dimarts, 3 abril de 2012

Fills de Déu


Més enllà de Setmana Santa (2)

En el paleolític superior i el neolític europeu les venus representaven la imatge de la fertilitat. Pits, malucs i genitals evidenciaven el venerat poder biològic de la dona. Aquest caràcter sexual de la representació del cos de la dona donava al concepte "fills de déu" un caràcter tan humà com diví.

Venus de Kostenki

El descobriment de la capacitat fecundant masculina va fer perdre bona part del protagonisme femení en les coses dels déus, però la dualitat genèrica es va mantenir de forma més o menys equitativa entre les religions politeistes, malgrat que en els afers terrenals el paper de la dona ha estat secundari fins avui.

El trencament definitiu, però, pel que fa a les qüestions celestials, ve de la mà de les religions monoteistes. Malgrat que el component femení de Jahvè es rastrejable en el Gènesi a través de la figura mítica de Lilith, la masculinització de la figura de Déu i l'anihilament de la dona a les Escriptures (Maria Magdalena passa d'apòstol a prostituta i Maria és asexualitzada) ens ha privat d'una imagineria tan sexualitzada com la de les venus prehistòriques. La figura de Crist és, per la seva natura, humana. Tant és així que quan se'l representa a la creu hi ha imatges que posen de relleu la musculatura abdominal de forma tan exagerada com els pits de les venus. El sacrifici del profeta no li treu poder al guerriller galil·leu capaç de brandar una espasa contra l'invasor.

Les coses, però, podien haver estat d'una altra manera. Amb una altra perspectiva ser fills de Déu hauria pres un altre sentit. Segurament tan carnal com el que representaven les venus neolítiques. Igual de metafòric; igual de simbòlic. Igual de real com aquesta Mariana Pineda penjada a la creu. Qui sap si un sol sacrifici hauria estalviat el menyspreu i la violència seculars.


[Il·lustració del CD Mariana en sombras, òpera de cambra d'Alberto García Demestres, sobre la vida de Mariana Pineda, amb text d'Antonio Carvajal. Intèrprets: Olivia Biarnés, Joan Martín-Royo, Aitana Sánchez Gijón & Marco Evangelisti. Estrenada la temporada 2007-2008 a l'Auditori de Barcelona]

[+] Galeria d'imatges X, a "Le nu esthétique", ens fa una altra proposta sacrificial, on impera el valor purament estètic del nu.

18 comentaris :

  1. No em facis ser precís perquè no tinc les dades a mà i trigaria a trobar-les, però hi va haver un temps en què en l'art auri va interessar mostrar la natura humana del Crist, de la mateixa manera que dius tu dels abdominals, però de forma més contundent: s'invitava als pintors a què mostressin els genitals del nen. Deu ni do!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eastriver, és cert. Ara tampoc buscaré, però diria que va ser durant el Renaixement.

      Elimina
  2. És curiós l'efecte eròtic que té una dona crucificada i com algunes iconografies s'hi recreen! Suposo que pel disc es buscava una imatge provocadora i amb una mica de sort els bisbat de Granada posa el crit al cel i així aconseguiràn un èxit de vendes...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, la imatge de la dona crucificada evoca tot un imaginari sexual, és cert. La imatge del disc volia simbolitzar el sacrifici de Mariana Pineda de la manera més extrema, amb la idea que donava la vida per la llibertat contra l'absolutisme,i, per tant, per tots nosaltres.

      Les imatges sacrificials masculines també han estat adoptades secularment. Sant Sebastià n'és l'exemple més evident.

      Elimina
  3. Ara em ballen idees de Freud de "Moisès i el monoteïsme", i en general diria que el problema de les religions ha estat aquest: reduir l'espiritualitat a l'adoració d'un déu únic, masculí, autoritari, etc.
    Per alliberar el déu segrestat està molt bé aquesta imatge de la crucifixió femenina. Potser sí que amb un sol sacrifici n'hi hauria hagut prou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluís, la religió seguix els models socials i viceversa. Mai sabrem que hauria passat amb un déu femení, però la idea trasbalsa com la imatge.

