(1930), subtitulada “Poema documental de Madrid en 12 imágenes”, d'Ernesto Giménez Caballero (Madrid, 2 d'agost de 1899 - 14 de maig de 1988). Com ja sabeu, aquest blog i el seu autor tenen un interès especial en aquell món de les barraques de fira itinerants que van recórrer Barcelona durant tot el segle XIX i el primer terç del XX, instal·lant-se en els marges de la ciutat abans de l'enderroc de les muralles (1854), els horts del Raval, l'extrem sud de la Rambla i la plaça Catalunya, on van trobar una certa estabilitat fins que es va urbanitzar definitivament en el canvi de segle i l'oci popular es va traslladar al Paral·lel amb els seus nans, gegants i museus anatòmics. Espectacles que es van tornar marginals a mesura que les arts escèniques i musicals s'imposaven i el cinema es convertia en el gran espectacle de masses, i els parcs d'atraccions com el
, entre d'altres, recloïen en un recinte aquell món dispers.
mostren aquell món de barraques de fira ambulants. Certament, les imatges són de Madrid perquè per desgràcia no n'hi ha de Barcelona, com a mínim que nosaltres sapiguem. Si volem submergir-nos en una obra que recreï la imatge i la simbologia dels vells parcs d'atraccions, cal recórrer al llibre
, de Juan Eduardo Cirlot, una obra de 1950, anys de postguerra en els quals les fires i les atraccions ja estan domesticades; i a unes poques fotografies i il·lustracions, o als articles que hem dedicat a
, dels temps en què la fira era un espectacle humà descarnat i cru.
D'aquell mon de fenòmens humans que eren exhibits miserablement per la ciutat en barraques atrotinades res se'n sap... fins avui! Aprofitem aquest apunt del mes d'octubre per anunciar que el proper mes de novembre destaparem aquell mon perdut amb la publicació del llibre
Barcelona Freak Show: història de les barraques de fira i els espectacles ambulants, del segle XVIII a 1939, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, una obra a la qual he dedicat deu anys de recerca per arxius i hemeroteques.
La Ciudad Encantada i l'Autogruta de les Atracciones Apolo
Ferias y Atracciones (1950), Juan Eduardo Cirlot
Giménez Caballero és un personatge molt peculiar dins del món artístic espanyol. Animador de la vida intel·lectual dels anys 20, va ser un dels impulsors de les avantguardes literàries: el surrealisme, l'ultraisme o el futurisme. Es va interessar pel cinema, i a més d'aquest documental, en va realitzar diversos més i va fundar el primer cineclub d'Espanya, en el cine Callao de Madrid, on es va estrenar
L'age d'or, de Luis Buñuel. També va destacar com a il·lustrador, i seus són els cartells literaris futuristes que signava com GeCé.
Poc després de publicar
Los toros, las castañuelas y la Virgen, afirmació irònica i esteticista dels valors castissos, va fundar la més importants de les revistes d'avantguarda espanyoles,
La Gaceta Literària, on van col·laborar els membres de la generació del 27 i els grans artistes de l'època.
Però Giménez Caballero va ser també un dels primers intel·lectuals espanyols (segurament, l'únic autènticament brillant) que va abraçar obertament les idees feixistes, i va participar de forma destacada en la fundació de les JONS i en el naixement del moviment falangista (podeu veure l'apunt sobre el seu llibre
¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la Conquista de Port-Bou a
Piscolabis librorum).
El documental (fet abans de la seva conversió feixista) està molt influït, en les associacions visuals i collages icònics, pels efectes expressius de les primeres avantguardes franceses. El film l'integren 12 estampes que ofereixen diferents visions de les
verbenas madrilenyes. Una descripció desinhibida, irònica i surrealista del que eren les fires i les festes populars en el Madrid del primer terç del segle XX, i que es pot fer extensible a la Barcelona del mític Paral·lel de principis del segle XX.
El Paral·lel a principis del segle XX
La pel·lícula vol ser l'essència d'aquelles festes, d'allò que les nodria, les atraccions tradicionals, i que constituïa el territori lúdic popular: autòmats, ballarines, parades de menjar, imatges religioses,
organillos madrilenys, gegants i capgrossos, barraques de fira, cavallets, òrgans mecànics, rodes, gronxadors mecànics, tir al "pim, pam, pum", nans, teatres meravellosos amb ninots mecànics, disfresses, paròdies toreres, jocs mecànics, focs artificials, barraques fotogràfiques... I també tot allò que de forma accidental constituïa un espectacle social més o menys espontani: casaments, processons, la multitud; o l'espectacle de la complicitat sexual: la mirada lúbrica a les cuixes d'una noia que s'ajusta les mitges, una parella que passeja i es besa... Com dèiem, res diferent a aquell Paral·lel del primer terç del XX, en què l'espectacle era tant en els escenaris com en el carrer, ple de llum, color, música i cridòria.
Gran Cinematógrafo Paralelo, amb autòmats, cap al 1901
Lluís Girau i Iglésias. Arxiu Fotogràfic del CEC
En el panorama madrileny que ens mostra la pel·lícula destaca el
Pabellón Artístico de Antonio Valle, una barraca dedicada a autòmats que representaven escenes quotidianes que repetien cíclicament els moviments, a 30 cèntims l'entrada: el prestidigitador amb turbant que perd el cap, el borratxo sacsejat per dos guàrdies, o un toro que corre en cercle i alternativament envesteix les muletes dels quatre toreros que li fan la roda. Aquesta atracció, que podem veure a la foto que encapçala l'apunt, i que va ser rescatada miraculosament i es conserva, restaurada i activa, a Alacant, és molt semblant a l'atracció d'autòmats de Francesc Roca, que s'exhibia al Paral·lel, o als autòmats del Gran Cinematógrafo Paralelo.
La barraca dels autòmats de Francesc Roca, els anys 1920
El millor de tots, però, és el quadre dedicat al Pabellón liliputiense de don Paquito (10 cèntims l'entrada). Dues dones diminutes, vestides a la moda, ballen un xarleston intentant atraure el públic. A un costat, indiferent, don Paquito, que va vestit d'esmòquing i fuma un cigar davant d'una pissarra que anuncia que a l'interior de la barraca realitzarà trucs de màgia. Narra Giménez Caballero: "Y ante don Paquito, viejísimo niño de la verbena, se congregan los niños de verdad, los niños de la calle".
Paquito, acompanyat de Vendeen, un nan i un gegant, van fer força fortuna per tot Europa i eren del gust barceloní com ho demostra la continuada exhibició de parelles similars des de mitjan segle XIX. Tots dos van actuar en el
Saturno Park, instal·lat en el Parc de la Ciutadella entre 1911 i 1926. Entre les moltes exhibicions que el nan Paquito va fer a Barcelona són coneguts els números circenses i les corrides de toros còmiques, com la que oferí el juliol de 1914, seguint una tradició habitual al Torín de la Barceloneta i en molts espais improvisats de la ciutat.
Paquito a l'entrada de la barraca de fira a Madrid, el 1930
A la pel·lícula hi participa l'escriptor Ramon Gómez de la Serna (Madrid, 3 de juliol de 1888 — Buenos Aires, 12 de gener de 1963), que intervé en tres quadres. En un fent de ninot del "pim, pam, pum", on deixa que el públic li tiri pilotes per fer-li tombar el barret alt (txistera); a les cadires giratòries; i un tercer, on parodia un torero entrant a matar un toro de fusta. Paròdia dins de la paròdia.
Ramón, en el "pima, pam, pum"
Per remarcar l'esperit surrealista, però lligant-ho alhora amb la tradició popular per ressaltar el caràcter representatiu de la fira (l'espectacle no és gratuït, sinó que està arrelat en el subconscient de forma atàvica), al documental hi apareixen estampats de Goya, Picasso, Maruja Mallo i Francis Picabia.
Produït, escrit, comentat i dirigit per Ernesto Giménez Caballero, va ser presentat a l'Studio des Ursilines parisenc en sessió única, a instàncies de Buñuel, abans de formar part del programa de la quinzena sessió del Cineclub Español, celebrada en el Palacio de la Prensa el 29 de novembre de 1930, amb un comentari de Ramón Gómez de la Serna, tot i que més tard seria Giménez Caballero qui gravaria el seu propi comentari, quallat de
greguerías: “Tiene esa rueda el mismo fin que el vino, que el polvo, que el organillo, que el baile y que los ojos de las verbeneras: marear”. Com alguns rituals ancestrals que permeten arribar a altres estats de la consciència, com les rodes (noria), o que ens submergeixen per laberints i mons desconeguts, o que ens transporten per grutes fins als inferns.
