dilluns, 23 març de 2015

La Ciutat d'en Nyoca: Barcelona es tenyeix de groc

Campamento sanitario de la Constitución (1821), Louis Vuillaume (AHCB)


La imatge que encapçala aquest apunt és una còpia d’una litografia de Louis Vuillaume impresa el 1821 a la impremta d’Antoni Brusi, introductor d’aquest sistema d’impressió a Catalunya un any abans. Però la il·lustració té més valor documental que pioner o artístic. Ens mostra la muntanya de Montjuïc, amb el castell coronant-la, un campament, el port de la ciutat i una torre entre camins i prats.

Aquesta torre és probablement la darrera imatge (si és que n’hi ha cap més) de la Creu Coberta. El camí inferior es el que sortia del Portal de Sant Antoni, vell ramal de la Via Augusta romana que entrava a Barcino i anava de Roma a Gades passant per Tarraco. Avui es correspon amb l’avinguda Mistral. Més al sud, el camí es bifurcava cap a la carretera de la Bordeta cap Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana (l’Hospitalet), i cap a Molins de Rei pel coll Blanc per l’actual carrer de la Creu Coberta a Hostafrancs.

Si ens hi fixem, encara serem capaços de distingir el Coll de la Creu Coberta, avui desfigurat per la urbanització de la ciutat però que era al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat en el punt on avui hi ha la plaça Espanya urbanitzada l’any 1908. Fins la remodelació de Las Arenas, encara es podia distingir el turó de la Vinyeta sobre el qual es va construir la plaça de toros.

La Creu Coberta, va ser construïda el 1344 com a creu de terme amb el nom de Creu de Sant Antoni. Tot i que en el segle XV ja consta com a coberta, va ser refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista. Com a bon lloc de pas, des del segle XV fins el 1715 li van fer companyia unes de les forques de la ciutat perquè barcelonins i forans sabessin com les gastava la justícia. I, ironies del destí, allà on els reus deixaven anar el darrer alè, esbufegaven els toros lidiats i eren sacrificats els animals que anaven de visita a l’escorxador. Enderrocada el 1823 a la fi del Trienni Constitucional, el 1824 va ser substituïda per la del cementiri del Pi, que va desaparèixer definitivament a la dècada de 1850.

Hem deixat per al final un dels elements que destaquen en aquest paisatge: les tendes de campanya. Situades a la falda de Montjuïc, aproximadament entre l’actual carrer Lleida i l’avinguda de Maria Cristina (el camí del mig de la litografia vindria a ser aquesta avinguda), aquesta mena de poblat s’anomenava Campament de la Constitució i era conegut popularment com a Ciutat d’en Nyoca.

El mes de febrer parlàvem del Raval de Jesús, una barriada barcelonina fora de muralles que havia crescut al voltant del convent de Jesús. Aleshores havíem comentat que el seu cementiri havia servit per enterrar-hi els morts de les epidèmies dels segle XVII. Destruït el convent i el raval durant la Guerra de Successió i després durant la del Francès, el 1821 va ser reconstruït en part per allotjar-hi els malalts de l’epidèmia de febre groga d’aquest mateix any, agreujada per la insalubritat d’una Barcelona emmurallada que patia greus problemes sanitaris a causa de la gran densitat de població, i de les malalties noves portades d’ultramar.

Explica Josep Coroleu a Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864) que qui tenia diners fugia lluny de la ciutat, a les viles del Pla o als monestirs de Pedralbes, Montalegre, Sant Jeroni o la Conreria. Però per als que no tenien possibles es va habilitar aquest campament, que en realitat era –mal presagi– un barri de 400 barraques habitades cadascuna d’elles per deu persones en condicions deplorables, barrejats sense criteri, raó per la qual se li va donar el malnom de Ciutat d’en Nyoca, fent referència a la barreja de fruits secs que rea tradició regalar als convidats a un bateig. L’expressió va fer tal fortuna que va acabar servint per anomenar qualsevol ciutat o barriada molt poblada, però de manera especial per referir-se a Barcelona despectivament.

Al final d’aquella epidèmia de febre groga van perdre la vida prop de nou mil barcelonins. Més del 10% d’una ciutat que en aquells temps comptava amb un nombre aproximat de 84.000 habitants. Tots tenien noms i cognoms, i probablement deuen estar registrats. Però com que sovint el destí s’expressa amb ironia, un d’ells va ser Antoni Brusi, l’impressor que ens va deixar testimoni de la barriada de barraques d’en Nyoca, que va durar prou temps com perquè a la ciutat deserta les herbes cresquessin per als carrer fins al punt que, segons explica Amades, calgué segar-les a cop de falç quan van tornar-hi els supervivents.

Fragment d'un plànol de 1711, amb el Portal de Sant Antoni,
la Creu Coberta i la bifurcació de camins (ICC)


[+]

Més notícies sobre el desenvolupament de la febre groga de 1821 a Història de Barcelona, d'Héctor Prat i Mercè Balada.

I sobre la Creu Coberta, a Barcelofília.

dijous, 19 març de 2015

La Processó de les Filles de Maria

Mala raza (1913), de Fructuós Gelabert


Processó de les Filles de Maria, de Fructuós Gelabert (1874-1955), va ser rodada al carrer Rossend Arús de Sants, l'any 1902, dos anys després que canviés el seu nom original de Migdia. Des de la parròquia de Santa Maria de Sants, passant per la Masia del Rellotge de la plaça Ibèria, centenars de nenes vestides de primera comunió, amb domassos i flors, baixen en direcció a la Bordeta.

A Bereshit hem vist altres documentals dels primers anys del cinema rodats a Barcelona. A Barcelona en tranvía de Ricardo Baños, vèiem la ciutat l'any 1908; La Barcelona de Chomón vèiem el Parc de la Ciutadella el 1904 i 1911; Temporal marítim a Barcelona, una joia de 1911; o a Barcelona, perla del Mediterráneo, que la productora d'Artur Cabot va realitzar entre 1912 i 1913 per a la Sociedad de Atracción de Forasteros. Però amb pel·lícula de Gelabert tenim un dels documents fílmics més antics conservats rodats a Barcelona.

Gelabert és un dels pioners del cinema i a les seves pel·lícules exercia de director, guionista, operador de càmera i productor. Com explica Miquel Porter Adrià Gual i el cinema primitiu de Catalunya, 1897-1916, a banda del valor històric i documental de la filmació, aquesta pel·lícula conté alguns dels primers moviments panoràmics de càmera de la història mundial del cinema.





