Anècdotes de Barcelona: personatges que van viure als marges

La casualitat (o no) ha volgut que coincidissin aquest mes d'octubre a les llibreries dues obres de contingut ben diferent (o no) editades casualment (o no) per la mateixa editorial: Comanegra.

Anectotario de Barcelona, escrit per Roser Messa –amiga i companya d'inquietuds barcelonines–  i il·lustrat per Pep Brocal, i El barret prodigiós i la barraca de monstres, de Pere Calders i il·lustrat per Pep Boatella, són dos llibres que criden l'atenció d'aquest blog que tant d'interès té en els fenòmens relacionats amb la cultura i l'oci populars del segle XIX i principis del XX. Però a la vegada, també són especialment atractius per l'edició. Tots dos presenten una acurada estètica amb la qual, a banda de la bondat indiscutible dels textos, els il·lustradors ens transporten al món de la imatge, no com a suport de les històries, sinó com una manera més de caure en el relat i ser transportats a aquells temps en què contes, auques i romanços captivaven per igual adults i infants.

El Palacio de las Ejecuciones de Nicomedes

Méndez, per Pep Brocal

De l'Anecdotario de Barcelona només cal fer un repàs al sumari per no deixar el llibre fins arribar al final i recrear-se una i altra vegada en la narració i la imatge que se'ns va escapar de la cultura oficial i que escriptores com la Roser es preocupen per recuperar i meravellar-nos amb aquell món estrany que sembla tret de la imaginació.

Des de la fundació mitològica de Barcelona i el seu estimat Hermes, Roser Messa ens porta a visitar històries i misteris recorren, entre d'altres, els cultes pagans de la basílica dels Sants Just i Pastor; la col·lecció d'animals exòtics del Palau Reial Menor; el gabinet de ciències naturals i curiositats de la família Salvador; el teatre anatòmic de l'Acadèmia de Medicina; la revolta del Torín i els espectacles circenses que s'hi van representar; les places de toros; les execucions que el botxí de Barcelona va voler convertir en espectacle; el museu de les bèsties de la plaça Reial; la inquietant fàbrica de nines que avui acull, entre d'altres locals, l'editorial que publica el llibre; el Raval dels museus anatòmics, la prostitució, les tavernes i els locals de music hall; personatges sinistres, museus de cera, titelles, trens fantasma, túnels, fars i moltes més curiositats que, com veieu, ens atrauen especialment.

D'altra banda, El barret prodigiós i la barraca de monstres de Pere Calders, a través d'un conte de ficció ens transporta a aquella món imaginari que alguns han volgut atribuir a la ment infantil però que en realitat, com en els vells contes centreeuropeus, són les pors dels adults les que acaben dibuixant els escenaris dels malsons. En aquest cas, les barraques de monstres i de fira prenen el protagonisme del mític bosc per convertir-se en l'escenari on un cavaller sense cames escapat d'una baralla de cartes s'enamorarà de dues siameses i viuran la dissort que comporta la diferència i viure al marge.

Calders fa servir l'imaginari circense en molts dels seus contes i probablement va conèixer les barraques de fira que durant tot el primer terç del segle XX es van passejar amb els circs ambulants o es van instal·lar al Paral·lel exhibint nans, gegants, dones barbudes o siameses com les d'aquest conte. Per a nosaltres és una alegria descobrir aquesta barraca de monstres en Calders, com ho va ser a La 'Niña Gorda' de Rusiñol.

El Rec Comtal: 1.000 anys d'història

El Rec Comtal. 1.000 anys d'història, editat per Viena Edicions i l'Ajuntament de Barcelona, viatja per la història d'aquesta canalització medieval tot repassant com s'ha proveït d'aigua la ciutat a través dels segles des de la seva fundació: l'aqüeducte romà, les fonts gòtiques, els pous, fins arribar a les modernes companyies d'aigua. Veurem quins han estat els usos: molins, regadiu, indústria, safareig, sanejament, oci... Descobrirem què en queda de viu, quines són les restes arqueològiques i urbanes, i quin és el seu futur. I per acabar, passejarem pel traçat del Rec Comtal a través de les imatges històriques cedides per institucions i particulars.

Al llarg de 2016, 2017, 2018 i 2019 s'han fet diverses presentacions, xerrades, congressos i rutes per Montcada i Reixac i Can Sant Joan i els barris dels antics pobles del Pla (Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals) per on circulaven el Rec Comtal i l'aqüeducte romà, del qual és hereu i continuació: Vallbona, Ciutat Meridiana, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Sant Andreu, Sagrera, Navas, Poblenou, Clot, Camp de l'Arpa, Fort Pienc, Eixample, Sant Pere, Santa Caterina, Born i Barri Gòtic; i d'altres barris de la ciutat com l'Eixample, Gràcia i el Guinardó; i fora de Barcelona, a Castelldefels.

I volem agrair l'interès que hi han posat les entitats i institucions que han acollit la història del Rec Comtal: Museu d'Història de Barcelona; Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa; Centre d'Estudis Ignasi Iglésias i Omnium Cultural de Sant Andreu de Palomar; Centre Cultural La Farinera del Clot; Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; Centre Cívic i Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals; Escola d'Humanitats Artkhé; Taller d'Història de Gràcia; Institució Cultural del CIC; Ajuntament i Museu de Montcada i Reixac, Centre Cultural Kursaal i l'Associació de Veïns de Can Sant Joan (Montcada i Reixac); Taula Oberta i Memòria Històrica de la Trinitat Nova; a les escoles Mestre Morera de Ciutat Meridiana, INS Dr. Puigvert de Sant Andreu; Born CCM; Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i Arqueologia Industrial de Catalunya (AMCTAI); la Casa de l'Heura (Guinardó); Associació Europea d'Arqueòlegs; Aula d'Extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya; Aula d'Extensió Universitària del Baix Guinardó; Aula Sénior UPC Castelldefels; Centre Cívic El Coll - La Bruguera; Centre Cívic de la Trinitat Vella; les llibreries Pebre Negre (Clot), Etcètera (Poblenou), Marial (Can Sant Joan), La Fosca (Trinitat Nova) i Bestiari-Born CCM; i les biblioteques del Clot-Josep Benet, Poblenou-Manuel Arranz, Ignasi Iglésias-Can Fabra (Sant Andreu), Trinitat Vella-José Barbero i Camp de l'Arpa-Caterina Albert.


Properes presentacions, conferències i congressos

Des del dia 16 d'octubre de 2019 és a les llibreries la Guia del Rec Comtal. Caminant pel Rec i la seva història, editat per Viena Edicions. Cliqueu aquest enllaç per accedir a les presentacions i xerrades amb el Rec Comtal i aquest nou llibre com a protagonistes.

Presentacions

2016

19 d'octubre de 2016, a la Biblioteca del Clot - Josep Benet, a càrrec de la Carme Miró, responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, que ens parlarà de les espectaculars restes del jaciment del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Plaça de les Glòries Catalanes, 37.

20 d'octubre de 2016, a la Sala Martí l'Humà del Museu d'Història de Barcelona (plaça del Rei, entrant pel Tinell). L'acte serà a càrrec de Carme Miró, arqueòloga i responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona, i Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias, i el presidirà Joan Roca, director del MUHBA.

26 d'octubre de 2016, a la Biblioteca del Poblenou - Manuel Arranz, a càrrec de Joan Carles Luque, catedràtic de Geografia i Història, i Jordi Fossas, president de l'Arxiu Històric del Poblenou. Carrer del Joncar, 35.

9 de novembre de 2016, a la Biblioteca de la Trinitat Vella - José Barbero, carrer de Galícia, 16, de Barcelona, a càrrec de María José Durán, geògrafa, doctora en Geografia Física per la Universitat de Barcelona, historiadora local i membre de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella; i Amador Expósito Muñoz, president de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella.

14 de novembre de 2016, a l'Auditori de Can Fabra de Sant Andreu de Palomar, a càrrec de Manel Martín, doctor en Història, especialista en història de l'abastament d'aigua i vicepresident del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias (CEII), i l'historiador Pau Vinyes i Roig, que va fer de moderador. Carrer del Segre, 24-32.

18 de novembre de 2016, a l'Auditori de Sant Martí de Provençals, placeta Angeleta Ferrer, 2, organitzat pel Centre d'Estudis de Sant Martí de Provençals.

29 de novembre de 2016, a l'Escola Artkhé d'Humanitats, carrer del Consell de Cent, 295 1r 1a, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.

30 de novembre de 2016, a les Tertúlies de la Història que el Taller d'Història de Gràcia oferirà a la Fundació Festa Major de Gràcia, carrer Alzina, 9.

7 de desembre de 2016, a l'Auditori de la Institució Cultural del CIC, Via Augusta, 205, de Barcelona, a càrrec de Carme Miró, arqueòloga responsable del Pla Bàrcino del Servei d'Arqueologia de Barcelona.

15 de desembre de 2016, a l'Auditori Municipal, plaça de l'Església, 12, de Montcada i Reixac.

2017

2 de febrer de 2017, conjuntament amb la taula rodona "Rec Comtal. Passat, present i reptes de futur", a càrrec de Roger Sansi, de l'Institut Català d'Antropologia; Antonio Alcántara, membre de l'AVV Montcada Can Sant Joan; i Enric H. March. Dinamitza i modera la taula Helena López, periodista de El Periódico de Catalunya.

Durant l'acte es van presentar el llibre El Rec Comtal. 1.000 anys d'història i el teaser del documental Rec Comtal. Una arqueologia social de Barcelona, de l'Institut Català d'Antropologia. Centre Cultural Kursaal, carrer Masia, 39, de Montcada i Reixac.

25 de febrer de 2017, ruta pel traçat fòssil del Rec Comtal pels barris de Sant Pere, Santa Caterina i Born, de de l'Arc de Triomf fins al Born CCM i a la llibreria Bestiari, amb visita al jaciment del Rec Comtal.

19 d'abril de 2017, a la Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, carrer Garbí, 2, organitzat per Taula Oberta i Memòria Històrica de la Trinitat Nova, i la col·laboració de l'Associació per a la Recerca i la Divulgació de la Memòria Històrica de la Trinitat Vella i l'AVV Montcada Can Sant Joan.

27 de novembre de 2017, conferència a l'Associació del Museu de la Ciència i de la Tècnica i Arqueologia Industrial de Catalunya (AMCTAI). Auditori Pompeu Fabra del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, Via Laietana, 39, 5a planta.

2018

26 de febrer de 2018. Conferència "El Rec Comtal: 1.000 anys construint la història de Barcelona". A la Casa de l'Heura, Rambla Volart, 39, del Guinardó.

15, 16 i 17 de març de 2018. II Simposi Internacional d'Arqueologia del Born CCM. "El Rec Comtal: l'aigua dibuixa la ciutat. Barcelona, segles I-XXI".

19 de març de 2018. Xerrada sobre la història del Rec Comtal per als alumnes de 5è de primària de l'Escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana, dins del projecte "Patrimonia'm!". Presentació del recull de poemes del Rec Comtal fets pels alumnes.

6 de setembre de 2018. XXIV Reunió Anual de l'Associació Europea d'Arqueòlegs (EAA). "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història", Biblioteca Camp de l'Arpa-Caterina Albert.

10 d'octubre de 2018. Aula d'Extensió Universitària dels Enginyers Industrials de Catalunya. Conferència "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història". Carrer de Casp, 25.

11 d'octubre de 2018. Aula d'Extensió Universitària del Baix Guinardó. Conferència "El Rec Comtal. 1.000 anys d'història". Carrer de la Marina, 380.

27 d'octubre de 2018. Patrimonis blaus: innovar en el relat de l'aigua i la ciutat. Paisatges urbans emergents. MUHBA Casa de l'Aigua de la Trinitat Nova, carrer Garbí, 2.

Del 8 al 24 de novembre de 2018. Exposició "El Rec Comtal. Present, passat i futur" a la Sala d'Exposicions del Centre Cultural La Farinera del Clot de la Gran Via de les Corts Catalanes, 837 (entre els carrers del Clot i Escultorns Claperós). Produïda pel Centre d'Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar, aquesta exposició itinerant arriba al barri del Clot de Sant Martí de Provençals complementada amb la mostra "El Rec Comtal i el Clot", produïda pel Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa i que he tingut el plaer de comissariar.

2019

14 de febrer de 2019. La història del Rec Comtal dins del cicle "Pinzellades d'història dels barris de Barcelona", organitzada pel Centre Cívic El Coll - La Bruguera.

16 de febrer de 2019. Ruta "L'aigua, al seu pas, mou molins. El Rec Comtal al Clot". A les 10h del matí, a la sortida del carrer de València del metro del Clot (L1). En el marc de l'exposició "El Rec Comtal. Passat, present i futur" del Centre Cívic de la Trinitat Vella, organitzada per l'Associació Comissió per la Recerca i la Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella.

29 de febrer de 2019. Xerrada "La memòria del Rec Comtal al Clot" en el Centre Cívic de la Trinitat Vella del carrer Via de Bàrcino, 75, a les 18:30h. En el marc de l'exposició "El Rec Comtal. Passat, present i futur" del Centre Cívic de la Trinitat Vella, organitzada per l'Associació Comissió per la Recerca i la Divulgació de la Memòria de Trinitat Vella.

14 de març de 2019. Entrevista dels alumnes de primària per a Ràdio Morera de l'Escola Mestre Morera de Ciutat Meridiana.

25 d'abril de 2019. Xerrada "El Rec Comtal i l'Edat Mitjana" per als alumnes d'ESO de l'institut Doctor Puigvert de Sant Andreu.

11 de juny de 2019. Aula Sénior UPC Castelldefels. Escola Superior d'Agricultura de Barcelona. Campus de Castelldefels de la Universitat Politècnica de Catalunya.

L'últim dia del Parc d'Atraccions de Montjuïc

Revetlla de Sant Joan al parc d'atraccions de Montjuïc

Pérez de Rozas (1968). AFB

El parc d'atraccions de Montjuïc va ser inaugurat el juny del 1966 i va estar en actiu fins el 27 de setembre del 1998. Estava situat on avui hi ha els jardins Joan Brossa, prop del castell de Montjuïc, en uns terrenys que havien estat ocupats pel destacament militar d'artilleria de costa "Álvarez de Castro" (1897); l'antic parc d'atraccions Maricel (1930-1936), hereu del de la Foixarda de l'Exposició de 1929 i del qual se'n van aprofitar algunes atraccions; i les barriades de barraques de Maricel i Tres Pins. Abans de totes aquestes construccions, però, aquests terrenys i els que ocupava el Tiro Pichón havien estat el cementiri jueu de Barcelona (raó per la qual la muntanya es diu Montjuïc: muntanya dels jueus), clausurat entre l'assalt al Call de 1391 i el decret d'expulsió de 1492. Les restes d'aquest cementiri forma part d'un jaciment arqueològic que encara espera ser dignificat i monumentalitzat.

El cementiri jueu de Montjuïc, en color blau, s'estenia de Miramar

als terrenys del Tiro Pichón i del parc d'atraccions

Font: Dominique Tomasov

La proximitat i el fàcil accés des de la ciutat, les més de 40 atraccions i el teatre-auditori a l'aire lliure, per on van passar els grups i els cantants més populars d'aquelles dècades, van ser els tres motius principals del seu èxit entre els barcelonins i els qui visitaven la ciutat, en uns anys en què el Tibidabo havia envellit, tot i que el seu encant residia, precisament, en la seva decadència.

A les modernes atraccions mecàniques com la Coctelera, la Gran Muntanya Russa, el Loco Ratón, el Zig-Zag o els mítics Zepelins, s'hi van afegir, després de la remodelació de 1973, noves atraccions com el Pulpo, Amor Express, El Barco Mississippi o Noriavisión, la roda més alta de l'Estat i un dels símbols del parc, que il·luminada de nit era una imponent imatge visible des de diversos punts de la ciutat.

A la dècada de 1990, l'aparició dels nous parcs d'atraccions i l'aparició de nous models d'oci i turisme (Port Aventura va ser inaugurat el 1995), van acabar amb un parc d'atraccions al qual se li acabava la concessió prorrogada de trenta anys i que, de tota manera, hauria necessitat una forta inversió poc compatible amb alguns interessos econòmics que volien rellançar el Tibidabo.

El parc tancava les portes el 27 de setembre de 1998 i va ser desmantellat. Algunes atraccions van ser aprofitades per altres parcs, com El Barco Mississippi, que es troba actualment a Platja d'Aro. En els jardins Joan Brossa, que s'hi van construir posteriorment, s'hi van deixar alguns elements, com el quiosc de la Damm i l'edifici Para-sol, així com les escultures de Carmen Amaya, Charlie Rivel, Charles Chaplin i Joaquim Blume.

Per als amants dels misteris, els túnels del Tren Fantasma continuen existint, avui tapiats, fent companyia al polvorí i les dependències subterrànies de l'antic destacament d'artilleria, i afegint-se a una llarga llista de llegendes que expliquen que la muntanya es travessada per diversos túnels, com la famosa Cova d'Alí Babà de la Punta del Morrot, un túnel de cent vint metres, set ramals i dos pisos que havia d'haver estat un dipòsit de benzina durant la Guerra Civil i que amb el nom irònic d'Hotel Montecarlo va ser refugi de desheretats i gent de l'hampa, que ja havien habitat durant el segle XIX i principis del XX les coves i amagatalls, com descriu Juli Vallmitjana a la novel·la Sota Montjuïc.

Per als nostàlgics, us deixo la guia oficial de 1968 i un vídeo de Ramon Maria Martín amb una filmació del darrer dia d'activitat del parc d'atraccions.

Guia oficial de 1968

Arxiu Enric H. March ©

27 de setembre de 1998,
últim dia de les Atraccions de Montjuïc

© Ramon Maria Martín

Querida amiga

Projecte de l'Instituto Francis

Ronda de Sant Pere, 18

Nil Tusquets (anys 60)

[Article publicat originalment el 4 d'octubre de 2012]


Elena Francis

Durant la postguerra, l’Espanya negra retratada per Goya, Gutiérrez Solana o Buñuel, aquella Espanya miserable i analfabeta que a cops de crucifix i d’alçaments militars va apartar una bona part de la població de l’Humanisme i de la Il·lustració i que va convertir el país en el racó folklòric d’Europa, va tenir la seva continuïtat a la ràdio i al quiosc vestida de cultura popular. D’una banda, El Caso (que tan bé ens ha descrit Sícoris) es convertia en el màxim exponent de la crònica negra, que els diaris convencionals adscrits a la Prensa del Movimiento s’encarregava d’enllustrar per fer-nos creure que vivíem en un país normal. D’una altra, les radionovel·les perpetuaven els drames dels folletins i la literatura de canya i cordill, i els consultoris sentimentals i de bellesa posaven capes de maquillatge a la realitat diària de milers de dones que demanaven consell per justificar unes vides amb poc marge de maniobra, dins d’una societat profundament masclista que els donava el matrimoni i la maternitat com a únics valors i esperances.

Carta dirigida a l'Elena Francis

demanant consell per avortar

En aquest context de postguerra, el novembre de l’any 1947 naixia el Consultorio de Elena Francis, un espai radiofònic dirigit al públic femení, que s'estructurava al voltant de la correspondència que dirigien les radiooients a una suposada experta, Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències que es plantejaven. Les consultes anaven des de temes estrictament domèstics, com cuina, jardineria, salut i bellesa, fins els problemes que gaudien d’una més gran expectació i dramatisme: els sentimentals i els psicològics.

La idea del consultori la va inspirar Francisca Elena Bes, que pertanyia a una família amb negocis dins del món de la cosmètica, propietaris, junt amb el seu marit Josep Fradera, de l'Instituto Francis i els laboratoris del mateix nom. Situats inicialment al carrer Pelai, 56, es van traslladar els anys 60 a la Ronda de Sant Pere, 18, a l'edifici dissenyat per l'arquitecte Nil Tusquets, el projecte del qual encapçala aquest apunt i on continua encara avui. El nom Elena Francis prové d'invertir l'apel·latiu familiar de l'empresària.

El consultori va començar les emissions a Ràdio Barcelona, des d'on va emetre fins 1966, i posteriorment va passar a Ràdio Peninsular i a Ràdio Intercontinental, fins la cancel·lació del programa, l’any 1984, per baixa audiència. Alguna cosa havia canviat en el país. L’educació i la bonança econòmica havia transformat els interessos i les aspiracions del públic potencial, malgrat que les revistes del cor continuaven tenint un públic fidel que s’emmirallava en les vides, els vestits i les cases dels famosos, que inspiraven il·lusions i esperances des de les pantalles del cinema o des de les corts reials europees i orientals, plenes de princeses glamuroses: Soraia, la "princesa dels ulls tristos", repudiada pel Xa de Pèrsia, que després es va casar amb Farah Diva; Grace Kelly, casada amb el príncep Rainier de Mònaco; Rita Hayworth, segona esposa d'Alí Khan, príncep dels ismaïlites; o Fabiola, germana del desheretat Jaime de Mora y Aragón, que va esdevenir reina dels belgues quan es va casar amb Balduí. Miralls on s'hi reflectien la mediocritat i els somnis.

Del consultori de l’Elena Francis, a la memòria popular hi ha quedat, sobretot, la sintonia del programa: l’Indian Summer, de Victor Herbert, que a la ràdio sonava en la versió d’André Kostelanetz, amb una lletra adaptada al contingut del consultori, i que podeu escoltar i recordar en el vídeo adjunt. I igual que la música, en el record queda la veu de la locutora Maruja Fernández, que després de Maria Garriga i tres locutores més va ser la veu de Francis de 1962 fins el darrer dia.

Inicialment, les respostes a les consultes (unes set en cada emissió diària) eren redactades per un equip de guionistes, però a partir de 1966 se’n va fer càrrec el periodista i crític taurí Juan Soto Viñolo. Elena Francis no només no existia sinó que era un home. La notícia es va fer pública l’any 1982 quan Gerard Imbert va publicar Elena Francis, un consultorio para la transición. El descobriment va causar una gran commoció en moltes dones, tant pel fet de no existir com pel fet d’haver posat la seva intimitat a mans d’un home. De tota manera, el programa ja era un moribund i dos anys més tard va passar a millor vida. Desmantellat l’espai, el material va desaparèixer de l’emissora, fins que una part de les cartes i alguns guions va ser trobats a Can Tirel, una masia de Cornellà de Llobregat propietat de la família Fradera: 70.000 documents del període comprès entre 1951 i 1972, i que des de 2007 són a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

Les sorpreses, però, no acaben aquí. Mitjan la dècada de 1990, l’amiga d’una amiga (lamento no recordar el seu nom) estava fent la seva tesi d'antropologia sobre el consultori de l’Elena Francis (gràcies a ella tinc gravats en una casset alguns programes, entre ells el darrer, emès el dia primer de febrer de 1984). Poc després, vaig conèixer Juan Soto Viñolo, que feia poc que havia publicat Querida Elena Francis (Barcelona: Grijalbo, 1995). Per qüestions professionals editorials vaig tenir l’oportunitat de compartir experiències i confidències radiofòniques amb ell.

Tant la investigació dels materials per a la tesi con el mateix Juan Soto van confirmar que la grisor dels consultoris amagaven més d’una tragèdia. Centenars de cartes no van ser mai emeses per antena. Moltes, perquè no tenien prou interès i calia fer una selecció; d’altres, perquè el seu contingut reflectia absolutes tragèdies: maltractament físic i psicològic, assetjament, violacions, incestos i embarassos no desitjats a causa d'aquests abusos (molts d’aquests casos venien de Galícia, lloc on l’estupre amb la filla sempre ha estat elevat, per causes diverses); drames personals i familiars diversos, i delictes de tota mena que testimoniaven que la realitat és aparent... excepte per a qui la viu i la pateix.

Però hauríem d’esperar fins el 2008 perquè Pietat Estany, que va treballar durant vuit anys en el consultori radiofònic d'Elena Francis, ens ho expliqués en el llibre Estimades Amigues. El darrer escrit d'una Doña Elena Francis silenciosa i silenciada (Barcelona: Dèria Editors / La Magrana, 2008). Pietat Estany va ser l’encarregada, durant aquest temps, de contestar per escrit les cartes que no passaven la selecció del programa; ella va ser l’encarregada de donar consol a les veus que cridaven auxili, i ara el seu relat ens ajuda a reconstruir un escenari que, encara, és ple de buits, d’ombres i de foscor.

Montserrat Fortuny

Però a casa érem més de l'altre consultori que rivalitzava amb la Francis, el Consultorio femenino de Doña Montserrat Fortuny, de Radio Reloj de Radio España (EAJ15), que més tard esdevindria Cadena Catalana. Les raons són històriques, com veurem, però n’hi havia una que ens cridava l’atenció: el patrocinador del programa era Laboratorios Eupartol (després LRT, de Laboratorios Ricardo Trilla), que tenien la seva seu en el carrer Xifré 48 (entre Provença i Mallorca), en el barri del Clot de Barcelona, just al costat de casa.

Temps després, quan van enderrocar l’edifici, aquell solar es va convertir en un descampat de deixalles dels laboratoris, que van despertar la curiositat de la canalla que hi anàvem a jugar. Els laboratoris produïen medicaments i material de ginecologia i obstetrícia, com vam poder comprovar inspeccionant les restes, entre elles pinces umbilicals, noves i usades. Usades vol dir que n’hi havia amb restes de teixits, no sé si de nadons o de vés a saber quins animals, que segurament servien per comprovar la fiabilitat de l'instrumental d'una empresa que s'anunciava a la ràdio amb una veu que deia: “Eupartol alivia el dolor de los problemas de la mujer”.

El consultori de la Montserrat Fortuny té els seus orígens en el Consultori femení de bellesa Eupartol, que Ràdio Barcelona emetia l’any 1935 en el programa Radiofémina. L’any següent el consultori passa a Ràdio Associació de Catalunya, que després de la guerra seria reconvertida en Radio España, “la emisora de las Ramblas”. I seria l’any 1945 que el consultori prenia el nom de Montserrat Fortuny.

Montserrat Fortuny era un pseudònim, però darrere s’hi amagava una persona real: Emilia Saez de Tejada, esposa de Ricard Trilla, amo dels laboratoris. De tota manera, qui posava la veu i la presència a la ràdio va ser, durant molts anys, l’actriu Mercedes Laspra (Astúries, 1915) fins que quan es va jubilar (1981) la va substituir Carme Nubiola.

Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny

Font: Cadena Catalana

El consultori de Montserrat Fortuny va acabar també l’any 1984, però per alguna raó no ha generat la mateixa expectació que l’Elena Francis. És possible que la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes. L’emissió local del consultori també haurà ajudat, tot i que això no vol dir que no hi hagi una Catalunya negra. No se n’han escrit llibres, ni tesis, i la pervivència resta només en la memòria sense fer gaire soroll.

Sintonies de Radio España

A molts de nosaltres, però, ens va deixar el record inesborrable de la sintonia i d’alguna de les falques musicals. El caràcter oral de la ràdio ha propiciat la retenció memorística de cançons, anuncis i de les veus dels locutors. La sintonia principal (cap el minut 2 en el vídeo adjunt) és una versió de l'opereta vienesa "Da draußen im duftigen Garten" (gràcies, Jordi Orta!). Una altra sintonia del programa era la Marxa del Coronel Bogey, la melodia militar britànica que els soldats del coronel Nicholson xiulaven quan desfilaven a la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. Però sobretot, mai he oblidat una cançoneta encantadora que m’emociona de forma totalment irracional, el Dites-moi, d'Ngana i Jorome, de la pel·lícula South Pacific (1958).

Ignoro si ara hi ha consultoris sentimentals a la ràdio. M’és ben igual; no gosaria escoltar-los. Durant la infantesa aquella narració tenia el mateix valor de ficció que les radionovel·les. El temps ens ha fet descobrir que aquells relats no eren més ficció que la realitat del carrer i eren la conseqüència natural de l’ambient històric i social en què vivíem. I les nostres mares ho sabien, és clar.

[Bola extra]

Sintonia horària de Radio Reloj

[Extres]

En antena: 75 anys de ràdio a Espanya. Madrid: Promotora General de Revistas, SA, 1999.

Espinosa i Mirabet, Sílvia. "Cronologia dels programes femenins a la ràdio catalana d’abans de la Guerra Civil". Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació], vol. 27 (novembre 2010), p. 65-88 [PDF].

Herrera Damas, Susana. "La participación de los oyentes en los programas de radio, ¿un género radiofónico?" Revista de Comunicación, vol. 3, Facultad de Comunicación de la Universidad de Piura, Perú, 2004, p. 7-19.

