L'origen dels mercats medievals a Barcelona

Mercat a l'exterior de la muralla de Jaume I (s. XIII), davant

del Portal de Portaferrissa. Mural de la Font de Portaferrissa,

realitzat per Joan Baptista Guivernau el 1959

Anem a plaça

Durant l'any 2015 vam poder veure l'exposició "Mercats, constructors de la Barcelona contemporània". La mostra recollia l'evolució dels mercats barcelonins des que es va decidir posar ordre a la dispersió i el desordre en l'espai que ocupaven dins de la Barcelona murallada, aprofitant places i portes de la muralla de la ciutat, i com les noves instal·lacions han influït en l'ordenació de l'espai urbà alliberant-lo (com és el cas de la Rambla) o reordenant els carrers. Santa Caterina va ser el primer. Es va projectar el 1830 i va néixer amb el nom de Mercat d'Isabel II. Després vindrien la Boqueria, Sant Antoni, Barceloneta, Hostafrancs, i els mercats dels municipis annexionats el 1897 (el Clot de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Sants, els mercats de Gràcia, i més tard Horta i Sarrià), a més de centralitzar la venda i distribució, van permetre desenvolupar la funció reguladora de control públic de l'abastament d'aliments, protegint els interessos dels consumidors, establint horaris i normativa d'higiene, garantint el control de pesos i mesures, i el sistema de concessió de parades i permisos de venda.

Casualment, fa un temps parlàvem dels antics carrerons que havien servit per endreçar els estris de les parades dels mercats d’origen medieval, i vam descobrir-ne la seva existència o el seu rastre ocult en la trama moderna de la ciutat (vegeu Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat, p. 81). Avui farem un pas enrere i recularem als temps en què van sorgir aquests mercats medievals que naixien fora de les velles muralles romanes.

Què va ser primer, la plaça o el mercat? On anem a comprar, al mercat o a la plaça? A ciutat fem un ús indistint per referir-nos a l’edificació moderna (a partir de la segona meitat del segle XIX) on es fa mercat. Si n’hi diem “plaça” és perquè la memòria col·lectiva guarda el record de quan els mercats es feien a les places.

Però primer va ser el mercat, i al seu voltant es van configurar les places enteses com a espai urbà. Evidentment, no totes les places urbanes tenen aquest origen. Les que són al costat d’una església medieval són el resultat d’haver fet fora de la ciutat els cementiris parroquials (Pi, Santa Maria, Sant Pere, Sants Just i Pastor, entre d’altres) o són el resultat de l’urbanisme modern que ha convertit en espai públic el lloc on s’alçava alguna edificació (Reial, Antonio López o Duc de Medinacel·li).

La Pedra de la plaça del Blat: fòrum i mercat

La secció de fogatges (manuscrits amb informació demogràfica) de l’Arxiu Històric de Barcelona conserva un document (1) que conté un cens militar de la ciutat datat l’any 1389. El primer dels 239 folis està il·lustrat amb un gràfic descriptiu que divideix la ciutat en quatre quarters. Està fet a partir de la que és coneguda com la Pedra de la plaça del Blat, una mena de roda de molí que estava situada en l’actual plaça de l’Àngel, que primer va dur el nom de Mercadal i més tard del Blat. Aquesta il·lustració, reproduïda en la pàgina 386 del volum “La ciutat de Barcelona” de la Geografia General de Catalunya, de Francesc Carreras i Candi, està considerada el primer plànol descriptiu de la ciutat de Barcelona.

La divisió de la pedra en quatre quarters pren la plaça del Blat com a centre, els anomena i els descriu com segueix (reconstruïm les abreviatures originals segons l’Onomástica barcelonesa del siglo XIV de Francesc Marsà, de 1977):

Quarter de la Mar

D’açi prenent per lo carrer de la Mar e anant dret tro a les grases de Santa Maria de la Mar e d’aqui prenent dret tro al puig de les Falsies lexant la Lotja a ma dreta.

Quarter de Frares Menors

D’açi prenent per les Sederes anant dret tro a Sent Jacme e d’aqui dret tro als Banys Nous e anant tro al portal de la Boqueria e d’aqui anant dret tro al portal de Sent Anthoni.