La Processó de les Filles de Maria a la Parròquia de Sants

Rafael Rodríguez Bella
Guanyador del Certamen Literari Francesc Candel 2009


Estaba ansioso por ver las imágenes de La Processó de les Filles de Maria a la Parroquia de Sants, el film que rodó Fructuós Gelabert en 1902. Quería comprobar si coincidían con la foto que tenía en mi poder ya que ese fue el motivo por el que solicité su visionado en la Filmoteca de Catalunya. Una imagen de unas niñas, desfilando con su traje de primera comunión, había aparecido de pronto en el fondo de uno de los cajones de la que fue antaño la mesa de trabajo de mi abuelo. La encontré bajo varias carpetas y documentos, en el último cajón. Además, estaba boca abajo, como si hubiesen querido hacerla desaparecer. A decir verdad, resultaba todo muy extraño: hallar una foto enmarcada con un lujoso y trabajado marco dorado, escondida allí.

La cogí y la llevé a casa de mis padres. Quizá ellos podrían saber de qué se trataba. Algo me decía que allí podía haber una historia escondida. Mi abuelo, del cual no sabía gran cosa, todo hay que decirlo, fue un republicano, hombre de izquierdas y de acción. Eso lo sabía todo el mundo. ¿Qué hacía entonces allí aquella foto de unas niñas en una procesión? Cuando mostré la foto, mi madre se quedó blanca como una hoja de papel. ¿De dónde has sacado esa foto?, dijo, con un tono nada amigable, tan pronto se repuso. De un cajón de la mesa del abuelo, respondí, observándola atentamente. ¿Qué ocurre con esta foto para que te pongas así? ¿Qué tiene de especial? No te había visto nunca tan airada. Dime, ¿qué sucede? Era hora de comer, la mesa ya estaba preparada. Esperábamos la llegada de mi padre que se produjo en aquellos instantes, como si hubiese sido una escena preparada de antemano por el autor de la comedia que se estaba representando. Al menos a mí me pareció todo muy teatral y no sabría decir el porqué. Cuando entró debió notar que flotaba un clima extraño y nos preguntó si sucedía algo. Mi madre no abrió la boca, sólo le mostró la foto enmarcada. Su rostro cambió de golpe. Decir que fue de extrañeza, sería decir poco e inexacto. ¿De dónde ha salido?, fueron sus únicas palabras. Tú hijo la ha traído, dijo ella. Entonces dirigió su mirada hacia mí. No hacía falta que preguntase, estaba claro que quería saber qué hacía aquella foto en mi poder. De dónde ha salido es lo de menos, dije, la traje porque supuse que podríais contarme que de quién es esta foto y qué hacía escondida en el fondo de aquel cajón. Porque que se hallaba escondida, es evidente. Mis padres se miraron sin decir nada. Va a ser largo de contar. ¿Y si comemos y hablamos después?, dijo mi padre. Podemos hablar mientras comemos, dije, ¿no os parece? La cosa parecía prometer y yo estaba en ascuas. Nos sentamos y mi madre sirvió el primer plato. Por su parte, mi padre la miró y a continuación dijo: esa foto es del día en que tú abuela hizo la primera comunión. La que ves en el centro de la imagen es ella. Primera sorpresa. Miré a mi padre sin decir nada, y sin llevarme la cuchara a la boca, esperando que siguiese con su explicación. La foto la hizo su padre, tu bisabuelo. Segunda sorpresa. Presentí que iba a comer poco. ¿El bisabuelo… hizo la foto? pregunté. Exacto, ¿te extraña? Gesticulé asintiendo, pero dejé que siguiese hablando él. Ya es hora de que sepa que es lo que ocurrió, dijo, mirando a mi madre. Verás… todo aquello fue una historia que hizo mucho daño a la familia. Y tu madre no hizo más que seguir, con el silencio que implantó su padre, tu abuelo. Después de todo lo sucedido, no se volvió a hablar más del asunto. Fue como si hubiésemos hecho todos un pacto de silencio. Explícame ya qué sucedió, me tenéis intrigadísimo, dije casi suplicando.

Cerca de aquí, a dos travesías, se instaló Fructuós Gelabert, el cineasta. Habrás oído hablar de él. Sí, evidentemente, pero no sé gran cosa. Estaría bien pues que te documentases un poco, tiene que ver con la historia de nuestra familia. Podrías empezar leyendo la Història del Cinema a Catalunya de Miquel Porter i Moix, por ejemplo. Existen otros libros y biografías, incluso un documental realizado por el crítico e historiador Joan Francesc de Lasa, El mundo de Fructuós Gelabert, que según parece, llegó a conocer al cineasta en una perfumería de Sants, cuando éste era ya un jubilado. El hecho de que Gelabert frecuentase el barrio, influyó mucho en la vida de tu bisabuelo. Sí, muy bien, pero ¿y la foto de las niñas? Tu bisabuelo supo que Gelabert se disponía a rodar un pequeño documental, en realidad lo que se rodaba entonces eran piezas cortas, y que iba a ser sobre La Processó de les Filles de Maria a la Parròquia de Sants. Eso fue en 1902. Tu abuela, tenía entonces ocho años, y desfilaría en aquella procesión. Irían todas las niñas de la escuela que celebraban la Comunión aquel año. Su padre no se lo pensó dos veces. Aquel día cogió su cámara y se instaló cerca de donde estaba Gelabert filmando. De manera que obtuvo una foto de su hija, similar a uno de los encuadres de la película. Si la ves comprobarás que son prácticamente iguales. Más adelante, fue en 1914, cuando tu bisabuelo, que supongo que ya sabes que era pintor y decorador. Pues no, no lo sabía. Es la primera noticia. Bueno, pues se presentó en el estudio (se llamó La Boreal, y era un espacio todo acristalado), que estaba construyendo Gelabert en la calle de Sants 106, y le encargó que pintase el local y a partir de ahí congeniaron más aún. Terminó siendo, tu bisabuelo, el pintor de los decorados de sus películas. La afición por la fotografía se le fue acrecentando. Se compró varias máquinas de retratar.

Y esa es la razón por la que me encuentro, ahora aquí, en la Filmoteca, dispuesto a ver el film. Y de paso hojear las biografías del cineasta que las hay de varios autores. El libro de Porter-Moix ya lo tenía, incluso me lo había dedicado. Nos habíamos conocido en sesiones de cine club y trabé cierta amistad con él.

