dimecres, 25 abril de 2012

Sobres sorpresa


Als anys 60 es venien en els quioscs sobres sorpresa. Les distribuïdores i les editorials que publicaven  tebeos es treien de sobre els estocs empaquetant a l’atzar exemplars endarrerits, venent-los dins de sobres a un preu molt mòdic. Si un tebeo costava 1,5 pessetes, un sobre sorpresa amb dos o tres exemplars de col·leccions diferents (alguns sobres també portaven retallables, figuretes i peces per muntar) costava 1 pesseta i ens proporcionava l’emoció de no saber què ens hi trobaríem. I si ja els havíem llegit, no importava gaire: rellegir-los formava part de l’activitat lectora amb el mateix plaer que s'obté veient, repetidament, un pastís esclafat contra la cara d'un personatge de cine còmic.


Si us hi heu fixat, quan expliquem contes als nens petits acostumen a demanar que els repetim les històries que ja saben. Hi ha més curiositat per comprovar que el món continua igual d’ordenat que en eixamplar aquest món afegint-hi més informació. Això és així perquè l’adquisició de coneixement no es fa per acumulació de dades sinó per la possibilitat d’entendre cada cop millor de què està fet el món i com es relacionen els diferents elements que el componen . Sense comprensió no hi ha coneixement. I la intel·ligència és precisament això: el domini d’allò que ens envolta i la capacitat d’extrapolar aquest coneixement.


Vivim en un món on la informació està per sobre del coneixement, i viatja a tal velocitat que sovint no hi ha temps de pair-la, de reflexionar. La novetat s’ha convertit en un valor i menyspreem la repetició i la memòria.

Quan col·lacionàvem cromos l’emoció es produïa cada cop que dins d’un sobre ens apareixia un cromo que ens faltava en el nostre àlbum. Aquesta emoció hauria estat impossible sense l’existència dels cromos repetits, als quals sabíem donar un valor afegit: el de l’intercanvi. Tenien, però, un altre valor menys evident: la fixació del contingut a la memòria a través de la repetició. Col·leccionar cromos formava part d’un aprenentatge.

Els cromos ja no són cromos des que són autoadhesius. I fa temps que ja no hi ha tebeos, que no hi ha l’emoció de retrobar-nos cada setmana o cada mes en el quiosc amb les aventures dels nostres personatges preferits. Potser l’últim (si deixem de banda Cavall Fort, que ara ha fet 50 anys, però ja no és el que era), pel contingut, la periodicitat i per l’abast popular, i malgrat ser per a adults, va ser el Vívora (1979-2005). El dia de Sant Jordi moria el seu pare i editor, Josep Maria Berenguer. De la seva mà els lectors de tebeos de tota la vida vam continuar (com a mínim els primers anys: al número 100 vaig plegar) anant amb emoció al quiosc a veure quina sorpresa ens tenia preparada.

Foto fundacional d'el Víbora (1979).
A dalt, d'esquerra a dreta: Nazario, la dona de Josep Maria Beà, Josep Maria Beà, Onliyú, Martí, dona esconeguda, Toutain i Gallardo.
A baix: Pons, Juanito Mediavilla, Max i Josep Maria Berenguer

24 comentaris :

  1. El TBO!! l'enyoro quan busco còmics per les meves filles...

    ResponElimina
    Respostes
    1. jomateixa, tens raó. Però aquesta activitat, per desgràcia s'ha acabat. Com no compris el Cavall Fort. Però ni aquesta revista és el que era!

      Elimina
    2. En tinc uns quants de TBO, "jomateixa". Si t'interessen, parlem.

      Elimina
  2. Reflexió intel.ligent i just homenatge a El Víbora. Pel que fa als sobres sorpresa, la seva existència va donar lloc al primer i únic negoci que he fet a la vida. A l'escola de primària on anava, una escola unitària de niños, vàrem decidir fabricar "churros sorpresa", uns petits cilindres de cartolina embolicats amb paper de seda, dins dels quals hi posàvem uns soldadets de plàstic, o cavalls, o cotxets. No recordo el preu al què els veníem -deurien ser 50 cèntims, o menys_ però al final, com que ens feia molta il.lusió això dels soldadets, ens els acabàvem quedant nosaltres mateixos. El negoci, com és evident, no va prosperar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Jordi. Què bo: "churo sorpresa"! Nosaltres amb figuretes i cotxes no perquè eren masa preuats, però amb els cromos repetits i els programes de mà del cine fèiem negoci.

      Elimina
  3. ostres quins records lo dels cromos! em recordo especialment de la col·lecció de bola de drac! al final vaig fer trampa i vaig demanar a panini que m'enviés els 2 que em faltaven xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. pons007, em sembla que no hi ha ningú que no s'enyori dels cromos. Apreníem coses i fomentaven el contacte social.

      Elimina
  4. La meva infància fou sense sobres sorpresa... En fi, això que em vaig perdre! Sort que el Víbora va posar-hi remei!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, això rai; altres sorpreses et deu haver dut la vida.

      Elimina
  5. no recordo TBOs amb sobre, és magnífic que hi hagi gent que els guardi. Són teus, Enric?
    Un record pel descerebrat Makoki!

    ResponElimina
    Respostes
    1. kalamar, són meus tots excepte el de la Cleo, que el busco desesperadament. Casa meva és com un draparaire. La meva família es va dedicar a destruir el patrimoni familiar, així que jo he fet el contrari. El Víbora també és meu. Tinc els 100 primers números.

      Elimina
  6. Els sobres-sorpresa que jo vaig conéixer, a finals dels 70, principis dels 80, portaven a dins figuretes de l'oest, mini-batalles d'indis contra cowboys, o també, algun tanc o similar, que havies de muntar, tot unit en un únic plàstic i que havies de desmuntar abans de començar a jugar. Els hi tenia veneració perquè eren força barats -l'economia domèstica de la meva família era molt migrada- i recordo perfectament el delit d'estripar el sobre de paper abans d'arribar al seu contingut. Els enyoro força perquè des d'aleshores no els he tornat a veure mai més.

    El Víbora, o també el HDiosO, o el Jueves (i còmics com el Cimoc, Cómix, 1984, etc.) ens arribaven a casa en forma de prèstec d'altres colegues (que sí els podien comprar). Els havíem de retornar ràpid, i sobretot memoritzar, per a seguir amb detall algunes històries que duraven diversos números.

    Fa unes setmanes vaig veure un joc de taula del... Makoki, a on el joc consistia a baixar-se al moro, comprar costo, etc. Una relíquia de coleccionista que desconeixia!!!

    I sobre els cromos, hi ha tantes històries vinculades a la vida de cadascú. Un altre dia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Luigi, tu et refereixes al sobres de Montaplex. Als anys 60 també n'hi havia i dins duien, segons el tema del sobre: un tanc, un ovni, la càpsula Gèminis X, el submarí Seaview de "Viaje al fondo del mar"... Saps, encara tinc algun d'aquests sobres nou i sense obrir!

      Els tebeos, de petit me'ls comprava la meva àvia; d'adolescent, els comprava de segona mà i els canviava en un drapaire del barri.

      Havia vist el joc de Makoki, però no el vaig tenir.

      I dels cromos, tens raó, hi ha moltes històries. De fet, servien per fer molta vida social.

      Elimina
  7. Encara a les fires venen petits regals sorpresa, però no es el mateix, aquest sobres molaven mol
    En quan a Berenguer, jo pensava que com els rockeros no arribaria mai a vell, i ja veus, ara si que ens hem fet grans

    ResponElimina
  8. Aris, cert; no és el mateix. Ni pel contingut ni per la capacitat de sorpresa.

    Grans? Tot comença a fer tant de temps...!

    ResponElimina
  9. Els recordo molt bé,com també m'encantaven aquells retalls de pelis que podies mirar amb un visor i que venien en paquetest barats. Per cert, encara hi ha cromos, tot i que no siguin com els d'abans, i als infants d'ara 'també' els fan il·lusió i els recordaran pensant que allò que arribi demà 'ja no és el mateix'.

    Els tebeos ANTICS per a nenes han patit molt de menyspreu, per desgràcia, i per masclisme. Això ha fet que sigui molt més fàcil trobar segona mà o facsímils 'de nenes'. Visca la FLORITA!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Júlia, fa temps que busco aquests visors, però no hi ha manera. De fotogrames petits si que se'n troben.

      Ho sé, que hi ha cromos. Jo feia una valoració totalment subjectiva quan deia que els cromos ja no són cromos des que són autoadhesius. Per als nens d'ara seran, sens dubte, la seva referència.

      Sóc conscient del menyspreu dels tebeos de nenes, però jo m'ho llegia tot. Sempre he viscut entre nenes i dones i, per tant, el món femení no m'ha estat mai aliè ni estrany. Al carrer els nens no ens fèiem amb les nenes i competíem en tot a cop de pedra. Però a casa jugava amb nines i amb la cuineta amb ma germana. I a casa qui cuina sóc jo.

      Elimina
  10. volia dir 'de nens', que és més fàcil trobar-ne 'de nens'.

    ResponElimina
  11. El Víbora ja em va agafar gran, com el Makoki i la resta, el meu germà en comprava, això sí, que deu ser 'de la vostra edat'.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, a mi em va enxampar amb vint anys, que no és gran però sí que ja havia forjat una educació sentimental que venia de la postguerra. Això sí, em va agafar amb ganes de coses noves i trencadores.

      Elimina
  12. Si parlem de tebeos antics...a les primeries dels anys cinquanta vaig quedar enganxat per "Big Ben Bolt", el personatge d'una tira nord-americana que incloïa la revisteta "Chicos" (Una publicació que, com totes en aquella època, editava o autoritzava el Movimiento).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, "Big Ben Bolt" era una historieta molt ben dibuixada. Jo no la vaig conèixer en el seu moment, és clar, però quan la vaig veure anys després em va semblar magnífica.

      Elimina
  13. com recordo dos albums de cromos en concret: un de xocolates Nestlé de l'Odissea ( Las aventuras de Ulises) amb unes fotos magnífiques que s'enganxaven en el llibre, el guardo com un tresor....i l'altre no en recordo el nom era el típic album amb els sobres de cromos,.per a completar-lo vaig tardar molt temps, era realment gruixut i amb una quantitat de cromos que potser arribava a centenars, de molts temes a l'estil enciclopèdic: minerals, flors, peixos, meravelles de la natura, monuments del mon..... malhauradament va desaparèixer no se com .....em queda la memòria d'alguns matins de diumenge al Mercat de Sant Antoni i de l'emoció del "tengui, tengui.... falti !!! "

    ResponElimina
    Respostes
    1. A banda de la il·lusió per completar una col·lecció i la incertesa del que sortiria en els sobres, amb els cromos apreníem un munt de coses, oi Àgata? Jo també anava al mercat de Sant Antoni, però anava més sovint a una llibreria del barri (el Clot) on també podies canviar.

      "Los viajes de Ulises" de la Nestlé era un àlbum molt maco, amb uns dibuixos molt diferents als habituals, molt ben fets, estilitzats.

      L'altre àlbum a què et refereixes potser era "Las maravillas del mundo" de la Bruguera.

      Elimina

Le grand cirque Calder

Le grand cirque Calder
Toronto i Whitney Museum