Quarter del Pi

D’açi prenent per lo carrer deius lo Palau anant dret tro al alberch d’en Simonet dez Puig e d’aqui dret tro a les Ermites e d’aqui girant e anant tro al portal de Jonqueres.

Quarter de la Salada, alies de Sanct Pere

D’açi prenent per casa d’en Johan Serra e anant dret tro al pont d’en Campdara e d’aqui anant dret tro al Portal Nou.

Llegint la descripció de la Pedra ens adonem que el creixement de la ciutat va lligat als grans centres religiosos. Però no és menys cert que els mercats que apareixen per cobrir les necessitats alimentàries dels barris que es formen al voltant de les esglésies conformen, en certa manera, el destí de l’urbanisme: la plaça és el mercat i el mercat és la plaça. És el mercat el que acaba atraient obradors i tallers, i configura el teixit social de cada barri. És el centre econòmic i el centre social. La plaça del Mercadal és l’exemple evident de la seva importància com vertebrador, com ho demostra la Pedra.

Abans d’aquesta expansió amb la plaça del Blat com a centre neuràlgic, la Barchinona medieval estava reclosa dins les muralles romanes. La ciutat del segle X, segons Banks, tenia uns 1.500 habitants, en un espai en què convivien edificacions i horts. Els segles de decadència durant la dominació visigòtica i musulmana, que acaba amb la conquesta franca de 801 amb Lluís el Pietós, va ser rematada per Almansor l’any 985 assolant-la. Els terrenys extramurs eren horts i camps de conreu parcel·lats però molt poc edificats. Serà durant el segle XI que la bonança econòmica comtal expandirà la ciutat fora de la fortificació i apareixeran vilanoves enfront dels portals (els Arcs, davant de la plaça Nova; el Mercadal, davant del Portal Major), al voltant de les esglésies (el burgs del Pi, de Sant Pere, de Santa Maria) o ravals com els Còdols o a la vora del Rec Comtal. Serà aquesta dispersió i la consegüent desprotecció la que portarà a bastir les muralles medievals del segle XIII per recloure tots els barcelonins.

Els grans mercats medievals

Com a conseqüència d’aquest creixement, els mercats, que fins aleshores ocupaven bàsicament els porxos dels habitatges i les portes d'entrada a la ciutat, es van instal·lar a l’entorn dels nous nuclis de població, tant davant dels portals com a la vora dels camins d’entrada a la ciutat. I va ser a l’exterior del Portal Major, la vella porta romana per on entrava la Via Augusta i que comunicava Barcino amb Roma, on es va instal·lar el primer mercat de la ciutat medieval. Era el portal on s’alçava el castell del Veguer i la presó i el més ben comunicat.

Abans de la consolidació dels mercats medievals a les portes de la ciutat, l’activitat econòmica havia de girar al voltant dels centres comercials heretats dels romans, sobretot a l’entorn del fòrum. Si ens fixem en la plaça de les Cols (antic mercat de verdures i hortalisses a l’actual carrer del Veguer) i el carrer dels Especiers (actual carrer de la Llibreteria i antic cardo), veurem que tots dos coincideixen en l’angle de 90º de la cantonada nord-est del fòrum romà, tant si acceptem la hipòtesi tradicional de l’orientació cap al Palau de la Generalitat com si acceptem la més nova que l’orienta cap a la catedral. La plaça del Rei (antiga plaça de les Corretgeries) va ser el corral del Palau Reial Major i també hi va tenir un mercat (vegeu l'article sobre el Palau Reial Major).

 Plànol de les reformes de la plaça de l'Àngel durant el segle XIX

Francesc Carreras Candi, Geografia general de Catalunya (1908-1918)

La plaça de l'Àngel ocupa el lloc de l'antic Mercadal

El Mercadal

La primera menció d’aquest mercat fora del portal és de 989. L’activitat inicial va ser la venda de productes del camp, artesanals, bestiar i fins hi tot esclaus. L’aparició d’obradors, carnisseries i d’un escorxador va acabar donant forma de plaça a l’indret. A principis de segle XIV l’espai del mercat es va quedar petit i la venda es va especialitzar i dispersar per altres llocs propers que avui sobreviuen en la toponímia urbana: les places i els carrers de l’Oli, de la Llana o Semoleres, en part desapareguts per l’obertura de la Via Laietana (1908-1913).

El Mercadal es va especialitzar en la venda de cereals, moment en què va passar a anomenar-se plaça del Blat, mentre el barri del Mercadal o de la Bòria creixia, d’una banda, per la via de la Mar cap a Santa Maria; i de l’altra, seguint la Via Augusta romana que acabaria adoptant els noms de Bòria, Corders, Carders i Portal Nou. Pel camí, altres capelles, esglésies i convents afavorien la creació del teixit urbà: capella Marcús (1166), Sant Cugat del Rec (1023), convent de Santa Caterina (1243) i Santa Eulàlia del Camp (s. IX), o Sant Pere de les Puel·les (945) si seguim el traçat del Rec Comtal.

La plaça es va engrandir el 1351 enderrocant cases i envans i s’hi va construir una font (situada a la façana del Gremi de Mercers, al costat dret de la Baixada de la Llet, desapareguda quan es va obrir el carrer de Jaume I). Aquesta és la que es considera la primera reforma urbana de Barcelona (2), i es convertia en el centre de la ciutat, com s’extreu de la Pedra de la plaça del Blat, fins que a finals del segle XV va passar a ser-ho la plaça de Sant Jaume.

Segons Amades, a finals del segle XVIII encara s’hi feia mercat i detalla amb precisió que hi havia setze parades d’hortolans i revenedors de fruita al voltant del monument de l’Àngel, que aleshores presidia la plaça, i vuit entre els carrers del Mill i de la Bòria, sis taules de llet en aquest mateix carrer i tres floristes a la paret de la presó.

[...]

*

Podeu continuar llegint aquesta història i moltes d'altres en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

Els carrers Tripó de Barcelona

La resta del carrer Tripó al costat del solar on hi havia la Casa Segura

i s'hi construirà el Banc d'Espanya, amb Santa

Anna al mig de la imatge (1935)

Article dedicat a Barcelona i el meu Racó, de la Maite Mar, i als seus lectors, que em van demanar saber alguna cosa d'aquest carreró del Portal de l'Àngel, i de torna en parlarem de quatre més que en semblen només un

Els Tripó

Segurament, algun cop ens haurem fixat en el petit carreró sense sortida que hi ha en el Portal de l’Àngel. A la cantonada de muntanya acaba l’edifici del Banc d’Espanya i a la de mar hi ha una de les botigues de torrons, orxates i gelats de la família Planelles Donat. Al fons de l’atzucac es veu l’església de Santa Anna.

Aquestes irregularitats urbanístiques solen ser relíquies d’un passat que hem oblidat i sempre amaguen històries i curiositats. Si volem saber-ne l’origen, només cal buscar en la cartografia històrica i recular fins a trobar-hi alguna cosa diferent de l’actual. I, efectivament, en el plànol un 1858 trobem el carrer d’en Tripó i en un de 1860 ja no hi és, i en resta només el cul-de-sac actual.

Tant en el plànol esmentat com en els quarterons de Garriga i Roca descobrim un carrer que fent un angle de 90º anava del Portal de l'Àngel per darrere de l'església de Santa Anna fins al carrer del mateix nom, i que era conegut, des del segle XIV, com a Tripó de Santa Anna o de l’Àngel. També havia dut el nom de carrer dels Orbs pels cecs que rondaven Santa Anna i el portal, que abans de prendre el nom de l’Àngel va ser conegut com Portal dels Orbs. Ens podríem aturar aquí i pensar que és un més dels molts carrers de la Barcelona antiga desapareguts a causa de la pressió urbanística. Però no. Anirem més enllà.

 El carrer Tripó fent angle de 90º, darrere de Santa Anna

Plànol de reforma de la plaça de Santa Anna (1858)

Arxiu Històric de Barcelona

1, 2, 3, 4 i 5

A més del Tripó de Santa Anna, el carrer Nou de Sant Francesc, que va de la plaça del Duc de Medinaceli (espai abans ocupat pel convent de Sant Francesc i la platja de les Barques) fins al carrer d’en Rull, havia dut també el nom de Tripó i a finals del segle XVIII Nou d’Escudellers quan aquest indret, ocupat només d’horts i de casetes rústiques de pagesos, va ser reurbanitzat. En l’extrem de mar del carrer, i a tocar del convent, hi va haver un famós prostíbul, que alguns creuen anterior a la construcció de la muralla (segle XIII), que es deia Ca la Tripona.

