dissabte, 28 maig de 2011

Indignats, però crítics!


[Actualitzat 11 de juny de 2011]

No tinc per costum parlar públicament de política perquè la política té tants matisos com persones. No tinc solucions i, per tant, no vull manifestar opinions. Però intentaré exposar fets.

Fins la intervenció policial d'ahir a la plaça Catalunya m'he mostrat crític amb aquest moviment generat el 15M perquè el trobo buit de contingut (no ha canviat la meva opinió, però la mostra de força governamental i policial és intolerable). S'han aplegat un grup de ciutadans que tenen queixes individuals (i potser col·lectives: caldrà veure què estan disposats a compartir) i les manifesten: atur, treball, vivenda, hipoteques, salaris, explotació, corrupció... Però la queixa a mi no em serveix si no va acompanyada d'una solució: cal algú capacitat per rebre les queixes i per resoldre els problemes. No he sentit cap proposta seriosa. I un moviment només tindrà sentit si té el suport d'un aparell de gestió, diguem-li partit o diguem-li com vulguem, que sigui capaç de dur a terme una proposta de política real que inclogui els nostres neguits i les nostres esperances. No n'hi ha prou amb protestar i demanar.


Com que sí sembla que estem d'acord que el sistema està en crisi, comencem per aquí. Cal canviar el model d'Estat sense pensar en models nacionalistes que, si han de venir, vindran. La democràcia comença pel ciutadans, per tant, l'organització política ha de partir d'allò que ens és més proper: el municipi. La resta del puzzle es resolt per afinitats, ja siguin culturals o econòmiques. Però el que no té cap sentit és que un Estat central (tan abstracte) pretengui governar i solucionar els problemes reals dels ciutadans (tan reals, però tan llunyans). La solució independentista no és suficient perquè seria bo convèncer tothom amb raons (hi ha lligams i afinitats amb la resta de pobles que no cal malbaratar), i perquè no tinc gens clar el dia després: amb qui i com ens governarem.

El següent pas és l'econòmic. Abans de triar un model econòmic (aquí no hi ha gaire marge de maniobra perquè el mercat és mundial), cal ser seriós i veure de què es disposa. Analitzar quins són els valors de canvi i intercanvi. Què podem oferir a canvi d'obtenir allò que ens fa falta. Hi ha països que tenen energia, indústria, matèries primeres, agricultura... valors econòmics d'intercanvi. Mirem què tenim, protegim-ho, posem-ho en valor i convertim-ho en moneda de canvi. Negociar sense tenir res a oferir és endeutar-se. Potser descobrirem que no tenim gaire a oferir. Doncs bé, caldrà fer dues coses. Una, no estirar més el braç que la màniga; i dos, posar-se a treballar per generar riquesa i, en el pitjor dels casos, si només tenim turisme (per exemple), oferim el millor turisme possible. En això hi haurien de treballar els economistes i caldria tenir una indústria i uns empresaris responsables, amb capacitat de maniobra, però controlats per una ètica en la qual tots hi estiguem d'acord. Això es diu nacionalització, que és el que fa Noruega amb el seu petroli, que el considera un bé nacional (de tots els ciutadans) i el protegeix. Aquí hem convertir la construcció en base de l'economia, fins que s'ha saturat el mercat i s'ha acabat el negoci i la inversió.


Model d'Estat i economia responsable. La resta té a veure amb la societat del benestar, uns guanys aconseguits amb esforç i lluita en els darrers cent anys i que no es pot perdre perquè en aquest benestar se centren els valors ètics de la societat. Sanitat, educació, vivenda i treball. Ningú sense aquests quatre pilars bàsics, perquè sense una societat justa no hi ha res, res de res.

Insisteixo. Està molt bé indignar-se, però no per les nostres mancances individuals, sinó per les mancances de la societat. I cal tenir en compte una cosa molt important: res s'aconsegueix sense esforç, disciplina i sacrifici. Fins i tot quan les coses han anat millor que ara, ha estat necessari formar-se (hi ha massa fracàs escolar per desídia, manca d'objectius i un excés de proteccionisme cap els joves); ha estat necessari lluitar per la millor feina possible (es rebutgen llocs de treball perquè no s'ajusten a les expectatives, però molts ens hi hem trobat amb això i hem continuat fent feines mal pagades, hem continuat estudiant i hem lluitat per aconseguir una feina millor començant des de baix); la vivenda és cara i no hi ha vivenda de lloguer assequible (sabeu per què, oi?; perquè aquí tothom vol ser propietari), caldrà canviar aquest estat de coses, però quants de nosaltres no hem compartir pis i despeses fins que hem estat capaços de trobar el que volíem?

Hi ha moltes deficiències, moltes coses a canviar i molt a reclamar, però pel camí cal picar molta pedra i embrutar-se les mans, perquè el benestar no es regala. Prenent el sol a la platja, tocant el timbal o fent capoeira i malabars, no anirem enlloc.

Estic totalment d'acord amb el que diu José Luis Samprieto en el vídeo. Però escoltem-lo bé quan parla d'opinió pública perquè ens està dient que la massa no té prou capacitat per tirar endavant aquest moviment. Fan falta més analistes com ell; fan falta tècnics i professionals que s'impliquin; fan falta pensadors i intel·lectuals que recolzin i donin forma a aquesta protesta. No tenim cap Sartre, cap Camus, ni cap Cohn-Bendit que liderin aquest Maig i, en canvi, s'hi poden apuntar molts oportunistes.

I per acabar, fa falta un canvi important. El model democràtic no funciona. Cal una nova llei electoral que permeti una democràcia real i participativa, i proporcional en la mesura que sigui possible. I nosaltres ens hem d'implicar molt més. No n'hi ha prou a votar cada quatre anys. S'han de generar els mecanismes que permetin la intervenció dels ciutadans en la res publica durant tota la legislatura. I cal una política de proximitat que permeti el contacte amb els nostres representats i d'aquests amb nosaltres.


[El que deia jo ahir, avui, amb d'altres paraules i més autoritat: "Democràcia emocional", Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans. El Periódico 29 de maig de 2011]

[Senzillament excel·lent:  "Chi dà luce rischia il buio", a Salms]


*
El dia 3 de juny es constituïen a Barcelona les Meses per la Convergència i l'Acció a Catalunya amb l'objectiu de generar espais d'entesa i acció comuna que permetin concretar el moviment social generat el 15M abans que no s'acabi desinflant. Aquestes meses, de fet, són anteriors al moviment del 15M , ja que es van constituir a Madrid a principis d'any.

Vist que la plaça pública no és el lloc més pràctic on fer política, al final s'ha optat, com era d'esperar i com ja havia previst, per dur les assemblees al seu terreny natural: els barris i els municipis. L'associacionisme acabarà definint els problemes concrets i per la seva acció els partits no tindran més remei que refundar-se. No hi ha cap secret: si fem política, ningú la farà per nosaltres. Mireu el següent vídeo.

8 comentaris :

  1. Discrepo amb el que dius que cal aportar necessàriament una solució a la queixa pel malestar. Puc mostrar la meva disconformitat de com van les coses però no necessàriament haig de tenir clar què s'ha de fer a problemes que em depassen malgrat tingui clar el què no s'ha de fer i de com s'ha de tractar a la gent (i no parlo només de l'actuació dels mossos d'esquadra).

    ResponElimina
  2. Galderich, no home! Jo el que vull dir és que si es vol que les protestes serveixin de res (i em refereixo a la situació actual) cal que vagin acompanyades d'una proposta i d'una certa organització. Si no, qui conduirà tot aquest moviment? Qui recollirà les queixes? Pot acabar en no res.

    ResponElimina
  3. hi han moltes coses a canviar....tu ho has dit, però el primer que s'ha de fer és eradicar és la gran corrupció que tenim i l'ànsia de poder de qui ens mana sense preocupar-se massa per nosaltres i mirant sempre la seva adquisició de vots

    ResponElimina
  4. Jo (també) crec que no cal tenir propostes elaborades per a protestar. S'ha de començar pel principi, que és canalitzar la indignació i trobar aquells qui se senten com tu. La resta anirà venint. D'altra banda, hi ha dos eixos ben clars: passar de la democràcia representativa a la participativa i canviar les relacions estat-banca. De fet, a Islàndia la política ja ha començat a canviar. Ni que sigui un país petit i llunyà, comencem a tenir models possibles.

    ResponElimina
  5. Desde luego a mi estos temas me entusiasman,ver como un colectivo de gente se amontona en un sitio luchando por los derechos de la población siempre habra alguna persona que este rascandose los huevos mirando la televisión y pensando que no puede hacer nada por que en definitiva somos unos mierdas,unos mierdas,si pero somos muchos mierdas,más que todos los politicos que hay en España,en Catalunya,habra simpatizantes de el Psoe,Simpatizantes del PP,pero lo que no pueden hacer es lo que hicieron anteayer,eso me indigna y si yo pudiera luchar por mis derechos ,lo haria(tengo solo 17 años)ya le plantee a mi madre de ir a la manifestacion que se celebra en Barcelona,y desde mataró doy mi apoyo a todos aquellos que estan luchando por los derechos que nosotros los jovenes,merecemos,esos derechos que nos estan quitando con toda esta mierda de politiqueo absurdo,las urnas deberian ser boicoteadas por el Pueblo no por un simple partido activista del capitalismo,Basta de Injusticia!
    Salu2!!Y un Abrazo!

    ResponElimina
  6. Hola,

    Es fa difícil contestar en breus línies i amb poques paraules

    Personalment, aquest moviment m'ha despertat molta simpatia (paraula important, que cal revitalitzar, avui que triomfa l'egoisme enfront del proisme). Observo que tothom reclama solucions, però també és cert que cal paciència. Paciència per permetre el diàleg (que ha deixat d'existir a molts àmbits). Gràcies al diàleg, i d'una manera socràtica, és com poden sorgir unes propostes concertades i possiblement democràtiques. Actualment, ja vivim inundats de propostes que es porten a la pràctica i només perjudiquen a una gran part de la ciutadania.

    En el no-res no crec que quedi. Si més no, fa patent i manté alerta un comportament crític i disconforme entre la població, que es pot sentir com a un conjunt de ciutadans i per tant, amb possibilitat d'expressar-se cada individu (i no repetir les "corrents d'opinió" que dia rera dia repeteixen aquests pontificadors de les ràdios i columnistes de diaris). Vivim una anestèsia col·lectiva, bastant preocupant.

    També és important donar èmfasi a la vindicació política mostrada, sobretot pels joves, als quals se'ls acusa reiteradament de passotisme i tantsemenfotisme, sovint poc justificadament.

    Hi ha tot de detalls també destacables, com l'exemplar comportament davant l'agressió dels mossos

    Només pel simple fet de l'existència d'aquesta moguda, per mi ja té valor. Abans era impensable. Doncs ara existeix. Caldrà concretar, és clar, ara o més endavant, però deixem una mica de temps

    I si vols la meva opinió, el problema per mi rau en un allunyament dels polítics que ens representen de la Política (amb majúscules). De fet, molts dels nostres representants per definició no són ni polítics. Abans de inventar res de nou, potser caldria "revisar" el sistema

    Salutacions

    Luigi

    ResponElimina
  7. Lluís i Luigi, no dic que no s'hagi de protestar i que no generi una certa il·lusió i simpatia tot aquest moviment. Però a mi se'm fa estrany que havent-hi mitjans per fer-ho, de cop i volta esclata la indignació.

    A banda de les crítiques al sistema, que en això estarem tots nosaltres d'acord, em pregunto dues coses. Una, on ha anat a parar l'associacionisme i l'esperit assembleari dels 70? Pel camí hem anat perden interès i força, i això no és només atribuïble al sistema: tots els ciutadans en som responsables, de tanta apatia.

    L'altra cosa que em pregunto (i ho insinuo en el meu apunt) és quant gent hi ha entre els indignats que fins ara s'han acomodat a la situació i que han anat visquen de la sopa boba a casa, renunciant a tot esforç per tirar endavant sols a l'espera de la feina de la seva vida.

    Em fa por que pequem d'ingenus (i aquí a Catalunya, l'esquerra n'és molt, d'ingènua... i tova).

    ResponElimina
  8. Bruno, si tot plegat serveix perquè la gent deixi d'alienar-se i de mirar-se el melic, benvinguda la moguda.

    Una cosa que m'ha sorprès molt ha estat la reacció de la gent jove davant la violència policial. A mi m'ha sublevat, és clar. Però no em ve de nou. Em sap greu dir-ho (i que ningú pensi que intento justificar res), però jo encara sóc d'una època en què ens pegaven al carrer, a l'escola i a casa. I quan semblava que ens havíem civilitzat...

    ResponElimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum