diumenge, 22 de maig de 2011

El secret de l'Unicorn i dels països que no existeixen


Per a tots els amants de Tintín aquesta tardor és molt especial. El 28 d'octubre s'estrenarà la pel·lícula d'Steve Spielberg Les aventures de Tintín: El secret de l 'Unicorn, basada en els àlbums d'Hergé El cranc de les pinces d'orEl secret de l'Unicorn i El tresor de Rackham el Roig. Pel que es veu al tràiler que adjunto, la factura sembla prou bona. Sempre fa por pensar quin serà el resultat de passar personatges de còmic a la gran pantalla.

No parlaré de les virtuts de Tintín ni d'allò que representa per a tots nosaltres perquè és prou sabut. Però sí que vull mencionar dos aspectes personals. Un d'ells no sé si ha estat prou tractat.

De ben petit, una de les coses que em fascinava de Tintín era la seva vessant aventurera. Aquest vailet d'edat indefinida es movia per tot el món i ens feia descobrir indrets que només coneixíem de nom. Penseu que us parlo dels anys 60. Però els llocs que em fascinaven no eren Amèrica, el Congo, Xina, Tibet, Egipte... De tots ells en tenia una idea més o menys aproximada i, aficionat com era a perdre'm pels atles, era capaç de situar-los sobre el mapa.

Jo sentia una atracció especial pels països imaginaris, però que aleshores no sabia que ho eren: la Sildàvia i la Bordúria de El ceptre d'Ottokar (un transsumpte de l'Anschluss nazi i de les transformacions ideològiques i territorials de centreeuropees, però situat als Balcans, que recórrer també l'espai de la Guerra Freda); l'Emirat del Khemed de El país de l'or negre (peculiar àlbum, que va patir tres revisions fins convertir el conflicte arabo-israelià a conseqüència de la creació de l'estat d'Israel, en un conflicte purament àrab); Sant Theodoros i Novo Rico, que apareixen per primer cop a L'orella escapçada (reflex de la situació política sud-americana durant la primera meitat del segle XX), i que tornen a aparèixer a Tintín i els Pícaros (segona meitat del segle XX).

El decepcionant descobriment que països com Sildàvia i Bordúria no existien va anar acompanyat de la impactant descoberta que existien països de veritat que no esteven situats en els mapes polítics: Moràvia, Bohèmia, Rutènia, Transilvània, Galitzia... I poso només països centreeuropeus perquè, d'alguna manera, identificava la màgia dels contes amb aquests territoris. Molts anys després aquesta fascinació m'hauria de dur a Kafka i, encara millor, a autors com Bogumil Hrabal, Jaroslav Hašek, Hermann Ungar, Gustav Meyrink, André Kaminski, Joseph Roth... Un dia en parlaré.


[Aquí faig ara un parèntesi perquè la realitat no és mai, només, ni allò que percebem ni allò que sabem: la realitat és allò, material o conceptual, que pots compartir amb algú altre. Dit això, la informació que en Girbén ha compartit en els comentaris d'aquest apunt em permeten recuperar aquells dies que, de nen, visitava Sildàvia. De la mà d'en Girbén i d'Eliseu Reclús, visiteu Sildàvia: la cartogràfia]

Després vindria la branca hongaresa de la família a posar color a la realitat, amb una tieta que feia de Sissí lleugera, lleugera, com afirmen alguns tòpics que són les dones magiars, i que si bé els tòpics no són molt de fiar, ensenyava a ma mare les arts de la cort imperial i jo tenia somnis que acabaven irremissiblement en pol·lucions nocturnes més o menys assistides.

I continuant, l'altra qüestió personal que em porta a Tintín és que a casa hi entraven El Capitán Trueno, El Jabato, El hombre enmascarado i Hazañas bélicas. Tintín no: l'havia de llegir a casa d'un amic. Jo li passava calendaris de mà d'aquells de senyores lleugeres de roba que aconseguia del meu pare, que es dedicava a la inspecció comercial d'una coneguda marca de cervesa que tenia un castell de princeses a pocs metres d'on jo vivia.

Estrella Dorada Damm (1973)

L'amic era fill d'una vídua generosa. Generosa perquè comprava la meva presència a casa seva perquè fes companyia al seu solitari fill aficionat al vicis solitaris, a base de suculents berenars de llonguet i xocolata; i generosa perquè així ho evidenciava la bata de guatiné sempre mal cordada.

Eren uns altres temps, amb unes altres expectatives, desitjos i il·lusions. Algun dia parlaré del paper que les mares dels meus companys de carrer jugaven en el teatre de la vida. Jo, que era tímid, vaig desenvolupar una especial capacitat d'observació que el tòpic atribueix als bons minyons.







[Més informació sobre els països imaginaris de Tintín a Pels bigotis de pleksi glaç: la història del segle XX a través dels àlbums de Tintin i els països imaginaris, d'Alejandro Ros Mateos]

[Veure també: El secret de l'Unicorn: tornant de l'estrena]

6 comentaris :

  1. Com goses dir que Sildàvia no existeix!
    (Suposo que et falta informació.)
    http://foravial.blogspot.com/2010/03/sildavia-la-cartografia.html
    També pots cercar el munt d'informació que el Leb conserva d'aquell país.
    Ah! i jo vull algun calendari, ni que sigui d'un any desfasat.

    ResponElimina
  2. Jo espero la pel.lícula, amb una barreja de il.lusió i por...però no cal dir que hi aniré.
    I un cop vista, parlar del què ens ha semblat a uns i altres, podria donar per una altra trobada...oi?

    Ha estat un plaer, posar-te cara a tu també :-)

    Carme

    ResponElimina
  3. Girbén, és evident que em falta informació, i ho considero imperdonable. Ha estat un excés de supèrbia per part meva pensar que no calia comprovar els meus coneixements. Mala sort, també, no tenir notícies vostres el mes de març quan vas publicar el teu apunt.
    Faig un mea culpa i avui mateix reconeixeré el meu error en un apunt remetent cap el teu bloc.
    Pel que fa al calendari, dóna-ho per fet. Haurem de fer una trobada a ca meua perquè feu un repàs del material de desguàs que guardo amb amor.

    ResponElimina
  4. Carme, un plaer igualment per a mi haver-te conegut, a tu i a la teva maleta :-)
    Pel que fa a Tintín, tinc els mateixos sentiments que tu. És tan fàcil quedar-ne decebut! Però ens hem d'arriscar.

    ResponElimina
  5. El gentilici de Sildàvia és molt curiós perquè no prové d'arrel etimològica coneguda: "freakies".

    He rigut molt en l'apartat final de tràfic de calendaris i d'escots generosos que desvetllaven passions infantils a la manera de'"El marido de la peluquera"!

    ResponElimina
  6. Girbén, rectificat. Gràcies!

    Galderich, ara veiem frikis per tot arreu, però quan penso en tota la colla de companys d'escola i de carrer de quan era petit, la majoria podíem haver estat en una caseta de fira.

    ResponElimina