Días después, pensé en ir de nuevo por casa de mis padres, dispuesto a decirles que había visto la película y pedirles que continuasen con la historia de aquella foto, porque era evidente que habían más cosas que contar. Aquello no podía acabar así, sin más. La foto había sido escondida, eso estaba más que claro. ¿Por quién? ¿Por qué? Era lo que quería averiguar. Pero esta vez mi madre opuso resistencia. Se lo había repensado y se negaba a hablar. Mi padre no estaba en casa. Así que tuve que desistir, por el momento. Esta nueva situación hizo que me intrigase más aún aquella foto y quisiera, por tanto, saber más cosas. Lo que me ha llevado a querer escribir sobre ella. De manera que eso es lo que estoy haciendo.

Se me ocurrió, entonces, pensar en Isidro, el amigo de la familia de toda la vida, vecino de la escalera que participaba de las tertulias de los sábados por la noche. Él me había contado, más de una vez, historias que habían vivido juntos. Seguro que podría contar lo ocurrido, quizá mejor que nadie. Cuando le mostré la foto, su expresión cambió, tal como había ocurrido con mis padres y preguntó de dónde había salido. La pregunta se repetía. No obstante me pareció predispuesto. Tuvo la foto entre las manos un buen rato. Después dijo, en tono apesadumbrado: Cuántos disgustos provocó esta dichosa foto. Dime que ocurrió, le pedí.

La recuerdo perfectamente, empezó diciendo. Estaba sobre la repisa de la chimenea. La lucían orgullosos. Tu bisabuelo había hecho una foto igual que la del maestro Gelabert. Tu abuela me contó una vez que su padre siempre decía que se aprende mucho copiando de los maestros. Aquella foto nunca se movió de allí. La enseñaban a cuantos vecinos y amigos les visitaban. Para ellos fue un gran evento. Nosotros, los chiquillos que íbamos a jugar a su casa, no le dábamos importancia. Hasta que l’Anselm le dio un día un manotazo y la tiró al suelo. Nadie se explicó por qué lo había hecho. Pero desde entonces nuestras reuniones se fueron espaciando y l’Anselm dejó de venir. Fuimos creciendo todos, y tu abuela se fijó en el hijo de los últimos vecinos que llegaron a la escalera. Se habían instalado en el tercero. Pronto aquel muchacho se sumó al grupo. Y meses después tu abuela y él se hicieron novios. Años más tarde se casaron. Para entonces la enemistad de l’Anselm ya era manifiesta. Él seguía estando secretamente enamorado de tu abuela y por lo visto se lo había dicho más de una vez, pero ella le dio siempre calabazas. Con los años, nació tu madre y estalló la guerra. Ahí empezó a complicarse todo. Tu abuelo se marchó al frente y tu abuela se quedó en casa con la pequeña. ¿Mi madre? Exactamente, tu madre. ¿Y la foto? ¿Qué pasa con la foto?

Seguía sin saber parte de la historia de aquella foto, seguramente la más significativa. Y se lo pregunté: ¿Tú sabes por qué estaba escondida? ¿Escondida, dices? Yo pensé que con los avatares de la guerra se había perdido. Pues no. La encontré vaciando la mesa de trabajo del abuelo. Bajo unos papeles y documentos, estaba boca abajo. Curioso, ¿no te parece? Pues no. En todo caso lo que me parece curioso es que tu abuelo la guardase en vez de hacerla desaparecer. ¿Y por qué la tenía que hacer desaparecer? Porque l’Anselm la tomó con ella. Denunció a tus abuelos como adictos a los rebeldes franquistas. En su denuncia explicó que prueba de ello era lo religiosos que eran. Que si registraban la casa encontrarían sobre la chimenea una foto de cuando ella era niña, vestida de comunión, desfilando en una procesión. Pero la trayectoria de tu abuelo, era igual a la del bisabuelo y no dejaba lugar a dudas. Así que pasaron de la denuncia. Tu abuelo pasó largo tiempo en el frente, circunstancia que intentó aprovechar l’Anselm para acosar a tu abuela, hasta el extremo de que ella no podía salir de casa si no iba acompañada por alguien.

¡Vaya con l’Anselm! ¡Vaya, vaya! ¡Con que pretendió servirse de la foto para acusarlos de afines a los franquistas! Y además acosó a la abuela. ¡Menudo tipo! Miré la foto y me dije, ya empiezo a tener la historia. ¡Sabía que había una historia, estaba seguro! ¿Y qué más puedes decirme? Bueno pues, resultó que l’Anselm estaba secretamente con los de la Falange y tenía a tus abuelos vigilados. Durante el último permiso que disfrutó tu abuelo, una noche, la pareja decidió ir al cine Colón, en la calle Vallespir. Era un momento en que ya se veía cercano el desastre y una cierta euforia empezaba a envalentonar a los facciosos. Quizá esta circunstancia ayudó a desencadenar los hechos. El caso es que l’Anselm esperó a que terminara la sesión con unos camaradas suyos, con la clara intención de vengarse de tu abuela. No sabría decirte si llevaba la idea de hacer lo que hizo o se le escapó de las manos. Aunque no me extrañaría nada que lo hiciera a conciencia. Al menos él. Los demás echaron a correr al ver como ocurrió todo.

Aquel narrador, aquel amigo de la familia se detuvo unos instantes. Aguardé en completo silencio. Sabía que me hallaba ante un tremendo desenlace. Supuse que había llegado el momento de la razón por la cual aquella foto apareció en el fondo del cajón del abuelo. Esperé inmóvil. Dejé que se tomase su tiempo y me preparé para escuchar lo más tremendo, como así fue. Antes de llegar a la calle Alcolea se abalanzaron sobre ellos en un encontronazo desigual que le costó la vida a tu abuela. ¿Cómo?, se me escapó. Le clavó un cuchillo, después hirió a tu abuelo al intentar cubrirla, pero no llegó a tiempo, l’Anselm fue rápido y diestro. Los dejaron en el suelo creyendo que ambos estaban muertos. ¿Mató a los dos? No, él sólo quedó malherido, pero se salvó. Todo el barrio quedó conmocionado con la noticia. Fue un golpe tremendo para la familia.

Tenía la historia. Miré la foto. Nunca hubiese pensado que estuvo escondida por eso. Después Isidro me explicó que el abuelo sanó sus heridas, pero sólo las externas. A su regreso a casa se sumió en el más atroz silencio. Ahora entendía la reacción de mi madre. ¡Menudo final! Exclamé. No, este no fue el final. ¿Ah, no? No. Tu abuelo un buen día desapareció de casa. Dejó la niña en manos de su hermana, le pidió en una nota que la cuidara. Que ya lo entendería. Nunca más lo encontraron. Pareció que se lo hubiese tragado la tierra. Unos meses más tarde apareció l’Anselm muerto, sentado en una butaca de la última fila del cine Colón. Tenía clavada una navaja en el vientre y un corte en el cuello.

