dilluns, 7 de novembre de 2016

Els banys públics de Barcelona

 
Vestíbul dels Baños Populares de la Ronda de Sant Pau
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense l'autorització d'Agbar


Diumenge 6 de novembre de 2016 ens assabentàvem per un article de l’Helena López a El Periódico, que el Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, 46, corre el perill de ser tancat. Aquest establiment compleix des de fa més de 75 anys una funció social relacionada amb l’higienisme i avui és encara un centre que aplega els veïns dels barris del Raval i de Sant Antoni, molts d’ells amb un poder adquisitiu molt baix i fins i tot amb risc d’exclusió. Però raons socials a banda –sens dubte més importants que qualsevol d’altra–, aquest establiment té una història que cal explicar i preservar perquè la ironia del destí ha volgut que el que passa avui estigui íntimament lligat amb el seu origen. Començarem pel principi.

Urinaris

Malgrat que l’higienisme va començar a imposar-se a Barcelona a finals del segle XIX durant la construcció de l’Eixample, de la mà d’Ildefons Cerdà i Pere Garcia Fària, molts habitatges no van disposar de vàter, banyera o dutxa fins ben entrada la dècada de 1960. Les cases tenien una comuna, normalment a l’eixida, que en moltes finques havia de ser compartida pels veïns. Pel que fa a l’espai públic, els primers dissenys daten de l'any 1848. Eren construccions d'obra i estaven pensats per ser aixecats en llocs emblemàtics de la ciutat, i segons algunes notícies l'any 1874 n'hi havia quaranta repartits per la ciutat, d'ús exclusivament masculí.


 Gravat i plànol del projecte dels urinaris
dissenyats per Gaudí (1878)


El 1878, segons La Vanguardia, l'empresari Enric Girossi va guanyar un concurs municipal per a la instal·lació i explotació d'una vintena d'urinaris dissenyats per un jove Antoni Gaudí, que combinaven aquests serveis amb parades de flors, que alhora que els embellia en permetia la vigilància. Aquests urinaris, però no van arribar a construir-se i l'Ajuntament va anul·lar la concessió per incompliment de contracte.


Una vespasiana a la Rambla, l'any 1908


Arran de l'Exposició Universal de 1888, es van començar a instal·lar per la ciutat, seguint una moda parisenca, urinaris públics prefabricats a l’aire lliure, coneguts amb el nom de vespasianes en honor a l’emperador romà Vespasià, que va ordenar la instal·lació d'urinaris públics a Roma i establí un impost sobre els orins. Una notícia de La Vanguardia del 16 de febrer de 1892 anuncia la imminent arribada d'uns urinaris, que es troben a l'estació de Portbou i que anomena "water-closets", que seran instal·lats en llocs com l'Arc de Triomf, la Rambla de Santa Mònica i les places de Jonqueres, Pi i Sant Agustí; i acaba dient que se situaran "en donde existen las garitas de hierro actuales", fent referència a les vespasianes.

Però no va ser fins l’any 1908 que l’Ajuntament, sota l’empenta del doctor Comenge, director del Servei d’Higiene Urbana, va fer un esforç perquè els establiments de concurrència pública com teatres, cafès, casinos i comerços disposessin de vàters per als clients.


Urinaris de la plaça dels Josepets (Lesseps), l'any 1909
Foto: Frederic Ballell


Va ser en aquestes dates que es van començar a construir els primers urinaris públics subterranis, de pagament, que al llarg dels anys es van anar estenent per tota la ciutat com es veu a la llista dels que hi havia l'any 1924, alguns dels quals han persistit fins a dates molt recents en llocs com les places del Teatre, Josepets (Lesseps), Espanya, Urquinaona, Catalunya o Sagrada Família, al carrer Salmerón (Gran de Gràcia, amb Séneca),  davant l’Arnau, al passeig de Sant Joan, entre Tarvessera i Pare Claret, darrere del monument a Clavé, o a l’avinguda de la Llum, en unes condicions molt lamentables.


Urinaris públics de l'any 1924


Potser us preguntareu on feien les seves necessitats els vianants abans que s'instal·lessin les primeres vespasianes i els urinaris subterranis. A casa ens deien que al carrer s'hi havia de sortir pixat. Però en aquella Barcelona tancada dins muralles, atapeïda, sense il·luminació, plena de carrerons enfangats i solitaris, i amb un Raval on encara abundaven els horts, la gent pixava pels racons, com es torna a fer avui perquè només tenen urinaris públics les estacions de ferrocarril. El cul-de-sac del final de la Rambla, entre l'antiga foneria de canons i el carrer d'Anselm Clavé i avui tancat, diu la memòria popular que rebia el nom de carrer del Cagar-hi fent referència al seu ús com a latrina pública.

En tot cas, a la primera meitat del segle XIX i en temps més reculats, els vianants amb urgències podien alleugerir-se dins les porteries d'alguns edificis, que disposaven d'una latrina que habitualment se situava sota l'arc de l'escala i que es buidava en el pou negre que s'alimentava de les evacuacions de les llars de la finca i que calia buidar periòdicament. Una solució molt poc higiènica, i més tenint en compte que no es disposava d'aigua corrent. Els urinaris públic al carrer van acabar amb aquesta pràctica més aviat sinistra.

Banys públics, portàtils i balnearis

La higiene personal s’havia de fer, en el millor dels casos, a la pica de la cuina, en un cossi o al safareig. Si es volia fer una neteja més a fons, calia acudir als establiments de banys públics, tots ells privats i poc accessibles a les butxaques de les classes populars. L’any 1900 hi havia una dotzena d’aquests establiments, però arran del reglament de sanitat de 1929 el nombre es va ampliar considerablement, alhora que les cases benestants comencen a disposar de bany i vàter.

El Raval, pel seu caràcter obrer i deficitari en infraestructures de tota mena, és potser el barri que va tenir més banys públics. La situació era tan precària que el GATEPAC se’n va fer ressò en el número 7 de la revista AC. Documentos de Actividad Contemporánea, del tercer trimestre de 1932, i el GATCPAC en el Pla de Sanejament de l’any 1937 fent instal·lar dutxes públiques en els llocs més deprimits de Ciutat Vella.


Els banys de Tras-Correos, del passatge de la Pau



Alguns banys van tenir molta fama gràcies a oferir serveis imitant els balnearis, com Can Casteliu del carrer de l'Arc del Teatre (1814), que passa per ser el més antic de la Península i l'edifici del qual encara subsisteix rere una porta enreixada;  o els banys de Tras-Correos, un impressionant edifici d'estil arabitzant (entre els anys de 1910 i 1956 va ser el prostíbul Xalet del Moro) que tenia entrada pel carrer Nou de Sant Francesc, Gínjol, pels passatges de la Pau i Escudellers, i pel Dormitori de Sant Francesc.

L'any 1869, el doctor Nunell obria les Termas de Cataluña a la plaça de Santa Anna, que van estar actius fins 1892, moment en què, davant de l'èxit, va decidir ampliar-los i traslladar-los al número 3 de la RamBla dels Estudis, just al costat dels grans magatzems El Siglo i l'església de Betlem. Les noves instal·lacions oferien als típics banys de pila i les dutxes un servei de tècniques de rehabilitació amb hidroteràpia, electroteràpia i gimnàstica mèdica; servei de sauna, que era anunciat a la romana: frigidarium, vaporarium i caldarium, i que funcionaven amb un sistema d'estufes graduades; i banys d'aigua i vapor a l'estil d'altres països: turc, rus, irlandès o egipci.




N'hi ha hagut molts des d'aquell llunyà 1814, i n'hi ha que van sobreviure fins la dècada de 1970, alguns en un estat força precari: els Baños Romanos i els Orientales de Nou de la Rambla; el Baños Higiénicos y Medicinales Riera de Sant Pau, 18, que oferia servei de perruqueia i manicura per a senyores; els Baños de Juan Badó de Santa Margarida, 4; els Baños Ledesma; els de la plaça de Sant Agustí Vell; els de Marquès d'Argentera, al costat de l'Estació de França; els del carrer de Santa Anna, 21;  els del carrer de Sant Domènec, a Gràcia; els serveis de dutxa, urinaris i perruqueria de la plaça de Salvador Anglada (plaça de Sants), per a homes i dones; els del carrer de l'Art, 12, al Guinardó (propietat de la família Soriano); o les dutxes i urinaris l'Avinguda de la Llum, que, en un estat molt decadent, van tancar definitivament el 1990.


Publicitat dels Baños Riera del carrer
de Sant Pau, l'any 1925


Però els banys de què guardem una memòria més recent eren els de la plaça Urquinaona, que disposaven de dutxes, lavabos, urinaris, perruqueria, servei de neteja de sabates i una centraleta de telèfons amb cabines. Van ser construïts a finals de la primera dècada del segle XX i es van tancar l’any 1999. Van romandre ocults sota la plaça fins que l'any 2012 van ser definitivament enderrocats i tapats, sense que cap signe exterior ens faci sospitar la seva antiga existència.


Sala de banys dels Serveis Municipals d'Higiene
de la plaça Urquinaona, els anys 20


Els banys de Manuel Solé del carrer de Fortuny (amb un local a Gràcia, amb entrada per la Riera de Sant Miquel i pel carrer de Salmerón, 15, avui carrer Gran de Gràcia) formaven part del gimnàs on el 29 de novembre de 1899 Joan Gamper, amb d'altres socis, va fundar el Futbol Club Barcelona, i on s'oferien servei de dutxes, banys de pila i banys portàtils o a domicili, que eren utilitzats per particulars que volien rentar-se a casa i s'ho podien pagar, o per malalts que no podien desplaçar-se. També hi va haver uns banys portàtils als jardins de la Casa Gibert de la plaça de Catalunya (1882).


El gimnàs i els banys de Manuel Soler, del carrer de Fortuny,
el 1909, abans que el carrer fos obert cap a la Rambla



D'altres, en canvi, es van guanyar la fama de la burgesia barcelonina que començava a habitar l'Eixample durant el darrer terç del segle XIX. En aquests casos no es feien servir els noms bany o dutxa, sinó que s'oferia als usuaris unes luxoses instal·lacions que oferien serveis que anaven més enllà de la higiene. La salut i la cura del cos va portar al bell mig de la ciutat la construcció de balnearis. A la dècada de 1870 s'obria l'Establecimiento Balneario Recreativo, situat a la cantonada dels carrer Bailèn i Casp. I més tard, el doctor Lluís de Castellarnau posava en marxa l'Instituto Hisdroteràpico Barcelonés, amb seu al passeig de Gràcia, 22 (1884-1895), tocant a la Diagonal i aleshores municipi de Gràcia;  i al carrer d'Aragó, 331 (1897-1929), avui 275, entre Passeig de Gràcia i Pau Claris.




Els banys de mar

Tot i que neixen amb finalitats terapèutiques i més tard lúdiques, els banys de mar o d'oleaje (a l'estiu) també oferien habitualment banys de pila i dutxes. Segons Mercè Tatjer, els més antics eren els de Can Soler, coneguts també com de la Senyora Tona o de la Casa de la Caritat (a partir de 1827), oberts a finals del segle XVIII, situats al final del carrer de la Maquinista i desapareguts quan s'hi va construir La Maquinista Terrestre y Marítima. De 1829 són els banys de Benet Trulls, situats al peu de la muntanya de Montjuïc sobre el que havia estat un antic molí fariner, prop de la platja de Santa Madrona. A la premsa barcelonina, especialment a les pàgines del Diario de Barcelona durant la dècada de 1810-1820, apareixen les primeres notícies de barraques de banys de fusta al peu de la muntanya de Montjuïc i les primeres referències i consells sobre els banys i els banyistes. A l'estiu de 1848, el Diario de Barcelona descrivia una barraca destinada a ús exclusiu d'homes, que comptava amb servei de bany i d'higiene, situada a la platja de les Drassanes, a la Barceloneta.

Després vindrien els Baños Orientales (1872) arceloneta, que a més dels banys de mar oferia els de pila, servei que, de fet, també oferien els altres banys de la Barceloneta: la Deliciosa, Junta de Damas Astillero (1856), Sant Miquel (1861), Sant Sebastià (1910), Neptuno, la Sirena, el Tritón o el Pabellón del Ejército. A aquestes instal·lacions de banys de pila i dutxes, i banys de mar a l'estiu, cal afegir els clubs de natació com el Barcelona (1907), l'Atlètic (1913) o el Barceloneta (1929).

El 1860, la platja de la Barceloneta era, segons el Diario de Barcelona, ​​"una especie de población de baños", que el 1864 ja comptava, com explica Tatjer, amb restaurants, venda de diaris, banys flotants, aparells gimnàstics i una secció per a senyores. I és a partir d'aquest mateix any que els banys de San Miguel i l'any següent els de l'Astillero afegeixen els banys de mar temporals a l'estiu.

També se'n van instal·lar a altres platges de la rodalia de Barcelona, com els banys de la Marina de Sants i Can Tunis: España, Colón, Cibeles o Zoraya, conegut popularment com el Balneari, que suplien La Perla del Mediterráneo, un agosarat complex balneari d'hidroteràpia i esportiu, de gust neoàrab, que l'arquitecte Enric Sagnier va projectar el 1884 però que no es va arribar a construir. I a Sant Martí de Provençals, els banys de Pere Serra (1875) i La Martinense (1881), que l'any 1912 s'unifiquen amb el nom de banys de la Mar Bella.

A partir de mitjan la dècada de 1910, Barcelona s'obre al món com a ciutat turística (vegeu Barcelona... de vacances) i els banys de mar es diferencien dels banys higiènics tot i que el seu caràcter popular sempre els va fer oberts a aquests usos fins a la seva desaparició.


Els Baños Orientales, l'any 1881


Termes i banys turcs

L’any 1929, arran de l’Exposició Internacional, l’Ajuntament crea els primers banys municipals en el subsòl de la plaça d’Espanya. Amb el nom de Termas Municipales, l’establiment tenia entrada per l’hotel de l’exposició del xamfrà de la Gran Via i Creu Coberta. Passat l’esdeveniment internacional, els banys van caure en desús a causa de l’elevat cost de manteniment. Malgrat tot, es va revifar quan va passar a mans del Club Femení i d’Esports. El dia 25 d’octubre de 1932 el president de la Generalitat, Francesc Macià, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, van inaugurar les noves instal·lacions. L’entitat, que va desaparèixer l’any 1936 després d’una intensa i important tasca esportiva i cultural, va ser el primer club esportiu exclusivament femení de l’Estat espanyol. Les termes, però, van continuar en funcionament, sobretot com a urinari públic i en un estat cada cop més decadent (era notòria la manca de llum i ventilació), fins la dècada de 1980. Actualment no se sap amb exactitud què va passar amb aquestes instal·lacions. Adaptades a altres usos, segurament subsisteixen en el subsòl.


 Dutxes de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya

La piscina de les Termas Municipales de la plaça d'Espanya


De la dècada de 1930 són els Baños Turcos del carrer de Calàbria, 79, xamfrà amb Sepúlveda. Eren privats i  oferien, en un ambient orientalitzant, sales de vapor i piscina, amb tractaments específics contra l'obesitat amb una publicitat pedagògica que incorporava informació sobre com prendre un bany i quines eren les propietats sanadores de l'aigua calenta. També s'oferien banys convencionals amb departaments dotats de banyeres. Malgrat aquesta oferta tan específica, l'establiment també tenia com a clientela els veïns del barri que no tenien dutxa a casa i que hi anaven un o dos cops per setmana a tenir cura de la seva higiene personal. Van estar en funcionament fins la dècada de 1980 i van ser enderrocats quan es trobaven en plena decadència.


Publicitat dels Baños Turcos del carrer de Calàbria
Arxiu particular d'Enric H. March

Piscina dels Baños Turcos del carrer de Calàbria
Arxiu particular d'Enric H. March


Baños populares

Acabada la Guerra Civil i desmuntat tot l’aparell republicà que havia posat en marxa mesures tant higienistes com sanitàries, el problema va tornar a augmentar en una població que va haver de viure una postguerra plena de misèries i necessitats urgents.


Arxiu particular d'Enric H. March


Davant d’aquests problema, la política paternalista franquista va fer construir, entre l’any 1940 i 1941, els Baños populares, unes instal·lacions públiques de la Societat General d’Aigües de Barcelona, que disposaven de banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina, en tres llocs estratègics de la ciutat. I és aquí on aquest repàs per la història de les mancances higièniques de la població de Barcelona. Els primers Baños Populares es van inaugurar el 21 de novembre de 1940 a la Ronda de Sant Pau, amb la presència de l’alcalde Miquel Mateu, i els assistents van ser obsequiats amb un inefable “vino español” i van brindar per l’èxit de la iniciativa que incloïa, a més de les qüestions higièniques, incrementar l’afició per la natació esportiva. Entre finals dels anys 50 i 1966, anys en què es va inaugurar la piscina coberta de la plaça de Floch i Torres, el CN Montjuïc va fer servir la piscina dels banys per fer-hi entrenaments i cursets de natació.


Imatge actual de la piscina dels Baños Populares 
de la Ronda de Sant Pau


Els altres establiments es van construir un al carrer de la Sèquia Comtal, 4-6, en el barri del Clot, en el mateix indret on hi va haver el molí de Baix, que funcionava amb la força motriu de les aigües del Rec Comtal, més tard convertit en el Cinematógrafo el Recreo Martinense, conegut, precisament, com “el Molí”. Tancades i en desús, les instal·lacions encara perviuen a la planta baixa dels edificis d’habitatges que formaven part de la mateixa construcció.


Vestíbul dels Baños Populares de la Sèquia Comtal
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


El tercer establiment estava a la Travessera de Gràcia, 218-220. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al C. N. Catalunya fins l’any 1970, en què l’establiment es va convertir en la discoteca Trocadero i actualment és un supermercat, però ja sense cap vestigi dels banys ni de la piscina. Només se'n conserva la façana porticada que ens recorda un passat ocult.


Porxos i vestíbul dels Baños Populares de Gràcia
© Aigües de Barcelona. Prohibit l'ús sense
l'autorització d'Agbar


En aquest context va néixer la instal·lació del Sant Pau Sport Club de la Ronda de Sant Pau, que conserva la piscina original de 1940. És cert que es pot qüestionar la necessitat de conservar aquests Baños Populares perquè el valor arquitectònic és relatiu. Però si per a alguna cosa serveix la història és per conservar i refrescar la memòria. Encara que fos una iniciativa de l’ajuntament franquista, va néixer per pal·liar unes necessitat socials importants en la postguerra més dura. La proliferació de centres esportius d’oci durant les darreres dècades ens pot fer pensar que allò que va ser una necessitat avui és un luxe o un entreteniment superflu. Però la realitat concreta que viu el Sant Pau Sport Club ens ha de fer pensar que l’accés als centres de salut física estan limitats al poder adquisitiu i que són molts els ciutadans que no gaudeixen de les mateixes oportunitats que més afortunats. En aquest sentit, el Sant Pau no només és necessari, sinó que ens explica una història que es repeteix i que hauria de ser explicada al vestíbul i a la façana per recordar-nos d’on venim i a on anem.


Agraïments: Jaume Almirall, Josep Azemà, Jorge Álvarez, Francisco Arauz, Miquel Barceló, Enric Comas, Carmen Giménez, María José González, Joan Ramon Rovira, Mercè Tatjer, Ramon Vilalta.


 Abans del bany, 1895
Ramon Casas, Museu de Montserrat

dijous, 27 d’octubre de 2016

Barcelona: la ciutat dels prodigis científics (1888-1929)

L'avió del Parc d'Atraccions del Tibidabo


L’arquitectura, l’art, l'evolució social o el creixement urbanístic i demogràfic en les quatre dècades que transcorren entre l'Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929 han estat objecte de nombroses recerques històriques. En canvi, el paper de la ciència, la tecnologia i la medicina, i fins i tot l'oci popular que hi va associat, en uns anys en què el seu desenvolupament és crucial, ens resulta encara força desconegut i sovint passa desapercebut per als ciutadans de Barcelona.




La ciutat dels prodigis científics (1888-1929) és un cicle de conferències, coordinat per Oliver Hochadel (CSIC) i Agustí Nieto-Galan (UAB) i que es farà a la Sala Martí l'Humà del Museu Història de Barcelona els dies 3, 17 i 24 de novembre i 1 i 15 de desembre, és el resultat d’una recerca sobre història urbana de la ciència que ja ha donat fruit amb el llibre publicat recentment Barcelona: An Urban History of Science and Technology (Routledge, 2016). Les deu històries urbanes que es presenten pretenen recuperar la riquesa i la complexitat de la cultura científica barcelonina del 1900. Es parlarà de temes, molts dels quals han estat llargament tractats en aquest blog, però ara tindrem l'oportunitat de sentir-ne parlar a alguns dels grans especialistes sobre matèries com parcs zoològics, museus d’història natural, parcs d’atraccions, noves especialitats mèdiques, pràctiques científiques alternatives, geografia mèdica de la marginalitat, els primers mitjans de comunicació, l’electricitat domèstica o els observatoris astronòmics.

La ciència estava sobretot vinculada a les elits urbanes (polítics, arquitectes, metges, urbanistes, empresaris), però també va ser forjada per actors històrics fins ara poc coneguts: usuàries de tecnologies elèctriques, radioaficionats, pacients de clíniques i dispensaris, col·leccionistes d’objectes, visitants de museus, dones espiritistes, etc. Com a la famosa novel·la d’Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios (1986), tots van contribuir a la Barcelona dels “prodigis” científics, amb una ciència, tecnologia i medicina íntimament lligades al desenvolupament urbà, en tensió permanent entre el control i la crítica social.


Programa de conferències




Alguns dels temes tractats a Bereshit

Cambres de meravelles: Salvadoriana

La Ciutadella, el primer parc científic de Barcelona

El Zoològic de Barcelona. d'Horta a la Ciutadella

Moby Dick a Barcelona

El Tibidabo, la popular montaña barcelonesa

El Saturno Park: atraccions a la Ciutadella

En tren pels parcs de Barcelona a principis del segle XX

El Museu Darder de Barcelona

Museu Roca: l'espectacle de la sífilis


Vista aèria del Parc de la Ciutadella
Antonio Castelucho, 1882

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Anècdotes de Barcelona: personatges que van viure als marges



La casualitat (o no) ha volgut que coincidissin aquest mes d'octubre a les llibreries dues obres de contingut ben diferent (o no) editades casualment (o no) per la mateixa editorial: Comanegra.

Anectotario de Barcelona, escrit per Roser Messa amiga i companya d'inquietuds barcelonines  i il·lustrat per Pep Brocal, i El barret prodigiós i la barraca de monstres, de Pere Calders i il·lustrat per Pep Boatella, són dos llibres que criden l'atenció d'aquest blog que tant d'interès té en els fenòmens relacionats amb la cultura i l'oci populars del segle XIX i principis del XX. Però a la vegada, també són especialment atractius per l'edició. Tots dos presenten una acurada estètica amb la qual, a banda de la bondat indiscutible dels textos, els il·lustradors ens transporten al món de la imatge, no com a suport de les històries, sinó com una manera més de caure en el relat i ser transportats a aquells temps en què contes, auques i romanços captivaven per igual adults i infants.


El Palacio de las Ejecuciones de Nicomedes Méndez, per Pep Brocal


De l'Anecdotario de Barcelona només cal fer un repàs al sumari per no deixar el llibre fins arribar al final i recrear-se una i altra vegada en la narració i la imatge que se'ns va escapar de la cultura oficial i que escriptores com la Roser es preocupen per recuperar i meravellar-nos amb aquell món estrany que sembla tret de la imaginació.

Des de la fundació mitològica de Barcelona i el seu estimat Hermes, Roser Messa ens porta a visitar històries i misteris recorren, entre d'altres, els cultes pagans de la basílica dels Sants Just i Pastor; la col·lecció d'animals exòtics del Palau Reial Menor; el gabinet de ciències naturals i curiositats de la família Salvador; el teatre anatòmic de l'Acadèmia de Medicina; la revolta del Torín i els espectacles circenses que s'hi van representar; les places de toros; les execucions que el botxí de Barcelona va voler convertir en espectacle; el museu de les bèsties de la plaça Reial; la inquietant fàbrica de nines que avui acull, entre d'altres locals, l'editorial que publica el llibre; el Raval dels museus anatòmics, la prostitució, les tavernes i els locals de music hall; personatges sinistres, museus de cera, titelles, trens fantasma, túnels, fars i moltes més curiositats que, com veieu, ens atrauen especialment.




D'altra banda, El barret prodigiós i la barraca de monstres de Pere Calders, a través d'un conte de ficció ens transporta a aquella món imaginari que alguns han volgut atribuir a la ment infantil però que en realitat, com en els vells contes centreeuropeus, són les pors dels adults les que acaben dibuixant els escenaris dels malsons. En aquest cas, les barraques de monstres i de fira prenen el protagonisme del mític bosc per convertir-se en l'escenari on un cavaller sense cames escapat d'una baralla de cartes s'enamorarà de dues siameses i viuran la dissort que comporta la diferència i viure al marge.

Calders fa servir l'imaginari circense en molts dels seus contes i probablement va conèixer les barraques de fira que durant tot el primer terç del segle XX es van passejar amb els circs ambulants o es van instal·lar al Paral·lel exhibint nans, gegants, dones barbudes o siameses com les d'aquest conte. Per a nosaltres és una alegria descobrir aquesta barraca de monstres en Calders, com ho va ser a La 'Niña Gorda' de Rusiñol.


divendres, 7 d’octubre de 2016

El Rec Comtal: 1.000 anys d'història



Ja podeu trobar a totes les llibreries el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona. Una publicació que viatja per la història d'aquesta canalització medieval tot repassant com s'ha proveït d'aigua la ciutat a través dels segles des de la seva fundació: l'aqüeducte romà, les fonts gòtiques, els pous, fins arribar a les modernes companyies d'aigua. Veurem quins han estat els usos: molins, regadiu, indústria, safareig, sanejament, oci... Descobrirem què en queda de viu, quines són les restes arqueològiques i urbanes, i quin és el seu futur. I per acabar, passejarem pel traçat del Rec Comtal a través de les imatges històriques cedides per institucions i particulars.

Després de les presentacions al Museu d'Història de Barcelona, Can Fabra de Sant Andreu de Palomar, Auditori del Districte de Sant Martí, Escola d'Humanitats Artkhé, Taller d'Història de Gràcia, Institució Cultural del CIC i les biblioteques del Clot, Poblenou i Trinitat Vella, la propera presentació serà el dia 15 de desembre, a les 19h, a l'Auditori Municipal, plaça de l'Església, 12, de Montcada i Reixac.




Esteu tots convidats a aquest esdeveniment que s'afegeix a l'esforç i la voluntat de voler rescatar de la memòria la que ha estat una de les infraestructures més importants de la història de Barcelona, tant pel que fa al seu creixement econòmic com urbà.

Al llarg de l'any 2016 i primers de 2017 es faran diverses presentacions, xerrades i rutes als barris dels antics pobles del Pla (Montcada, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals) per on circulava el Rec Comtal i l'aqüeducte romà, del qual és hereu i continuació: Montcada i Reixac, Can Sant Joan, Vallbona, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Sant Andreu, Sagrera, Navas, Clot, Fort Pienc, Eixample, Sant Pere de les Puel·les, Santa Caterina, Born i Barri Gòtic.


Properes presentacions

2 de febrer, a les 18:30h, al barri de Can Sant Joan de Montcada i Reixac.


Presentacions anteriors

19 d'octubre, a les 19h, a la Biblioteca del Clot - Josep Benet, a càrrec de la Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, que ens parlarà de les espectaculars restes del jaciment del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Plaça de les Glòries Catalanes, 37.


20 d'octubre, a les 19h, a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de Barcelona (plaça del Rei, entrant pel Tinell). L'acte serà a càrrec de Carme Miró, arqueòloga i responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, i el presidirà Joan Roca, director del MUHBA.


26 d'octubre, a les 19h, a la Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, a càrrec de Joan Carles Luque, catedràtic de Geografia i Història, i Jordi Fossas, president de l'Arxiu Històric del Poblenou. Carrer del Joncar, 35.


9 de novembre, a les 19h, a la Biblioteca de la Trinitat Vella - José Barbero, carrer de Galícia, 16, de Barcelona, a càrrec de María José Durán, geògrafa, doctora en Geografia Física per la Universitat de Barcelona, historiadora local i membre de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; i Amador Expósito Muñoz, president de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella.


14 de novembre, a les 19h, la presentació serà a l'Auditori de Can Fabra de Sant Andreu de Palomar, a càrrec de Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias (CEII), i l'historiador Pau Vinyes i Roig, que farà de moderador. Carrer del Segre, 24-32. Al final de l'acte s'oferirà una copa de cava.


18 de novembre, a les 12:30h, a l'Auditori de Sant Martí de Provençals, placeta Angeleta Ferrer, 2, organitzat pel Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals.


29 de novembre, a les 19h, a l'Escola Artkhé d'Humanitats, carrer del Consell de Cent, 295 1r 1a, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.


30 de novembre, a les 20h, a les Tertúlies de la Història que el Taller d'Història de Gràcia oferirà a la Fundació Festa Major de Gràcia, carrer Alzina, 9.


7 de desembre, a les 19h, a l'Auditori de la Institució Cultural del CIC, Via Augusta, 205, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.

dimarts, 27 de setembre de 2016

L'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc



El parc d'atraccions de Montjuïc va ser inaugurat el juny del 1966 i va estar en actiu fins el 27 de setembre del 1998. Estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions; i les barriades de barraques de Maricel i Tres Pins. Abans de totes aquestes construccions, però, aquests terrenys i els que ocupava el Tiro Pichón havien estat el cementiri jueu de Barcelona (raó per la qual la muntanya es diu Montjuïc: muntanya dels jueus), clausurat entre l'assalt al Call de 1391 i el decret d'expulsió de 1492. Les restes d'aquest cementiri forma part d'un jaciment arqueològic que encara espera ser dignificat i monumentalitzat.


El cementiri jueu de Montjuïc, en color blau, s'estenia de Miramar
als terrenys del Tiro Pichón i del parc d'atraccions
Font: Dominique Tomasov


La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippi o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo.

El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Per als amants dels misteris, els túnels del Tren Fantasma continuen existint, avui tapiats, fent companyia al polvorí i les dependències subterrànies de l'antic destacament d'artilleria, i afegint-se a una llarga llista de llegendes que expliquen que la muntanya es travessada per diversos túnels, com la famosa Cova d'Alí Babà de la Punta del Morrot, un túnel de cent vint metres, set ramals i dos pisos que havia d'haver estat un dipòsit de benzina durant la Guerra Civil i que amb el nom irònic d'Hotel Montecarlo va ser refugi de desheretats i gent de l'hampa, que ja havien habitat durant el segle XIX i principis del XX les coves i amagatalls, com descriu Juli Vallmitjana a la novel·la Sota Montjuïc.

Per als nostàlgics, us deixo la guia oficial de 1968 i un vídeo de Ramon Maria Martín amb una filmació del darrer dia d'activitat del parc d'atraccions.


Guia oficial de 1968
Arxiu Enric H. March ©

















27 de setembre de 1998,
últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

© Ramon Maria Martín