Festes de Sant Roc de la plaça Nova

La cucanya de la plaça Nova (1913-1920), Brangulí

Arxiu Nacional de Catalunya

Ni les festes de la Mercè, que comencen a celebrar-se, amb anys de plenitud i anys de decadència, el 1868 (tot i que el predicament s'origina el 1687 per una plaga de llagostes), però que no esdevé una autèntica festa ciutadana fins 1902 amb un programa que pretén mostrar la diversitat folklòrica del país amb diverses expressions de la cultura popular, moltes de les quals havien desaparegut a la ciutat o estaven circumscrites a les processons del Corpus, autèntica font de l'expressió festiva popular: balls de bastons, diables, gegants, bestiari, castellers, sardanes, etc.

Ni les festes de Santa Eulàlia, una patrona d'origen hispanoromà i vida tortuosa inventada, que és un cas curiós de desdoblament hagiografia: un personatge que acaba sent-ne dos: l'original de Mèrida i la barcelonina, aquella que quan plou per la Mercè diuen que plora de pena per haver estat oblidada pels barcelonins.

Ni Santa Madrona, la més antiga i ignorada de les patrones de Barcelona, que va voler quedar-se a la ciutat camí de Marsella, on duien les seves relíquies, després que el vaixell que les transportava es posés a recer a la platja de Sant Bertran un dia de tempesta del segle X.

La Mercè fa de senyora de la ciutat mentre Eulàlia, més acostumada a patir, treu el nas a l'hivern, i la vella Madrona gaudeix d'un aplec a l'ermita de Montjuïc que no per petit és menys sentit.

Les festes de Sant Roc a la plaça Nova, la dècada de 1960

Autor: Suárez. Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova

La festa grossa de Barcelona de veritat (les de Gràcia són d'un altre poble) és la de Sant Roc a la plaça Nova del desaparegut barri de la Catedral, del qual en vam poder veure l'exposició que va acollir la Casa dels Entremesos i que durant el 2019 va presentar, com en els darrers anys, una nova exposició a la Casa dels Entremesos de la plaça de les Beates: "1938. El Barri de la Catedral sota les bombes. Les Festes de Sant Roc poc abans i poc després de la guerra", que també es va poder veure al Pati Llimona fins el gener de 2020, amb xerrada inclosa.

Primera fotografia dels gegants de la plaça Nova (1906)

Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova

Celebrat el 16 d'agost de forma ininterrompuda des de 1589, les festes de la Plaça Nova comencen dies abans amb el nan Cu-cut passejant dalt del ruc pels carrers que sobreviuen després de l'obertura de la Via Laietana i l'avinguda de la Catedral, i amb la instal·lació de la històrica cucanya. La festa s'allarga fins al dia 16, quan, entre moltes altres activitats centenàries, el Dimoni trucarà a Cal Bisbe durant el seguici de Sant Roc perquè no oblidem que les claus del Cel i l'Infern comparteixen clauer i, potser, forat del pany (vegeu el programa complet).

La festa homenatja sant Roc, qui, segons el llegendari barceloní, va caure malalt de pesta durant una visita a la ciutat i es va aixoplugar a les muralles romanes. Tothom el va menystenir, llevat del gos del forner del barri, que cada dia l’alimentava amb panets. Gràcies a això, es va recuperar i va reprendre el camí acompanyat de l’animaló. A sant Roc, també se li atribueix la protecció dels veïns del barri contra el brot de pesta que hi va haver a la ciutat el 1583, perquè no se'n va morir cap a conseqüència de l'epidèmia. D’aquí ve que la festa sigui un vot del poble que es renova cada any, durant la missa solemne de festa major a l’església del Pi, malgrat que l'esperit de la festa és laic.

El nan Cu-cut (1910)

Arxiu Fotogràfic de la Plaça Nova

És tan encomiable l'esforç i l'entusiasme del plaçanovins per mantenir viu Sant Roc com l'oblit dels barcelonins que passen per la plaça Nova ignorant que trepitgen el primer raval construït fora de la muralla romana: la Vila Nova dels Arcs, que creix al voltant de l'actual carrer d'en Ripoll i a redós de les restes de l'aqüeducte romà del qual es fan servir arcades i pilars com a mitgeres de les noves edificacions.

Programa 2025