El carrer Nou de Sant Francesc, l'any 1977 (AFB)

El carrer de Manresa, que va d’Argenteria fins a la Via Laietana i que rep aquest nom perquè hi va haver un hostal on s’hostatjaven els comerciants de manresans que visitaven la ciutat, havia dut abans els noms de Jordi Gras i Tripó. Per diferenciar-lo del de Santa Anna era conegut com a Tripó de Mar.

Carrer d'e Manresa, el 1908, abans de desaparèixer durant la Reforma

Josep Pons Escrigas (AFB)

Un quart carrer amb el mateix nom és el Tripó de Rere Palau, un cul-de-sac situat davant de la plaça de les Olles, i que actualment és l’únic que manté el nom sense cap afegit que el diferenciï perquè dels altres carrers tres han canviat el nom i l’altre ja no en té. És també l’únic que menciona Víctor Balaguer a Las calles de Barcelona (1865) i en desconeix el seu origen perquè només diu que abans havia dut el nom d’en Salcet (Salzet) i creu que havia estat un passatge o carrer particular perquè, segons consta en els Acords de l’Ajuntament de 1757, tenia una tanca de fusta que tancava l’entrada.

 El carrer Tripó de Rere Palau, davant de la plaça de les Olles, el 1962

Arxiu d'Enric H. March

De fet, aquest carrer va dur d’altres noms: d’en Roca, de na Martina, de les Tripes i Pou d’en Dusai (Dusay o Dursay). En el cas del pou la referència és múltiple perquè els carrers paral·lels duen els noms de Pou de l’Estanc i Pou de l’Estany, tots ells relacionats amb el nom de la plaça de les Olles, que res té a veure amb els recipients de terrissa sinó amb la bassa on antigament s’estancaven les aigües dels torrents abans d’arribar a mar. Dusai era el cognom d’una família que va tenir dos carrers just darrere d’aquest carreró: el carrer de Montserrat Dusai i el de Lladó Dusai, desapareguts quan l’enderroc parcial del barri de la Ribera per construir-hi la Ciutadella militar. Ara hi ha el carrer de la Pescateria.

Al carrer del Tripó de Rere Palau (o Tras Palacio), en el número 2, hi havia la impremta de la Fraternidad de José Pont y Campins, on es va imprimir la Guia de Barcelona para 1847, de Miguel Dubá y Navas. També hi va haver un teatre d’aficionats i a principis del segle XIX un teatret d’ombres xineses que era conegut com Teatre dels Capellans (perquè s’hi representaven funcions de caire religiós) o de Rere Palau. L’ombrista, segons Josep Coroleu (Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1864), era l’italià Chiarini. Els espectacles es feien amb l’autorització de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu, que tenia el privilegi reial de ser l’únic autoritzat per oferir teatre a la ciutat en el Teatre de la Santa Creu (des de 1587, quan encara era un corral de comèdies de fusta a l’Horta de Trentaclaus al final de la Rambla). Avui el coneixem com a Teatre Principal per distingir-lo del Liceu, creat inicialment al convent de Montsió, l’any 1937, quan la revolució lliberal de 1833 va acabar (temporalment) amb els privilegis de l’Església.

Hi ha encara un cinquè carrer Tripó que és el nom que duia antigament el carrer Montjuïc. Així consta en la documentació del prevere Josep Claris conservada a l’Arxiu Històric de l’Hospital de Sant Pau (1). Datada entre 1701 i 1867, no esmenta de quin dels tres carrers Montjuïc coneguts es tracta: Montjuïc del Bisbe, Montjuïc del Carme o Montjuïc de Sant Pere (avui Verdaguer i Callís). Els dos últims fan referència a un llinatge Montjuïc i no pas a un cementiri jueu com sí podria ser el cas de Montjuïc del Bisbe. De cap d’ells no en coneixem noms anteriors, però sí que Montjuïc del Carme apareix antigament només com a Montjuïc.

L’origen del nom

El nomenclàtor de Barcelona identifica el nom Tripó amb el cognom d’una família barcelonina i esmenta que el nom del carrer ja apareix en un document de 1316.

Hi ha constància del llinatge Tripó a Barcelona. El barceloní Pere Tripó va ser tresorer de la reina Maria de Xipre (1279-1319), tercera muller del compte rei Jaume II; Francesc Tripó (s. XIV) era propietari de cases, obradors i vinyes; el 1313, el barceloní Berenguer Tripó és cònsol de Messina; el 1328, s’esmenta Jaume Tripó com a funcionari reial a la ciutat.

Amades també diu que Tripó és un cognom d’un personatge de Barcelona que, segons una llegenda, es va fer ric venent julivert. Sense negar l’origen antroponímic, és evident que no se li pot donar gaire credibilitat a la notícia d’Amades, i més tenint en compte que l’expressió “fer com en Tripó”, que encara hem sentit als avis, es fa servir quan es dubta que algú hagi tret profit d’alguna cosa que en dóna poc. Víctor Balaguer també pensa, quan descriu el carrer Nou de Sant Francesc, que en Tripó podia haver estat un ric personatge de la ciutat, propietari de les casetes que hi havia abans que s’urbanitzés el carrer tal i com el coneixem avui.

El tripó (Verbascum thapsus; en castellà, “gordolobo”) és també una herba remeiera que s’ha fet servir contra l’asma i la bronquitis; també és el nom d'algunes fruites, com prunes o raïm, amb forma de testicle o panxudes. No seria estrany que un carrer en portés el nom d'una herba: el carrer Timó (“farigola”; en castellà, “tomillo”), un cul-de-sac del carrer d’Ataülf que podria ser un vestigi del desaparegut Palau Reial Menor o de la Comtessa, n’és un exemple.

Amades suggereix que el de Santa Anna pren el nom del “tripó” o massís de la muralla perquè el carrer tenia sortida prop del parament de la fortificació.

El Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll identifica tripó com a “testicle”. L’etimologia és aparentment clara: ve de tripa, originalment en el sentit de “budell”, però que en el cas que ens ocupa haurà derivat cap a “estómac”, “panxa” i, en sentit figurat, qualsevol convexitat que sobresurti d’un lloc aproximadament pla.

Si hem seguit el relat fins aquí veurem que no és tan evident que cinc carrers de Barcelona hagin dut el nom de Tripó fent referència a un llinatge. Si fem cas de les etimologies i dels significats del mot, veurem que apareixen altres possibilitats.

Tripó de Rere Palau s’havia dit carrer de les Tripes, probablement per la proximitat del mercat de carn que hi va haver a la plaça de les Olles i per la possibilitat que en el pou s’hi rentessin les tripes que s’havien de posar a la venda, com ja s’esqueia al carrer dels Ventres i el Rec Comtal (es conserva un tram del carrer en el jaciment del Born), o amb el carrer de les Freixures i el mercat de Santa Caterina.

En el cas de Tripó de Santa Anna, la proposta d’Amades identificant el tripó amb el massís de la muralla, un contrafort panxut, no sembla forassenyada. I el que després es va anomenar Montjuïc del Carme havia estat un carreró que accedia als horts del convent del Carme, i tots sabem que en els horts dels monestirs s’hi cultivaven, a més de verdures i hortalisses, herbes remeieres.

A falta d’altres explicacions, deixarem els Tripó de Nou de Sant Francesc i del carrer Manresa a la nissaga barcelonina. Només Sant Pere, amb set carrers i places, i Santa Eulàlia, barcelonina romana i màrtir cristiana, amb sis més una font i el monument més antic de la ciutat (a la plaça del Pedró), tenen el privilegi (advocacions de la Marededéu a banda) d’acaparar el nomenclàtor de Barcelona.

*

Notes:

(1) Referència topogràfica: AHSCSP Herències, llegats. Vol. VIII. Inv. 1. Carpeta 15/12

*

Podeu trobar aquest article en un dels capítols del llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018), que es presenta el dijous 13 de desembre fr 2018, a les 19h, a la llibreria La Capell del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, de la plaça Noca, 5. Hi esteu tots convidats!

Carrers amagats dels mercats medievals de Barchinona

El mercat de la Boqueria l'any 1874, amb coberts de fusta i veles

Joan Martí, Bellezas de Barcelona

El mercat plega veles

Els que plegaven veles eren els mariners i els pescadors un cop acabada la feina i les barques eren a port. D’aquí ve el mot “plegar” en el sentit d’acabar una feina. Els mercats medievals i antics també feien servir veles. Cobrien les parades amb teles i lones per protegir la mercaderia del sol i la pluja.

Arriba el migdia. L’hora de l’Angelus. S’aturen momentàniament les feines del camp i els pagesos s’encomanen a Maria per agrair que el treball de sol a sol encara no els ha convertit en pols. Als mercats recullen les taules i les veles després d’haver vist sortir el sol camí de la ciutat murallada. Si el dia ha estat bo, tornaran menys carregats i amb algunes monedes a la bossa. De les places del Blat, Nova, del Pi, del Born, Sant Agustí, del Regomir o del Pla de la Boqueria, ara silencioses, homes i dones tornen a l’hort i als corrals. Alguns només hauran de creuar la Rambla, d’altres sortiran pel Portal Nou, els menys afortunats hauran d’anar a l’altra banda del Raval, encara sense emmurallar, a Montjuïc o al pla que s’estén sota Collserola. Mentrestant, les naus del bon rei Jaume ja arriben fins l’Orient. Després d’uns temps foscos, Barchinona aixeca el cap, creix més enllà de les muralles romanes i trena el seu imperi mediterrani.

Excepte els que venien de lluny, que potser menaven la mercaderia amb carro o a l’esquena d’una mula, els pagesos feien el camí a peu, la qual cosa impedia carregar les taules i els estris per muntar la parada al mercat. Calia trobar un lloc on endreçar-ho d’un dia per l’altre.

Heu estat algun cop al Mercat de Sant Antoni quan les parades exterior donaven per acabada la jornada de treball? Les de roba i parament de la llar, dilluns, dimecres, divendres i dissabte; les de llibres, diumenge. Heu seguit algun cop els carretons de fusta que vetllen la mercaderia com en un cofre enfilar les voreres com una caravana?

Com en els vells temps, els venedors del Mercat de Sant Antoni guarden els estris. En aquest cas, en uns magatzems en els carrers que envolten el mercat, als quals s’accedeix a través d’uns estrets passadissos invisibles de dia i coves il·luminades durant uns minuts al capvespre.

Els mercats de la Barcelona medieval van haver de trobar una solució semblant que va durar fins que van ser bandejats de les places durant el segle XIX per ocupar edificis moderns i centralitzats: l’esmentat Sant Antoni, ara remodelat i amb un subsòl ple d’història (muralla, baluard, camí romà...); el de Sant Josep o de la Boqueria, que aplega la història dels vells mercats medievals; Santa Caterina, que absorbeix l’activitat que des del Mercadal (avui plaça de l’Àngel) s’estengué nord enllà cap el Rec Comtal, entre els segles X i XIX; i el del Born, que de centre neuràlgic dels barris de Santa Maria del Mar i de la Ribera va esdevenir mercat central fins 1971, any en que va ser traslladat a Mercabarna.

Quatre mercats moderns que es reparteixen gairebé simètricament sobre l’entramat de la Ciutat Vella i que substitueixen els antics mercats dels segles X al XV, que foren places i places són encara avui. D’ells en parlarem en un proper capítol per posar a lloc no només l’activitat econòmica de la Barcelona naixent, sinó la seva estructura urbana.

Però abans parlarem d’on guardaven els estris els pagesos i comerciants ambulants dels vells mercats de les places del Blat, Nova, del Pi, Pla de la Boqueria, Sant Agustí Vell, Born i també els de les Voltes dels Encants.

[...]

*

Podeu continuar llegint aquesta història i moltes d'altres en el llibre

Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018)

El descobriment del carrer de les Cols a l'article de la

Cristina Savall a El Periódico del 14 d'agost de 2015

Un miratge sobre la Ciutadella: primera fotografia aèria?

Fotografia aèria sobre la Ciutadella, amb les marques

de la cistella del dirigible Ciudad de Barcelona

El 15 de març de 1996 La Vanguardia publicava en el suplement Vang la notícia de la troballa en els arxius del Ministeri de Defensa espanyol d’una fotografia aèria de la Ciutadella militar datada l’any 1853. L’historiador barceloní Jaume d’Andratx explicava a l’article que aquesta data situava la imatge com la primera fotografia aèria de la història, superant les que va fer Félix Nadar des d’un globus aerostàtic sobre la localitat francesa de Val de Bièvre, l’any 1858 (l’article diu 1867, però és un error), de les quals no se’n conserva cap. La primera de què es té notícia és la que James Wallace Black va fer l’any 1860 sobre la ciutat de Boston, als Estats Units.

En el relat, Jaume d’Andratx narra els principis de la navegació aerostàtica barcelonina, amb les aventures de François Arban a la plaça de toros de la Barceloneta (1847) i les vicissituds d'un inventor, l'industrial Práxedes Vilanova, i del seu fill, Francisco de Asís Vilanova, gran aficionat a la fotografia i protagonista de l'històric vol a bord del dirigible comandat pel militar francès, coronel Adolphe Theodore. El dirigible Ciudad de Barcelona alçava el vol el dia 28 de desembre de 1853 des del Torín de la Barceloneta, com es pot veure a les fotografies originals que publiquem en aquest apunt, procedents de l’Arxiu Militar de Melilla. Travessava la ciutat sota la gran expectació dels barcelonins, com relatava el Diario de Barcelona, fins aterrar en unes vinyes de Sant Genís dels Agudells, prop d’on antigament s’havia alçat el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron després de 50 minuts de vol.

 El dirigible sobrevolant la Ciutadella

 

 El dirigible sobre la Muralla de Mar

Segons explica Andratx, el dirigible estava tot ell construït amb tecnologia catalana. La tela estava teixida a Sabadell, a la fàbrica tèxtil d’Ignacio Riu. La cistella era una manufactura procedent de les Drassanes de Barcelona. I una de les grans novetats de l’enginy era que es tractava d’un dels primers dirigibles propulsat per un raig de vapor a pressió (una idea de don Práxedes) que generava una màquina alimentada amb aigua procedent dels aqüífers del balneari de Vichy Català, a Caldes de Malavella.

La història, però, té una segona part. L’historiador Jaume d’Andratx no existeix, tampoc els personatges relacionats amb aquesta fotografia ni el dirigible i les imatges són un muntatge. Tot plegat va ser obra del periodista Guillem Martínez i del fotògraf Martí Llorens a partir d'una proposta realitzada pel suplement cultural del diari barceloní La Vanguardia, que va dedicar un dels seus articles a la creació de falses notícies en els mitjans de comunicació i la seva condició de creadors de realitat. El mateix diari s’encarregava de desmentir la notícia i deixava en evidència la credulitat dels lectors que durant la lectura de les dues pàgines anterior havia assumit com a cert un relat ben travat i profusament documentat.

Fins aquí la cosa no hauria de tenir més transcendència si no fos perquè periòdicament la fotografia aèria de la Ciutadella reapareix amb tota la seva càrrega de versemblança. Internet, i sobretot les xarxes socials (Facebook en concret), s’encarrega de tornar a la vida els morts. Perquè Internet és això: un immens cementiri de notícies i informació que neix corrompuda i pul·lula com els zombis. Acceptem la bondat de la informació pel sol fet d’existir sense prendre-li el pols al mort per veure si és veritat que és viu. I sovint, el neòfit defensa a capa i espasa la seva troballa i no accepta cap comentari ni cap crítica.

La informació no és coneixement si no se la contrasta, si no es verifica amb una font fiable. Hi ha molta gent que dedica la seva vida i molt d’esforç a investigar perquè ens creguem al primer que passi. Això no treu que, gràcies a les possibilitats de recerca que ofereix Internet, una veritat defensada durant anys s’ensorri per una troballa fortuïta d’un aficionat. De fet, ciències com l’astronomia gaudeixen de fa temps de la col·laboració desinteressada de milers d’aficionats sense els quals no seria possible abastar l’espai infinit.

*

[Fonts]

La Vanguardia, suplement de cultura Vang, 15 de març de 1996

Martí Llorens, Narración y memoria

Enric H. March, “Les primeres fotografies”, Bereshit, 28 de gener de 2012

Maqueta de la Ciutadella que es va fer servir per manipular la imatge

Font: Fototeca d'Enciclopèdia Catalana

Biblioteques per dins [27]: bibliopiscines

Il·lustració finalista per al Salon du Livre de París 2014

Andrea de Santis

Submersió
Immersió
Subversió
Perversió
Diversió