dilluns, 19 de setembre de 2016

Querida amiga

Projecte de l'Instituto Francis
Ronda de Sant Pere, 18
Nil Tusquets (anys 60)


[Article publicat originalment el 4 d'octubre de 2012]


Elena Francis

Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, les radionovel·les perpetuaven els drames dels folletins i la literatura de canya i cordill, i els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per justificar unes vides amb poc marge de maniobra, dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances.


Carta dirigida a l'Elena Francis demanant consell per avortar


En aquest context de postguerra, l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina, jardineria, salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran expectació i dramatisme: els sentimentals i els psicològics.

La idea del consultori la va inspirar Francisca Elena Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica, propietaris, junt amb el seu marit Josep Fradera, de l'Instituto Francis i els laboratoris del mateix nom. Situats inicialment al carrer Pelai, 56, es van traslladar els anys 60 a la Ronda de Sant Pere, 18, a l'edifici dissenyat per l'arquitecte Nil Tusquets, el projecte del qual encapçala aquest apunt i on continua encara avui. El nom Elena Francis prové d'invertir l'apel·latiu familiar de l'empresària.

El consultori va començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia transformat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals, plenes de princeses glamuroses: Soraia, la "princesa dels ulls tristos", repudiada pel Xa de Pèrsia, que després es va casar amb Farah Diva; Grace Kelly, casada amb el príncep Rainier de Mònaco; Rita Hayworth, segona esposa d'Alí Khan, príncep dels ismaïlites; o Fabiola, germana del desheretat Jaime de Mora y Aragón, que va esdevenir reina dels belgues quan es va casar amb Balduí. Miralls on s'hi reflectien la mediocritat i els somnis.




Del consultori de l’Elena Francis, a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori, i que podeu escoltar i recordar en el vídeo adjunt. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández, que després de Maria Garriga i tres locutores més va ser la veu de Francis de 1962 fins el darrer dia.

Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. El descobriment va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats a Can Tirel, una masia de Cornellà de Llobregat propietat de la família Fradera: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès l’1 de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995). Per qüestions professionals editorials vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.

Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos no desitjats a causa d'aquests abusos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.

Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.




Montserrat Fortuny

Però a casa érem més de l'altre consultori que rivalitzava amb la Francis, el Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.

Temps després, quan van enderrocar l’edifici, aquell solar es va convertir en un descampat de deixalles dels laboratoris, que van despertar la curiositat de la canalla que hi anàvem a jugar. Els laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia, com vam poder comprovar inspeccionant les restes, entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de l'instrumental d'una empresa que s'anunciava a la ràdio amb una veu que deia: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.

El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.

Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.


Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny


El consultori de Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.


Sintonies de Radio España


A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia la podem taral·lejar, però no en sé el nom; sembla un vals. Potser algú la pot identificar en el vídeo adjunt (cap el minut 2). Una altra sintonia del programa era la Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot, mai he oblidat una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).




Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, és clar.



Carta a Montserrat Fortuny (1949)


[Bola extra]


Sintonia horària de Radio Reloj


[+]

En antena: 75 anys de ràdio a Espanya. Madrid: Promotora General de Revistas, SA, 1999.

Espinosa i Mirabet, Sílvia. "Cronologia dels programes femenins a la ràdio catalana d’abans de la Guerra Civil". Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació], vol. 27 (novembre 2010), p. 65-88 [PDF].

Herrera Damas, Susana. "La participación de los oyentes en los programas de radio, ¿un género radiofónico?" Revista de Comunicación, vol. 3, Facultad de Comunicación de la Universidad de Piura, Perú, 2004, p. 7-19.


Comentaris


divendres, 12 d’agost de 2016

Festes de Sant Roc de la plaça Nova


La cucanya de la plaça Nova (1913-1920), Brangulí
Arxiu Nacional de Catalunya


Ni les festes de la Mercè, que comencen a celebrar-se, amb anys de plenitud i anys de decadència, el 1868 (tot i que el predicament s'origina el 1687 per una plaga de llagostes), però que no esdevé una autèntica festa ciutadana fins 1902 amb un programa que pretén mostrar la diversitat folklòrica del país amb diverses expressions de la cultura popular, moltes de les quals havien desaparegut a la ciutat o estaven circumscrites a les processons del Corpus, autèntica font de l'expressió festiva popular: balls de bastons, diables, gegants, bestiari, castellers, sardanes, etc.

Ni les festes de Santa Eulàlia, una patrona d'origen hispanoromà i vida tortuosa inventada, que és un cas curiós de desdoblament hagiografia: un personatge que acaba sent-ne dos: l'original de Mèrida i la barcelonina, aquella que quan plou per la Mercè diuen que plora de pena per haver estat oblidada pels barcelonins.