Ahora sí tenía la historia. Está completa. He empezado a escribirla. Frente a mí, sobre la estantería, la novela Por quién doblan las campanas. Y junto a Hemingway, la Història del Cinema a Catalunya de Miquel Porter i Moix y El mundo de Fructuós Gelabert de Joan Francesc de Lasa. Y junto a ellos la foto, ella es la protagonista. La razón de ser de esta historia.


L'església romànica de Santa Maria de Sants, enderrocada l'any 1820,
al costat de la Masia del Rellotge, per Jaume Pahissa

dilluns, 9 març de 2015

Ídols dels raigs catòdics

El Gran Price de Barcelona (1972)
Foto: Antoni Civantos Lambea


Malgrat que la memòria conserva moltes imatges anteriors a l’aparició de la televisió, per a la generació que la vam veure néixer el record sovint s’articula al voltant de la tècnica televisiva, com ho pot fer amb la cinematogràfica, però amb alguna diferència significativa: a la pantalla del cinema s’hi accedia voluntàriament amb el vell ritual de travessar unes cortines de vellut, mentre que la televisió neix com un intrús que s’introdueix a les llars sense demanar permís, com explicava a 1959: la televisió i el control de les imatges.

8 de març de 1971. De matinada. La casa és a les fosques. Dormo profundament, quan un moviment brusc em sacseja, obro els ulls i em trobo amb la cara del meu pare a un pam de la meva. M’anuncia que ja és a punt de començar i que em llevi. Surto de l’habitació amb tota la casa a les fosques. Al fons del passadís, a la saleta, una potent llum il·lumina els meus passos. El Madison Square Garden de Nova York és ple de gom a gom. Cassius Clay, ara Muhammad Ali , torna a disputar un combat per al títol mundial dels pesos pesants després de tres anys a la presó per negar-se a combatre a Vietnam: “No tinc res contra cap Vietcong”. Més enllà de la boxa, un heroi: encara no portàvem pantalons llargs, però ens movíem indecisos entre les gestes dels conqueridors de la Lluna i la supèrbia imperialista. Joe Frazier va vèncer Ali, i li va caler esperar a 1974 per recuperar la corona perduda el 1967 a l’ingressar a la presó. Al final de l'apunt podeu veure un vídeo amb una entrevista divertida i irònica on Muhammad Ali explica la seva conversió a l'islam.


Frazier i Alí en el combat del Madison Square Garden (1971)
Foto: Revista Time


La cosa venia de lluny. El record més llunyà em du a 1968, quan el boxador hispanocubà José Legrá es proclamava campió del món dels pesos ploma. En una esperpèntica celebració, Legrá i Matas Prats cantaven abraçats al ring el “La, la,la” que tres mesos abans havia donat el triomf a Massiel en el Festival de Eurovisión.

No tenia una especial afició a la boxa. Senzillament, formava part del paisatge de l’època. Encara existia el Gran Price (1934-1973) a la cantonada dels carrers de Casanova i Floridablanca, que en els darrers anys va compartir la cartellera de la boxa i la lluita lliure amb Primer Festival Popular de Poesia Catalana i amb espectacles de música catalana, com la presentació de Diòptria, de Pau Riba, o el Primer Festival Popular Price de la Cançó.

El record de les matinals de lluita lliure al Price és com el record de l’olor del Zotal: la magdalena proustiana que desplega en la memòria la darrera agonia de la postguerra que no vam viure. I com l’esquitx del tros de magdalena que cau en el cafè, l’exposició Quadrilàter de la Fundació Setba de la plaça Reial ens desperta del son i ens proposa no només recuperar el vell Price sinó també el Foto Ramblas, aquell retratista del número 35 de la Rambla de Barcelona que ens oferia als aparadors imatges de boxadors i vedets que buscaven la glòria esquiva, com si fossin altars amb estampes de sants i marededéus fent cua a la porta del cel dels pobres.


Retrats de Foto Ramblas exposat a l'exposició Quadrilàter


Com a generació que es va fer de pedaços de present i que es nega a renunciar al passat (hem vist canviar la fusta per la fòrmica i el cotó pel polièster), hem bastit aquella estètica irrenunciable d’una ètica feta de retalls. Com a bons germans petits del 68, som orfes per igual de les misèries del passat i de totes les bones causes perdudes pel camí.

Per instint de supervivència, cadascú ha confeccionat una ètica a mida. Aquella boxa esdevenia estètica en la mesura que la cultura popular digerida de mastegar tebeos, tele i cinema ens proporcionava nous paradigmes morals lluny de la “formación del esperítu nacional” i de l’Església.

Els mateixos raigs catòdics que el març de 1971 ens portaven al Medison Square Garden de Nova York, el dimarts 7 de gener de 1969 ens portaven a un món nou. L’UHF, la segona cadena de TVE, emetia a les 11 de la nit el primer capítol de Viaje a las estrellas (Adonde nungún hombre ha llegado), sèrie de ciència-ficció que durant el mes de març del mateix any canviaria el títol pel de La conquista del espacio, que és el nom com es va conèixer aquí la famosa Star trek.

La conquista del espacio va ser un raig de llum que va il·luminar aquell passadís fosc que connectava la nit, les ombres del passat amb la lluminositat del present representat per la pantalla del televisor, encara en blanc i negre, on una veu en off amb l’accent del castellà neutre dels doblatges americans ens anunciava:

“La conquista del espacio, el gran reto. Estos son los viajes de la nave Enterprise. Su misión durante los próximos cinco años: explorar nuevos mundos, descubrir la vida y las civilizaciones que existan en el espacio extraterrestre. Debe llegar a donde jamás ha llegado el ser humano. ¡Viaje a las estrellas!”




La violència, la pulsió, la catarsi de la massa i la sang del ring eren substituïts pel diàleg i el pacte, el reconeixement de l’altre i la justícia més enllà de l’honor cavalleresc del Capitán Trueno. De la mà del capità Kirk –un Quixot actualitzat que lluitava contra romulans i klíngons en lloc de molins– i del senyor Spock –un Sancho Panza meitat vulcà i meitat humà en permanent lluita entre la lògica i les emocions–, l’Univers es convertia en una Ínsula de Baratària governada per la raó.

En un temps en què la fe i l’espasa eren els únics arguments que l’autoritat esgrimia, era gratificant descobrir un món en el qual “el benestar de la majoria supera al benestar de la minoria, o el d’un sol”, en paraules del senyor Spock (Star Trek II: la ira de Khan).


Leonard Nimoy interpretant al senyor Spock


El passat 27 de febrer moria Leonard Nimoy (1931-2015). Nascut a Boston fill d’immigrants jueus russos, va fer d’actor, director de cinema i escriptor, però sempre serà recordat per interpretar el senyor Spock a Star Trek. Comença a sonar repetitiu, però cada cop som més orfes de més gent. Ens fem vells. I semblarà una exageració, però jo no seria qui sóc sense ell. És de justícia reconèixer-ho. Llarga vida i prosperitat! Però potser tampoc ho seria sense els ídols de fang que defensaven la vida contra les cordes i sobre la lona a l’espera que un toc de campana posés fi al darrer round.


[Bola extra]

divendres, 27 febrer de 2015

L'estació del tramvia de foc

Tramvia de vapor de Barcelona a Sant Andreu
de Sociedad Anónima de Tranvías de Barcelona (ca. 1880)


Ja hem explicat en altres ocasions que en el Portal Nou -la zona avui ocupada per l'Arc de Triomf- ha estat sempre important com a punt d’entrada a la ciutat. Hi han confluït històricament, a més del Rec i l’aqüeducte romà, la riera d’en Malla, el camí d’Horta i la carretera de Ribes, aquesta tan antiga com la fundació de Barcino perquè coincideix amb el ramal de la Via Augusta que a través dels carrers Portal Nou, Carders, Corders, Bòria i plaça de l'Àngel en porten al cardo de la ciutat romana: Baixada de la Llibreteria, plaça de Sant Jaume i carrer del Call; i fora de la muralla romana, Boqueria, Hospital, Sant Antoni Abad i, avinguda de Mistral enllà, fins Martorell (Ad Fines), Tarraco i Cadis.

Va ser també lloc de parada i fonda en el camí d’anada i tornada als mercats (les portes de la muralla tenien un horari i si s'arribava tard (o massa d'hora) calia hospedar-se o reposar forces fora ciutat. I passats els anys, també ha estat i és nus viari de trens i tramvies: l'estació de Triomf aplega ferrocarrils i autobusos a tocar del Portal Nou.

El mes d’abril, explicava que el Saló Craywinckel havia estat la primera parada de tramvies de Barcelona, l’any 1905, quan fins aleshores les parades havien estat discrecionals. Potser haurem de corregir aquesta dada. Veiem-ho.

L’any 1877 se li concedia a la Sociedad del Tranvía de Barcelona al Clot y San Andrés l’autorització per canviar la tracció animal dels seus combois per la de vapor. La línia havia de partir del Portal de l'Àngel amb la plaça de Catalunya, i passar pel carrer Fontanella, la Ronda de Sant Pere, carrer Vilanova i per la carretera de Barcelona a Ribes, travessar els municipis, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Però l’Ajuntament de Barcelona hi va posar molts impediments perquè el “tramvia de foc”, com era conegut, es considerava perillós. Aquesta decisió va fer que la companyia fes finalitzar el recorregut a l’entrada del carrer de Trafalgar. L’autor del blog Rails i ferradures, referència obligada per a tots els amants dels tramvies i Barcelona, esmenta l’existència d’una estació a Trafalgar, però reconeix que no en té cap informació i que probablement va tenir una vida breu. Posteriorment, es va projectar un quiosc amb taquilla i sala d’espera, del qual no es té constància que arribés a ser instal·lat i que potser és el que apareix en algunes postals de l’Arc de Triomf. Però si el quiosc fos aquest, difícilment hi podia haver una sala d’espera en un espai tan petit.


Fragment d'un plànol de Barcelona de 1885, on s'identifica
l'estació del tramvia de vapor (ICC, ref. RM 6121)


La qüestió és que buscant plànols del solar del Rec Comtal, un racó d'història de Barcelona, en un de 1885 hi apareix l’estació del tramvia de vapor on avui hi ha el número 80 del carrer Trafalgar, fent cantonada amb Lluís Companys. L’edifici està construït contra el pany de muralla medieval i el solar encara és buit de tota edificació. No és una gran referència, però com a mínim queda documentada l’estació, feta d’obra i prou gran com per contenir sala d’espera i serveis per als viatgers. Si era com la de Craywinckel o no està per veure. De moment tenim la primera referència documental sobre un plànol. Ens falta trobar-ne imatges.


El tramvia de vapor de Barcelona al Clot i
Sant Andreu passant per l'Arc de Triomf

dimarts, 17 febrer de 2015

El Raval de Jesús, el barri oblidat de 1714

Fragment de Le plan de Barcelonne et ses environs,
de Nicolas de Fer, pintat a mà (1711)
Es distingeix Les cordeliers et faubourgs de Iesus 
(Els franciscans i el raval de Jesús)


De tots és sabut perquè ens ho han recordat fins l’extenuació els fastos (mot genuí, del llatí fastus, aplicat als dies ideals per fer negocis entre els romans –i el que no són romans–, i per tant dignes de ser recordats, si és possible amb un monument) del Tricentenari, que la victòria borbònica va comportar, entre d’altres alegries, la destrucció d’un terç del barri de la Ribera (un dels més bel·ligerants) per construir la Ciutadella militar. Les ruïnes del Born en són el monument d’aquests fastos dels dies nefastos.

Però segur que no sabeu que aquella darrera batussa del 1714 va fer desaparèixer un barri sencer de Barcelona: el Raval de Jesús.

Com ja sabem, no es podia construir fora muralles perquè qualsevol edificació es podia convertir en un indret on l’enemic es parapetés i quedés a cobert de les defenses de la ciutat. Tot i així, a la vora de rieres i torrents els hortolans hi feien coberts amb pedres, canyes i fang per guardar-hi les eines de les labors i jeure-hi a fer la migdiada. També s’hi escampaven, més o menys lluny, convents, monestirs i capelles que aplegaven camperols als camps dels voltants i podien acabar convertits en parròquies i viles, i els escarrassos en vilatans. Són els orígens dels municipis agregats a Barcelona entre 1897 i 1922 (Sarrià es va resistir tant com va poder).

D’altres comunitats religioses van acabar dins la ciutat quan es va construir el segon recinte de muralles (Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar...), o el tercer, el del Raval (Sant Pau del Camp, Valldonzella, Sant Llatzer...). Els més dissortats, però, aquells que no eren prou lluny per desentendre’s dels conflictes de la capital, van desaparèixer. Santa Eulàlia del Camp, per exemple, perquè els mosquits i la insalubritat enviava monges i capellans al canyet; i Santa Maria de Jesús perquè els borbons van aplicar la política de terra cremada i no van deixar pedra sobre pedra.

L’any 1427 es va fundar el convent franciscà de Santa Maria de Jesús, per iniciativa de Bertran Nicolau, que va testar a favor de l’orde, i del comte rei Alfons el Magnànim, que hi va posar diners públics. Es va bastir al costat del l’antiga via romana que aleshores sortia del Portal dels Orbs (després Portal de l’Àngel) de l’antiga muralla de Barcelona fins a Castrum Octavium (Sant Cugat del Vallès) pel Collserola. Aquest camí, que travessava perpendicularment el Pla entre la Riera d’en Malla (avui la rambla de Catalunya) i el Torrent de l’Olla (Pau Claris), va rebre el nom de Camí de Jesús fins que l’any 1827 es va inaugurar el que havia de ser el passeig de Gràcia.

Al voltant del convent es va anar formant un petit barri que va rebre el nom de Raval de Jesús, que a causa de la seva situació va patir tant els efectes del setge de 1714, que el va arruïnar. Malgrat tot, el convent es va poder aixecar de nou poc després, el 1722, però amb unes dimensions molt més reduïdes. El 1813, durant la Guerra del Francès, aquells murs maleïts va patir els efectes bèl·lics i va tornar a quedar destruït. Refet entre 1817 i 1818 i destruir de nou el 1823, es va decidir reedificant-lo mig quilòmetre més amunt, dins ja de la vila de Gràcia, amb el nom de Santa Maria de Gràcia.

El convent estava situat, aproximadament, a l'illa formada pels actuals carrers de Consell de Cent, Passeig de Gràcia, Aragó i Pau Claris. No en queda cap vestigi i, a banda de quatre cròniques escasses, tampoc hi havia cap il·lustració coneguda fins que des de Piscolabis Librorum ens van alertar que se subhastava un dibuix a tinta del segle XVIII, sobre paper verjurat, que reprodueix el frontis de l’antic convent de Jesús, i que reproduïm.


Frontis del Convent antich de Jesús, al segle XVIII


El conjunt el formaven l'església, el claustre amb les diverses dependències al seu voltant i una horta. Explica Lluís Permanyer a Biografia del Passeig de Gràcia que l'entrada principal estava orientada al Tibidabo i donava l'esquena a la ciutat. Però el que més destacava era el cementiri, que a més de l’ús monacal, es va fer servir per enterrar les víctimes de les epidèmies que van assotar la ciutat entre 1649 i 1652. Per aquest motiu era un antic costum barceloní anar passejant fins al convent de Jesús el dia de Tots Sants. Joan Amades explica que durant molts anys l’1 de novembre era el dia en què les castanyeres posaven les parades per primer cop. Ho feien totes juntes als voltants dels portals de l’Àngel i el de Don Carles. El primer era el pas obligat per anar al cementiri dels empestats, al costat del convent de Jesús; el segon, situat més o menys a l’actual avinguda d’Icària, era el camí per anar al que avui coneixem com cementiri del Poblenou.

Però a banda dels costums funeraris, el lloc atreia els barcelonins pel paisatge que oferien les hortes i la vegetació gràcies a l’abundant aigua. A més dels torrents que hem esmentat abans, Joan Amades menciona el Torrent dels Testaments dels Ases, que probablement era el camí del Pas dels Ases que en Pere Cowley ens explica a Pla de Barcelona; i des del segle XIV també hi baixava la Canonada Major que recollia les aigües que baixaven de Collserola i les dirigia a la ciutat.


Situació de la Font de Jesús sobre un fragment
de plànol de la primera meitat sel segle XIX


A l'horta del convent hi havia una font d'aigua fresca, la Font de Jesús, que sobreviuria al convent i té un petit espai en la història de passeig de Gràcia. Tot i que ja era un lloc popular segles abans, cap a 1830 apareix com el primer dels establiments d'esbarjo enjardinats que després proliferarien al passeig, com els Jardins del Tívoli, d’Euterpe, de la Nimfa, els Camps Elisis o El Prado Catalán, com ja vam explicar a En tren pels parcs de Barcelona. Lloc per anar a berenar, és en aquesta època que s’hi construeix un quiosc amb taules i bancs per prendre cafè, orxates, xocolata i gelats, fins que desapareix l’any 1863 a l’inici de la urbanització de l’Eixample.

El Raval de Jesús no té la sort de gaudir d’unes restes que recordin aquells barcelonins que vivien a cop d’aixada ni els empestats que eren enterrats al canyet. Els seus ossos sonen com a castanyoles sota els peus dels turistes que fan el badoc seguint la petja modernista.

dijous, 12 febrer de 2015

Carnaval republicà

F. Puigdengoles (1932)

F. Tubau (1933)

Lluís Garcia Falgàs (1921, reutilitzat el 1934)

Joan Oliva (1935)

Sense autor (1936)

El Carnaval és una celebració mòbil que pertany al calendari lunar, que se situa set setmanes després de la primera lluna plena després del solstici d’hivern. S’emmarca, però, dins un cicle agrari i litúrgic que precedeix la Quaresma. Per situar-lo en el calendari solar hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i obtenim el Dimecres de Cendra, el primer dia de Quaresma i últim de Carnaval o dia de l’Enterro del Carnestoltes. El dijous anterior, Dijous Gras, és l’inici tradicional de la setmana de Carnaval.

La primera referència documental de la celebració del Carnaval a Barcelona data de 1333. Es tracta d’una disposició del Consell de Cent que prohibeix el llançament de taronges i l’ús de màscares en determinats àmbits. A mitjan segle XVI la cultura carnavalesca popular comença a ser combatuda per les autoritats. Els segles XVII i XVIII són el període de la substitució de la festa popular per la festa civil en el moment que es consolida el concepte de ciutadania, i serà durant aquest període que la festa adquireix part de les característiques que té avui, i que s’articula al voltant d’uns esdeveniments concrets. L’Arribo del Rei Carnestoltes, els balls de màscares o els saraus, la Rua del Dissabte de Carnaval i l’Enterro del Carnestoltes o de la sardina el Dimecres de Cendra, que és un seguici fúnebre i satíric que es concentra al voltant d’un berenar just en el moment de començar la Quaresma.

Durant la primera meitat del segle XIX, els balls de disfresses o de màscares van ser la principal activitat carnavalesca en la ciutat. Aquest gust per la disfressa és alimentat per la burgesia de les grans capitals europees, i reflecteix el refinament dels costums, sobretot de la burgesia tèxtil, que en treu benefici. Però les classes popular també organitzen els seus saraus i balls de patacada i proliferarà una literatura satírica pròpia d’aquell temps, promoguda per un espardenyer del Born, Sebastià Junyent, i els bans del Carnaval de la Societat del Born. Però la consolidació del Carnaval barceloní no s’entendria sense tenir en compte les dinàmiques del conflicte social que marquen tot el segle XIX i les primeres dècades del segle XX. L’adveniment de la Segona República va modificar aquest panorama, però se’n van mantenir les estructures de crítica social, fins que l’inici de la Guerra Civil ens va portar una altra mena de mascarada que va acabar amb les celebracions i el Carnaval, que seria prohibit per la Dictadura i no seria recuperat fins 1980.

El dissabte 16 de febrer de 1980, amb el conegut cartell de Joan Brossa (qui si no!) com a estendard s’iniciava una nova etapa que, acabats els primers anys més reivindicatius, ens acabarà deixant una festa participativa de llibertat aigualida on la transgressió és més estètica que ètica.


Joan Brossa (1980)


[+]

Dominica ante carnes tollendas

dilluns, 2 febrer de 2015

La Niña Gorda



El passat divendres dia 31 es va presentar a la llibreria La Memòria la novel·la de Santiago Rusiñol La “Niña Gorda”, publicada per primer cop l’any 1917 i ara editada per l’editorial L’Avenç. La presentació, que es va convertir en una improvisada tertúlia amb interessants aportacions del públic, va ser conduïda per Margarida Casacuberta, professora de la Universitat de Girona i cap del Grup de recerca de Literatura Contemporània, Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i per Maria Dasca, doctora en Filologia Catalana i autora de la tesi El sentit de la bogeria en la narrativa catalana contemporània (1899–1939) (Universitat de Barcelona, 2008).

L’argument de la novel·la té com a protagonista la Niña Gorda, una criatura de dimensions desmesurades que s’alimenta de les novel∙les fulletonesques que el seu pare, Giordano Bruno, un lliurepensador del barri de Gràcia que acabarà consumit per l’alcohol, reparteix a domicili. El fenómeno –nom amb què és designada la protagonista, fent referència als “monstres” que s’exhibien a les barraques de fira– es convertirà en un ésser rebutjat per la societat i pels seus propis pares, que la posaran en mans de personatges sense escrúpols que la convertiran en espectacle circense. Com a atracció d’un circ decadent, la Niña Gorda es veurà immersa en un triangle fulletonesc amb els dos homes que se’n rifen la propietat, el Domador i el Tatuat, amb la complicitat d’una tia valenciana gelosa i sinistra.

Només per l’argument i la firma de Rusiñol l’obra podria tenir l’èxit assegurat. L’esperpent, la llengua fresca –aquell català que es parla, que defensava Pitarra– i l’humor i la ironia aguts de l’autor són una garantia per passar una bona estona llegint. Però no és només això. Aquest esperpent, l’excés, l’exageració constant a l’hora de descriure la realitat, acosta La “Niña Gorda” a l’expressionisme i a les avantguardes. Maria Dasca parla de la “teratologia expressionista” com a tradició literària que integra aquelles figures i personatges que són un atac a l’esperit i al discurs literari de la societat burgesa.

El fenómeno pateix de bovarysme, terme sorgit a partir del personatge d’Emma Bovary de la novel·la de Flaubert, i que defineix un trastorn psicològic que consisteix en una alteració del sentit de la realitat per la qual una persona es considera una altra que no és. A la Niña Gorda la sola cosa que li interessa és llegir els fulletons que reparteix el seu pare, en el sentimentalisme tràgic dels quals descobreix l'única vida que per a ella té sentit, i serà en el paper que li toca viure com a atracció de fira que se sentirà ella mateixa.

Però més enllà de la novel·la, el personatge de la Niña Gorda és un atac a la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i als postulats idealistes del Noucentisme, que té en la Lídia de Cadaqués una altra mena d’Emma que es creu el personatge orsià. Rusiñol fa un al∙legat a favor del xaronisme popular (el de L’Esquella de la Torratxa, per exemple, on escrivia una columna que signava com a Xarau i que venia a ser una resposta intel·lectual al “Glossari” que d’Ors firmava com a Xènius a La Veu de Catalunya)”; en paraules de Dasca, Rusiñol crea un estereotip inclassificable i inefable, i l’insereix en un muntatge lúdic, que permet intervencions vives i immediates, farcides d’exclamacions, interrogacions, onomatopeies i punts suspensius, que es poden comparar a les pràctiques experimentals dutes a terme pels surrealistes per tal de crear un llenguatge nou.

Com explica Margarida Casacuberta a Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite (Barcelona, 1997), La “Niña Gorda” formava part d’un projecte antinoucentista (però també autocrític), que comprenia les novel∙les El català de “La Mancha” (1914) i El Josepet de Sant Celoni: novel∙la picaresca (1918). Tres obres que fan servir un humor hiperbòlic a fi i efecte de deconstruir alguns dels tòpics de l’imaginari orsià, i, en especial, el de la dona civilitzada, el de la disciplina de l’“Home qui Treballa i qui Juga” i el de l’ús arbitrari de la paraula. Amb la filosofia de l’“Home qui Treballa i qui Juga” Ors s’oposava al romanticisme –que prescindeix de la cultura– i a l’ascetisme –que prescindeix dels elements naturals–, i ens abocava a un concepte de Raó que Ors anomena seny.

Estem davant, doncs, d’una lluita entre aspectes que, en bona part, han conformat l’imaginari cultural català. Per un costat, els de la literatura realista –amb totes les deformacions i ficcions que vulguem–, amb la novel·la com a principal arma de combat; i per l’altre, l’idealisme noucentista, artificial i civilitzador, i en molts sentits guanyador d'aquest enfrontament. La manca de normalitat de la cultura catalana, amb guerres, dictadures i exilis, i una imposició acadèmica més filla del Noucentisme que dels corrents europeus del segle XX, ens han dut a tenir una visió de la literatura catalana allunyada del signes dels temps (sobretot pel que fa a la prosa). És cert que alguna cosa d’això hi ha, però és esperançador comprovar que el rescat d’obres com La “Niña Gorda” (o La Xava i Sota Montjuïc de Juli Vallmitjana, per exemple), el “descobriment” de la literatura de l’exili i la recuperació dels gran periodistes del primer terç del segle XX, desmenteixen algunes de les limitacions de la literatura catalana.

A mi, però, si he de ser sincer, el que més m’interessa són els elements de la cultura popular que Rusiñol fa servir a la novel·la, cosa que no sorprendrà els lectors de Bereshit. Els fenómenos i les barraques de fira de la novel·la van formar part del panorama barceloní. Primer van ocupar la plaça Catalunya i la Rambla, fins que l’Ajuntament les va fer enderrocar (1895) per la urbanització definitiva de la plaça. Les barraques, les atraccions i els museus de cera i anatòmics van emigrar cap el Paral·lel, que després de l’enderroc de les muralles medievals (1854) es va convertir en un espai fronterer i des de 1892 en territori d’oci popular.

Santiago Rusiñol (1861-1931) no va ser aliè a aquesta realitat excèntrica i així la reflecteix a la novel·la. Però encara podem anar més lluny i preguntar-nos si es va inspirar en fenòmens reals o si els protagonistes són només fruit de la seva imaginació. Podem identificar els personatges de La “Niña Gorda”? Gosaria dir que sí.

El número 15 de la Rambla de Canaletes –on entre 1875 i 1895 havia el Cafè Pelayo, a finals del segle XIX, els Almacenes el Globo, i a principis del segle XX, el fotògraf Amadeo–, i que es correspon amb l’edifici que actualment fa cantonada amb el carrer Pelai, va ser un lloc on s’exposaven habitualment museus anatòmics. Ja n’hem vist a Bereshit més d’un exemple, com el del Teatre Romea: col·leccions de figures de cera que mostraven l’anatomia humana i els efectes de les malalties venèries, i que s’acompanyaven sovint d’aparells de tortura o galeries de figures cèlebres. L’any 1863 s’hi va instal·lar un i el 1868, un altre. En aquest últim, a més de les figures de cera i anatòmiques, s’hi exhibia, com anunciava el diari La Pubilla, una “dona grossa”, que ho havia de ser tant que se la mostrava al costat d’un elefant perquè la gent pogués comparar.

No sabem si Rusiñol, que aleshores tenia 7 anys, va veure el fenómeno de la “dona grossa”, però és fàcil imaginar-se que en va sentir parlar. En tot cas, quinze anys més tard, el 1883, La Vanguardia anunciava:

“En la actualidad se exhiben en la plaza de Cataluña verdaderos y rarísimos fenómenos, que son la admiración y asombro de cuantos los visitan. Tales son: la “mujer tigre”, la “joven aragonesa” y la “niña jigante”, ésta última muy conocida en Barcelona donde se se ha criado desde niña y que se presenta al público por última vez.”

No hi ha cap mena de dubte que aquesta “niña jigante” [sic] tan popular a Barcelona no va passar desapercebuda a Rusiñol i bé podia haver estat el fenómeno que va inspirar el personatge de la novel·la. De la “joven aragonesa”, no som capaços d’imaginar-nos quines peculiaritats la feien tan excepcional com per exhibir-la en públic. Però pel que fa a la “mujer tigre”, sabem que es tractava d’una noia de 16 anys que, segons la premsa, tenia “esparcidas por todas las regiones de su cuerpo, sobre todo en el dorso, multitud de manchas morenuzcas”. El mes de març del mateix any, la “mujer tigre” va tenir companyia felina a la mateixa barraca: una pantera de veritat.

“La pantera que mañana ha de luchar con el perro “El invencible”, en la plaza de Toros, ha sido ya conducida á esta ciudad y se halla expuesta hoy en el local de la plaza de Cataluña donde se exhibe la “mujer tigre.”

El domador Bidel en un cartell promocional


El personatge del Domador no té, en principi, més secret. Els domadors que van actuar a Barcelona exhibint les seves col·leccions zoològiques han estat nombrosos. L’any 1888, però, van coincidir a la ciutat, durant l’Exposició Universal, dos dels més famosos: Rodenbach i Bidel. Aquest últim no era la primera vegada que venia a Barcelona. L’agost de 1877 Bidel es va instal·lar en un solar de la Gran Via, on avui hi ha l’hotel Avenida Palace. L’espectacle, però, es desenvolupava en els jardins del Prado Catalán, en el passeig de Gràcia. La fama de les seves actuacions per tot Europa el precedia, però a Barcelona se la va guanyar anunciant el seu espectacle passejant acompanyat d’una lleona per la Rambla fins la plaça de Sant Jaume.

El Capità Costentenus, el més famós home
tatuat de la segona meitat del segle XIX,
exhibit en el Museu Americà de Barnum


A l’Exposició Universal de París de 1900, entre els diversos fenòmens humans que van ser exhibits, un austríac anomenat Gerard Vracoman va ser premiat per ser un dels homes més grassos del món. Vracoman pesava 232 quilos, tenia una cintura de dos metres de circumferència i cada cama feia 107 centímetres de llargada. Nascut a Àustria, era fill d’una dona italiana que va morir en el part. La criatura pesava 24 quilos quan va néixer i va ser alimentat amb llet de cabra.

Foto de Guillem de Plandolit (1904)
(Font: Memograf, Xavi Martínez i Miquel Planella)


Durant els primer anys del segle XX es va dedicar a voltar per Europa exhibint-se acompanyat d’un altre fenomen, l’Home Museu, que tenia tot el cos tatuat amb històries, com l’Home Il·lustrat de Ray Bradbury i com el Tatuat de La “Niña Gorda”: el personatge de Rusiñol tenia el cos tatuat de cap a peus, amb passatges de la Bíblia, al pit, i amb relats eròtics, a l’esquena. Entre els anys 1903 i 1904, Vracoman van estar de gira per diverses ciutat de l’estat: Ferrol, la Corunya, Segòvia, Madrid, València, i el 1904 s’instal·lava a Barcelona. Així el descrivia la premsa.

“Una montaña de carne. Presume, y quizá sea cierto, de que es el primer ejemplar de hombres gordos que se pasea por el mundo. Con el se exhibe el hombre museo un tatuado que es en el género una notabilidad.”

Tot plegat són massa coincidències com per no pensar que existeix una relació entre aquests personatges de barraca de fira i els protagonistes de la novel·la de Rusiñol. En tot cas, tant si és així com si no, el que és realment important és l’ús que l’autor en fa a l’obra; la recreació literària i la construcció dels personatges, tan allunyat del que estem acostumats en la literatura catalana. Com a mínim en allò que se’ns ben com a normal en el nostre àmbit cultural. En aquest cas, l’autèntic fenómeno és la novel·la, escrita en el context d’aquella Barcelona cosmopolita, glamurosa i vulgar; d’aquella ciutat d’excessos enmig de la Gran Guerra. Llegir-la és gairebé una obligació higiènica.

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum