Sobres sorpresa

Als anys 60 es venien en els quioscs sobres sorpresa. Les distribuïdores i les editorials que publicaven  tebeos es treien de sobre els estocs empaquetant a l’atzar exemplars endarrerits, venent-los dins de sobres a un preu molt mòdic. Si un tebeo costava 1,5 pessetes, un sobre sorpresa amb dos o tres exemplars de col·leccions diferents (alguns sobres també portaven retallables, figuretes i peces per muntar) costava 1 pesseta i ens proporcionava l’emoció de no saber què ens hi trobaríem. I si ja els havíem llegit, no importava gaire: rellegir-los formava part de l’activitat lectora amb el mateix plaer que s'obté veient, repetidament, un pastís esclafat contra la cara d'un personatge de cine còmic.

Si us hi heu fixat, quan expliquem contes als nens petits acostumen a demanar que els repetim les històries que ja saben. Hi ha més curiositat per comprovar que el món continua igual d’ordenat que en eixamplar aquest món afegint-hi més informació. Això és així perquè l’adquisició de coneixement no es fa per acumulació de dades sinó per la possibilitat d’entendre cada cop millor de què està fet el món i com es relacionen els diferents elements que el componen . Sense comprensió no hi ha coneixement. I la intel·ligència és precisament això: el domini d’allò que ens envolta i la capacitat d’extrapolar aquest coneixement.

Vivim en un món on la informació està per sobre del coneixement, i viatja a tal velocitat que sovint no hi ha temps de pair-la, de reflexionar. La novetat s’ha convertit en un valor i menyspreem la repetició i la memòria.

Quan col·lacionàvem cromos l’emoció es produïa cada cop que dins d’un sobre ens apareixia un cromo que ens faltava en el nostre àlbum. Aquesta emoció hauria estat impossible sense l’existència dels cromos repetits, als quals sabíem donar un valor afegit: el de l’intercanvi. Tenien, però, un altre valor menys evident: la fixació del contingut a la memòria a través de la repetició. Col·leccionar cromos formava part d’un aprenentatge.

Els cromos ja no són cromos des que són autoadhesius. I fa temps que ja no hi ha tebeos, que no hi ha l’emoció de retrobar-nos cada setmana o cada mes en el quiosc amb les aventures dels nostres personatges preferits. Potser l’últim (si deixem de banda Cavall Fort, que ara ha fet 50 anys, però ja no és el que era), pel contingut, la periodicitat i per l’abast popular, i malgrat ser per a adults, va ser el Vívora (1979-2005). El dia de Sant Jordi moria el seu pare i editor, Josep Maria Berenguer. De la seva mà els lectors de tebeos de tota la vida vam continuar (com a mínim els primers anys: al número 100 vaig plegar) anant amb emoció al quiosc a veure quina sorpresa ens tenia preparada.

Foto fundacional d'el Víbora (1979).

A dalt, d'esquerra a dreta: Nazario, la dona de Josep Maria Beà, Josep Maria Beà, Onliyú, Martí, dona esconeguda, Toutain i Gallardo.

A baix: Pons, Juanito Mediavilla, Max i Josep Maria Berenguer