

Arxiu fotogràfic de Martí Llorens

Carta Arqueològica del Servei d’Arqueologia de Barcelona

Museu d'Història de Barcelona. Anuari d’Arqueologia i Patrimoni de Barcelona 2009. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura, 2010

Plànols gràfics de l'estació de l'Arc de Triomf


Agraïments:

Carme Miró, directora del Pla Barcino; Martí Llorens, fotògraf; i El Llop, pels plànols de l'estació de l'Arc de Triomf.

diumenge, 9 novembre de 2014

El solar del carrer Rec Comtal: un racó d'història de Barcelona

Fragment d'un plànol de Barcelona de 1933 (ICC),
amb la localització del solar del Rec Comtal


Després de la recuperació del tram del Born, aquests darrers mesos el Rec Comtal ha tornat a ser notícia per diversos motius. D’una banda, perquè per fi s’han posat d’acord els ajuntaments de Montcada i Reixac i Barcelona per tirar endavant el projecte d’ordenació de l’espai públic del tram del Rec Comtal que uneix els barris de Can Sant Joan i Vallbona. De l’altra, el tram descobert en el solar dels números 17-19 del carrer del Rec Comtal, a Ciutat Vella.

Aquest solar havia estat ocupat per un economat militar, un mercat regentat per l’Exèrcit i molt popular al barri de Sant Pere. Era situat a tocar del passeig de Lluís Companys, davant del Teatro Cine Triunfo, una magnífica barraca inaugurada el 1908 i que va aguantar atrotinada fins a principis dels 70 oferint tres pel·lícules i No-Do per sessió.

El solar, propietat en origen del Ministeri de Defensa, va ser adquirit a baix preu per la constructora Núñez y Navarro quan els plans urbanístics el tenien destinat a equipaments socials. El senyor Núñez, que és a un pas d’entrar a la presó si no l’indulten per la seva contribució al disseny arquitectònic de la ciutat, hi té previst construir un hotel, que ha d’acompanyar uns apartaments de protecció oficial i una zona enjardinada que connectarà el passatge de Sant Benet i el carrer del Rec Comtal. Els veïns rebutgen l’hotel perquè la seva construcció invasiva desfigura l’espai i el paisatge, i no s’ajusta a les previsions i les necessitats del barri.

Recolzant els motius del rebuig veïnal, durant les prospeccions prèvies el Servei d’Arqueologia va destapar un tram del Rec, que entrava a Barcelona precisament per aquest indret. Després de documentar-lo, la rasa va ser tapada perquè es tractava d’una estructura de l’època en què la conducció va ser coberta i no té més valor arqueològic que el del traçat fòssil. Més importància tenien les restes descobertes durant les obres de connexió d'un col·lector sota Lluís Companys amb el carrer Trafalgar, realitzades durant els mesos de juliol i agost de 2013, que van destapar un pont sobre el Rec Comtal, del segle XIV, i del baluard del Portal Nou, del segle XVII. El baluard també va sortir a la llum en unes obres de 1989 a l’avinguda de Vilanova. Tant en un cas com en l’altre, les restes van ser documentades i tapades perquè són al mig de la calçada.

Restes del baluard del Portal Nou
Autor: Martí Llorens, 1989


Tot l’espai del solar actual ocupa la raconada nord de la Barcelona emmurallada, just al costat del Portal Nou. El barri de Sant Pere va néixer com a raval durant el segle IX al voltant de l’església i convent de Sant Pere de les Puel·les, i no entrarà a formar part del segon recinte emmurallat (el primer és el romà) fins al segle XIII. A l’entorn del Rec, que fins a principis del segle XIX va mantenir un aspecte totalment agrari, hi havia molins, com el de Sant Pere; horts, com el dels velluters (que fa referència als fabricants de velluts que hi posaven les teles a secar); o el pou de Sant Gem, situat entre aquests horts, el cementiri que ocupava l’actual plaça i el camí de Sant Sadurní (actualment Lluís el Pietós), que prenia el nom de la capella que hi va haver abans de l’església de Sant Pere, l’aigua fresca del qual el convertia en lloc d’esbarjo a l’estiu sota un cobert emparrat. A l’Edat Mitjana s’hi van establir tintoreries, raó per la qual el carrer també va ser conegut com a carrer dels Tints; i la indústria tèxtil, que aprofitava l’aigua del Rec, va acabar de configurar l’activitat principal del barri.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1807,
amb restes de l'aqüeducte romà enmig dels horts (ICC)

Fragment del Plano de la Ciudad y el Puerto de Barcelona (1806),
amb les restes de l'aqüeducte romà
(Font: ICC, ref. RM 19425)


Però a banda que puguin aparèixer més restes del Rec, aquest solar és un punt arqueològic calent. El pas del Rec per aquests terrenys no és gratuït. Passava per sobre del graó barceloní, que divideix la plana alta de la baixa i provocava un desnivell que encara es pot apreciar en el carrers i passatges que baixen de Trafalgar a Sant Pere més Alt. És, també, el mateix lloc per on passava l’aqüeducte romà (1). Com explico a la Guia de l’aqüeducte romà de Barcino, no està documentat el seu lloc exacte de pas per aquesta zona ni hi ha restes arqueològiques. Però en un plànol de Barcelona de 1806 hi ha representada una estructura sobre l’església de Sant Pere que probablement podria ser una resta de l’aqüeducte, com es pot veure a la imatge inferior. Aquesta estructura coincidiria, aproximadament, amb l’actual passatge de Sant Benet i, per tant, travessaria el solar. Si les restes del Rec no tenen la importància arqueològica que cabria esperar, l’aparició de l’aqüeducte podria donar un tomb al projecte urbanístic d’aquest terreny.

Possible pany de muralla medieval a la paret del solar del Rec Comtal
Autora: Carme Miró

Però les sorpreses no acaben aquí. Com hem explicat més amunt, el solar ocupa la raconada nord de la ciutat medieval, fet que s’evidencia gràcies a la paret que tanca el solar entre el carrer Trafalgar i el passeig de Lluís Companys. Com vaig informar i vam constatar sobre el terreny amb la Carme Miró, responsable del Pla Barcino, i a Josep Pujades, responsable del Servei d’Arqueologia, la paret segueix el recorregut de la corba de la muralla i s’evidencia el sentit descendent de la que podria ser la rampa d’accés al pas de muralla. L’estructura i la direcció de les edificacions adossades coincideix amb la planimetria, però caldrà intervenir-hi per comprovar si el pany de paret pertany a la muralla o si es tracta d’una obra moderna que ressegueix el perfil de les restes desaparegudes quan es va construir l’economat.


Fragment del plànol de la ciutat de Barcelona
amb el traçat de l'antiga muralla medieval
(s. XIII-XIV), on s'aprecia la coincidència
de la muralla amb el solar del Rec
Servei d'Arqueologia de Barcelona, ICUB (2012)


El conflicte d’interessos privats, veïnals, i públics en general, està servit. Si les restes arqueològiques que puguin aparèixer properament fossin de prou interès, a la voluntat dels veïns s’hi afegiria el valor patrimonial arqueològic que podria fer canviar el destí d’un barri carregat d’història.


Tramvia de vapor de Barcelona a Sant Andreu
de Sociedad Anónima de Tranvías de Barcelona (ca. 1880)


L’indret té un valor afegit que escapa a l’arqueologia, però que il·lustra la història barcelonina d’un lloc que ha estat sempre important com a punt d’entrada a la ciutat. Ja hem explicat en altres ocasions que en el Portal Nou hi ha confluït històricament, a més del Rec i l’aqüeducte, la riera d’en Malla, el camí d’Horta i la carretera de Ribes, aquesta tan antiga com la fundació de Barcino perquè coincideix amb el ramal de la Via Augusta que a través dels carrers Portal Nou, Carders, Corders i Bòria en porten al cardo de la ciutat romana. Va ser també lloc de parada i fonda en el camí d’anada i tornada als mercats, i nus viari de trens i tramvies.

El mes d’abril, explicava que el Saló Craywinckel havia estat la primera parada de tramvies de Barcelona, l’any 1905, quan fins aleshores les parades havien estat discrecionals. Potser ens haurem de retractar.

L’any 1877 se li concedia a la Sociedad del Tranvía de Barcelona al Clot y San Andrés l’autorització per canviar la tracció animal dels seus combois per la de vapor. La línia havia de partir del Portal de l'Àngel amb la plaça de Catalunya, i passar pel carrer Fontanella, la Ronda de Sant Pere, carrer Vilanova i per la carretera de Barcelona a Ribes, travessar els municipis, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Però l’Ajuntament de Barcelona hi va posar molts impediments perquè el “tramvia de foc”, com era conegut, es considerava perillós. Aquesta decisió va fer que la companyia fes finalitzar el recorregut a l’entrada del carrer de Trafalgar. L’autor del blog Rails i ferradures, referència obligada per a tots els amants dels tramvies i Barcelona, esmenta l’existència d’una estació a Trafalgar, però reconeix que no en té cap informació i que probablement va tenir una vida breu. Posteriorment, es va projectar un quiosc amb taquilla i sala d’espera, del qual no es té constància que arribés a ser instal·lat i que potser és el que apareix en algunes postals de l’Arc de Triomf. Però si el quiosc fos aquest, difícilment hi podia haver una sala d’espera en un espai tan petit.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885, on s'identifica
l'estació del tramvia de vapor (ICC, ref. RM 6121)

La qüestió és que buscant plànols del solar de què hem parlat abans, en un de 1885 hi apareix l’estació del tramvia de vapor on avui hi ha el número 80 del carrer Trafalgar, fent cantonada amb Lluís Companys. L’edifici està construït contra el pany de muralla i en el solar encara és buit de tota edificació. No és una gran referència, però com a mínim queda documentada l’estació, feta d’obra i prou gran com per contenir sala d’espera i serveis per als viatgers. Si era com la de Craywinckel o no està per veure.


El tramvia de vapor de Barcelona al Clot i
Sant Andreu passant per l'Arc de Triomf


*

Nota:

(1)  Veure la hipòtesi detallada a Carme Miró Alaix, "Balanç de l’activitat arqueològica a la ciutat (setembre 2003 - desembre 2004)", dins Quaderns d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, Quarhis 01, MUHBA, Barcelona (2005), p. 135-149.

dimarts, 28 octubre de 2014

Houdini, Holmes, Valle-Inclán i l'home amb raigs X als ulls



El 3 de juliol de 1878 arriba als Estats Units d’Amèrica Erik Weisz, procedent d’Hongria. Té quatre anys i va acompanyat de la seva mare i els seus quatre germans. Fill d’un rabí de Budapest, Erik acabarà convertint-se en un dels mags més famosos del món, sobretot per la seva habilitat com a escapista. Un mite que serà conegut amb el nom de Harry Houdini.

Però més enllà de les seves proeses, que van donar la volta al món, l’esforç més gran de Houdini es va dirigir a construir ell mateix aquest mite amb la tenacitat de qui escapant busca trobar-se. En ell s’hi van barrejar la lluita de l’home que es construeix a si mateix a l’Amèrica de les grans oportunitat i la de l’emigrant jueu que fa de l’adversitat l’arma amb què es construeixen els somnis.

Mag, pioner de l’aviació, escriptor, actor i director de cinema, Houdini va ser, a més, un estudiós de la història de la màgia i va dedicar bona part de les seves energies a desemmascarar els que utilitzaven la màgia fent creure que tenien poders sobrenaturals i a lluitar, sobretot, contra les pràctiques espiritistes i els entabanadors que s’aprofitaven de la bona fe de la gent.

La seva mort l’any 1926 està envoltada de llegendes. La primera i més estesa atribueix la causa de la mort a un error que no li va permetre escapar d’una cubeta plena d’aigua. La segona, que va morir enverinat pel seus enemics espiritistes. La veritat és, però, que va morir d’una peritonitis deguda als cops que va rebre al ventre quan uns estudiants universitaris, després d’una actuació del mag, van voler comprovar si la seva resistència als cops era certa o no. Houdini va acceptar, però va encaixar els cops de puny abans d’estar suficientment preparat, la qual cosa li va suposar la ruptura de l’apèndix. Si més no, aquesta és la versió mèdica.

És més que segur que Houdini va aconseguir el seu objectiu perquè el mite reviu periòdicament com la natura que es resisteix a sucumbir a les adversitats i les catàstrofes. I darrerament estem en plena efervescència Houdini.


En aquest sentit, i després de l’estrena de la minisèrie Houdini als Estats Units, interpretada per Adrien Brody, l’editorial Nórdica ha publicat aquest any una acurada edició de Traficantes de milagros y sus métodos, il·lustrada per Iban Barrenetxea, on Houdini fa un repàs gairebé antropològic d’alguns dels fenòmens presentats com a espectacle de màgia però que tenen les seves arrels en tradicions antigues.


El 2013 era l’editorial Capitán Swing que editava Cómo hacer bien el mal, on Houdini recull, a partir d'entrevistes a delinqüents i agents de policia, mètodes infalibles per cometre un crim i no ser enxampat, i revela alguns dels seus millors trucs d’escapisme amb la intenció de desacreditar els seus rivals. Amb aquests textos, Houdini és tan astut com bon il·lusionista i demostra que les coses no són sempre el que semblen.


També de 2013 és Sherlock Holmes contra Houdini, de La Felguera Editores. El llibre narra la relació entre Houdini i l'escriptor Arthur Conan Doyle, defensor a ultrança de la vida en el més enllà i de les forces paranormals. De l’admiració i l’amistat que tots dos van compartir es va passar a un ferotge enfrontament quan a la mort de la mare de Houdini, Doyle va organitzar una sessió d’espiritisme per contactar amb ella perquè l’il·lusionista hi pogués parlar. La sessió va ser, evidentment, un fracàs i des d’aleshores Houdini va lliurar una aferrissada lluitar contra Doyle i els espiritistes, als quals va desacreditar.

Houdini no va actuar mai a Espanya, però sí que va estar relacionat amb un estrany cas en el qual hi va estar implicat l’escriptor Valle-Inclán i el científic Ramón y Cajal. La història la narra un magnífic llibre, excepcionalment ben il·lustrat i editat, també, per La Felguera Editores: Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos x en los ojos. L’autor és l’escriptor Ramón Mayrata, que també ha fet d’antropòleg i és un estudiós de la màgia i els autòmats. En el text l’acompanya Grace Morales, amb un estudi sobre la relació de Valle-Inclán amb l’espiritisme. No oblidem que en el tombant dels segles XIX i XX l’espiritisme va tenir una influència transversal entre totes les capes de la població, tant pel seu component pseudocientífic com per la influència que va generar en el món intel·lectual, l’anarquisme i en certa part de l’esquerra vuitcentista.


Valle-Inclán y el insólito caso del hombre con rayos X en los ojos comença amb una notícia que l’any 1923 va generar una gran polèmica entre intel·lectuals, periodistes i científics. Argamasilla, un jove descendent d'una família d'aristòcrates, assegurava tenir visió de raigs X que li permetia veure a través dels cossos opacs. La polèmica entre  defensors i detractors va arribar fins a les més altes instàncies cercles més elevats. A l'abril, per iniciativa de la reina Maria Cristina, es va constituir una comissió per estudiar el cas, presidida per Ramón i Cajal i formada per oculistes, neuròlegs, psiquiatres i físics. Robert Richet, un prestigiós metge francès, va quedar completament convençut dels poder del jove aristòcrata, fins al punt d’afirmar: “Estem en dies de descobrir nous raigs. Ens trobem en presència d'un dels majors descobriments dels nostres dies”.

Houdini i Argamasilla

Valle-Inclán, defensor del psiquisme i l’esoterisme, va intervenir a favor d'Argamasilla, assegurant que no tot el que és real pot ser demostrat científicament. El nom i la fama d’Argamasilla es va estendre per tot el món i va arribar fins a Harry Houdini, que li va llançar el repte de demostrar-li personalment els seus poder. L’any 1924, mentre una joveneta Concha Piquer es passejava pels escenaris de Broadway i participava de la primera gravació de cinema sonor de la història, Argamasilla anava als Estats Units amb els diaris espanyols presentant-lo com a ambaixador de la hispanitat. Com si fos un fenomen de fira, va fer una gira pel país anunciat com “l'home amb raigs X als ulls”. Tot va anar bé fins que es va trobar cara a cara amb Houdini... La resta ho trobareu en el llibre.

A més de la magnífica història escrita per Ramón Mayrata i l’estudi de Grace Morales, el llibre inclou documentació diversa sobre la polèmica: els articles del psiquiatra més rellevant de l’època, el Dr. Gonzalo Lafora, en el diari El Sol; el fulletó de Harry Houdini, on explica el sistema que feia servir Argamasilla; y les enginyoses declaracions que Valle-Inclán va fer a diverses publicacions.

Argamasilla potser tenia alguna cosa més que aires de grandesa i deliris. És probable que participés del desig i les fantasies que l'invent dels raigs X va generar i que va contagiar-se de generació en generació, fins que el cinema ho va explotar els anys 60 i una joguina va fer caure els incauts. Vegeu si no Amb raigs X als ulls.


dissabte, 25 octubre de 2014

Passatge insòlit: barraques de fira a Santa Coloma de Gramenet



Si dijous passat, a la Biblioteca de Nou Barris, amb la xerrada “La parada dels monstres: fenòmens de fira a la Barcelona del XIX-XX” intentàvem rescatar el món de les barraques de fira finiseculars, aquest cap de setmana farem d’espectadors en el Passatge insòlit de Santa Coloma de Gramenet.

Passatge insòlit és una fira que es presenta per tercer any consecutiu als Jardins de la Torre Balldovina de Santa Coloma de Gramenet. La cita, única en aquest gènere, acull vuit propostes de petit format: espectacles de fantasia a dins de carpes, atraccions que funcionen amb energia humana, xarlatans, titellaires, endevins i una llarga llista d’espècimens que fan una posada al dia de la màgia i l’estètica d’aquell univers que fascinava els nostres avis i rebesavis, i que ens continua fascinant a nosaltres com tantes vegades haureu pogut comprovar en aquest blog.

A la veu del clàssic “Passin i vegin!”, en aquest itinerari de propostes, que tindran sessions contínues els dies 25 i 26 d’octubre de 18 h a 22 h n’hi ha d’inspirades en les antigues barraques de fira, com és el cas d’El venedor d’històries, encarnat per Ireneu Tranis, que amb les seves narracions màgiques recupera l’esperit i les tècniques més populars de la tradició oral. Los Galindos i la companyia de marionetes Txo Titelles sumen els seus esforços a Matías o el desig de volar, en què presenten un dels més grans trapezistes de circ i la seva entranyable història. Antigua & Barbuda hi portarà dos artefactes: la màquina de relaxació Les tumbones i una sorpresa dissenyada per a l’ocasió. La companyia Onírica Mecánica representarà Circo Submarino, un circ que aixeca el teló per mostrar les misèries de l’última espècie extingida: l’ésser humà. Completen la programació Phi, el fenomen, de Palimpsest Teatre, centrat en el cinema mut, i tres espectacles de companyies estrangeres: El circ de les puces, de la francesa Les Petits Miracles, amb Mimi, Zaza i Lulu, els minúsculs protagonistes de l’espectacle, només invisibles als ulls dels escèptics; el també francès Moulin Cabot, amb llum tènue, estètica rovellada i la música d’un gramòfon apedaçat, i Poufff, dels holandesos Lichtbende, que es podrà veure al Teatre Sagarra i permetrà descobrir com es fabriquen els somnis amb un joc de llums i ombres.

No veurem nans, gegants, dones barbudes, caps parlants ni d’altres fenòmens d’aquell món excèntric del passat, però segur que ens deixarem endur per la màgia de la posada en escena que ens portarà a un paisatge que perdura en el vell cinema i els cartells dels antics espectacles de fira i de barraca ambulant.


Programa de Passatge insòlit


2013

2012

diumenge, 19 octubre de 2014

La bôite del Trole

 La cantonada del Trole, amb el primer anunci de sabons Lagarto (1925)


Fa un temps ja vaig parlar a Bereshit, a l’article “Tramvies i llangardaixos”, del bar El Trole  del passeig de Lluís Companys, entre la ronda de Sant Pere i el carrer Trafalgar, davant de l’Arc de Triomf. Nascut l’any 1896 amb el nom de Troley, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser castellanitzat per imperatiu legal. El Trole el recorden molts barcelonins per l’anunci de sabó Lagarto que coronava la façana.

En aquell article explicava la relació entre el nom del bar, els tramvies i la privilegiada situació del local. Construït on fins el seu enderroc hi va haver la muralla medieval i el baluard del Portal Nou, aquesta gran esplanada va ser des d’antic el punt on els camins, el d’Horta i el de Ribes, entraven a la ciutat de Barcelona; s’hi trobaven la riera d’en Malla i el Rec Comtal. Era, doncs, un punt neuràlgic de comunicació hi ho va ser durant molt de temps, sobretot en el moment en què es va instal·lar ben a prop el mercat del Born. Era el lloc de parada dels carruatges que havien d’entrar a la ciutat i on els carreters aprofitaven per esmorzar i les cavalleries per calmar la set en l’abeurador que el senyor Parera, l’avi del senyor Joan, l’actual propietari, va instal·lar davant del Trole.

El Trole a principis dels anys 70

Però el Trole, més enllà de la seva funció com a bar i lloc de reunió, amaga una història que poca gent sap exceptuant, és clar, els seus usuaris, que no la saben del tot.

Mitjans anys 60 els Parera van tenir una feliç idea: va convertir el Trole en una bôite juvenil per a noies i nois entre 15 i 18 anys, el diumenge a la tarda de quarts de sis a quarts de deu del vespre.

En aquella època no existia cap local d’aquestes característiques, on menors d’edat d’ambdós sexes poguessin escoltar música i ballar, i va caler un permís especial per posar en marxa la iniciativa. El permís l’havia de donar el Governador Civil de Barcelona, que en aquella època era Antonio Ibáñez Freire (1963-1966), un militar falangista que va lluitar amb la División Azul durant la Segona Guerra Mundial i que va ser condecorat amb la Creu de Ferro nazi. Però si per alguna cosa és recordat és perquè va ser l’encarregat de reprimir la caputxinada (març 1966), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), i va allargar la seva glòria fins arribar a ser Ministre de l'Interior (1979) amb el Govern Suárez.

Gràcies a la corrupció que sempre ha guiat l’administració de l’Estat, es va poder obtenir l’autorització que va signar el propi governador. Però si la bôite del Trole va tenir èxit va ser gràcies a la música que hi sonava. Els Parera tenien un amic que treballava en uns estudis de gravació de Londres que els feia arribar les cintes de les darreres novetats del rock & roll i de la música pop britànica abans que els discos fossin editats a Espanya. Així, entre els vinils de Los Sírex i del Duo Dinámico, era possible, per exemple, escoltar la música de The Beatles abans que ningú.

Tot plegat va sorgir enmig de dos fenòmens musicals: el naixement d’un dels programes radiofònics insígnia de música moderna, Parada de éxitos de Radio Juventud, i l’actuació de The Beatles a La Monumental el 3 de juliol de 1965.

Parada de éxitos era dirigit i conduït per Agustín Rodríguez, sota el patrocini d’El Corte Inglés, que s’havia instal·lat a Barcelona el 1962. Agustín Rodríguez era conegut de la família Parera, la qual li feia arribar les novetats musicals en exclusiva i el presentador els tornava el favor tancant l’emissió de la nit del dissabte acomiadant el programa amb un “Hasta mañana en el Trole”.

L’entrada a aquella bôite improvisada costa 30 pessetes i donava dret a una consumició. El Trole disposava d’un altell d’aquells amb barana de fusta com el del cafè Zurich i de la instal·lació d’un equip d’altaveus i d’un reproductor de cintes magnetofòniques. Durant un temps, els dos espais, bar i altell, van compartir l’ambient musical amb el partit de futbol que televisava TVE el diumenge a les vuit del vespre, en uns anys en què encara eren poques les llars que tenien receptor de televisió. Més endavant, quan es va consolidar la iniciativa, la zona de ball es va traslladar a la sala que es va habilitar en el soterrani.

En Joan Parera explica l’enrenou que va provocar tot plegat. Primer, perquè els assistents eren menors i s’hi barrejaven noies i nois, sense mares ni adults que fessin d’espelma. Després, perquè abans de l’hora d’obertura s’aplegava una bona quantitat de gent davant del bar, cosa que no era ben vista per la policia, que dissolia qualsevol grup de més de tres persones per evitar “conspiracions”. Però l’autorització signada pel governador feia tancar les boques de l’autoritat subalterna.

En aquells anys, l’única possibilitat que hi havia de muntar un guateque en un local públic per a gent molt jove era fent veure que se celebrava una festa d’aniversari o un esdeveniment semblant. El Trole no només oferia l’espai per aquest jovent sinó la possibilitat d’escoltar música actual i de primera mà. L’èxit va durar fins que la permissivitat governamental es va estendre i altres locals més ben condicionats van oferir música en directe amb el conjunts del moment, com per exemple el San Carlos Club del carrer Gran de Gràcia.

Avui el Trole sobreviu saludablement només com a bar, amb una terrassa de vistes privilegiades cap a l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, en aquell indret que va ser porta d’entrada a la Barcelona murallada, nus de comunicacions i una finestra d’acords i aire fresc.

divendres, 3 octubre de 2014

L'Herbolari del Pi i el jardí botànic desaparegut

Auca de David Grió Garriga,
pel 110 aniversari de l'Herbolari del Pi (1950)


Quan es parla de la botiga més antiga de Barcelona sempre surt el nom de la Cereria Subirà de la Baixada de la Llibreteria, que llueix un rètol en l’interior on es diu que va ser fundada l’any 1761. És cert que el comerç va obrir les portes en aquest any, però ho va fer en un local del carrer de l’Argenteria, i no es va instal·lar en la ubicació actual fins l’any 1909. Però encara que prenguéssim aquella data com a referència, aquesta cereria no seria la botiga més antiga de la ciutat.

Al carrer Sant Pere més Baix hi ha la Farmàcia Padrell (actualment, Fonoll), instal·lada en aquest indret poc després de 1714, quan Felip V va fer enderrocar part del barri de la Ribera per construir la ciutadella militar. Abans d’aquest trasllat, la Farmàcia Padrell tenia les portes obertes a la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, des de 1561. És a dir, tant per l’any de fundació com per l’any de la instal·lació definitiva en el lloc actual, la Farmàcia Padrell és el comerç i la botiga més antiga de Barcelona.

La farmàcia Padrel del carrer Sant Pere més Baix,
fundada l'any 1561

Malgrat que podem trobar (encara) algunes botigues que remunten el seu origen a la primera meitat del segle XIX (Can Culleretes, 1786, carrer d'en Quintana; l’Herbolari del Rei, 1828, carrer del Vidre; Restaurant 7 Portes, 1836, passeig d'Isabel II; o la Farmàcia Nadal, antiga Doctor Masó, 1850, Rambla amb Bonsuccés), si les mirem des del punt de vista gremial les farmàcies i els herbolaris són les que preserven millor l’aroma de l’antiguitat. Malgrat l’evolució, no són poques les farmàcies que conserven estris i mobiliari originals; però són els herbolaris, sobretot, els que han aconseguit que el temps s’hagi aturat entre les seves parets. Tant pel que fa a l’estètica com al servei que ofereixen i que ens permet traslladar-nos a l’Edat Mitjana, com és el cas especial de l’Herbolari del Rei.

La relació entre apotecaris (els antics farmacèutics) i els herbolaris és molt directa. En les plantes tradicionals que s’han fet servir per guarir malalties s’hi ha descobert amb el temps els principis actius que la farmàcia moderna obté en els laboratoris per a la fabricació de medicaments. Els grans herbolaris del passat eren botànics i eren, per tant, coneixedors experts de les propietats de les plantes. L’especialització, però, va dur els apotecaris a separar-se no només dels herbolaris, sinó també d’altres oficis com la cereria, l’adrogueria o els confiters. A més, la medicina popular, amb remeieres, curanderos, xarlatans i frares (a l’Edat Mitjana als frares se’ls prohibí exercir la medicina), sempre ha buscat els seus propis espais fora dels coneixements acadèmics. Encara avui gaudeix de bona salut, i la Fira de Sant Ponç, patró dels herbolaris, que se celebra cada 11 de maig al carrer Hospital, n’és la mostra més viva i festiva.

Els Salvador (1626-1855), il·lustre família de naturalistes i apotecaris activa a la ciutat des del segle XVI, van tenir oberta la seva farmàcia del carrer Ample cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus) fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador, Josep Salvador i Soler (1804-1855). Del llegat d’aquesta família se’n pot veure el gabinet d’història natural original, una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies, a l’exposició Salvadoriana: el gabinet de curiositats de Barcelona, instal·lada en el Jardí Botànic de Montjuïc.

El jardí botànic dels Salvador estava situat entre la muralla i el Portal
de Sant Antoni (40) per sota del carrer de Sant Antoni Abat (39)
Fragment d'un plànol de 1806 (ICC, RM19425)

El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a aquesta família en un lloc no gens gratuït perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí botànic que els subministrava les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina. El Raval va ser durant molt de temps un espai situat als afores de la ciutat (d’aquí el seu nom), que va créixer als marges dels camins principals que menaven més enllà de la Rambla. Abans de la industrialització, va ser terra d’hortes, esglésies, monestirs i hospitals, i de jardins botànics cuidats dins dels claustres monacals.

Si bé la venda ambulant d’herbes recollides per velles a la muntanya va existir fins els anys 60, els herbolaris de Barcelona també han gaudit dels jardins botànics com a font de subministrament fins a principis del segle XX. On era aquest jardí botànic? Ara hi anem.

Després del supervivent Herbolari del Rei (1828) del carrer del Vidre, l’altre gran herbolari de la ciutat va ser l'Herbolari del Pi, fundat l’any 1840 i situat a la Riera del Pi número 19 (actual carrer del Cardenal Casañas, rep el nom de la riera que entrava pel Portal dels Orbs o de l'Àngel, i seguia per Cucurulla, carrer i plaça del Pi, i desguassava a la Rambla). La botiga estava davant de l’església del Pi i al costat de l’edifici de la Confraria de la Sang, als baixos del qual havia l’enyora Estamperia del Pi. La Confraria de la Sang va gaudir de gran fama entre els barcelonins perquè, guarnits amb túniques i capirots negres, els seus membres van assistir a totes les execucions públiques des del segle XIV fins 1897, any de la darrera a mans del botxí titular de l’Audiència de Barcelona, Nicomedes Méndez.

La història de l’Herbolari del Pi és força peculiar. El negoci va ser fundat per Josep Villar o Villard, un botànic d’origen francès. Explica algun cronista que, gelós de les infidelitats de la seva dona, la va apallissar fins creure-la morta, i va fugir cap a França sense saber que la seva muller continuava viva i conduint el negoci.

Posteriorment, el negoci va passar a mans d’un altre botànic, Maurici Torras. Per no perdre els costums de la casa, el senyor Torras s’entenia amb la seva criada, Pilar Bruballa. Sense saber què n’opinava la família, la Pilar va tenir sort perquè al morir Maurici el botànic va llegar a la criada l’herbolari i d’altres instal·lacions relacionades amb l’ofici. Convertida en mestressa, Pilar Bruballa va dirigir el negoci fins poc abans de morir, moment en què, quina sorpresa, va decidir deixar en herència una part de les seves possessions a la seva criada, amb la qual no sabem quina mena de relació les unia.

La botiga, però, va passar a mans d’Agustí Garriga Bofill, que provenia d’una coneguda família d’apotecaris i herbolaris de Viladrau, de la qual també en són descendents l’escriptor Guerau de Liost (Jaume Bofill i Matas, 1878-1933) i el farmacèutic i escriptor Jaume Bofill i Ferro (1893-1968), company de lletres de Carles Riba, Carner, Manent i Obiols, que se havien reunit més d’un cop a Ca l’Herbolari, la casa senyorial dels Bofill, fundada per rebesavi, que havia estat herbolari de cambra de Carles III.

De l’Agustinet, com era conegut entre familiars i amistat properes, no en saben cap embolic de faldilles. Era un carlí que havia estat president d’honor dels requetès de Barcelona: a la rebotiga s’hi reunien els seus amics, presidits per un retrat dedicat de Carles VII.

El va succeir el seu nét David Griñó Garriga, que va ser el propietari del negoci fins que va tancar la botiga. Home polifacètic, va compaginar la botànica amb el dibuix de goigs, la poesia i, sobretot, amb la divulgació de la cultura d’arrel popular, de la qual va escriure llibres de remeis, herbes, receptes, oficis i bolets, entre d’altres. Seves són les poesies de les rajoles que adornen el carrer Comtal.

Va redecorar l’herbolari amb els mobles de la farmàcia que en Pompeu Gener, Peius, periodista i farmacèutic de formació, tenia en el número 2 de la plaça del Pi, just a l’esquerre de l’entrada del carrer de Petritxol. Heretada del pare, la farmàcia d’en Peius era coneguda pels seus xarops, i donava darrere per darrere amb l’Herbolari del Pi. Quan la farmàcia va tancar, David Griñó es va quedar el mobiliari, d’estil modernista i decorat amb dibuixos d’Apel·les Mestres, que feien companyia als tres figures que presidien la botiga: una estatueta de la deessa Flora, que ens recordava les arrels clàssiques i mítiques del coneixement; un retrat del científic Carl von Linné, pare de la taxonomia moderna; i una altra estàtua amb un personatge típic dels vells herbolaris, el “nen de les sangoneres”. Quan encara es feien sagnies, aquests animalets els criaven i el venien els herbolaris, dins d’unes peixeres i a la vista del públic.

Entrada de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol

L’Herbolari del Pi va sobreviure en el seu emplaçament original fins que als anys 50 va ser traslladat al Poble Espanyol de Montjuïc, convertit en una relíquia per a turistes i despistats (l’any 2008 encara hi era, però em temo que d'uns mesos ençà ha perdut part de la seva integritat). Va ser poc després que se celebrés el 110 aniversari del seu naixement, motiu pel qual el mateix David Griñó li va dedicar una auca (la que encapçala aquest apunt), coincidint amb la celebració de la diada de Sant Ponç de 1950.

Interior de l'Herbolari del Pi, en el Poble Espanyol

Però aquí no s’acaba la història d’aquesta emblemàtica botiga. Com hem dit més amunt, la criada de Pilar Bruballa va heretar una part del negoci, tan espectacular com ho era l’herbolari: un jardí botànic. Una mansió que duia per nom La Florida i que alhora que jardí era un viver de sangoneres i magatzem d’herbes i llavors.

El jardí botànic de l'Herbolari del Pi, segon una publicitat de 1879

La magnífica finca, de dimensions considerables (més gran que una illa de l’Eixample), estava situada, com es pot llegir en un full publicitari, a la carretera del Clot (actual carrer de Ribes), prop del Fort Pius, just al darrere del Teatre Nacional de Catalunya, en el que aleshores era el terme municipal de Sant Martí de Provençals.

Fragment d'un plànol de 1890, amb el jardí botànic
situat entre la carretera de Ribes i el carrer Casp

De la mansió i del jardí botànic encara se’n conservaven restes destinades a altres usos a principis dels anys 50. Si deixem de banda el jardí botànic del monestir de Pedralbes, el de La Florida, va ser l’últim dedicat a subministrar plantes, llavors i sangoneres als herbolaris i als apotecaris. Si en lloc del Clot aquest jardí botànic hagués estat situat en un indret més “noble” de la ciutat, potser hauria tingut més oportunitats de sobreviure. Però no ens lamentem: l’arqueologia només es pot fer sobre les ruïnes del passat.

 Factura de 1879 a nom de Mauricio Torras,
signada per la seva criada Pilar Bruballa

dimarts, 23 setembre de 2014

Shanà tovà 5775


ראש השנה
Rosh ha-Shanà 5775
Shanà tovà umetukà
Anyada buena i dulse
Feliç i dolç Any Nou


El Rosh Ha-Shanà és l'Any Nou jueu. Se celebra el primer i el segon dia del mes hebreu de Tishrí, que en el calendari gregorià coincideix aquest 2014 amb els dies 25 (al capvespre del dia 24) i 26 de setembre (per als jueus de la diàspora).

Som a l'any 5775 des de la creació del món i d'Adam i Eva, segons els números que s'extreuen de la Torà. I com cada any, ens repetim quan afirmem que, com totes les dades religioses aquest comptatge és aproximat: ara no ens barallarem amb la ciència per uns anys amunt o avall. Alguna data s'ha de triar per celebrar el Cap d'Any! Tanmateix, el temps i l'existència són relatius, i en això hi coincideixen els científics i la saviesa popular. Entre 5775 i 13.000 milions d'anys només hi va un pensament. A tot estirar, una vida: el món és món tant en quant som capaços de pensar-lo. Un cop morts, s'esborra tota consciència i tota evidència de l'existència de l'Univers.

La festa comença la vigília de l'1 de Tishrí quan apareix la primera estrella en el cel. És aleshores que es fa sonar el shofar, un instrument fet de banya d'animal kósher (pur; com la cabra, el marrà, l'antílop...), com el que es va fer servir per enderrocar les muralles de Jericó en temps de Josuè (Jos, 6).

Des del punt de vista religiós, no es diferencia gaire de l'Any Nou cristià ni de cap altre. Són dies de pregaria, de reflexió, de penediment, de record i de bons desitjos per l'any que s'enceta; i també se celebra si no s'és creient. Es mengen pomes i mel, que simbolitzen que l'any serà dolç, peix i mangranes. Entre els creients, les pregàries s'allarguen durant deu dies fins el Yom Kippur, el Dia del Perdó (10 de Tishrí, és a dir, al capvespre del 3 d'octubre d'enguany).

A les postals antigues que normalment acompanyen la celebració del Rosh Ha-Shanà en aquest blog, avui hem volgut acostar-nos al pop kitsch de les dècades de 1960 i 1970, tan comú a totes les festivitats populars i religioses de totes les cultures.




L'Avinu Malkenu (Pare nostre), com el que interpreta Barbra Streisand en aquest vídeo, és un exemple de pregària per aquestes dates. I tant si s'és creient com si no, les pregàries, com els salms, fan de bon escoltar i li posen màgia a l'atzar estel·lar.


[+]

Rosh ha-Shanà 5772
Rosh ha-Shanà 5773
Rosh ha-Shanà 5774

[Les postals antigues de felicitació del Rosh ha-Shanà han estat baixades de The Magnes Collection of Jewish Art and Life]

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum