Festes de Sant Roc de la plaça Nova

La cucanya de la plaça Nova (1913-1920), Brangulí

Arxiu Nacional de Catalunya

Ni les festes de la Mercè, que comencen a celebrar-se, amb anys de plenitud i anys de decadència, el 1868 (tot i que el predicament s'origina el 1687 per una plaga de llagostes), però que no esdevé una autèntica festa ciutadana fins 1902 amb un programa que pretén mostrar la diversitat folklòrica del país amb diverses expressions de la cultura popular, moltes de les quals havien desaparegut a la ciutat o estaven circumscrites a les processons del Corpus, autèntica font de l'expressió festiva popular: balls de bastons, diables, gegants, bestiari, castellers, sardanes, etc.

Ni les festes de Santa Eulàlia, una patrona d'origen hispanoromà i vida tortuosa inventada, que és un cas curiós de desdoblament hagiografia: un personatge que acaba sent-ne dos: l'original de Mèrida i la barcelonina, aquella que quan plou per la Mercè diuen que plora de pena per haver estat oblidada pels barcelonins.

Ni Santa Madrona, la més antiga i ignorada de les patrones de Barcelona, que va voler quedar-se a la ciutat camí de Marsella, on duien les seves relíquies, després que el vaixell que les transportava es posés a recer a la platja de Sant Bertran un dia de tempesta del segle X.

La Mercè fa de senyora de la ciutat mentre Eulàlia, més acostumada a patir, treu el nas a l'hivern, i la vella Madrona gaudeix d'un aplec a l'ermita de Montjuïc que no per petit és menys sentit.

Les festes de Sant Roc a la plaça Nova, la dècada de 1960

Autor: Suárez. Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova

La festa grossa de Barcelona de veritat (les de Gràcia són d'un altre poble) és la de Sant Roc a la plaça Nova del desaparegut barri de la Catedral, del qual en vam poder veure l'exposició que va acollir la Casa dels Entremesos i que durant el 2019 va presentar, com en els darrers anys, una nova exposició a la Casa dels Entremesos de la plaça de les Beates: "1938. El Barri de la Catedral sota les bombes. Les Festes de Sant Roc poc abans i poc després de la guerra", que també es va poder veure al Pati Llimona fins el gener de 2020, amb xerrada inclosa.

Primera fotografia dels gegants de la plaça Nova (1906)

Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova

Celebrat el 16 d'agost de forma ininterrompuda des de 1589, les festes de la Plaça Nova comencen dies abans amb el nan Cu-cut passejant dalt del ruc pels carrers que sobreviuen després de l'obertura de la Via Laietana i l'avinguda de la Catedral, i amb la instal·lació de la històrica cucanya. La festa s'allarga fins al dia 16, quan, entre moltes altres activitats centenàries, el Dimoni trucarà a Cal Bisbe durant el seguici de Sant Roc perquè no oblidem que les claus del Cel i l'Infern comparteixen clauer i, potser, forat del pany (vegeu el programa complet).

La festa homenatja sant Roc, qui, segons el llegendari barceloní, va caure malalt de pesta durant una visita a la ciutat i es va aixoplugar a les muralles romanes. Tothom el va menystenir, llevat del gos del forner del barri, que cada dia l’alimentava amb panets. Gràcies a això, es va recuperar i va reprendre el camí acompanyat de l’animaló. A sant Roc, també se li atribueix la protecció dels veïns del barri contra el brot de pesta que hi va haver a la ciutat el 1583, perquè no se'n va morir cap a conseqüència de l'epidèmia. D’aquí ve que la festa sigui un vot del poble que es renova cada any, durant la missa solemne de festa major a l’església del Pi, malgrat que l'esperit de la festa és laic.

El nan Cu-cut (1910)

Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova

És tan encomiable l'esforç i l'entusiasme del plaçanovins per mantenir viu Sant Roc com l'oblit dels barcelonins que passen per la plaça Nova ignorant que trepitgen el primer raval construït fora de la muralla romana: la Vila Nova dels Arcs, que creix al voltant de l'actual carrer d'en Ripoll i a redós de les restes de l'aqüeducte romà del qual es fan servir arcades i pilars com a mitgeres de les noves edificacions.

Programa 2025

Un fortí al Somorrostro

Pescadors a la platja del Somorrostro. Frederic Ballell, 1915

Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Buscant imatges i informació per al llibre Somorrostro: mirades literàries, que hem publicat amb l'Ajuntament de Barcelona, vaig topar diverses vegades amb la fotografia de la platja del Somorrostro que encapçala aquest apunt, realitzada per Frederic Ballell l’any 1915, i dipositada actualment a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Com que la fotografia no documenta el barri de barraques que anys més tard s’estendria per tota la platja, l’he desestimada per il·lustrar els fragments literaris que tenen aquest barri com a protagonista. A tocar del Somorrostro ja hi va haver les anomenades barraques de mar en els segles XVI i XVII, abans que l’indret adquirís aquest nom, i a mitjans del segle XIX es constituí com a barri de pescadors fins arribar a convertir-se en el barri de 1.400 barraques que va desaparèixer l’any 1966 en poques hores a cops de pic i pala, no per raons socials, sinó per evitar que Franco veiés, mentre presidia les maniobres navals que van tenir lloc en aquella data, aquell poblament que no s'adeia amb l'esperit triomfalista del règim.

Però a força de mirar la fotografia de Ballell, hi ha alguns detalls que criden l’atenció. El primer és la descripció que l’Arxiu Fotogràfic fa de la imatge: “Nens jugant a estirar l'arc a la platja del Somorrostro l'any 1915, una de les zones històricament més deprimides de la ciutat”. No cal fixar-s’hi gaire per adonar-se que els personatges no són nens jugant, sinó pescadors estirant l'art (no l'arc), un tipus de pesca, com s'indica a la següent fotografia, possiblement també de Ballell. Un error sense més importància.

D’altra banda, sí que crida molt més l’atenció i resulta interessant el terraplè de l’esquerra que serveix de suport i fonament a algunes de les construccions i fàbriques que s’estenen paral·leles a la línia de platja. La forma inclinada de la part baixa té tot l’aspecte d’una escarpa i està rematada per un cordó decorat per caps antropomòrfics. És l’estructura típica de la paret externa d’una fortificació.

Buscant documentació hem trobat una fotografia en un exemplar de la revista Barcelona Atracción, editada per la Societat d’Atracció de Forasters entre els anys 1908 i 1936. En aquesta imatge de 1936 es poden apreciar amb detall l’escarpa, el cordó i els caps; i a més, el peu de foto indica que es tracta de restes de l’antiga Ciutadella militar de Barcelona que, començada a construir l'1 de març de l’any 1716 després de la derrota de 1714 contra les tropes borbòniques, fou enderrocada entre els anys 1869 i 1878 i per construir-hi l’actual Parc de la Ciutadella.

Restes de la ciutadella a la platja del Somorrostro

Barcelona Atracción, 1936

L’afirmació sembla raonable, però caldria precisar-la. Els baluards de la Ciutadella, amb els seus contraforts, sobresortien poc més enllà dels actuals límits del parc. En el cas del Baluard de Don Felip, la part més extrema superava per poc l’actual passeig de Circumval·lació. Per tant, l’estructura perimetral de la fortalesa no podia arribar fins a la platja. Es podria pensar que formava part del Fortí de Don Carles, que estava unit a la Ciutadella per un llarg viaducte fortificat, arribava fins la platja i servia com a castell de guaita de la zona marítima.

Planta de la fortalesa de la Ciutadella, amb el fortí

de Don Carles a la vora de la platja

Arxiu Històric de Barcelona

Sobre aquest terraplè es construí la Secció Marítima de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, aprofitant el fortí com a pavelló, que estava unida al recinte de l’exposició del Parc de la Ciutadella també amb un pont com en el cas del fortí. Després de l'exposició el fortí va ser enderrocat i en aquell indret s'hi va construir l'Hospital d'Infecciosos (el llatzeret), que després esdevindria l'Hospital de Mar. Les restes del fortí a la foto de 1936 van quedar com a testimoni, amb la plaça de toros del Torín i la fàbrica de gas custodiant-lo a esquerra i a dreta respectivament.

Fragment d'un plànol de Barcelona (D. J. M. Serra, 1890. ICC),

amb el pont que uneix el Parc de la Ciutadella amb la Secció

Marítima de l'Exposició Universal de 1888,

a la zona on hagué el Fortí de Don Carles

Però encara es pot precisar més l'origen i l'ús del terraplè. Si ens fixem en el plànol superior, de 1890, el Fortí de Don Carles està molt separat de la costa i no encaixa amb les fotografies, on la construcció és sobre la sorra de la platja.

La solució la trobem en plànol topogràfic geomètric realitzat per Miquel Garriga i Roca l'any 1862, o en el de 1885, que veiem a dalt. Aquí es pot veure i llegir perfectament que la fortificació pertany a una bateria defensiva de tot el conjunt, Ciutadella Militar i Fortí de Don Carles: la bateria del Príncipe Alfonso. L'última relíquia supervivent d'aquelles construccions militars. D’aquella fortalesa, que com el Castell de Montjuïc havia servit per controlar la ciutat rebel en lloc de defensar-la, havien sobreviscut dins la Ciutadella el Palau del Governador, convertit en institut d'ensenyament secundari; l'Arsenal, ara seu del Parlament de Catalunya; i la capella castrense, que es resisteix a abandonar aquest món que no és el seu. Edificacions que s'alcen impertèrrites sense saber que els bustos antropomòrfics del fortí romanien castigats sobre la sorra, d’esquena a la ciutat, veient com les barraques del Somorrostro els privaven de la vista del mar, esperançades quan la marina de Franco va desembarcar sobre la platja fins que la piqueta les va convertir en engrunes i els donà el descans etern.

*

Agraïments:

En la recerca documental i planimètrica hi han participat Francisco Arauz i Alfred Puig, als quals agraïm la seva col·laboració com en tantes d'altres ocasions.

Barcelona, metròpoli colonial

Sàhara i el Magrib colonial

Barcelona, metròpoli colonial

El dia 10 de juny de 2016 el Museu de les Cultures del Món del carrer de Montcada inaugurava l’exposició “Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial”. Comissariada per Andrés Antebi (antropòleg, documentalista i un dels fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana), Pablo González Morandi (antropòleg), Alberto López Bargados (professor d'Antropologia Social a la Universitat de Barcelona) i Eloy Martín Corrales (historiador), mostrava la relació entre Barcelona i la Guinea Espanyola i ens permetia recuperar el passat colonial de la ciutat més enllà de la imatge, sovint aliena a la història barcelonina i associada a les oligarquies industrials espanyoles. Tot el contrari, la Ciutat Comtal es va enriquir espoliant les riqueses colonials africanes i nosaltres ho celebràvem inconscientment col·leccionant cromos, menjant pa amb xocolata i redimint la culpa fent almoina al Domund.

Fent memòria del passat colonial

Quan viatjar i l’accés a la informació no eren tan assequibles com ara, el coneixement del món ens arribava oralment, o a través del cinema i la lectura. En tot cas, la percepció de la realitat sempre té molt de subjectiu i la imaginació, sovint programada institucionalment, juga un paper fonamental en el constructe social i cultural. Aquesta és la raó per la qual la llegenda i la història a vegades es confonem en l’imaginari col·lectiu.

La infantesa de les generacions formades amb la lectura de tebeos han estat també viatgeres i aventureres a través de les narracions de les històries gràfiques i de les pàgines dels atles. La imaginació buscava el desconegut i les terres exòtiques més allà de les fronteres conegudes, de la mateixa manera que al carrer ens aventuraven als límits prohibits del barri: el finis terrae dels mapes antics.

Una font de coneixement ha estat per a molts nens els segells de correus. Les imatges i els noms dels països ens parlaven de terres llunyanes, com les etiquetes d’hotels de les velles maletes de viatge, i en molts casos de països que havien deixat d’existir durant la transformació que Europa havia patit en el període d’entreguerres. Alguns tornarien després de la caiguda del mur, però Bòsnia, Sèrbia, Ruhr, Sarre o Candia tenien ressons imperials i colonials.

Durant els anys 60 vam assistir a la desaparició de l’imaginari colonial espanyol. Els sons dels tambors ens arribaven de llocs com Río Muni (Mbini), Fernando Poo (Bioko), Elobey, Annobon i Corisco (Mandyi), unificats a partir de 1926 sota el nom de Guinea Espanyola; i Río de Oro, Ifni, Cabo Juby, unificats amb el nom d’Àfrica Occidental Espanyola i més tard Sàhara Espanyol. Més llunyà quedava el Protectorat del Marroc, que aplegava ciutats importants com Tànger, Tetuan o Xauen, a les regions de Yebala, Villa Bens (Tarfaya) i el Rif. Del Rif en coneixíem, sobretot, el Desastre d’Annual, la batalla on Abd el-Krim (Abd al-Karim) va ridiculitzar l’exèrcit espanyol i va aconseguir crear la República del Rif, de vida efímera (1923-1926).

El Sàhara Espanyol, que en el nostre imaginari ens porta a històries de la mili, va ser entregat al Marroc i Mauritània el 27 de febrer de 1976, després de la Marxa verda (1975), composta de 300.000 colons i 25.000 soldats marroquins, que va acabar malmetent els drets dels sahrauís (berbers) a la independència.

El Protectorat va ser entregat al Marroc l’any 1956, i d’aquella colònia en queden les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla (el Marroc les continua reclamant) i, repartits per la costa, els enclavaments de Perejil, Peñón de Vélez de la Gomera, Islas Alhucemas i Islas Chafarinas. Les illes Canàries també són territorialment africanes, però el aborígens canaris (els anomenats guanxes, de probable origen berber) van ser gairebé exterminats i els pocs que van quedar es van difuminar entre la població colona. Malgrat tot, el MPAIAC (Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario), creat per Antonio Cubillo el 1964, va reivindicar les arrels guanxes i africanes de les illes i la independència a través de la lluita armada amb les Fuerzas Armadas Guanches (FAG), fins que l’organització es va dissoldre el 1979.

Centre d'Ikunde de l'Ajuntament de Barcelona

© Zoològic de Barcelona

Guinea Equatorial

Pel que fa a Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobón i Corisco, la colònia va ser possessió espanyola entre 1885 i 1968. Va ser unificada el 1926, i el 1959, convertida en la Guinea Espanyola, Fernando Poo i Río Muni (riu Mbini, batejat com a “Benito” pels colonitzadors) van adquirir l’estatus de províncies espanyoles d’Ultramar. I va ser en aquell 1959 que l'Ajuntament de Barcelona (amb el finançament del Zoològic, Parcs i Jardins i el Museu Etnològic, aleshores dirigit per August Panyella) muntava a Ikunde un Centre d'Experimentació i Adaptació Animal, que va proveir d'animals el zoològic de Barcelona i el més famós dels quals va ser Copito de Nieve. En llengua fang (ètnia que comparteix el territori guineà amb els bubi) el nom original era Nfumu Ngui ("goril·la blanc"), i Jordi Sabater (primatòleg i conservador ded centre, a qui uns caçadors van vendre l'animal, l’any 1966) el va anomenar Floquet de Neu. Inicialment presentat a Tele/eXpres com a Blancaneus, va fer fortuna el nom de Sabater quan la revista National Geographic el va treure en portada el març del 1967 amb el nom Snowflake.

Carnet d'identitat original del Floquet de Neu

Un blanc entre negres, el Floquet de Neu es va convertir en la icona de la Barcelona del tardofranquisme. Afectat per un càncer, l'any 2003, un 24 de novembre, li era practicada l'eutanàsia per evitar-li el patiment.

Porcioles rep el Floquet de Neu a Barcelona

Foto: Pérez de Rozas (1967)

Però aquesta no va ser l’única relació de Barcelona amb la colònia guineana. Des del segle XIX, els territoris guineans s’havien convertit en subministradors d’esclaus que nodrien la industria espanyola a Amèrica, sobretot a l’estrella de la Corona, Cuba, gran productora i exportadora de canya de sucre, especialment en forma de rom: moltes empreses dedicades a aquest licor, ara multinacionals, duen cognoms catalans com Bacardí, Brugal o Barceló. El rom cremat i les havaneres que ens transporten melangiosament a les llegendàries Antilles són fruit de la suor d’esclaus guineans. Cuba, conjuntament amb Puerto Rico, Filipines i Guam, es van perdre després de la Guerra de Cuba, el 1898, i un any després Espanya va vendre a l'Imperi alemany els arxipèlags de les Marianes, Palau i les Carolines, al Pacífic.

Publicitat de la Compañía Anónima de Productos Africanos

A finals del segle XIX, però, Río Muni, Fernando Poo, Elobey, Annobon i Corisco es van convertir també en centres productors de cacau, cafè i fustes nobles, principalment, i van ser també empreses barcelonines les que es van aprofitar de les colònies: la fàbrica serradora de la Compañía Nacional de Colonización Africana (ALENA), on arribaven els grans troncs d'ocumé per a la fabricació de contraplacats des de les concessions que tenia a Guinea; Cafés y Maderas de Guinea SA (CAMASA); o la Compañía Anónima de Productos Africanos (CAPA). I entre els empresaris amb nom, el pare de Fèlix Millet (espoliador del Palau de la Música), que va enviar el fill a fer-se la pell dura a les plantacions africanes, propietat de la Compañía Agrícola Industrial de Fernando Poo, que el pare presidia. La hisenda més gran de l'illa, productota de cafè i cacau, es deia, per a més glòria, Montserrat.

Mentrestant, els missioners claretians de Vic s’encarregaven de les tasques d’evangelització de les poblacions autòctones alhora que es convertien en els primers exploradors i colons que desenvolupen l’acció extractiva de les riqueses de Guinea. La religió exercia un fort paper aculturitzador, malgrat que el missioners van fixar la literatura i la gramàtica de les llengües locals i, en certa manera, es van convertir en notàris d'investigacions antropològiques i han conservat un valuós fons fotogràfic que testimonia el procés colonitzador.

Xocolata Batanga

Però les empreses més populars van ser les que explotaven les plantacions de cacau per a la producció de xocolata o derivats, com Batanga (que va editar l’àlbum de cromos A través de África), Amatller i Cola-Cao. Totes elles feien servir la imatge paternalista del negret al servei del consum de l’home blanc, com queda ben reflectit a la cançó “Yo soy aquel negrito del África tropical que cultivando cantaba la canción del Cola-Cao”.

“Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial” ens permet mirar enrere i analitzar amb mirada crítica el nostre passat. Un acte de contrició que no demana necessàriament penitència però que sí ens fa conscients i ens permet enriquir qualsevol discurs. No n’hi ha prou amb demanar la retirada de l’estàtua de López y López, marquès de Comillas, fundador de la Compañía Transatlántica a la Cuba colonial (1850), de la Compañía General de Tabacos de Filipinas (1881) i cofundador i primer president del Banco Hispano Colonial (1876). Cal contextualitzar la història i entendre que som fills del passat, amb tots els seus encerts i errors, i que ser-ne conscients ens ajudarà a no repetir-los. Amb el pic com a argument ens caldria enderrocar tot el modernisme, per posar un exemple; amb la pala acabarem desenterrant el passat enderrocat amb un lament. Només l’esperit crític, l’acte de contrició de la raó, ens salva.

Colònies espanyoles a l'Àfrica

Sàhara i el Magrib

Possessions espanyoles actuals

Guinea Equatorial i Fernando Poo

Barcino i la plaça de Sant Miquel

L'església de Sant Miquel en el seu emplaçament original, l'any 1868,

poc abans de ser enderrocada i la portalada traslladada a l'església

de la Mercè. A l'esquerra, l'edifici de l'Ajuntament

Museu Nacional d'Art de Catalunya

Foto: Joan Martí

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, després que s'ensorrés, el 8 de maig de 1145 (com consta a les Rúbriques de Bruniquer) la basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer. El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.

A dalt, fragment del mosaic de les termes de Sant Miquel

(Museu Arqueològic de Catalunya)
A baix, gravat de P. P. Moles (1765)
amb la reconstrucció hipotètica

Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni (Barcino, 97 – ?) va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.

Inscripció que esmenta la donació de les termes a Barcino

Museu Arqueològic de Catalunya

Foto: Sebastià Giralt

Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968, en què hi va participar entre d'altres la doctora Francisca Pallarès, es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. També va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.

Detall de les escales que baixen a l'àrea calefactada del

balneum de la domus de la plaça de Sant Miquel

Fotografia: Maria Raya i Bea Miró (MUHBA)

Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Barcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.

COL[ONIA] · IVL[IA] · AVG[VSTA] · FAV[ENTIA] · PAT[ERNA]

BARCIN[O]

IIIIIII VIRI · AVGUSTAL [I]

Museu d'Història de Barcelona

Pel que fa a l'església, sobre la porta lateral romànica se n'hi va afegir, el segle XVI, una altra, obra de René Ducloux d'estil gòtic tardà, però amb elements clarament renaixentistes, com les pilastres dels brancals, decorades amb grotescs.  Al timpà hi ha l'arcàngel Sant Miquel i als costats els arcàngels Rafael i Gabriel. Les imatges originals van ser destruïdes el 1936 i refetes acabada la guerra. L'única resta coneguda de l'edifici romànic (de finals del segle XII o principis del XIII) era una portalada amb dues columnes i capitells de tradició coríntia que va aparèixer, tapiada, en l'enderroc del 1868: llavors se'n van fer fotografies, però va ser destruïda.

Quarteró 8 de Miquel Garriga i Roca (1856-1862), amb la localització

de l'església de Sant Miquel i la plaça, al costat de l'Ajuntament

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Reg. 11458)

El 1835 va perdre la categoria d'església parroquial i va passar a ser capella particular de l'Ajuntament de Barcelona, el qual en decretà finalment l'enderrocament, que va tenir lloc l'any 1869 per poder ampliar les dependències de l'Ajuntament. Aquesta ampliació es va rematar durant l'època Porcioles amb l'enderroc l'illa de cases situada entre els carrers Pas de l'Ensenyança, Font de Sant Miquel, del Mico i la plaça de Sant Miquel, per bastir, entre 1962 i 1969 l'horrible edifici de dotze plantes conegut amb el nom de Novíssim i rebaixat a vuit entre els anys 2000-2001.

La portalada gòtico-renaixentista es va desmuntar i va ser traslladada a l'església de la Mercè, al carrer Ample, on ara fa de portada del transsepte i encara s'hi poden veure el números amb què es van marcar les pedres per a ser traslladades. El campanar també es va desmuntar i, amb afegits, es va col·locar al costat de l'actual parròquia de la Concepció, al carrer d'Aragó, antiga església del monestir de Jonqueres, traslladada des del seu lloc original el 1879.

Façana de l'església de Sant Miquel

Dibuix d'Eduard Gràcia (AHCB)

Un altre dels elements que va ser salvat de l'església de Sant Miquel és un capitell bizantí procedent de l’església de Sant Polyeuktos (524) de Constaltinople, la més gran abans de la construcció de Santa Sofia. El temple va ser construïda durant el regnat de Justí I (450-527) per ordre de Anicia Juliana (462-528), filla de l'emperador romà d'Occident, Anici Olibri (472), com a símbol del poder imperial.

Va restar dempeus fins el segle XI, moment a partir del qual els seus elements més significatius es van disseminar per la Mediterrània i van
ser aprofitats en altres construccions, com per exemple en les esglésies de Sant Joan i Sant Pau de Venècia.

El capitell bizantí de Sant Miquel

transformat en pila baptismal

Autor desconegut (AFB)

Sobre l'arribada del capitell a Barcelona hi ha dues versions. Una d'elles, d'origen llegendari, diu que la van dur els almogàvers, però és sabut que aquesta companyia catalanoaragonesa de mercenaris no va saquejar Constantinoble. Sí que ho van fer, però, els venecians. La segona hipòtesi, precisament, la més plausible explica que el capitell podia haver arribar des de Sicília, conquerida pels catalans l’any 1282. L’illa hauria pogut ser una via de penetració de l’espoli sistemàtic de restes arqueològiques per part dels venecians. El misteri, però, encara perviu i res no s’ha pogut demostrar.

El capitell va romandre a l’església de Sant Miquel fins la revolució de 1868, quan va ser enderrocada, i acompanyat de la porta i d'altres peces va anar a parar a la Junta d’Obres de l’església de la Mercè.

A l’església de la Mercè va servir, després de buidat, com a pica baptismal fins els fets del dia 19 de juliol de 1936, moment en què fou rescatat per la Comissaria General de Museus Arqueològics de Catalunya (creada el 21 de juliol) i es conserva en el Museu d'Arqueologia de Catalunya.

*

Bibliografia

Pallarés, Francisca. "Las excavaciones de la plaza de San Miguel y la topografía romana de Barcino", Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, XIII, 1969. Ajuntament de Barcelona - Museu d'Història de la Ciutat, p. 5-42.

Miró i Alaix, Carme. "Els balnea de les domus de Barcino", QUARHIS, 7 (2011), p. 68-83.

Les carasses: els caps parlants de Barcelona

Carasses de Barcelona

Les carasses: moros i meuques

Carasses a les esglésies

Les carasses o caps parlants eren autòmats que representaven el cap tallat d'un sarraí que movia els ulls i la boca. Les carasses estaven situades sota els orgues d'algunes esglésies i eren accionats pels organistes. La tradició només funcionava un sol dia a l'any, sempre dins el cicle nadalenc. Com explica Xavier Cordomí, els estudiosos, però, no es posen d'acord en el dia exacte. Segons Joan Basegoda i Nonell era el dia dels Sants Innocents, Aureli Capmany ho situa a la nit de Nadal abans de la missa del Gall, Joan Amades diu que era el dia de cap d'any, i d'altres autors apunten el dia de Sant Esteve. És molt possible, però, que cada població i cada parròquia la fes funcionar en diades diferents.

La carassa de la catedral de Barcelona (1914)

Fons fotogràfic Josep Salvany

Biblioteca de Catalunya

La carassa de la catedral

de Barcelona

La Rondalla del Dijous, vol. I,

n. 15, 1924, p. 243

Les carasses tenien dues funcions. Una, la d'espantar la canalla i alliçonar-la: l'amenaça que vindrà el moro Mussa ha perviscut a Barcelona i altres indrets de parla catalana fins avui.  L'altra, més festiva, regalar als nens llaminadures i castanyes que el moro escopia per la boca. Aquest costum, ben arrelat a tot Catalunya, va ser prohibit per les autoritats eclesiàstiques perquè la cridòria i el to festiu no era propi d'una església. Aquest va ser el darrer espectacle profà foragitat dels temples, com ho havien estat els misteris i les representacions teatrals d'arrel pagana com el Cant de la Sibil·la, actualment recuperat. Avui els arguments serien que es tractava d'una representació políticament incorrecte.

La carassa de Sant Just i Pastor

Arxiu Parroquial

Malgrat tot, encara es conserven dues d'aquestes carasses. La de la catedral, del segle XVI, que es pot veure al costat esquerre de la galeria que hi ha sobre la portalada principal, i la carassa de la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, que es pot contemplar a l’Arxiu Parroquial. Hi ha constància dues carasses més a Barcelona.

Carassa penjant de l'orgue de

Santa Maria del Mar

Carassa de Santa Maria del Mar

La Rondalla del Dijous, vol. I,

n. 15, 1924, p. 245

La de Santa Maria del Mar es va cremar durant la Guerra Civil. De la que se suposa que hi havia a l'església del desaparegut Palau Reial Menor, al carrer d'Ataülf, només en queda un dibuix de 1926, sense més documentació.

Carassa de l'església del

Palau Reial Menor

La Rondalla del Dijous, vol. I,

n. 15, 1924, p. 249

L’any 1988 la Coordinadora de Gegants i Bestiari de Ciutat Vella va recuperar novament la imatge d’una carassa, obra del mestre imatger Manel Casserras i Boix, que la va fer inspirant-se en la de la catedral. La figura es deixa veure únicament els caps de setmana de desembre, abans de Nadal, a la Fira de Santa Llúcia. Es passeja entre les parades i fa un tomb per les places i carrers del voltant de la catedral llançant caramels per la boca als nens i nenes que l’esperen. Cada dia que surt l’arrossega una colla diferent de la Ciutat Vella, que la fa ballar al so de gralles i tabals. La Carassa de Barcelona es pot veure en exposició permanent a la sala dels Gegants Històrics de la Casa dels Entremesos de la Ciutat Vella, situada en el número 2 del carrer de les Beates.

La Carassa de Barcelona a la

Casa dels Entremesos

Carasses urbanes de pedra

Pel que fa a les populars carasses que trobem en algunes cantonades dels carrers de Ciutat Vella hi ha molt a dir. Són escultures de pedra que representen el cap d'un personatge, com les que hi ha al carrer de Mirallers amb Vigatans; al de les Mosques amb Flassaders (el Papamosques); la Caterina del carrer Mestres Casals i Martorell (antic carrer de la Claveguera), preservada temporalment en el Museu d'Història de Barcelona perquè es va enderrocar l'edifici; o la del carrer de les Panses.

Carassa del carrer dels Mirallers

Foto Xavier Cavallé

Carassa del carrer de les Mosques

Carassa del carrer dels Mestres Casals i

Martorell, antic carrer de la Claveguera

Tradicionalment s'ha dit que servien per assenyalar bordells, així ho fa per exemple Joan Amades. Però aquesta afirmació, sense negar que en algun cas pugui ser cert, té molt de llegenda com tants altres misteris de la ciutat que si ho són és perquè no hi ha cap explicació prou documentada. És cert que per evitar confusions, els prostíbuls s'assenyalaven amb un distintiu a la façana, com per exemple, rams de branques d'arbust, i d'aquest "ram", diuen també sense poder-ho documentar, que vindria la paraula "ramera" per referir-se a les prostitutes. No fa gaires anys encara hi havia cases de cites a Barcelona a l'entrada de les quals hi penjava un fanal vermell, un dels distintius clàssics per advertir de la presència d'aquesta mena de locals.


El cap parlant del Quixot

Capítulo LXII

Que trata de la aventura de la cabeza encantada,

con otras niñerías que no pueden dejar de contarse

Les aventures del Quijote i el cap parlant de Barcelona en el

4t centenari de la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616)

i altres històries de caps i carasses

"[...] archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única" són paraules que Cervantes posa en boca de don Quijote, i que si bé reflecteixen l'estima de Cervantes per Barcelona, acaben convertides en ironia després de la visita del bon cavaller a la ciutat.

Arribats don Quijote i Sancho a Barcelona, s’hostatgen en el palauet de don Antonio Moreno, en algun indret entre el Born, Montcada i el carrer Ample, aleshores la zona noble de Barcelon. Don Antonio és amic de Roque Guinart, que havia acompanyat els dos protagonistes fins el Portal de Mar. Avisat de les desventures del de la Mancha, el ric cavaller barceloní, amic “de holgarse a lo honesto y afable”, decideix burlar-se de don Quijote perquè “no son burlas las que duelen, ni hay pasatiempos que valgan si son con daño de tercero". Després d’un sopar i d'un ball li mostrarà els misteris del cap parlant de Barcelona, com aquells que al costat de fantasmagories i fenòmens van meravellar els nostres avantpassats, durant el segle XIX i principis del XX, en teatres i barraques de fira, com ho il·lustra la portada de 1926 de la revista Virolet.

[...] Levantados los manteles, y tomando don Antonio por la mano a don Quijote, se entró con él en un apartado aposento, en el cual no había otra cosa de adorno que una mesa, al parecer de jaspe, que sobre un pie de lo mesmo se sostenía, sobre la cual estaba puesta, al modo de las cabezas de los emperadores romanos, de los pechos arriba, una que semejaba ser de bronce. Paseóse don Antonio con don Quijote por todo el aposento, rodeando muchas veces la mesa, después de lo cual dijo:

— Agora, señor don Quijote, que estoy enterado que no nos oye y escucha alguno, y está cerrada la puerta, quiero contar a vuestra merced una de las más raras aventuras, o, por mejor decir, novedades que imaginarse pueden, con condición que lo que a vuestra merced dijere lo ha de depositar en los últimos retretes del secreto.

[…] Suspenso estaba don Quijote, esperando en qué habían de parar tantas prevenciones. En esto, tomándole la mano don Antonio, se la paseó por la cabeza de bronce y por toda la mesa, y por el pie de jaspe sobre que se sostenía, y luego dijo:

— Esta cabeza, señor don Quijote, ha sido hecha y fabricada por uno de los mayores encantadores y hechiceros que ha tenido el mundo, que creo era polaco de nación y dicípulo del famoso Escotillo, de quien tantas maravillas se cuentan; el cual estuvo aquí en mi casa, y por precio de mil escudos que le di, labró esta cabeza, que tiene propiedad y virtud de responder a cuantas cosas al oído le preguntaren. Guardó rumbos, pintó carácteres, observó astros, miró puntos, y, finalmente, la sacó con la perfeción que veremos mañana, porque los viernes está muda, y hoy, que lo es, nos ha de hacer esperar hasta mañana. En este tiempo podrá vuestra merced prevenirse de lo que querrá preguntar, que por esperiencia sé que dice verdad en cuanto responde.

Admirado quedó don Quijote de la virtud y propiedad de la cabeza, y estuvo por no creer a don Antonio; pero, por ver cuán poco tiempo había para hacer la experiencia, no quiso decirle otra cosa sino que le agradecía el haberle descubierto tan gran secreto. Salieron del aposento, cerró la puerta don Antonio con llave, y fuéronse a la sala, donde los demás caballeros estaban. En este tiempo les había contado Sancho muchas de las aventuras y sucesos que a su amo habían acontecido.

[...] Otro día le pareció a don Antonio ser bien hacer la experiencia de la cabeza encantada, y con don Quijote, Sancho y otros dos amigos, con las dos señoras que habían molido a don Quijote en el baile, que aquella propia noche se habían quedado con la mujer de don Antonio, se encerró en la estancia donde estaba la cabeza. Contóles la propiedad que tenía, encargóles el secreto y díjoles que aquél era el primero día donde se había de probar la virtud de la tal cabeza encantada; y si no eran los dos amigos de don Antonio, ninguna otra persona sabía el busilis del encanto, y aun si don Antonio no se le hubiera descubierto primero a sus amigos, también ellos cayeran en la admiración en que los demás cayeron, sin ser posible otra cosa: con tal traza y tal orden estaba fabricada.

[...] Con esto se acabaron las preguntas y las respuestas, pero no se acabó la admiración en que todos quedaron, excepto los dos amigos de don Antonio, que el caso sabían. El cual quiso Cide Hamete Benengeli declarar luego, por no tener suspenso al mundo, creyendo que algún hechicero y extraordinario misterio en la tal cabeza se encerraba; y así, dice que don Antonio Moreno, a imitación de otra cabeza que vio en Madrid, fabricada por un estampero, hizo ésta en su casa, para entretenerse y suspender a los ignorantes; y la fábrica era de esta suerte: la tabla de la mesa era de palo, pintada y barnizada como jaspe, y el pie sobre que se sostenía era de lo mesmo, con cuatro garras de águila que dél salían, para mayor firmeza del peso. La cabeza, que parecía medalla y figura de emperador romano, y de color de bronce, estaba toda hueca, y ni más ni menos la tabla de la mesa, en que se encajaba tan justamente, que ninguna señal de juntura se parecía. El pie de la tabla era ansimesmo hueco, que respondía a la garganta y pechos de la cabeza, y todo esto venía a responder a otro aposento que debajo de la estancia de la cabeza estaba. Por todo este hueco de pie, mesa, garganta y pechos de la medalla y figura referida se encaminaba un cañón de hoja de lata, muy justo, que de nadie podía ser visto. En el aposento de abajo correspondiente al de arriba se ponía el que había de responder, pegada la boca con el mesmo cañón, de modo que, a modo de cerbatana, iba la voz de arriba abajo y de abajo arriba, en palabras articuladas y claras; y de esta manera no era posible conocer el embuste.”

Segunda parte del ingenioso caballero
don Quijote de la Mancha (1615),

Miguel de Cervantes, cap. LXII

François Joullain (s. XVIII)

*

La reproducció de la portada de Virolet, del 26 de juny de 1926, ha estat cedida per Jordi Artigas.