      Elimina
  4. Bon dia, Enric.
    Crec que més que per raons monoteistes, les raons es troben en el pas cap a societats urbanes, amb una estratificació clara, i amb unes estructures de poder molt marcades. És a dir, el patriarcat, ja que aquest també es dóna en cultures politeistes com la grega o les de la Índia i en el cas grec de manera potser encara més marcada. A més, dubto molt d’aquesta separació tan clara entre monoteisme i politeisme. Crec que en bona mesura són lectures i interpretacions posteriors reescrivint la història. Em sembla una qüestió apassionant.
    Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Missatger, tens raó, però jo no plantejo una separació entre politeisme i monoteisme (és evident que un i altre estan subjugats als models socials i de poder), sinó que el monoteisme no deixa cap altra sortida en el moment en què masculinitza la imatge de Déu.

      Elimina
  5. d'aqui va sortir el Coran i la prohibició d'adora imatges...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aris, aquest precepte (la prohibició de representar ésser vius, cosa que només pot fer Déu) és vigent per a les tres religions del Llibre, però cadascuna d'elles a fet ajustos segons el tipus de model social desenvolupat. Fins i tot a l'Islam és un precepte no respectat a tot arreu. A Egipte, per exemple, amb una gran tradició teatral, la imatge humana hi és per tot, i hi ha un culte de masses als actors i a les actrius. A Turquia, encara més. Mentre que a Aràbia Saudita no hi ha un sol teatre ni cinema.

      Elimina
  6. M'has fet recordar, en el meu calaix de sastre mental, d'haver llegit, ves a saber on, que en el temple de Salomó hi havia el nínxol pel Déu i el nínxol per la part femenina del Déu (no goso dir deessa, ni companya) i que, escrupulosament, aquest fet s'ha anat obviant. I El missatger té raó, la societat patriarcal no és privativa del monoteïsme, malauradament. Perquè aleshores tot seria molt més fàcil, si hi hagués pla B.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clidice, el tema s'escapa de la meva especialitat, però crec recordar que el dualisme masculí/femení del Temple és una interpretació esotèrica relacionada amb les columnes. Tanmateix, del Temple només ens queda el el tros de mur actual, la resta, com tot el relacionat amb la part oculta de les religions, fa vessar molta imaginació. A la Bíblia, però, sí que hi ha rastres d'aquest dualisme. estès per tot l'Orient.

      Pel que fa al patriarcat, et dic el mateix que al Misatger. És cert, però jo només volia incidir en la imatge masculina que imposa el monoteisme. El model social, evidentment, és el mateix per a uns i per als altres.

      Elimina
  7. Les religions monoteïstes han sorgit de la societat patriarcal i societat i religió s'han alimentat mútuament.
    Dira que el model de deessa femenina el tenim i tu l'anomenes. Les religions panteïstes les deesses eren fonamentalment femenines.
    Jo fugiria de crucifixions siguin masculines o femenines: diguem que em sento més propera a la defensa dels drets humans i per tant lluny de la tortura.
    Bona celebració "santa" de la primavera...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eulàlia, sens dubte millor fugir de qualsevol sacrifici. Aquí m'anava bé per comparar un únic sacrifici contra el sacrifici continuat de la dona.

      Bona primavera, igualment; però que surti el sol, sisplau!

      Elimina
  8. A la imatge hi veig jesucrist + història d'O, no gaire original.. No conec la Pineda ni l'òpera així que me'n vaig als teus enllaços i al blog de Fernando Valls a veure què en diu.
    Que tingueu una fructífera primavera femenina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, potser no és original, però trobo que sí que és molt potent. En Fernando Valls la deixa molt bé.

      Si no deixa de ploure, la primavera serà fructífera segur!

      Elimina
  9. No coneixia aquesta representació iconogràfica de la Mariana Pineda. Ja és curiós com la imatge del Crist crucificat, malgrat la seminuesa i la potenciació de la musculatura abdominal, no transmet la idea d'erotisme que sí que connota la imatge femenina. Suposo que la religió, juntament amb la cultura patriarcal (que vindria a ser la mateixa cosa) hi han contribuït força, i per això la visió d'una dona nua crucificada resulta tan transgressora.

    Enllaço el teu apunt a la bibliografia del meu: "Feminitat: mites i tòpics".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Sícoris, i resulta transgressora (pubis a banda) perquè el sacrifici femení ha estat relegat a la vida domèstica: la dona abnegada. I a més, a la dona se la despulla per humiliar-la, no per ressaltar els seus atributs humans (la seva humanitat), com sí es fa amb el cos nu de Crist.

      Elimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum