divendres, 3 de febrer de 2012

Matilde, Perico i Periquín


Amb guió d'Eduardo Vázquez i en to de comèdia costumista, Matilde, Perico y Periquín narrava, en episodis diaris d'entre 10 i 15 minuts, la vida quotidiana d'una família típica espanyola que intenta sobreviure aparentant, en contrast amb el seu fill Periquín, un nen entremaliat -sense la malícia del Guillermo de Richmal Crompon (el món es dividia entre els que llegíem Las aventuras de Guillermo i els que llegien Las aventuras de los cinco)-, i molt imaginatiu, que sempre s'està inventant jocs i aventures que extreu de les seves lectures, i que sempre diu la veritat, posant en evidència els seus pares i la mestra de l'escola, Pepita Cifuentes.


El serial, dirigit per Luis Durán, es va començar a emetre el 30 de març de 1955 per la Cadena SER i es va mantenir en antena durant 16 anys, fins el 8 octubre 1971, seguit per petits i grans, que teníem la ràdio la veu permanent que exercia de banda sonora de la nostra vida, lluitant amb una incipient i poderosa televisió. No deixa de ser curiós que ens agradessin unes aventures que sempre acabaven en bronca, amb el pare cridant "Periquín, guapo, ven aquí...!", i el nen fugint corrent per no ser estomacat. Suposo que tenia la gràcia de les històries que segueixen un esquema repetitiu, que fan que esperis el moment que el pare alça la veu per confirmar que tot està en el seu lloc. A més, en una societat en què estàvem rebent a cada moment (si et pegaven a l'escola, quan arribaves a casa tornaves a rebre, reafirmant l'autoritat del mestre), era de justícia que Periquín també s'endugués un càstig. Que la justícia o la injustícia arribés a tots per igual ens donava principi de realitat.


Matilde, Perico y Periquín encaixava en un model narratiu molt típic d'aquella època, el de descriure la vida diària d'una família de classe mitja-baixa que sobrevivia en aquella Espanya de la dictadura franquista, que sortia de l'autarquia i que descobria els electrodomèstics, el biscúter i el 600. Com La casa de los Martínez, que es va emetre a Televisión Española entre els anys 1967 i 1971. En aquest cas, una família també "típica" que es permetien el luxe de tenir cuinera i criada, les inoblidables Rafaela Aparicio i Florinda Chico, i que demostraven què bé te'n podies sortir a l'Espanya dels 25 Años de Paz, si obviaves la misèria social i cultural de la postguerra que va marcar els nostres avis, els nostres pares i que a nosaltres ens va deixar la marca indeleble de la derrota, però també de la lluita.

Les veus que donaven vida als personatges del serial radiofònic eren tan coneguts en el món del "teatre radiat" que ens els sabíem de memòria igual que les alineacions dels equips de futbol: Matilde Conesa (Matilde), Pedro Pablo Ayuso (Perico), Matilde Vilariño (Periquín), Carmen Martínez, (la veïna doña Asun), Juana Ginzo (la mestra doña Pepita ) i Agustín Ibáñez (Evaristo). Només faltaven dos dels gran noms de la ràdio, el guionista Guillermo Sautier Casaseca i l'actriu i locutora Maria Matilde Almendros, que als anys 80 recuperaríem a la sèrie de TV3, Doctor Caparròs, de Joan Capri.


L'èxit de Periquín va anar més enllà de la ràdio i vam poder gaudir de la lectura de les seves aventures als llibres escrits també per Eduardo Vázquez: Matilde, Perico y Periquín (1958),  seguirien Nuevas aventuras de Matilde, Perico y Periquín (1959), Periquín y sus amigos (1960) i Periquín y Gustavín (1961).

Però no tot s'acabava aquí. El serial anava acompanyat d'un patrocinador i una cançó que ens havia de marcar a tots: la cançó del Cola-Cao, la de "Yo soy aquel negrito del África tropical..." (el món també es dividia entre els que preníem Cola-Cao i els que prenien Nesquik, tot i que abans que el cacau de Nutrexpa a casa va entrar Toddy i els seus soldadets de joguina).

26 comentaris :

  1. Som generació de ràdio "alguns". El crit final de Noooo, pupa nene, noooo!!! Feia que et confabulessis amb ell.

    ResponElimina
  2. A casa, no sé perquè, no érem massa ni del Periquín ni del Maginet i sí molt dels contes del Tambor i del Taxi Key. Potser era per la devoció que teníem tots pel Guillermo.

    ResponElimina
  3. Vam escoltar-lo religiosament fins que va arribar la tele. I a casa érem de Nesquick.

    ResponElimina
  4. El millor, el títol de la sèrie, molt bo, i molt propi de l'època. La d'hores que ens vam passar escoltant la ràdio, i la del personatges entranyables que ens han quedat a la memòria. Com dia la Carme J -aquesta noia de vegades diu coses amb seny- som de la generació ràdio.

    ResponElimina
  5. No ho vaig escoltar mai, tot i que sé que existia. Això sí, la Lussssssessssitaaaaa sí, perquè anava al cosidor :) I el "De España para los españoles" de la Maria Matilde Almendros. I jo era de Los cinco, més que res perquè eren els que teníem al col·legi.

    ResponElimina
  6. A casa, Eko. I Tambor. I De España para los españoles.

    ResponElimina
  7. Em sonava però ni idea. Ara ja no ho podré tornar a dir... espero!

    ResponElimina
  8. La casa de los Martínez! Impagable!

    ResponElimina
  9. Ha sido una sorpresa encontrar su magnifico blog. He buceado por sus anteriores entradas y me parecen todas magnificas.
    Le sigo caballero.

    ResponElimina
  10. Doncs no. El tenia molt nomenat però, no sabria dir per quina raó, no l'escoltàvem mai. En canvi recordo, "Diego Valor, el piloto del futuro" Ah, i el que no em perdia per res del món era el showman argentí "El Zorro". Aquest sí m'agradaria recuperar-el. (Tot i que segurament ara ja no em faria tanta gràcia).

    ResponElimina
  11. Carme J, la ràdio segur que ens ha fet diferents. La manca d'imatges visuals ha enriquit la nostra ment.

    Senties empatia per Periquín sobretot si havies rebut com ell :)

    ResponElimina
  12. Girbén, el meu apunt no és excloent. Ja arribaran...

    També és cert que estàvem subjectes als costums familiars.

    ResponElimina
  13. Allau, no et tindré en compte això del Nesquik :)

    ResponElimina
  14. Leb, i una de les coses que millor recordo (que també em passava amb les sèries de la TV) era l'emoció d'esperar l'arribada d'un nou capítol.

    ResponElimina
  15. Clidice, quin remei! Les radionovel·les les escoltàvem encara que no volguéssim. La ràdio sonava tot el dia!

    ResponElimina
  16. Jordi, la llista de programes i locutors seria llarga; els que dius tu i uns quants més: José Luis Barcelona, Escamilla, Joaquín Soler Serrano, Alberto Oliveras... Entranyables Dalmau i Viñas!

    Eko també entrava a casa.

    ResponElimina
  17. Veí de dalt, cert, impagable! Sempre m'han agradat les històries costumistes.

    ResponElimina
  18. Lorenzo Miró, bienvenido. A partir de ahora las visitas seran mutuas.

    ResponElimina
  19. Brian, a vegades n'hi ha prou amb portar els records un altre cop a la memòria. Potser no ho seguiries com abans, però les imatges que ens venen al cap són intenses i felices.

    ResponElimina
  20. Yo soy el zorro zorrito para mayores y pequeñitos yo soy el zorro señores de mil amores voy a empezar.

    ResponElimina
  21. Jo era de tots: Del Tambor, Matilde, Perico... El Zorro,La comarca nos visita, Radioteatro, Historias de un reportero, Ustedes son formidables, Taxi Key (Nora, Gloso) Diego Valor, La Señora Francis, Dos hombres buenos, Cabalgata fin de semana, Lo toma o lo deja, etc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Voluntàriament o no, jo també m'ho escoltava tot. La ràdio sempre sonava, a casa. I m'agradava molt posar-me el transistor sota el coixí a la nit i adormir-me amb aquelles veus que t'acompanyaven el son.

      Elimina
    2. A casa érem més de la Montserrat Fortunt que de la Francis:

      Querida amiga

      Elimina