Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons
Enric H. March
Avís: A causa d'haver estat bloquejat el compte principal de Bereshit, han desaparegut les imatges dels articles d'aquest blog. Lamentem les molèsties causades per aquest fet, del qual no hem rebut cap explicació per part de Blogger. Anirem reposant el material gràfic en la mesura del possible.

divendres, 3 de febrer del 2012

Matilde, Perico i Periquín



Amb guió d'Eduardo Vázquez i en to de comèdia costumista, Matilde, Perico y Periquín narrava, en episodis diaris d'entre 10 i 15 minuts, la vida quotidiana d'una família típica espanyola que viu de les aparences, en una Espanya que ve de la postguerra, de les cartilles de racionament i comença a obrir-se a Europa. El contrast és el seu fill Periquín, un nen entremaliat i molt imaginatiu, que sempre s'està inventant jocs i aventures que extreu de les seves lectures, i que sempre diu la veritat, posant en evidència els seus pares i la mestra de l'escola, Pepita Cifuentes. Periquín no tenia la malícia d'un altre personatge protagonista de les lectures d'aquells anys, el Guillermo de Richmal Crompon, en uns temps en què els lectors es dividien entre els que llegíem Las aventuras de Guillermo i els que llegien Las aventuras de los cinco.




El serial, dirigit per Luis Durán, es va començar a emetre el 30 de març de 1955 per la Cadena SER i es va mantenir en antena durant 16 anys, fins el 8 octubre 1971, seguit per petits i grans, que teníem la ràdio com a veu permanent que exercia de banda sonora de la nostra vida, lluitant amb una incipient i poderosa televisió. No deixa de ser curiós que ens agradessin unes aventures que sempre acabaven en una esbroncada, amb el pare cridant "Periquín, guapo, ven aquí...!", i el nen fugint corrent per no ser estomacat. Suposo que tenia la gràcia de les històries que segueixen un esquema repetitiu, que fan que esperis el moment que el pare alça la veu per confirmar que tot està en el seu lloc. A més, en una societat en què estàvem rebent a cada moment (si et pegaven a l'escola, quan arribaves a casa tornaves a rebre, reafirmant l'autoritat del mestre), era de justícia que Periquín també s'endugués un càstig. Que la justícia o la injustícia arribés a tots per igual ens donava principi de realitat. Cliqueu el següent vídeo i us farà l'efecte que som al vespre poc abans de seure a taula per sopar. Si tanqueu els ulls, sentireu l'olor que ve de la cuina: avui hi ha patata bullida amb la mongeta tendra que hem ajudat a pelar i partir fa una estona.




Matilde, Perico y Periquín encaixava en un model narratiu molt típic d'aquella època, el de descriure la vida diària d'una família de classe mitja-baixa que sobrevivia en aquella Espanya de la dictadura franquista, que sortia de l'autarquia i que descobria els electrodomèstics, el biscúter i el 600. Com La casa de los Martínez, que es va emetre a Televisión Española entre els anys 1967 i 1971. En aquest cas, una família també "típica" que es permetien el luxe de tenir cuinera i criada, les inoblidables Rafaela Aparicio i Florinda Chico, i que demostraven com de bé te'n podies sortir a l'Espanya dels 25 Años de Paz, si obviaves la misèria social i cultural de la postguerra que va marcar els nostres avis, els nostres pares i que a nosaltres ens va deixar la marca indeleble de la derrota, però també de la lluita.

Les veus que donaven vida als personatges del serial radiofònic eren tan coneguts en el món del "teatre radiat" que ens els sabíem de memòria igual que les alineacions dels equips de futbol: Matilde Conesa (Matilde), Pedro Pablo Ayuso (Perico), Matilde Vilariño (Periquín), Carmen Martínez, (la veïna doña Asun), Juana Ginzo (la mestra doña Pepita ) i Agustín Ibáñez (Evaristo). Només faltaven dos dels gran noms de la ràdio, el guionista Guillermo Sautier Casaseca i l'actriu i locutora Maria Matilde Almendros, que als anys 80 recuperaríem a la sèrie de TV3, Doctor Caparròs, de Joan Capri.




L'èxit de Periquín va anar més enllà de la ràdio i vam poder gaudir de la lectura de les seves aventures als llibres escrits també per Eduardo Vázquez: Matilde, Perico y Periquín (1958),  Nuevas aventuras de Matilde, Perico y Periquín (1959), Periquín y sus amigos (1960) i Periquín y Gustavín (1961).

Però no tot s'acabava aquí. El serial anava acompanyat d'un patrocinador i una cançó que ens havia de marcar a tots: la cançó del Cola-Cao, la de "Yo soy aquel negrito del África tropical..." (el món també es dividia entre els que preníem Cola-Cao i els que prenien Nesquik, tot i que abans que el cacau de Nutrexpa a casa va entrar Toddy i els seus soldadets de joguina).


45 comentaris :

  1. Som generació de ràdio "alguns". El crit final de Noooo, pupa nene, noooo!!! Feia que et confabulessis amb ell.

    ResponElimina
  2. A casa, no sé perquè, no érem massa ni del Periquín ni del Maginet i sí molt dels contes del Tambor i del Taxi Key. Potser era per la devoció que teníem tots pel Guillermo.

    ResponElimina
  3. Vam escoltar-lo religiosament fins que va arribar la tele. I a casa érem de Nesquick.

    ResponElimina
  4. El millor, el títol de la sèrie, molt bo, i molt propi de l'època. La d'hores que ens vam passar escoltant la ràdio, i la del personatges entranyables que ens han quedat a la memòria. Com dia la Carme J -aquesta noia de vegades diu coses amb seny- som de la generació ràdio.

    ResponElimina
  5. No ho vaig escoltar mai, tot i que sé que existia. Això sí, la Lussssssessssitaaaaa sí, perquè anava al cosidor :) I el "De España para los españoles" de la Maria Matilde Almendros. I jo era de Los cinco, més que res perquè eren els que teníem al col·legi.

    ResponElimina
  6. A casa, Eko. I Tambor. I De España para los españoles.

    ResponElimina
  7. Em sonava però ni idea. Ara ja no ho podré tornar a dir... espero!

    ResponElimina
  8. La casa de los Martínez! Impagable!

    ResponElimina
  9. Ha sido una sorpresa encontrar su magnifico blog. He buceado por sus anteriores entradas y me parecen todas magnificas.
    Le sigo caballero.

    ResponElimina
  10. Doncs no. El tenia molt nomenat però, no sabria dir per quina raó, no l'escoltàvem mai. En canvi recordo, "Diego Valor, el piloto del futuro" Ah, i el que no em perdia per res del món era el showman argentí "El Zorro". Aquest sí m'agradaria recuperar-el. (Tot i que segurament ara ja no em faria tanta gràcia).

    ResponElimina
  11. Carme J, la ràdio segur que ens ha fet diferents. La manca d'imatges visuals ha enriquit la nostra ment.

    Senties empatia per Periquín sobretot si havies rebut com ell :)

    ResponElimina
  12. Girbén, el meu apunt no és excloent. Ja arribaran...

    També és cert que estàvem subjectes als costums familiars.

    ResponElimina
  13. Allau, no et tindré en compte això del Nesquik :)

    ResponElimina
  14. Leb, i una de les coses que millor recordo (que també em passava amb les sèries de la TV) era l'emoció d'esperar l'arribada d'un nou capítol.

    ResponElimina
  15. Clidice, quin remei! Les radionovel·les les escoltàvem encara que no volguéssim. La ràdio sonava tot el dia!

    ResponElimina
  16. Jordi, la llista de programes i locutors seria llarga; els que dius tu i uns quants més: José Luis Barcelona, Escamilla, Joaquín Soler Serrano, Alberto Oliveras... Entranyables Dalmau i Viñas!

    Eko també entrava a casa.

    ResponElimina
  17. Galderich, t'has de posar al dia!

    ResponElimina
  18. Veí de dalt, cert, impagable! Sempre m'han agradat les històries costumistes.

    ResponElimina
  19. Lorenzo Miró, bienvenido. A partir de ahora las visitas seran mutuas.

    ResponElimina
  20. Brian, a vegades n'hi ha prou amb portar els records un altre cop a la memòria. Potser no ho seguiries com abans, però les imatges que ens venen al cap són intenses i felices.

    ResponElimina
  21. Yo soy el zorro zorrito para mayores y pequeñitos yo soy el zorro señores de mil amores voy a empezar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entranyable Pepe Iglesias, el Zorro!

      Elimina
  22. Jo era de tots: Del Tambor, Matilde, Perico... El Zorro,La comarca nos visita, Radioteatro, Historias de un reportero, Ustedes son formidables, Taxi Key (Nora, Gloso) Diego Valor, La Señora Francis, Dos hombres buenos, Cabalgata fin de semana, Lo toma o lo deja, etc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Voluntàriament o no, jo també m'ho escoltava tot. La ràdio sempre sonava, a casa. I m'agradava molt posar-me el transistor sota el coixí a la nit i adormir-me amb aquelles veus que t'acompanyaven el son.

      Elimina
    2. A casa érem més de la Montserrat Fortunt que de la Francis:

      Querida amiga

      Elimina
  23. A mes de Cola Cao i Nesquik, Jo recordo (o ho he somiat) un Cacau que es deia MILO i que recollint les etiquetes et regalaven la disfressa del Cabo Rusty del Rin Tin Tin , que aleshores era lo mas, Jo em vaig fer les cartutxeres, els barret i em sembla que un mocador del coll groc. Però ja et dic; Potser ho he somniat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Milo,com el Toddy (sortia un soldadet en cada pot), no eren de cacau. Eren begudes maltejades que es venien com a reconstituent. Diria que de Milo no en vaig prendre mai i tampoc recordo la disfressa.

      Elimina
  24. Recordo el "cine invisible" de radio nacional, crec que divendres nit, que ens deixaven quedar a escoltar la ràdio. Vivies les pel.licules i els meus pares que les havien vist acabaven de fer la vivència més real

    ResponElimina
    Respostes
    1. Havia sentit parlar del "cine invisible" però no recordo haver-lo escoltat mai. Segur que devia ser una experiència interessant. A casa rarament es posava Radio Nacional. Habitualment escoltàvem Ràdio Barcelona o Radio Reloj.

      Elimina
    2. Yo lo habia escuchado el alguna oasión. Era impresionante ver como relatando te metias dentro de la palícula. Fue diferente, pero EL QUINTO JINETE lo escuché como "radionovela" y después me compré el libro. La radio tenia poder¡¡¡¡¡¡¡

      Elimina
    3. Molt poder, Rafa! T'obligava a ficar-t'hi dins i construir tu mateix els escenaris. A més, la veu té una atracció especial que no tenen les imatges.

      Elimina
  25. De aquellos años que viví en Madrid, barrio de Carabanchel, de 1963 a 1967, entre las dos largas y felices estancias americanas, algunos de mis mejores recuerdos vienen precisamente de 'Matilde, Perico y Periquín' así como de las emisiones también radiofónicas de Pepe Iglesias "El Zorro", aquel cómico argentino que terminaba sus espacios con un "y del pobre Fernández, nunca más se supo". Hace unos años, cuando reeditaron 'Matilde, Perico y Periquín', incluyendo un Cd, me lo compré y de veras que disfruté leyendo otra vez aquello.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabía de la existencia de este Cd. A ver si lo encuentro. A pesar del panorama social y político en la radio se hicieron buenos programas de ficción. La dramatización a través de las ondas tenía algo de mágico y misterioso que desarrollaba la imaginación. Que yo sepa, es un género que ha desaparecido de la radio. Te aseguro que si radiaran buenas historias las escucharía. Sobre todo de noche, con el transistor bajo la almohada.

      Elimina
  26. Jo tambe escoltava la radio, Pepe Iglesias "El Zorro". Lorena Hardy, Taxy Key, La comarca nos visita, i les funcions de teatre els diumenges a la nit...

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquells anys era un plaer escoltar la ràdio!

      Elimina
  27. M’encantava en Taxi Key...hi había un personage, crec recordar que es deia Gloso, que siempre tenía por...parlo de fa mil anys...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo, Rosa, no vaig arribar a temps perquè Taxi Key es va acabar el 1962, quan jo tenia tres anys. Sí, el personatge que dius es deia Glosso, interpretat per Estanis González.

      Elimina
  28. Una de les coses bones, bones, eren els efectes especials de les funcions de teatre.....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Pepi. Tenien molts recursos per simular qualsevol so.

      Elimina
  29. Tinc el primer llibre. El vaig recuperar tot fa un parell 2 anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tinc el segon, "Nuevas aventuras de Matilde, Perico y Periquín".

      Elimina
  30. Abans del Cola Cao hi havia el Phoscao.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament. Phoscao era un producte francès que ja es comercialitzava el 1910 i que arriba a casa nostra el 1914. Cola Cao es crea al barri de Gràcia l'any 1945. L'any 1962 Cola Cao (Nutrexpa) va comprar Phoscao.

      Elimina