Màgia en el monestir de Jonqueres

El monestir de Santa Maria de Jonqueres dibuixat per Francesc Soler el 1864

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

El monestir

El monestir de Santa Maria de Jonqueres va ser construït l’any 1293 i acollia una congregació de religioses, les Monges Comanadores de Sant Jaume, branca femenina conventual de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa, procedent de Sabadell i Terrassa. Estava tancat per la muralla medieval i el baluard que un cop enderrocat va donar espai a la plaça Nova de Jonqueres (avui Urquinaona), i situat entre la Riera de Sant Joan o Torrent de Jonqueres (ara Via Laietana) i el carrer dels Arcs de Jonqueres (actual carrer Jonqueres).

El monestir de Jonqueres i voltants en un fragment d'un plànol de 1855

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Quan es va construir el monestir, al seu voltant només hi havia horts, fabricants de moles de molí (el proper carrer de les Moles ho recorda) i els corrals dels carnissers, situats en aquest indret perquè el Portal de Jonqueres, anomenat també del Cabeçatge, va ser l’entrada del bestiars a la ciutat fins que el cobrament de tributs va ser traslladat, a finals del segle XVI, al Portal de Sant Daniel, dins de l’actual Parc de la Ciutadella. La Riera de Sant Joan menava fins a tocar de la plaça del Mercadal (plaça de l’Àngel), per desviar-se convertida en claveguera cap a l’actual carrer dels Assaonador fins a desguassar al Rec Comtal, amb el descriptiu nom de Merdançar.

Enderroc del convent de Jonqueres, el 1869

Lluís Rigalt. AHCB

L’espai que avui s’obre entre la Via Laietana i Jonqueres, davant d’una entitat bancària, havia estat l’hort del monestir fins que és convertit en plaça de Jonqueres, amb una esvelta palmera al mig procedent de l’hort, que va donar nom a un ball situat en aquest indret: La Palmera.

La plaça de Jonqueres amb la palmera de l'antic

hort del monestir, el 1874

Joan Martí. AFB

En els primera anys, l’hort tenia dos referents històrics. Un, el Palau Comtal Menor o de Valldaura, del segle IX, residència, segons la tradició, del comte Guifré el Pilós (865-897) i on al segle XIV es va obrir el carrer Comtal.

Finestra tapiada en un edifici d'origen medieval

del carrer de les Magdalenes, possibles

restes del palau de Valldaura.

Narcís Cuyàs (1908). AFCEC

Quan l’any 1860 les darreres restes van ser enderrocades, s’hi va descobrir un mosaic que representa una cursa de quadrigues que teòricament hauria tingut lloc al Circ Màxim de Roma. Datat en la primera meitat del segle IV, es conserva en el Museu d’Arqueologia de Catalunya i probablement va formar part d’una luxosa domus de Barcino. De 1908 és una fotografia de Narcís Cuyàs (Arxiu Fotogràfic del Centre excursionista de Catalunya) amb unes possibles restes del Palau Comtal Menor.

El mosaic del circ romà trobat en el Palau Comtal Menor

L’altre element era l’aqüeducte romà que des del segle I aC portava aigua d’un lloc proper al riu Besòs fins a Barcino per la porta del carrer del Bisbe, davant de la plaça Nova, on la reconstrucció de dos arcs projectats per l’arquitecte Adolf Florensa l’any 1958 ens indiquen el lloc exacte per on travessava les muralles. Dins la Casa de l’Ardiaca es poden veure els dos braços de l’aqüeducte i les restes de les dues muralles romanes. Segons la reconstrucció hipotètica, i com ho recordava l’antic carrer dels Arcs de Jonqueres, l’aqüeducte hauria de passar entre els actuals carrers d’Ortigosa i Sant Pere més Alt per anar a buscar l’interior de les illes de cases del carrer de les Magdalenes, en dues finques del qual es conserven quatre pilars de la conducció. Podeu seguir-ne el traçat aquí.

Vista aèria de part de la plaça de Jonqueres. A la dreta, el carrer de

Bilbao (primer tram construït de la Via Laietana). A l'esquerra,

el carrer dels Arcs de Jonqueres. Al fons, l'antiga Riera

de Sant Joan oberta per a la futura Via Laietana

Frederic Ballell, 1913. Arxiu Fotgràfic de Barcelona

La congregació es va dissoldre el 1810 i l'edifici es va convertir en hospital militar i mitjan segle XIX es va transformar en correccional per passar a ser, uns anys més tard, caserna militar. El 1867 passa a ser església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu, però el 1869 es enderrocat per raons urbanístiques.

El monestir de Santa Maria de Jonqueres quan era caserna i després hospital militar, vist
des de la plaça de Jonqueres (a la dreta el carrer de Jonqueres)

Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes

El temple i el claustre van ser traslladats a l'Eixample, l’any 1871, a l’actual església de la Concepció del carrer d’Aragó, i se li va afegir al conjunt el campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869 a l’actual plaça de Sant Miquel, darrere de l’Ajuntament.

Claustre de Santa Maria de Jonqueres

Dibuix de Josep Mosterin (c. 1830-1860)

La màgia

D’aquella illa d’espiritualitat no en queda aparentment res. Però, sense voler ferir susceptibilitats, farem màgia. Allà on va haver el monestir s’hi han alçat dos teatres, el Borràs, que continua en actiu, i el del Rei de la Màgia, que també era museu i ha estat tancat recentment. Potser haurà estat l’atzar, però l’altar ha estat canviat per un escenari i la màgia substitueix els misteris i els miracles. Els actors són uns altres, però tots fan de demiürgs. Construeixen personatges, invoquen un més enllà, creen del no-res, fan volar coloms, fan caure flames de foc sobre nostre, sacrifiquen el seu cos, converteixen l’aigua en vi, invoquen poders divins... i terrenals: ens tempten, ens fan creure el que no és.

Aquest teatre i museu estava regentat pels mateixos propietaris de la botiga El Rei de la Màgia del carrer de la Princesa, 11, establiment històric de la ciutat, fundat l’any 1881 pel mític mag Joaquim Partagàs (1848-1931), que va instal·lar a Barcelona l’únic teatre de l’il·lusionisme de l’Estat espanyol: el Saló Màgic, de la Rambla del Centre, 30.

Això és tot? Déu ha abandonat el temple i ens ha deixat en mans de pagans, endevins i mags? No. Déu habita el principal just a sobre del Teatre del Rei de la Màgia i paret per paret amb el Teatre Borràs, a l’Oratori de la Santa Faç.

La Santa Faç de Jesús o Verònica, com és coneguda popularment, és un vel de lli, venerat com a relíquia, que va servir, segons la tradició, per eixugar la cara sagnant de Jesús durant el Via Crucis. Venerada a Roma des del segle VIII, Bonifaci VIII la va traslladar al Vaticà el 1297. Posteriorment va passar a designar la dona que va eixugar la faç de Jesús mentre carregava la creu camí del Gòlgota: Verònica. L’etimologia del non prové del llatí vera, “verdadera”, i del grec llatinitzat εικόνα, “imatge”. És una akheiropoieta (en grec medieval, ἀχειροποίητα), és a dir, una icona feta sense les mans, creada miraculosament sense la intervenció humana. En aquest sentit, doncs, el terme també és aplicable a altres relíquies com el Sant Sudari de Torí, que reflecteix el cos sencer de Jesús, i el Sant Sudari d'Oviedo, que només en reprodueix el cap; teles totes elles que els creients suposen que haurien embolcallat el cadàver de Jesús durant l'enterrament. Per art de màgia (i de fe), el rostre i el cos de Jesús impresos sobre un material sensible.

Santa Faç pintada pel Greco entre 1586-1595

Museo del Prado

Expliquen a la Pía Unión de la Santa Faz –una congregació de dones devotes de la relíquia, amb seu al carrer de Llúria, 4–, que el propietari del principal del número 15 del carrer de Jonqueres era un devot de la Santa Faç. Un dia va decidir muntar a casa seva un oratori i va fer portar des de Roma una rèplica de l'original de la relíquia que es conserva a la Basílica de Sant Pere. De la Verònica se’n conserven quatre relíquies: a Roma, a la Catedral de Jaén, a la Basílica del Sacré Coeur de París i al Monestir de la Santa Faç d'Alacant. Aquesta multiplicitat es justifica argumentant que el llenç va ser doblegat després de fet servir, la qual cosa va permetre la quàdruple impressió.

Altar de l'Oratori de la Santa Faç

Foto: Xavi Soro (Crónicas de Thot)

Amb els anys, aquell home va acabar aplegant al seu oratori milers de fidels que compartien la seva veneració, i en morir va encarregar-ne la gestió a aquella congregació femenina. La capella –que té horaris de visita per pregar– ocupa el que antigament era el menjador de l’habitatge que, com hem dit, està situat sobre l'antic Teatre del Rei de la Màgia. Decorat amb les estacions que representen el camí que Jesús va fer amb la creu cap al Calvari, l'altar està presidit per la rèplica de la Santa Faç.

*

Nota:

Segons les darreres notícies que m'han fet arribar, sembla que l'oratori és tancat. Per tant, sense museu i teatre del Rei de la màgia (ara convertit en Sala Arts Teatre) i sense oratori de la Santa Faç, només ens queden els dos teatres com a element d'aquesta trilogia màgica del solar l'antic monestir de Jonqueres.

*

Aquesta història del Monestir de Jonqueres i molts altres relats de la història de Barcelona els podeu trobar en el llibre Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat (Viena Edicions, 2018), de venda a totes les llibreries

 

 

PechaKucha Night Barcelona

Divendres 28 de novembre de 2014 es va celebrar a l'edifici Disseny Hub Barcelona, ​​seu del Museu del Disseny de Barcelona, ​​la 21a edició del PechaKucha Night Barcelona, que tenia com a fil conductor el vers de JV Foix “M'exalta el nou, m'enamora el vell”.

En aquesta edició hi van participar experts en moda, tecnologia, història o tabús sexuals per mirar al futur sense treure la mirada del retrovisor. Els ponents van ser: Xavier Domènech (Arkham Comics), Laura Ginès, Daniel Julián (Pimpampum), Enric H. March, Patricia Parejo (GUS), Chema Peral, Laura Sangrà (Àrtic BTV), Eran Saracevic, Mario Torrecillas (PDA filmes), Olga Vallejo i Brigitte Vasallo.

Les sessions del PechaKucha tracten de generar punts de trobada interdisciplinaris, on camps com l'arquitectura, la sociologia, el disseny gràfic i de moda, la música, la fotografia, el disseny industrial, el cinema, la creació multimèdia, la publicitat, la antropologia, la medicina o la química ambiental tenen un espai d'interacció.

Morir a Barcelona, a El Món d'Ahir

“Morir a Barcelona. L’atracció morbosa de la mort,

a través de tres estampes barcelonines”

El Món d’Ahir, 4, 2017

La botiga més antiga de Barcelona

La cereria Subirà mentre va ser una botiga de teixits

Les botigues més antigues de Barcelona

Quan es parla de la botiga més antiga de Barcelona sempre surt el nom de la Cereria Subirà de la Baixada de la Llibreteria, que mostra un rètol en l’interior on es diu que va ser fundada l’any 1761. És cert que el comerç va obrir les portes en aquest any, però ho va fer en un local del carrer de l’Argenteria, i no es va instal·lar en la ubicació actual fins l’any 1909, ocupant l'antiga casa de teixits de Pau Despax. Però encara que prenguéssim aquella data com a referència, aquesta cereria no seria la botiga més antiga de la ciutat.

Al carrer Sant Pere més Baix hi ha la farmàcia Padrell (actualment, Fonoll), instal·lada en aquest indret poc després de 1714, quan Felip V destrueix part del barri de la Ribera per construir-hi la ciutadella militar. Abans d’aquest trasllat, la farmàcia Padrell tenia les portes obertes a la Ribera, prop de Santa Maria del Mar, des de 1561. És a dir, tant per l’any de fundació com per l’any de la instal·lació definitiva en el lloc actual, la farmàcia Padrell és el comerç i la botiga més antics de Barcelona. La decoració modernista actual és de 1894, obra de Joan Espinagosa.

La farmàcia Padrell del carrer Sant Pere més Baix,

fundada l'any 1561

Pel que fa al comerç en actiu més antic en el mateix lloc, tradicionalment ocupa el primer lloc un comerç també del segle XVIII, el restaurant de Can Culleretes, de 1786, al carrer d'en Quintana, entre Boqueria i Ferran. Però també en aquest cas n'hi ha un de més antic: el restaurant Can Ramonet, de 1753 o 1763, segons les fonts, amb entrada pels carrers de la Maquinista i la Sal de la Barceloneta, que va néixer com a taverna i per aquesta raó no se l'acostuma a tenir present.

Can Ramonet, entre 1950-1960. AMDCV

Després ja venen comerços fundats en el segle XIX, com l’Herbolari del Rei, de 1828, al carrer del Vidre (tancat a finals de 2021), el Restaurant 7 Portes, de 1836, al passeig d'Isabel II; o la Farmàcia Nadal, antiga Doctor Masó, de 1850, a la Rambla amb Bonsuccés.

Des del punt de vista gremial, les farmàcies i els herbolaris són els comerços que preserven millor l’aroma de l’antiguitat. Malgrat l’evolució, no són poques les farmàcies que conserven estris i mobiliari originals; però són els herbolaris, sobretot, els que han aconseguit que el temps s’hagi aturat entre les seves parets, els prestatges de fusta, els pots de vidre i les calaixeres. Tant pel que fa a l’estètica com al servei que ofereixen i que ens permet traslladar-nos segles enrere.

L'Herbolari del Rei (1828)

La relació entre apotecaris (els antics farmacèutics) i els herbolaris és molt directa. En les plantes tradicionals que s’han fet servir per guarir malalties s’hi ha descobert amb el temps els principis actius que la farmàcia moderna obté en els laboratoris per a la fabricació de medicaments. Els grans herbolaris del passat eren botànics i eren, per tant, coneixedors experts de les propietats de les plantes. L’especialització, però, va dur els apotecaris a separar-se no només dels herbolaris, sinó també d’altres oficis com la cereria, l’adrogueria o els confiters. A més, la medicina popular, amb remeieres, curanderos, xarlatans i frares (a l’Edat Mitjana als frares se’ls prohibí exercir la medicina), sempre ha buscat els seus propis espais fora dels àmbits acadèmics. Encara avui gaudeix de bona salut, i la Fira de Sant Ponç, patró dels herbolaris, que se celebra cada 11 de maig al carrer Hospital, n’és la mostra més viva i festiva.

Els Salvador (1626-1855), il·lustre família de naturalistes i apotecaris activa a la ciutat des del segle XVI, van tenir oberta la seva farmàcia del carrer Ample cantonada amb Fusteria, davant de la plaça de Sant Sebastià (avui ocupada per l’edifici de Correus) fins que el 1855 va tancar les portes després de la mort del darrer dels Salvador, Josep Salvador i Soler (1804-1855). Del llegat d’aquesta família se’n pot veure el gabinet d’història natural original, una de les col·leccions naturals i científiques més importants d’Europa i una de les poques que ha arribat gairebé íntegres fins als nostres dies, a l’exposició Salvadoriana: el gabinet de curiositats de Barcelona, instal·lada en el Jardí Botànic de Montjuïc.

Part del gabinet Salvador conservat en el

Museu de Ciències Naturals de Barcelona

El carrer dels Salvador, situat al Raval, prop del portal de Sant Antoni, fa honor a aquesta família en un lloc no gens gratuït, perquè va ser en aquest indret on aquests apotecaris tenien el jardí botànic que els subministrava les plantes necessàries per a molt dels remeis que elaboraven en la seva oficina. El Raval va ser durant molt de temps un espai situat als afores de la ciutat (d’aquí el seu nom), que va créixer als marges dels camins principals que menaven més enllà de la Rambla. Abans de la industrialització, va ser terra d’hortes, esglésies, monestirs i hospitals, i de jardins botànics cuidats dins dels claustres monacals.

Les ombres de l'Avinguda de la Llum

Els lavabos de l'Avinguda de la Llum

L’Avinguda de la Llum (1940-1990) és avui una relíquia urbana, que s'amaga sota terra fraccionada i modificada. Una part de l'avinguda s'ha reconvertit en una perfumeria, i l'altra, la que dóna a Balmes amb Bergara, està tancada; el cinema és ara una sala d'exposicions dels FGC, però fins el 2012 conservava l'entrada, la platea i la cambra del projector; els billars i els futbolins estan amagats rere una porta tapiada, igual que algunes de les botigues laterals que estaven al costat dels lavabos, baixant per l'accés de Balmes, a mà dreta.

La idea original era construir la Ciutat de la Llum, unes galeries comercials i lúdiques subterrànies (vegeu l'article "Galeries comercials de Barcelona, del segle XIX al XXI"), que havien d'anar des de la rambla de Catalunya fins a les places d'Urquinaona i Universitat, i la Gran Via, aprofitant les instal·lacions subterrànies de l'estació de Barcelona (plaça de Catalunya), inici i final dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que s'havia inaugurat amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

Projecte Ciutat de la Llum, de Jaume Sabaté (Arxiu J. Susany)

Al final aquella galeria comercial es va quedar en només 175 metres de passadís, on al llarg dels temps els negocis (hi va haver seixanta-cinc locals) van anar canviant, però en la memòria popular hi ha quedat el cinema, els billars, la taverna de Montroy-Pedro Masana, la Granja Royal, el Colmado Fortuny, la Bomboneria Cataluña, el local del dibuixant BON...

Va néixer com un espai brillant que contrastava amb la pobresa dels carrers. Però per molta llum que acompanyés el nom, ve al cap aquella imatge grisa de les parets i les columnes; els locals de maquinària de teixir, de màquines de cosir i d’escriure, de l’armeria Beristáin, de l’oficina de col·locació de noies per al servei domèstic... Amb els anys l’avinguda va agafar aspecte de cementiri (una de les botigues era de làpides); cinema, billars i lavabos eren les catacumbes on anar a buscar plaer sexual ràpid i anònim. Consigna de maletes, dutxes, bugaderia, perruqueria. Rodamóns. Les estacions antigues de tren tenien més aspecte de punt d’arribada que de sortida. La fi del món. I malgrat tot, ens envaeix un sentiment de nostàlgia (vegeu el llistat de botigues a Barcelofília).

També s'hi havien fet concerts, com el que anuncia aquest fulletó i que Augusto Algueró (el pare de l’Augusto que es va casar amb Carmen Sevilla) va oficiar l’any 1942 a l’Avinguda de la Llum amb l’Orquesta Bizarros. Un nom impagable, amb esperit de Reconquista, per una banda que alegrava l’aire de derrota de la primeríssima postguerra, i que il·lustra perfectament l’esperit de “modernitat” d’una galeria subterrània que esdevingué decadent en poc temps i decadent va morir, malgrat que és l'olor de les neules Pamper el que marca el registre de la nostra memòria.

Ara, bona part de l’avinguda està sota l'edifici del centre comercial El Triangle i les columnes decoren una perfumeria, ignorant els milers de cadàvers sentimentals que són amagats entre les seves pedres, inclosos els de l’antic cafè Zurich i el Bracafé, que ocupaven l'edifici que havia estat la cantina de l’estació quan els trens circulaven a l’aire lliure.

El Bracafé i el Zúrich (1964), amb l'entrada a l'Avinguda de la Llum

Que estranys que som! Alguns preferim el record de l’olor de ranci a la colònia perfumada; l’aire enrarit; aquells personatges ambigus, grisos i amb gavardina que semblen no venir d’enlloc ni anar enlloc. Potser tot tenia sentit, sota terra: era com l’espai tancat d’una novel·la. La identitat informe, irracional i marginal dels baixos fons que defensava Jean Genet. L’altra ciutat.

L'últim adéu al cinema de l'Avinguda de la Llum

El dia 1 de gener de 1943 va ser inaugurat el cinema Avenida de la Luz, el Palacio de la Risa, fa més de 70 anys, i va fer la darrera sessió el 22 de novembre de 1992, després de vuit anys de reconversió en sala X, projectant la pel·lícula El placer entre las nalgas. Fins el 2013, la sala del cinema va restar tancada en el vestíbul de l’entrada de Balmes i Bergara dels Ferrocarrils de la Generalitat.

El cinema Avenida de la Luz, el 1943, l'any de la inauguració

La platea, la pantalla, la cambra del projector, on Joan Kleber va fer de projeccionista durant 40 anys [lamentablement, el bon amic Joan ens va deixar el novembre del 2023, a l'edat de 98 anys], i d’altres dependències del cinema van guardar silenci, intactes, fins que l’espai va ser reformat com a sala d’exposicions del 150 aniversari del tren de Sarrià, amb el nom d'Espai de la Llum. Des d'aleshores, aquest espai és utilitzat periòdicament per a esdeveniments diversos.

Joan Kleber amb el projector, l'any 1960

D’aquell somni de Ciutat de la Llum que havia d’ocupar tot el subsòl de la plaça Catalunya, Pelayo, Bergara, rambla Catalunya, Fontanella i Gran Via entre passeig de Gràcia i Balmes ja només en queda una part de l’avinguda central no ocupada per la perfumeria Sephora, alguns locals laterals, els lavabos i la sala de billars i futbolins, tot tancat a l’esmentat vestíbul de Balmes i Bergara.

Mariano Fernández Pellicer (a dalt)

i José Vázquez de Novoa (a baix),

acomodadors del cinema de
l'Avinguda de la Llum, l'any 1973
(Font: Joan Kleber)

El record va agafant el color sèpia de les fotografies i recupera l’olor diverses acumulades durant anys, de menjar (molta gent recorda les neules del Pampers), del zotal dels lavabos i d'humanitat. Tanquem els ulls i sentim les caramboles i el soroll dels futbolins; ressonen les veus dels actors abans de traspassar la cortina de vellut d'accés a la platea.

Rètol de la sala de billars i futbolins de l'Avinguda de la Llum

© Bereshit - Enric H. March

Antic local de la Sigma i posteriorment de fotografia

© Carmen Secanella

La platea del cinema fins el 2012Fotomuntatge de © Paula Bruna

Des del 2013, sala d'exposicions

[+ Boles extres]

La asombrosa historia del cine Avenida (2012), de Paula Pruna
Cine Avenida de la Luz (2012), de Paula Pruna [vídeo]
Avinguda de la Llum (1940-1990), Barcelofília

[++ En el cinema i la música]

Bilbao (1978), de Bigas Luna [pel·lícula].
La rossa del bar (1986), de Ventura Pons pel·lícula].
Sinatra (1988), de Francesc Betriu [pel·lícula].
Avenida de la Luz (1998), de Loquillo y los Trogloditas [videoclip].
La virgen de la lujuria (2002), d'Arturo Ripstein [pel·lícula].
Cine Avenida de la Luz (2012), de SrtaGorra [documental amateur].

[++++ Publicacions]

Rafael Pradas. La Plaça de Catalunya i l'Avinguda de la Llum. Barcelona: FGC, 2009

Retrat de la desapareguda Avinguda de la Llum, un símbol, durant els anys 40 i 50, de la recuperació econòmica i anímica de la societat catalana en l’època de la postguerra.

"Matinal", de Julio Vivas. Catalunya vista desde el exterior.

Catálogo 30 ilustradores 1982.

Barcelona: Banco Exterior de España