Ni Santa Madrona, la més antiga i ignorada de les patrones de Barcelona, que va voler quedar-se a la ciutat camí de Marsella, on duien les seves relíquies, després que el vaixell que les transportava es posés a recer a la platja de Sant Bertran un dia de tempesta del segle X.

La Mercè fa de senyora de la ciutat mentre Eulàlia, més acostumada a patir, treu el nas a l'hivern, i la vella Madrona gaudeix d'un aplec a l'ermita de Montjuïc que no per petit és menys sentit.


Les festes de Sant Roc a la plaça Nova, la dècada de 1960
Autor: Suárez. Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova


Però la festa grossa de veritat (les de Gràcia són d'un altre poble) és la de Sant Roc a la plaça Nova del desaparegut barri de la Catedral, del qual en vam poder veure l'exposició que va acollir la Casa dels Entremesos i que enguany ens mostra "Mirades de gegant. 110 anys dels gegants de Sant Roc de la plaça Nova".


Primera fotografia dels gegants de la plaça Nova (1906)
Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova


Celebrat el 16 d'agost de forma ininterrompuda des de 1589, les festes comencen dies abans (el dia 12 el 2016) amb el nan Cu-cut passejant dalt del ruc pels carrers que sobreviuen després de les obertures de la Via Laietana i l'avinguda de la Catedral, i amb la instal·lació de la històrica cucanya. La festa s'allarga fins al dia 16, quan, entre moltes altres activitats centenàries, el diable trucarà a Cal Bisbe durant el seguici de Sant Roc perquè no oblidem que les claus del Cel i l'Infern comparteixen clauer i, potser, forat del pany (vegeu el programa complet).


El nan Cu-cut (1910)
Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova


És tan encomiable l'esforç i l'entusiasme del plaçanovins per mantenir viu Sant Roc com l'oblit dels barcelonins que passen per la plaça Nova ignorant que trepitgen  el primer raval construït fora de la muralla romana: la Vila Nova dels Arcs, un antic mercat.

Però com que sempre s'està a temps de solucionar oblits i de saber-ne més, aneu a les festes de Sant Roc, a l'exposició de la Casa dels entremesos i us deixo (per a qui no ho hagi llegit) lectura estiuenca sobre el barri de la Catedral (i d'altres indrets fora muralla romana).


L'origen dels mercats medievals a Barcelona

Carrers amagats dels mercats medievals de Barchinona

De l'Infern al Purgatori: la basílica dels Sants Just i Pastor

Santa Anna: capellans, verdulaires, cecs, meuques i una creu


Barcino i la plaça de Sant Miquel



dilluns, 25 de juliol de 2016

Un fortí al Somorrostro


Pescadors a la platja del Somorrostro. Frederic Ballell, 1915
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Buscant imatges i informació per al recull dedicat a Somorrostro i literatura que publicarem el proper 2017, he topat diverses vegades amb la fotografia de la platja del Somorrostro que encapçala aquest apunt, realitzada per Frederic Ballell l’any 1915, i dipositada actualment a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Com que la fotografia no documenta el barri de barraques que anys més tard s’estendria per tota la platja, l’he desestimada per il·lustrar els fragments literaris que tenen aquest barri com a protagonista. A tocar del Somorrostro ja hi va haver les anomenades barraques de mar en els segles XVI i XVII, abans que l’indret adquirís aquest nom, i a mitjans del segle XIX es constituí com a barri de pescadors fins arribar a convertir-se el barri de 1.400 barraques que va desaparèixer l’any 1966 sota la piqueta, no per raons socials, sinó per evitar que Franco veiés mentre presidia les maniobres navals que van tenir lloc en aquella data aquell poblament que no s'adeia amb l'esperit trionfalista del règim.

Però a força de mirar la fotografia de Ballell, hi ha alguns detalls que criden l’atenció. El primer és la descripció que l’Arxiu Fotogràfic fa de la imatge: “Nens jugant a estirar l'arc a la platja del Somorrostro l'any 1915, una de les zones històricament més deprimides de la ciutat”. No cal fixar-s’hi gaire per adonar-se que els personatges no són nens jugant, sinó pescadors estirant l'art (no l'arc), un tipus de pesca, com s'indica a la següent fotografia, possiblement també de Ballell. Un error sense més importància.




D’altra banda, sí que crida molt més l’atenció i resulta interessant el terraplè de l’esquerra que serveix de suport i fonament a algunes de les construccions i fàbriques que s’estenen paral·leles a la línia de platja. La forma inclinada de la part baixa té tot l’aspecte d’una escarpa i està rematada per un cordó decorat per caps antropomòrfics. És l’estructura típica de la paret externa d’una fortificació.

Buscant documentació hem trobat una fotografia en un exemplar de la revista Barcelona Atracción, editada per la Societat d’Atracció de Forasters entre els anys 1908 i 1936. En aquesta imatge de 1936 es poden apreciar amb detall l’escarpa, el cordó i els caps; i a més, el peu de foto indica que es tracta de restes de l’antiga Ciutadella militar de Barcelona que, començada a construir l’any 1716 després de la derrota de 1714 contra les tropes borbòniques, fou enderrocada entre els anys 1869 i 1878 i per construir-hi l’actual Parc de la Ciutadella.


Restes de la ciutadella a la platja del Somorrostro
Barcelona Atracción, 1936


L’afirmació sembla raonable, però caldria precisar-la. Els baluards de la Ciutadella, amb els seus contraforts, sobresortien poc més enllà dels actuals límits del parc. En el cas del Baluard de Don Felip, la part més extrema superava per poc l’actual passeig de Circumval·lació. Per tant, l’estructura perimetral de la fortalesa no podia arribar fins a la platja. Es podria pensar que formava part del Fortí de Don Carles, que estava unit a la Ciutadella per un llarg viaducte fortificat, arribava fins la platja i servia com a castell de guaita de la zona marítima.


Planta de la fortalesa de la Ciutadella, amb el fortí
de Don Carles a la vora de la platja
Arxiu Històric de Barcelona


Sobre aquest terraplè es construí la Secció Marítima de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, aprofitant el fortí com a pavelló, que estava unida al recinte de l’exposició del Parc de la Ciutadella també amb un pont com en el cas del fortí. Després de l'exposició el fortí va ser enderrocat i en aquell indret s'hi va construir l'Hospital d'Infecciosos (el llatzeret), que després esdevindria l'Hospital de Mar. Les restes del fortí a la foto de 1936 van quedar com a testimoni, amb la plaça de toros del Torín i la fàbrica de gas custodiant-lo a esquerra i a dreta respectivament.


Fragment d'un plànol de Barcelona (D. J. M. Serra, 1890. ICC),
amb el pont que uneix el Parc de la Ciutadella amb la Secció
Marítima de l'Exposició Universal de 1888,
a la zona on hagué el Fortí de Don Carles


Però encara es pot precisar més l'origen i l'ús del terraplè. Si ens fixem en el plànol superior, de 1890, el Fortí de Don Carles està molt separat de la costa i no encaixa amb les fotografies, on la construcció és sobre la sorra de la platja.




La solució la trobem en plànol topogràfic geomètric realitzat per Miquel Garriga i Roca l'any 1862. Aquí es pot veure i llegir perfectament que la fortificació pertany a una bateria defensiva de tot el conjunt, Ciutadella Militar i Fortí de Don Carles. L'última relíquia supervivent d'aquelles construccions militars fins que les obres de la Barcelona olímpica van acabar amb les fàbriques i van obrir la ciutat al mar. D’aquella fortalesa, que com el Castell de Montjuïc havia servit per controlar la ciutat rebel en lloc de defensar-la, havien sobreviscut el Palau del Governador, convertit en institut d'ensenyament secundari; l'Arsenal, ara seu del Parlament de Catalunya; i la capella castrense, que es resisteix a abandonar aquest món que no és el seu. Edificacions que s'alcen impertèrrites sense saber que els bustos antropomòrfics del fortí romanien castigats sobre la sorra, d’esquena a la ciutat, veient com les barraques del Somorrostro els privaven de la vista del mar, esperançades quan la marina de Franco va desembarcar sobre la platja fins que la piqueta les va convertir en engrunes i els donà el descans etern.


*

Agraïments:

En la recerca documental i planimètrica hi han participat Francisco Arauz i Alfred Puig, als quals agraïm la seva col·laboració com en tantes d'altres ocasions.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Barcelona, ciutat de canòdroms i decadència de postguerra

Foto: Arnim Schulz



[Actualitzat 10 de juliol de 2016]


La relació amb els canòdroms és generacional, molt semblant a com ho explicava Xavier Theros a l'article "Historias de perros veloces", que publicava a El País l'agost de 2011. És generacional perquè forma part del paisatge físic i emocional d'una determinada època. Canòdroms com el Pabellón del Deporte eren una relíquia del passat que ens posava en contacte amb la postguerra, amb els ambients que havien sobreviscuts al passat temporal i moral a la ciutat, entre la dècada de 1960 i principis de la de 1970, fins la desaparició dels tramvies. El Price, les Atracciones Apolo, el Caspolino del Paral·lel o els burots que encara quedaven dempeus; el Somorrostro, del qual el 2016 se'n celebra el 50 aniversari de l'enderrocament (1966), i que, com un espectacle del far west, es podia observar des del passeig Marítim que acabava bruscament a l'hospital del Mar; l'asil del Parc amb la immensa bassa d'aigua en el seu sostre... I si l'experiència es volia tenir a l'estómac, en una graneria de Collblanc podies comprar farines de garrofa i de guixes per fer farinetes, el plat per excel·lència dels anys de la gana.

D'altres espais han sobreviscut més temps i el record és més generalitzat, com els banys de la Barceloneta: Sant Sebastià, Sant Miquel, Orientals, Astilleros; llocs de record amable i familiar tot i que pels racons i les ombres s'hi amagava el misteri de la carn. L’aquàrium de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras, les muscleres de l'escullera, les parades que s'instal·laven el diumenge al matí al passeig Nacional i els bulliciosos restaurants de la platja de la Barceloneta, a peu de sorra, olor de peix i bronzejador d'oli de coco.

Més selecte, a Sarrià hi havia Piscines i Sports, que va acollir campionats esportius escolars, olimpíades populars i tota mena d'activitats culturals, balls i revetlles. Durant els anys de la guerra va esdevenir un centre de reclutament. Durant la Dictadura va recuperar la seva funció com a centre privat de pràctica esportiva amb el nom espanyolitzat de Piscinas y Deportes.

També l'Avenida de la Luz (1940-1990), que va néixer com a modern carrer comercial subterrani però que els anys van convertir en un lloc trist i decadent; igual que el seu cinema i d'altres cinemes miserables com el Cine Mar, freqüentats per prostitutes i borratxos que hi buscaven sostre i refugi fins que arribés la nit. Les Termes Municipals de la plaça d'Espanya o els Baños Turcos del carrer Calàbria amb Sepúlveda també van veure com s'escrostonaven les seves parets i perdien la pàtina moderna dels seus primers dies.


El canòdrom Pabellón l'any 1989
Foto: Gustau Nacarino


Aquell imaginari infantil i adolescent ha acabat deixant un gust pels llocs decadents a la darrera generació que va viure el llum de gas i va veure els trens traient fum. Desaparegut el Price (1934-1973), el gran palau de la boxa i la lluita lliure (també espectacles de postguerra), el canòdrom del Pabellón del Deporte era, sens dubte, el que reflectia millor els temps de les cartilles de racionament i de l'autarquia amb la decadència dels llebrers, de la gent que freqüentava les curses i de les instal·lacions. Homes i dones d'edat indefinida i jubilats que hi passaven la tarda apostant, medrant i buscant companyia a les grades, o els més inquiets en els lavabos públics. Pels racons encara s'hi sentia l'olor de zotal, de puro ranci i colònia barata.


Plànol del Pabellón del Deporte


Construït l'any 1950 i enderrocat el 2001, les instal·lacions del Pabellón del Deporte, que a més de canòdrom (a partir de 1953) havien funcionat com a pista poliesportiva, quedaven amagades dins de l'interior de l'illa de cases de la Gran Via, Llança i Sepúlveda. Amb la construcció del Palau d'Esports de Montjuïc l'any 1955 per als Jocs del Mediterrani, el Pabellón va entrar ràpidament en decadència. Els anys 60 ja estava atrotinat, però quant més t'enfilaves per les grades superiors, les seves estructures de fusta protegides per barres de ferro oxidat, amb bancs de pedra, estaven més abandonades i feia més difícil creure que la gent havia omplert aquell palau a l'aire lliure per veure uns mundials de hoquei sobre patins, vetllades de boxa, bàsquet i ciclisme (s'hi compaginava la funció de velòdrom amb la de canòdrom, sobre el qual es muntaven les tribunes desmuntables de pista). L'any 1952 s'hi va fer l'espectacle Viena sobre hielo, però l'actuació inaugural es va haver de suspendre per la pluja. També va ser l'aigua la que va obligar a traslladar alguns partits del mundial d'hoquei patins de 1954 a la sala oval del Palau Nacional de Montjuïc. Podeu veure aquí les últimes imatges del Canòdrom Pabellón.


Canòdrom Meridiana


Un altre canòdrom està en la memòria recent dels barcelonins. El Meridiana (1963-2006), situat entre els carrers Ignasi de Ros, Pardo, Riera d'Horta i Concepció Arenal, havia de ser el Centre d'Art Contemporani, salvaguardant l'oval de la pista i l'edifici catalogat, dissenyat per Antoni Bonet i Josep Puig, però no va reeixir i ara sembla que es convertirà en Parc de Recerca Creativa. Malgrat la modernitat de les instal·lacions, l'ambient continuava tenint un cert aire decadent per l'espectacle i per una afició que com la dels bingos haurà acabat trobant altres formes d'oci.


© Fons Enric H. March


Potser també hi haurà qui recordi el canòdrom Diagonal (1962-1984), que es va dir Avenida fins 1979. Situat a la Diagonal al costat del Club de Polo, l'afició era tan gran que hi havia unes taquilles a l'avinguda de la Llum que en despatxava apostes, com ja ho havia fet d'altres canòdroms, que també havien venut butlletes en el Cafè Espanyol del Paral·lel. A manca d'hipòdrom (el de Barcelona era a Can Tunis i va subsistir entre 1883 i 1934), aquest canòdrom volia acollir un públic més selecte, per aquesta raó les instal·lacions comptaven amb una magnífica terrassa de 85 metres de llarg per 20 d'ample, amb unes graderies amb 72 llotges i un acollidor saló social que disposava de llar de foc, bar i restaurant, i oferia sessions nocturnes. Va tancar l'any 1984, però les ruïnes van ser presents uns quants anys fins les obres olímpiques. El banderí que il·lustra l'apunt el vaig rescatar d'entre la runa.


Una passió que neix durant la República

L'afició per les curses de llebres a Barcelona no és una novetat de la postguerra; no neix com una forma de circ per entretenir les masses i fer que oblidin els problemes socials i polítics derivats de la guerra i la repressió. Neix durant la República fruit d'una moda que s'havia estès per tot el món i d'un negoci extraordinari al voltant de les apostes, tot plegat afavorit per una liberalització de les formes i els costums que no hem de mirar amb els ulls d'avui. També havien estat habituals els espectacles de baralles de galls des de principis del segle XIX fins que es van prohibir l'any 1913, malgrat que van continuar de forma clandestina fins que durant la República van desaparèixer definitivament. La sensibilitat vers el patiment dels animals és relativament recent, com es fa palès amb les corrides de toros, que a Catalunya i les Illes Canàries estan prohibides però no a la resta d'Espanya ni a França.

Dèiem que l'afició naixia els anys 30, i potser el que sorprendrà als barcelonins és que a la ciutat hi hagi hagut vuit canòdroms. El blog Barcelofília ens ha anat oferint els apunt dedicats a aquestes instal·lacions i a Bereshit hem volgut sistematitzar i ordenar aquesta informació per tenir-ne una cronologia clara i enllaçarem cada canòdrom a les notes que ens aporta aquest blog dedicat a la Barcelona desapareguda.




El primer canòdrom de què tenim notícia és el Park (1932 -1951), rebatejat com Parque quan després de la Guerra Civil es van castellanitzar tots els noms estrangers, però que popularment era conegut com Sol de Baix, i estava situat on avui hi ha la plaça del mateix nom, sota la travessera de Les Corts, entre Carles III i Joan Güell, en uns terrenys adquirits pel FC Barcelona l'any 1926 i on van jugar les seccions d'atletisme, beisbol, basquet, rugbi i hoquei. A més de curses de llebrers també s'hi van fer competicions de cavalls trotons, de motocicletes dirt-track i a principis dels anys 40 la secció de ciclisme de la Unió Esportiva Sants hi va organitzar algunes proves ciclistes. Els terrenys van ser recomprats pel FC Barcelona quan es va construir el Camp Nou


Kennel Club


El segon canòdrom va ser Kennel Club (1934-1938), construït a la Torre Melina, al final de l'avinguda del 14 d'Abril (Diagonal), en els terrenys on després s'instal·laria el Reial Club de Polo.


Canòdrom Club Guinardó (1935)
Josep Brangulí (ANC)


El tercer va ser el Canòdrom Club Catalunya (1934-1936) del Guinardó, situat en el Torrent de Melis entre l'Hospital de Sant Pau i l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Acabada la guerra es va convertir el Campo de Deportes del Frente de Juventudes i posteriorment en el camp de futbol del Martinenc.


Publicitat de La Vanguardia anunciant la inauguració
del canòdrom del Guinardo el 28 de juny de 1935


El quart canòdrom va ser el Kennel de Sarrià (1935-1938), que després de l'aturada de la guerra es va dir Canódromo Barcelona (1940-1944). Estava situat en els terrenys de Can Ràbia a la carretera de Sàrria, on el Reial Polo Club tenia les seves instal·lacions abans de traslladar-se a l'avinguda 14 d'Abril (Diagonal). A Can Ràbia també hi havia Piscines i Sports, avui convertits en uns jardins amb terrasses, restaurants i cinemes.


Plànol del Canódrom Barcelona


El cinquè canòdrom va ser el del Pabellón del Deporte (1950-1999), que ja hem esmentat abans i del qual en podeu veure un magnífic reportatge fotogràfic dels seus darrer dies, fet per Josep Lluís Navarro Garrich.


Canòdrom Loreto (1959)
Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

El sisè va ser el Loreto (1955-1962), situat entre els carrers Loreto, Bordeus i la carretera de Sarrià. L'any 1962 la Sociedad Galguera Loreto va vendre els terrenys a una immobiliària i va muntar unes noves instal·lacions a la Diagonal, al costat del Reial Club de Polo: el Canódromo Avenida.

El setè canòdrom va ser, doncs, aquest Avenida, després rebatejat Diagonal (1962-1984), i el vuité el Meridiana (1963-2006), dels quals ja n'hem parlat al principi de l'apunt.


Canòdrom Badalona
Foto: Facu Martínez


El 24 de setembre de 1935, La Vanguardia publicava que s'estaven fent gestions per construir un canòdrom a les instal·lacions del Resus Esportiu, que s'havia d'inaugurar el dia de Tots Sants del mateix any. No he trobat, però, cap notícia que certificqui que aquesta s'arribés a realitzar.

Entre els anys 60 i 80 del segle XX Catalunya tenia quatre dels disset canòdroms que funcionaven a Espanya. Al Pabellón, el Diagonal i el Meridiana caldria afegir el Canòdrom Badalona, actiu durant els anys 70 i 80 al barri de Can Claris, on avui hi ha el Pavelló Olímpic. Sense la possibilitat de mantenir l'única instal·lació que quedava, el Meridiana, a causa de la pujada d'impostos que la Generalitat va imposar a les apostes privades, la Federació Catalana de Llebrers, adscrita a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, es va dissoldre el 16 de novembre de 2007. Mai més es va tornar a sentir per megafonia l'avís "Dentro de breves momentos quedarán cerradas las taquillas para la venta de boletos".


Canòdrom Badalona
Foto: Victor Van Der Helm




Fragment de la pel·lícula Petit indi (2009), de Marc Recha, enregistrat al Canòdrom Meridiana. La pel·lícula va ser estrenada tres anys després de tancar el canòdrom, el 22 de febrer de 2006, però Recha el va fer reviure per immortalitzar-lo a la seva cinta.


dilluns, 13 de juny de 2016

Barcelona, metròpoli colonial



Barcelona, metròpoli colonial

Des del dia 10 de juny, el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada acull l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”. Comissariada per Andrés Antebi (antropòleg, documentalista i un dels fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana), Pablo González Morandi (antropòleg), Alberto López Bargados (professor d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona) i Eloy Martín Corrales (historiador), ens mostra la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola i ens permet recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, la Ciutat Comtal es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.


Colònies espanyoles a Àfrica


Fent memòria del passat colonial

Quan viatjar i l’accés a la informació no eren tan assequibles com ara, el coneixement del món ens arribava oralment, o a través del cinema i la lectura. En tot cas, la percepció de la realitat sempre té molt de subjectiu i la imaginació, sovint programada institucionalment, juga un paper fonamental en el constructe social i cultural. Aquesta és la raó per la qual la llegenda i la història a vegades es confonem en l’imaginari col·lectiu.

La infantesa de les generacions formades amb la lectura de tebeos han estat també viatgeres i aventureres a través de les narracions de les històries gràfiques i de les pàgines dels atles. La imaginació buscava el desconegut i les terres exòtiques més allà de les fronteres conegudes, de la mateixa manera que al carrer ens aventuraven als límits prohibits del barri: el finis terrae dels mapes antics.

Una font de coneixement ha estat per a molts nens els segells de correus. Les imatges i els noms dels països ens parlaven de terres llunyanes, com les etiquetes d’hotels de les velles maletes de viatge, i en molts casos de països que havien deixat d’existir durant la transformació que Europa havia patit en el període d’entreguerres. Alguns tornarien després de la caiguda del mur, però Bòsnia, Sèrbia, Ruhr, Sarre o Candia tenien ressons imperials i colonials.

Durant els anys 60 vam assistir a la desaparició de l’imaginari colonial espanyol. Els sons dels tambors ens arribaven de llocs com Río Muni (Mbini), Fernando Poo (Bioko), Elobey, Annobon i Corisco (Mandyi), unificats a partir de 1926 sota el nom de Guinea Espanyola; i Río de Oro, Ifni, Cabo Juby, unificats amb el nom d’Àfrica Occidental Espanyola i més tard Sàhara Espanyol. Més llunyà quedava el Protectorat del Marroc, que aplegava ciutats importants com Tànger, Tetuan o Orà, a les regions de Yebala, Tarfaya i el Rif. Del Rif en coneixíem, sobretot, el Desastre d’Annual, la batalla on Abd el-Krim (Abd al-Karim) va ridiculitzar l’exèrcit espanyol i va aconseguir crear la República del Rif, de vida efímera (1923-1926).

El Sàhara Espanyol, que en el nostre imaginari ens porta a històries de la mili, va ser entregat al Marroc i Mauritània el 27 de febrer de 1976, després de la marxa verda (1975), composta de 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins, que va acabar malmetent els drets dels sahrauís (berbers) a la independència.

El Protectorat va ser entregat al Marroc l’any 1956, i d’aquella colònia en queden les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (el Marroc les continua reclamant) i els enclavaments repartits per la costa de Perejil, Peñón de Vélez de la Gomera, Islas Alhucemas i Islas Chafarinas. Les illes Canàries també són territorialment africanes, però el aborígens canaris (els anomenats guanxes, de probable origen berber) van ser gairebé exterminats i els pocs que van quedar es van difuminar entre la població colona. Malgrat tot, el MPAIAC (Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario), creat per Antonio Cubillo el 1964, va reivindicar les arrels guanxes i africanes de les illes i la independència a través de la lluita armada amb les Fuerzas Armadas Guanches (FAG), fins que l’organització es va dissoldre el 1979.


Centre d'Ikunde de l'Ajuntament de Barcelona
© Zoològic de Barcelona


Guinea Equatorial

Pel que fa a Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco, la colònia va ser possessió espanyola entre 1885 i 1968. Va ser unificada el 1926, i el 1959, convertida en la Guinea Espanyola, Fernando Poo i Río Muni (riu Mbini, batejat com a “Benito” pels colonitzadors) van adquirir l’estatus de províncies espanyoles d’Ultramar. I va ser en aquell 1959 que l'Ajuntament de Barcelona (amb el finançament del Zoològic, Parcs i Jardins i el Museu Etnològic, aleshores dirigit per August Panyella) muntava a Ikunde un Centre d'Experimentació i Adaptació Animal, que va proveir d'animals el zoològic de Barcelona i el més famós dels quals va ser Copito de Nieve. En llengua fang (ètnia que comparteix el territori guineà amb els bubi) el nom original era Nfumu Ngui ("goril·la blanc"), i Jordi Sabater (primatòleg i conservador ded centre, a qui uns caçadors van vendre l'animal, l’any 1966) el va anomenar Floquet de Neu. Inicialment presentat a Tele/eXpres com a Blancaneus, va fer fortuna el nom de Sabater quan la revista de la National Geographic el va treure en portada del març del 1967 amb el nom Snowflake. Un blanc entre negres, el Floquet de Neu es va convertir en la icona de la Barcelona del tardofranquisme.


Porcioles rep el Floquet de Neu a Barcelona
Foto: Pérez de Rozas (1967)


Però aquesta no va ser l’única relació de Barcelona amb la colònia guineana. Des del segle XIX, els territoris guineans s’havien convertit en subministradors d’esclaus que nodrien la industria espanyola a Amèrica, sobretot a l’estrella de la Corona, Cuba, gran productora i exportadora de canya de sucre, especialment en forma de rom: moltes empreses dedicades a aquest licor, ara multinacionals, duen cognoms catalans com Bacardí, Brugal o Barceló. El rom cremat i les havaneres que ens transporten melangiosament a les llegendàries Antilles són fruit de la suor d’esclaus guineans. Cuba, conjuntament amb Puerto Rico, Filipines i Guam, es van perdre després de la Guerra de Cuba, el 1898, i un any després Espanya va vendre a l'Imperi alemany els arxipèlags de les Marianes, Palau i les Carolines, al Pacífic.


Publicitat de la Compañía Anónima de Productos Africanos


A finals del segle XIX, però, Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobon i Corisco es van convertir també en centres productors de cacau, cafè i fustes nobles, principalment, i van ser també empreses barcelonines les que es van aprofitar de les colònies: la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats des de les concessions que tenia a Guinea; Cafés y Maderas de Guinea SA (CAMASA); o la Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). I entre els empresaris amb nom, el pare de Fèlix Millet (espoliador del Palau de la Música), que va enviar el fill a fer-se la pell dura a les plantacions africanes, propietat de la Compañía Agrícola Industrial de Fernando Poo, que el pare presidia. La hisenda més gran de l'illa, productota de cafè i cacau, es deia, per a més glòria, Montserrat.

Mentrestant, els missioners claretians de Vic s’encarregaven de les tasques d’evangelització de les poblacions autòctones alhora que es convertien en els primers exploradors i colons que desenvolupen l’acció extractiva de les riqueses de Guinea. La religió exercia un fort paper aculturitzador, malgrat que el missioners van fixar la literatura i la gramàtica de les llengües locals i, en certa manera, es van convertir en notàris d'investigacions antropològiques i han conservat un valuós fons fotogràfic que testimonia el procés colonitzador.



Xocolata Batanga



Però les empreses més populars van ser les que explotaven les plantacions de cacau per a la producció de xocolata o derivats, com Batanga (que va editar l’àlbum de cromos A través de África), Amatller i Cola-Cao. Totes elles feien servir la imatge paternalista del negret al servei del consum de l’home blanc, com queda ben reflectit a la cançó “Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao”.


 El pot de Cola-Cao dels anys 60 que
hem cedit a l'exposició


“Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial” ens permet mirar enrere i analitzar amb mirada crítica el nostre passat. Un acte de contrició que no demana necessàriament penitència però que sí ens fa conscients i ens permet enriquir qualsevol discurs. No n’hi ha prou amb demanar la retirada de l’estàtua de López y López, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica a la Cuba colonial (1850), de la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881) i cofundador i primer president del Banco Hispano Colonial (1876). Cal contextualitzar la història i entendre que som fills del passat, amb tots els seus encerts i errors, i que ser-ne conscients ens ajudarà a no repetir-los. Amb el pic com a argument ens caldria enderrocar tot el modernisme, per posar un exemple; amb la pala acabarem desenterrant el passat enderrocat amb un lament. Només l’esperit crític, l’acte de contrició de la raó, ens salva.


dimecres, 18 de maig de 2016

Barcino i la plaça de Sant Miquel

L'església de Sant Miquel en el seu emplaçament original, l'any 1868,
poc abans de ser enderrocada i la portalada traslladada a l'església
de la Mercè. A l'esquerra, l'edifici de l'Ajuntament
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Foto: Joan Martí


En l'homenatge que li va dedicar el Museu d'Història de Barcelona dimecres 18 de maig, Francisca Pallarès Salvador va pronunciar  la conferència "Barcino: excavacions a la plaça de Sant Miquel. Experiències i records". La doctora Pallarès és arqueòloga, formada a la Universitat de Barcelona, i va estar vinculada des de 1958 a l’Istituto Internazionale di Studi Liguri de Bordighera, institució de la qual va ser directora a partir del 1978. Ha publicat nombrosos treballs sobre arqueologia romana, entre les quals destaca Las excavaciones de la Plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino (1969) i La topografia e le origini di Barcellona romana (1970).

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats  de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer. El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



A dalt, fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel;
a baix, dibuix amb la reconstrucció hipotètica
Museu Arqueològic de Catalunya



Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.


Inscripció que esmenta la donació de les termes a Barcino
Museu Arqueològic de Catalunya
Foto: Sebastià Giralt


Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.


Detall de les escales que baixen a l'àrea calefactada del
balneum de la domus de la plaça de Sant Miquel
Fotografia: Maria Raya i Bea Miró (MUHBA)


Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.


COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]
BARCIN[O]
IIIIIII VIRI · AVGUSTAL 

Museu d'Història de Barcelona


Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres dels brancals, decorades amb grotescs.  Al timpà hi ha l'arcàngel Sant Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra. L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868: llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.


Quarteró 8 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862), amb la localització
de l'església de Sant Miquel i la plaça, al costat de l'Ajuntament
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Reg. 11458)


El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible edifici de dotze plantes conegut amb el nom de Novíssim i rebaixat a vuit l'any 1994.

La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del transsepte i encara s'hi poden veure el números amb què es van marcar les pedres per a ser traslladades. El campanar també es va desmuntar i, amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres, traslladada des del seu lloc original quan es va obrir la Via Laietana a principis del segle XX.


Façana de l'església de Sant Miquel
Dibuix d'Eduard Gràcia (AHCB)


Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident, Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.

Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.


El capitell bizantí de Sant Miquel
transformat en pila baptismal
Autor desconegut (AFB)


Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282. L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara perviu i res no s’ha pogut demostrar.

El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.

A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya (creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

*

Bibliografia

Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.

Miró i Alaix, Carme. "Els balnea de les domus de Barcino", QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.



Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum