divendres, 21 d’agost de 2015

Els carrers Tripó de Barcelona

La resta del carrer Tripó al costat dels solar on s'està construint l'edifici
del Banc d'Espanya, amb Santa Anna al mig de la imatge (1935)



Article dedicat a Barcelona i el meu Racó, de la Maite Mar, i als seus lectors, que em van demanar saber alguna cosa d'aquest carreró del Portal de l'Àngel, i de torna en parlarem de quatre més que en semblen només un



Els Tripó

Segurament, algun cop ens haurem fixat en el petit carreró sense sortida que hi ha en el Portal de l’Àngel. A la cantonada de muntanya acaba l’edifici del Banc d’Espanya i a la de mar hi ha una de les botigues de torrons, orxates i gelats de la família Planelles Donat. Al fons de l’atzucac es veu l’església de Santa Anna.

Aquestes irregularitats urbanístiques solen ser relíquies d’un passat que hem oblidat i sempre amaguen històries i curiositats. Si volem saber-ne l’origen, només cal buscar en la cartografia històrica i recular fins a trobar-hi alguna cosa diferent de l’actual. I, efectivament, en el plànol de 1858 trobem el carrer d’en Tripó i en el de 1860 ja no hi és, i en resta només el cul-de-sac actual.

Tant en el plànol esmentat com en els quarterons de Garriga i Roca descobrim un carrer que fent un angle de 90º anava del Portal de l'Àngel per darrere de l'església de Santa Anna fins al carrer del mateix nom, i que era conegut, des del segle XIV, com a Tripó de Santa Anna o de l’Àngel. També havia dut el nom de carrer dels Orbs pels cecs que rondaven Santa Anna i el portal, que abans de prendre el nom de l’Àngel va ser conegut com Portal dels Orbs. Ens podríem aturar aquí i pensar que és un més dels molts carrers de la Barcelona antiga desapareguts a causa de la pressió urbanística. Però no. Anirem més enllà.


 El carrer Tripó fent angle de 90º, darrere de Santa Anna
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


1, 2, 3, 4 i 5

A més del Tripó de Santa Anna, el carrer Nou de Sant Francesc, que va de la plaça del Duc de Medinaceli (espai abans ocupat pel convent de Sant Francesc i la platja de les Barques) fins al carrer d’en Rull, havia dut també el nom de Tripó i a finals del segle XVIII Nou d’Escudellers quan aquest indret, ocupat només d’horts i de casetes rústiques de pagesos, va ser reurbanitzat. En l’extrem de mar del carrer, i a tocar del convent, hi va haver un famós prostíbul, que alguns creuen anterior a la construcció de la muralla (segle XIII), que es deia Ca la Tripona.


El carrer Tripó entre horts, en l'actual carrer Nou de Sant Francesc,
en un fragment d'un plànol de 1780
ICC, ref. RM 42027


El carrer de Manresa, que va d’Argenteria fins a la Via Laietana i que rep aquest nom perquè hi va haver un hostal on s’hostatjaven els comerciants de manresans que visitaven la ciutat, havia dut abans els noms de Jordi Gras i Tripó. Per diferenciar-lo del de Santa Anna era conegut com a Tripó de Mar.

Un quart carrer amb el mateix nom és el Tripó de Rere Palau, un cul-de-sac situat davant de la plaça de les Olles, i que actualment és l’únic que manté el nom sense cap afegit que el diferenciï perquè dels altres carrers tres han canviat el nom i l’altre ja no en té. És també l’únic que menciona Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona (1865) i en desconeix el seu origen perquè només diu que abans havia dut el nom d’en Salcet (Salzet) i creu que havia estat un passatge o carrer particular perquè, segons consta en els Acords de l’Ajuntament de 1757, tenia una tanca de fusta que tancava l’entrada.


 El carrer Tripó de Rere Palau, davant de la plaça de les Olles
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


De fet, aquest carrer va dur d’altres noms: d’en Roca, de na Martina, de les Tripes i Pou d’en Dusai (Dusay o Dursay). En el cas del pou la referència és múltiple perquè els carrers paral·lels duen els noms de Pou de l’Estanc i Pou de l’Estany, tots ells relacionats amb el nom de la plaça de les Olles, que res té a veure amb els recipients de terrissa sinó amb la bassa on antigament s’estancaven les aigües dels torrents abans d’arribar a mar. Dusai era el cognom d’una família que va tenir dos carrers just darrere d’aquest carreró: el carrer de Montserrat Dusai i el de Lladó Dusai, desapareguts quan l’enderroc parcial del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella militar. Ara hi ha el carrer de la Pescateria.

Al carrer del Tripó de Rere Palau (o Tras Palacio), en el número 2, hi havia la impremta de la Fraternidad de José Pont y Campins, on es va imprimir la Guia de Barcelona para 1847, de Miguel Dubá y Navas. També hi va haver un teatre d’aficionats i a principis del segle XIX un teatret d’ombres xineses que era conegut com Teatre dels Capellans (perquè s’hi representaven funcions de caire religiós) o de Rere Palau. L’ombrista, segons Josep Coroleu (Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1864), era l’italià Chiarini. Els espectacles es feien amb l’autorització de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu, que tenia el privilegi reial de ser l’únic autoritzat per oferir teatre a la ciutat en el Teatre de la Santa Creu (des de 1587, quan encara era un corral de comèdies de fusta a l’Horta de Trentaclaus al final de la Rambla). Avui el coneixem com a Teatre Principal per distingir-lo del Liceu, creat inicialment al convent de Montsió, l’any 1937, quan la revolució lliberal de 1833 va acabar (temporalment) amb els privilegis de l’Església.

Hi ha encara un cinquè carrer Tripó que és el nom que duia antigament el carrer Montjuïc. Així consta en la documentació del prevere Josep Claris conservada a l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau (1). Datada entre 1701 i 1867, no esmenta de quin dels tres carrers Montjuïc coneguts es tracta: Montjuïc del Bisbe, Montjuïc del Carme o Montjuïc de Sant Pere (avui Verdaguer i Callís). Els dos últims fan referència a un llinatge Montjuïc i no pas a un cementiri jueu com sí podria ser el cas de Montjuïc del Bisbe. De cap d’ells no en coneixem noms anteriors, però sí que Montjuïc del Carme apareix antigament només com a Montjuïc.


El carrer Montjuïc entre el convent del Carme (22) i l'església de Betlem (23)
Fragment d'un plànol de 1807
Real Academia de la Historia


L’origen del nom

El nomenclàtor de Barcelona identifica el nom Tripó amb el cognom d’una família barcelonina i esmenta que el nom del carrer ja apareix en un document de 1316.

Hi ha constància del llinatge Tripó a Barcelona. El barceloní Pere Tripó va ser tresorer de la reina Maria de Xipre (1279-1319), tercera muller del compte rei Jaume II; Francesc Tripó (s. XIV) era propietari de cases, obradors i vinyes; el 1313, el barceloní Berenguer Tripó és cònsol de Messina; el 1328, s’esmenta Jaume Tripó com a funcionari reial a la ciutat.

Amades també diu que Tripó és un cognom d’un personatge de Barcelona que, segons una llegenda, es va fer ric venent julivert. Sense negar l’origen antroponímic, és evident que no se li pot donar gaire credibilitat a la notícia d’Amades, i més tenint en compte que l’expressió “fer com en Tripó”, que encara hem sentit als avis, es fa servir quan es dubta que algú hagi tret profit d’alguna cosa que en dóna poc. Víctor Balaguer també pensa, quan descriu el carrer Nou de Sant Francesc, que en Tripó podia haver estat un ric personatge de la ciutat, propietari de les casetes que hi havia abans que s’urbanitzés el carrer tal i com el coneixem avui.

El tripó (Verbascum thapsus; en castellà, “gordolobo”) és també una herba remeiera que s’ha fet servir contra l’asma i la bronquitis; també és el nom d'algunes fruites, com prunes o raïm, amb forma de testicle o panxudes. No seria estrany que un carrer en portés el nom d'una herba: el carrer Timó (“farigola”; en castellà, “tomillo”), un cul-de-sac del carrer d’Ataülf que podria ser un vestigi del desaparegut Palau Reial Menor o de la Comtessa, n’és un exemple.

Amades suggereix que el de Santa Anna pren el nom del “tripó” o massís de la muralla perquè el carrer tenia sortida prop del parament de la fortificació.

El Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll identifica tripó com a “testicle”. L’etimologia és aparentment clara: ve de tripa, originalment en el sentit de “budell”, però que en el cas que ens ocupa haurà derivat cap a “estómac”, “panxa” i, en sentit figurat, qualsevol convexitat que sobresurti d’un lloc aproximadament pla.

Si hem seguit el relat fins aquí veurem que no és tan evident que cinc carrers de Barcelona hagin dut el nom de Tripó fent referència a un llinatge. Si fem cas de les etimologies i dels significats del mot, veurem que apareixen altres possibilitats.

Tripó de Rere Palau s’havia dit carrer de les Tripes, probablement per la proximitat del mercat de carn que hi va haver a la plaça de les Olles i per la possibilitat que en el pou s’hi rentessin les tripes que s’havien de posar a la venda, com ja s’esqueia al carrer dels Ventres i el Rec Comtal (es conserva un tram del carrer en el jaciment del Born), o amb el carrer de les Freixures i el mercat de Santa Caterina.

En el cas de Tripó de Santa Anna, la proposta d’Amades identificant el tripó amb el massís de la muralla, un contrafort panxut, no sembla forassenyada. I el que després es va anomenar Montjuïc del Carme havia estat un carreró que accedia als horts del convent del Carme, i tots sabem que en els horts dels monestirs s’hi cultivaven, a més de verdures i hortalisses, herbes remeieres.

A falta d’altres explicacions, deixarem els Tripó de Nou de Sant Francesc i del carrer Manresa a la nissaga barcelonina. Només Sant Pere, amb set carrers i places, i Santa Eulàlia, barcelonina romana i màrtir cristiana, amb sis més una font i el monument més antic de la ciutat (a la plaça del Pedró), tenen el privilegi (advocacions de la Marededéu a banda) d’acaparar el nomenclàtor de Barcelona.


*

Notes:

(1) Referència topogràfica: AHSCSP Herències, llegats. Vol. VIII. Inv. 1. Carpeta 15/12

divendres, 7 d’agost de 2015

Carrers amagats dels mercats medievals de Barchinona

El mercat de la Boqueria l'any 1874, amb coberts de fusta i veles
Joan Martí, Bellezas de Barcelona



El mercat plega veles

Els que plegaven veles eren els mariners i els pescadors un cop acabada la feina i les barques eren a port. D’aquí ve el mot “plegar” en el sentit d’acabar una feina. Els mercats medievals i antics també feien servir veles. Cobrien les parades amb teles i lones per protegir la mercaderia del sol i la pluja.

Arriba el migdia. L’hora de l’Angelus. S’aturen momentàniament les feines del camp i els pagesos s’encomanen a Maria per agrair que el treball de sol a sol encara no els ha convertit en pols. Als mercats recullen les taules i les veles després d’haver vist sortir el sol camí de la ciutat murallada. Si el dia ha estat bo, tornaran menys carregats i amb algunes monedes a la bossa. De les places del Blat, Nova, del Pi, del Born, Sant Agustí, del Regomir o del Pla de la Boqueria, ara silencioses, homes i dones tornen a l’hort i als corrals. Alguns només hauran de creuar la Rambla, d’altres sortiran pel Portal Nou, els menys afortunats hauran d’anar a l’altra banda del Raval, encara sense emmurallar, a Montjuïc o al pla que s’estén sota Collserola. Mentrestant, les naus del bon rei Jaume ja arriben fins l’Orient. Després d’uns temps foscos, Barchinona aixeca el cap, creix més enllà de les muralles romanes i trena el seu imperi mediterrani.

Excepte els que venien de lluny, que potser menaven la mercaderia amb carro o a l’esquena d’una mula, els pagesos feien el camí a peu, la qual cosa impedia carregar les taules i els estris per muntar la parada al mercat. Calia trobar un lloc on endreçar-ho d’un dia per l’altre.

Heu estat algun cop al Mercat de Sant Antoni quan les parades exterior donaven per acabada la jornada de treball? Les de roba i parament de la llar, dilluns, dimecres, divendres i dissabte; les de llibres, diumenge. Heu seguit algun cop els carretons de fusta que vetllen la mercaderia com en un cofre enfilar les voreres com una caravana?

Com en els vells temps, els venedors del Mercat de Sant Antoni guarden els estris. En aquest cas, en uns magatzems en els carrers que envolten el mercat, als quals s’accedeix a través d’uns estrets passadissos invisibles de dia i coves il·luminades durant uns minuts al capvespre.

Els mercats de la Barcelona medieval van haver de trobar una solució semblant que va durar fins que van ser bandejats de les places durant el segle XIX per ocupar edificis moderns i centralitzats: l’esmentat Sant Antoni, ara remodelat i amb un subsòl ple d’història (muralla, baluard, camí romà...); el de Sant Josep o de la Boqueria, que aplega la història dels vells mercats medievals; Santa Caterina, que absorbeix l’activitat que des del Mercadal (avui plaça de l’Àngel) s’estengué nord enllà cap el Rec Comtal, entre els segles X i XIX; i el del Born, que de centre neuràlgic dels barris de Santa Maria del Mar i de la Ribera va esdevenir mercat central fins 1971, any en que va ser traslladat a Mercabarna.

Quatre mercats moderns que es reparteixen gairebé simètricament sobre l’entramat de la Ciutat Vella i que substitueixen els antics mercats dels segles X al XV, que foren places i places són encara avui. D’ells en parlarem en un proper capítol per posar a lloc no només l’activitat econòmica de la Barcelona naixent, sinó la seva estructura urbana.

Però abans parlarem d’on guardaven els estris els pagesos i comerciants ambulants dels vells mercats de les places del Blat, Nova, del Pi, Pla de la Boqueria, Sant Agustí Vell, Born i també els de les Voltes dels Encants, i veurem quins rastres en queden. I volem aprofitar, de passada, per recomanar-vos l’exposició El barri perdut. La plaça Nova i el barri de la Catedral, que el dia13 d’agost de 2015 enceta les festes de Sant Roc de la plaça Nova, que es mantenen vives ininterrompudament des de 1589 (1). Nosaltres hi volem col·laborar amb la descoberta d’un carrer perdut d’aquest barri, com veureu més endavant.

Carrer de la Figuera (Boqueria)

Els venedors del Pla de la Boqueria guardaven els estris en el carreró de la Figuera, un petit lloc de pas que anava del carrer Hospital al de la Petxina. Segons Amades, rebia aquest nom per la figuera que sobresortia de la tàpia d’un hort veí. El carreró va ser tapat per una espardenyeria, la Sileta, en el número sis, durant la primera meitat del segle XIX i més tard va quedar absorbit pels nous edificis, però encara és possible intuir-lo des de l’aire.


Les restes del carrer de la Figuera, convertides en patí interior
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


Carrer de les Sarrianeses (Santa Maria del Pi)

Els pagesos que venien de Sarrià i de les Corts de Sarrià tenien parades tant al Pla de la Boqueria com a Santa Maria del Pi, però no guardaven els estris al carreró de la Figuera, sinó en un altre sense sortida que hi havia a la Riera del Pi (avui Cardenal Casañas), entre la Rambla i el carrer d’en Roca. En els quarterons de Garriga i Roca (1856) encara hi és, però va ser aprofitat per instal·lar-hi una lleteria a finals del segle XIX i avui, amb la construcció d’un hotel, ja no en queda cap rastre. Amades explica que no compartien el carreró de la Figuera perquè hi havia rivalitat entre els hortolans del Raval i els dels pobles del Pla de Barcelona.


 El carreró de les Sarrianeses quan encara era obert
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


Carrer de les Mosques (Born)

Quan el mercat del Born es feia al passeig a l’aire lliure les taules dels venedors es guardaven al carrer de les Mosques, famós perquè passa per ser el més estret de la Barcelona murallada i és un dels carrers més antics del Born perquè ja està documentat a l’Edat Mitjana. Neix a la placeta de Montcada (al carrer del mateix nom) i arriba fins a Flassaders. Expliquen que el nom li ve de la quantitat de mosques que generaven les restes de menjar que hi deixaven els venedors del mercat.


El carrer de les Mosques a principis del segle XX
Arxiu Mas


Carrer dels Orgues (Voltes dels Encants)

El carrer dels Orgues o Òrguens es troba sota les Voltes dels Encants que encara subsisteixen en el carrer del Consolat del Mar, al costat de la Llotja. Les Voltes anaven des del carrer de la Fusteria fins el de les Trompetes, travessant la plaça de Sant Sebastià o dels Encants (actualment, l’edifici de Correus), el convent de Sant Sebastià (avui plaça d’Antonio López, tot i que el nom té els dies comptats) i el lateral de la Llotja. Van desaparèixer amb l’obertura de la Via Laietana (1908), i de les dotze voltes que queden només dues en fan la funció perquè les altres han estat transformades en botigues. Sota d’una d’aquestes dues voltes hi ha el carreró dels Orgues, un cul-de-sac encara empedrat amb grans llambordes i tancat amb una reixa.


Les Voltes dels Encants, entre la plaça d'Antonio López i Consulat del Mar,
a principis del segle XX. L'entrada al carrer dels Orgues és per la penúltima volta


Explica el Nomenclàtor que el mot correcte hauria de ser àrguens, que ve del grec arganon, que significa “instrument”. L’argue era un cabrestant, una màquina per moure o alçar grans pesos, consistent en un torn de tambor vertical sobre el qual s'enrotlla una corda o un cable. Segons la Història dels carrers de la Barcelona Vella, de Lluís Almerich (Barcelona, 1949), els camàlics de la Llotja de Mar feien servir un magatzem proper a aquest carrer com a dipòsit de les mercaderies.

Víctor Balaguer en desconeix el nom, però segons una altra font, el carrer s’havia dit antigament d’en Fondet i va canviar el nom per l’actual, el segle XVIII. Com els carrers que hem vist fins ara, el feien servir els venedors dels Encants per guardar-hi les taules i els estris de les parades, tot tan desendreçat que prengué el nou nom  del sentit de “desordre” de la paraula orgue.


El carreró dels Orgues actualment


Carrer de les Taules (Sant Agustí Vell)

El carrer de les Taules ha desaparegut del nomenclàtor de la ciutat, però així com el de la Figuera i el de les Sarranieses han quedat absorbits pels edificis contigus, el de les Taules continua existint tot i que tancat per una porta i convertit en entrada de la casa del fons. Està situat en el número 8 del carrer de les Basses de San Pere, just on el pas s’estreny entre la placeta d’en Marquilles (avui molt desdibuixada, quedava darrere del molí de Sant Pere) i la plaça de Sant Agustí Vell. A l’esquerra del carreró hi ha una casa del segle XIV del gòtic civil català, amb torre i galeria de guaita.


El carrer de les Taules i la casa gòtica del segle XIV,
a les Basses de Sant Pere, a principis del segle XX


Aquest era el carreró que els venedors del mercat de la plaça de Sant Agustí Vell feien servir per guardar els estris de parar. El mercat d’aquesta plaça era el del raval de Sant Pere i quedava més proper que els dels Born i de la plaça del Blat (avui plaça de l’Àngel).

També havia portat el nom de carreró del Portal Nou perquè els veïns l’havien fet servir de passadís entre les Basses i el carrer del Portal Nou, tot passant pel patí d’una antiga ferreria.


Les voltes de la plaça de Sant Agustí Vell
en un gravat de principis del segle XIX


Carrer d’en Fivaller (Plaça del Blat)

Els Fivaller van ser una nissaga de prohoms, que des del segle XIII i al llarg dels segles els trobem ocupant càrrecs de consellers del govern de la ciutat. La història del nom del carrer és ben trista. Avui du el nom de Segòvia, la ciutat castellana, perquè durant la República Fivaller va ser el nom del carrer Ferran. Acabada la guerra, Ferran va recuperar la primitiva denominació i Fivaller va desaparèixer del nomenclàtor.


 El carrer de Fivaller, entre Freneria i Veguer
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


L’antic carrer duia aquest nom perquè es creu que els Fivaller hi tenien propietats. Però amb el pas del temps i les remodelacions urbanes es va convertir en un carreró de mala mort que va de la Baixada de Santa Clara al carrer de Brocaters i que no té cap habitatge, només els darreres de les cases del carrer del Veguer (abans continuació de la plaça del Rei i en el segle XIV de la Corretgeria) i de Freneria. Avui està tancat per dues reixes i usurpat per un comerç veí.

No tenim la seguretat que aquest fos el carrer on guardaven les fustes i els estris els venedors de la plaça del Blat (abans dita del Mercadal, el mercat medieval més antic, i avui plaça de l’Àngel), però és l’únic carrer que compleix les condicions per ser-ho. A més, fins el segle XIX, a l’alçada de Fivaller i on avui hi passa el carrer de Jaume I, hi havia la plaça de les Cols (de la Llet el segle XV). Sembla que tot lliga prou bé.


Plànol de les reformes de la plaça de l'Àngel durant el segle XIX
Francesc Carreras Candi, Geografia general de Catalunya (1908-1918)


Carrer de les Cols (Plaça Nova)

El mercat de la plaça Nova era, després del Mercadal del Portal Major, el més antic de la Barchinona medieval (segle X). Abans que plaça va ser mercat, nascuda de la urbanització de la Vilanova dels Arcs (raval fora muralles a recer dels arcs del vell aqüeducte romà) i avui gairebé no és plaça des que els bombardeigs de l’aviació italiana l’any 1938 van malmetre el barri de la Catedral i va servir d’excusa per obrir l’avinguda del mateix nom. Entre 1940 i 1958 desapareixerien els carrers del Bou de la plaça Nova, Corríbia i Sallent, i es veurien afectats Boters, Arcs, Capellans, Ripoll i la plaça de Santa Anna.

El barri ja havia patit una gran transformació amb l'obertura de la Via Laietana (1908-1913), quan van ser enderrocades 2.199 cases i es van veure afectades 10.000 persones. Aquesta reurbanització va suposar la desaparició de més de trenta carrers, molts d'ells del barri de la Catedral: Riera de Sant Joan, Sac, Infern, Sant Llorenç, Sant Crist, Arc de la Glòria, Bon Déu, Tres Voltes, Donzelles, Vidal, Graciamat, Filatres i la plaça de l'Oli. I es van veure afectats Copons, Misser Ferrer, Ripoll i Tapineria.

Abans que això passes ja havia desaparegut el carrer de les Cols quan mitjan segle XIX es van reedificar les finques de l’illa delimitada pels carrers dels Boters, Cucurulla i Arcs. El carrer tenia entrada per Cucurulla, sortida per Arcs (on el 1936 hi havia l’establiment i l’aparador d’un pintor retratista) i continuava en direcció a Capellans sense acabar d’arribar-hi, formant un atzucac que va continuar existint fins que es va construir la seu del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, entre els anys 1958 i 1962.


L'espai de separació entre les mitgeres dels dos edificis
han preservat on tram del carrer de les Cols
Foto: Google Maps


Malgrat tot, aquest cul-de-sac entre els carrers dels Arcs i de Capellans no ha desaparegut del tot perquè les mitgeres d’aquest edifici nou i de la finca del número 6 estan separades i permeten intuir el vell carreró, l’entrada del qual està barrada per una petita botiga.

Aquest carrer de les Cols, com els altres que hem vist, era el que feien servir els venedors del mercat de la plaça Nova per guardar-hi els estris i les verdures sobreres, raó per la qual era conegut per carrer de les Cols.

Hi ha hagut altres mercats i molts més carrers i carrerons resten amagats a la mirada del vianants o han perdut la seva condició de carrer. Hem volgut, però, moure’ns només per les places i els mercats que tenen un origen medieval. En el proper apunt parlarem d’aquests mercats (i també del Call) i, més enllà de la seva funció, veurem la importància que van tenir en la construcció de la ciutat i de la seva trama urbana.


 Els dos trams del carrer de les Cols encara oberts
Quarterons (1856-1862) de Garriga i Roca
Arxiu Històric de Barcelona


*


(1) Cordomí, Xavier. 4 ¼. 425 anys de Festes de Sant Roc a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014.




El descobriment del carrer de les Cols a l'article de la
Cristina Savall a El Periódico del 14 d'agost de 2015

dimecres, 29 de juliol de 2015

Un miratge sobre la Ciutadella: primera fotografia aèria?


Ampliació de la fotografia aèria sobre la Ciutadella, amb les
marques de la cistella del dirigible Ciudad de Barcelona


El 15 de març de 1996 La Vanguardia publicava en el suplement Vang la notícia de la troballa en els arxius del Ministeri de Defensa espanyol d’una fotografia aèria de la Ciutadella militar datada l’any 1853. L’historiador barceloní Jaume d’Andratx explicava a l’article que aquesta data situava la imatge com la primera fotografia aèria de la història, superant les que va fer Félix Nadar des d’un globus aerostàtic sobre la localitat francesa de Val de Bièvre, l’any 1858 (l’article diu 1867, però és un error), de les quals no se’n conserva cap. La primera de què es té notícia és la que James Wallace Black va fer l’any 1860 sobre la ciutat de Boston, als Estats Units.

En el relat, Jaume d’Andratx narra els principis de la navegació aerostàtica barcelonina, amb les aventures de François Arban a la plaça de toros de la Barceloneta (1847) i les vicissituds d'un inventor, l'industrial Práxedes Vilanova, i del seu fill, Francisco de Asís Vilanova, gran aficionat a la fotografia i protagonista de l'històric vol a bord del dirigible comandat pel militar francès, coronel Adolphe Theodore. El dirigible Ciudad de Barcelona alçava el vol el dia 28 de desembre de 1853 des del Torín de la Barceloneta, com es pot veure a les fotografies originals que publiquem en aquest apunt, procedents de l’Arxiu Militar de Melilla. Travessava la ciutat sota la gran expectació dels barcelonins, com relatava el Diario de Barcelona, fins aterrar en unes vinyes de Sant Genís dels Agudells, prop d’on antigament s’havia alçat el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron després de 50 minuts de vol.


Fotografia aèria sobre la Ciutadella militar

 El dirigible sobrevolant la Ciutadella

 El dirigible sobrevolant la Ciutadella

 
 El dirigible sobre la Muralla de Mar



Segons explica Andratx, el dirigible estava tot ell construït amb tecnologia catalana. La tela estava teixida a Sabadell, a la fàbrica tèxtil d’Ignacio Riu. La cistella era una manufactura procedent de les Drassanes de Barcelona. I una de les grans novetats de l’enginy era que es tractava d’un dels primers dirigibles propulsat per un raig de vapor a pressió (una idea de don Práxedes) que generava una màquina alimentada amb aigua procedent dels aqüífers del balneari de Vichy Català, a Caldes de Malavella.

La història, però, té una segona part. L’historiador Jaume d’Andratx no existeix, tampoc els personatges relacionats amb aquesta fotografia ni el dirigible i les imatges són un muntatge. Tot plegat va ser obra del periodista Guillem Martínez i del fotògraf Martí Llorens a partir d'una proposta realitzada pel suplement cultural del diari barceloní La Vanguardia, que va dedicar un dels seus articles a la creació de falses notícies en els mitjans de comunicació i la seva condició de creadors de realitat. El mateix diari s’encarregava de desmentir la notícia i deixava en evidència la credulitat dels lectors que durant la lectura de les dues pàgines anterior havia assumit com a cert un relat ben travat i profusament documentat.

Fins aquí la cosa no hauria de tenir més transcendència si no fos perquè periòdicament la fotografia aèria de la Ciutadella reapareix amb tota la seva càrrega de versemblança. Internet, i sobretot les xarxes socials (Facebook en concret), s’encarrega de tornar a la vida els morts. Perquè Internet és això: un immens cementiri de notícies i informació que neix corrompuda i pul·lula com els zombis. Acceptem la bondat de la informació pel sol fet d’existir sense prendre-li el pols al mort per veure si és veritat que és viu. I sovint, el neòfit defensa a capa i espasa la seva troballa i no accepta cap comentari ni cap crítica.

La informació no és coneixement si no se la contrasta, si no es verifica amb una font fiable. Hi ha molta gent que dedica la seva vida i molt d’esforç a investigar perquè ens creguem al primer que passi. Això no treu que, gràcies a les possibilitats de recerca que ofereix Internet, una veritat defensada durant anys s’ensorri per una troballa fortuïta d’un aficionat. De fet, ciències com l’astronomia gaudeixen de fa temps de la col·laboració desinteressada de milers d’aficionats sense els quals no seria possible abastar l’espai infinit.



L'article de Jaume d'Andratx a La Vanguardia


*


[Fonts]

La Vanguardia, suplement de cultura Vang, 15 de març de 1996

Martí Llorens, Narración y memoria

Enric H. March, “Les primeres fotografies”, Bereshit, 28 de gener de 2012


Maqueta de la Ciutadella que es va fer servir per manipular la imatge
Font: Fototeca d'Enciclopèdia Catalana


dimecres, 22 de juliol de 2015

dijous, 25 de juny de 2015

Els safareigs de Santa Caterina

Fragment del quarteró núm. 31 (1856-1862) de Miquel Garriga i Roca
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


La setmana passada es presentava a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona la pàgina web Barcelona, darrera mida. Els “quarterons Garriga i Roca”. Dirigit pel mateix Arxiu i amb l'assessorament de Barchinona, aquest recurs digital, llargament esperat, permet consultar els plànols a escala 1:250 que representen la ciutat de Barcelona que l’arquitecte Miquel Garriga i Roca va cartografiar entre 1856 i 1862, just després de l’enderroc de les muralles (1854). És la “darrera mirada” sobre una ciutat que havia de canviar per sempre expandint-se per l’Eixample i reformada interiorment amb l’obertura de les gran vies previstes en el Pla Baixeras (1879; aprovat per l’Ajuntament el 1881 i per Madrid el 1889), que obriria la Via Laietana (1909) amb l’enderroc de 2.199 cases, i després de la Guerra les avingudes de la Catedral, Cambó i Drassanes.

Els presents a l'esdeveniment vam quedar meravellats, però un cop posats a trastejar amb l’aplicació a casa, la realitat supera totes les expectatives. Tant els estudiosos com els profans hem descobert les grans possibilitats d’investigació com d’entreteniment al poder sobreposar els quarterons sobre la trama actual de la ciutat i descobrir les diferències entre dos moments de la història separats per més de 150 anys.

A les xarxes socials s’ha comprovat en pocs dies com l’interès per la Barcelona desapareguda present en els darrers anys ha augmentat davant la minuciositat dels detalls que Garriga i Roca va plasmar sobre els plànols. Hi ha, però, detalls que han cridat més l’atenció que d’altres. Un d’ells la presència de l’aigua a la ciutat. L’aplicació permet ressaltar els canals, estanys i safareigs de mitjan segle XIX, i una d’aquestes taques d’aigua destaca per sobre de les altres: les set basses situades davant del mercat de Santa Caterina (1847; aleshores mercat d’Isabel II), del quarteró número 31, entre els carrers de Lacy, Freixures, Sant Pere més Baix i General Álvarez de Castro.

Primer vaig pensar que eren estanys que formaven part d’un jardí (la planta enjardinada adjacent així ho feia pensar), però són uns safareigs com molt bé un exposa Barcelofília en el seu apunt dedicat al desaparegut carrer de Lacy, que ho documenta a partir d’unes notícies de robatoris i batusses aparegudes a la premsa. Però anirem una mica més enllà per documentar-ne el seu origen i donar-me a mi mateix una mica de raó malgrat l’error.

Per documentar l’origen de la mansana número 1 del quarteró 31 hem anat a buscar el plànol de l’antic convent de Santa Caterina, que ocupava l’espai de l’actual mercat, i hem comprovat que la instal·lació religiosa ocupava un terreny molt més gran que el del mercat i que englobava la mansana amb les basses del quarteró.


Plànol del convent de Santa Caterina de Barcelona
Cayetano Barraquer, Las Casas de religiosos en Cataluña
durante el primer tercio del siglo XIX. Barcelona, 1906


Una mica d’història

Els dominics del convent de Santa Caterina van arribar a Barcelona el 1219 i sembla ser (tot i que resulta estrany) que es van instal·lar en primera instància en unes cases del Call, segurament al carrer de la Volta (avui de Sant Sever), a tocar del palau bisbal i de la Catedral. Al carrer de la Sinagoga de l'antic barri jueu se li va canviar el nom pel de Sant Domènec del Call en honor al primer establiment dels dominics i unes rajoles commemoren el fet. Però com tantes altres llegendes, aquesta explicació amaga uns altres fets: Sant Domènec se celebra el dia 5 d'agost, precisament el dia de 1391 en què el Call va ser assaltat pels cristians exaltats que van matar prop de 400 barcelonins jueus i van destruir part del barri.


Rajoles commemoratives de Sant Domènec del Call
Font: Monestirs.cat


L’indret es va fer petit de seguida i el 31 d’octubre de 1223 els van ser concedits uns terrenys, que serien l’emplaçament definitiu, al lloc on hi havia una antiga capella dedicada a Santa Caterina, segurament associada a l’església romànica de Sant Salvador, documentada el 1081. Anteriorment a aquesta església, l’arqueologia hi ha documentat restes ceràmiques del Bronze Inicial (1800-1500 aec), un assentament romà d’època colonial (s. I aec), una necròpolis tardoantiga (s. IV) i activitat agrícola altmedieval. Les obres del convent van començar el 1243 i es van allargar fins entrat el segle XIV.

A principis del segle XIX, els límits conventuals, com es pot veure en el plànol, estaven entre els carrers de la Claveguera (Mestres Casals i Martonell des del 25 de maig de 1958), Gombau, Jaume Giralt el Pellicer, Colomines, placeta de Santa Caterina, Tragí i Freixures (el tram des de Tragí fins a la placeta era convent i es va enderrocat el 1823 per obrir Freixures, aprofitant que els dominics havien estat expulsats); els jardins interiors de les cases del carrer de Sant Pere més Baix feien de límit nord-oest. El convent i els claustres ocupaven la meitat del costat de mar i els horts la meitat de muntanya: exactament l’espai que ocupen els jardins i les basses del quarteró de Garriga i Roca, al qual caldria afegir el carrer del General Álvarez de Castro obert després que el convent fos desamortitzat i incendiat el 1835, i enderrocat definitivament el 1837 malgrat que estava en molt bon estat de conservació.


Gravat del claustre de Santa Caterina (1826/1832)
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona


L’hort de Santa Caterina tenia uns coberts de parra, un safareig i una sínia, que s’alimentaven gràcies a una fibla procedent del Rec Comtal que, com dèiem al parlar del Llibre de les fonts de Barcelona, va ser la primera canalització d’aigua viva feta a una institució de la ciutat gràcies a un privilegi atorgat pel rei Jaume I el mateix any que es van concedir els nous terrenys. Entre Freixures i l’entrada del carrer del Tragí, al costat de la porta d’entrada als horts, els dominics hi van construir una font pública (1830) que es va mantenir activa fins ben entrat el segle XX (en el quarteró s’identifica a l’angle superior esquerre del mercat i en el plànol del convent, al carrer Freixures), i a l’interior hi havia un pou accessible a tot el veïnat, una font ornamental que rajava contínuament i un jardí de tarongers i roses. En aquest carrer de les Freixures l'activitat comercial girava, com el seu nom indica, al voltant de les entranyes i els menuts càrnics, i també hi va haver fins no fa gaires anys tallers de carn per escorxar i especejar la carn gràcies a l'abundància d'aigua que necessita aquesta mena d'activitat.

L’hort després del convent

Un cop enderrocat el convent la major part del terreny que ocupava es converteix en espai públic i es construirà el mercat d’Isabel II, una edificació neoclàssica projectada per l’arquitecte Josep Buixareu l’any 1844, acabada el 1847 i remodelada per Enric Miralles el 2005. Al nord del mercat, fora de l’edifici sobre l’actual avinguda Cambó, es van instal·lar les peixateries.

Els enderrocs del convent van servir també per obrir nous carrers i esponjar una zona que estava molt congestionada. És així, doncs, que entre 1837 i 1850 es tracen els carrers del General Álvarez de Castro (seguint el traçat de Jaume Giralt) i de Lacy, que coincideix aproximadament amb Cambó, com es pot veure en el quarteró 31, però que ben aviat canviaria el nom pel de Nou de Lacy (ja apareix en un plànol de1858, tot i que el nom es va anar alternant), probablement quan es van construir les peixateries.

El carrer de Lacy va partir en dos el territori ocupat pel convent, amb la qual cosa els horts de la meitat de muntanya van quedar segregats de la resta de l’espai, es van posar a la venda i van ser comprats pel particular senyor Codina, com consta a l'escriptura atorgada pel jutge “en nombre de S. M. Isabel Segunda y de la Nación Española a quien estaban adjudicados entre otros los bienes del expresado Convento de Dominicos de esta ciudad”.

L’ús que se’n va fer d’aquets horts el sabem gràcies al fons documental del Rec Comtal conservat a l’Arxiu Municipal de Sant Andreu. A petició de la Junta del Rec, que reclama el consum d’aigua del Rec, l’any 1860 Ramona Codina (filla del comprador dels horts) i Jordi Miralles, casats l’any 1829 i propietaris dels “safareigs de Santa Caterina”, envien un document a la Junta justificant que l’aigua que proveeix els safareigs prové del Rec a través d’una conducció que passava pels carrers del Rec Comtal, Sant Pere més Baix i Álvarez de Castro, i que és la que arribava als horts del convent dels dominicans abans de l'exclaustració de 1835. Amb adreça al carrer Nou de Lacy número 3, el contenciós entre els propietaris dels safareigs i la institució que regulava els usos i els cabals del Rec Comtal va durar fins l'any 1916, en que es va estroncar l'aigua per una avaria en la conducció. Els safareigs de Santa Caterina, doncs, van ser construïts per la família Codina en els antics horts del convent. Eren prou grans com per imaginar que va ser un negoci pròsper gràcies tant als particulars que hi anaven a rentar la seva roba com pel servei de bugaderia de les nombroses cases senyorials del barri: el palau dels marquesos de Dou (actualment seu de l'escola Cervantes) era just darrere dels safareigs, al carrer de Sant Pere més Baix, igual que el dels marquesos d'Alòs (avui casal de joves del barri).

A finals del segle XIX van tenir com a veïna una serradora, com destaca un anunci de l’esmentat apunt de Barcelofília, i durant la primera meitat del segle XX hi va haver una fàbrica que no hem pogut identificar, com es pot veure per la xemeneia de la foto de Josep Gaspar. Tot plegat va desaparèixer amb l’obertura de l’avinguda Cambó durant la primera meitat de la dècada de 1950 i la construcció de l’actual edifici.


La zona d'estudi, amb la xemeneia, emmarcada en vermell, en un
fragment d'una fotografia de Josep Gaspar de març de 1925
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


Els jardins que en el quarteró estan situats sobre els safareigs pertanyien a la finca del número 28 del carrer de Sant Pere més Baix i van desaparèixer quan la propietat va ser derruïda a finals de la dècada de 1930 per construir-hi en el seu lloc el cinema Manila. Inaugurat el 1941 amb un aforament de 1.477 localitats, s’estrenà amb les pel·lícules Como tú me deseas (1932), de la Greta Garbo, i Vivir para gozar (1938), dirigida por George Cukor i interpretada per Cary Grant i Katharine Hepburn. El Manila, conjuntament amb el cinema Teatro del Triunfo (1908-1973) del carrer del Rec Comtal 20, van ser els dos grans cinemes dels barris de Sant Pere i Santa Caterina oferint programes dobles i varietats (el Triunfo havia ofert programes triples i teatre).

El Manila va tancar l’any 1969 i en el seu lloc es va construir un pàrquing que encara perdura sobre el cadàver dels jardins i del pati de butaques. Del cinema no en queda, de moment, cap imatge. Potser aquest apunt desperta alguns records i d’una vella caixa de sabates en sorgeix una fotografia.


El cinema Teatro del Triunfo del carrer del Rec Comtal,
projectat per Manuel Raspall i Mayol (1877-1937),
en una postal de principis del segle XX


*

Notes:

MUHBA Santa Caterina: espai d’interpretació del jaciment arqueològic del convent.

Plànol del convent de Santa Caterina de Barcelona: Cayetano Barraquer y Roviralta, Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Capítulo octavo. Dominicos. Barcelona : Impr. de F. J. Altés y Alabart, 1906.

diumenge, 7 de juny de 2015

El llibre de les fonts de Barcelona del mestre Socies (1650)



El passat 8 de juny, l’historiador Xavier Cazeneuve va presentar en el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), dins les sessions de “Diàlegs d'Història Urbana i Patrimoni”, la xerrada La circulació de l’aigua a la Barcelona moderna: el Llibre de les fonts del mestre Socies. Cazeneuve -un dels artífex de la web Barchinona, que recull un complet índex i programa de recursos per a la història i la historiografia de Barcelona-, va parlar del context històric en què comença a posar-se les bases documentals del que acabarà sent la revolució de l’aigua a Barcelona, que no arribarà fins a mitjan segle XIX. Una època molt tardana, però que ve justificada per l’enderroc de les muralles (1854), la construcció de l’Eixample i l’annexió dels pobles del Pla (1897).

Francesc Socies (actiu a Barcelona durant el segle XVII) va redactar, per encàrrec del Consell de la ciutat, el Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que es conserva a l'Arxiu Històric de Barcelona. El manuscrit, encara mai editat, és una crònica molt precisa que recull l’estat de la infraestructura hidrogràfica de la ciutat. Socies descriu la circulació subterrània de l’aigua, els pous, les fonts i l’abastament d’aigua amb una precisió mil·limètrica que converteix aquesta obra en una guia de la Barcelona del XVII, en un moment crític de creixement poblacional en el qual l'únic proveïment d'aigua de boca de Barcelona era la canalització procedent del Collserola i que alimentava les primeres fonts de la ciutat.

Com és possible que una ciutat gran com Barcelona, la més gran de l'Estat i una de les més grans d'Europa tingués un subministrament d'aigua tan deficient? Fem un breu recorregut per la història de l'aigua a la ciutat.



Els inicis de l'abastiment d'aigua

A Barcino, el proveïment d’aigua s’efectuava a través de l’aqüeducte construït el segle I, que des del riu Besòs entrava a la ciutat per la Porta Praetoria de l’actual plaça Nova de Barcelona. L’evidència i la imatge que els barcelonins tenim d’aquesta construcció hidràulica són l’arc i els dos pilars que entren a la Casa de l’Ardiaca, que són una reconstrucció que van projectar els arquitectes Serra-Ràfols i Florensa, l'any 1958. De descobriment més recent són els quatre arcs que van aparèixer en enderrocar l'edifici del carrer Duran i Bas i que va permetre obrir la plaça del Vuit de Març. Dins la ciutat, l'aigua es distribuïa utilitzant dos castellum aquae cap a les fonts públiques, les termes i les domus (en aquest ordre) i per a usos industrials.


Hipòtesi de la distribució d'aigua a Barcino
(Orengo i Miró, 2004)


A partir de l'Alta Edat Mitjana l'aqüeducte va caure en desús i es va anar degradant fins a desaparèixer, mentre es multiplicava l’ús de les aigües freàtiques captades a través de pous, com s’evidencia en els noms d’alguns carrers com Pou de l’Estany, Pou de l'Estanc, Pou de la Figuera, Pou de la Figuereta, Pou Dolç o Pou de la Cadena. L'existència d'aquests pous i el control que n'exercia el govern de la ciutat s'evidencia en dues inscripcions que han sobreviscut a la façana de la catedral. Una, a la façana de la capella de Santa Llúcia, a tocar del carrer del Bisbe, on es pot llegir "A 2 canas lo pov"; és a dir, el pou és a 5,64 metres (1 cana equival a 12 pams, i un pam, a 2,82 metres). L'altra és al carrer dels Comtes davant de la Baixada de la Canonja. S'hi pot llegir "Lo pov".


Les dues inscripcions de la façana de la catedral
Fotos: Dani Cortijo



No calia cap altre subministrament d'aigua que els pous perquè la Barcelona del segle X era una ciutat empobrida i destruïda després del saqueig d'Almansor (985). Segles més tard, amb una Barcelona en ple esplendor, es van començar a fer les primeres canalitzacions davant la necessitats d'aigua potable. Els frares de Santa Caterina van ser els primers a canalitzar aigua viva fins el seu convent (les restes del qual són visibles sota el mercat de Santa Caterina), el 1263. I a les acaballes del segle XIII els consellers de la ciutat van fer conduir aigua de Montjuïc, que a mitjans segle XIV encara rajava en alguns carrers de Barcelona, però sempre va ser deficient (vegeu Fonts de Montjuïc).

La construcció del Rec Comtal cap el segle X va substituir l’aqüeducte romà seguint un traçat semblant, però les seves aigües no es destinaven al consum sinó a l’agricultura i com a força motriu dels molins (13 molins fariners i 2 drapers) i de la indústria manufacturera, tant fora com dins de la ciutat (tota la indústria relacionada amb el tèxtil en el barri de Sant Pere: teixits, tints, blanquers, assaonadors...), i seria el motor de desenvolupament dels prats d’indianes a partir del segle XVIII. No va ser fins el 1703 que el canal no va ser utilitzat com a subministrament d’aigua de boca a la ciutat. Una canalització portava aigua del Rec Comtal des d'una fibla del Clot fins a un dipòsit situat en una de les torres de Sant Sever o Canaletes: una solució pensada inicialment per a regar els arbres de la Rambla i que el 1744 es va allargar fins a la caserna dels Estudis (l'antic edifici universitari que tancava la Rambla), a institucions benèfiques i religioses, i després a la font de la Porta Ferrissa. La solució va acabar sent insuficient i insalubre.

Més tard, l’augment del consum va dur el baró de La Linde a reproveir el cabal del Rec obrint una nova mina a Montcada (la mina vella), que s'inaugura l’any 1786 i va estar activa fins 1826, any en què es posa en funcionament l'anomenat aqüeducte baix de Montcada (soterrat) que portava l’aigua a la ciutat fins al repartidor de Jesús (entre el passeig de Gràcia, Aragó, Pau Claris i Consell de Cent). Aquest aqüeducte subterrani va estar en funcionament fins l'epidèmia de tifus de 1914, moment en què es planteja la reestructuració del subministrament d’aigua que, amb les modificacions i modernitzacions necessàries, arribarà als nostres dies amb l'aparició de diverses companyies que portaran l'aigua des del Llobregat, el Ter, Dosrius o les capes freàtiques del Besòs, i que en pocs anys (finals del XIX) acabaran sota el control d'una sola: la Companyia General d'Aigües de Barcelona (1).


 Captació d'aigües de Barcelona


Però ens havíem quedat en el segle XIV, amb l’aigua de boca extreta dels pous i la necessitat anar a buscar aigua més lluny per pal·liar el creixement de la ciutat medieval que s’estenia en burgs i vilanoves més enllà de les muralles romanes, reclosa inicialment dins les muralles bastides per Jaume I (segle XIII) i a partir de 1368 amb el tercer recinte, que abastaria el Raval. L'aigua es va anar a buscar a Montjuïc, dèiem, però la solució efectiva van ser les fonts de la serra de Collserola i del turó de la Rovira. Construïdes les mines de captació, el Consell de Cent va començar a canalitzar l’aigua procedent de les deus de muntanya i a conduir-la fins a les fonts públiques situades a l’interior de les muralles. Les aigües confluïen a la caseta de la Travessera (a l'actual carrer d'en Regàs) i per la Riera de Sant Miquel i el passeig de Gràcia arribava al repartidor de Jesús esmentat anteriorment, on fins el 1863 hi va haver la font i el Raval de Jesús. Des d'aquí, la canalització, feta de tubs ceràmics, anava al Portal de l'Àngel i entrava a la ciutat seguint la plaça de Santa Anna, el carrer del Bisbe, la plaça de Sant Jaume i el Pla del Palau, amb ramificacions diverses.


Font de Santa Anna (1918)
Josep Brangulí. ANC


Fou l’inici de la xarxa de distribució d’aigua. Algunes d’aquestes fonts, construïdes als anys de l’esplendor del Gòtic, encara ragen, segueixen funcionant 600 anys després. La més antiga és la font de Santa Anna, al fons del Portal de l’Àngel (1356), que conserva un abeurador de cavalls dels viatgers que s’hostatjaven al proper Hostal del Vallès i els de les diligències que sortien de la ciutat per la plaça de Santa Anna. L’any 1375 va ser ampliada amb una font de vuit costats, dels qual actualment n'hi ha cins amb dues aixetes al cos central. L’any 1819 va ser ampliada, però l’aspecte actual és del 1918, any en què s’hi van posar els plafons de ceràmica noucentista, obra de Josep Aragay. Els gerros que coronen la part superior són de l’any 2002 a partir dels motlles originals, perquè els que es van posar el 1918 es van fer malbé i es van perdre. En el cos central hi ha l’escut de la ciutat esculpit en pedra i a quatre dels cinc cossos es poden veure els mascarons d’on sortien els brocs d’aigua.


Font de Sant Just


Li segueix en antiguitat la font d’En Fivaller, a la plaça de Sant Just, de 1367, malgrat que l'aspecte actual és fruit d'una reconstrucció del segle XIX. Sobre la façana principal hi ha, esculpits en pedra, la imatge de Sant Just amb la palma del martiri entre els escuts de Catalunya i de la ciutat. En els laterals del carrer de la Palma de Sant Just i del carrer dels Lledó, enmig dels dos escuts hi ha un relleu que mostra un falcó amb una perdiu entre les urpes, imatge que vol recordar l’afició de Fiveller a la cacera. Una balustrada de la part superior, que amaga un jardí, va ser afegida el 1884. El nom de Fivaller prové de la llegenda que atribueix a aquest conseller de la ciutat (1406-1427) la construcció de la font a partir de la llegenda que explica que va descobrir una deu mentre caçava a Collserola i va fer dur l'aigua fins la plaça de Sant Just.


Font de Santa Maria del Mar


La font de Santa Maria del Mar, anomenada també dels Senyors perquè subministrava aigua als palaus del carrer de Montcada (1402). La façana amb els tres brocs d'aigua està coronada per un rosetó, i el lateral mostra els corresponents escuts de Barcelona i Catalunya amb dues gàrgoles que representen un drac i un lleó. La barana i el jardí superiors són originaris de 1526, any en què el veí Gaspar Ferrer va ser autoritzat a plantar-hi tarongers i murtres.

La font de Sant Jordi (1449, en substitució d'una del segle anterior), en el claustre de la Catedral. A aquestes fonts s'hi podrien afegir la del Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat i la de la Casa de l'Ardiaca, totes dues del segle XV, però de caràcter exclusivament monumental.

D’altres han desaparegut, com la del Pla de la Boqueria, construïda l'any 1314 amb aigua de Montjuïc, avui substituïda per una de 1830. Tampoc existeixen la font de la plaça del Blat (actualment plaça de l'Àngel), o la de Sant Miquel (1390), darrere de l’Ajuntament, eliminada juntament amb l’església de Sant Miquel: un carrer i la plaça ens recorden l’emplaçament, sota el paviment de la qual dormen les restes d’unes termes romanes, un mosaic de les quals es podia veure dins l’església fins l’enderroc de 1869.


Font de Sant Joan (1908)
Arxiu Fotogràfic de Barcelona


La font de Sant Honorat (1356) va ser eliminada quan l’any 1823 es va eixamplar la plaça de Sant Jaume enderrocant l’església de Sant Jaume i el fossar, que ocupaven l’espai davant de l’actual façana (1847) de l’Ajuntament (la façana gòtica de 1399 és la del carrer de la Ciutat). Segons Víctor Balaguer (no n'hi ha proves documentals), aquesta font procedia del Call, del carrer de la Font, que després de la destrucció de la jueria, l’any 1391, seria batejat, precisament, com de Sant Honorat.


La font de Sant Honorat, a la plaça de Sant Jaume
Dessins du Voyage pittoresque et historique
de l'Espagne, par A. Laborde



Tampoc existeix la font de l’Àngel (1399), situada a les voltes de l’antiga plaça de Sant Sebastià (avui d’Antonio López, davant de Correus); ni la de Sant Joan (segle XV), a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer de n'Avellà (Avellana), malmesa el segle XVIII quan s’hi va construir a sobre l’hospital de l’església de Santa Marta, i derruïda el 1912 quan es va obrir la Via Laietana. Més recentment, entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990, va desaparèixer misteriosament la font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell a l’enderrocar l’edifici que fa cantonada entre Tantarantana i Carders. Mai s'ha sabut on va anar a parar, tot i que sempre s'ha sospitat que és al jardí d'una casa particular, diuen que de l'Empordà.


La font gòtica de la plaça de Sant Agustí Vell (1965)
Foto: Isabel Trabal Tallada / Pere Grau


La del Palau del Lloctinent, a la façana que dóna a la plaça del Rei, és de 1549, any de la construcció de l'edifici. La de Portaferrissa no és gòtica. El nom fa referència a la Porta Ferrissa de la muralla de Jaume I (segle XIII). La font actualment adossada a un edifici del segle XVIII que fa cantonada, té el seu origen en la font pública que el 1604 s'havia instal·lat a l'altra banda de la Rambla i que els jesuïtes van demanar de traslladar-la (1680) a una de les torres de la porta de la muralla. Quan la muralla va ser enderrocada a finals del segle XVIII, la font es va mantenir al seu lloc. Les rajoles de ceràmica que recrea l'antiga muralla són obra de Joan Baptista Guivernau i van ser afegides el 1959.

La font de la plaça del Pedró, amb el monument de Santa Eulàlia, és de 1673 i està considerada el monument més antic de la ciutat. La resta de fonts antigues de Barcelona són del segle XIX: Canaletes (en substitució d'una del segle XVI), Sant Pere de les Puel·les, la del Vell (plaça del Teatre, enderrocada el 1877), carrer Nou de la Rambla, plaça del Rei (desapareguda entre 1931 i 1934 durant la reforma de la plaça) i un llarg etcètera que s'escapa a la nostra intenció.

Les fonts gòtiques, però, es concentraven a l’àrea més central de la ciutat. L’aigua es distribuïa també a algunes institucions hospitalàries i religioses, i a un nombre reduït de cases privilegiades i edificis civils, com la Llotja, on es va fer arribar l’aigua el 1402 substituint l’aigua de pou. Els barris més densos i actius de la ciutat eren els menys servits. Les escasseses recurrents van ser l’estímul de noves iniciatives per assegurar i ampliar l’aprovisionament. Durant els tres segles següents, la conservació i l’ampliació de fonts i mines van ser una preocupació constant dels consellers, que designaven un mestre de les fonts com a responsable de les mines, les conduccions, les fonts i l’evacuació. Aquest és el càrrec que va ostentar Francesc Socies, l'autor del monumental Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona (1650), que ens ha servir per fer aquest breu resum per la història de l'aigua de boca a la ciutat.


Notes:

(1) Per a l'abastament d'aigua a Barcelona a partir del segle XIX:

Guàrdia, Manuel (ed.). La revolució de l'aigua a Barcelona. De la ciutat oreindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - MUHBA, 2011.

Martín Pascual, Manel. El Rec Comtal (1822-1879). La lluita per l'aigua a la Barcelona del segle XIX. Barcelona: Editorial Dalmau, 1999.

Martín Pascual, Manel. Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons Editorial, 2009.

dimecres, 13 de maig de 2015

El carrer Rogent es menja la Sèquia Comtal

El carrer del Bogatell, a l'alçada de Núria (esquerra) i Mallorca (dreta),
en una postal de principis del segle XX


Rogent vs Sèquia Comtal

El carrer de la Sèquia Comtal rep el nom del Rec Comtal, que tallava aquesta via a l’alçada de Can Paloma, uns metres abans del carrer del Clot, i on la disposició de les cases encara ens permet veure quin era el traçat de la conducció d’aigua. Si fem cas del Nomenclàtor de Barcelona, el nom és anterior a 1900, sense documentació que ens permeti esbrinar l’any exacte en què és batejat amb aquest nom, sense cap referència a un nom anterior i suggerint que segueix parcialment l'antic traçat de la Sèquia Comtal, cosa que no és certa perquè ambdós traçats es trobaven perpendicularment just després que les aigües deixessin el molí del Clot. Sobre aquest molí i la seva conversió en cinema i posterior substitució per uns banys, llegiu El misteri del cinematògraf que va ser un molí.

Els límits del carrer de la Sèquia Comtal –que no s’ha de confondre amb el carrer de la Sèquia del barri de Sant Pere a Ciutat Vella– se situen entre l’avinguda de la Meridiana i el carrer del Clot, just abans de la plaça Font i Sagué. Però això no ha estat sempre així.

Si mirem sobre plànol veurem que el carrer té continuïtat en direcció muntanya amb el de Rogent. Això és així perquè abans que carrer aquest traçat va ser el del torrent del Bogatell, cosa gens estranya perquè al Pla de Barcelona l’intercanvi entre rieres convertides en camí i camins que esdevenien rieres quan plovia ha estat constant degut a la configuració del territori. El Collserola –com el Llobregat i el Besòs– exerceix de frontera natural de la comarca del Barcelonès i les avingudes d’aigua, estacionals i torrencials (és un fenomen típic de la franja litoral del llevant peninsular) envaïen els camins del Pla, molts d’ells anteriors a la colonització romana.

El torrent del Bogatell naixia a la muntanya del Guinardó amb el nom de torrent d’en Melis. Baixava aproximadament pel carrer de Sant Quintí i a l’alçada de la Via Francisca (carrer de Sant Antoni Maria Claret) passava pel costat de la masia de Can Miralletes i buscava el Camp de l’Arpa entre el passatge Catalunya i el carrer Conca, i era a partir de la camí d’Horta (carrer Freser) que prenia el nom de Bogatell. Seguia el traçat de l’actual carrer Rogent, travessava el nucli del Clot per anar a buscar el carrer de Sant Joan de Malta, i entre l’actual Rambla del Poblenou i el carrer de la Llacuna, on alimentava els aiguamolls.

El torrent del Bogatell, els aiguamolls i la Llacuna, en un fragment
del Plano de Barcelona sitiada por las armas de Francia el dia 12
de iunio y defendida asta 5 de agosto del año 1697 [...], de
D. Iuan Gianola ing. delit. Fran. Gazan sculp. Bar. 1699
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, RM 139830)


El torrent del Bogatell esdevé carrer en el moment en que s’urbanitzen les vores de la llera, i com a tal apareix en el Plano industrial y comercial de San Martín de Provensals de 1882. No passarà a dir-se Rogent, en honor a l’arquitecte Elies Rogent, fins el 18 de juny de 1916, nom que mantindrà fins avui, excepte el període que va del 16 de setembre de 1937 al final de la Guerra Civil, que va ser batejat amb el nom de Benito Pasanau (1900-1936), fill del Clot i carreter de la fàbrica de cerveses Damm. Militant de la CNT, Pasanau va ser ferit en el front d’Aragó enrolar a la Columna Durruti i va morir a la clínica de l’Aliança de Barcelona.


En aquest fragment del Plano industrial y comercial de San Martín
de Provensals de 1882 es distingeix perfectament el torrent del
Bogatell (121) només està urbanitzat entre el camí d'Horta
(Freser) i el camí de Sant Sever (Institut Cartogràfic i
Geològic de Catalunya, RM 272493)


Però quan l’any 1916 es va canviar el nom al torrent del Bogatell pel de Rogent, quin tram del carrer va ser anomenat així? La resposta sembla prou òbvia: només podia dir-se Rogent allò que pogués ser identificat com a carrer. Només cal mirar un plànol de l’època per veure que el carrer Rogent anava des del camí d’Horta (Freser) davant del forn Elias, que encara existeix avui, fins el camí de Sant Sever (desaparegut a l’obrir el carrer València), continuació del camí dels Enamorats i tots dos hereus de la Via Molinària, el camí que seguia de prop el recorregut del Rec Comtal i que comunicava els diversos molins, com el seu nom indica.

Originalment, doncs, el carrer Rogent és només el tram urbanitzat entre els dos camins importants del barri de muntanya del Clot, anomenat més tard el Camp de l’Arpa. Per tant, desaparegut el topònim del torrent del Bogatell el tram entre Sant Sever (València) i el Rec Comtal es va quedar amb el nom de Sèquia Comtal (anterior a 1900, segons el Nomenclàtor), que ja era com s’anomenava el camí que duia al molí del Clot i al pont que permetia accedir a la plaça del Mercat existent abans que s’hi construís l’edifici modernista (Pere Falqués, 1889).

Així consta en el Plano de Barcelona y sus alrededores, de 1916. Què ha fet, doncs, que el carrer de la Sèquia Comtal hagi perdut un tram en benefici del carrer Rogent? La pura distribució urbanística. Al desaparèixer el camí de Sant Sever es va perdre una referència limítrofa que va passar a la Meridiana, que mai ho va ser. No era un camí, sinó una immensa esplanada que va servir per fer-hi passar el tren, per acabar convertida en una autopista urbana i, per tant, en una frontera que va partir el barri del Clot.


El carrer de la Sèquia Comtal, entre el camí de Sant Sever i el Rec Comtal,
en un fragment del Plano de Barcelona y sus alrededores, de 1916,
el mateix anys en què el Bogatell canvia el nom pel de Rogent
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, RM 41127)


Però la prova definitiva que el tram inferior de l'actual carrer Rogent tenia unha vida al marge del tram superior en l'aporta Eugeni Renom, veí d'aquesta via, que ens fa veure que el plànol Martorell de 1933 li dona una numeració independent tant de Rogent com de la Sèquia Comtal. Entre la Meridiana i Enamorats el números parells van del 2 al 28, per tornar a començar pel 2 a les casetes de planta i pis que van ser enderrocades quan es va obrir el carrer de València.


Fragment del plànol Martorell de 1933
(Institut Cartogràfic i Geològic de
Catalunya, RM 99149, full E4)


Els dos Bogatells

Molts barcelonins s’hauran sorprès que parlem del Bogatell al barri del Clot perquè associen aquest nom amb l’avinguda del Bogatell que travessa el barri de la Vila Olímpica en direcció a mar des del carrer Marina, entre Pujades i Llull, fins a l’avinguda d’Icària. Aquesta avinguda del Bogatell pren el nom de la claveguera a l’aire lliure que en el tram des d’Icària fins al mar va ser visible fins a finals dels anys 80 del segle XX (en parlem a L’últim viatge a Icària), però que abans va ser una riera. Aquesta duplicitat ens l’explica en Pere Cowley a Pla de Barcelona, on trobareu, a més l’explicació etimològica de l’alternança dels noms Bogatell i Bugatell, noms que també ens trobem a Sant Adrià del Besòs i a Montcada i Reixac. Però intentarem aportar alguna dada més.


La desembocadura de la claveguera del Bogatell vista des
de la platja, poc abans del seu soterrament
(Martí Llorens, 1985)


Per trobar l’origen de tot plegat haurem d’anar a la plaça de Gal·la Placídia, on la riera de Cassoles (nom que prenia la riera de Vallcarca a partir de la plaça de Lesseps, tot baixant per l’avinguda Príncep d’Astúries) s'unia amb la riera de Sant Gervasi. A partir de la Travessera de Gràcia es tornava a bifurcar: a la dreta, en direcció al mar, es convertia en la riera de Sant Miquel (avui carrer), i per l’esquerra prenia el nom de riera d’en Malla, que travessava l’Eixample fins a coincidir amb la part baixa de la rambla de Catalunya.

Abans que el tercer recinte de muralla medieval del segle XIV envoltés el Raval, la riera d’en Malla baixava per l’actual Rambla camí del desguàs en el Cagalell o a mar, tot i que hi ha geòlegs que qüestionen que aquest passeig hagi estat mai la llera d’una riera, malgrat que l’etimologia de rambla ens porta a la paraula ramla, que en àrab significa “areny”.

No insistirem en aquest punt perquè no és l’objectiu d’aquest apunt. En tot cas, quan les pluges provocaven avingudes violentes d’aigua representaven un perill per a la ciutat perquè es concentraven en els llocs de pas, els portals. Com va passar amb les terribles inundacions del 6 i el 15 de setembre de 1862. Ho descriu Hans Christian Andersen a Viatge per Espanya, que va viure els fets des de l’hotel Oriente (una placa a la façana ens recorda el fet) i va veure com l’aigua que va obrir una bretxa a Canaletes inundava la Rambla i els carrers adjacents.


La inundació de la Rambla en un romanç de 1862
(Arxiu Històric de la Ciutat)


Aquesta va ser la raó definitiva –el capità general de Catalunya, comte de Lacy, ja havia encarregat un projecte l’any 1789– per la qual la riera d’en Malla va ser desviada des de la rambla Catalunya, a l’alçada del carrer Casp, en direcció al Portal Nou (actualment, Arc de Triomf). La canalització subterrània es va construir el segle XIX, però segurament ja es va fer un desviament el segle XVII aprofitant el vall de la muralla, alhora que es recollien les aigües dels torrents de l’Olla i d’en Vidalet, que dins de muralles es convertien en la riera de Sant Joan. Aquesta riera es va començar a urbanitzar el segle XIII, per tant és probable que ja es desviés també cap el Portal Nou aprofitant el mateix vall, on es trobaria també amb el torrent Pregon, o del Pecat, i amb el camí d’Horta, que també es convertia en riera quan els torrents procedents del turó de la Rovira baixaven plens.

Tot aquest indret on avui convergeixen els passeigs de Sant Joan i de Lluís Companys, durant el segle XV era conegut com l’Areny o Rambla de Llevant (o de la Creu), i els seus sediments acabarien formant la Punta del Convent, una llengua de terra que s’endinsava mar endins on actualment hi ha el parc de la Ciutadella. Però posteriorment les aigües es van desviar aprofitant la depressió natural que paral·lela a la línea de costa encara es pot resseguir sota l’Estació del Nord, i entre els actuals carrers de Llull i Ramon Turró travessava els aiguamolls de la Llacuna (topònim que persisteix al Poblenou) i desguassava al torrent del Bogatell que baixava des del Guinardó perpendicular al mar pel Taulat i darrere del Cementiri Vell, després d’haver passat pel Clot.


Fragment del Plano de los alrededores de la ciudad de Barcelona (1855),
d'Ildefons Cerdà, que permet veure el recorregut de la riera d'en Mallà
des de l'actual rambla de Catalunya, el desviament cap a Casp,
el recorregut pel vall de la muralla, les lleres del Bogatell Vell
i el Nou i el desguàs en el torrent del Bogatell
(Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya,
RM 267959)


Quan amb el temps acaba desapareixent el torrent original, la riera d’en Malla n’assumeix el nom (Bogatell Vell) i com a únic rastre relacionat amb l’aigua ens queden el barri i el carrer de la Llacuna. Posteriorment, amb la construcció de la Ciutadella militar se’n va rectificar lleugerament el recorregut fins que a mitjan segle XIX es va construir el tram artificial, anomenat Bogatell Nou, que ha acabat donant nom a l’avinguda del Bogatell.

D’històries com aquest la ciutat n’és plena. A partir de 1897 Barcelona es va agregar els pobles del Pla, i els camins i rieres, que moltes vegades feien de fronteres naturals, han quedat integrats en la trama urbana mentre l’Eixample cosia desnivells i orografies conformant un teixit que si en el mirem bé és molt menys homogeni que no pas sembla.


 El Bogatell (riera d'en Malla) dibuixat per Lluís Rigalt l'any 1873 (MUHBA)


Desembocadura del Bogatell (1910-15)
Frederic Ballell. AFB

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum