Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

diumenge, 8 de maig del 2011

Activitat física, activitat intel·lectual [03]


Tornava l'altre dia a casa després d'haver entrenat. Va ser un fartlek sense gaires pretensions, però fet amb ganes perquè han estat set mesos arrossegant una lesió degut a la meva inconsciència (en general, la inconsciència és un dels trets que defineix l'atleta amateur), que s'ha fet crònica degut a la meva impaciència (un altre dels trets que defineix el corredor popular). Als set mesos de lesió s'han afegit dues setmanes més per un esquinç de turmell, degut a la inconsciència de la massa d'individus que va envair el cap de cursa a la passada edició de la cursa de El Corte Inglés (en les curses populars, la inconsciència és un dels trets que defineix la massa).

Tornava content, deia. L'entrenament i la companyia d'altres atletes crea la il·lusió de ser dins d'un projecte, d'un objectiu. Entrenant es construeix una base sòlida que estructura no només el camí cap a aquest objectiu, sinó que també ordena la resta de les activitats vitals. Els que heu llegit De què parlo quan parlo de córrer, de Murakami (a mi no m'ha agradat el llibre ni m'agrada Murakami), haureu vist que l'escriptor japonès tria aquesta activitat com a disciplina física per ordenar la seva activitat laboral i vital.

En el moment en què ens marquem una fita, tot el que fem per aconseguir-la té un component transcendent; no és banal: estem traslladant a l'activitat física allò que som i en modifiquem, a base de disciplina, tot allò que no hem de ser (el que creiem nosaltres i el que ens fan creure). Canviem hàbits, ens canvia el caràcter i ens relacionem amb la gent d'una altra manera, amb un ventall de possibilitats que va des de l'amistat fins la prepotència.

Durant aquests mesos de lesió he estat escrivint molt. Jo, la transcendència de què parlava abans la porto incorporada de sèrie, i no sé fer les coses ni sé passejar-me per aquest món sense donar sentit a allò que faig. Visc en una tensió vital constant que m'obliga a mirar-m'ho tot com a cosa que transcendeix i que comporta coneixement, tant per adquirir com per oferir. No podia competir, per tant escrivia, que és una cosa que puc fer amb unes certes garanties de... correcció. Trencada la disciplina de l'entrenament, m'he sotmès a la disciplina del pensament i l'escriptura (que tenia tan abandonada perquè així ho vaig decidir).

Segur que més d'un atleta creurà que no hi ha cap mena de transcendència en la seva pràctica esportiva. Fins i tot, la majoria afirmarà que amb l'esport el que busca és, precisament, trencar amb tota transcendència i amb les responsabilitats vitals: córrer és una activitat que han triat, que no és obligatòria i que no està subjecte a cap auditoria aliena. Però això és fals. Els grups d'entrenament i les competicions són complexes orgànics on hi ha individus que compleixen una funció determinada i vital pel grup, i d'altres individus que conformen aquell tot que es pot reconèixer des de l'exterior. Potser, des de fora, una peça por ser substituïda per una altra sense que canviï el conjunt, sobretot quan aquest conjunt es pot reconèixer pels color del club, com un animal és identificable per la seva morfologia.

Però qui forma part del grup té una consciència tal d'ell mateix i de la pertinença al conjunt que la seva individualitat es veu afectada en el precís moment que es veu exclòs d'aquest tot. La part transcendeix perquè ha adquirit les característiques i els atributs del tot. Per tant, una lesió es converteix, també, en un problema existencial. En siguem o no conscients.

En la competició passa tres quarts del mateix. Un grup humà d'atletes competint és una continuïtat ordenada en l'espai i en el temps. Conforma un cos orgànic que té sentit, com una bandada d'ocells movent-se en l'aire com un tot. Els espais es reomplen i reordenen segons les circumstàncies perquè els elements en cada competició son variables. Però com que la lectura del grup de corredors es fa amb valor mètrics i cronomètrics, cadascú de nosaltres, que valem segons el temps que fem en una determinada distància, tenim un lloc assignat a priori. Vèncer els límits ens fa transcendir perquè ens permet pujar un graó en l'escala "evolutiva". La derrota, en canvi, ens posa al costat d'aquells que immediatament passen a mirar-nos com a una presa. La derrota ens fa víctimes. I no, no passa res, és clar que no... Només hem estat exclosos d'aquell lloc que ens donava identitat i que feia transcendir els nostres valors cronomètrics.

Tornava de l'entrenament, com deia, i vaig ser conscient de la petita fractura que la il·lusió d'activitat física havia deixat en mi i, de sobte, em vaig adonar de les poques ganes que tenia d'escriure. Ha estat necessari lluitar contra el trasbals hormonal i posar-hi una certa disciplina, que és molt semblant a la que cal posar en l'entrenament. Hi ha dies que no sortiries a córrer, però t'obligues a fer-ho i resulta satisfactori. Amb l'escriptura, el mateix. Un cop dins, surt... relativament sol. Però surt perquè, de fet, no hi ha cap objectiu atlètic i em puc permetre el luxe de dedicar l'activitat cerebral a pensar. De fet, en les èpoques que més i millor he entrenat, hauria deixat de treballar si no fos perquè la feina la puc convertir en una rutina.

I amb ve al cap el cas de la lleidatana Eva Ledesma. Campiona estatal de triatló el 2009, havia compaginat l'atletisme i els estudis de piano al Conservatori de Lleida. Però una greu lesió al turmell dret va provocar un gir en la seva carrera esportiva. "Per recuperar-me, vaig començar a fer exercicis de cursa a la piscina i allà vaig entrar en contacte amb nedadors i triatletes. Jo era totalment novella en aquest esport, però em van convidar a presenciar un triatló i vaig quedar impressionada", diu l'Eva en una entrevista.

Amb la carrera de piano ja acabada, i quan Eva es va veure capaç de dedicar-se al triatló amb opcions de ser algú a l'elit, va haver de triar entre dedicar-se professionalment a una activitat o a una altra. "Potser és per tossuderia, però quan em dedico a alguna cosa ho faig al cent per cent. Tant per la música com pel triatló he hagut de sacrificar moltes coses. Tant el sacrifici com la disciplina són valors que he pogut traslladar de la música a l'esport", diu l'Eva. Ara, quan entrena no vol músiques de cap tipus: "Ho he intentat, però quan estic entrenant necessito silenci".

L'any abans de proclamar-se campiona d'Espanya, l'Eva va trencar aquest silenci momentàniament, i de la unió de música i triatló en va sortir Sonata in motion, dirigit per Josep Antoni Duran i Laia Gil:


Apunts relacionats:

Activitat física, activitat intel·lectual [01] 
Activitat física, activitat intel·lectual [02]
Esport i literatura [01] ]

2 comentaris :

  1. Enric, he passat una estona molt agradable. I si em permets, imagino que la diferència entre una actitut i una altra respecte a l'esport (respecte al que parlavem abans) està aquest "I no, no passa res, és clar que no...· que tu dius. Aquest No passa res equival, en certa forma, a donar una dimensió intel.lectual al que fas, equival a haver-ho pensat bé.

    Però l'esport també implica inconsciència, jaja, com dius al principi. Bé, inconsciència que neix de la passió. I no hi ha art ni pensament sense passió...

    Bufff, tot plegat seria més per xerrar amb una cervesa que no pas en el petit racó blanc d'una pàgina web. El que importa es que les coses arriben...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, Ramon, són coses més de parlar, en una terrassa i amb una cervesa. A veure si fem una trobada un dia d'aquests.

      Per a mi és un tema complex perquè la pràctica esportiva m'aliena, i la intel·lectual m'aparta de l'esport. No sé trobar el punt mig que em permeti fer les dues coses. Pero estoy en ello...

      Elimina